BAGUER, Carles (1768-1808) - Concert en Fa per a dos fagots i orquestra

Obra d'Antonio Carnicero (1748-1814), pintor espanyol (1)

- Recordatori de Carles Baguer -

En el dia de la commemoració del seu 207è aniversari de decés

---

Parlem de Pintura...

Antonio Carnicero Mancio (Salamanca, 10 de gener de 1748 - Madrid, 21 d'agost de 1814) va ser un pintor i gravador espanyol. Va treballar per a la cort en la Reial Fàbrica de Tapissos de santa Bàrbara i altres responsabilitats conreant un estil en el qual es troben trets del Rococó i el Neoclassicisme. Fill de l'escultor barroc Alejandro Carnisser, va ser també miniaturista de gran interès, tot i que la seva obra més coneguda està constituïda per escenes de gènere i sèries d'il·lustracions en gravat. Amb deu anys, va ingressar a l'Acadèmia de San Fernando i va acompanyar al seu germà Isidro a Roma. A la Ciutat Eterna hi va romandre sis anys i va guanyar diversos certàmens artístics. Al seu retorn va completar la seva formació a l'Acadèmia madrilenya i va preparar a partir del 1775, com a col·laborador de José del Castillo, cartrons per a tapissos de la Reial Fàbrica, destinats a decorar les habitacions de la princesa d'Astúries al palau del Pardo. Com a dibuixant va realitzar les il·lustracions per a les edicions de El Quixot que va publicar la Reial Acadèmia Espanyola els anys 1780 i 1782. El 1790 va realitzar dibuixos preparatoris per a gravats, com l'important conjunt de la Tauromàquia. Ja com a pintor de cambra va realitzar entre el 1796 i el 1799, per encàrrec de Manuel Godoy, el llibre del Reial picador o L'equitació, que no va poder concloure. Va col·laborar en la Col·lecció de vestits, sèrie sobre els tipus populars d'Espanya, realitzant, entre el 1778 i el 1784, set dibuixos amb personatges de les Illes Balears. Les seves escenes de ball i passejos, o els vols de globus Montgolfier s'adscriuen a l'estil rococó, però, en els seus retrats es decanta a favor d'un major classicisme. Entre la varietat d'estils i gèneres tractats per l'artista es troba una obra de caràcter excepcional, l'al·legoria de la Vigilància, de temàtica moral, pintada amb dramàtics contrastos de llums i ombres, que converteixen aquesta obra i la seva parella en antecedents pictòrics de l'estètica del "sublim". Una fet semblant passa amb la seva imponent Erupció del Vesuvi, pintada segons una composició de Volaire. En la dècada de 1780 Carnisser va treballar en la sèrie d'olis amb vistes de camins i de ports, encomanada originalment a Mariano Ramón Sánchez per Carles III. Va morir a Madrid l'agost de 1814.

Font: En català: Antonio Carnicero (1748-1814) - En castellano: Antonio Carnicero (1748-1814) - In english: Antonio Carnicero (1748-1814) - Altres: Antonio Carnicero (1748-1814)

---

Parlem de Música...

Carles Baguer (Barcelona, ?13 de març de 1768 - Barcelona, 29 de febrer de 1808) va ser un organista i compositor català. Conegut afectuosament pels seus contemporanis catalans amb el nom de 'Carlets', va estudiar amb el seu oncle Francesc Mariner abans de succeir-lo, el 1786, com a organista de la Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona, un càrrec que va mantenir fins a la seva mort. Va desenvolupar un paper molt actiu en la vida musical de la ciutat, sent especialment admirat per les seves improvisacions a l'orgue. Aquesta fama va atreure a molts alumnes, entre ells Francesc Andreví i Castellar, Ramon Carnicer i Mateu Ferrer. Va ser un compositor prolífic i el seu treball va gaudir d'ampli ressò tot i les limitacions musicals de Catalunya. Va compondre en la majoria de gèneres, destacant en el simfònic i religiós. Va morir a Barcelona el febrer de 1808.

OBRA:

Vocal secular:

La Principessa filosofa, o sea El desdén con el desdén (op), Barcelona, S Creu, 4 Nov 1797

Secular arias (for bass):
Quel amabile sembiante; T'amerò benché tirana

Vocal religiosa:

14 dramas sacros (orats), mostly for S Felip Neri, Barcelona:
El santo Job, 1804;
La adoración del Niño Dios por los ángeles y pastores, 1805;
La partida del hijo pródigo, 1806;
La resurrección de Lázaro, 1806;
El regreso a Barcelona su patria de Dr Josef Oriol, 1807;
El regreso del hijo pródigo, 1807;
Cavatina, recitativo y polaca, 1808;
Aplaude festivo el mundo;
Conozco de tu mano;
Coro y aria de tenor;
Dios supremo;
Grande Dios tu fuerte diestra;
La bondad y tierno amor;
La mística Raquel: all E-Bc, OL or Manresa, S Maria de la Seu

