Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Telemann G.P.. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Telemann G.P.. Mostrar tots els missatges

dimecres, 15 de març del 2023

TELEMANN, Georg Philipp (1681-1767) - Concerto a 2 Trombe selvatiche

Carel van Falens (1683-1733) (Attr.) - A riding party taking refreshments in a river landscape (c.1710)


Georg Philipp Telemann (1681-1767) - Concerto a 2 Trombe selvatiche (c.1740)
Performers: Georges Barboteu (1924-2006, horn); Gilbert Coursier (horn);
Chamber Orchestra of Toulouse; Louis Auriacombe (1917-1982, conductor)

---


German composer. A few singing lessons and two weeks of organ instruction taken at the age of 10 apparently comprise all of Telemann’s formal education in music. He taught himself composition by transcribing scores, as well as recorder, zither, and violin, which became his principal instrument. By age 12, he had already completed several motets, arias, instrumental works, and one opera, Sigimundus. His mother, alarmed that Georg might forgo a more secure livelihood for music, confiscated his instruments and forbad further study, to no avail: Telemann’s teacher at school, Casper Calvoer of Zellerfeld, encouraged his obvious musical aptitude by introducing him to the relationships of music and mathematics. In 1697, he entered the prestigious Gymnasium Andreanum in Hildesheim and graduated in 1701. In the meantime, he had taught himself thoroughbass composition and the instruments flute, oboe, chalumeau, viola da gamba, violone, and bass trombone. Then, he entered the University of Leipzig to study law. But, according to Telemann’s own account, his roommate chanced upon one of his psalm settings, and after it was performed, the mayor of Leipzig hired Telemann to compose music for the city’s two principal churches, the Thomaskirche and Nikolaikirche. Then he founded the Leipzig Collegium Musicum, with 40 student musicians, and gave public concerts of instrumental music. In 1702, he was appointed music director of the city’s Opernhaus auf dem Brühl. In June 1705, he left Leipzig to become Kapellmeister to Count Erdmann II of Promnitz at Sorau, and began to study intensively the works of Jean Baptiste Lully and André Campra. In December 1708, he became secretary and concertmaster to Duke Johann Wilhelm of Saxe-Eisenach. In 1712, he moved again, to become the director of music in Frankfurt and Kapellmeister for the city’s Barfüßkirche. On 13 October 1709, he married Amalie Louise Juliane Eberlin. They had one daughter together, but his wife died in January 1711. In his autobiography, Telemann confesses a religious awakening at this time. On 28 August 1714, he married Maria Catharina Textor. They had eight sons and a daughter together, and yet the marriage seems to have broken up by 1736, when Maria Catharina left Telemann for a convent in Frankfurt.

On 10 July 1721, the Hanseatic city-state of Hamburg invited Telemann to become the city’s cantor. He accepted and was installed on 17 September. This position demanded all of Telemann’s prodigious productivity. He was responsible for all the music in the city’s five churches. He was required to compose two new cantatas for each Sunday, one to be sung before the Gospel reading and another after, as well as a new passion for Lent, in addition to various occasional works for civic celebrations. He directed the city’s collegium musicum, and these public concerts became so popular that their number had to be doubled from weekly to twice weekly. If all this were not enough activity, in 1722, he became director of the Hamburg Gänsemarkt Opera, where he performed operas by Keiser, Handel, and himself, among others. Some in Hamburg objected to his connection with the opera, and friction increased to the point where, in 1722, Telemann applied for the position of cantor in Leipzig to replace the deceased Johann Kuhnau. He was the Leipzig city council’s first choice, but he declined their offer after Hamburg offered him a higher salary to stay, leaving Leipzig with J. S. Bach as their third choice. He undertook the publishing of 43 collections of his own music and often engraved the plates himself. Some of these, like J. S. Bach’s publications, are conceived as encyclopedic surveys of genres and techniques of his own time. For the Societät der musikalischen Wissenschaften, he wrote a theory of enharmonic and chromatic relationships, the Neues musikalisches System (1752). In the mid-1740s, Telemann seems to have withdrawn into semiretirement. By then, he was, along with Handel, the most famous German musician alive. From October 1737 to May 1738, he had visited Paris. Yet he still provided the required passion for Hamburg every year until his death and, in fact, increased his output of sacred music late in life when new sacred poetry arrived on the scene. Telemann died in his home of “a chest illness” on 25 June 1767. 

dilluns, 15 de març del 2021

TELEMANN, Georg Philipp (1681-1767) - Overture (Suite) in D

Hans Simon Holtzbecker (1610-1671) - Barockgarten des Caspar Anckelmann (1660)


Georg Philipp Telemann (1681-1767) - Overture (Suite) in D
Performers: Orquestra Barroca Juiz de Fora; Luis Otávio Santos (conductor)

