dimarts, 31 de desembre del 2013

MESSAGER, André (1853-1929) - Symphonie en La

Gustave Courbet - The Waterspout (c.1866)
Obra de Gustave Courbet (1819-1877), pintor francès


- Recordatori d'André Messager -
En el dia de la celebració del seu 160è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Gustave Courbet (10 de juny de 1819, Ornans - 31 de desembre de 1877, La Tour-de-Peilz) pintor francès, fundador i màxim representant del realisme, i compromès activista democràtic. Va néixer a un poble pròxim a Besançon, el paisatge del qual reflecteix als seus quadres. Va estudiar a Besançon i després a París (1840). Va viatjar als Països Baixos (1846) i Alemanya (1853). Va ser amic de Baudelaire, i es relacionà amb Corot i Daumier. Fou seleccionat per a la Comuna de París de 1871. D'ell, Proudhon, va voler fer un pintor proletari. Creia que l'art podria resoldre les contradiccions socials. De perfil entre assiri i hongarès, gran bevedor, d'una truculència que entretenia a una societat de la qual s'afligia Baudelaire, no plasmava gens d'això en les seves pintures, de caire més subtils i elegants, on començava amb llenç obscur, com un mestre clàssic. Va rebutjar la Legió d'Honor que li volia concedir Napoleó III i durant la Comuna se li va encarregar l'administració dels museus de París. Després de la Comuna, el govern predecessor el va responsabilitzar de la destrucció de la columna Vendôme. Un consell de guerra el va condemnar a 6 mesos de presó i a pagar 300.000 francs. Després d'aquests 6 mesos va escapar a Suïssa (1873) per a evitar que l'estat l'obligués a pagar la multa. Va morir a La Tour du Peilz, localitat pròxima a Vevey, víctima d'una cirrosi produïda pel seu consum abusiu d'alcohol. Va influenciar a pintors catalans com Ramon Martí Alsina. Entre el 8 d'abril i el 10 de juliol del 2011 es va presentar una mostra al Museu Nacional d'Art de Catalunya, sota el títol Realisme(s). L'empremta de Courbet, que intentava resseguir l'empremta del pintor a en la pintura catalana del moment, a partir d'obres de pintors com Ramon Martí Alsina, però mostrant també pintors de referència com Bartolomé Esteban Murillo, Velázquez i fins i tot artistes contemporanis com Antoni Tàpies. En un primer moment, va pintar el paisatge, especialment els boscos de Fontainebleau i retrats, amb alguns trets romàntics. Però a partir de 1849 es va tornar decididament realista. Courbet va ser el gran innovador d'aquest gènere. Va escollir temes i personatges de la realitat quotidiana. La seva tècnica és rigorosa amb el pinzell, amb el pinzell pla i amb l'espàtula. Les seves referències són els mestres del passat com Velázquez, Zurbarán o Rembrandt. El seu realisme es converteix en model d'expressió de molts pintors, contribuint a enriquir l'obra de Cézanne.

Font: En català: Gustave Courbet (1819-1877) En castellano: Gustave Courbet (1819-1877) In english: Gustave Courbet (1819-1877) - Altres: Gustave Courbet (1819-1877)



Parlem de Música...

André Charles Prosper Messager (Montluçon, 30 de desembre de 1853 - 24 de febrer de 1929) va ser un compositor i director d'orquestra francès. Va néixer a Montluçon, va estudiar a París i va ser durant un temps alumne de Saint-Saëns a l'École Niedermeyer. El 1874 va ser nomenat organista a St. Sulpice. El 1876, va obtenir la medalla d'or de la Société donis Compositeurs amb una simfonia. El 1880 va ser nomenat director musical a Sta. Marie-des-BatignollesMessager va compondre 45 obres escèniques, de les quals vuit són ballets. També va compondre una simfonia el 1875 i nombroses cançons i obres instrumentals. El 1883 va acabar l'òpera còmica de Firmin Bernicat François des bas bleus, i el 1885 va presentar les seves pròpies operetes, La Fauvette du tremp i La Béarnaise, sent l'última presentada a Londres el 1886. El seu ballet Les Deux Pigeons va ser presentat pel Ballet de l'Òpera de París el 1886. L'òpera còmica de Messager La Basoche va ser produïda el 1890 a l'Opéra Comique a París (una versió en anglès va ser produïda a Londres el 1891 per Richard D'Oyly Carte) i li va donar ja una certa reputació. Després aquesta va augmentar amb òpera lleugeres melodioses i accessibles com ara Madame Chrysanthème (1893), Mirette (1894, produïda per la D'Oyly Carte Opera Company al Teatre Savoy), la reeixida Les p'tites Michu (1897) de la que es van oferir un total de 401 representacions en el Daly's Theatre a Londres el 1905 i l'opereta Véronique (1898), la seva òpera còmica més reeixida a Anglaterra (1904-1905). Véronique va gaudir d'un total de 496 representacions al West EndMessager va morir el 1929 i va ser enterrat en el Cementiri de Passy.