Sacred arias:
Al rigor de adversa suerte, A, orch;
Bello infante, S, orch;
Este nuevo esplendor, A, orch;
El dolor, B, orch;
Hasta que el cruel, T, orch;
Hasta que mi contrario, B, orch;
La dulce memoria, T, orch;
La tranquilidad, S, orch;
Si el arca;
Varón perfecto

Others:
8 masses, 3–4vv, orch;
requiem, 4vv, orch;
motets, psalms, lamentations, other sacred works, 3–8vv, orch

Instrumental:

Orch:
Conc., 2 bn, orch;
19 sinfonías, 8 ed. J.M. Vilar (Barcelona, 1996–7), many arr. by Baguer for solo kbd, 3 ed. M.A. Ester-Sala (Madrid, 1984);
Pastorela, D

Chbr:
8 duos, 2 fl

Kbd:
7 sonatas, ed. M.A. Ester-Sala (Madrid, 1976);
rondos, sinfonías, minuets, contredances, preludes, fugues, versos, other pieces

Font: En català: Carles Baguer (1768-1808) - En castellano: Carles Baguer (1768-1808) - In english: Carles Baguer (1768-1808) - Altres: Carles Baguer (1768-1808)

---

Parlem amb veu pròpia...

Probablement, Carles Baguer va ser, juntament amb el gallec Melchor López, el més important compositor clàssic 'vienès' espanyol. Clarament hereu de Mozart però especialment de Joseph Haydn, les 19 simfonies que va compondre representen, a falta de nous descobriments, l'aportació més important de l'escola espanyola clàssica del segle XVIII al gènere simfònic. Potser per aquest motiu, Baguer va ser un dels pocs catalans coneguts internacionalment, amb el permís evidentment de Domènec Terradellas i Ferran Sor, que va gaudir d'ampli ressò tot i el seu sedentarisme perpetuo a Barcelona. Afortunadament, en aquest sentit segells discogràfics nacionals però també internacionals l'han recuperat amb la decència i la majestuositat que mereix. Tanmateix, com el títol de l'entrada entreveu, avui no en parlarem simfònicament sinó recuperant el seu únic concert, un escandalosament interessant Concert (simfonia concertant) per a dos fagots i orquestra en Fa potser inspirat en el famós concert de fagot del montserratí Anselm Viola. Escrit en dos moviments, curiós tenint en compte la formalitat concertant clàssica, es presenten de forma àgil i sense moviment lent. Tot i els nombrosos exemples de Vivaldi, el cert és que durant el classicisme van ser pocs els fagots solistes concertants, per tant, fins i tot en aquest sentit el de Baguer és una relíquia amb independència de l'angle des d'on ens el mirem. L'estructura en dos moviments parteix, probablement, del gènere simfònic concertant exportat de la veïna França i que en aquell temps causava autèntic furor per la seva frescor, alegria i simpàtiques melodies, sovint en forma de dansa i en el cas del concert de Baguer amb un final d'extraordinària bellesa. Tot un descobriment inesperat que ens recordarà que el català no només va ser un expert simfonista sinó un compositor a qui tot just comencem a conèixer. Misses, oratoris, un rèquiem i una òpera (La principessa filosofa), entre altres, busquen desesperadament la llum de l'existència i la dels escenaris. A què estem esperant perquè la claror torni a il·luminar el seu nom al ritme de la seva música!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Acadèmia 1750; Farran James (concertino-directora)
LAQUINTADEMAHLER: Carles Baguer: Simfonies

IMSLP: No disponible

CPDL: No disponible

SPOTIFY: Academia 1750 – Carles Baguer: Simfonies

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

OCÓN, Eduardo (1834-1901) - Miserere

Obra d'Alfred Dehodencq (1822-1882), pintor francès (1)

- Recordatori d'Eduardo Ocón -

En el dia de la commemoració del seu 114è aniversari de decés

---

Parlem de Pintura...