---


German composer. A few singing lessons and two weeks of organ instruction taken at the age of 10 apparently comprise all of Telemann’s formal education in music. He taught himself composition by transcribing scores, as well as recorder, zither, and violin, which became his principal instrument. By age 12, he had already completed several motets, arias, instrumental works, and one opera, Sigimundus. His mother, alarmed that Georg might forgo a more secure livelihood for music, confiscated his instruments and forbad further study, to no avail: Telemann’s teacher at school, Casper Calvoer of Zellerfeld, encouraged his obvious musical aptitude by introducing him to the relationships of music and mathematics. In 1697, he entered the prestigious Gymnasium Andreanum in Hildesheim and graduated in 1701. In the meantime, he had taught himself thoroughbass composition and the instruments flute, oboe, chalumeau, viola da gamba, violone, and bass trombone. Then, he entered the University of Leipzig to study law. But, according to Telemann’s own account, his roommate chanced upon one of his psalm settings, and after it was performed, the mayor of Leipzig hired Telemann to compose music for the city’s two principal churches, the Thomaskirche and Nikolaikirche. Then he founded the Leipzig Collegium Musicum, with 40 student musicians, and gave public concerts of instrumental music. In 1702, Telemann was appointed music director of the city’s Opernhaus auf dem Brühl. In June 1705, he left Leipzig to become Kapellmeister to Count Erdmann II of Promnitz at Sorau, and began to study intensively the works of Jean Baptiste Lully and André Campra. In December 1708, he became secretary and concertmaster to Duke Johann Wilhelm of Saxe-Eisenach. In 1712, he moved again, to become the director of music in Frankfurt and Kapellmeister for the city’s Barfüßkirche. From this period, comes a significant portion of Telemann’s instrumental repertory. On 13 October 1709, he married Amalie Louise Juliane Eberlin. They had one daughter together, but his wife died in January 1711. In his autobiography, Telemann confesses a religious awakening at this time. On 28 August 1714, he married Maria Catharina Textor. They had eight sons and a daughter together, and yet the marriage seems to have broken up by 1736, when Maria Catharina left Telemann for a convent in Frankfurt.

On 10 July 1721, the Hanseatic city-state of Hamburg invited Telemann to become the city’s cantor. He accepted and was installed on 17 September. This position demanded all of Telemann’s prodigious productivity. He was responsible for all the music in the city’s five churches. He was required to compose two new cantatas for each Sunday, one to be sung before the Gospel reading and another after, as well as a new passion for Lent, in addition to various occasional works for civic celebrations. He directed the city’s collegium musicum, and these public concerts became so popular that their number had to be doubled from weekly to twice weekly. If all this were not enough activity, in 1722, he became director of the Hamburg Gänsemarkt Opera, where he performed operas by Keiser, Handel, and himself, among others. Some in Hamburg objected to his connection with the opera, and friction increased to the point where, in 1722, Telemann applied for the position of cantor in Leipzig to replace the deceased Johann Kuhnau. He was the Leipzig city council’s first choice, but he declined their offer after Hamburg offered him a higher salary to stay, leaving Leipzig with J. S. Bach as their third choice. He undertook the publishing of 43 collections of his own music and often engraved the plates himself. Some of these, like J. S. Bach’s publications, are conceived as encyclopedic surveys of genres and techniques of his own time. For the Societät der musikalischen Wissenschaften, he wrote a theory of enharmonic and chromatic relationships, the Neues musikalisches System (1752). In the mid-1740s, Telemann seems to have withdrawn into semiretirement. By then, he was, along with Handel, the most famous German musician alive. From October 1737 to May 1738, he had visited Paris. Yet he still provided the required passion for Hamburg every year until his death and, in fact, increased his output of sacred music late in life when new sacred poetry arrived on the scene. Telemann died in his home of “a chest illness” on 25 June 1767.

dissabte, 24 de juny del 2017

TELEMANN, Georg Philipp (1681-1767) - Klingende Geographie

Johann Georg Platzer - Konzert im Palast
Obra de Johann Georg Platzer (1704-1761), pintor austríac (1)


- Recordatori de Georg Philipp Telemann -
En el dia de la commemoració del seu 250è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Johann Georg Platzer (Eppan, 24 de juny de 1704 - Eppan, 10 de desembre de 1761) va ser un pintor austríac. Fill del pintor Johann Victor Platzer, es va formar amb el seu pare, amb el seu oncle Christoph Platzer i amb el pintor Josef Anton Kessler. A partir del 1721 es va traslladar a viure i treballar a Viena, ciutat on es va ràpidament especialitzar en temàtica galant i rococó. El 1728 va entrar com a membre de l'Acadèmia de Belles Arts de Viena, on també va rebre la influència d'altres autors, com Ottmar Elliger, i de la pintura manierista. Com a pintor, es va caracteritzar per un cromatisme brillant, potser més habitual en les pintures en miniatura, una sobrecàrrega de personatges i una gran opulència en les decoracions, plenes d'accessoris de tota mena i condició. La seva obra, plenament integrada en el gust aristocràtic de l'època, fou notablement popular. Platzer va morir a Eppan el desembre de 1761.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Johann Georg Platzer (1704-1761) - Altres: Johann Georg Platzer (1704-1761)



Parlem de Música...

