Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gilles J.. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gilles J.. Mostrar tots els missatges

dimecres, 8 de gener del 2025

GILLES, Jean (1668-1705) - Laudate nomen domini

Jean Lemaire (1598-1659) - Thésée retrouve l'épée de son père (c.1638)


Jean Gilles (1668-1705) - Laudate nomen domini // En Simphonie
Performers: Marie-Claire Cottin (soprano); Pierre Pеgaud (tenor); Joseph Sagе (countertenor); Jacques Bοna (bass); Michel Carеy (baritone); Avignοn Vocal Ensemble; Georges Durаnd (conductor)

---


French composer. He received music training in the choir school of the Cathedral of St. Sauveur at Aix-en-Provence. His teacher was Guillaume Poitevin, who also taught André Campra and Esprit Antoine Blanchard. On 5 November 1688, at Poitevin’s request, he shared the positions of sous-maître and organist with another student, Jacques Cabassol. Poitevin retired on 4 May 1693 and he succeeded him as maître de musique. After moving on several times, he was appointed maître de musique at the Cathedral of St Etienne at Toulouse in 1697, as the successor of André Campra. In 1701 the Duke of Burgundy and the duc de Berry, grandsons of Louis XIV, visited Toulouse with great ceremony. With the attention this event brought him, Gilles’s reputation grew, and in July 1701 he was offered the directorship of the choir school at Notre Dame des Doms, Avignon. He agreed to accept, and Rameau was appointed to deputize until he arrived, but although Gilles may have spent a short time at Avignon he never left his post at Toulouse. As a composer, his most famous work was Messe des morts, which contains an erudite fugue in its Requiem, attesting to Gilles's excellent technique. It became part of the regular services at funerals and was performed at services for Louis XV in 1774. He additionally wrote 32 choral motets and other sacred works. 

diumenge, 6 de febrer del 2022

GILLES, Jean (1668-1705) - Te Deum (1697)

Anoniem - Plattegrond van Toulouse (c.1690)


Jean Gilles (1668-1705) - Te Deum (1697)
Performers: Edith Selig (1929-2020, soprano); Jean-Jacques Lesueur (tenor); Pierre Germain (baritone); Georges Abdoun (bass); Chorale des Jeunesses Musicales de France; Orchestre De L'Association Dеs Concеrts Pаsdеloup; Louis Martini (1912-2000, conductor)

---


French composer. The son of an illiterate labourer, he enrolled on 6 May 1679 in the choir school of the Cathedral of St Sauveur at Aix-en-Provence. His teacher was Guillaume Poitevin, who also taught a number of Provence’s other most reputable composers, including Campra and Blanchard. In 1687 he left the boys’ choir but continued in the service of the cathedral. On 5 November 1688, at Poitevin’s request, he shared the positions of sous-maître and organist with another student, Jacques Cabassol. Poitevin retired on 4 May 1693 and he succeeded him as maître de musique. But despite an increase in his salary and several remunerative privileges his action in April 1695 in leaving without notice to become maître de musique of Agde Cathedral indicates that he was dissatisfied with his lot at Aix. He soon attracted the attention of the Bishop of Rieux, who wanted him to succeed Campra as maître de musique of the Cathedral of St Etienne at Toulouse, although the position had recently been given to Michel Farinel. Farinel, for unknown reasons, left Toulouse in November 1697, and on 18 December 1697 Gilles, who was in Toulouse at the time, was appointed to direct the choir school. In 1701 the Duke of Burgundy and the duc de Berry, grandsons of Louis XIV, visited Toulouse with great ceremony. With the attention this event brought him, Gilles’s reputation grew, and in July 1701 he was offered the directorship of the choir school at Notre Dame des Doms, Avignon. Evidently he agreed to accept, and Rameau was appointed to deputize until he arrived, but although Gilles may have spent a short time at Avignon he never left his post at Toulouse. He renewed his contract there for four years on 3 December 1701 and the chapter records show that he was still there when he died. 