Alfred Dehodencq (París, 23 d'abril de 1822 - París, 2 de gener de 1882) va ser un pintor francès. Després d'iniciar la seva formació artística a París, com a deixeble de Léon Cogniet, Dehodencq va decidir explorar alguns dels països considerats exòtics, realitzant viatges a Algèria i al Marroc. Profund admirador del romanticisme de Géricault i Delacroix, va debutar al Saló de París de 1844 amb els quadres El Dante i Santa Cecília, aconseguint una tercera medalla en l'edició de 1846 quan va presentar un retrat i el llenç Sant Esteve conduït al suplici. El 1849 va viatjar a Espanya des de Barèges, on es trobava convalescent d'una ferida de bala i, al seu pas per Madrid, va quedar profundament impressionat pel descobriment en el Museu del Prado de la pintura espanyola del Segle d'Or, i molt especialment de Velázquez. Allà va pintar el quadre titulat Corrida de novillos en el Escorial de Abajo (Musée de Pau), la seva primera obra de temàtica espanyola, que va presentar a l'Exposició de l'Acadèmia de San Fernando de 1850 i al Saló de París d'aquell mateix any. Durant la seva estada a Madrid va entrar en contacte amb el duc de Montpensier, que el va acollir sota la seva protecció, establint-se a Sevilla el novembre de 1850. Allà va realitzar algunes de les seves millors obres per als Montpensier, entre les quals destaquen els dos llenços pertanyents avui a la col·lecció Thyssen-Bornemisza. Des d'Espanya va enviar a París el quadre Gitanos y gitanas a la vuelta de una fiesta en Andalucía, que seria premiat amb una altra tercera medalla al Saló de 1853. Casat amb una gaditana el 1857, va tornar a França el 1863, on no va aconseguir l'èxit assolit durant la seva estada a Espanya, si bé va obtenir una primera medalla al Saló de 1865, pels quadres titulats Una festa jueva al Marroc i La buenaventura, andaluces gitanos, així com el nomenament de cavaller de la Legió d'Honor el 1870. Va ser un pintor de quadres de tipus i escenes costumistes, va ser a més destacat retratista i autor de nombrosos llenços i aquarel·les de tema oriental produïdes durant els seus viatges al Marroc, ressaltant sempre l'exotisme i la sensualitat brillant i càlida del color, aprenentatge de Delacroix. El seu fill, Edmond Dehodencq, va ser també pintor. Va morir a París el gener de 1882.

Font: En català: No disponible - En castellano: Alfred Dehodencq (1822-1882) - In english: Alfred Dehodencq (1822-1882) - Altres: Alfred Dehodencq (1822-1882)

---

Parlem de Música...

Eduardo Ocón y Rivas (Benamocarra, 12 de gener de 1834 - Màlaga, 28 de febrer de 1901) va ser un compositor andalús. Va estudiar, a la seva vila natal, solfeig, contrapunt i fuga amb Mariano Reig, mestre de capella de la Santa Iglesia Catedral Basílica de la Encarnación de Màlaga, i piano amb l'organista Murguia, nebot del també músic Joaquín Tadeo de Murguía. Als 18 anys va aconseguir, mitjançant oposició, la plaça de segon organista de la catedral de Màlaga, càrrec en què va substituir al seu mestre Munguia. El 1867 va viatjar al Conservatori de París, on va estudiar orgue amb Benoit i contrapunt i fuga amb Ambroise Thomas. Pocs mesos després va guanyar per oposició una de les places de professor de cant de les escoles comunals de París. Durant la seva estada a França es va relacionar amb alguns músics francesos com Auber, Gounod, entre altres. Precisament Gounod va promocionar una de les Misses d'Ocón. Aquesta es va representar, amb gran èxit, a l'Església de Sant Eustaqui de París. Després d'una breu visita a Brussel·les, expressament per conèixer l'eminent historiador i musicògraf François-Joseph Fétis, va retornar a Màlaga, on va ocupar la vacant d'Antonio José Cappa en la direcció de la Societat Philarmonica acabada de fundar el 1870, i que Ocón y Rivas va transformar en el primer conservatori de la ciutat. El 1879 va entrar a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, i el 1884 va recuperar la seva plaça de segon organista de la catedral de Màlaga abans de convertir-se en director del Conservatori Maria Cristina d'aquella ciutat. Va morir a Màlaga el febrer de 1901.

OBRA;

Vocal religiosa:

Himno al Corazón de Jesús, Himno á San José, Tota pulchra;
Bone Pastor, a quatre veus i orquestra;
Motete a la Virgen, a quatre veus i orquestra;
Salves;
Responsorio á la Concepción;
Misa sobre el Credo 'Misa Imperial';
Lletanies;
Coplas del Rosario;
Cánticos de la Virgen;
Varies Misses;
Avemaria, per a solo, violoncel i piano, (París);
Cantates, et al.

Instrumental:

Estudi en si bemoll, per a piano.
Barcarola, per a piano,
Rapsòdia andaluza, per a piano, arranjada més tard per a sextet (editada a Alemanya)
El pescador, (amb versos d'Espronceda) etc.,.

Font: En català: Eduardo Ocón (1834-1901) - En castellano: Eduardo Ocón (1834-1901) - In english: No disponible - Altres: Eduardo Ocón (1834-1901) 

---

Parlem amb veu pròpia...