Georg Philliph Telemann (Magdeburg, 14 de març de 1681 - Hamburg, 25 de juny de 1767) va ser un compositor alemany. Fill d'un pastor, ja des de petit va demostrar un apassionat interès per la música i per altres ciències. Després de la mort del seu pare el 1685, la seva educació va quedar a càrrec de la seva mare, qui en aquell temps treballava en una església. Als 10 anys va començar a estudiar música de forma autodidacta escrivint la seva primera partitura dos anys més tard. No obstant, i tot i les enormes capacitats que va demostrar, la seva família no va mostrar cap interès en què el seu fill seguís una carrera musical. De fet, la seva mare li va confiscar tots els instruments i el 1693 el va enviar a una nova escola de Zellerfeld, amb l'esperança que aquest canvi l'orientés vers una professió més lucrativa. Tanmateix, el mateix director de l'escola, a l'observar l'innat talent musical del jove Telemann, li va facilitar l'accés a un aprenentatge més acadèmic sense renunciar a la formació autodidacta. En aquest sentit, ja en aquells anys era capaç de tocar l'orgue, el violí, la flauta, l'oboè i el trombó, entre altres instruments. Alhora, els seus primers viatges van permetre-li entrar en contacte amb la música d'autors diversos sent les seves primeres referències, els compositors Rosenmüller i Corelli. El 1701 va coincidir amb Händel, amb qui mantindria una estreta amistat al llarg del temps, abans de viatjar a Leipzig, ciutat on va estudiar jurisprudència a la universitat. No obstant, i conscient el seu entorn proper de la seva extraordinària destresa musical, ràpidament va abandonar els estudis per a centrar-se de ple en la música.

Aquells anys va començar a rebre encàrrecs musicals, tant de la pròpia ciutat, com d'esglésies o de forma privada. Tal fou el seu èxit, que va fundar el Collegium musicum amb l'objectiu principal d'interpretar les seves composicions. El 1702 va ser nomenat director de l'Òpera de Leipzig i Kantor de la Neukirche fet que va causar inquietud a Johann Kuhnau, el Kantor oficial de la ciutat fins el punt que finalment el mateix Kuhnau, possiblement per gelosia, va denunciar a Telemann davant les autoritats municipals. Potser cansat d'aquesta tensió, Telemann va decidir viatjar a Sorau on el 1705 va assolir el càrrec de mestre de capella del comte Erdmann von Promnitz. Allà va entrar en contacte amb la música francesa de l'època la qual va influenciar obertament la seva obra, especialment les nombroses Suites orquestrals que va compondre. El 1707 i després de la invasió sueca d'Alemanya, va viatjar a París abans d'instal·larse a Eisenach, on fou nomenat mestre de kantors de la cort. Allà va conèixer i fer amistat amb Johann Sebastian Bach fins el punt que el va fer padrí del seu fill Carl Philipp Emanuel Bach. El 1712 es va traslladar a Frankfurt-am-Mein on hi va viure fins el 1721, any que es va instal·lar definitivament a Hamburg. Allà fou rebut amb tots els honors possibles sent nomenat kantor del Gymnasium Joanneum i mestre de capella de les cinc esglésies principals de la ciutat. Alhora, la seva feina com a compositor es va multiplicar exponencialment escrivint centenars d'obres de tota mena i condició fins el punt de convertir-se en un dels músics més prolífics de la història.

També va treballar com a professor de cant i teoria musical i va dirigir nombrosos concerts setmanals així com a la direcció de l'òpera local. El 1722, no obstant, va procurar accedir al càrrec de Kantor de Leipzig, vacant després de la mort de Kuhnau. Amb certa facilitat va obtenir el càrrec si bé el mateix Telemann el va rebutjar amb la condició que la ciutat d'Hamburg li augmentés el seu salari. A més a més, la seva activitat a Hamburg es va complementar amb diverses feines menors en altres corts així com amb l'edició i publicació de molts dels seus extensos volums musicals. El 1728 va fundar la publicació "Der getreue Musikmeister" on a banda d'incloure música pròpia, va incloure-hi lliçons musicals així com música d'autors diversos del seu temps sent una de les primeres revistes musicals a l'ús de la història. A partir del 1740 la seva activitat, frenètica en qualsevol cas, va començar a decaure enfoncant-se de ple en l'escriptura de tractats musicals. També en aquell temps va col·laborar amb altres músics com Franz Benda o amb el seu fillol Carl Philipp Emanuel Bach, qui posteriorment el succeiria després de la seva mort. El 1755, i després de la mort del seu fill Andreas Telemann (1715-1755), va assumir la responsabilitat d'educar al seu net Georg Michael Telemann. També d'aquesta darrera etapa de la seva vida van ser la majoria dels seus oratoris. A partir del 1762 i degut al deteriorament irreversible de la seva visió, va decidir jubilar-se parcialment si bé va continuar treballant a Hamburg fins el juny del 1767, l'any de la seva mort.

