divendres, 28 de febrer del 2014

RISTORI, Giovanni Alberto (1692-1753) - Passione di Nostro Signore

Jan van Scorel - Lamentation of Christ with a Donor (c.1535)
Obra de Jan van Scorel (1495-1562), pintor holandès (1)



... Tornaré la propera setmana ...



Parlem de Pintura...

Jan van Scorel (Schoorl, 1 d'agost de 1495 - Utrecht, 6 de desembre de 1562) va ser un pintor neerlandès al qual se li atribueix la introducció de l'art renaixentista italià als Països Baixos. Va néixer a Schoorl, no se sap si va començar els seus estudis sota la tutela del mestre d'Alkmaar, Pieter Gerritsz a Haarlem, Jacob Cornelisz a Amsterdam, o amb Jan Gossaert a Utrecht però és creu que els dos darrers pintors mestres van coincidir amb ell posteriorment i que van tenir una marcada influència sobre la seva tècnica. Segons el Rijksbureau voor Kunsthistorische Documentatie (RKD), va estar registrat a Haarlem el 1517 on potser col·laborava amb el seu contemporani Maarten van Heemskerck qui, com ell, havia nascut a la vora d'Alkmaar. Van Scorel va començar a viatjar per Europa poc després de celebrar els seus 20 anys, després de visitar Utrecht. El 1518-22 se'l registra a Venècia, més tard a Nuremberg i, via Àustria, va travessar els Alps. Al poble d'Obervellach, el 1520, completava el seu primer treball representatiu, el "Sippenaltar" a l'església de Sant Martin. Giorgione va ser un referent considerable per a Jan van Scorel durant la seva estada a Venècia. Al deixar Venècia, Jan van Scorel va passar a través de Roma i va fer un pelegrinatge a Terra Santa. Les seves experiències a Jerusalem es descriuen en molts dels seus treballs posteriors. El 1521, van Scorel va retornar a Roma on va conèixer el papa holandès Adrià VI, que el va nomenar pintor del Vaticà. Van Scorel gaudia de la influència de Michelangelo i Rafael, i va succeir a aquest com a cuidador del Belvedere. En el seu retorn als Països Baixos el 1524, es va instal·lar a Utrecht on va començar una reeixida carrera com a pintor i professor. Va morir a Utrecht el 1562.

Font: En català: Jan van Scorel (1495-1562) En castellano: Jan van Scorel (1495-1562) In english: Jan van Scorel (1495-1562) - Altres: Jan van Scorel (1495-1562)



Parlem de Música...

Giovanni Alberto Ristori (Bologna, c.1692 - Dresden, 7 de febrer de 1753) va ser un organista, compositor i director d'òpera italià. Nascut a Bologna en una data desconeguda, era el fill de Tommaso Ristori, director d'una companyia d'òpera que servia al rei de Polònia i Elector de Saxònia August II "el Fort", que en aquell temps residia a Dresden. Pocs són els detalls coneguts de la vida de Ristori. Compositor principalment d'òperes i música religiosa, va romandre durant molt temps a la cort de Sant Petersburg, on va desenvolupar els seus principals treballs. Un d'aquests, es va representar a Moscú durant la coronació de l'emperadriu Anna Ivànovna de Rússia. De fet, la seva òpera còmica Calandro, escrita durant la seva estada a Dresden, va ser la primera òpera italiana interpretada a Rússia, concretament l'any 1731, sota la seva pròpia direcció i la del seu pare Tommaso. A Dresden, va ser vice-mestre de capella de Johann Adolph Hasse. A banda d'excel·lent intèrpret d'orgue i clavecí, va escriure nombroses opus. Aquest repertori d'obres inclou 19 òperes, escrites entre els anys 1713 i 1749, cantates, dos oratoris i nombrosa música religiosa, entre misses, entre elles la Missa per il Santissimo Natale di Nostro Signore (1744), rèquiems, motets i obres menors. Així mateix, també va compondre simfonies, un concert i un interessant Esercizi per l'accompaniamento.