La vida del compositor andalús Eduardo Ocón Rivas va estar sempre lligada a la Catedral de Màlaga. Amb només 6 anys va començar a estudiar-hi i exceptuant el seu període a l'estranger va estar-hi relacionat la resta de la seva vida com a músic però també com a campaner i alcaid de la seva torre. Per tant, la seva vocació artística va anar acompanyada per un profund sentiment d'afecte i d'estreta vinculació emocional amb la ciutat de Màlaga. I si bé en aquest espai hem recuperat centenars de compositors, ja he perdut el compte, crec que aquesta és la primera mirada en territori andalús (si erro si us plau que algú reclami). Un andalús que personalment no coneixia i que he descobert a través del seu Miserere, una obra de pre-adolescència ja que la va compondre amb només 13 anys i en honor a la Catedral Basílica de la Encarnación de Màlaga. Aquest extens Miserere està pensat per a tres solistes, soprano, tenor i baix, cor a quatre veus mixtes i una plantilla orquestral molt pròpia de mitjans del segle XIX, és a dir, cordes, flauta, oboè, dos clarinets, dos fagots, dos cornetins i tres trombons. La seva interpretació és habitual a la Catedral de Màlaga tot i que per la resta de ciutadans espanyols, europeus o d'altres continents és, i seguirà sent, una obra en general desconeguda de la mateixa manera que el seu autor. Estilísticament, Ocón presenta estructures formal de marcada fluïdesa i espontaneïtat, especialment en les melodies, protegides i emmarcades per harmonies i formes de gran profunditat tècnica, tot i que el conjunt parteix de principis conservadors romàntics. En general l'obra està imbuïda de religiositat sense caure en tints ombrívols ni excessivament dramàtics i amb una harmonització escolàstica en les intervencions corals amb interessants cromatismes. L'orquestració dóna suport en tot moment a les successions melòdiques i essencialment té un paper secundari en el global de la partitura. L'única gran restricció, si més no d'aquesta edició, és la interpretació clarament insuficient a tots els nivells com per dimensionar i especialment gaudir d'una de les obres més importants d'Ocón. Existeix una altra edició, vull creure amb major criteri interpretatiu, disponible de la mateixa obra. En qualsevol cas, poques seran les oportunitats discogràfiques, si més no de moment, a l'entorn d'aquest compositor malagueny. Un rodamón que, enyorat, va decidir tornar al seu Born!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Arantxa Velasco (soprano); Gerardo López (tenor); Matías Merino (barítono); Coral Carmina Nova; Orquesta Sinfónica Provincial de Málaga; Francisco de Gálvez
AMAZON: Eduardo Ocón: Miserere

IMSLP: Eduardo Ocón (1834-1901)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: Orquesta Sinfónica Provincial de Málaga – Eduardo Ocón: Miserere

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

WETZ, Richard (1875-1935) - Symphony No.3 in B Flat Major, Op.48

Obra de Fèlix Ziem (1821-1911), pintor francès (1)

- Recordatori de Richard Wetz -

En el dia de la celebració del seu 140è aniversari de naixement

---

Parlem de Pintura...

Fèlix Ziem (Beaune, 25 de febrer de 1821 - París, 10 de novembre de 1911) va ser un pintor francès pertanyent a l'Escola de Barbizon. Va ser un artista nòmada, inclassificable i excèntric i un incansable viatger, admirador de Lorrain i de Turner. Es va guanyar un lloc original en l'art del segle XIX francès. Originalment, Ziem va planejar ser arquitecte i va estudiar a l'Escola d'Arquitectura de Dijon, i durant un temps va treballar com a arquitecte. La pintura va passar de una afició a una carrera després d'una visita a Itàlia el 1841, on es va enamorar de la ciutat de Venècia, una ciutat que es convertiria en la font de moltes de les seves obres. A part d'escenes venecianes, va pintar també molts bodegons, retrats i paisatges de llocs variats incloent Constantinoble, Martigues, Cagnes-sur-Mer i la seva Borgonya nativa. Ziem va saber seduir a una àmplia clientela que somiava amb Venècia o Constantinoble al contemplar-les en els seus llenços. La seva va ser una fecunda carrera a l'ombra de Delacroix. Estèticament, l'aigua i el cel ocupen un lloc predominant en els paisatges lluminosos que el van fer famós. Va morir a París el novembre de 1911.

Font: En català: Fèlix Ziem (1821-1911) - En castellano: Fèlix Ziem (1821-1911) - In english: Fèlix Ziem (1821-1911) - Altres: Fèlix Ziem (1821-1911)

---

Parlem de Música...

