dijous, 31 de maig del 2012

MENDELSSOHN, Felix (1809-1847) - Concerto for two pianos and strings

Caminant damunt un mar de boira (1817), obra de Caspar David Friedrich, pintor alemany contemporani de F. Mendelssohn




Felix Mendelssohn (1809-1847) compositor i pianista alemany nascut a Hamburg. Parlar de Mendelssohn és fer-ho del romanticisme i és, a la vegada, parlar d'un dels noms singulars de l'apassionant història de la música. La seva existència va ser un exemple de perseverança professional, d'enorme vitalitat i d'un talent genètic innat anàlogament equivalent al de Mozart personatge pel qual sentiria una profunda i sincera admiració. I l'exemple pràctic de les paraules que tot just acabem d'afirmar el trobarem en l'espectacular obra del dia d'avui, una composició que situarem en la cronologia biogràfica d'un Mendelssohn de 14 anys... Mendelssohn, fill prodigi, il·lustrat i probablement conscient del seu talent, va sacrificar la "normalitat" de la infància per tal de desenvolupar un dels més grans genis artístics del seu temps, del nostre i del d'abans. Ara bé, aquesta precocitat en la interpretació pianística, en la composició i en la fama el van fer presoner de sí mateix dedicant la seva vida a l'art musical fins i tot pocs dies abans de la seva prematura mort als 38 anys. Certament i en el seu cas, l'enorme plasticitat de la seva intel·ligència potser derivada de tanta i tanta música, el van fer capaç d'aprendre, més enllà del seu inseparable art, pintura, filosofia, geografia i literatura. Impensable seria trobar exemples actuals i postmoderns de talents tant prematurs com el de Mendelssohn i aplicats amb aquesta excel·lència i amb la magnitud i l'escala del geni alemany. Eren altres temps, i en aquest context hem de situar la obra que escoltarem. Un concert en Mi major per a dos pianos i orquestra escrit entre els anys 1823 i 1824 època en què Mendelssohn tot just tenia 14 anys. Estrenat en privat amb el jove Fèlix i la seva germana Fanny com a solistes en el piano un dia de novembre de 1824, va ser un regal del germà petit cap a la seva germana gran en el dia del seu dinovè aniversari. És un concert informal, sense cadències, molt a l'estil d'un Mendelssohn al qual no agradava gens la possibilitat que en els concerts, i entre moviments, el públic aplaudís, fet molt freqüent en aquella època (i segons en quins concerts en la nostra). Per tant, el concert és un tot en ell mateix, amb parts diferenciades però amb pauses breus entre elles i d'una estètica metodològica que permet gran quantitat de lluïments amb el doble instrument solista. L'estrena pública d'aquesta exuberant obra va tenir lloc l'any 1829 a Londres, ciutat on Mendelssohn va ser rebut amb entusiasme en un país acostumat a escoltar, de ben a la vora, la música d'autors alemanys... pel que sembla, alemanys i anglesos van viure un temps de germanor, amor i gran quantitat de música!

A mode d'introducció de la majestuosa obra del dia d'avui, una petita obra de cambra que Mendelssohn va compondre l'any 1832 amb 23 anys. El seu Konzertstück número1 en Fa menor opus 113 per piano, clarinet i corno di basseto, de caràcter breu, de tres moviments característics i deliciosament interpretat pel conjunt Consortium Classicum.

El gran duo pianístic concertant interpretat per Brenda Lucas i John Ogdon (1937-1989) als pianos, la The Academy of St. Martin in the Fields i Sir Neville Marriner a la batuta.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

BIOGRAFIA: Felix Mendelssohn Bartholdy (Hamburg, 3 de febrer de 1809 - Leipzig, 4 de novembre de 1847)
SPOTIFY: No disponible



Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimecres, 30 de maig del 2012

BOYCE, William (1711-1779) - Lord thou hast been our refuge

La conversió de Sant Pau, obra de Karel Du Jardin, pintor holandès del segle XVII




