dimarts, 31 de març del 2015

BACH, Johann Sebastian (1685-1750) - Viola da Gamba Sonata in G major, BWV 1027

Gerard ter Borch - The Concert (c.1675)
Obra de Gerard ter Borch (1608-1681), pintor holandès (1)



- Recordatori de Johann Sebastian Bach -
En el dia de la celebració del seu 330è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Gerard ter Borch (Zwolle, 1608 - Deventer, 8 de desembre de 1681) va ser un pintor holandès i el primer de tota una saga familiar de pintors. Es va formar amb el seu pare abans de viatjar a Anglaterra el 1635, a Itàlia el 1640 i a Münster (Westfàlia) el 1648, on va pintar El jurament de ratificació del tractat de pau entre holandesos i espanyols a Münster el 15 maig 1648 (1648, National Gallery), amb el que Holanda va aconseguir la seva independència d'Espanya en finalitzar la Guerra dels Trenta Anys. Amb més de 50 retrats de cos sencer i un total de 77 persones representades, aquesta obra constitueix un dels millors exemples de pintura de gènere retratístic alhora que és un dels quadres d'història més impressionants de tot l'art holandès. Després de l'any 1648 va continuar viatjant per Europa, i va visitar Londres, Itàlia, Espanya, Flandes i Alemanya. Va treballar dins del corrent pictòric realista de Frans Hals, Jan Vermeer i altres pintors holandesos, amb especial atenció vers la il·luminació i expressivitat. Va realitzar encantadors retrats de caràcter realista com el d'Helena van der Schalke (dècada de 1640, Rijksmuseum) i Petronella de Waert (Museu del Prado), així com petites i íntimes escenes de gènere com La lliçó de música (c.1675, Museu d'Art de Cincinnati). Va morir a Deventer el desembre de 1681.




Parlem de Música...

Johann Sebastian Bach (Eisenach, 21 de març de 1685 - Leipzig, 28 de juliol de 1750) va ser un organista i compositor alemany. Va ser un dels més grans i productius genis de la música europea. Va néixer en el si d'una família que durant set generacions va donar origen a un mínim de 53 músics d'importància, des de Veit Bach fins a Wilhelm Friedrich Ernst Bach. Johann Sebastian va rebre les seves primeres lliçons musicals del seu pare, Johann Ambrosius, que era músic de la ciutat. A la mort d'aquest va anar a viure i estudiar amb el seu germà gran, Johann Christoph, en aquells dies organista d'Ohrdruff. El 1700 Bach va començar a guanyar-se la vida com a membre del cor de l'església de Sant Miquel, a Lüneburg. El 1703 va passar a ser violinista de l'orquestra de cambra del príncep Johann Ernst de Weimar però aquell mateix any va anar a Arnstadt, on es va convertir en organista d'església. A l'octubre de 1705 Bach va aconseguir un mes de permís per estudiar amb Dietrich Buxtehude, famós organista i compositor danès, encara que establert a Alemanya, que en aquells dies es trobava a Lübeck. La seva música el va influir enormement. Aquesta visita li va agradar tant que va prolongar la seva estada un mes més del que s'havia acordat, el que va despertar algunes crítiques per part de les autoritats eclesiàstiques, que a més a més es queixaven de les extravagants floritures i harmonies amb què acompanyava la congregació en els seus cants religiosos.

Malgrat la crítica, el seu art ja era massa respectat com perquè aquestes crítiques poguessin desembocar en el seu acomiadament. El 1707 es va casar amb Maria Bàrbara Bach, cosina segona seva, i va marxar a Mülhausen com a organista a l'església de Sant Blasius. A l'any següent va tornar a Weimar com a organista i violinista de la cort del duc Wilhelm Ernst. Allà hi va romandre durant els set anys següents, i es va convertir en concertino de l'orquestra de la cort el 1714. A Weimar va compondre unes 30 cantates, inclosa la coneguda cantata de funeral Gottes Zeit ist die allerbeste Zeit (El temps de Déu és el millor), i també va compondre obres per a orgue i clavicèmbal. Va començar a viatjar per Alemanya com a virtuós organista i com a assessor d'orgueners. El 1717 Bach va començar un nou treball, que va durar sis anys, com a mestre de capella i director de música de cambra a la cort del príncep Leopold d'Anhalt-Köthen. Durant aquest període va escriure principalment música profana per a conjunts instrumentals i instruments solistes. També va compondre llibres de música per la seva dona i fills, per tal d'ensenyar la tècnica del teclat i l'art de la música en general. Aquests llibres inclouen el Clau ben temperat, les Invencions i el Petit llibre d'orgue. Un any després que la seva primera dona morís el 1720, Bach es va casar amb Ana Magdalena Wilcken, cantant i filla d'un músic de la cort que li va donar tretze fills, a més dels set que havia tingut amb la seva anterior dona, i el va ajudar en la tasca de copiar les partitures de les seves obres per als músics que havien d'interpretar-les.

Bach es va traslladar a Leipzig el 1723 i allí va romandre-hi la resta dels seus dies. El seu càrrec de director musical i cap de cor a l'Església de Sant Tomàs i a l'escola eclesiàstica de Leipzig no el va satisfer per diverses raons ja que tenia disputes constants amb els membres del consell municipal, i ni ells ni el poble apreciaven el seu talent musical. Era vist com a un ancià estirat que s'aferrava a formes musicals obsoletes. Malgrat això, les 202 cantates que ens han quedat de les 295 que va compondre a Leipzig encara es segueixen escoltant, mentre que la música que en aquell temps era innovadora ha romàs en l'oblit. La majoria de les cantates s'inicien amb una secció de cor i orquestra, segueix una alternança de recitatius i àries per a veus solistes i acompanyament, i conclouen amb un coral basat en un simple himne luterà. La música està sempre molt lligada al text i ennobleix amb la seva expressivitat i intensitat espiritual. Entre aquestes obres destaquen la Cantata de l'Ascensió i l'Oratori de Nadal, format aquest últim per sis cantates. Les Passions segons Sant Joan i segons Sant Mateu també estan escrites durant el període de la seva estada a Leipzig, igual que la seva magnífica Missa en Si menor. Entre les obres per a teclat compostes durant aquest període destaquen les famoses Variacions Goldberg, el Segon llibre del Clau ben temperat i l'Art de la fuga, magnífica demostració del seu coneixement contrapuntístic, formada per 16 fugues i quatre cànons, tots sustentats en el mateix tema. Bach va començar a quedar-se cec l'últim any de la seva vida i va morir el 28 de juliol de 1750, després de sotmetre's a una fallida operació ocular.

OBRA:

Veure catàleg d'obres de la DEUTSCHEN NATIONALBIBLIOTHEK

Font: En català: Johann Sebastian Bach (1685-1750) En castellano: Johann Sebastian Bach (1685-1750) In english: Johann Sebastian Bach (1685-1750) Altres: Johann Sebastian Bach (1685-1750) 



Parlem amb veu pròpia...

