dijous, 31 de gener del 2013

SCHUBERT, Franz (1797-1828) - Piano Trios Nos.1 & 2

Leopold Kupelwieser (1796-1862) - Gesellschaftsspiel der Schubertianer in Atzenbrugg (1821)
Obra de Leopold Kupelwieser (1796-1862), pintor austríac





Franz Schubert (1797-1828) compositor i pianista austríac nascut a Viena. Setmana gran de celebracions perquè si diumenge commemoràvem l'aniversari de Mozart, avui celebrarem l'aniversari de naixement d'un dels més grans de la història i que, curiosament, guarda certes similituds amb ell. Schubert és un d'aquells noms, de la mateixa forma que Bach, el mateix Mozart o el geni de Beethoven, que provoca un gran respecte endèmic i es fa difícil abordar la seva música doncs és d'una excel·lència i d'un virtuosisme tant exagerat que poques paraules poden fer justícia a un mestre com ell que, per mala fortuna, va morir amb només 31 anys. De perfil bohemi, el cas de Schubert és peculiar i, alhora, clarament inductor de la nova filosofia romàntica aplicada a la pròpia existència, a l'art i a la música perquè ell va trencar amb la històrica concepció que la música era un extensió orgànica de l'aristocràcia allunyada, per tant i per la marcada societat de classes d'aquell temps, del poble. Si bé aquesta ideologia ferma de Schubert contradiu el fet que va treballar uns anys amb els Esterhazy, certament, el seu cap i la seva ment estaven en la vida caòtica, netament artística i principalment liberal. Aquesta passió amb què Schubert vivia, juntament amb la profunda admiració per Beethoven que sentia, la va saber transmetre genialment a una música impregnada de poesia, melodia, lirisme i un desenfrenat sentimentalisme. Un repertori extraordinari en quantitat i sorprenentment en qualitat. El seu poc temps de vida no va ser una trava per tal que Schubert sigui considerat, sense marge d'error possible, com un dels músics més importants i determinants de la història de la música. Exemples en trobaríem en les seves cançons, les seves simfonies, la increïble obra de cambra o les innombrables sonates de piano per no comentar del seu extens i sagrat catàleg de música religiosa. Avui, per tal de celebrar el seu aniversari, farem una ullada al seu impressionant repertori per tal de seleccionar un parell d'obres. Un d'elles prou coneguda i una altra que potser no en serà tant. D'entrada, una Obertura en Do menor inspirada en la òpera Faniska de Cherubini. És una de les obres de joventut del seu autor i representa eficaçment una primera pinzellada del que posteriorment serà l'art i la potència creativa de l'austríac. En el cas que ens ocupa, és un arranjament per a orquestra de corda. Preludi introductori d'una de les obres mestres del seu repertori, el Trio de piano en Si bemoll major opus 99, escrit l'any 1827 i per a piano, violoncel i violí. Per a desgràcia de Schubert, és una partitura que va ser publicada pòstumament l'any 1836. De format característicament romàntic, sembla inspirar-se en una de les pròpies cançons que anys abans va compondre. Un treball sublim d'un mestre inigualable. Un pes pesant de la música ens acompanyarà en aquest últim dia de gener. I en certa forma, com a devot de l'exploració i no tant de la reiteració, em considero un autèntic profà de la producció schubertiana. De fet, fins i tot em ruboritza afirmar que possiblement desconec algunes de les seves simfonies, gran quantitat del seu treball de piano i per no parlar dels seu Lied... Pecat també, i religiosament parlant, no haver escoltat, encara, la majoria de la seva producció sacra la qual, per cert, ja va formar part d'aquest espai en el seu dia. En un dia com el d'avui, en què dedueixo que a Viena deuen fer "festa grossa", parlar de Schubert és un premi a tots els enamorats de la música perquè ell representa, en sí mateix, un dels braços espirals de la galàxia romàntica. Per tant, reconèixer i recuperar el seu art no és una obligació sinó un plaer dionisíac!

La obertura, recuperada pels amics alemanys de Carus, interpretada per la Streicherakademie Bozen sota la direcció de Frieder Bernius.

El trio de piano interpretat per l'Odeon Trio.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

SPOTIFY: Franz Schubert – Schubert: Piano Trios Nos. 1 & 2
SPOTIFY: Franz Schubert – Schubert: Overture in C Minor - Beethoven: String Quartet No. 16 - Hartmann: Concerto Funebre



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimecres, 30 de gener del 2013

TUMA, Frantisek (1704-1774) - Stabat Mater Dolorosa

Hans Memling - The Man of Sorrows in the arms of the Virgin
Obra d'Hans Memling (1440-1494), pintor flamenc.