Parlem amb veu pròpia...

Giovanni Alberto Ristori va ser un italià que va emigrar, per necessitats del servei, a Alemanya i a Rússia. A la manera de Galuppi, l'italià que anys més tard treballaria a la cort de Caterina II de Rússia a Sant Petersburg, Ristori va fer les maletes i va viure i treballar a la ciutat russa durant molts anys escrivint i representant, com a director, òperes i cantates. Ristori, tot i les aparences, ja no és un desconegut en el nostre espai ja que fa un parell d'anys en parlava en relació amb una preciosa missa (Missa per il Santissimo Natale di Nostro Signorerecuperada, d'una forma brillant, pel segell Carus. Gràcies a aquesta esplèndida edició, la primera en documentar d'una forma intel·ligent, solvent i històrica al mestre Ristori, podem parlar d'un autor que, entre altres càrrecs, va ser vice-mestre de capella de Johann Adolph Hasse, el compositor més internacional de la cort de Dresden. Doncs bé, de data posterior a l'edició alemanya, el segell Accent va publicar la primera edició íntegrament monogràfica de l'italià. Per títol Divoti affetti alla Passione di Nostro Signore - Esercizi per l'accompanimento en què s'intercalen cantates de la Passió amb uns breus però inesperadament interessants exercicis instrumentals per a acompanyament. En aquests, dels quals n'escoltarem algunes mostres, hi destaca, amb notable personalitat pròpia, el saltiri. Aquest instrument musical cordòfon de la família de les citares té un so molt particular que resulta fascinant, tant per la seva simplicitat com per la dolça orfebreria de la seva sonoritat. Pel que fa a les cantates, són per a soprano, alto i orquestra barroca, de perfil fosc, tenebrista i generosament refinades i amb un lirisme proper a la música vocal d'Alessandro Scarlatti. La interpretació, bona en primera i última instància, enalteix la figura d'un italià que mereix reconeixement més enllà de l'etiqueta de figurant d'Hasse. Per mèrits propis, el seu renaixement s'està fent realitat fet que nosaltres celebrarem amb la joia de la seva música!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

dijous, 27 de febrer del 2014

LIDARTI, Cristiano Giuseppe (1730-1795) - Concerto per cembalo con violini e basso

Nathaniel Dance-Holland - Cristiano Giuseppe Lidarti and Giovanni Battista Tempesti (c.1759)
Obra de Sir Nathaniel Dance-Holland (1735-1811), pintor anglès (1)



- Recordatori de Cristiano Giuseppe Lidarti  -
En la setmana de la celebració del seu 284è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Sir Nathaniel Dance-Holland, 1st Baronet RA (8 de maig de 1735 - 15 d'octubre de 1811) va ser un pintor i polític anglès. Va estudiar amb Hayman i va estudiar Roma. Allà va rebre la influència de Pompeo Batoni. El 1768 va ser un dels membres fundadors de la Royal Academy però després d'heretar una gran fortuna el 1776 es va retirar de la pràctica professional. Posteriorment, va orientar la seva carrera a la política i es va convertir en parlamentari. La seva pintura, principalment retrats, el van fer conegut i admirat arreu. Una d'aquestes obres que el van promocionar va ser la de El capità Cook (1766, National Maritime Museum, Greenwich). 

Font: En català: No disponible En castellano: Sir Nathaniel Dance-Holland (1735-1811) In english: Sir Nathaniel Dance-Holland (1735-1811) - Altres: Sir Nathaniel Dance-Holland (1735-1811)



Parlem de Música...