William Boyce (1711-1779) compositor anglès nascut a Londres. Contemporani de Händel, va viure en contacte permanent amb l'obra i l'estil del seu omnipotent col·lega alemany que tanta bona música va regalar a Anglaterra i al món sencer. Boyce, de qui n'havia parlat fugaçment i en relació amb la seva breu i simpàtica obertura número 12 en Sol major, va ensumar els primers compassos musicals gràcies a la seva dedicació vocal com a membre del cor de veus blanques de la Catedral de Sant Pau de Londres. Estudiant de composició i d'orgue amb Maurice Greene, un altre dels noms propis de l'escola anglesa del segle XVIII, va assolir el grau d'independència necessària per adjudicar-se el seu primer lloc important, el d'organista de l'església d'Oxford. A partir d'aquí la seva carrera seguiria una progressió ascendent i gaudiria d'una gran popularitat assolint el càrrec de Mestre de Música de la Reina i el d'organista de la Capella Reial. Cronològicament ens situem al bell mig del segle XVIII data en què hauríem de situar la obra del dia d'avui. I la composició del dia, tenint en compte que és dimecres, haurà de ser d'alguna forma o altra una peça vocal i la d'avui és un himne escrit el 17 d'abril de 1755 i en honor al Festival dels fills dels Clergues. Un succedani de certamen i obra de caritat, contextualitzant-lo al segle XVIII, per tal de recaptar fons econòmics pels clergues pobres i les seves famílies. 

Analogies amb la nostra realitat en podríem fer moltes i possiblement, tot i que han passat més de 250 anys, arribaríem a la conclusió que pobres i miserables n'hi hauran sempre, abans, ara i després... malauradament. Doncs per tal de commemorar el Festival, Boyce va pensar en un text litúrgic indicat per aquesta celebració solidària. Una joia coral i lírica acompanyada de l'abundància instrumental de l'època; cordes, trompetes, timbales, vents fusta, etc. Amb l'etiqueta de Lord, thou hast been our refuge ens recordarà, fàcilment, algunes de les obres del seu amic i company de viatge alemany G.F. Händel. Cors inicials i finals acompanyats de les textures minimalistes i tranquil·les de les àries solistes. Un bon exemple del disseny creatiu de Boyce que ens ajudaran a conèixer un anglès de cor i esperit sant. En aquell temps, a diferència del nostre, qualsevol excusa era ideal per tal de compondre música coral, operística o instrumental. Nosaltres, tot i ser ànimes insignificants perdudes en la immensitat de les finances i del seu llenguatge abstracte a les quals els encanta viatjar, farem un traspàs temporal per tal de recuperar la música i la seva essència que, més enllà de la superficialitat dominant, ens trasllada a un món oníric emocional i espiritual que ens recorda que la vida, tot i la perseverança de l'estridència sonora de fons, és un univers elegant, on la música n'és la protagonista!

Aquesta joia recuperada en primícia i en primera gravació mundial ens la interpreta el cor i solistes de la Catedral de Sant Pau, amb el conjunt instrumental The Parley of Instruments i tots ells elegantment dirigits per John Scott.

I de regal, en mode d'obertura, una de les seves simfonies galants, l'estil tant propi de l'Anglaterra il·lustrada. Concretament, la simfonia número 2 en La major, breu i de tres moviments, interpretada per Sir Neville Marriner amb la The Academy of St. Martin in the Fields.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

BIOGRAFIA: William Boyce (11 de setembre de 1711 - 7 de febrer de 1779)
SPOTIFY: Academy of St. Martin in the Fields & Sir Neville Marriner – Boyce: Symphonies Nos. 1-8

Blow, Boyce & Handel: Music for St Paul's

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimarts, 29 de maig del 2012

EICHNER, Ernst (1740-1777) - Oboe concerto

Obra de Jan van Os, pintor holandès.





