- Recordatori de Domènec Terradellas -
En el marc de la celebració del seu 300è aniversari de naixement
Parlem de Pintura...
Antoni Viladomat i Manalt (
Barcelona, abril de 1678 - 22 de gener de 1755) va ser un pintor barroc català del segle XVIII. Fill del daurador Salvador Viladomat i de Francesca Manalt. El seu pare, daurador, treballava sovint amb artistes de l'època realitzant diversos retaules, pel que Viladomat va estar en contacte des de ben petit amb el món artístic. El 15 de juny de 1693 s'incorpora al taller del pintor
Joan Baptista Perramon, amb qui treballarà fins a obtenir, als vint-i-quatre anys, el mestratge. El 1698 decora l'església dels jesuïtes de Tarragona i el 1703 pinta la capella de Sant Pau de la
Casa de la Convalescència de Barcelona. També és autor, entre moltes altres obres, del cicle de vint pintures sobre la vida de
Sant Francesc d'Assís per al
convent de Sant Francesc de Barcelona, actualment exposades al
MNAC gràcies a un dipòsit de la
Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. El 1714 mor la seva mare i el 1720 es va casar amb Eulàlia Esmandi a la parròquia de Santa Maria del Pi. Va pintar algunes de les pintures de la
Capella dels Dolors de la
Basílica de Santa Maria de Mataró: els quadres dels evangelistes, els apòstols i el Via Crucis. Fins fa poc, es pensava que era l'autor de totes les pintures i la decoració mural i de la volta d'aquesta capella: Francesc Miralpeix demostra a la seva tesi doctoral que l'atribució és incorrecta i que aquestes pintures i les del retaule es deuen a altres autors, entre ells
Pere Pau Muntanya i d'altres. Igualment, se li havien atribuït les pintures de la Sala de Juntes de la Congregació dels Dolors, també a la basílica de Santa Maria, i que semblen ser de Joan Gallart en la seva totalitat. Es troba enterrat a la capella de la Immaculada a l'església de
Santa Maria del Pi a Barcelona. Està representat en una estàtua situada al passeig de Lluís Companys, davant del Parc de la Ciutadella de Barcelona, ciutat on s'anomenà el carrer Viladomat en honor seu. El seu retrat, obra d'
Antoni Caba, fou un dels primers que s'incorporaren a la
Galeria de Catalans Il·lustres (1872). Durant el 2011 el
Centre de Restauració de Béns Mobles de la
Generalitat de Catalunya va confirmar que dues obres conservades al convent de les Carmelites Descalces de Lleida havien sigut pintades pel mestre. Viladomat va beure de la pintura hispànica siscentista, de les obres dels pintors Juncosa i de la renovada estètica en clau italiana introduïda per Gallart. El pintor barceloní també va aprendre d'escultors i argenters, i el seu estil serè i emotiu el va convertir en el pintor predilecte de l'església i dels ordes religiosos. Mentrestant, el seu taller va ser un espai de formació per a joves artesans que volien aprendre els rudiments de l'art del dibuix. Per poder pintar lliurement va haver de pledejar contra el
Col·legi de Pintors de Barcelona en dues ocasions (1723 i 1739). Lliure d'imposicions gremials, també es va convertir en el pintor preferit de la burgesia, que li va demanar temàtiques noves que va resoldre amb creativitat i qualitat, com
Les Estacions (Barcelona, MNAC) o
La dona del ventall (Barcelona, col·lecció particular).
Parlem de Música...
Domènec Terradellas (
Barcelona, batejat el 13 de febrer del 1713 -
Roma, 20 de maig del 1751), va ser el més gran compositor d'òpera catalano-italià del segle XVIII. És conegut internacionalment també pels noms Domenico Terradeglias i Domingo Terradellas. Va néixer en una família pagesa, va ser escolà i va rebre les primeres ordes clericals a la
Catedral de Barcelona i, molt probablement, hi fou deixeble de
Francesc Valls. Amb dinou anys s'establí a Nàpols, on perfeccionà els seus estudis al
Conservatorio dei Poveri di Gesù Cristo (1732-1740) amb
Francesco Durante i
Gaetano Greco. Al cap de poc, el 1736, estrena a Nàpols la seva primera obra, l'oratori
Giuseppe riconosciuto. El 1739 presentà l'oratori
Ermenegildo martire i Astarto, la seva primera òpera i, l'any següent, la seva obra còmica
Gli intrighi dellà cantarine. L'èxit de
La Merope (1743) propicià que el cardenal Acquaviva, a qui ja havia dedicat
la Cerere el 1740, aconseguís que el contractessin (1743-1745) com a mestre de capella a l'església de Santiago de Roma (San Giacomo degli Spagnuoli). En els dos anys que hi treballà compongué gran quantitat de música sacra, fins que hagué de plegar del càrrec per problemes personals.