Font: En català: André Messager (1853-1929) En castellano: André Messager (1853-1929) In english: André Messager (1853-1929) Altres: André Messager (1853-1929)



Parlem amb veu pròpia...

André Messager va ser, a més d'un popular compositor d'operetes i de ballets, un músic seriós que va ser director al Covent Garden i va dirigir l'estrena de "Pelléas et Mélisande" de Claude Debussy. Alhora, va ser un bon amic i col·laborador de Faure. I si bé en el nostre dia a dia el seu nom ja forma part de la llarga llista de compositors oblidats, el cert és que Messager encara té moltes coses a dir-nos i molta música per descobrir-nos. Una de les seves rareses rau en la seva Simfonia en La de 1876, escrita quan només tenia 22 anys i amb la que va guanyar una medalla d'or. La sorpresa, positiva, radica en la seva escriptura, propera a l'essència alemanya romàntica de noms com Schumann o fins i tot Beethoven. El treball, enregistrat en una interpretació en directe de fa uns quants anys, ens captivarà des de la primera nota. Indicat per tots aquells enamorats de la simfonia romàntica i, especialment, de tots aquells compositors que només van escriure una simfonia, la de Messager, sense ser molt extensa, passeja per les melodies franceses sense perdre de vista els referents en què s'emmiralla, com deia, els de l'escola alemanya. Tanmateix, la secció d'instruments de vent, destacada, s'allunya dels convencionalismes germànics i s'introdueix, de ple, a la forma francesa. Música preciosa i agradable i sorprenentment desconeguda que ens servirà d'excusa per a dos aniversaris, el de Messager pròpiament i el del pintor contemporani Courbet, un dels mestres realistes romàntics francesos. De la conjunció d'ambdós arts en naixerà la poesia necessària per a desitjar-vos, amb èmfasi i il·lusió, una feliç entrada d'any 2014!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Orchestre Symphonique du Mans Orchestra; Jose-Andre Gendille (conductor)
PRESTOMUSIC: MESSAGER, A.: Symphony in A major

dilluns, 30 de desembre del 2013

CORELLI, Arcangelo (1653-1713) - Sonate da Chiesa, Opp.1 & 3

 Francesco Zuccarelli - Colazione in Campagna
Obra de Francesco Zuccarelli (1702-1788), pintor italià (1)


- Recordatori d'Arcangelo Corelli -
En el marc de la commemoració del seu 300è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Francesco Zuccarelli (Pitigliano, Toscana, 15 d'agost de 1702 - Florència, 30 de desembre de 1788) va ser un pintor rococó italià. Format a Roma a les ordres de Paolo Onesi, Giorgio Morandi i Pietro Nelli, es va fer famós com un dels millors pintors paisatgistes del classicisme del segle XVIII. Després d'haver visitat Anglaterra en una ocasió anterior, va tornar-hi de nou convidat el 1752, romanent-hi fins el 1773, any que es va establir a Florència, on va morir el 1788. Zuccarelli, que era un dels membres que van fundar en el Regne Unit la Royal Academy, va gaudir del patrocini de la Corona Britànica i de molts col·leccionistes anglesos adinerats, per a qui va realitzar els seus treballs més importants que sovint representen paisatges i ruïnes clàssiques amb figures menudes en un estil vedutista. També va treballar a Bèrgam, al nord d'Itàlia, i a París. Algunes de les seves pintures es troben actualment al Castell de Windsor. Altres peces importants es troben en el Palau Real de Venècia, a Viena, en el National Gallery de Londres, en el National Gallery de Washington, en el Museu de l'Hermitage de Sant Petersburg i en el Museu del Louvre en París. El seu treball era molt desigual, però en les seves millors obres rivalitzà amb els pintors paisatgistes més representatius del seu temps. Les seves pintures duen sovint una marca que representa una carabassa, una representació il·lustrada del seu nom, que significa xicoteta carabassa.