Ernst Eichner (1740-1777) compositor alemany nascut a Bad Arolsen. Comencem la setmana laboral amb música germànica autènticament mannheniama. Eichner va néixer en un context artístic fill d'un pare músic de la Cort de Waldeck. Amb ell s'introduiria en els principis bàsics de la música i en l'amor per aquest art. El seu cas, com el de molts altres col·legues de professió, va ser el d'una carrera curta però intensa fruit del seu malaguanyat destí. Tot i això, va tenir temps d'entrar a formar part, com a violinista, del servei del Duc Christian IV de Zweibrücken. Des d'allà treballaria activament la seva vocació musical i seria promocionat, l'any 1768, com a mestre de concerts de la orquestra de Mannheim de la qual n'he parlat incomptables vegades. Càrrec que ocuparia fins el 1772. Àmpliament reconegut com a director, com a violinista i mestre del fagot durant el seu temps, va ser ràpidament oblidat tant pont punt va morir prematurament als 37 anys. Comprensible és que quan parlem d'Eichner ho fem inevitablement de l'escola de Mannheim per la qual serviria fidelment i professionalment al llarg de la major part de la seva vida. Òbviament, la música d'avui ens serà coneguda. Cannabich, Holzbauer, Stamitz... tots ells representen un estil que estèticament és la culminació del classicisme i del seu mètode. Música de formes clares, de melodies harmòniques i senzilles però d'un gust refinat i d'una elegància indiscutible. La música d'Eichner n'és un bon exemple. Avui dimarts dues obres característiques d'aquest autor. D'entrada, una simfonia en Do major opus 5.1 on els vents metalls són quasi protagonistes de l'allegro inicial i del presto final i amb un andante poco allegro tranquil i circumscrit a les cordes. Bona introducció pel seu brillant i esplèndid concert d'oboè en Do major, instrument que viuria la seva peculiar edat d'or amb Bach o Händel però que perdria protagonisme en favor d'un nou invitat de vent fusta, el clarinet. Tot i això, durant el classicisme podem trobar bones mostres d'artistes agraïts amb la textura sonora i l'arquitectura melòdica del nostre bell amic del dia, i la d'avui, sens dubte, és una d'elles. Honor a Mannheim i als seus músics que un dia van il·luminar una Europa bullent de cultura!

El concert d'oboè interpretat per la Northern Sinfonia amb Kurt Meier a l'oboè i Howard Griffiths a la batuta.

La simfonia interpretada pel conjunt l'Arte del Mondo sota la direcció de Werner Ehrhardt.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

BIOGRAFIA: Ernst Eichner (Mannheim 1740 - Potsdam, 1777)
CPDL: No disponible
SPOTIFY: Ernst Eichner – Eichner, E.: Symphonies - Opp. 5, 6, 7, 11

LEBRUN, L.A.: Oboe Concerto No. 7 / HOLZBAUER, I.: Oboe Concerto in D Minor / WINTER, P.: Oboe Concerto No. 2

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dilluns, 28 de maig del 2012

DE IRIBARREN, Juan Francés (1699-1767) - Cantatas y villancicos

La festa de la taberna, obra de Luis Ricardo Falero, pintor espanyol del segle XIX





Juan Francés de Iribarren (1699-1767) compositor navarrès nascut a Sangüesa. Principal representant espanyol de principis i mitjans del segle XVIII, va ser un autèntic mestre en l'art musical i compositiu amb més de 1000 obres al seu catàleg, conservades i classificades en els arxius de la Catedral de Màlaga. Els seus inicis, com molts dels seus contemporanis europeus, els va començar com a cantant de veus blanques en el cor del Colegio de Niños Cantorcicos, institució madrilenya dependent de la Real Capilla i on es formaven, adequadament, els cantants menuts. En aquell temps, el mestre del cor era un il·lustre compositor i organista espanyol, José de Torres. Admirat per les progressives i evidents dots del seu alumne navarrès el va promocionar com a organista de la Catedral de Salamanca, càrrec que ocuparia de 1717 a 1733. Aquest mateix any es presentaria, per mèrits propis, voluntari per ocupar el càrrec de mestre de capella de la Catedral de Màlaga. La sort l'acompanyaria degut a què, tot i quedar en segona posició, el guanyador moriria aquell mateix. Ja comença a ser habitual, quan parlem d'Iribarren, haver-ho de fer conjuntament, i de la mà, de la Orquestra Barroca de Sevilla que aquests darrers anys s'està especialitzant, i de quina manera, a recuperar obres d'autors espanyols i sobretot d'aquells que van tenir relació amb Andalusia. L'esplèndida labor de recuperació ens permet gaudir d'autèntics tresors de forma quasi bé recurrent en el temps. Sens dubte, agrair la feina impagable que metòdicament fan és una obligació i un deure de tot aficionat al gènere ja que, com podrem comprovar en les obres del dia d'avui, s'ho mereixen. La música del dia una sèrie de cantates seculars i villancets de caràcter festiu i nadalenc tot i trobar-nos a les antípodes d'aquesta celebració. No obstant, avui dilluns de pasqua granada és una jornada de celebració catòlica, per tant, una bona excusa per a recuperar subtilment obres d'un dels més grans artistes espanyols del XVIII que amb la seva música i les seves exuberants mostres vocals van il·luminar musicalment una Espanya borbònica i políticament immersa en allò que en van dir despotisme il·lustrat. Obres agradables amb una breu introducció inicial instrumental que ens obriran la dimensió d'un dels més grans compositors espanyols que tot just comencem a col·locar al lloc que l'hi pertoca.