Cristiano Giuseppe Lidarti (Viena, 23 de febrer de 1730 - Pisa, 1795) va ser un compositor austríac, nascut a Viena però d'ascendència italiana. Va començar els seus estudis a Klagenfurt, al convent dels monjos cistercencs i després a Leoben en el seminari dels jesuïtes. Allà, a banda d'adquirir els coneixements teòrics bàsics, va aprendre clavecí i arpa. Anys més tard va entrar a la Universitat de Viena per estudiar filosofia i dret. No obstant, no va abandonar els seus estudis musicals de composició i d'interpretació, primer d'una forma autodidacta i després com alumne de Giuseppe Bonno. Bonno era el seu oncle, mestre de capella a la mateixa universitat. Però aviat, va abandonar els seus estudis de filosofia i de dret per a dedicar-se exclusivament a la música. El 1751, Lidarti se'n va anar a Itàlia, on hi viuria la resta de la seva vida. La seva primera etapa va ser a Venècia. Allà va conèixer a Florian Leopold Gassmann (1729-1774), amb qui va compartir amistat i música. Va romandre un temps a Florència, abans de passar cinc anys com a professor a Cortona. El 1757 va arribar finalment a Roma, on va conèixer a Niccolò Jommelli (1714-1774), convertint-se en el seu deixeble. Aquest mateix any va ser reclamat per la Capella dels Cavallers de Sant Esteve a Pisa, un lloc que va mantenir fins el 1784.

Jacob Philipp Hackert (1737-1807) - Der Ponte a Mare in Pisa (Toscana, 1799)
Der Ponte a Mare in Pisa (Toscana, 1799), obra de Jacob Philipp Hackert (1737-1807), pintor alemany (2)

Allà també se'l va nomenar mestre de capella. En aquest període d'activitat entre Pisa i Roma, Lidarti va mantenir contactes epistolars amb el monjo franciscà Giovanni Battista Martini (1706-1784), conegut popularment amb el nom de Pare Martini, de qui va rebre lliçons addicionals juntament amb Niccolò Jommelli, Florian Leopold Gassmann i amb l'historiador anglès Charles Burnett. A partir del 1761, va començar a ser reconegut de forma oficial. Va morir a Pisa el 1795, amb 65 anys. Musicalment, Lidarti va compondre principalment música de cambra instrumental. Tant és així que les seves obres més conegudes són les seves "sonates a trio". També va ser autor de cantates dramàtiques, va escriure diverses cançons religioses jueves en llengua hebrea. De fet, durant molt de temps Lidarti va ser conegut per l'oratori Esther escrit en hebreu per a la comunitat jueva d'Amsterdam. Va compondre nombrosa música orquestral, entre concerts i simfonies, i abundant música religiosa, entre misses, oratoris, cantates i altres obres menors.

Font: En català: No disponible En castellano: Christian Joseph Lidarti (1730-1795) - In english: Christian Joseph Lidarti (1730-1795) - Altres: Christian Joseph Lidarti (1730-1795)



Parlem amb veu pròpia...