OBRA:

Veure aquí.

Font: En català: Georg Philipp Telemann (1681-1767) En castellano: Georg Philipp Telemann (1681-1767) - In english: Georg Philipp Telemann (1681-1767) - Altres: Georg Philipp Telemann (1681-1767) 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Musica Fiorita; Daniela Dolci
RECICLASSICAT: TELEMANN, Georg Philipp (1681-1767)
JPC: Telemann - Klingende Geographie
SPOTIFY: Telemann - Klingende Geographie



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dissabte, 14 de març del 2015

TELEMANN, Georg Philipp (1681-1767) - Suite en Ré Majeur

Roelant Roghman - Berglandschap met waterval (c.1670)
Obra de Roelant Roghman (1627-1692), pintor holandès (1)



Recordatori de Georg Philipp Telemann -
En el dia de la celebració del seu 334è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Roelant Roghman (Amsterdam, 14 de març de 1627 - Amsterdam, 3 de gener de 1692) va ser un pintor holandès. Fill del gravador Henrick Lambertsz Roghman i de Maria Jacobs Savery, va estudiar amb el seu pare i el seu oncle Roelant Savery. Segons Houbraken, va patir ceguesa en un ull tot i que això no va impedir el futur desenvolupament del seu talent com a pintor. Es va especialitzar en paisatges, tot i que posteriorment va realitzar nombrosos gravats històrics basant-se en molts dels seus dibuixos de joventut i dels quals en va realitzar més de 200 gravats que van assolir gran ressò a Holanda per les seves detallades vistes de castells i paisatges del nord del país. Seguidor de Rembrandt, segons Houbraken es creu que van compartir amistat durant la joventut. Va treballar com a professor tenint com a alumnes, entre altres, a Jan Griffier i a Pieter Wouwerman. Va morir a Amsterdam el gener de 1692.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Roelant Roghman (1627-1692) - Altres: Roelant Roghman (1627-1692)



Parlem de Música...

Georg Philliph Telemann (Magdeburg, 14 de març de 1681 - Hamburg, 25 de juny de 1767) va ser un compositor alemany. Se'l considera el compositor més prolífic del seu temps i considerat com el principal músic d'Alemanya durant la primera meitat del segle XVIII. Al llarg de la seva vida es va mantenir en l'avantguarda de la innovació musical i va ser un vincle important entre el barroc tardà i els principis del classicisme. També va contribuir de manera significativa a la vida concertant d'Alemanya i, més enllà de la composició, en els camps de l'edició musical, educació musical i teoria. Telemann va ajudar a redefinir el paper del músic professional. A través dels seus concerts públics va facilitat l'accés de la música a totes les classes socials incloent-hi obres que originalment van ser compostes per a celebrar cerimònies elitistes. Va establir, així mateix, un precedent important al considerar la música "propietat intel·lectual del seu creador". Va néixer a Magdeburg, Prússia, de pares luterans, i va estudiar a la Universitat de Leipzig. Telemann es va formar musicalment, i en moltes de les arts de la seva època, per sí mateix. Des de ben jove era capaç de tocar diversos instruments. Va treballar per a diferents esglésies i orquestres privades de Leipzig, Sorau (actualment Zary, Polònia) i Eisenach fins el 1721, data en què es va traslladar definitivament a Hamburg, on hi va romandre com a director de música de la ciutat fins a la seva mort. Telemann és considerat com un dels compositors més fecunds de la seva època i el seu estil representa la transició entre el barroc (Johann Sebastian Bach) i el classicisme (Carl Philipp Emanuel Bach o Christoph Willibald Gluck). Va saber combinar amb mestria el contrapunt barroc convencional amb l'alegria italiana de les seves melodies i la riquesa de l'orquestració francesa. Telemann va ser autor de 40 òperes, 44 passions, 12 cicles anuals de cantates (és a dir, unes 1700 obres), una desena d'oratoris, nombroses cançons i gran quantitat de música instrumental, com per exemple 600 suites-obertures. Actualment, en la seva obra s'hi comptabilitzen més de 3000 partitures. Tot i ser un dels compositors més admirats de la seva època, quan va morir gran part de la seva obra va caure en l'oblit fins que a mitjans del segle XX es va començar a estudiar la seva obra així com els primers enregistraments.