Parlem de Música...

Arcangelo Corelli (Fusignano, Emilia-Romagna, 17 de febrer de 1653 - Roma, 8 de gener de 1713) va ser un violinista i compositor italià del Barroc. El seu estil interpretatiu va establir les bases per a la tècnica violinística dels segles XVIII i XIX. També la seva música de cambra va influir d'una manera decisiva en la posterioritat. Va néixer a Fusignano, va estudiar a prop de Bolonya i, a partir del 1675, es va establir a Roma. Allà els seus mecenes van ser la reina Cristina de Suècia i, a partir del 1690, el cardenal Pietro OttoboniDesprés de les de Franz Joseph Haydn, les obres de Corelli van ser les més publicades i reeditades del seu temps. Va ser el primer compositor que va guanyar prestigi internacional només amb la seva música instrumental. Molts elements del seu estil es troben en la música del segle XVIII; les seves obres estan considerades com els primers exemples del nou sistema tonal que s'estava desenvolupant, basat en tonalitats majors i menors. Com a virtuós del seu temps, va ser mestre de diversos compositors i violinistes importants del segle XVIII, entre ells l'italià Francesco Geminiani. La seva música de cambra inclou quatre col·leccions de sonates en trio (opus 1-4), 12 sonates (opus 5) per a violí sol i continu (en aquest cas, violoncel i clavicèmbal, l'última d'elles conté les famoses variacions La Follia) i dotze concerti grossi (opus 6), alguns dels primers exemples que es van publicar del gènere.



Parlem amb veu pròpia...

No m'agradaria finalitzar el present 2013 sense recordar a Corelli, de qui en commemorem el 300 aniversari de decés. Tot i la poca abundància del seu repertori, en prou feines 6 opus amb un total de 72 partitures, el cert és que Corelli és, de llarg, un dels autors més publicats i editats de la història. El seu nom, relacionat probablement amb importants innovacions de caràcter teòric que al seu temps van commocionar positivament el món de la música, té molt a veure amb el violí i amb alguns canvis que va introduir. Per exemple, en la forma de concerto grosso o en la forma sonata, precursora de la sonata clàssica. La seva fama el va acompanyar en vida i posteriorment i va influir decisivament en autors com el mateix Bach o Händel. En el nostre espai posarem especial atenció en la forma de cambra que rep el nom de sonata da chiesa, una forma musical característicament barroca, de quatre moviments lent-ràpid-lent-ràpid i que evitava les referències a la dansa, més pròpies de la suite. Corelli va ser un dels principals exponents de la sonata de chiesa, concretament en els seus Trio Sonatas opus 1-4. Nosaltres recuperarem les Sonate da chiesa opus 1 i 3 de les que escoltarem la Sonata No.3 en La major i la Sonata No.12 en La menor. Al bell mig d'ambdues, hi he entarcalat una preciosa Ciacona del seu opus 2. Llenguatge barroc en l'estil de Corelli, aquell que va marcar a tota una generació de compositors i que, en certa manera, va induir a la posterior (re)evolució clàssica. Corelli en el seu any de record ha romàs absent i en silenci, si més no, al nostre petit país. No obstant i des d'aquí, intentarem preservar, amb especial cura, la flama del seu record!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: London Baroque; Charles Medlam (cello)
INTÈRPRETS: Walter Vestidello (Cello); Gianpietro Rosato (Harpsichord); Giorgio Fava (Violin); Roberto Falcone (Violin)
RECICLASSICAT: CORELLI, Arcangelo (1653-1713)
AMAZON: Follie All Italiana
AMAZON: Corelli: Sonate Da Chiesa, Op. 1 & 3
CPDL: No disponible