In the 18th century Gilles’s Messe des morts became one of the most famous works in all France. According to M.A. Laugier's Sentiment d’un harmoniphile (1756), ‘Today there is seldom a funeral service with music without a performance of Gilles’s mass’. It was performed at services for Rameau in 1764 and for Louis XV ten years later. It was praised by many critics, including Mattheson, who called it ‘one of the most beautiful of musical works’. With the motets of Lalande, Gilles’s Requiem and the motets Diligam te and Beatus quem elegisti remained popular at the Concert Spirituel during the first three-quarters of the 18th century. Diligam te remained in the repertory of the royal chapel at Versailles until the fall of the monarchy in 1792. Gilles’s motets are constructed on the same principles as Lalande’s, that is in the form of the Versailles grand motet. Like Lalande’s, his orchestra is relatively independent of the chorus. His harmony is less dissonant than Lalande’s. His fast movements often suggest dance rhythms, with frequent use of hemiola in those in triple time. His motets show his early maturity, and his earliest surviving works demonstrate exceptional expression and pathos, particularly the Lamentations, which constitute one of the few choral settings for Holy Week by a French composer. The choral writing in Gilles’s later works shows a convincing balance between polyphony and homophonic declamation. His well crafted and expressive fugal choruses usually contribute substantially to the overall structure of his works. In the Messe des morts, for example, after a pattern alternating polyphony with homophonic, dance-like textures, the fugal ‘Requiem aeternam’ crowns a polyphonic development that has been unfolding throughout the work. In the Te Deum (1697) two choral fugues (‘Te per orbem’ and ‘Aeterna fac’) frame an arresting trio, ‘Tu devicto mortis’ for three basses-tailles, which forms the centre of a completely symmetrical 11-movement structure.

dilluns, 8 de gener del 2018

GILLES, Jean (1668-1705) - Te Deum (1697)

Godfried Schalcken - The parable of the lost piece of silver
Obra de Godfried Schalcken (1643-1706), pintor holandès (1)


- Recordatori de Jean Gilles -
En el dia de la celebració del seu 350è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Godfried Schalcken (Made, 1643 - Den Haag, 16 de novembre de 1706) va ser un pintor holandès. Va néixer en el si d'una família de clergues protestants. El seu pare, Cornelis Schalcken, va ser el propietari de la canongia de Made, i la seva mare, Alletta Lydius, va ser també filla d'un clergue protestant. El 1654 el seu pare va ser nomenat director de l'escola llatina de Dordrecht, ciutat on Godfried va iniciar la seva formació com a pintor al taller de Samuel von Hoogstraten. Sis anys després, el 1656, es va traslladar a Leiden per treballar com a aprenent al taller de Gerrit Dou. Finalitzada la seva formació, el 1665 va tornar a Dordrecht, on a l'octubre de 1679 va contreure matrimoni amb Françoise van Diemen, filla d'un oficial de Breda. Van tenir set fills, dels quals només va sobreviure un. A partir de 1680 va començar a ser reconegut i molt apreciat a tot Europa i, pel que sembla, va arribar a dirigir un important taller. A Holanda figuraven entre els seus clients els membres de la cort de La Haia. De fet, tot i residir a Dordrecht, el 1691 va ser acceptat a l'associació "Pictura", important focus d'intercanvi cultural a La Haia, de la qual formaven part tant pintors com aficionats i connoisseurs, molts d'ells destacats col·leccionistes i mecenes. Entre el 1692 i el 1698 va treballar a Londres com a retratista per al rei Guillem III d'Orange i per l'aristocràcia. El 1698 va tornar a Holanda i es va instal·lar definitivament a La Haia. El 1699 va ser acceptat com a ciutadà de ple dret d'aquesta ciutat i el 1703 va ser encara nomenat per treballar a la cort de l'elector Johann Wilhelm von der Pfalz, a Düsseldorf. Si bé el 1704 va tornar a La Haia, on va morir el novembre de 1706.



Parlem de Música...