Richard Wetz (Gleiwitz, [ara Gliwice], 26 de febrer de 1875 - Erfurt, 16 de gener de 1935) va ser un professor i compositor alemany. Va estudiar al Conservatori de Leipzig, tot i que ben aviat es va traslladar a Munich, on va estudiar en privat amb Ludwig Thuille (1899-1900) i on va assistir a classes a la Universitat. Després de dos anys com a mestre de capella en els teatres de Stralsund i Barmen va tornar a Leipzig. El 1906 es va traslladar definitivament a Erfurt, on es va fer càrrec de la direcció de la Musikverein i de la Singakademie. A Erfurt es va dedicar a ensenyar composició i història de la música al Conservatori (1911-1914) i a l'Escola Superior de Música de Weimar a partir del 1916. El 1920 va ser nomenat professor i el 1928 va ser elegit, juntament amb Stravinsky, a l'Akademie der Künste de Berlín. Va morir a Erfurt el gener de 1935.

OBRA:

Vocal secular:

Traumsommernacht, op.14, female chorus, orch;
Gesang des Lebens, op.29, male chorus, orch;
Nicht geboren ist das beste (after Sophocles: Oedipus), op.31, chorus, orch;
Hyperion, op.32, Bar, chorus, orch;
Ps iii, op.37, Bar, chorus, orch;
Judith, op, unpubd;
Das ewige Feuer, op, perf. 1907; lieder, opp.5–7, 9–10, 15, 17–18, 20–28, 30, 35–6, 41, 45;
many choruses

Vocal religiosa:

Requiem, op.50, S, Bar, chorus, orch;
Weihnachtsoratorio, op.53, S, Bar, chorus, orch;

Instrumental:

Orch:
Kleistouvertüre, op.16;
Vn Conc., op.33;
Sym. no.1, c, op.40, 1914–17;
Sym. no.2, A, op.47;
Sym. no.3, B , op.48;
Vn Conc., op.57

Chbr and inst:
Romantische Variationen, op.42, pf;
Str Qt no.1, F, op.43;
Str Qt no.2, e, op.49;
Toccata, Passacaglia and Fugue, op.55, org

Literatura:

Anton Bruckner (Leipzig, 1922)
Franz Liszt (Leipzig, 1925)
Beethoven (Erfurt, 1927, 2/1933) 

Font: En català: Richard Wetz (1875-1935) - En castellano: No disponible - In english: Richard Wetz (1875-1935) - Altres: Richard Wetz (1875-1935)

---

Parlem amb veu pròpia...

Richard Wetz va ser un compositor que va viure sota la influència, principalment, de tres compositors: Wagner i Liszt durant la seva joventut, i Bruckner. A partir d'aquests models va construir el seu repertori. I si bé actualment les biografies de Wetz no ho mencionen, el cert és que els darrers anys va rebre el suport i patrocini del partit nazi. Potser aquesta proximitat amb el nazisme, no sabem si voluntària o circumstancial, va ser la que va provocar el seu oblit pocs anys després de la Segona Guerra Mundial. Actualment, algunes edicions, especialment motivades pel segell CPO, han intentat il·luminar la funesta ombra d'aquest autor alemany que públicament va criticar la modernitat considerant-se a sí mateix conservador i seguidor de Bruckner. Un exemple d'aquesta afirmació el trobarem implícit en la Simfonia No.3 en Si bemoll major opus 48. Escrita el 1922 però qualificada de 'ultraconservadora', l'hauríem de situar pel dibuix que presenta entre Bruckner i Bruch. Si bé això ens deixa molt de marge, el cert és que s'emmarca en la tradicional i romàntica escola alemanya. El llenguatge simfònic utilitzat és el d'imatges contrastades i canviants al llarg dels dilatats quatre moviments. L'obertura de la simfonia és tant extensa que per sí mateixa ja podria ser una simfonia independent. A partir d'aquí, un moviment espiritualment lent, un scherzo d'humor suau i líric i un final apoteòsic, tot i que clarament progressiu de menys a més. Wetz, tot i que no va ser un actor destacat de l'escena alemanya, va demostrar sobrades capacitats d'orquestració tot escrivint la temàtica de forma clara i eficient. La seva harmonia, tant diatònica com cromàtica, és de gran bellesa i sap com utilitzar discretament la dissonància per tal de no alterar el conjunt. En definitiva, Wetz va saber entendre molt bé els seus contemporanis a qui admirava per adaptar-los musicalment al seu exquisit i acadèmic estil simfònic. Per ara, és la primera obra que he tingut el plaer d'escoltar i el seu romanticisme, allunyat de la modernitat del seu temps, m'ha fet gaudir com un nen quan descobreix una joguina nova. Autoritat i dramatisme però també delicadesa, d'un Richard Wetz a qui celebraríem amb més èmfasi i alegria si no fos per l'enverinada benedicció que va rebre de l'infern nazi!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Berlin Symphony Orchestra; Erich Peter
STERLING: Richard Wetz: Symphony No.3 in B Flat Major, Op.48

IMSLP: Richard Wetz (1875-1935)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: Erich Peter – Richard Wetz: Symphony No.3 in B Flat Major, Op.48

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

LEONARDA, Anna Isabella (1620-1704) - Vespro a cappella della Beata Vergine (1678)

Obra de Willem Drost (1633-1659), pintor holandès.