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

diumenge, 29 de desembre del 2013

REIMANN, Ignaz (1820-1885) - Christkindlsmesse

David Roberts - Interior of St Paul's Antwerp (c.1859)
Obra de David Roberts (1796-1864), pintor escocès (1)


- Recordatori d'Ignaz Reimann -
En el dia de la celebració del seu 193è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

David Roberts (Stockbridge, Edimburg, 24 d'octubre de 1796 - Londres, 25 de novembre de 1864) va ser un pintor romàntic escocès conegut per les seves aquarel·les i gravats representant els monuments egipcis i espanyols. Va néixer en un suburbi d'Edimburg i els seus inicis com a artista van ser modestos: pintor de parets i escenògraf. No obstant això, la tasca de crear telons amb paisatges i arquitectures li va permetre dominar la perspectiva. El 1832-33, Roberts va travessar Espanya i va arribar fins a Tànger, prenent múltiples apunts que de tornada a Londres serien plasmats en litografies per altres artistes. Roberts realçava els racons que veia, mitjançant alteracions d'escala i sumant vegetació i altres elements que aportaven un toc romàntic i pintoresc a llocs ja de per si evocadors. Les imatges d'Espanya difoses per Roberts van aconseguir gran èxit i van imposar una imatge novel·lesca i exòtica d'Andalusia, igual que va fer la novel·la Carmen de Prosper Merimée. El pintor espanyol Jenaro Pérez Villaamil va acusar una clara influència de Roberts, i anys després, Gustave Doré recorreria Espanya emulant el seu precedent. Però el major èxit de David Roberts es deu al seu viatge a Egipte i terres limítrofes, on va dibuixar múltiples temples i racons que després es plasmarien en aquarel·les, quadres i gravats. El mateix Roberts ha afirmat que aquest viatge li va assegurar el suport per a la resta de la seva vida ja que li va donar inspiració per a produir obres en gran quantitat. Les seves litografies sobre Egipte, executades per ajudants seguint els seus dissenys, idealitzaven les ruïnes d'Abu Simbel i altres monuments mitjançant l'ús del color i de textures borroses. Roberts no dubtava a afegir esfinxs, relleus i altres ornaments en les ruïnes que veia, i els donava una escala gegant per contrast amb les figures de vilatans que incloïa a escala diminuta. El conjunt de les seves 248 litografies s'ordena en sis volums, dedicats els tres primers a Egipte i Núbia. Com a reflex del seu èxit, Roberts va ser promocionat a la Royal Academy de Londres el 1841. Després de l'auge d'estimació que va experimentar en vida, David Roberts va ser subestimat posteriorment i les seves obres van passar de moda. Va morir a Londres el novembre de 1864.

Font: En català: No disponible En castellano: David Roberts (1796-1864) In english: David Roberts (1796-1864) - Altres: David Roberts (1796-1864)



Parlem de Música...

Ignaz Reimann (Albendorf, Sudets, 27 de desembre de 1820 - Regensdorf, 17 de juliol de 1885) fou un compositor alemany. Pare del compositor Henry Reimann (1850-1906), fou professor i director de cors i deixà un gran nombre de composicions religioses. Va escriure prop de 400 obres, la majoria d'elles per al seu propi ús. Treballs senzills, però agradables, pensats per als cors i orquestres d'amateurs que no estaven preparats ni formats per executar i realitzar treballs difícils. Aquest fet va ajudar a difondre les obres de Reimann fent-les molt populars, tan per cantants com per joves orquestres. El seu repertori va incloure 74 misses, 24 rèquiems, ofertoris, graduals, himnes i obres menors, la majoria d'elles, de caràcter religiós tot i que, probablement, també va escriure alguna partitura instrumental. Va morir a Regensdorf el juliol de 1885.

Font: En català: Ignaz Reimann (1820-1885) En castellano: No disponible In english: Ignaz Reimann (1820-1885) - Altres: Ignaz Reimann (1820-1885) 



Parlem amb veu pròpia...