400 són les obres catalogades, documentades i arxivades de Lidarti que podem trobar, i interpretar si ens ve de gust, a la Biblioteca de Pisa i a la Biblioteca Britànica. Les composicions de la nostra edició, fins i tot, les han trobat en manuscrits conservats en el Fons Venturi de la Biblioteca di Montecatini Terme i a la biblioteca del Conservatori de Gènova (amb l'excepció del Concert per a clavecí, disponible en una edició moderna). Tanmateix, el seu nom només el podrem trobar i escoltar en enregistraments professionals en dues edicions monogràfiques. Aquesta, del segell Tactus, i una altra, en relació a 3 concerts de violí, del segell Hyperion. Per tant, i novament, reiterarem una afirmació que ens resultarà familiar ja que la quantitat de música per recuperar, tot i estar disponible en arxius, biblioteques, castells i monestirs, és descomunal. Lidarti és un clar exemple i tant de bo, després d'haver gaudit d'ambdues edicions, la recuperació continuï. Lidarti va ser un compositor clàssic a tots els efectes tot i el ressò del barroc més tardà de la seva música. Contemporani dels grans mestres clàssics, va ser fidel als principis teòrics de la música il·lustrada personificats en el gran "gurú" del moment, el Pare Martini, amb qui va estudiar durant els seus anys a Itàlia. El fet de trobar la seva música arreu d'Itàlia però també a Anglaterra dóna fe de la fama que Lidarti devia assolir durant el segle XVIII. El nostre desconeixement actual no és, ni de llarg, proporcional a la seva impecable acadèmia musical, contrastable amb la històrica i musicalment interessant edició que tenim entre mans. Del conjunt de quatre obres que aquesta presenta, nosaltres en recuperarem dues. D'entrada, el Concert per a clavecí, violins i continuo. Lleugeresa, transparència i racionalitat clàssica en la seva arquitectura que el converteixen, ràpidament i al llarg dels tres moviments característics, en una joia d'una bellesa immediata. Atributs i adjectius semblants per la Sonata per a clavecí, de quatre moviments. La història ens explica, i la música ens ho demostra, que el clavecí va viure una edat d'or en aquest període de transició del barroc al classicisme. Lidarti, amb aquestes obres explota l'instrument d'una forma irrefrenablement virtuosa i agradable i per nosaltres, un dia més, només ens quedarà celebrar el redescobriment del seu nom!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Paola Poncet (cembalo); Auser Musici (ensemble)
TACTUS: Lidarti - Chamber Music & Harpsichord Concerto
IMSLP: Christian Joseph Lidarti (1730-1795)
CPDL: No disponible

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimecres, 26 de febrer del 2014

KRIEGER, Johann Philipp (1649-1725) - Kantaten fur Schloss Gottorf

Guercino - Caritas (c.1620)
Obra de Giovanni Francesco Barbieri (1591-1666), pintor italià (1)



- Recordatori de Johann Philipp Krieger -
En el dia de la celebració del seu 365è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Giovanni Francesco Barbieri (Cento, 8 de febrer de 1591 - Bologna, 9 de desembre de 1666), més conegut amb el sobrenom Guercino o Il Guercino, va ser un pintor barroc italià nascut a la regió d'Emilia, encara que va viure i va pintar també a Roma i Bolonya. Representa el període de transició del classicisme romà-bolonyès al barroc ple. «Guercino» significa «guerxo» en italià. Tenia aquest sobrenom perquè patia d'estrabisme. Amb 17 anys es va associar amb Benedetto Gennari "el Vell", un pintor de l'Escola de Bolonya. El 1615 es va traslladar a Bolonya, on les seves obres es van guanyar els elogis de Ludovico Carracci, ja ancià. Després de la mort de Gregori XV, el 1623 es va traslladar de nou a Cento. El 1642 es va instal·lar a Bolonya com a successor de Guido Reni a la direcció de l'Escola de Bolonya. Va intentar imitar l'assossegat classicisme de Reni pel que la seva obra va perdre força però va guanyar en refinament i solidesa, com pot apreciar-se en el seu Sant Tomàs d'Aquino (1663, Sant Domenico, Bolonya). Les seves obres anteriors, com la Mort de Dido (1630, Galeria Spada, Roma) i Crist a la columna (1657, Palau Chigi, Roma), són més apassionades. Influenciat per Ludovico Carracci a Bolonya i per l'obra de Ticià a Venècia, Guercino va desenvolupar un estil barroc de rics colors, forts contrastos de llums i ombres i gràcil representació del moviment. Sota el mecenatge del papa Gregori XV, Guercino va pintar el fresc de l'Aurora (1621, Vila Ludovisi, Roma) i altres obres d'inspiració més clàssica, com l'Enterrament de Santa Petronila (1621, Museu Capitolí, Roma). Va morir a Bolonya el desembre de 1666.




Parlem de Música...