L'emmudiment de la veu pròpia és fruit d'unes vacances inesperades però gustosament benvingudes. En pocs dies seguirem al ritme i constància habitual. Felicitat, amor i música per Setmana Santa!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

BACH, J.S. - Viola da Gamba Sonatas, BWV 1027-1029

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dilluns, 30 de març del 2015

WILMS, Johann Wilhelm (1772-1847) - Violin Sonata in E Major, Op. 11

Francisco Goya - El cacharrero (1779)
Obra de Francisco de Goya y Lucientes (1746-1828), pintor espanyol (1)



- Recordatori de Johann Wilhelm Wilms -
En el dia de la celebració del seu 243è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Francisco de Goya y Lucientes (Fuendetodos, 30 de març de 1746 - Bordeus, 16 d'abril de 1828) va ser un pintor i gravador espanyol considerat un dels grans mestres de la pintura del seu país. Marcat per l'obra de Velázquez, hauria d'influir, al seu torn, a Edouard ManetPicasso i gran part de la pintura contemporània. Format en un ambient artístic rococó, va evolucionar a un estil personal i va crear obres que, com el famós El 3 de maig de 1808, els Afusellaments a la muntanya del Príncep Pío (1814, Museu del Prado, Madrid), segueixen causant, avui dia, el mateix impacte que en el moment en què van ser realitzats. Goya va néixer a la petita localitat aragonesa de Fuendetodos. El seu pare era pintor i daurador de retaules i la seva mare descendia d'una família de la petita noblesa d'Aragó. Poc se sap de la seva infantesa. Va assistir a les Escoles Pies de Saragossa i va començar la seva formació artística als 14 anys, moment en què va entrar com a aprenent al taller de José Luzán, pintor local competent encara que poc conegut, on Goya va passar quatre anys. El 1763 el jove artista va viatjar a Madrid, on esperava guanyar un premi a l'Acadèmia de San Fernando (fundada el 1752). Encara que no va aconseguir el premi desitjat, va fer amistat amb un altre artista aragonès, Francisco Bayeu, pintor de la cort que treballava en l'estil acadèmic introduït a Espanya pel pintor alemany Anton Raphael Mengs. Bayeu (amb la germana, Josefa, s'hi casaria Goya més endavant) va tenir una enorme influència en la formació primerenca de Goya, i a ell es deu que participés en un encàrrec important, els frescos de l'Església de la Verge del Pilar a Saragossa (1771, 1780-1782), i que s'instal·lés més tard en la cort. 

El 1771 va anar a Itàlia on va passar aproximadament un any. La seva activitat durant aquesta època és relativament desconeguda, se sap que va passar alguns mesos a Roma i també que va participar en un concurs de l'Acadèmia de Parma en què va aconseguir una menció. Al seu retorn a Espanya, al voltant del 1773, es va presentar a diversos projectes per a la realització de frescos, entre ells el de la Cartoixa d'Aula Dei, prop de Saragossa, el 1774, on les seves pintures prefiguren les dels seus millors frescos realitzats a l'Església de Sant Antoni de la Florida a Madrid, el 1798, data en què va començar a fer gravats a partir de l'obra de Velázquez que, juntament amb la de Rembrandt, seria font d'inspiració durant tota la seva vida. El 1789 Goya va ser nomenat pintor de cambra per Carles IV i el 1799 va ascendir a primer pintor de cambra, decisió que el va convertir en el pintor oficial de Palau. Goya va gaudir d'una posició especial en la cort, fet que va determinar que el Museu del Prado de Madrid heretés una part molt important de les seves obres, entre les quals s'inclouen els retrats oficials i els quadres d'història. Aquests últims es basen en la seva experiència personal de la guerra i transcendeixen la representació patriòtica i heroica per a crear una salvatge denúncia de la crueltat humana. Els cartrons per a tapissos que va realitzar a finals de la dècada de 1780 i començaments de la de 1790 van ser molt apreciats per la visió fresca i amable que ofereixen de la vida quotidiana espanyola. Amb ells va revolucionar la indústria del tapís que, fins a aquest moment, s'havia limitat a reproduir fidelment les escenes del pintor flamenc del segle XVII David Teniers

Alguns dels retrats més bells que va realitzar dels seus amics, de personatges de la cort i de la noblesa daten de la dècada del 1780. Obres com Carles III de caçador (1786-1788), Els ducs d'Osuna i els seus fills (1788) o el quadre La Marquesa de Pontejos (c.1786, Galeria Nacional, Washington) demostren que en aquesta època pintava amb un estil elegant, que en certa manera recorda al del seu contemporani anglès Thomas Gainsborough. Dos dels seus quadres més famosos, obres mestres del Prado, són La maja nua (1800-1803) i La maja vestida (1800-1803). A l'hivern del 1792, en una visita al sud d'Espanya, Goya va contreure una greu malaltia que el va deixar totalment sord i va marcar un punt d'inflexió en la seva expressió artística. Entre els anys 1797 i 1799 va dibuixar i va gravar a l'aiguafort la primera de les seves grans sèries de gravats, Els capritxos, en els quals, amb profunda ironia, satiritza els defectes socials i les supersticions de l'època. Sèries posteriors, com els Desastres de la guerra (1810) i els Disbarats (1820-1823), presenten comentaris encara més càustics sobre els mals i bogeries de la humanitat. Els horrors de la guerra van deixar una profunda petjada en Goya, que va contemplar personalment les batalles entre soldats francesos i ciutadans espanyols durant els anys de l'ocupació napoleònica. El 1814 va realitzar El dos de maig de 1808, la Lluita contra els mamelucs, El tres de maig de 1808Els afusellaments a la muntanya de Príncep Pío

Aquestes pintures reflecteixen l'horror i dramatisme de les brutals massacres de grups d'espanyols desarmats que lluitaven als carrers de Madrid contra els soldats francesos. Aquestes estan pintades, com moltes de les últimes obres de Goya, amb pinzellades de gruix empastament de tonalitats fosques i amb punts de groc i vermell brillant. Senzillesa i honestedat directes també s'aprecien en els retrats que va pintar a la cúspide de la seva carrera. Les cèlebres Pintures negres (c.1820, Museu del Prado) reben el seu nom pel seu espantós contingut i no tant pel seu colorit. Originalment estaven pintades al fresc en els murs de la casa que Goya posseïa als afores de Madrid i van ser traslladades a llenç el 1873. Destaquen, entre elles, Saturn devorant el seu fill (c.1821-1823), Aquelarre (escena sabàtica, 1821-1823). Predominen els tons negres, marrons i grisos i demostren que el seu caràcter era cada vegada més ombrívol. Possiblement, es va agreujar per l'opressiva situació política d'Espanya pel que després de la primera etapa absolutista del rei Ferran VII i el Trienni constitucional (1821-1823), va decidir exiliar-se a França el 1824. A Bordeus va treballar la tècnica, llavors nova, de la litografia, amb la qual va realitzar una sèrie d'escenes taurines, que es consideren entre les millors litografies que s'han fet. Encara que va fer una breu visita a Madrid el 1826, va morir dos anys més tard a l'exili, a Bordeus, el 16 d'abril de 1828. Goya no va deixar hereus artístics immediats però la seva influència va ser determinant en els gravats i en la pintura de mitjans del segle XIX i en l'art del segle XX.




Parlem de Música...

Johann Wilhelm Wilms (Witzhelden, 30 de març de 1772 - Amsterdam, 19 de juliol de 1847) va ser un pianista i compositor alemany que va viure la major part de la seva vida a Holanda. Va estudiar piano i composició amb el seu pare i el seu germà gran. Després va estudiar flauta abans de viatjar, el 1791, a Àmsterdam on es va convertir en professor de piano. Allà també va participar, com a flautista, a les orquestres Felix Meritis i Eruditio Musica on va participar en la interpretació d'alguns concerts de piano de Mozart i Beethoven. La seva fama el va convertir ràpidament en un dels músics més importants d'Holanda participant en comitès de la Koninklijk Nederlandsch Instituut voor Wetenschappen, la Letteren en Schoone Kunsten d'Amsterdam (1808–47) i la Maatschappij tot Bevordering der Toonkunst (1829–41). Va treballar en el jurat de diversos concursos, va supervisar els organistes de les esglésies i va ser el corresponsal holandès de l'Allgemeine musikalische Zeitung. Entre els anys 1823 i 1846 va ser l'organista de la Baptistekerk d'Amsterdam. Va ser l'autor, així mateix, de l'himne oficial holandès del segle XIX. Va morir a Àmsterdam el juliol de 1847.