Totes elles interpretades de forma sublim per una de les orquestres més dinàmiques i en forma del panorama espanyol, la Orquestra Barroca de Sevilla, amb la soprano Marta Almajano, el tenor Lluís Vilamajó i la direcció conjunta d'Alfredo Bernardini.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

BIOGRAFIA: Juan Francés de Iribarren (Sangüesa, 1699 - Málaga, 2 de septiembre de 1767)
SPOTIFY: Orquesta Barroca de Sevilla – Pardiobre

Orquesta Barroca de Sevilla – Pardiobre

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!

diumenge, 27 de maig del 2012

CATALANI, Alfredo (1854-1893) - Messa per soli, coro e orchestra

El claustre, obra de Mosè Bianchi, pintor italià coetani d'Alfredo Catalani





Alfredo Catalani (1854-1893) compositor italià nascut a Lucca. Conegut per la seva obra operística, va viure una curta però intensa existència malaguanyada per una tuberculosi maleïda. Tot i això, encara va tenir temps per escriure considerable obra lírica, entre ella, la més popular i reconeguda del seu repertori, La Wally, un treball de 1892 sobre un llibret de Luigi Illica. De família de músics, va ser amb ells amb qui començaria a introduir-se ràpidament en aquest art juntament amb el tiet de Gioacomo Puccini, Fortunato Magi. Amb aquests antecedents és fàcil entendre el gust de Catalani per la òpera. Ara bé, tot i la bona rebuda que, en general, va rebre dels seus paisans, n'hi havia un que, sembla ser, l'odiava profundament o si més no així l'hi ho feia saber. Aquest és deia Giuseppe Verdi el qual no va dubtar en criticar obertament i sarcàsticament les obres de Catalani fet que provocaria respostes àcides i directes del seu col·lega de professió que incomprensiblement en Verdi no trobaria ni una petita mostra de compassió ni tant sols el dia de la seva desconsolada mort. Independentment de Verdi i la insolència descarada vers el seu coetani, el cert és que Catalani va viure una vida artística convulsa tot i els èxits assolits amb algunes de les seves composicions, sobretot en el gènere líric. En general, avui podem dir sense embuts que Catalani és un defenestrat i oblidat de l'escena musical europea i fins i tot italiana ja que són poques les seves obres editades més enllà d'algunes recopilacions d'àries. Una d'elles, sorprenentment, és la obra que recuperarem avui diumenge. Ni més ni menys que una de les poques obres de joventut de Catalani, escrita i estrenada, per ell mateix, l'any 1872 a la Catedral de Lucca quan l'artista en prou feines tenia 18 anys i que ens descobreix una primera pinzellada del talent que fluïa prematurament per les venes del jove autor. És una completa missa en Mi menor per a cor, solistes i orquestra on la contundència dels grans cors ens recordaran subtilment les grans misses de Hummel i que musicalment ens recordaran a Bellini o el mateix Rossini. Un pentagrama agradable que si bé no hauríem de considerar una obra mestra però que no deixa de ser un autèntic regal d'un autor que un bon dia, inexplicablement, es va guanyar l'enemistat pública de Verdi potser tement que el talent d'aquest podria fer trontollar l'hegemonia de l'altre. La partida, com tots sabem, la guanyaria Verdi sí, però nosaltres no oblidarem la música d'un artista que potser, amb més fortuna, hagués estat un geni!