Matthaus Merian (1593-1650) - Magdeburg (c.1640)
Vista de Magdeburg (c.1640), obra de Matthaus Merian (1593-1650), gravador alemany (2)

La seva influència va determinar la música de molts dels seus contemporanis en un grau equivalent o superior al de Johann Sebastian Bach. Els crítics del segle XVIII van ser pràcticament unànimes al situar a Telemann entre els millors compositors del seu temps i de retruc de la història. Durant els anys 1710 i 1720 Telemann va exercir un paper determinant en la creació de l'estil que es va arribar a conèixer com el "sabor mixt alemany", és a dir, una barreja del llenguatge contrapuntístic alemany amb l'estil francès i els estils italià i polonès. Cada un dels estils musicals importants conreats durant els dos primers terços del segle XVIII estan representats en la seva música i si bé que aquesta va evolucionar amb els temps, certs elements del seu estil, especialment el llenguatge melòdic que recorda a la cançó popular alemanya, la rica harmonia, el contrapunt elegant i l'escriptura vocal i instrumental idiomàtica, van romandre immutables. La majoria de la seva obra s'ha perdut, no obstant, el fet que Telemann fos un autor prolífic com pocs en la història, ha permès que una part important del seu repertori estigui ben conservat. En part, això es deu a les labors de preservació del seu net i compositor Georg Michael Telemann ja que ell va ser l'hereu directe de la majoria d'obres del seu avi. Durant el seu temps com Kantor a Riga (1773-1831), Georg Michael va promocionar l'obra de Telemann amb algunes modificacions per adaptar-les als nous gustos musicals clàssics. Després de la mort de Georg Michael el 1831, els manuscrits de Telemann van ser adquirits pel col·leccionista Georg Poelchau que posteriorment els va donar a la Königliche Bibliothek de Berlín.

Font: En català: Georg Philipp Telemann (1681-1767) En castellano: Georg Philipp Telemann (1681-1767) - In english: Georg Philipp Telemann (1681-1767) - Altres: Georg Philipp Telemann (1681-1767) 



Parlem amb veu pròpia...

La vida de Telemann mereixeria, per biografia, volum d'obra i qualitat, un extensa monografia ja que el seu univers lluny de contraure's, s'accelera exponencialment amb el temps. Indubtablement, Telemann va ser un d'aquells prodigis de la música des de ben petit. Autodidacta, fruit del rebuig patern als estudis de música, i multinstrumentista, va estudiar Dret abans de convertir-se en un dels més grans compositors de la història de la música. I això que Telemann no ho va tenir gens fàcil per assolir la descomunal genialitat que ha demostrat amb el temps ja que la seva vida personal va ser bastant problemàtica: la seva primera esposa va morir només uns mesos després del seu matrimoni, i la seva segona esposa va tenir relacions extramatrimonials i va acumular deutes desorbitats. Per tant, tot i el context i sense saber com, Telemann va ser capaç de construir un dels capítols musicalment més interessants de la història amb tantíssima música que un es pregunta si tenia temps de menjar, dormir o fer mundanitats o es que directament va venir d'un altre planeta. El seu estil, podríem dir-ne ecumènic, és l'exemple de la constant recerca, inquietuds i adaptacions ja que en la seva música hi podrem trobar testimonis italians, francesos, alemanys i fins i tot bohemis en una amalgama de sabors que va saber cuinar magistralment. Va ser un avantguardista ja que va procurar evitar l'obsolescència adaptant-se en tot moment a les corrents emergents des del Barroc al Classicisme passant per quasi totes les variants existents. Una mostra, fulminant i eloqüent del seu bon gust, van ser les suites franceses que va conèixer a través de Lully i que no només va saber desxifrar sinó que també va adaptar als gustos i a les tendències del públic alemany. Telemann va viure enamorat de la música francesa fins el punt que algunes fonts, potser exagerades tot i que factibles tenint en compte la producció descomunal de l'alemany, documenten que va compondre més de 1000 (!) suites orquestrals. Per altra banda, el paral·lelisme amb Bach però de forma notable amb Händel, és evident. Ara bé, escoltant la Suite en Ré Majeur poques són les paraules que podran fer justícia a l'inevitable trasbals dels sentits. Impressionant, extraordinari, meravellós són alguns dels adjectius que de forma espontània envaeixen l'ambient. Un espectacle tant brutal, d'una edició absolutament tant imprescindible, que sumat a la vigorosa i opulent interpretació, ens deixarà sense alè i ens confirmarà allò que molts melòmans intuíem des de feia anys: Telemann viu plàcidament al cel en companyia de Bach i Händel i molts, incrèduls de nosaltres, sense saber-ho!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

Telemann: Orchestral Suites

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

divendres, 14 de març del 2014

TELEMANN, Georg Philipp (1681-1767) - Cantata "Weine, nicht, siehe"

Mateo Cerezo - De boetvaardige Maria Magdalena (c.1661)
Obra de Mateo Cerezo (1626-1666), pintor espanyol (1)