OBRA:

Vocal secular:

Ter Feestviering van het vijfentwintigjarig bestaan van Harmonica, Kantate für Soli, gemischten Chor und Orchester (1814)
Treur-Zangen gewyd aan de Nagedachtenis van den Dichter Helmers, Kantate für Soli, gemischten Chor, Kinderchor und Orchester (1814)
Wien Neêrlandsch bloed, Volkslied für Singstimme und Klavier (1816); bearbeitet für gemischten Chor (1817), sowie für Soli, Chor und Orchester
Wij leven frij, Volkslied für Singstimme und Klavier (1816), bearbeitet für gemischten Chor, ed. 1817
Zes liederen für Singstimme und Klavier op. 56, ed. 1820
Drie geestelyke Liederen für Bass und Orchester, ed. 1835 (in der Bearbeitung für Bass oder Alt und Klavier)
Drei Lieder (nach Ludwig Uhland) für Singstimme und Klavier, ed. 1837

Vocal religiosa:

Zahlreiche weitere Gelegenheits-Kantaten zu festlichen Anlässen für Soli, Chor und Orchester (zwischen 1814 und 1838)

Instrumental:

Orch.:
7 Symphonien: C-Dur op. 9, ed. 1806; F-Dur op. 10; ed. um 1808; Es-Dur op. 14; ed. um 1808; c-Moll op. 23 (1807 oder eher), ed. 1812; D-Dur op. 52, ed. zwischen 1814 und 1819; Nr. 6 d-Moll op. 58 (1819/20), ed. 1823; Nr. 7 c-Moll (1835)
5 (Konzert-)Ouvertüren: f-Moll; D-Dur; Es-Dur; Es-Dur; E-Dur (alle nicht datiert)
2 Concertante für mehrere Soloinstruimente und Orchester: F-Dur für Flöte, Oboe/Klarinette, Fagott, Horn und Orchester op. 35, ed. 1814; C-Dur für Flöte, Klarinette, Fagott, Violine, Violoncello und Orchester (1814)
Variationen über Wilhelmus van Naussauwe für Flöte, Klarinette, Fagott, Violine, Violoncello und Orch. op. 37, ed. 1814
Variationen über Chants nationaux für Flöte, Oboe, Klarinette, Fagott, Violine, Violoncello und Orchester op. 57, ed. um 1820
5 Klavierkonzerte: E-Dur op. 3; ed. um 1799; C-Dur op. 12, ed. 1807; D-Dur op. 26, ed. um 1810; F-Dur op. 32, ed. um 1813; Es-Dur op. 55, ed. um 1820
Konzert D-Dur für Flöte und Orchester op. 34, ed. um 1813
Konzert B-Dur für Klarinette und Orchester op. 40, ed. um 1815
Weitere verschollene Konzerte für Klavier, Oboe, Fagott und Violoncello

Chbr.:
2 Klavierquartette: C-Dur op. 22, ed. 1812; F-Dur op. 30, ed. um 1812
2 Streichquartette: g-Moll, A-Dur op. 25, ed. 1812
2 Klaviertrios: C-Dur, ed. um 1799; D-Dur op. 6, ed. um 1800
5 Sonaten für Klavier und Violine: E-Dur op. 11, ed. 1807; C-Dur, F-Dur, D-Dur op. 21, ed. 1809; B-Dur op. 29, ed. um 1813
6 Sonaten für Klavier und Flöte: A-Dur, F-Dur , C-Dur op. 15, ed. um 1810; D-Dur, G-Dur op. 18, um 1813; D-Dur op. 33, um 1813
Zahlreiche kleinere Stücke und Variationenwerke für Klavier und (zumeist) Flöte

Piano:
3 Sonaten für Klavier zu vier Händen D-Dur op. 7, ed. um 1800; C-Dur op. 31, ed. um 1813; B-Dur op. 41, ed. 1814
Sonate B-Dur op. 13, ed. um 1808
6 Sonatinen C-Dur, G-Dur, F-Dur, D-Dur, B-Dur, C-Dur op. 16, ed. um 1809
Die Schlacht von Waterloo oder la Belle-Alliance, historisches Tongemälde op. 43, ed. um 1815
Zahlreiche Variationenwerke und Tänze

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Johann Wilhelm Wilms (1772-1847) - Altres: Johann Wilhelm Wilms (1772-1847)



Parlem amb veu pròpia...

L'arqueologia musical, nascuda de la unió interdisciplinària de la musicologia i l'arqueologia, és l'encarregada de la difícil reconstrucció de la monumental i intricada història de la música. Sovint els noms, músiques, paisatges i colors s'entrellacen, es barregen i es confonen amb facilitat fruit de molts factors entre ells, i a banda del temps i l'espai, de les similituds que s'estableixen, o més ben dit es van establir, entre els incomptables músics d'un temps pretèrit que avui tractem d'identificar i situar en context. A vegades ho tenim més assequible i altres és un veritable trencaclosques i tot plegat amb la idea que més enllà dels noms de sempre a qui més o menys hem situat en el mapa, la cartografia general segueix sent a una escala massa petita com per fer-nos una idea del detall i de la delimitació efectiva de cada músic d'aleshores. El nostre protagonista del dia, per exemple, sabem que va néixer en un espai, Alemanya, i va viure en un altre, Holanda. Allà, pel que sembla, va ser capaç de construir per sí mateix un capítol diferenciat dins de la desconeguda escola musical holandesa assolint, per mèrits propis, l'èxit i el reconeixement amb el qual va haver de conviure la resta de la seva vida.

No obstant, ell mateix es considerava, comparant-se amb Johann Nepomuk Hummel, com un 'pobre jornaler musical' menystenint-se a sí mateix potser en un excés de modèstia, comprensible tenint en compte que s'estava comparant, ni més ni menys, que amb l'hereu directe de Mozart. Wilms no va ser hereu d'un nom concret ja que potser ho va ser del classicisme en general ja que el seu estil, franc i directe, es mou còmodament pels seus principis. L'exemple, aquesta Sonata en Mi major opus 11 per a violí i piano de data probable a l'entorn del 1800. Molt ben considerada al seu moment, de fet podem llegir-ne la crítica que se'n va fer en el rotatiu Zeitung für die elegante Welt (diari fundat per Johann Gottlieb Karl Spazier) el 1807: "...combina plaer, interès i substància; de novel·la i melodies encantadores, amb una elegant modulació i una exquisida harmonia. El seu magnífic estil es compara molt favorablement amb les millors obres [d'aquest gènere] de Mozart". Paraules que no dubtaré a traslladar al 2015 per adonar-nos com, fins i tot 200 anys més tard, la música, si es construeix amb amor, amb talent o amb acadèmia, seguirà essent irrefrenablement irresistible!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

WILMS, J.W. - Violin Sonatas & Piano Trio in C major

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

diumenge, 29 de març del 2015

SUSSMAYR, Franz Xaver (1766-1803) - Missa Solemnis in D

Vladimir Lukich Borovikovsky - S. Giovanni (1804-1809)
Obra de Vladímir Borovikovski (1757-1825), pintor ucraïnès (1)




Parlem de Pintura...