Ens la interpreta magistralment el cor, solistes i orquestra de la WDR Rundfunkorchester sota la direcció d'Herbert Schernus.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

BIOGRAFIA: Alfredo Catalani (Lucca, 19 de juny de 1854 – Milà, 7 d'agost de 1893)
AMAZON: Catalani - Messa per Coro; Soli e Orchestra
CPDL: No disponible
SPOTIFY: No disponible

Catalani - Messa per Coro; Soli e Orchestra

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dissabte, 26 de maig del 2012

BOTTESINI, Giovanni (1821-1889) - Concertino for Double Bass & Orchestra

Dia plujós a Vomero, obra d'Attilio Pratella, pintor italià contemporani de G. Bottesini.





Giovanni Bottesini (1821-1889) compositor i contrabaixista italià nascut a Crema, Lombardia. Recuperem un autor italià del qual ja n'havia tingut l'enorme plaer de parlar fa uns mesos i en relació amb el seu duet concertant per a viola, contrabaix i orquestra. Un artista integral i dels pocs virtuosos del contrabaix de tota l'escena musical europea romàntica al mateix nivell que N. Paganini amb el violí o F. Lizt amb el piano. Viatger incansable va viure, acompanyat del seu inseparable amic cordat, als Estats Units i a La Habana, Cuba. Tot i ser un virtuós del seu instrument, va dedicar el seu temps a la composició i no sols de música de caràcter instrumental ja que, entre el seu repertori, hi figuren algunes òperes. Alhora, era conegut per la seva peculiar afició de tocar el contrabaix improvisadament en els entre actes de les seves pròpies òperes. Tant popular es van fer aquestes sobtades i inesperades interpretacions que sovint eren més apreciades que les obres teatrals en concret. Com a curiositat destacar la presència de Bottesini durant els anys 1862 i 1863 a Barcelona supervisant la producció de la seva òpera Marion Delorme. Últim dissabte de maig, de paisatge daurat fruit de la potència enèrgica d'un Sol cada vegada més present i omnipotent en el zenit d'un solstici d'estiu que implacablement s'aproxima i que astronòmicament ens donarà el tret de sortida de l'estiu. En aquesta aproximació lenta però inexorable anirem, esperem, gaudint de música i del seu art. Avui, un parell d'obres de Bottesini. Òbviament una d'elles dedicada al seu preuat instrument, el contrabaix, amb el qual es va fer admirar i respectar arreu de les diferents geografies que en vida va conèixer i estimar. La primera d'elles una breu, agradable i simfònica obertura de la seva òpera Ali Baba, la famosa història de la cova màgica i el gran tresor del seu interior. Ens servirà d'entrant al seu concertino en Do menor per a contrabaix i orquestra, una obra on el gran protagonista és la greu sonoritat d'un instrument que, tradicionalment, no ha gaudit de la presència que es mereix. Avui ho dedicarem a ell i a tots aquells que l'interpreten. Finalment, tancarem el menú del dia amb una simfonia de la seva òpera Il Diavolo della Notte, una obra que Bottesini va escriure l'any 1859. Honor i glòria a Bottesini aquell que, per tal d'entrar al conservatori, no va dubtar en fer-ho amb el contrabaix, instrument poc agraït històricament però que ell, amb voluntat, talent i picardia, en va saber treure'n l'essència i el va situar, encara que fos momentàniament, en la preeminència de la música!