Johann Philipp Krieger (Nürnberg, 27 de febrer de 1649 - Weißenfels, 7 de febrer de 1725) va ser un compositor i organista alemany, germà gran del també compositor Johann Krieger. Va ser un dels compositors alemanys més destacats del seu temps, especialment pel que fa a cantates d'església ja que en va escriure més de 2000 (la majoria d'elles perdudes). Sota la seva direcció, l'afició per la música a la petita cort de Weissenfels, es va incrementar substancialment. Les principals fonts de la biografia de Krieger són Johann Gabriel Doppelmayr i Johann Mattheson i ambdós coincideixen en els seus principals esdeveniments però varien en els detalls i les dates. Mattheson, afirma que la seva primera formació musical a Nuremberg; "en el seu vuitè any es va iniciar a les lliçons de teclat amb Johannes Dretzel, deixeble de Johann Jakob Froberger, i també va rebre formació en diversos altres instruments per part del famós Gabriel Schütz." D'acord amb Doppelmayr; "va progressar tant ràpidament amb les lliçons de teclat que ja als nou anys va sorprendre el públic amb la seva interpretació i, a més, podia tocar qualsevol melodia que escoltava a banda de cantar les pròpies àries que ell mateix escrivia". Als 16 anys, Krieger va anar a Copenhaguen per estudiar orgue amb l'organista reial danès Johannes Schröder i composició amb Kaspar Förster. Va declinar el lloc de primer organista a Christiania (Oslo), va tornar a Nuremberg després d'una estada de quatre o cinc anys a Copenhaguen. Quan el marcgravi Christian Ernst va marxar de la cort de Bayreuth el 1673 per unir-se a la guerra contra França, Krieger va rebre permís per viatjar a Itàlia. Probablement, hi va romandre durant uns dos anys. Mattheson afirma que a Venècia va estudiar composició amb Rosenmüller i teclat amb Giovanni Battista Volpe, i que a Roma va estudiar composició amb Antonio Maria Abbatini i teclat i composició amb Bernardo Pasquini.

Oberkondukteur Hans Christoffer Lönborg - Plan von Gottorf und Schleswig (c.1732)
Vista del Schloss Gottorf (c.1732), obra d'Hans Christoffer Lönborg (18th Century), pintor alemany (2)

Immediatament després de la seva visita a Itàlia va tocar per l'emperador Leopold I a Viena, a canvi d'això i en una carta del 10 d'octubre de 1675, l'emperador va ennoblir a Krieger i a tots els seus germans. Krieger va abandonar aviat Bayreuth per anar a Frankfurt i a Kassel on l'hi van oferir càrrecs musicals en ambdues ciutats. Pel que sembla, els va refusar o els va ocupar per poc temps ja que el 2 de novembre de 1677 va acceptar un lloc com a organista a la cort de Halle. Quan el duc August de Saxonia va morir el 1680, el seu successor, Johann Adolph I, va traslladar la cort a Weissenfels. Krieger hi va romandre com a mestre de capella, càrrec que va ocupar fins a la seva mort. La seva labor documental va ser molt important durant els seus anys a Weissenfels, ja que a partir del 1684 va reunir i documentar, en un catàleg, totes les obres vocals que s'interpretaven a la cort. Després de la seva mort, el seu fill Johann Gotthilf (va succeir al seu pare com a mestre de capella fins el 1736) va continuar el catàleg fins a l'any 1732. Inclou prop de 2000 de les seves pròpies obres, 225 del seu germà Johann i 475 d'altres compositors italians i alemanys. El repertori de Krieger és molt extens tot i que en gran part s'ha perdut o no ha estat localitzat. A banda de les més de 2000 cantates religioses i una vintena òperes i singspiels, va escriure una col·lecció de 12 suonate (Nuremberg, 1688); un primer volum d'àries Auserlesene in denen dreyen Sing-Spielen Flora, Cecrops und Procris enthaltene Arien (Nuremberg, 1690); un segon volum d'àries Auserlesene Arien anderer Theil (Nuremberg, 1692); una segona col·lecció de 12 suonate (Nuremberg, 1693); una col·lecció de cantates Musicalischer Seelen-Friede (Nuremberg, 1697); i una col·lecció de música per a instruments de vent Lustige Feld-Music (Nuremberg, 1704).