De tornada d'uns dies de descans, de festes i de tradició, finalitzarem la setmana de Nadal amb, novament, un partitura pastoral. A pocs dies de tancar el 2013, ens fixarem en un compositor alemany desconegut a casa nostra però de qui encara se'n parla, especialment, a Alemanya i a la República Txeca. En ambdós països, tot i el caràcter "fàcil" de la seva obra, se l'interpreta amb regularitat ja que, fins i tot, existeix un Festival al seu nom. Personalment, Reimann em recorda, litúrgicament parlant, a Anton Diabelli i a Karl Kempter, ambdós compositors de parla alemanya i amb misses pastorals en el seu repertori. Com quasi bé sempre, el descobriment de Reimann va ser casual i ràpidament se'm va despertar la curiositat, tenint en compte el seu context musical. La cerca discogràfica a l'entorn del seu nom és realment difícil ja que en prou feines existeixen un parell d'edicions les quals, actualment, estan descatalogades. Tot i la desesperació inicial, vaig decidir ampliar la recerca fins que em vaig topar amb la web del seu festival on, sorprenentment, existeix un apartat de descàrrega gratuita d'algunes de les seves obres, entre elles, tres misses i una cantata. Sense pensar-ho, les vaig escoltar i em van resultar prou atractives, tenint en compte la seva raresa, com per compartir-les en aquest espai. Avui, per tant, escoltarem la seva obra més coneguda, la Missa Pastoral "Christkindlsmesse" en Do major per a solistes, cor i orquestra. De caràcter breu, de tonalitat equilibrada i de perfil clàssic o romàntic segons el moment, és una missa de melodies agradables. Amb els cincs moviments característics de la missa, la interpretació és sòbria i correcte, tan la dels cantants com la de la orquestra. Tot i el caràcter breu, la tonalitat de Do major atorga a la partitura d'una marcada solemnitat. Amb Reimann i la seva missa pastoral, posem punt i final, per fi, al Nadal!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: No disponible
IMSLP: No disponible

dimecres, 25 de desembre del 2013

Georg Braun & Frans Hogenberg - Civitates Orbis Terrarum, Band 1, 1572. Barcelona



- Des de Barcelona, amb l'esperit barroc, l'ànima clàssica i el cor romàntic -

... Us desitjo ...

Bon Nadal - Feliz Navidad - Merry Christmas





Antony van den Wyngaerde - Barcelona (c.1563)

dimarts, 24 de desembre del 2013

VANHAL, Johann Baptist (1739-1813) - Missa Pastoralis (c.1780)

Andreas Schelfhout - Duits landschap met ruïne (c.1844)
Obra d'Andreas Schelfhout (1787-1870), pintor holandès (1)


- Recordatori de Johann Baptist Vanhal -
En el marc de la commemoració del seu 200è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Andreas Schelfhout (La Haia, 16 de febrer de 1787 - 19 d'abril de 1870) fou un pintor holandès, gravador d'aiguaforts i litògraf, conegut pels seus paisatges. Englobat dins el Romanticisme, les seves escenes d'hivern holandeses i els canals congelats amb patinadors ja es van fer famoses durant la seva vida. Es va convertir en un dels artistes de paisatge holandesos més influents del seu segle. Andreas Schelfhout començà la seva trajectòria com a pintor de casa en el negoci que regentava el seu pare. Ja va començar a pintar quadres en les seves hores lliures. Després d'una primera exposició amb bona rebuda a La Haia, el seu pare l'envià per rebre formació apropiada a Joannes Breckenheimer (1772-1856), un dissenyador de La Haia. No només va aprendre els aspectes tècnics de la pintura, sinó que també va fer estudis detallats dels artistes de paisatges Meindert Hobbema i Jacob Van Ruysdael. El 1815 va iniciar el seu propi taller i es va convertir en membre del Pulchri Studio. Gràcies a la seva excel·lència tècnica i sentit de composició i el seu ús de colors naturalistes, aviat es farà famós fora de La Haia. El 1818 es va convertir en membre de l'Acadèmia Reial d'Arts Visuals d'Amsterdam i el 1819 se li va atorgar la medalla d'or a una exposició d'Anvers. La seva reputació va continuar creixent i el 1822 se li va donar el rang de Corresponsal de quarta classe del Reial Institut Neerlandès. Inicialment va pintar principalment escenes d'estiu, escenes de platges i pintures d'animals. Però a mesura que les seves pintures d'escenes d'hivern es van anar fent famoses, les va començar a incloure en les seves exposicions. Era principalment un artista d'estudi, confiant en els seus esbossos fet en plein air. El seu llibre d'esbossos Liber Veritatis mostra que feia aproximadament vint pintures cada any, entre elles unes quantes vistes estrangeres. Schelfhout va impartir formació a diversos pintors que esdevindrien famosos com Johan Hendrik Weissenbruch, Johan Jongkind (un dels pares de l'Impressionisme), Charles Leickert, Johannes Josephus Destree, Jan Willem van Borselen, Nicholas Roosenboom, Willem Troost, el pintor de l'Escola del riu Hudson Louis Rémy Mignot i el seu gendre Wijnand Nuyen. Al final de la seva carrera, va ajuntar uns vuitanta dibuixos de paisatges, majoritàriament gravacions d'obres anteriors i aquarel·les, dibuixats en guix i lleugerament acolorits. La seva mort marcà el final del període romàntic a Holanda. Se'l considera un precursor de l'Escola de La Haia.