Jean Gilles (Tarascon, 8 de gener de 1668 - Toulouse, 5 de febrer de 1705) va ser un compositor francès. Fill d'un obrer analfabet, la primera referència va ser de la seva inscripció, el 6 de maig de 1679, a l'escola del cor de la Catedral de Sant Salvador d'Aix-en-Provence. Allà va rebre formació de Guillaume Poitevin, professor al seu torn de Campra i Blanchard. El 1687 va abandonar el cor infantil per a dedicar-se a altres labors musicals al servei de la catedral. El 1688 es va convertir en col·laborador i assistent de Poitevin a qui va succeir en el càrrec de maître de musique el maig de 1693. No obstant, l'abril de 1695 va abandonar aquest càrrec en favor d'un lloc equivalent a la Catedral d'Agde. En aquesta posició, el seu nom va començar a ser conegut en diverses regions franceses motivant l'interès del bisbe de Rieux qui el va proposar al càrrec de mestre de capella de la Catedral de Sant Etienne de Tolouse en un càrrec que es va oficialitzar el desembre de 1697. El 1701 i després d'una visita cerimonial dels ducs de Borgonya i Berry, la fama de Gilles va créixer fins el punt de rebre l'oferta de la direcció musical de la Notre Dame des Doms d'Avinyó. I si bé es creu que va arribar acceptar aquest nou càrrec, el cert és que no es va moure de Toulouse, ciutat on va seguir al servei de la seva catedral i a on hi va morir el febrer de 1705.

OBRA:

Vocal religiosa:

Messe en D, 5vv, bc, F-Pc
Messe des morts, B , 5vv, str, bc (Paris, 1764), with carillon added at the end of the mass by Mr Corrette; ed. L. Boulay and J. Prim (Paris, 1958); ed. in RRMBE, xlv (1984)

Grands motets, soloists, chorus (4 or 5vv), bc, most with str, some with wind (fls/obs/hns):
Beatus quem elegisti:
Benedictus Dominus Deus meus;
Cantate Jordanis incolae;
Diligam te, Domine, ed. in Hajdu, 1973;
Dixit Dominus; Dixit Dominus (‘très court’);
Domine Deus meus;
Laetatus sum;
Laudate nomen Domine;
Paratum cor meum;
Te Deum, 1697, ed. H.A. Durand (Paris, 1962);
Trois Lamentations ?1692, ed. M. Prada (Béziers, 1987);
Velum templi scissum est; AIXmc, C, Pc, Pn, US-Wc

Petits motets (taken from grands motets) in Recueil de mottets à une et deux voix, Pc, Rés.1899, 7 ed. G. Morche, Le pupitre, 1v (1975):
Beatus quem elegisti;
Cantate Jordanis;
Cantus dent uberes;
Diligam te, Domine;
Domine salvum fac regem;
Dominus illuminatio;
Salve virgo florens;
Usquequo Domine

Petits motets (taken from grands motets) in Recits et duo de Msr De La Lande et de quelques autres maitres, 1v, bc, MS dated 1765 in Pn, Vm 13123:
Beatus quem elegisti;
Diligam te, Domine;
Dominus Deus meus;
Laudans invocabo;
O res mirabilis;
Pinguescent specio;
Qui tollis peccata mundi;
Te decet
Laudate Dominum in sanctis ejus (doubtful), AlXmc

Lost, cited in Signorile:
Messe en G; Salvum me fac

Others lost (listed by Bougerel) include the grands motets:
Beatus vir qui timet Dominum;
Cantus dent uberes;
Deus, judicium tuum regi (2 settings);
Deus, venerunt gentes;
Jubilate Deo;
Magnificat (3 settings);
Quemadmodum desiderat cervus; and the motets ‘sans symphonie’: Beatus vir qui non abiit;
Benedicam Dominum;
Benedic, anima mea;
Confitebor tibi;
Cum invocarem;
Custodi me, Domine:
Dominus illuminatio mea;
Judica, Domine;
Lauda, anima mea, Dominum;
Saepe expugnaverunt me;



Informació addicional... 