A la interpretació de totes elles la London Symphony Orchestra amb Thomas Martin al contrabaix i sota la direcció orquestral i simfònica de Francesco Petracchi.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

CPDL: No disponible.
SPOTIFY: BOTTESINI COLLECTION (The), Vol. 2

BOTTESINI COLLECTION (The), Vol. 2

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

divendres, 25 de maig del 2012

WEYSE, Christoph Ernst Friedrich (1774-1842) - Easter cantata

Interior de la Grote Kerk de Haarlem, obra de Gerrit Adriaenszoon Berckheyde, pintor holandès del segle XVII





Christoph Ernst Friedrich Weyse (1774-1842) compositor, organista i cantant danès nascut a Altona, ciutat que actualment forma part d'Alemanya però que en temps remots era en territori danès. Per tant, atribuirem l'autor del dia a Dinamarca, per altra banda, país de poques notes i pentagrames. Especial il·lusió em fa presentar literatura musical d'un artista del petit país nòrdic. Realment, molt poca és la vida de Weyse coneguda al nostre país no obstant i paradoxalment, ens ha arribat en bones condicions la majoria de la seva obra. I més estrany encara és trobar molta d'ella editada; simfonies, sonates de piano i orgue, cantates, alguna òpera despistada... Afortunats som de poder gaudir d'abundància musical d'un artista que molt recentment he descobert, inesperadament, en l'impagable baül dels tresors. I la fortuna de Weyse ve donada per uns inicis acadèmics amb un professor alemany de nom Johann Abraham Peter Schulz amb qui estudiaria en la seva llarga, productiva i definitiva estada a Copenhaguen. Seria en aquella ciutat on es guanyaria la fama, l'admiració i les garrofes com a organista primer i com a compositor de la cort després. Weyse va ser, així mateix, bon amic de la viuda musical més coneguda, malauradament per ella, Constance Mozart, amb qui va coincidir amb ella durant la temporada en què va viure a la capital danesa. Música i més música era el formatge del pa de cada dia de Weyse que, a banda de viure una dilatada existència, va gaudir del suport incondicional de la cort i del públic del seu país potser conscients de la poca notorietat internacional de Dinamarca en l'escena musical europea. Avui divendres de calor, de piscina i platja i de cap de setmana amb un dilluns extra de regal, si més no a la nostra estimada Barcelona gaudirem, tenint en compte que aquest dilluns de regal ve imposat per la segona pasqua, d'una reminiscència de Setmana Santa. Benvinguda serà ja que ens permetrà fer-nos aquest regal en forma de cantata de Setmana Santa que Weyse va escriure l'any 1821. Contundent en els cors, sobrietat en la instrumentació i efectivitat solista contraresten positivament el soroll produït per una qualitat d'àudio no del tot satisfactòria. En qualsevol cas, primera carta de presentació de Weyse, un autor que situaríem dins de l'extensa galàxia clàssica i romàntica, períodes que viuria de ple i en plenes facultats tal com es demostra en l'esplèndida cantata d'avui de la qual demanaríem, amb la més fogosa de les vehemències, una reedició en la millor de les condicions sonores, amén!

A la interpretació la Tivoli Symphony Orchestra, amb el Tivoli Concert Choir i sota la direcció orquestral de Michael Schønwandt.

Gaudiu i compartiu!



Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dijous, 24 de maig del 2012

VERHULST, Johannes (1816-1891) - Symphony, Op.46 (1841)

Noia llegint 1868, obra de Jean Baptiste Corot, pintor francès contemporani de J. Verhulst