Font: En català: No disponible En castellano: Johann Philipp Krieger (1649-1725) In english: Johann Philipp Krieger (1649-1725) - Altres: Johann Philipp Krieger (1649-1725)



Parlem amb veu pròpia...

Són realment pocs els compositors que al llarg de la seva història han estat capaços d'escriure més de 2000 cantates. Johann Philipp Krieger va ser un d'ells i no obstant la mala fortuna ha fet que la majoria de les seves obres, amb una descomunal feina a les seves esquenes, s'hagi perdut per sempre. Una veritable desgràcia per les dècades de treball perdut, per l'enorme tresor que representaria per a qualsevol cultura i per la impossibilitat de poder-les gaudir. Alhora, aquest fet redunda, possiblement i de forma efectiva, en l'elevat desconeixement que actualment existeix dels germans Krieger. Per mi mateix, aquesta edició monogràfica que tenim entre mans ha resultat ser un tresor inesperat que m'ha descobert, sobtadament, a un compositor a qui no tenia el privilegi de conèixer. Contemporani de la gran generació barroca alemanya anterior a l'omnipotent Bach, Telemann o Graupner, Krieger va ser un músic extraordinàriament prolífic encara que la major part del seu corpus, com dèiem, no hagi sobreviscut. Autor de nombroses obres vocals, entre elles centenars de cantates, Krieger va viatjar a Itàlia on va conèixer i va treballar amb compositors com Rosenmüller, Carissimi i Pasquini per tornar a Weissenfels, lloc en què va ser nomenat mestre de capella i a on va morir el 1725. Allà va desenvolupar la major part de la seva carrera creativa si bé gran part de les seves publicacions musicals es van editar i publicar a Nuremberg, la seva ciutat natal. Doncs bé, alguns dels pocs exemples vocals que han sobreviscut a les inclemències del pas del temps s'han recuperat en el Castell de Gottorp (Schloss Gottorf), un centre cultural molt important en el segle XVII, on Krieger hi va dedicar una sèrie de breus cantates a diferents veus. D'aquestes, escoltarem la cantata Surgite cum gaudio per a soprano i orquestra barroca i la cantata Quis me territat quis me devorat per a soprano, alto, baix i orquestra barroca. L'acompanyaran, a mode d'entreacte, la Sonata ondecima a doi en Re major. El virtuosisme vocal, amb el depurat lirisme i les mostres de contrapunt denoten un domini absolut de la tècnica instrumental i vocal i donen fe de les afirmacions d'excel·lent músic que, tant Mattheson com Doppelmayr, van fer d'ell. La magnitud real de Krieger és desconeguda però aquestes primeres aproximacions al seu interessant univers ens deixen entreveure una realitat apassionant de la qual, espero, en puguem seguir parlant!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimarts, 25 de febrer del 2014

BELLINZIANI, Paolo Benedetto (1682-1757) - Sonates pour flûte à bec & basse continue

Bartolomeo Passerotti - Double portrait of musicians (c.1577)
Obra de Bartolomeo Passerotti (1529-1592), pintor italià (1)



- Recordatori de Paolo Benedetto Bellinziani -
En el dia de la commemoració del seu 257è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Bartolomeo Passerotti també anomenat Passarotti (Bologna, 1529 - 3 de gener de 1592) fou un pintor italià, pertanyent al manierisme i al cercle de l'Escola bolonyesa. Va desenvolupar la seva activitat principalment en la seva ciutat natal, Bolonya. Va viatjar a Roma, on va treballar a les ordres de Girolamo Vignola i Taddeo Zuccaro. Després del seu retorn a Bolonya, va crear un estudi, des d'on va influir en l'obra d'altres artistes, com és el cas d'Annibale Carracci.




Parlem de Música...