INTERPRETS: Le Concert Spirituel; Herve Niquet
RECICLASSICAT: GILLES, Jean (1668-1705)
AMAZON: Gilles - Te Deum et al
IMSLP: Jean Gilles (1668-1705)
SPOTIFY: Gilles - Te Deum et al



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

diumenge, 5 de febrer del 2017

GILLES, Jean (1668-1705) - Messe en Ré majeur

Louis Licherie - Virgin and Child with Saint Anne
Obra de Louis Licherie (1629-1687), pintor francès (1)


- Recordatori de Jean Gilles -
En el dia de la commemoració del seu 312è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Louis Licherie (Houdan, 1629 - Paris, 1687) va ser un pintor francès. Es va formar amb Louis Boullogne el Vell abans d'entrar a formar part, el 1666, de l'equip liderat per Charles Le Brun, el pintor oficial del rei Lluis XIV de França. El 1667 va ser nomenat director de l'escola d'art de la Manufacture des Gobelins en un lloc que va ocupar fins el 1670. El març de 1679 va ser admès a la Reial Acadèmia de Pintura i Escultura de París amb la seva obra Abigail apportant des présents au roi David. El 1681 va ser nomenat precisament professor de la Reial Acadèmia en un càrrec que va preservar la resta de la seva vida. Va morir a París el 1687.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: No disponible - Altres: Louis Licherie (1629-1687)



Parlem de Música...

Jean Gilles (Tarascon, 8 de gener de 1668 - Toulouse, 5 de febrer de 1705) va ser un compositor francès. Fill d'un obrer analfabet, la primera referència va ser de la seva inscripció, el 6 de maig de 1679, a l'escola del cor de la Catedral de Sant Salvador d'Aix-en-Provence. Allà va rebre formació de Guillaume Poitevin, professor al seu torn de Campra i Blanchard. El 1687 va abandonar el cor infantil per a dedicar-se a altres labors musicals al servei de la catedral. El 1688 es va convertir en col·laborador i assistent de Poitevin a qui va succeir en el càrrec de maître de musique el maig de 1693. No obstant, l'abril de 1695 va abandonar aquest càrrec en favor d'un lloc equivalent a la Catedral d'Agde. En aquesta posició, el seu nom va començar a ser conegut en diverses regions franceses motivant l'interès del bisbe de Rieux qui el va proposar al càrrec de mestre de capella de la Catedral de Sant Etienne de Tolouse en un càrrec que es va oficialitzar el desembre de 1697. El 1701 i després d'una visita cerimonial dels ducs de Borgonya i Berry, la fama de Gilles va créixer fins el punt de rebre l'oferta de la direcció musical de la Notre Dame des Doms d'Avinyó. I si bé es creu que va arribar acceptar aquest nou càrrec, el cert és que no es va moure de Toulouse, ciutat on va seguir al servei de la seva catedral i a on hi va morir el febrer de 1705.

OBRA:

Vocal religiosa:

Messe en D, 5vv, bc, F-Pc
Messe des morts, B , 5vv, str, bc (Paris, 1764), with carillon added at the end of the mass by Mr Corrette; ed. L. Boulay and J. Prim (Paris, 1958); ed. in RRMBE, xlv (1984)

Grands motets, soloists, chorus (4 or 5vv), bc, most with str, some with wind (fls/obs/hns):
Beatus quem elegisti:
Benedictus Dominus Deus meus;
Cantate Jordanis incolae;
Diligam te, Domine, ed. in Hajdu, 1973;
Dixit Dominus; Dixit Dominus (‘très court’);
Domine Deus meus;
Laetatus sum;
Laudate nomen Domine;
Paratum cor meum;
Te Deum, 1697, ed. H.A. Durand (Paris, 1962);
Trois Lamentations ?1692, ed. M. Prada (Béziers, 1987);
Velum templi scissum est; AIXmc, C, Pc, Pn, US-Wc