Parlem de Música...

Johann Baptist Wanhal (Neu-Nechanitz, Bohèmia, 5 de desembre de 1739 - Viena, 20 d'agost de 1813) fou un compositor txec. Fill d'un pagès, va aprendre música amb mestres locals i entre els anys 1757 i 1760 va ser organista i director d'un cor local. Gràcies a la comtessa Schaffgostsch es va traslladar a Viena, on va estudiar amb Dittersdorf. Va romandre en aquesta ciutat fins a l'any 1769 i després va residir successivament a Itàlia (1769-1771) i a Hongria (1772-1780). A partir d'aquest últim any i fins a la seva mort va viure a Viena, on va treballar com com a músic independent, situant-se entre els millors compositors clàssics del seu temps. Tanmateix, la seva producció presenta molt poca unitat, ja que en nombroses ocasions va compondre per raons merament comercials. Això no impedeix que molts dels seus concerts, simfonies i peces per a piano siguin una clara mostra de la seva importància per a la fixació de l'estil clàssic vienès. Durant força temps, les seves simfonies van ser més populars que les del mateix Joseph Haydn. Va compondre al voltant de cent simfonies (se'n conserven unes setanta), vuitanta quartets, trenta concerts, nombroses sonates per a piano a tres, dos o en sol, variacions i danses per a piano, entre moltes altres obres de diferents gèneres. També va escriure nombroses misses i altres obres religioses, així com vuit lieder infantils. Va ser, així mateix, un prestigiós mestre i va editar les obres pedagògiques Anfangsgründe des Generalbasses i Kurze Anfagsgrüde für dónes Pianoforte, així com diversos exercicis musicals.



Parlem amb veu pròpia...