- Recordatori d'Anna Isabella Leonarda -

En el dia de la commemoració del seu 311è aniversari de decés

---

Parlem de Pintura...

Willem Drost (Amsterdam?, 19 d'abril de 1633 - Venècia, 25 de febrer de 1659) va ser un pintor i gravador holandès, apreciat pels seus retrats i per les seves pintures històriques. Es conserven molt poques de les seves obres i la seva figura està estretament relacionada amb la del seu mestre, Rembrandt. El 1650, segons Houbraken, va ser alumne de Rembrandt, amb qui va arribar a tenir una intensa relació professional. Drost va pintar escenes històriques i bíbliques per al seu mestre, així com retrats i altres obres. Entre elles, va destacar la seva Betsabé rep la carta de David (1654) inspirada en la Betsabé al bany del seu mestre, pintada el mateix any. Algunes de les obres que van sortir del taller de Rembrandt durant aquest període i que tradicionalment s'atribuïen al mestre holandès es creu que van ser pintades, en part, per alguns dels seus alumnes, entre ells, Willem Drost. Una d'aquestes pintures és el Genet polonès (Col·lecció Frick, Nova York). Un altre cas és el del Retrat de dona jove amb les seves mans creuades sobre un llibre (c.1653, Galeria Nacional, Londres), atribuït a Rembrandt fins que es va demostrar que la signatura era falsa. A mitjans de la dècada de 1650, segons Houbraken, Drost es va traslladar a Itàlia. Va treballar a Roma i després va col·laborar amb l'artista alemany Johann Carl Loth en una sèrie de quadres sobre els Quatre evangelistes, realitzats a Venècia, ciutat on Drost va morir el febrer de 1659.

Font: En català: Willem Drost (1633-1659) - En castellano: Willem Drost (1633-1659) - In english: Willem Drost (1633-1659) - Altres: Willem Drost (1633-1659)

---

Parlem de Música...

Anna Isabella Leonarda (Novara, 6 de setembre de 1620 - Novara, 25 de febrer de 1704) va ser un compositora italiana. Batejada amb el nom d'Anna Isabella Leonardi, va néixer en el sí d'una prominent família de Novara. El 1636 va entrar al Collegio di S Orsola, un convent de les Ursulines, on hi va romandre durant la resta de la seva vida. Un document del 1658 la identifica com a instructora de música, així com la 'mare i clergue' de la seva congregació. El 1676 havia aconseguit el rang de 'mare superiora' i el 1693 el de 'mare vicaria'. Es creu que va estudiar amb Gasparo Casati, el mestre de capella de la Catedral Santa Maria Assunta de Novara (1635-1641) ja que va incloure dues de les seves composicions en el seu llibre Terzo libro di sacri concenti (1640). Cotta la va anomenar 'la Musa Novarese' i va publicar un sonet d'A. Saminiati Lucchese, comparant el seu talent musical amb la destresa militar de l'emperador Leopold I. Leonarda va morir a Novara el febrer de 1704.

OBRA:

Vocal religiosa:

Motetti … libro primo, 3vv, op.2 (Milan, 1665), lost [cited in FétisB; possibly repr. from earlier edn]
[18] Sacri concenti, 1–4vv, 2 vn, op.3 (Milan, 1670)
Messa e [10] salmi, concertati, & a cappella con istromenti ad libitum, 4vv, 2 vn, op.4 (Milan, 1674)
[12] Motetti, 1v, 2 vn, op.6 (Venice, 1676)
[12] Mottetti … con le litanie della Beata Vergine, 1–4vv, 2 vn, op.7 (1677)
Vespro a cappella della Beata Vergine e [11] motetti concertati, 1–4vv, op.8 (1678)
[11] Motetti con le litanie della Beata Vergine, 4vv, op.10 (Milan, 1684)
[12] Motetti, 1v, op.11 (1684), S i
[14] Motetti, 1v, op.12 (Milan, 1686), S i
[12] Motetti, 1–3vv, 2 vn, op.13 (1687)
[10] Motetti, 1v, op.14 (1687), S ii
[11] Motetti, 1v, op.15 (1690), S, ii
[12] Sonate, a 1–4, op.16 (1693)
[12] Motetti, 1v, op.17 (1695), S ii
[3] Messe concertate con stromenti, & [3] motetti, 1–4vv, 2 vn, vle/theorbo, op.18 (1696)
[10] Salmi concertati, 4vv, 2 vn, vle/theorbo, op.19 (1698)
[14] Motetti, 1v, 2 vn, ‘bassetto’, op.20 (1700)
2 sacred works, 1640

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Anna Isabella Leonarda (1620-1704) - Altres: Anna Isabella Leonarda (1620-1704)

---

Parlem amb veu pròpia...