Vladímir Lukich Borovikovski (Влади́мир Луки́ч Боровико́вский) (Mýrhorod, 24 de juliol de 1757 - Sant Petersburg, 6 d'abril de 1825) va ser un pintor ucraïnès especialitzat en l'art del retrat. El seu pare, Luka Borovik, va ser un cosac ucraïnès i pintor d'icones aficionat. D'acord amb la tradició familiar, va servir amb els seus tres germans en el regiment de Myrhorod, però Vladímir es va retirar aviat, després d'aconseguir el rang de porúchik i va dedicar la seva vida a l'art, en bona mesura pintant icones per a les esglésies locals. Borovikovski potser hagués passat la resta de la seva vida com un pintor aficionat en un poble provincial de no ser per un esdeveniment inesperat. El seu amic Vasili Kapnist estava preparant un allotjament per a l'emperadriu Caterina II de Rússia a Kremenchuk durant el seu viatge cap a la recentment conquerida Crimea. Kapnist li va encarregar a Borovikovski dues pintures al·legòriques per a l'habitació de l'Emperadriu. Aquesta en va quedar encantada per la qual cosa va demanar al pintor que es mudés a Sant Petersburg. A partir del setembre de 1788, Borovikovski va viure a Sant Petersburg on va canviar el seu cognom del cosac "Borovik" a "Borovikovski", que sonava més aristocràtic. Durant aquests primers anys a Sant Petersburg, va viure a la casa del poeta, arquitecte, músic i crític de l'art Nikolai Lvov, les idees del qual van influire en el seu art. Va estudiar amb Dmitri Levitski i després amb el pintor austríac Johann Baptist Lampi. El 1795 va ser nomenat academicista i va esdevenir un retratista popular, creant 500 retrats durant la seva vida, 400 dels quals han perdurat fins al present segle. Tenia el seu propi estudi, i sovint confiava als seus assistents pintar les parts menys importants dels seus retrats. Entre les persones que van posar per als seus retrats hi havien membres de la família imperial, cortesans, generals, molts aristòcrates i figures dels mitjans artístics i literaris russos. Molts dels seus retrats tenen un estil íntim. Borovikovski mai va ensenyar a l'Acadèmia Imperial de les Arts, però els seus pupils vivien a casa seva. Entre ells cal destacar a Alekséi Venetsiánov i a Bugaievski-Blagodarny, l'autor de l'únic retrat de Vladímir Borovikovski preservat fins als nostres dies. Després del 1819, Borovikovski es va convertir en maçó. A partir d'aleshores es va dedicar a pintar icones, incloent el iconòstasis de l'església del cementiri Smolenski i les icones de la Catedral de Kazan de Sant Petersburg. Va morir el 6 abril 1825 sobtadament i va ser enterrat al cementiri Smolenski de Sant Petersburg.

Font: En català: No disponible En castellano: Vladímir Borovikovski (1757-1825) In english: Vladímir Borovikovski (1757-1825) - Altres: Vladímir Borovikovski (1757-1825)



Parlem de Música...

Franz Xaver Sussmayr (Schwanenstadt, 1766 - Viena, 17 de setembre de 1803) va ser un compositor austríac. Va estudiar música amb el seu pare, un professor i mestre d'un cor a Schwanenstadt. El 1779, va viatjar a l'escola del Monestir de Kremsmünster abans d'estudiar filosofia i dret a la Ritterakademie de la mateixa ciutat. Allà, va compaginar els seus estudis amb un servei com a cantant, violinista i organista a la Catedral, on va estudiar composició amb el seu mestre de capella. A partir del 1785 va començar a compondre música, interpretada en el teatre del Monestir de Kremsmünster. A finals de la dècada del 1780 va viatjar a Viena, on va estudiar música i on va representar algunes de les seves obres a la Hofkapelle. Allà va conèixer a Mozart, amb qui va començar a estudiar composició entre els anys 1790 i 1791. Va treballar com a copista del seu mestre, el va ajudar en la composició de les parts recitatives de la La clemenza di Tito i va completar el Rèquiem inacabat de Mozart a petició de Constanze Mozart. El 1792, va començar a estudiar amb Salieri abans d'assolir el càrrec de clavicembalista i ajudant del Kapellmeister del Nationaltheater de Viena. El 1794 va rebre el nomenament com a mestre de capella de la National-Singspiel del Kärntnertortheater, un càrrec que va mantenir fins el setembre de 1803, l'any de la seva mort. El seu germà Joseph Süssmayr (1776-1830) va ser Kapellmeister de Schwanenstadt.

OBRA:

Vocal secular:

Opera:
Die Liebe für den König, oder Karl Stuart (Spl, 5, G. Stephanie the younger and B. Planck), Kremsmünster, Stift, 25 April 1785, A-KR
Die Liebe auf dem Lande, c1785 (Spl, 3, C.F. Weisse), Wgm
Die Drillinge (Spl, R. Bonin and Planck), Kremsmünster, Stift, 19 Feb 1786
Der Bürgermeister (Spl, F.A. Brühl and Planck), Kremsmünster, Stift, 6 Aug 1786, KR
Die gar zu strenge Kinderzucht (Spl, F.X. Jann and Planck), Kremsmünster, Stift, 4 Feb 1787
Nicht mehr als sechs Schüsseln (Spl, B. Wallner, after F.W. Grossmann), Kremsmünster, Stift, 10 June 1788
Die väterliche Rache (Spl, Jann and Planck), Kremsmünster, Stift, 1 July 1789
Der rauschige Hans, 1791 (Spl, M. Lindemayr), for Lambach, Stift, unperf.
Moses, oder Der Auszug aus Ägypten (grosse Oper, 2, ‘von einem Theaterfreund’), Vienna, Wieden, 4 May 1792, D-DS
Der Vogelsteller (ballet, Antonio Muzzarelli), Vienna, Burg, 8 Aug 1792
L'incanto superato (favola romanesca, 2, G. Bertati), Vienna, Burg, 8 July 1793, Prague, 1793, A-Wn, H-Bn* as Der besiegte Zauber, Prague, 1793
Piramo e Tisbe, c1793 (azione tragica, 2, M. Coltellini), inc., Bn (partly autograph)
Meister Schnaps, oder Er führt ihm's Mädchen selbst zu, ?1793 (Posse, 1), inc., A- Wn, H-Bn*
Il turco in Italia (Il musulmano in Napoli) (ob, 2, C. Mazzolà), Prague, Landesständisches, 12 Feb 1794, Bn*
Der Spiegel von Arkadien (heroisch-komische Oper, 2, E. Schikaneder), Vienna, Wieden, 14 Nov 1794, A-Wn (R1986 in GOB, xvii), CZ-BER (excerpts), D-HR, Mbs, H-Bn* vs (Vienna, 1795); rev. as Die neuen Arkadier (C.A. Vulpius), Weimar, Hof, 2 Feb 1796, D-Bsb, vs (Mannheim, n.d.; Brunswick, n.d.)
Idris und Zenide (heroisch-komische Oper, 2, J.G.C.L. Gieseke, after C.M. Wieland), Vienna, Wieden, 9 May 1795
Die edle Rache (komische Oper, 2, F.X. Huber), Vienna, Kärntnertor, 27 Aug 1795, A-Wn, D-Bsb, DO, H-Bn*
Die Freiwilligen (Gemälde der Zeit, 1, Stephanie), Vienna, Kärntnertor, 27 Sept 1796, A-Wn
Der Wildfang (komische Oper, 2, Huber, after H. von Kotzebue), Vienna, Kärntnertor, 4 Oct 1797, Wn, D-Bsb, Mbs, H-Bn*, US-Wc
Der Marktschreyer (Operette, 1, F.K. Lippert), Vienna, Kärntnertor, 6 July 1799, A-Wgm, D-DS, H-Bn*, US-Wc, vs (Offenbach, n.d.)
Solimann der Zweite, oder Die drei Sultaninnen (Die Liebe im Serail) (Spl, 2, Huber, after C.-S. Favart), Vienna, Kärntnertor, 1 Oct 1799, A-Wn, D-Bsb, Dlb, DS, Mbs, H-Bn*, US-Wc, vs (Bonn, n.d.; Vienna, n.d.)
Gülnare, oder Die persische Sklavin (Spl, 1, Lippert, after B.-J. Marsollier), Vienna, Kärntnertor, 5 July 1800, A-Wn, H-Bn*
Phasma, oder Die Erscheinung im Tempel der Verschwiegenheit (heroische Oper, 2), Vienna, Kärntnertor, 25 July 1801, A-Wn, D-DS, vs (Vienna, n.d.)
Das Hausgesinde, 1802 (Posse, 1), unperf., H-Bn*
Il noce di Benevento (Die Zauberschwestern) (ballet, S. Viganò), Vienna, Kärntnertor, 14 Jan 1802, I-Mc
L’imbarazzo degli amanti (farca, 1), unperf.
Gl’uccellatori (dg, after ?C. Goldoni), inc., A-Wgm, Wn, H-Bn*
Alcidoro e Dalisa, o sia Gli amanti in Tempe, 1 scene, Bn*
Various pieces in Die Liebe macht kurzen Prozess, oder Die Heirat auf gewisse Art (1798); sections of unidentified operas and items for insertion into operas by other composers in A-Wn, Wgm, H-Bn (some autograph) [for details see Lehner and Kecskeméti]