Paolo Benedetto Bellinzani (Mantova o Ferrara, 1682 - Recanati, 25 de febrer de 1757) va ser un compositor italià. No se sap res dels primers anys de la seva vida i dels estudis realitzats. Als 25 anys va ser nomenat mestre de capella a la Catedral d'Udine. Des d'aleshores, es dedueix que va orientar la seva carrera al sacerdoci. Va ocupar diversos càrrecs eclesiàstics així com el de mestre de capella a Ferrara, Pesaro, Urbino, Fano i Orvieto. El 1737 va assolir el càrrec de mestre de capella de la Catedral de Recanati, on hi desenvoluparia la seva carrera fins la seva mort el 25 de febrer de 1757. La seva producció, generalment desconeguda, és principalment religiosa, amb misses, oratoris i motets. També va escriure música instrumental, principalment per a flauta i baix continuo així com una col·lecció de madrigals.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Paolo Benedetto Bellinziani (1682-1757) - Altres: Paolo Benedetto Bellinziani (1682-1757)



Parlem amb veu pròpia...

Giuseppe Radiciotti, musicòleg i historiador que va documentar amb rigorositat la vida de Rossini, descriu a Bellinzani com a "... un digne i fèrtil compositor ... membre de l'acadèmia filharmònica de Bolonya". Alhora, també el descriu com a "mestre excel·lent, músic virtuós i amb una veu de contralt brillant". Fins i tot, el reconegut i internacionalment admirat "Pare" Martini (de qui sempre que puc en recomano el seu extraordinari i meravellós Rèquiem), en aquell temps la principal figura teòrica del classicisme, tenia un retrat de Bellinzani a la seva galeria d'art privada i concretament en la secció reservada a "les figures més cèlebres de la música". Totes aquestes mostres d'admiració i la sèrie de virtuts de les que parlava Radiciotti no han ajudat, malgrat les bones crítiques, a la recuperació del nostre benaurat protagonista italià del dia. En qualsevol cas, avui per nosaltres serà un bon dia per parlar-ne i ho farem en relació a la seva música instrumental. El recull de Sonate a flauto solo con cembalo, o violoncello, dedicate agl’illustrissimi Signori Jacopo Tessarini e Francesco Bertoli. Opus III, Venezia, 1720, són una de les mostres de la seva virtuosa i preciosista delicadesa compositiva. La transparència de la flauta amb la viola i l'harmonia del continuo és una delícia pels sentits. En el nostre recull escoltarem tres sonates de Bellinziani, concretament la Sonata No.1, la Sonata No.3 i la Sonata No.12 "La Follia". Les dos primeres, de quatre moviments lent-ràpid-lent-ràpid, estan en la forma sonata da chiesa, és a dir, una sonata en què habitualment l'instrument principal porta la melodia, en aquest cas la flauta, i un baix continu (habitualment tiorba o orgue però també clavecí). La introducció és amb lento o adagio, seguit d'un allegro de vegades fugato, un cantabile i un final enèrgic vivace o giga. La sonata "La Follia" segueix un esquema més lliure, amb una introducció lenta, un allegro i un final adagio amb variacions amb el conegut tema de la follia. La interpretació és acadèmicament impecable i ens dóna a conèixer la història instrumental de Bellinziani. Potser, en un futur, en tornarem a parlar per a descobrir el seu univers vocal, possiblement un dels tresors que resten pendents de conèixer del seu interessant en tant que desconegut repertori!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dilluns, 24 de febrer del 2014

WESLEY, Samuel (1776-1837) - Symphonies

Daniel Turner - Lambeth Palace from the West (c.1802)
Obra de Daniel Turner (1744-1817), pintor anglès (1)



- Recordatori de Samuel Wesley -
En el dia de la celebració del seu 238è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Daniel Turner (1744-1817), va ser un pintor anglès actiu durant els anys 1782 i 1802. Es desconeix la seva història de vida. Els seus quadres representen paisatges i escenes de ciutats angleses, especialment de vistes marines, ports i ponts. Va pintar, així mateix, nombroses aquarel·les. Les seves obres s'exposen, entre altres, al Yale Center for British Art, (procedent de la Paul Mellon Collection) i a la Tate Gallery.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Daniel Turner (1744-1817) - Altres: Daniel Turner (1744-1817)



Parlem de Música...