Isabella Leonarda va ser una compositora que va escriure a l'entorn de 200 obres en un ambient disciplinari dominat, quasi absolutament, pel gènere masculí. No obstant i pel que sembla Leonarda va viure rodejada de monges de la congregació ursulina en un oasis de pau, amor i harmonia motiu pel qual va poder dedicar els seus vots a Deu i els seus dots a la música. El seu repertori, quasi exclusivament religiós, divergeix en funció de la tipologia d'ofici litúrgic del que parlem. Per exemple, en les seves misses i salms les seccions del cor es veuen rodejades i acompanyades per extensos passatges solistes i per exuberants dispendis instrumentals. No passa així amb altres formes musicals que exigeixen més austeritat i recolliment com per exemple les vespres, cantades a darrera hora de la tarda i normalment de forma més privada, per tant, més sòbria. Els Vespro a cappella della Beata Vergine, publicats a Bolonya el 1678, van ser escrits en un estricte estil polifònic renaixentista que lluny d'abandonar-se, va viure un nou pervenir, especialment a Itàlia i amb el permís de Monteverdi. Obres com el Deus, in adjutorium meum o el Lauda Jerusalem que escoltarem i sense cap tipus d'acompanyament vocal, tot i que la veu del contratenor a vegades emularà a la perfecció el so de la corneta, exigeixen afinació, sincronia i concentració ja que el mínim error seria i sonaria fatal. Afortunadament, la interpretació és equilibrada i en general prou elegant com per caure en temptació tot i que Déu així ens ho desaconselli. Vet aquí el primer capítol de la història i aventures d'una de les grans compositores de la història de la música!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Alberto Sala (organ); Nova Ars Cantandi; Giovanni Acciai
TACTUS: Leonarda: Vespro a cappella della Beata Vergine

IMSLP: Anna Isabella Leonarda (1620-1704)

CPDL: Anna Isabella Leonarda (1620-1704)

SPOTIFY: Nova Ars Cantandi – Leonarda: Vespro a cappella della Beata Vergine

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

DENZA, Luigi (1846-1922) - The Salon Music

Obra de Winslow Homer (1836-1910), pintor nord-americà (1)

- Recordatori de Luigi Denza -

En el dia de la celebració del seu 169è aniversari de naixement

---

Parlem de Pintura...

Winslow Homer (Boston, 24 de febrer de 1836 - Prout's Neck, 29 de setembre de 1910) va ser un pintor naturalista nord-americà considerat, juntament amb Thomas Eakins com un dels grans artistes americans del segle XIX. La seva educació fou principalment autodidacta. El 1857 va començar a treballar com a il·lustrador de revistes, convertint-se en un col·laborador assidu de la coneguda Harper's Weekly. Les seves il·lustracions, sobretot els gravats, es van caracteritzar pels seus contorns nítids, formes senzilles, accentuat contrast de llums i ombres i pels seus grups de personatges plens de vida. Aquestes característiques es van convertir en una constant de la seva producció al llarg de tota la seva carrera artística. Durant la Guerra Civil, Homer va visitar en repetides ocasions el front de Virgínia on va pintar la seva primera gran obra Els presoners del front (1866, Museu d'Art Metropolità de Nova York), pintura notable per la seva objectivitat freda i el seu vigorós realisme. El 1856 es va traslladar a França durant un any tot i que no va patir la influència directa de l'impressionisme o l'art francès. El 1873 va començar a utilitzar l'aquarel·la, mitjà d'expressió tan important en la seva obra com l'oli. Durant la dècada de 1870 els temes predominants de les seves obres van ser els d'inspiració rural o idíl·lica: escenes de la vida agrícola, nens jugant i escenes de llocs coneguts poblats de dones elegants. D'aquestes últimes l'exemple més conegut és Long Branch, Nova Jersey (1869, Museum of Fine Arts, Boston). 

