Joseph Kreutzer (1790-1840) compositor, violinista i guitarrista alemany nascut a
Aquisgrà. Recuperem una partitura instrumental per a guitarra instrument, en general i amb el permís de
Carulli,
Gragnani i
Giuliani, poc recurrent durant el classicisme. L'autor d'avui és realment poc conegut però no tant en ambients acadèmics ja que, sembla ser, va ser un excel·lent intèrpret i un bon compositor. Ara bé, de la seva biografia en coneixem molt pocs detalls més enllà que, probablement, estudiaria guitarra i violí amb el seu tiet o cosí Paul Kreutzer i que més endavant se'l relacionaria amb el més conegut violinista
Rodolphe Kreutzer de qui un dia en parlarem. El seu debut professional com a violinista el faria a
Düsseldorf ciutat on hi viuria al llarg de la seva vida adulta i com a membre actiu i regular d'una de les orquestres de la ciutat. Aparentment, va gaudir de cert reconeixement i si hem de fer cas a la música recuperada avui doncs, realment, és comprensible que fos així. No obstant, l'únic però que contrarestaria la seva vocació musical, a banda d'un caràcter irascible, va ser la seva obstinació negativa vers la obra de
Mendelssohn fins el punt d'utilitzar la seva posició privilegiada a la orquestra per a contrarestar, no sabem com, el ressò i la potent ona expansiva de la música de Mendelssohn. Independentment d'aquesta anècdota per a la història i més tenint en compte la nul·la presència de Kreutzer en els ambients musicals, el cert és que va haver-hi un temps en què va compondre música amb certa regularitat i amb un estil prou elegant com per parlar-ne i fer-ho positivament. El cas d'avui n'és un bon exemple. De la seva integral de trios per a flauta, violí i guitarra escrits pels vols de 1810 n'he recuperat dos. Concretament, el
trio en Mi menor Op. 92 i el
trio en Do major Op. 94. Ambdós d'essència clàssica amb una conjugació de colors interessant i on la guitarra, perfectament, assumeix el rol tradicionalment associat al clavecí o al piano. Aquest és un d'aquells tresors descoberts quasi de rebot i que sobtadament alegren l'ànima i l'esperit per la dolça, emotiva i senzilla preciositat de la seva música d'un autor alemany perdut en la immensitat del
Camp de Higgs, allò que desconeixíem (no a nivell teòric però sí pràctic) que tot ho impregna fins el dia d'ahir en què, una lleugera vibració en forma de
Bosó de Higgs o partícula de Déu han confirmat probabilísticament, encara més, el marc teòric del
Model Estàndard de la Física. Segurament, aquesta vibració del camp de Higgs també deu produir música, potser a la manera com ho fa la guitarra, per tant, celebrem-ho que sens dubte d'aquest univers indeterminat però misteriosament elegant, tot i ser profans en la matèria, les fluctuacions quàntiques i la dualitat ona-partícula i per extravagant que el món subatòmic ens resulti, també en formem part nosaltres i la música, evidentment!
A la interpretació més que correcta el Gragnani Trio nom extret d'un famós guitarrista del segle XVIII, el senyor
Filippo Gragnani de qui, en el seu dia, n'havia "guitarrísticament" parlat i del qual en recomano la seva audició, irremeiablement.
Gaudiu i compartiu!
Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