Samuel Wesley (Bristol, 24 de febrer de 1766 - Londres, 11 d'octubre de 1837) fou un organista i compositor anglès de l'època georgiana tardana. Wesley va ser contemporani de Mozart i va ser anomenat per alguns "el Mozart anglès" tot i que amb aquesta etiqueta també podem trobar a Linley Jr. Fill del conegut metodista i escriptor d'himnes Charles Wesley, nét de Samuel Wesley (poeta de l'últim període de Stuart) i nebot de John Wesley, el fundador de l'església metodista. Samuel va mostrar el seu talent musical des de ben petit. Tocava el violí i l'orgue i va treballar com a director d'orquestra i professor de música. Moltes de les seves composicions més conegudes van ser escrites per a l'església, incloent el motet In exitu Israel. Les seves composicions seculars inclouen madrigal en cinc parts O singe unto mie roundelaie basat en el poema ben conegut de Thomas Chatterton. El 1788 Wesley va ser iniciat en la maçoneria en la Lògia d'Antiguitat. El Duc de Sussex el va nomenar Gran Organista el 1812, però va renunciar al càrrec el 1818. Va morir el 1837 i va ser enterrat a l'església de St Marylebone Parish, a Londres. El seu fill, Samuel Sebastian Wesley també va esdevenir un admirat compositor anglès del segle XIX i, com el seu pare, es va especialitzar en la música d'orgue i d'església.

Font: En català: Samuel Wesley (1766-1837) En castellano: No disponible In english: Samuel Wesley (1766-1837) Altres: Samuel Wesley (1766-1837)



Parlem amb veu pròpia...

Sense fer soroll però d'una forma progressiva i constant, Samuel Wesley s'està fent un lloc i s'està construint la seva pròpia història musical en aquest espai. Recordem que Wesley va ser el fill de Charles Wesley (de qui també n'he parlat en relació als seus himnes), un músic i reformador molt conegut a Anglaterra. Alhora, Samuel Wesley va ser el pare de Samuel Sebastian Wesley, compositor i organista de qui un dia també en parlarem. Prèviament, de Wesley n'havíem parlat en relació a la seva música religiosa, abundant tenint en compte els anys de servei a l'església metodista anglesa. El cert és que avui canviarem totalment de registre i fixarem els nostres sentits en la seva producció simfònica. A l'entorn d'aquesta recuperarem, també, un extraordinari duet d'orgue interpretat per a dos grans mestres de l'escola instrumental anglesa. Entrant en matèria, començarem aquest últim dilluns de febrer amb una esplèndida Sonata-Duet en Do major per a orgue a quatre mans i estructurada en els tres moviments de la sonata clàssica. Descomunal partitura que no només posa de manifest l'enorme talent compositiu de Wesley sinó que el fet de poder-la gaudir sota la interpretació de Pinnock i Preston a l'hora no té preu. Introducció de la Simfonia en Mi bemoll major, de 1784 per a cordes, dues trompes i clavecí com a continuo. De tres moviments, allegro, andanteallegretto-presto-tempo di primo, és una simfonia introduïda amb un primer moviment molt ben definit en forma sonata i amb fins a tres motius temàtics diferenciats. L'andante en Mi bemoll major només per a cordes és breu i suau, preludi de l'últim moviment, el més solemne i festiu, en què destaca la grandiloqüència de les trompes. No els hi mancaven motius a tots aquells que l'anomenaven el "Mozart anglès" títol simbòlic que es va disputar, involuntàriament, amb Thomas Linley Jr. Tots dos, a la seva manera, es mereixien aquesta etiqueta tanmateix, i en relació a Samuel Wesley, per sí mateix l'hem de recordar en nom propi i en primera persona ja que la seva música és prou solvent, consistent i interessant com perquè el capítol de Wesley formi part, obligadament, de la història de la música clàssica anglesa!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...