Petits motets (taken from grands motets) in Recueil de mottets à une et deux voix, Pc, Rés.1899, 7 ed. G. Morche, Le pupitre, 1v (1975):
Beatus quem elegisti;
Cantate Jordanis;
Cantus dent uberes;
Diligam te, Domine;
Domine salvum fac regem;
Dominus illuminatio;
Salve virgo florens;
Usquequo Domine

Petits motets (taken from grands motets) in Recits et duo de Msr De La Lande et de quelques autres maitres, 1v, bc, MS dated 1765 in Pn, Vm 13123:
Beatus quem elegisti;
Diligam te, Domine;
Dominus Deus meus;
Laudans invocabo;
O res mirabilis;
Pinguescent specio;
Qui tollis peccata mundi;
Te decet
Laudate Dominum in sanctis ejus (doubtful), AlXmc

Lost, cited in Signorile:
Messe en G; Salvum me fac

Others lost (listed by Bougerel) include the grands motets:
Beatus vir qui timet Dominum;
Cantus dent uberes;
Deus, judicium tuum regi (2 settings);
Deus, venerunt gentes;
Jubilate Deo;
Magnificat (3 settings);
Quemadmodum desiderat cervus; and the motets ‘sans symphonie’: Beatus vir qui non abiit;
Benedicam Dominum;
Benedic, anima mea;
Confitebor tibi;
Cum invocarem;
Custodi me, Domine:
Dominus illuminatio mea;
Judica, Domine;
Lauda, anima mea, Dominum;
Saepe expugnaverunt me

Font: En català: No disponible - En castellano: Jean Gilles (1668-1705) - In english: Jean Gilles (1668-1705) - Altres: Jean Gilles (1668-1705) 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Choeur de chambre les éléments; Orchestre Les Passions; Jean-Marc Andrieu
RECICLASSICAT: GILLES, Jean (1668-1705)
AMAZON: GILLES - Messe en ré et Te Deum
IMSLP: Jean Gilles (1668-1705)
SPOTIFY: GILLES - Messe en ré et Te Deum



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimecres, 8 de gener del 2014

GILLES, Jean (1668-1705) - Requiem

Charles Le Brun - Dead Christ on the Knees of the Virgin (c.1643-45)
Obra de Charles Le Brun (1619-1690), pintor francès (1) 


- Recordatori de Jean Gilles -
En el dia de la celebració del seu 346è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Charles Le Brun (París, 24 de febrer de 1619 - París, 22 de febrer de 1690), fou un pintor i decorador francès del segle XVII, conegut especialment per la decoració del Palau de Versalles i la famosa galeria dels miralls. Als 11 anys el canceller Pierre Séguier el confià al taller del mestre Simon Vouet, de qui aprendrà l'ofici ajudat per François Perrier. El 1642 viatge a Itàlia amb Nicolas Poussin, on passaran 4 anys gràcies a l'ajuda financera del canceller. A la tornada a París, el superintendent de les finances del rei, Nicolas Fouquet li demanà que treballi per a la decoració del seu castell de Vaux-le-Vicomte. El 1648, sota la regència d'Anna d'Àustria, aconsegueix la fundació de l'Académie royale de peinture et de sculpture, conjuntament amb el també pintor Philippe de Champaigne. Després de la mort de Mazzarino i la caiguda en desgràcia de Jean Fouquet, Charles Le Brun és apropat a la cort del rei de la mà de Jean-Baptiste Colbert. Les pintures que va fer per a l'entrada triomfal de Lluís XIV a París el 1660 van servir-li per atraure l'atenció del monarca fins el punt d'ennoblir-lo i de nomenar-lo el 1663 "Primer pintor del Rei" amb una pensió de 12.000 lliures. Aquell mateix any Colbert el nomena director de l'Academie Royale amb l'encarrec de reorganitzar-la. El 1666, fundaran conjuntament l'Acadèmia de França a Roma. Responsable de la decoració interior del palau de Versalles, té sota les seves ordres diverses desenes d'artistes i d'artesans. Durant tot aquest temps treballa també per a altres personalitats. A la mort de Colbert, fou succeït pel seu enemic, François Michel Le Tellier, marquès de Louvois. El marquès no va mostrar cap mena de favor cap a Le Brun, qui malgrat que seguia rebent el suport del rei, va sentir un canvi amarg en la seva posició. Això va contribuir a la malaltia que el va dur a la seva mort el 1690, a la seva mansió privada de París. Va ser inhumat a l'església Saint-Nicolas-du-Chardonnet.