Other secular:
Lieb und Freundschaft geben uns ein grosses Gut, 4vv, A-HE, KR, Wn;
Die Freundschaft und die Liebe, canon 3vv;
Erlaubt mir gnäd'ge schöne Damen, B, orch, H-Bn*;
Lasst uns unsres Lebens freuen, B, orch, Bn*;
Ger. and Fr. lieder, D-DGs, Hs, GB-Lbl*, H-Bn

Doubtful:
List und Zufall (komische Oper, 2, M. Stegmayer), Vienna, An der Wien, 11 Jan 1806

Vocal religiosa:

Masses:
C, 4vv, orch, A-KR (2 copies) (Vienna, ?1810);
D, 4vv, orch, HE, KR, Wa, CZ-Pu;
B , 4vv, orch, A-Waf;
1 mass in D-LEt;
German requiem, G, 4vv, org, 1 Feb 1786, A-KR;
German requiem, B , 4vv, orch KR

Other sacred:
1 vesper, KR;
Te Deum, 12 Aug 1792, KR;
Ave verum, 1792, H-Bn*;
3 grads, incl. Miserere mei Domine H-P;
6 offs, incl. Angelus Domini descendit, A-KR, Ave Maria, 1785, KR, Exsultate justi, canon, WIL;
Lauda Sion, KR, WIL;
Tantum ergo, D, VOR, SK-Mms;
Tantum ergo, C, A-KR, WIL;
2 Predictlieder, KR; Alleluia, H-Bn;
other works, A-KR, H-Bn

Cants.:
Feyer Lied zum Geburtstag … Franz II, 5/12 Feb 1794, Prague, Teynkirche, Bn*;
Cantata per la nascita della … archiduchessa Carolina (G. Arrivabene), Vienna, 13 Dec 1795, A-KR, H-Bn(partly*), as O ihr glücklichen Ufer der Krems, Kremsmünster, 24 June 1796;
Der Retter in Gefahr (J.L. Rautenstrauch), Vienna, 19 Sept 1796, A-SEI, Wn, D-Rtt, H-Bn*, NL-DHgm;
Kantate für die Ankunft des Erzherzogs Karl, 1796;
Böhmens Erretter, 1796;
Das Namensfest (J.B. Bergopzoomer), 20 Nov 1799, H-Bn*, ed. I. Kecskeméti (Budapest, 1965);
Der Kampf für den Frieden (Rautenstrauch), Vienna, 23 Dec 1800, Bn*;
Lob des Ofnerweines (Süssmayr), B solo, str qt, Vienna, 20 Oct 1802, A-KR*;
Cant. (Huber), 3vv, chorus, H-Bn*;
Auf dem Lande hat das Leben, 2 solo vv, chorus, orch, Bn*;
Bürger lasst uns Waffen nehmen, 8 solo vv, chorus, orch, Bn;
O sing im Purpurkleide, 3vv, chorus, orch, Bn;
Zeila, 2vv, chorus, obbl hns Bn;
single works, ? from cants., Bn*

Instrumental:

Orch:
syms., A-KR, Wgm, D-MÜs (frag.), 3 in H-Bn;
Synfonia turchesa, C, A-KR, H-Bn;
Pf conc., C, Bn (2 movts);
cl conc., D, GB-Lbl (2 frags.);
Ov., H-Bn*, ed. I. Kecskeméti (Budapest, 1965);
divertimentos, 4 in A-KR;
cassations;
c80 dances, orch and kbd, Wn, H-Bn*, US-BEm;
marches, D-Bsb, H-Bn

Chbr:
Qnt, fl, ob, vn, va, vc, A-KR, Wgm;
Qnt, ob, eng hn, vn, vc, gui, KR;
4 str trios, KR;
Serenade, 1797, fl, va, hn;
March, 2 fl, H-Bn*;
fl duet, A-HE

Font: En català: Franz Xaver Sussmayr (1766-1803) En castellano: Franz Xaver Sussmayr (1766-1803) In english: Franz Xaver Sussmayr (1766-1803) - Altres: Franz Xaver Sussmayr (1766-1803)



Parlem amb veu pròpia...

En sintonia amb molts contemporanis de parla alemanya, Süssmayr va treballar en tota la diversitat de gèneres de l'època, comprensible tenint en compte els diferents càrrecs que va desenvolupar al llarg d'una sòlida i constant carrera. I a diferència del que molts de nosaltres puguem imaginar i fins i tot afirmar, Süssmayr va rebre bones crítiques i va gaudir de notable ressò tot i la voraç competència musical d'aleshores a Viena. El seu repertori, no enganya, i mostra una considerable producció d'òperes, sent les més populars Der Spiegel von Arkadien (1794) i Eipeldauer Briefe (1794). Fins i tot aquesta darrera va provocar una queixa del mateix Süssmayr el dia que casualment va descobrir com es venien còpies de la partitura sense el seu permís. L'èxit de Süssmayr queda demostrat, també, per les variacions de Beethoven (piano, woo76, 1799) d'un dels temes musicals de Solimann der Zweite (1799) o pel tema d'un ballet arranjat per Paganini en el seu Le streghe op.8. No oblidarem tampoc la seva música religiosa la qual es va interpretar amb regularitat a Àustria fins a mitjans del segle XIX i fins i tot avui dia és possible escoltar alguna de les seves misses en terres austríaques. Misses com la d'avui recuperada d'una interpretació en viu i en directe a càrrec del prestigiós director Riccardo Muti. De fet, aquesta Missa Solemne en Re major per a solistes, cor i orquestra no la trobarem editada encara i la gravació que en el seu dia existia a Internet ja ha desaparegut. Per tant, com a relíquia d'un compositor sovint maltractat per haver-se atrevit a finalitzar un Rèquiem que no li corresponia, l'haurem de considerar i situar en la categoria de preuat tresor. La tonalitat de Re major és considerada pels entesos com la 'tonalitat de la glòria', definició adient per la marcada solemnitat i grandiloqüència continguda d'aquesta partitura de Süssmayr. Tot i que la interpretació aparenta ser bona, el cert és que la qualitat de l'enregistrament no ho és tant. Conseqüentment, el resultat se'n resen dramàticament tot i que no definitivament. Amb això vull dir que les restriccions, evidents, permeten fer-se una idea de la complexitat, recursos i formalitats d'una gran missa d'un autor a qui avui només recordem per la seva vinculació amb Mozart. Pel seu bé, potser seria hora de mirar-nos-el frontalment i deixar que la seva música s'expressi fruit del seu caràcter i no del record del seu mestre!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...


Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dissabte, 28 de març del 2015

PLEYEL, Ignace (1757-1831) - Symphonie Concertante in F Major, Ben. 115

Friedrich Gauermann - Harvesting in the Foothills of the Alps
Obra de Friedrich Gauermann (1807-1862), pintor austríac (1)




Parlem de Pintura...

Friedrich Gauermann (Scheuchenstein, 10 de setembre de 1807 - Viena, 7 de juliol de 1862) va ser un pintor austríac, fill del pintor de paisatges Jacob Gauermann. El seu pare volia que es dediqués a l'agricultura però seguint l'exemple d'un dels seus germans, es va dedicar a la pintura. Sota la direcció del seu pare, va començar els estudis de paisatges. Durant un temps va viatjar per diverses regions austríaques abans de presentar en públic els seus primers quadres a partir del 1824. La seva obra 'La Tempesta' exhibida el 1829 va fer augmentar notablement la seva reputació i els encàrrecs que va rebre van ser més nombrosos. Les seves pintures d'animals van ser considerades com les millors del seu temps a Àustria. El seu gènere preferit van ser els paisatges, realistes però idealitzats, amb figures humanes i animals en interacció configurant-se una al·legoria subtil de la connexió integral de la naturalesa. Moltes de les seves obres es van convertir en gravat i van assolir gran popularitat. Gauermann va morir a Viena el juliol de 1862.

Font: En català: No disponible En castellano: Friedrich Gauermann (1807-1862) In english: Friedrich Gauermann (1807-1862) - Altres: Friedrich Gauermann (1807-1862)



Parlem de Música...

Ignace Pleyel (Ruppersthal, 18 de juny de 1757 - Paris, 14 de novembre de 1831) va ser un compositor, pianista, editor i fabricant de pianos austríac. Fill d'un mestre d'escola, va estudiar música des de ben petit amb Vanhal abans de convertir-se en alumne de Joseph Haydn a Eisenstadt el 1772. Una relació alumne-mestre que els va unir tota la vida i que va ajudar a convertir a Pleyel en un dels compositors més coneguts del seu temps. La primera obra representada del primer període va ser la seva òpera de titelles Die Fee Urgele, estrenada el novembre de 1776 al Nationaltheater de Viena, any que Haydn va estrenar Die Feuersbrunst. El primer càrrec important de Pleyel fou el de mestre de capella pel Comte Erdődy tot i que no hi ha documentació ni referències que ho corroborin. Durant la dècada del 1780 va viatjar per Itàlia. Gràcies a Norbert Hadrava, un amant de la música i un compositor vinculat a l'ambaixada d'Àustria a Nàpols, Pleyel va compondre diverses obres per a viola de roda, un peculiar instrument del gust de Ferran IV, el Rei 'Lazzarone' de Nàpols. Pleyel, Haydn i Sterkel van ser els encarregats d'escriure algunes de les partitures sol·licitades. A partir del 1784 es va convertir en assistent de F.X. Richter, el mestre de capella de la Catedral de Strasbourg, càrrec que va assumir el 1789. A partir del 1786 va assumir també la direcció i organització d'alguns concerts públics en col·laboració amb J.P. Schönfeld, mestre de capella del Temple Neuf de Strasbourg. El 1788 es va casar amb (Franziska) Gabrielle (Ignatia) Lefebvre, filla d'un tapisser. Va tenir quatre fills el més gran i conegut dels quals va ser Camille Pleyel, pianista i fabricant de pianos. Aquell període a Strasbourg (1787-1795) va ser, indubtablement, el més productiu musicalment de Pleyel. Va treballar també com a professor tenint com alumnes, entre altres, a Ferdinand Franzl i a P.J. Pfeffinger.

La Revolució Francesa va abolir les funcions religioses de la catedral i els concerts de la ciutat, motiu pel qual va acceptar una invitació per a dirigir el Professional Concert a Londres, ciutat on s'hi va quedar des del desembre del 1791 fins el maig del 1792. Allà es va fer especialment conegut tot i l'enorme competència del seu mestre Haydn. Després de tornar al continent, Pleyel va comprar el gran Château d'Itenwiller a St Pierre, prop d'Estrasburg, probablement amb els considerables guanys dels seus concerts a Londres. D'acord amb una història dramàtica, inexistent pel que fa a referències i documentació, Pleyel va ser detingut en diverses ocasions durant el 1793 per les autoritats revolucionàries que sospitaven simpaties pro-austríaques o aristocràtiques. A condició de la seva llibertat, va haver d'escriure, sota estricte vigilància, l'himne patriòtic 'La révolution du 10 août 1792, ou Le tocsin allégorique'. Estrenat el 10 d'agost del 1793, és una obra plena de referències populars i de músics francesos com Gretry, i requereix un gran conjunt de veus i instruments, incloent campanes i canons. A principis del 1795 Pleyel es va instal·lar a París, on va obrir una botiga de música i va fundar una editorial, que va publicar unes 4000 obres durant els 39 anys de vida convertint a Pleyel en un dels compositors més rics d'aleshores. El 1805 va viatjar amb el seu fill Camille a Viena, on els seus quartets de corda van ser molt ben rebuts. Allà va visitar a Haydn, ja en les darreries de la seva vida, i va conèixer al Beethoven pianista. A Viena va viure-hi una temporada procurant ampliar, sense èxit, els seus negocis com a editor. A partir del 1820 va retornar a França, on va viure en una granja rodejat d'animals. Va morir a París el novembre de 1831 i tres anys abans de la liquidació definitiva de l'editorial Maison Pleyel.

OBRA:

Vocal secular:

701 Die Fee Urgele (marionette op, 4, K. von Pauersbach, after C.-S. Favart), Eszterháza, Nov 1776, A-Wn*
702 Overture to J. Haydn: Die Feuersbrunst, h XXIXb:A, ?1775–8, US-NH
703 Ifigenia in Aulide (op, 3, ? A. Zeno), Naples, S Carlo, 30 May 1785, F-Pn* (Act 3), I-Nc, P-La
704 Deutsche Aria, E , v, pf (1790)
705 Hymne à la liberté (Rouget de Lisle), Revolutionary song, v, pf (1791)
706 La révolution du 10 août 1792, ou Le tocsin allégorique, Revolutionary hymn, vv, orch, 1793, F-Pn
707–38 32 Scottish songs, arr. 1–2vv, pf, vc, 1792–3, Pn*, GB-Lbl* (1793–9)
739 Hymne du temple de la raison, v, pf, ?1792–4
740 Hymne à la nuit (Viscount de Parny), v, pf (1795)
742–53 Winter-Unterhaltung (12 songs), v, pf (c1798)

Vocal religiosa:

741 Mass, G, 1796–7, CZ-Pnm, D-BAR, I-Fc
754 Requiem, E , F-Pn*
755 Cum Sancto Spiritu, fugue, D, chorus, orch, A-Wgm*
756 Mass, D, Wn*, I-Fc
TeDeum;
Motets et al.;

Instrumental:

Orch.:
symphonies
nos. refer to Benton, 1977
121, c, 1778, F-Pn* (inc.) (1787), ed. A. Badley (Wellington, 1998);
122, A, 1778, A-Wgm* (inc.) (1786);
123, F, 1782–4 (1788);
124, D, 1782–4 (1790);
125, B , 1782–4 (1787), ed. A. Badley (Wellington, 1998);
126, D (1785), ed. H. Riessberger (Vienna, 1990) and in RRMCE, viii (1978);
127, B  (1785–6);
128, C (1786), ed. A. Badley (Wellington, 1998);
129, C (1786);
130, G (1786), ed. A. Badley (Wellington, 1998);
131, C (1786);
131A, C, ?1786–93, A-R, ST, CZ-OP, D-HR, Mbs, Rtt, TEG, I-CR, Mc, MOe, US-Wc;
131B, C, 1786 or after, A-ST, D-HR, Mbs, I-Mc, MOe;
132, B  (1786), ed. in RRMCE, viii (1978);
132A, B , ?1786–90, CH-Zz, D-DO, HR, Rtt, I-MOe, Vnm;
133, D, 1786 (1787);
134, E , 1786 (1787), ed. J.L. Petit (Paris, 1973);
135, B , 1786 (1787);
136, F, 1786 (1787), ed. in The Symphony 1720–1840, ser. D, vi (New York, 1981);
136A, F, US-Wc;
137, A, 1786 (1787);
138, f, 1786 (1787), ed. A. Badley (Wellington, 1998);
139, E  (1789);
140, F (1789), ed. F. Oubradous (Paris, 1957);
140A, F (1791–2);
141, G (1789);
142, c (1790);
143, C (1790), ed. in The Symphony 1720–1840, ser. D, vi (New York, 1981);
144, E  (1790);
145, D (1790);
146, G (1790);
147, d (1791), ed. in The Symphony 1720–1840, ser. D, vi (New York, 1981);
147A, D, 1791 or after, F-Pn* (inc.);
148, E  (1793);
149, B  (1794);
150, B  (1799);
150A, B , 1799–1800, Pn*, GB-Lbl*;
151, C, by 1800, Lbl*;
152, E , ?1801, F-Pn*, GB-Lbl*;
153, f, ?1801, F-Pn* (inc.);
154, C, Pn* (inc.) (1803), ed. in The Symphony 1720–1840, ser. D, vi (New York, 1981);
155, a, ?1803, Pn*, GB-Lbl*;
156, G (1804);
157, C (?1804–5);
158, C, A-Wn, D-AB, HR, GB-Lbl, I-Fc;
159, F, D-Rtt; 160, d, I-MOe; 161, D, D-DO, I-MOe

Concertos & symphonies concertantes:
B
101 Vc conc., C, F-Pn, 1782–4
102 Vc conc., D, 1782–4, lost
111 Symphonie concertante, E , solo vn, va, vc, ob, perf. 1786
103 Vn conc., D, 1785–7 (1788)
103A Vn conc., D (1788)
104 Vc conc., C (1788)
105 Va/Vc conc., D (1790); ed. C. Hermann (Frankfurt, 1951)
112 Symphonie concertante, B , solo vn, va (1791); ed. in The Symphony 1720–1840, ser. D, vi (New York, 1981)
113 Symphonie concertante, F, 2 solo vn, va, vc, fl, ob, bn, perf. 1792
106 Cl/Fl/Vc conc., C (1797); ed. A. Pejtsik (Zürich, 1985)
114 Symphonie concertante, A, 2 solo vn/solo pf, vn, perf. 1792
115 Symphonie concertante, F, solo (fl, ob, bn, hn)/(pf, vn) (1802 or 1805); ed. F. Oubradous (Paris, 1959)
107 Bn conc., B , CZ-Pnm
108 Vc conc., C, A-Wgm*
116 Symphonie concertante, F, solo pf, vn, I-Gl

Miscellaneous orchestral and chamber:
201 Nocturne, D, ob, 2 hn, vn, va, vc, vle, 1780, F-Pn*
201A Nocturne [Serenade], D, solo vn, solo vc, 2 hn, vn, va, b, 1780–90 (1790)
202 [Untitled work], C, 2 hn, 2 vn, va, b, 2 hurdy-gurdies, c1785, Pn* (inc.)
202.5 Nocturne, 2 cl, 2 hn, 2 va, b, 2 hurdy-gurdies, 1785, D-Bsb*
203–14 Twelve Minuets (6 with trios), 2 ob, 2 hn, 2 vn, b, 1785–7 (1787)
215 Nocturne [Serenade], C, ob, 2 hn, vn, 2 va, vc, b (1787)
216 Serenade, F, ob, 2 hn, 2 vn, va, b (1790)
217 Nocturne, B , ob, 2 hn, 2 va, b; ed. B. Pauler (Winterthur, 1989)
218 Adagio, a, solo vn, 2 ob, 2 bn, hn, 2 vn, va, b, F-Pn*
219 Serenade [Parthia], 2 cl, 2 bn, 2 hn [transcr. from recording, source unknown]
220 Divertimento, G, 2 hn, 2 vn, va, vc, A-Wgm, F-Pn* (inc.)
quintets, sextets, septets
271–2 Str Qnts, E , g, 2 vn, 2 va, vc (1785)
273 Str Qnt, C, 2 vn, 2 va, vc (1786)
276 Str Qnt, a, 2 vn, 2 va, vc (1786)
277 Str Qnt, f, 2 vn, 2 va, vc, perf. 1786; ed. in RRMCE, liii (1998)
251 Septet, E , 2 vn, va, vc, db, 2 hn (1787)
274–5 Str Qnts, D, B , 2 vn, 2 va, vc (1787)
280–82 Qnts, G, C, E , fl, ob, vn, va, vc (1788); no.282 ed. H.Steinbeck (Vienna, 1968)
283–4 Str Qnts, F, D, 2 vn, 2 va, vc (1788)
278–9 Str Qnts, B , G, 2 vn, 2 va, vc (1789)
285 Str Qnt, F, 2 vn, 2 va, vc (1789)
261 Sextet, F, 2 vn, 2 va, vc, b (1791); ed. W. Sawodny (Munich, 1993)
286 Qnt, g, hpd, fl, vn, va, b, A-Wgm*
287 Str Qnt, g, 2 vn, 2 va, vc, F-Pn*

Quartets:
301–6 Str Qts, C, E , A, B , G, D, op.1, USSR-Lsc* (1782–3, nos.303–4, inc.)
307–12 Str Qts, A, C, g, E , B , D (1784)
313–18 Str Qts, B , A, e, C, E , D, 1785 (1786)
319–24 Str Qts, C, G, F, A, B , D, 1786 (1786)
325–30 Str Qts, E , B , A, C, G, F, 1786 (1787); 326A, 327A, 329A (1787); 325A, 328A, 330A (1788)
331–3 Str Qts, B , G, d, 1786 (1787), ded. King of Prussia
334–6 Str Qts, C, A, E , 1786 (1787), ded. King of Prussia
337–9 Str Qts, D, F, g, 1786 (1787), ded. King of Prussia
340–42 Str Qts, G, c, D, 1786 (1787), ded. King of Prussia
343–5 Str Qts, F, A, F (1788)
346–51 Str Qts, C, F, E , G, B , A (1788), ded. Prince of Wales: 348A, 350A (1788)
352 Qt, E , vn, 2 va, vc (1788); ed. U. Drüner (Zürich, 1976)
381–6 Qts, D, F, A, G, B , C, fl/vn, vn, va, vc (1789)
353–8 Str Qts, C, B , e, G, A, f (1791), ded. King of Naples
359–64 Str Qts, F, B , D, E , G, E (1792)
387–92 Qts, D, F, A, C, G, A, fl, vn, va, vc (1797); nos.387–9 ed. J.-P. Rampal (New York, 1977)
393–4 Qts, D, G, fl, vn, va, vc (1799)
365–7 Str Qts, C, B , f (1803), ded. Boccherini
367A Str Qt, f, F-Pn*
367B Str Qt, f, Pn
368–9 Str Qts, E , D (?1810), ded. Viotti, Pn* (no.368, inc.)
369A Str Qt, D, Pn*
369B Str Qt, D, Pn*
370 Str Qt, g, Pn*
395 Qt, E , fl, 2 cl, bn, D-ASh; ed. G. Meerwein (London, 1970)