L'any transcorregut a Anglaterra (1881-1882), durant el qual Homer va viure en un poble de pescadors, va implicar un canvi definitiu en la temàtica de la seva obra. A partir d'aleshores es va concentrar en escenes naturals a gran escala, en particular escenes marines, de pescadors i les seves famílies. Després de fixar la seva residència en solitari a Prout s Neck, a la costa de Maine, va realitzar algunes obres mestres del realisme com Eight Bells (1886, Addison Gallery, Andover). En aquesta obra el dramatisme de l'escena marina està imbuït d'una qualitat èpica i heroica que representa el tema dominant de la seva maduresa: la lluita de l'home amb les forces de la natura. A partir de 1884, Homer va passar molts hiverns a Florida, a les Bahames i a Cuba. Gran part de les moltes escenes que va pintar del tròpic són aquarel·les executades amb un estil molt avançat per la seva època: fresc, solt, espontani, gairebé impressionista, però sense perdre mai la seva relació bàsica amb el naturalisme. Del 1899 va ser una de les seves obres més impactants, El corrent del Golf (Museu d'Art Metropolità de Nova York), en què un solitari mariner negre navega en una petita i destrossada embarcació, envoltat de taurons i incomunicat enmig d'un mar encrespat amb fort onatge. La grandiositat de la seva temàtica i la força expressiva de les seves obres van exercir una influència dominant en la pintura realista d'Estats Units. Va morir a Prout's Neck el setembre de 1910.

Font: En català: Winslow Homer (1836-1910) - En castellano: Winslow Homer (1836-1910) - In english: Winslow Homer (1836-1910) - Altres: Winslow Homer (1836-1910)

---

Parlem de Música...

Luigi Denza (Castellammare di Stabia, 24 de febrer de 1846 - London, 26 de gener de 1922) va ser un compositor italià. Des del 1862 va estudiar composició amb Saverio Mercadante i Paolo Serrao al Conservatori San Pietro a Maiella de Nàpols. El 1876 va estrenar a Nàpols la seva òpera seriosa Wallenstein (4 actes, amb llibret de A. Bruner després de la trilogia de Schiller). Més tard es va instal·lar a Londres i es va convertir en director de la London Academy of Music i professor de cant a la Reial Acadèmia de Música. Va compondre més de 500 cançons, partsongs i cantates en llengua italiana, francesa i anglesa. Es va fer molt conegut per la cançó napolitana Funiculì funiculà. El seu estil melòdic té molt en comú amb el de Ciro Pinsuti. Va morir a Londres el gener de 1922.

Font: En català: Luigi Denza (1846-1922) - En castellano: Luigi Denza (1846-1922) - In english: Luigi Denza (1846-1922) - Altres: Luigi Denza (1846-1922)

---

Parlem amb veu pròpia...

Funiculi, funiculà és una cançó tant extraordinàriament popular que poques deuen ser les ànimes d'aquest planeta que no la coneguin, si més no d'oïdes o col·lateralment. Ara bé, deuen ser més aviat pocs el intrèpids o intrèpides capaços de reconèixer i citar-ne els seus autors. I parlem en plural perquè els versos són de Giuseppe Turco i la música de Luigi Denza, el nostre protagonista a qui avui celebrem. Fou tal el rebombori al seu temps, que fins i tot Richard Strauss la va incorporar a la seva Simfonia Aus Italien tot creient que es tractava d'una cançó tradicional napolitana. Denza, indignat, el va demandar per plagi per la qual cosa en cada interpretació de la citada simfonia de Strauss cobrava drets d'autor. Negoci rodó i a viure ja que la popularitat de Strauss garantia ingressos regulars a Denza. Amb el temps, tot i el funicular del Vesuvi, la seva figura ha anat minvant progressivament. Actualment, tot i que existeixen desenes d'edicions amb la seva obra més famosa, poques d'elles s'han atrevit amb la resta de material inèdit. Una d'aquestes prové de la llunyana Hongria on el seu portaestendard discogràfic ha recuperat una sorprenent col·lecció, per nom The Salon Music, amb cançons en diferents idiomes per a veu soprano i tenor segons el cas i amb acompanyament de violoncel i piano. Obres en francès, anglès i italià de refinada bellesa, algunes d'elles amb una càrrega d'emotiva melancolia i que personalment m'han deixat profundament impressionat. He de reconèixer ignorància integral a l'entorn de l'italià i he de reconèixer, també i definitivament, que aquestes cançons m'han deixat meravellat!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Andrea Meláth (mezzo-soprano); Leonardo De Lisi (tenor); Pierluigi Ruggiero (cello); Guido Galterio (piano)
AMAZON: Denza, L.: Vocal Music

IMSLP: Luigi Denza (1846-1922)

CPDL: Luigi Denza (1846-1922)

SPOTIFY: Andrea Meláth – Denza, L.: Vocal Music

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!