Com a enamorat del classicisme, no podia finalitzar el 2013 sense parlar d'un dels grans clàssics de la història, un dels tants que van fer vida a Viena en una època en què aquesta ciutat era el centre cultural d'Europa i en què artistes de totes les races, categories i condicions, es reunien, competien i publicaven les seves creacions. Vanhal, bohemi de naixement, podria haver triat Praga, el segon centre musical en el segle XVIII, però va decidir anar a rivalitzar, ni més ni menys, que amb Haydn i Mozart a Viena. De fet, la història ens diu que tots ells es coneixien, s'admiraven, es respectaven i compartien bona amistat. Fos com fos, en el nostre espai-temps hi ha una realitat científica, si més no simbòlica, la del 200è aniversari de la mort de Vanhal en aquest 2013. Pocs, si més no al nostre ecosistema, se n'hauran adonat ja que, tristament, el seu nom no ha gaudit de la mínima presència pública. Vanhal situat quantitativament i qualitativament parlant a l'altura dels seus contemporanis més internacionalment coneguts, va ser un dels pilars essencials del classicisme vienès. La seva música parla per sí mateixa; simfonies, concerts, obra de cambra, litúrgia, cançons... i, no obstant, ni una insignificant paraula de condol pòstum per aquest grandíssim mestre clàssic. Tot i estar absorts pel Nadal i la seva eufòria, no oblidarem aquesta inexplicable absència que, simplement, empobreix la cultura i la intel·ligència d'un país. Però bé, deixarem de banda els plors i lamentacions i ens centrarem en la música del bohemi. I avui, en honor a tots aquells que assistiran a la Missa del gall, Matines o Missa dels pastors, farem un homenatge al Nadal amb una obra dedicada, específicament, a aquesta festivitat. La Missa Pastoral en Sol major, per a solistes, cor i orquestra, de data anterior al 1782, és una missa característicament bohèmia, fins i tot, en algunes de les seves línies melòdiques. A Bohèmia, a diferència d'Àustria, existia una remarcable tradició musical a l'entorn del Nadal. L'exemple més conegut és potser la Missa de Nadal de Ryba. Però també trobarem gran quantitat de simfonies pastorals, motets pastorals, ofertoris pastorals i tot tipus de partitures relacionades amb el Nadal. La missa, tot i ser bohèmia en algunes de les seves melodies (especialment evident en el Kyrie i el Benedictus), és fidel a la característica estructura clàssica. Tot i no ser solemne en la seva concepció ja que possiblement és una missa "fàcil" i més popular per tal d'estendre-la per les congregacions catòliques de Bohèmia, si que assumeix la grandiloqüència coral, especialment en el Gloria i el Credo. Tot i tenir alguns passatges solistes, és una obra principalment coral amb acompanyament de gran orquestra. I ja que recordem emotivament el seu nom i univers, introduirem la missa amb una de les seves simfonies, concretament la Simfonia en La major opus 162. De quatre moviments, en destacaria especialment l'allegro final. Recordar a Vanhal per Nadal, és un regal i, en nom de la seva missa, un gran festival, perquè la seva obra, i per sempre més, hauria d'estar en un pedestal! Bon Nadal!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Colin Ainsworth (tenor); Mary Enid Haines (soprano); Steven Pitkanen (bass-baritone); Nina Scott Stoddart (alto); Aradia Ensemble; TOWER Voices New Zealand; Uwe Grodd
INTÈRPRETS: Prague Chamber OrchestraOldrich Vlcek (Conductor) 
RECICLASSICAT: VANHAL, Johann Baptist (1739-1813)
NAXOS: Vanhal: Missa Pastoralis / Missa Solemnis
AMAZON: Vanhal: Symphonies
CPDL: No disponible

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dilluns, 23 de desembre del 2013

SAINT SAëNS, Charles Camille (1835-1921) - Oratorio de Noel

Jean-François Portaëls (1818-1895) - Contemplation
Obra de Jean-François Portaëls (1818-1895), pintor belga (1)




Parlem de Pintura...

Jean-François Portaëls (Vilvoorde, 1818 - 1895) va ser un pintor belga orientalista. Nascut a Vilvorde, el seu pare el va enviar a estudiar a l'Acadèmia d'Arts de Brussel·les on el seu director, François Navez, el fundador de l'escola moderna clàssica, el va rebre com a alumne en el seu propi estudi. El 1841, Portaëls va marxar a París, on amablement el va rebre Paul Delaroche. Pels seus mèrits, va rebre el Gran Premi de Roma el 1842. Entre els anys 1843 i 1847, va viatjar per Itàlia, Grècia, el Marroc, Algèria, Egipte, Líban, Judea, Espanya, Hongria i Noruega. Va tornar a Bèlgica el 1847. L'èxit de la seva exposició a Gant amb motiu del seu retorn, el va consolidar i el va promocionar a l'hora de succeir a Vanderhaert com a director de l'Acadèmia d'Arts d'aquesta ciutat. Es va casar el 1849 amb la filla del seu primer mestre, Navez i es van instal·lar a Brussel·les. Des del 1858 fins el 1870, s'instal·la al seu estudi privat, d'una forma més individual i explorant noves possibilitats que l'ajudaran a assolir l'èxit. Viatja i treballa al Marroc des del 1870 fins el 1874. El 1878, es converteix en director de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Brussel·les. La seva important influència es farà evident en les següents generacions de pintors belgues, entre els quals cal destacar a Alfred Bastien, Théo Van Rysselberghe i Edouard Agneessens, i també en l'escultor Charles Van der stappen i l'arquitecte Charles Licot. No en va, se'l considera el fundador de l'escola orientalista belga.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Jean-François Portaëls (1818-1895) - Altres: No disponible



Parlem de Música...