Trios:
Kbd Trio = Trio [Sonata] for keyboard, flute/violin, cello
428–30 Kbd Trios, C, F, G, 1783–4 (1785);
nos.428–9 ed. W. Stockmeier (Munich, 1976);
b 430 is by Haydn:h XV:5
401–3 Str Trios, E , D, F, vn, va, vc (1787); ed. B. Päuler (Zürich, 1971)
404–9 Str Trios, C, E , D, e, B , G, 2 vn, vc (1788 or 1789); nos.404–6 ed. W. Thomas-Mifune (Lottstetten, 1987)
431–6 Kbd Trios, C, G, B , A, e, D (1788), ded. Queen of Great Britain
437–9 Kbd Trio, F, G, E  (1790), ded. Elizabeth Wynne
440–42 Kbd Trio, B , C, f (1791), ded. Mme de Marclésy
443–5 Kbd Trios, C, F, D (1793) (Scottish Airs, bk 1)
446–8 Kbd Trios, G, B , A (1794) (Scottish Airs, bk 2)
449–51 Kbd Trios, C, G, B  (1794) (Scottish Airs, bk 1)
452–4 Kbd Trios, D, B , A (1794–5) (Scottish Airs, bk 2)
455–7 Kbd Trios, G, C, B  (1795–6) (Scottish Airs, bk 3)
461 Kbd Trio, D (1795–6)
458–60 Kbd Trios, G, D, C (1796–8) (Scottish Airs, bk 4)
462–4 Kbd Trios, F, D, B  (1796) (with favourite airs)
465–7 Kbd Trios, F, C, E  (1796), ded. Eugénie Beaumarchais
468–70 Kbd Trios, B , A, C (1796–7), ded. Mme de Gramont
410–15 Str Trios, D, F, G, B , G, A, 2 vn, vc (1797); ed. B. Päuler (Adliswil, 1992)
471–3 Kbd Trios, B , D, E  (1798), ded. Mme Martilière
474–6 Kbd Trios, F, B , E  (1803), ded. Empress of Russia
416 Str Trio, B , 2 vn, va, F-Pn*

Duos:
571–2 Duos, B , G, kbd, vn (1787)
573 Duo, B , kbd, vn (1788)
501–6 Duos, C, D, F, G, A, B , vn, vc (1788); ed. A. Pejtsik (Adliswil, 1990)
507–12 Duos, B , F, C, G, D, A, 2 vn/fl, or fl, vn (1788)
513–18 Duos, B , D, A, F, C, e, 2 vn (1789)
519–24 Duos, C, g, A, B , G, d, 2 vn (1789)
525 Duo, C, va, vc (1792)
526–8 Duos, C, F, E , vn, va (1795); ed. U. Drüner (Winterthur, 1987)
529–31 Duos, G, B , c, vn, va, or 2 vn (1796)
531A Duo, d, 2 fl (1796)
574–9 Duos, C, F, G, B , D, E , kbd, fl/vn (1796)
575A Duo, F, 2 vn (1796–7)
580–85 Duos, F, D, B , e, C, A, kbd, fl/vn (1798)
532–4 Duos, C, g, D, 2 vc (1799/R); ed. W. Thomas-Mifune (Lottstetten, 1984)
532–7 Duos, C, g, E , G, B , D, 2 vn, F-Ppincherle* (no.536) (1799)
538–43 Duos, C, G, a, F, D, e, 2 vn (1806); ed. G. Maglioni (Milan, 1954)
544–9 Duos, D, E , C, B , f, G, vn, va (1808–12)

Keyboard, harp solos:
601–12 12 German dances, kbd (1792)
613 Rondo, E , hp/kbd (1796)
614 Swiss Air with Variations, B , kbd/hp (1796)
615 Air with Variations, B , pf (1798)
616–17 Pieces, c, B , hp/hpd (1798)
618–24 7 Pieces, pf (?1799)
625–7 Sonatas, a, F, G, kbd (1800)
628–63 36 Ecossaises, pf (1803)
664–9 6 Ecossaises, pf (?c1810)
670 Sonata, B , kbd, A–Wn, B-Bc, D-WRl, I-OS

Pedagogia:

801–27 27 instructional exercises pubd in a pf method (1796), incl. 3 for pf 4 hands, also attrib. Dussek

Font: En català: Ignace Pleyel (1757-1831) En castellano: Ignace Pleyel (1757-1831) In english: Ignace Pleyel (1757-1831) - Altres: Ignace Pleyel (1757-1831)



Parlem amb veu pròpia...

Pleyel és de sobres conegut i ho és, essencialment, per dues circumstàncies diferenciades. La primera, la de ser un dels alumnes, i hereus, més brillants de Franz Joseph Haydn. La segona, la de ser el creador i promotor d'una important indústria de fabricants de pianos, tant potent, que segueix vigent a dia d'avui (Pleyel). Si ho analitzem en perspectiva històrica, el fet d'afirmar que Àustria i els seus ciutadans van ser uns autèntics privilegiats és quedar-se curt tenint en compte la gran quantitat de compositors a qui avui dia tots coneixem i que van néixer en la seva verda i preciosa geografia. I gosaria afirmar, sense por, que si Haydn no hagués existit com a tal, probablement Pleyel seria substancialment més conegut del que ja és ara. En qualsevol cas, les històries virtuals deixem-les per altres univers i centrem-nos en el nostre. Pleyel, en tot cas, se'l coneix pel seu abundant repertori instrumental destacant, per singularitat pròpia, les simfonies (properes a Haydn), els quartets i les simfonies concertants amb les quals es va fer famós, i molt ric, a Londres. Precisament d'aquest darrere gènere, recuperarem una edició que farà les delícies dels gourmets clàssics. Simfonies concertants, interpretades amb l'energia, la claredat i l'excel·lència necessàries, i que ens permetran abordar, des d'una nova perspectiva, al mestre austríac famós, recordem-ho també, per la importantíssima labor d'edició i publicació de partitures. Doncs bé, he seleccionat la Simfonia Concertant en Fa major per a flauta, oboè, fagot, trompa i orquestra. Escrita a París l'any 1805, és una obra amb obertura solemne, en un estil proper a la dels concerts de Carl Stamitz, tot i que a diferència d'un concert típic, fins a quatre instruments solistes participen en els tres moviments, de més a menys pel que fa a extensió. Pleyel va explorar el gènere simfònic concertant tardanament i a partir del 1786 tot i que aquesta forma musical havia nascut a París a l'entorn del 1770. Molt ben considerat al seu temps, actualment se'l considera una extensió de l'obra de Joseph Haydn tot i que ambdós van ser coetanis i fins i tot 'rivals' a Londres. Personalment, Pleyel és un dels meus autors clàssics preferits i, per tant, la seva obra em desperta una permanent simpatia i un irracional plaer... Música i més música a totes hores i en totes direccions d'un inseparable amic clàssic!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

Pleyel - Symphonies Concertantes

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!