- Recordatori de Georg Philipp Telemann -
En el dia de la celebració del seu 333è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Mateo Cerezo (Burgos, 19 d'abril de 1626 - Madrid, 29 de juny de 1666), va ser un pintor barroc espanyol, fill i deixeble de Mateo Cerezo el Vell, també pintor. Es va formar amb el seu pare en pintura religiosa. El 1641 es va traslladar a Madrid, on va ser deixeble de Juan Carreño de Miranda i és possible que també estudiés amb Antonio de Pereda. Entre els anys 1656 i 1659 va treballar tant a Burgos com a Valladolid instal·lant-se definitivament a Madrid el 1660. Va tractar temes religiosos i bodegons. Va morir jove, als quaranta anys, de manera que la seva obra conservada és escassa i la major part es pot contemplar al Museu del Prado de Madrid, així com al Museu de Burgos. El seu estil va rebre la influència del tenebrisme i en ell s'observen reminiscències del seu mestre Carreño, de Francisco de Herrera, de Ticià, de Juan van der Hamen i d'Anthony van Dyck. La seva paleta de colors és càlida i variada i les seves composicions tenen una particular elegància. A Catalunya es pot veure una obra seva, un Sant Joan Evangelista al Museu Nacional d'Art de Catalunya, a Barcelona.

Font: En català: Mateo Cerezo (1626-1666) En castellano: Mateo Cerezo (1626-1666) In english: Mateo Cerezo (1626-1666) - Altres: Mateo Cerezo (1626-1666)



Parlem de Música...

Georg Philliph Telemann (Magdeburg, 14 de març de 1681 - Hamburg, 25 de juny de 1767) va ser un compositor alemany. Se'l considera el compositor més prolífic del seu temps i considerat com el principal músic d'Alemanya durant la primera meitat del segle XVIII. Al llarg de la seva vida es va mantenir en l'avantguarda de la innovació musical i va ser un vincle important entre el barroc tardà i els principis del classicisme. També va contribuir de manera significativa a la vida concertant d'Alemanya i, més enllà de la composició, en els camps de l'edició musical, educació musical i teoria. Telemann va ajudar a redefinir el paper del músic professional. A través dels seus concerts públics va facilitat l'accés de la música a totes les classes socials incloent-hi obres que originalment van ser compostes per a celebrar cerimònies elitistes. Va establir, així mateix, un precedent important al considerar la música "propietat intel·lectual del seu creador". Va néixer a Magdeburg, Prússia, de pares luterans, i va estudiar a la Universitat de Leipzig. Telemann es va formar musicalment, i en moltes de les arts de la seva època, per sí mateix. Des de ben jove era capaç de tocar diversos instruments. Va treballar per a diferents esglésies i orquestres privades de Leipzig, Sorau (actualment Zary, Polònia) i Eisenach fins el 1721, data en què es va traslladar definitivament a Hamburg, on hi va romandre com a director de música de la ciutat fins a la seva mort. Telemann és considerat com un dels compositors més fecunds de la seva època i el seu estil representa la transició entre el barroc (Johann Sebastian Bach) i el classicisme (Carl Philipp Emanuel Bach o Christoph Willibald Gluck). Va saber combinar amb mestria el contrapunt barroc convencional amb l'alegria italiana de les seves melodies i la riquesa de l'orquestració francesa. Telemann va ser autor de 40 òperes, 44 passions, 12 cicles anuals de cantates (és a dir, unes 1700 obres), una desena d'oratoris, nombroses cançons i gran quantitat de música instrumental, com per exemple 600 suites-obertures. Actualment, en la seva obra s'hi comptabilitzen més de 3000 partitures. Tot i ser un dels compositors més admirats de la seva època, quan va morir gran part de la seva obra va caure en l'oblit fins que a mitjans del segle XX es va començar a estudiar la seva obra així com els primers enregistraments.

Matthaus Merian (1593-1650) - Magdeburg (c.1640)
Vista de Magdeburg (c.1640), obra de Matthaus Merian (1593-1650), gravador alemany (2)

La seva influència va determinar la música de molts dels seus contemporanis en un grau equivalent o superior al de Johann Sebastian Bach. Els crítics del segle XVIII van ser pràcticament unànimes al situar a Telemann entre els millors compositors del seu temps i de retruc de la història. Durant els anys 1710 i 1720 Telemann va exercir un paper determinant en la creació de l'estil que es va arribar a conèixer com el "sabor mixt alemany", és a dir, una barreja del llenguatge contrapuntístic alemany amb l'estil francès i els estils italià i polonès. Cada un dels estils musicals importants conreats durant els dos primers terços del segle XVIII estan representats en la seva música i si bé que aquesta va evolucionar amb els temps, certs elements del seu estil, especialment el llenguatge melòdic que recorda a la cançó popular alemanya, la rica harmonia, el contrapunt elegant i l'escriptura vocal i instrumental idiomàtica, van romandre immutables. La majoria de la seva obra s'ha perdut, no obstant, el fet que Telemann fos un autor prolífic com pocs en la història, ha permès que una part important del seu repertori estigui ben conservat. En part, això es deu a les labors de preservació del seu net i compositor Georg Michael Telemann ja que ell va ser l'hereu directe de la majoria d'obres del seu avi. Durant el seu temps com Kantor a Riga (1773-1831), Georg Michael va promocionar l'obra de Telemann amb algunes modificacions per adaptar-les als nous gustos musicals clàssics. Després de la mort de Georg Michael el 1831, els manuscrits de Telemann van ser adquirits pel col·leccionista Georg Poelchau que posteriorment els va donar a la Königliche Bibliothek de Berlín.