Font: En català: Charles Le Brun (1619-1690) - En castellano: Charles Le Brun (1619-1690) - In english: Charles Le Brun (1619-1690) - Altres: Charles Le Brun (1619-1690)



Parlem de Música...

Jean Gilles (8 de gener de 1668 - Tolosa, 5 de febrer de 1705) va ser un compositor francès nascut a Tarascó. Després de debutar a Aix-en-Provence i Avignon, va esdevenir mestre de música de la Catedral de Sant-Étienne a Tolosa. La seva música està inspirada en el seu contemporani André Campra (1660-1744), com la majoria dels músics de l'època. És autor d'un famós Rèquiem i de diversos motets. Les seves composicions alternen passatges cantats per solistes, amb altres pel cor. En 1752, en les seves Cartes sobre els homes famosos del regnat de Lluís XIV, Louis-Pierre Aquino va escriure que Jean Gilles probablement hauria estat el substitut de Michel-Richard Delalande (1657-1726), com a director d'orquestra de la cort, si hagués viscut més temps, va morir amb només 37 anys.

Font: En català: No disponible - En castellano: Jean Gilles (1668-1705) - In english: Jean Gilles (1668-1705) - Altres: Jean Gilles (1668-1705)



Parlem amb veu pròpia...

La Messe des Morts o Rèquiem de Gilles va ser una de les obres més famosos de la França del segle XVIII, tant al sud, on va viure i va treballar Gilles, com al nord. Segons algunes cròniques de l'època, "La missa de Gilles és present en quasi bé tots els funerals". El mateix Jean Gilles, els músics Pancrace Royer i Jean-Philippe Rameau, i molts grans dignataris, entre ells Lluís XV, van ser enterrats amb els sons celestials d'aquest rèquiem. Per raons de caràcter històric, i amb independència de la seva música, aquesta obra hauria de constar en les publicacions escolars de música. Però més enllà de la història, el cert és que la Messe des Morts de Gilles, escrita pocs anys abans del 1700, és molt més que una curiositat, ja que per sí mateixa és un important monument espiritual de l'Europa barroca, i una de les obres corals més belles i atractives de tota la història de la música francesa. Gilles, igual que altres compositors de l'escola franco-provençal, va aconseguir combinar els elements de l'estil de la cort de París-Versailles, l'elegància, el refinament, la transparència, amb alguns més típicament mediterranis com la gràcia melòdica, l'exteriorització del gest i la intensitat emocional. Aquesta és una gran obra solemne i majestuosa, escrita per a veus solistes, cor a cinc veus i orquestra. S'inicia amb parsimònia, amb una marxa fúnebre de ritme constant que es manté fins a l'Introit. El tenor solista anuncia el primer vers Requiem aeternam i amb el cor replicant amb el Lux et perpetua evocant la pau eterna. Aquests probablement, per dimensió, són els dos motius principals i l'essència d'aquest rèquiem. A continuació, es presenta el versicle del salm 64, Et decet humnus, Deus en Sion cantat per la soprano i després a duo. L'introit arriba al seu clímax amb el cant coral, joiós, de l'Exaudi orationem meam. El Kyrie, ascendent, el cantà el tenor i el contratenor en diàleg constant amb la instrumentació per finalitzar amb un potent cor. El Gradual retorna al tema de l'Introit. Ràpidament, l'In memorial aeterna coral canta a la felicitat dels creients. A diferència d'altres rèquiems, Gilles suprimeix el text del Dies Irae, tanmateix, organitza l'ofertori en tres seccions cadascuna d'elles amb un patró melòdic diferent. El Sanctus es divideix en dos capítols en què el fervor solista contrasta amb l'alegria coral de l'Hosana. El mateix esquema segueixen el Benedictus i l'Agnus Dei. Finalment, el post-communion retorna a l'introit i al gradual amb algunes variacions les quals preludien la gran fuga final que tanca el rèquiem amb serenitat i una sensació de pau espiritual. No dubto que d'haver viscut més anys, Gilles s'hauria convertit en un formidable rival de Rameau i en un dels grans de l'escola barroca francesa. Desgraciadament, no va ser així. Tanmateix, tenim entre mans la que és, possiblement, una de les grans obres mestres del barroc francès!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...


Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

divendres, 26 d’octubre del 2012

GILLES, Jean (1668-1705) - Laudate nomen Domini

Philippe de Champaigne - The Dream of Saint Joseph
El somni de Sant Josep, obra de Philippe de Champaigne (1602-1674), pintor francès.





Jean Gilles (1668-1705) compositor francès nascut a Tarascon. Setmana totalment heterogènia pel que fa a les nacionalitats dels compositors que hi participen. Viatgem en el temps i submergim-nos de ple en el barroc francès per conèixer un dels principals referents, tot i la malaguanyada vida que va tenir, de l'art del nostre país veí. El seu camí el començaria en relació amb el cor de veus blanques de la Catedral de Saint Sauveur a Aix-en-Provence on no només aprendria l'art vocal sinó que acabaria sent-ne el mestre musical. Talment com la majoria dels seus contemporanis francesos que dedicaven el seu talent a la música, el referent de Gilles va ser André Campra. Comprensible entendre que el gruix de la seva producció sigui quasi exclusivament religiosa. I dins de l'univers litúrgic, el seu rèquiem és el treball més àmpliament representat i reproduït del repertori del francès. Un rèquiem que paradoxalment fou estrenat en la mor del seu autor. L'estil i el mètode de Gilles és clarament francès, en el sentit que representa fidelment l'escola iniciada per Lully a mitjans del segle XVII. Allunyada dels postulats alemanys o italians, el francès és contraposa en certa forma als estils dels seus veïns tant coneguts per tots nosaltres. Avui, i tenint en compte que no trobarem obres instrumentals editades de Gilles, ens resultarà fàcil endevinar la música que podrem escoltar en aquest divendres de tardor. D'entrada, el grand motet Laudate nomen Domini. El terme grand motet fa referència a un mètode de composició endèmic i autòcton de la França barroca. Predomini del doble cor, parts dramàtiques en contraposició a seccions de jubileu i joia i a on la orquestra, en nombre i en intensitat, té certament la obligació de ser-ne, també, la protagonista. Contraposat amb la segona obra del dia, el petit motet Afferte Domino. Una obra de caràcter religiós més íntima, per a soprano i acompanyat per l'eclesiàstica sonoritat de l'orgue, instrument molt popular en aquell temps. La tercera partitura tornarà en la forma de grand motet Laeatus Sum. Una obra de caràcter entusiasta, metodològicament idèntica al grand motet inicial i a on els cors i el refinament solista en són els absoluts protagonistes. Jean Gilles és certament desconegut si bé resulta encantadorament encisador escoltar-ne les obres que se n'han editat. Ell va formar part d'una genuïna generació d'autèntics mestres de l'art barroc com el mateix Campra, Dumont, Charpentier, Rameau o Couperin... entre molts altres. Sense desmerèixer cap d'ells i amb clara voluntat d'anar-los recuperant de forma progressiva, gaudim del paisatge artístic d'un francès que, tot i els pocs anys de vida, ens va regalar autèntiques meravelles pels sentits!

L'ensemble instrumental, el cor i solistes de les Festes d'Orphée ens interpreten excel·lentment les obres del dia sota la direcció de Guy Laurent.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!