Johannes Verhulst (1816-1891) compositor i organista holandès nascut a La Haia. Holanda, país de tulipes i de pintors no ha estat, tradicionalment, un paradís de la música. Exemples de pentagrames de signatura holandesa els trobarem en comptagotes al llarg de l'extensa i dilatada història de la música. Verhulst va ser un dels poquíssims noms i representants del XIX holandès. I com que aquest és un artista conegut pels amics d'aquest espai, avui en tornarem a parlar. Aprofitaré l'avinentesa per fer publicitat de l'obra que en el seu dia recuperàvem, una majestuosa missa solemne opus 20 la qual es mereix, com a mínim, una audició al llarg de la nostra mísera i insignificant existència. Verhulst, alumne privilegiat d'un Mendelssohn meravellat per les obres de joventut de l'holandès, s'instal·laria a la ciutat germànica de Leipzig, coneguda per ser la seu de la famosa i internacional Escola de Sant Tomàs. Allà, amb les classes del seu mestre alemany i amb un ambient musical de primer ordre, faria amistat amb qui es convertiria en el seu clar referent musical, Robert Schumann. I de qui, sens dubte, s'inspiraria a l'hora de compondre la present obra d'avui.I és en el període de Leipzig, el més brillant creativament de Verhulst, que compondria la simfonia en Mi menor opus 46. Una obra escrita entre els mesos d'abril i d'octubre de 1841 i estrenada en concert un 24 de gener de 1842 sota la direcció orquestral del mateix autor. Tot i la reacció inicial entusiasta del públic present la crítica, com sempre inconformista, trobaria alguns passatges poc consistents. Tot i això, i en termes generals, va rebre bones opinions i els anys posteriors gaudiria de representacions regulars, sobretot al seu estimat país de les flors i dels molins. Una simfonia llarga, de quatre moviments. El primer d'ells una introducció lenta seguida per un allegro agitato que ens recordarà la simfonia heroica de Beethoven. El segon moviment un andante més haydnià tot i trobar-nos cronològicament allunyats de la influència clàssica. El tercer i quart moviments, el scherzo presto i el finale con brio s'allunyen de la influència clàssica i retornen a l'essència del seu referent, el gran Schumann. Ara bé, aquesta és una sensació subjectiva motivada per la música i el seu llenguatge. Això és la música, un regal de l'Univers!

Interpretada per la Residentie Orchestra The Hague sota la batuta de Matthias Bamert.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimecres, 23 de maig del 2012

SCHELLE, Johann (1648-1701) - Cantatas & Psalms

Crist enfront la dona agenollada, obra de Paolo Veronese, pintor italià del segle XVI





Johann Schelle (1648-1701) compositor nascut probablement a Geising. La seva vida, com la de tants alemanys del segle XVII, va estar íntimament relacionada amb la música i el cant. Atrets per aquest art, la seva família el va inscriure al cor d'una església local de Dresde quan només tenia 7 anys. Per sort, el mestre del cor era un dels més grans compositors d'Alemanya, l'internacionalment conegut Heinrich Schütz. Amb ell i en ell rebria una formació acadèmica excepcional amb la qual adquiriria una solvència que el permetria afrontar les seves pròpies composicions en un estil i en un mètode característic i endèmic de l'Alemanya Central. Quan la veu de Schelle als 16 anys va canviar, va ser promocionat pel mateix Schütz a la Thomasschule a la vegada que iniciava, en paral·lel, els seus estudis universitaris a Leipzig. Tot i seguir en contacte amb el seu referent i mentor, a Leipzig seguiria la seva formació musical amb Sebastian Knüpfer. A la mort del seu nou mestre l'any 1676, Schelle el succeiria com a Thomaskantor de Leipzig, càrrec que ocuparia fins el seu decés l'any 1701. Comprensible, observant els antecedents vitals i acadèmics de Schelle, que la majoria de la seva obra sigui vocal i en forma de cantates. Ara bé, tot i la reputació de què gaudiria al seu temps, no van ser editades gaires de les seves obres. Ni en vida ni posteriorment. Hem de remuntar-nos a la nostra era per a trobar edicions íntegrament dedicades a aquest cantor de Leipzig. Entre elles, les obres que avui recuperarem. En total tres. Dos cantates i un salm de la bíblia. La estructura formal de les obres té un clar referent en Schütz tot i que amb les evolucions naturals, sobretot en la instrumentació, de finals del barroc. Presència de trompetes i timbales per donar un toc contundent i majestuós en unes obres típicament germàniques i que tant bé podem relacionar amb Bach i la seva descomunal obra vocal. Obrirem el menú del dia amb la cantata "Also hat Gott die Welt geliebet". El segon plat serà el salm 44 de la bíblia "Eructavit cor meum" i per finalitzar uns postres vocals en la forma de la cantata "Vom Himmel kam der Engel Schar". Sobrietat, elegància en les veus i una més que interessant interpretació vocal i instrumental són la carta de presentació d'un autor contemporani, com tantíssims altres, del gran Bach, pare de la música que probablement no hagués estat el mateix sense tants i tants artistes a l'ombra però que també van tenir alguna cosa a dir, comentar i demostrar dins de la complexa i dinàmica història de la música!