Charles Camille Saint-Saëns (París, 9 d'octubre de 1835 - Alger, 16 de desembre de 1921) fou un compositor, pianista i organista francès descendent d'una família normanda. Va néixer a París, va debutar com a pianista a l'edat de 10 anys i més tard va estudiar orgue i harmonia al Conservatori de París. També va rebre lliçons particulars amb Charles Gounod. El 1853 va compondre la seva primera simfonia i entre 1858 i 1877 va treballar com a organista a l'Església de la Madeleine de París. Entre les seves obres destaca l'òpera Samsó i Dalila (1877). Al final de la seva vida, Saint-Saëns va realitzar gires pel nord d'Àfrica i per Amèrica.

Paul Lancel - Boulevard de la Madeleine (c.1834)
Vista de la Madeleine de París, obra de Paul Lancel, pintor francès (2)

La seva música, que segueix la tradició clàssica francesa, és elegant i precisa en el detall i la forma i combina l'estil líric de la música francesa del segle XIX amb una major qualitat formal. És autor de 5 concerts per a piano (estrenats per ell mateix) i 3 concerts per a violí. Entre les seves obres destaquen també els poemes simfònics La filosa d' Omfalia (1871), Faetó (1873), La joventut d'Hèrcules (1873) i la Dansa macabra (1874), la Simfonia No. 3 en Do menor (1886) per a orgue, piano i orquestra i la suite per a orquestra amb dos pianos El carnestoltes dels animals (1886). La filosa d'Omfalia va ser el primer poema simfònic escrit per un compositor francès. Entre els seus deixebles es trobava, entre d'altres, Gabriel Fauré. Saint-Saëns va morir a Alger.



Parlem amb veu pròpia...

En plena atmosfera nadalenca, per bé i per mal, el soroll pels sentits és aclaparador. Un bon refugi, obert a totes les ànimes atapeïdes de torrons, atabalades de parpelleigs incoherents de lluminàries de tots els colors possibles i esgotades de fugir d'estrafolaris panxacontents de disfressa vermella amagats en les raconades més inimaginables, serà la música. Però, atenció, fins i tot aquest espai i el seu creador han quedat perdudament hipnotitzats pel caos nadalenc així que, per uns dies, no tindrem escapatòria. Sigui com sigui, tancarem el ulls i intentarem gaudir a la nostra manera d'aquesta festivitat. I una de les tantes possibilitats al nostre abast, en aquest dilluns de consumisme esbojarrat, serà recuperar un oratori de Nadal. No serà un de qualsevol ni serà, a diferència dels molts existents, de gran solemnitat si més no, i acústicament parlant, en la potència dels seus decibels. Perquè la solemnitat, si parlem d'emocions, és evident, empírica i fins i tot diria que mesurable en l'oratori del nostre protagonista francès d'avui. Efectivament, Saint Saens, el francès romàntic, ens regala una partitura màgica, onírica, commovedora i espiritual. L'Oratori de Nadal opus 12 per a veus solistes, cor, cordes, arpa i orgue, de 1858, és un treball filosòficament més proper a la cantata que a l'oratori. No obstant, Saint Saens, que pel que sembla el va escriure amb menys de 15 dies i quan era organista a la Madeleine de París, si que el va pensar i vertebrar com a oratori per tenir-lo enllestit i poder-lo representar durant el Nadal de 1858. Amb referències directes a l'oratori de Nadal de Bach, és una obra càlida, romàntica tot i que amb la mirada fixa a èpoques passades, amb una tonalitat equilibrada i suau en el recorregut temàtic de l'obra i essencialment lírica. Tenint en compte que fins aquest Nadal no havia descobert aquesta bellísima obra de Saint Saens, crec que seria bo que en el nostre país, bombardejats any rera any pel fantàstic Messies d'Händel, es comencés a pensar en la idea de poder gaudir d'altres esplèndides obres nadalenques. La d'avui seria una d'elles. I no serà per manca d'oratoris de Nadal (Bach, Telemann, Rolle, Eybler, Gebel, Graun, Mattheson...). Així que tot és posar-s'hi ja que de ben segur, i com en el cas del de Saint Saens, tots hi sortiríem guanyant!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...


Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!