Parlem amb veu pròpia...

A poc a poc, sense ànim de perdre's el mínim detall de la història de Telemann, anem redescobrint el corpus musical monumental del gran mestre alemany. I si abans dubtàvem de si fer, o no, una afirmació agosarada, avui dia ja no hem de tenir por a fer-la i a poder-la dir amb veu alta i amb un bon somriure ja que Telemann ha d'estar, indiscutiblement, a l'altura del venerat Johann Sebastian Bach. Per volum però necessàriament per l'enorme i contrastada qualitat de la seva gegantina producció. Telemann és i serà un dels majors descobriments de la nostra època. No obstant això, la pendent del seu camí encara fa basarda i haurem de seguir amb prudència i amb la curiositat del neòfit qualsevol novetat a l'entorn de la seva magnífica història. La nostra forma d'homenatjar-lo, en aquest dia de celebració del seu aniversari, serà amb una de les seves cantates luteranes. D'aquestes en va escriure fins a 12 cicles anuals que traduït en nombre absolut són unes 1700 cantates aproximadament. Fent una ràpida equació, si cada dia recuperéssim una d'aquestes obres vocals, necessitaríem entre 4 i 5 anys de vida del nostre espai-temps. No sóc capaç de visualitzar com devia ser la vida de Telemann i amb quina velocitat devia compondre tal bestialitat, el que si puc afirmar, en base a l'edició protagonista del dia d'avui, que algunes d'aquestes cantates són petites obres mestres de la música.

Precisament, la Cantata "Weine, nicht, siehe" TWV 1:1541, amb una explosiva obertura solemne i festiva és un d'aquests exemples fulgurants de l'obra de Telemann. Escrita per a celebrar la Pasqua, el cor inicial, juntament amb la contundència instrumental, ja anuncien el perfil i la filosofia d'una obra esplèndida en tot el seu recorregut coral, solista i recitatiu. Inclosa en la col·lecció Fortsetzung des Harmonischen Gottesdienstes de 1731-1732, és una pertinent forma de celebrar espiritualment l'aniversari de Telemann. De fet, la cantata finalitza amb una coral que recita "... celebrem aquesta gran festa amb l'alegria i la felicitat del nostre cor". No serà la única de les partitures d'aquest divendres de celebració. Prèviament a la cantata, escoltarem el Concert en Re major per a 3 trompetes, timbala i orgue. Una forma concertant diferent en què la combinació d'instruments resulta peculiar des de la primera nota. En relació a l'esplèndida edició de les cantates, hem de destacar en positiu, i amb vehemència, l'esplèndida labor del segell CPO pel que fa a la recuperació sistemàtica de les obres de Telemann. Més de 50 edicions exclusives en què podrem escoltar musica vocal de tot tipus, oratoris, cantates, operes, i música instrumental. Alhora, l'excel·lència dels enregistraments converteix cada una d'aquestes edicions en absolutes referències en el seu gènere i en relació pròpiament a Telemann. No voldria oblidar-me, en aquest sentit, de l'extraordinària elegància de la interpretació, tant coral, solista i instrumental, sota la direcció del gran mestre alemany Hermann Max. Sovint situat a l'ombra dels directors d'orquestra més mediàtics, està realitzant una feina excel·lent que no només ens ajuda a gaudir d'una música esplèndida sinó que probablement passarà a la història per la seva inherent i depurada qualitat!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...
SPOTIFY: Hermann Max – Telemann: Three Cantatas

Georg Philipp Telemann (1681-1767) - Weine, nicht, siehe / Sie verachten das Gesetz / Gott Zebaoth, in deinem Namen

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

divendres, 15 de març del 2013

TELEMANN, Georg Philipp (1681-1767) - Missa Brevis

Nicolaes Pietersz Berchem - Sant Jerome
Obra de Nicolaes Pietersz Berchem (1620-1683), pintor holandès.