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

SPOTIFY: David Elias Heidenreich – Christmas Baroque Cantatas (German) - Schelle, J. / Petritz, B. / Erlebach, P.H. / Jacobi, C.A. / Liebe, C. / Bessel, J.E.



Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimarts, 22 de maig del 2012

PICHL, Wenzel (1741-1805) - Flute divertimento in A major

Vista del llac Orta, obra de Luigi Riccardi, pintor italià del segle XIX





Wenzel Pichl (1741-1805) compositor i violinista txec nascut a Bechyne, Bohèmia. Des de ben petit, va iniciar els seus estudis musicals amb Jan Pokorný mestre del cor i professor de la seva ciutat natal. Amb ell es formaria també amb el violí instrument amb què assoliria la fama i el reconeixement. De fet, amb només 17 anys viatjaria a Praga per estudiar filosofia, teologia i dret a la Universitat acompanyat, ben d'aprop, pel seu inseparable amic de fusta i corda amb el qual seguiria, paral·lelament a la seva instrucció acadèmica, formant-se. Estant a Praga, capital de Bohèmia i centre artístic de l'Europa Oriental al mateix nivell que Viena, entraria en contacte amb il·lustres noms de l'escena compositiva. Entre ells estaria el mestre de capella de Grosswardein, Carl Ditters von Dittersdorf que l'ajudaria i el promocionaria per a la seva pròpia orquestra. Pichl, en agraïment, entregaria tota la seva amistat a un Dittersdorf encantat del seu violinista novell. La col·laboració entre ells fou constant en el temps i el mateix Dittersdorf el col·locaria, novament, en una orquestra, en aquest cas la del teatre Kärntnerthor a Viena. La fama increscendo de Pichl no passaria en va i l'emperadriu Maria Teresa d'Austria l'hi adjudicaria, l'any 1775, el càrrec de mestre de capella de la cort del seu fill arxiduc Ferran de Lombardia a Itàlia. El pare Martini, Pietro Nardini o Luigi Cherubini van ser alguns dels artistes amb els quals Pichl va compartir coneixements i mètodes al llarg de la seva estada a Itàlia fins a la invasió francesa l'any 1796, any en què es veuria obligat a tornar, a contracor, a Viena. Els seus dies els acabaria tràgicament en el transcurs d'un concert de violí a Praga en un inesperat i fulminant infart cerebral. Final dramàtic per un artista integral que va deixar escrites per a la història una vintena d'òperes, 30 misses (tant de bo se'n editi com a mínim una!), 89 simfonies, 30 concerts i una descomunal obra de cambra. Com anècdota, gran part de les seves simfonies van ser adjudicades erròniament a autors com Haydn o el mateix Dittersdorf. Per sort, la labor de classificació de la obra de Pichl a càrrec d'Anita Zakin l'any 1984 ha facilitat la feina per a la recuperació aeternum secula! Avui dues obres de factoria bohèmia. La primera una de les seves simfonies clàssiques, la seva simfonia en mi bemoll major Z24 escrita per orquestra de corda, dos oboès i dos trompes. Tres moviments característics, allegro, andante en forma gavota i de lent rondó i per acabar un allegro assai. La simfonia com a obertura del seu intimista i alegre divertimento en La major pensat i escrit per a flauta, violí i violoncel i configurat en quatre moviments; allegro moderato, adagio, menuetto trio, finale poco presto. Una obra de cambra de Pichl i de les poques recuperades més enllà dels seus quartets de corda. Indústria txeca d'un autor nòmada que en el seu dia, i amb el violí a la mà, es va fer respectar però, sobretot, estimar.

La simfonia brillantment interpretada per la London Mozart Players i el seu il·lustre capita Matthias Bamert.

El divertimento interpretat pel trio Reicha amb Andreas Kröper a la flauta, Simon Standage al violí i Thomas Fritzsch al violoncel. 

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!