Els anys 1746 i part del 1747 visqué a Londres, on fou nomenat director del
King's Theater, i hi presentà amb èxit les òperes
Annibale in Capua, Mitridate i
Bellerofonte. Després d'un breu pas per Brussel·les, feu una breu estada a París. Allí hi conegué l'òpera francesa (que no li agradà gens),
Rameau i
Rousseau, que l'elogià en "
Lettre sur la musique française". Ja de tornada a Itàlia, el 1750 estrenà a Torí
Didone abbandonata i a Venècia
Imeneo in Atene. Establert a Roma, el 1751 presentà
Sesostri, re d'Egitto, potser la seva millor obra. Morí poc després, amb trenta-vuit anys; la forma i causes de la seva mort han donat origen a una certa llegenda negra. Se li atribueixen una dotzena d'òperes serioses i un parell de còmiques, estrenades en els més prestigiosos teatres de l'època. A més, va compondre música sacra d'estil italianitzant quan va exercir de mestre de capella a Roma (misses, psalms, motets, un Te Deum), i a Brussel·les es conserven alguns motets que hi va compondre en la seva breu estada. És considerat com un dels representants més significatius de l'
Escola de Nàpols i com una de les figures clau en l'evolució de l'òpera envers el classicisme, juntament amb autors com
Niccolò Jommelli, David Pérez o
Johann Adolf Hasse.
Parlem amb veu pròpia...
Avui, per un dia, deixaré anar la llengua, abans no obstant, deixeu-me presentar la música del dia. El motet Nocturna Procella per a dos sopranos i orquestra que, malgrat el text en llatí, es tracta d'un motet polivalent sense connexió amb el calendari litúrgic, sense estar tampoc dedicat a cap sant ni festivitat en concret. Un tresor litúrgic d'un Terradellas que també va escriure misses, salms, ofertoris, himnes... tots ells inèdits i pendents del pertinent estudi i recuperació. En certa forma, parlar de Terradellas, és fer una analogia amb el moment que actualment ens ha tocat viure. Al seu temps va haver de fer les maletes i buscar la fortuna en geografies que el van rebre amb els braços oberts. Al nostre temps, ni amb 300 anys a les esquenes, ens dignem a recuperar-lo amb els mínims honors que mereix. Ens omplim la boca de Verdi i Wagner, de qui no discutiré la seva vida i obra, però menystenim a un dels poquíssims catalans que van fer país i van donar a conèixer Catalunya al món en plena efervescència cultural del XVIII. Perquè tenint en compte el statu quo polític actual, recordem que Domènec Terradellas va néixer el 1713, en ple setge borbònic de la ciutat de Barcelona, per tant, el trasbals devia ser considerable i, sense entrar en valoracions d'índole ideològic o polític, ens informa, en el seu cas, del paisatge i del context històric dels seus primers anys, tumultuosos i difícils. Recordem, també, que pocs anys més tard Terradellas es convertiria en el màxim exponent de la òpera catalana, sense rival possible a Catalunya. Recordem, també, el ressò que assoliria a Itàlia, a Anglaterra o a França. Recordem, també, el seu èxit assolit internacionalment parlant. I recordem, també, que aquest any és el seu 300è aniversari.
Preguntem-nos, per què el seu nom no figura en cap escenari català ni molt menys en la programació d'un Liceu en hores baixes, econòmicament parlant, d'un Auditori o d'un Palau de la Música. Preguntem-nos per què, un país que fa bandera de la seva respectable independència i sobirania, no promou els seus actius culturals històrics d'una forma més descarada i coherent. Preguntem-nos, així mateix, per què aquest espai virtual que contínuament recupera noms i cognoms coneguts i desconeguts no havia parlat encara de Terradellas. I preguntem-nos, també, el per què de la seva absència i ostracisme en totes les ordres de magnitud conegudes i per conèixer. Les respostes que bonament puc donar són, més aviat, poques. La que afecta directament a aquest espai que, per omissió, ha descuidat al català més internacional, amb el permís de Soler i Baguer, del segle XVIII. Mea culpa i disculpes en temps pretèrit, en present i en futur. Pel que fa a les les respostes relatives a un país en què es parla d'un recurrent i atractiu dret a decidir no estan al meu abast ja que simplement no m'ho explico per molt que hi penso. Posats a decidir, m'agradaria desitjar un nou país, regió, ciutat-estat, planeta o univers en què Terradellas, conjuntament amb tota la història artística de la humanitat, formi part de la normalitat, no de la raresa. I posats a decidir, desitjaria un nou país en què la cultura i el coneixement siguin els valors que ens identifiquin i, posats a decidir, que la música, la pintura, la literatura, la poesia, la creativitat lliure, etc., siguin arguments per fer-nos més lliures i solidàriament més pròspers. Perquè posats a decidir i en cas contrari, i perdoneu la incorrecció poètica, tant me fa Espanya, Catalunya o la monarquia que les va parir. Perquè, per un dia, estic indigestament emprenyat, amb mi mateix per no haver parlat abans de Terradellas i amb un país que abandona indiscriminadament i sistemàticament la seva cultura... perquè aquest 2013, és i hauria de ser, l'any Terradellas!
Gaudiu i compartiu!
Informació addicional...
CPDL: No disponible
Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
+-+Setge+borb%C3%B2nic+de+Barcelona+de+1713-1714.jpg "Jacques Rigaud (1680-1754) - Setge borbònic de Barcelona de 1713-1714")