- En record del 332è aniversari del naixement de Georg Philipp Telemann -



Georg Philipp Telemann (1681-1767) compositor i organista alemany, alhora que astrònom, nascut a Magdeburg. Obrim l'aixeta, deixem rajar l'aigua, rentem-nos les mans, tot seguit les orelles i despertem els sentits perquè en aquest divendres de cel radiant, de fredor moderada i d'anticipació dels cants primaverals de les entremaliades mallerengues, i posem fil a l'agulla a una de les enciclopèdies musicals amb nom i cognom propi, el de Georg Philipp Telemann. Perquè si hi ha un cognom a qui obligadament hem de fer referència quan estudiem la història de l'art musical és, sens dubte, el de Telemann. I l'endemà d'un dia especial, el dia en què commemoraven el seu aniversari i en què a la ciutat, de forma espontània, es festejava, es cantava i es cridava el seu nom (bé, no n'estic segur però crec que això era en somnis malauradament). Per tant, parlar-ne és un deure preceptiu. Telemann, eminència de la música per volum, varietat, qualitat, excel·lència i dedicació és una llibre monumental en sí mateix. Tot un univers dins del gran Univers en què els Déus es multipliquen i en què els Sants es compten per milers. Telemann, semidéu de la música, va viure en una Alemanya en ebullició i en pletòrica edat d'or en què Bach, però també Händel, Hasse o el mateix Telemann, per no dir Zelenka o Heinichen, feien i desfeien i dominaven l'escena musical en les més variades corts, esglésies o reialeses en una competició cultural sense precedents en la història i que podríem qualificar d'antològica. El resultat és, simplement, autors de la categoria "sobrenatural" de Telemann. Què podem nosaltres, des d'aquest humil espai virtual perdut dins de l'enorme complexitat informàtica de nusos, xarxes i servidors, aportar al respecte d'un mestre de la música el qual, fàcilment, té un mercat propi de, probablement, més de 700 edicions en què n'és el protagonista de forma directa o col·lateral. Coneixent els gustos extravagants de qui us escriu només hi ha una forma sensata, eloqüent, pertinent i formal de fer honor al seu treball i no és altra que recuperant la seva estimada música. El problema que em genera més maldecaps és, en els casos com el d'avui en què hi ha centenars d'edicions disponibles i a tots els nivells de qualitat coneguts i desconeguts possibles, el de seleccionar-ne un esbós coherent i representatiu del seu repertori. Per tant, trencant la norma no escrita d'aquest espai i també com a mostra de bona educació vers el nou cap d'estat del Vaticà recuperaré, inesperadament i en divendres, una missa. 

Això sí, de caràcter realment breu que servirà d'autèntica excusa per tal d'escoltar una simfonia barroca i un preciós concert. Perquè si bé és cert que el títol de l'entrada del dia porta per nom Missa Brevis TWV 9:14 per a contratenor, cordes i baix continuo, el cert és que ens trobem davant d'una producció molt breu, de tradició luterana i emmarcada dins de l'excepcionalitat ja que aquesta missa, tot i tenir Telemann un repertori de més de 3000 partitures, és la única edició disponible d'una de les seves eucaristies. Sorpresa en majúscules tenint en compte que probablement el seu llegat incorpora una desena llarga d'aquestes produccions que evidentment espero que gaudeixin d'un futur més lloable. Potser amb el nou Papa la música viurà un apassionant renaixement litúrgic inesperat... La missa vindrà introduïda per una preciosa Sinfonia Spirituosa en Re major TWV 44-1 per a dos violins, viola i baix continuo. Una bellesa barroca en què el lluïment de la interpretació exemplifica, encara més, el virtuosisme innat de Telemann. També recuperaré, en honor a la gran quantitat de música per a flauta del llegat de l'alemany, el Concert per a flauta en Mi major TWV 51:E:1, de quatre moviments sota estructura lent-ràpid-lent-ràpid i escrit en el període alemany del compositor de 1716-1725. Reconec una fascinació per Telemann per diverses raons. Una d'elles és pel caràcter i pel coneixement profund que va demostrar tant en música, com en art o en ciència. Segon, pel seu perfil acadèmic en què la base instrumental l'aprendria d'una forma autodidacta, autònoma i sempre amb la vista posada en la quantitat d'instruments que d'una forma més o menys vàlida en desgranaria els detalls. Violí, flauta, orgue, clavecí, oboè o trombó, entre altres, foren objecte d'estudi i d'aprenentatge sistemàtic de la seva voracitat intel·lectual. Tercer, per la seva reconeguda afició per l'astronomia i la geografia. És a dir, en els seus 86 anys de vida, el llegat que ha deixat a la humanitat és, culturalment parlant, un tresor de proporcions universals. Tot plegat l'endemà del seu aniversari de naixement. Què podem dir nosaltres... L'agraïment quedarà en no res, en qualsevol cas, moltes gràcies ja que, tot i la indiferència generalitzada en la qual vivim, per nosaltres tu seràs un ciutadà exemplar per tal de seguir creixent i aprenent i per tal de creure en una humanitat que actualment malviu perduda enmig del soroll eixordador, sense rumb, sense temps, sense sentit...!

A la interpretació de la missa el cor i solistes de la Rheinische Kantorei amb la orquestra Das Kleine Konzert i la direcció impecable de l'incombustible Hermann Max.

A la interpretació de la Sinfonia Spirituosa el conjunt Musica Antiqua Köln sota direcció de Reinhard Goebel.

A la interpretació del Concert de flauta el conjunt Capriccio Basel Baroque Orchestra, la flauta de Karel Valter i Dominik Kiefer a la direcció.

Gaudiu i compartiu!



Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):