Frantisek Tuma (1704-1774) compositor i organista txec nascut a Kostelec nad Orlicí, Bohèmia. Fent una mirada a la música d'aquests darrers dies, inesperadament, he observat l'absència de compositors i músics d'un dels territoris més estimats per l'autor d'aquest espai. Perquè Bohèmia, tot i la distància, sempre relativa, és un d'aquells paisatges encantats, màgics i a on la literatura musical ha tingut un paper destacat dins de la vasta i monumental història de la música. Des d'allà, i en aquest penúltim dia de mes, ens arriba el ressò d'un compositor de cognom Tuma de qui, curiosament, avui se'n commemora l'aniversari del seu decés. Tuma, notable desconegut més enllà del seu territori bohemi, va ser una de les figures txeques més importants del barroc tot i viure en plena efervescència clàssica ja que la majoria de la seva producció segueix fidelment els teoremes i la metodologia barroca. El seu entrenament aniria a càrrec del seu pare, organista, i posteriorment dels jesuïtes de Praga. És possible que també rebés la instrucció d'un dels principals compositors barrocs txecs de tots els temps i de qui ben segur que un bon dia en parlaré, el bohemi Bohuslav Matěj Černohorský. Si bé aquest extrem no ha estat confirmat, històricament, Tuma, presenta trets acadèmics semblants als del seu contemporani. I si bé les seves arrels genètiques les situem a Bohèmia, la major part de la seva vida, i gràcies al contacte amb Johann Fux, la passaria a Viena al servei, entre altres, de la emperadriu Maria Teresa I d'Àustria. En qualsevol cas, el seu estil arcaic en un temps d'ebullició de gèneres i de nous moviments filosòficament diferenciats de l'herència barroca no impedirien a Tuma gaudir del beneplàcit i de l'admiració d'uns coetanis encantats de l'art contrapuntístic i virtuós que demostraria al llarg de la seva brillant trajectòria professional.

El seu repertori, així mateix, és bàsicament religiós amb una seixantena de misses!, motets, ofertoris i himnes sagrats com el que recuperarem avui. Tanmateix, la majoria de les edicions que avui dia trobarem de Tuma fan referència a la seva música instrumental simfònica, de cambra i concertant. Coneixent aquesta dualitat compositiva de Tuma, avui recuperaré una de les seves precioses obres sagrades, un emotiu Stabat Mater Dolorosa per a cor mix, baix continuo i orgue. Una partitura fosca, emotiva i profundament sentimental pel significat i per la forma amb què se'ns presenta. Escrit entorn de l'any 1750, defuig la tradició clàssica i formalment presenta característiques típicament barroques, amb una preciosa fuga final i amb un protagonisme quasi absolut del cor. Reconec una certa insistència a l'hora de recorre a efemèrides de naixement o de defunció per tal de recuperar més i més música. De fet, l'extens registre de compositors fa que sigui relativament fàcil trobar aniversaris d'un o altre autor durant qualsevol dia de l'any. Aquesta setmana en tenim bons exemples i probablement les pròximes i les que vindran també. Alhora, el fet que estadísticament és probable que siguin compositors de totes les èpoques, la pròpia música en resulta la beneficiada ja que és, sovint, suficientment diferenciada en relació a la del dia anterior. Avui un nou tast antagònic, per exemple, al d'ahir o al d'abans d'ahir perquè, fins i tot en això, els compositors es van posar d'acord i van decidir néixer i morir d'una forma progressiva i no lineal... si es que en aquesta vida, tot i les aparences, tot és més simple i elegant del què pensem. Gràcies Frantisek Tuma! 

El Stabat Mater interpretat pel cor, veus i orquestra del conjunt Currende sota la direcció d'Erik van Nevel.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

SPOTIFY: No disponible



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimarts, 29 de gener del 2013

AUBER, Daniel-Françoise Esprit (1782-1871) - Rondo in a

Edouard Manet - Masked Ball at the Opera (1873)
Obra d'Edouard Manet (1832-1883), pintor francès.





Daniel-Françoise Esprit Auber (1782-1871) compositor francès nascut a Caen, a la preciosa Normandia. Si ahir parlàvem de Dinamarca, avui baixarem lleugerament cap al Sud per parlar, també en commemoració d'un aniversari, d'un dels mestres romàntics de l'escena lírica i teatral francesa. Efectivament, avui celebrem el 231è aniversari d'Auber i ens centrarem, tot i el marcat caràcter operístic de la seva obra, en la part instrumental de la mateixa doncs, tot i les aparences, és possible trobar-hi, fent una minuciosa cerca, alguna sorpresa en aquest sentit. Auber, fill i nét de pintors al servei del Rei Lluís XVI, va néixer en ple context aristocràtic, per tant, amb les necessitats bàsiques ben cobertes per la qual cosa va poder orientar, des de ben petit, el seu talent i la seva ambició vers la música gràcies, tot s'ha de dir, als esforços i a l'estima d'un exiliat italià a París, el famós i reconegut Luigi Cherubini que promocionaria la seva producció operística en ambients aristocràtics. En aquell temps, d'Auber era principalment un músic aficionat que escrivia òperes còmiques les quals es convertirien, amb el temps, amb el seu modus vivendi i amb un estil clarament influenciat pel seu contemporani italià Gioacchino Rossini. De fet, aquesta influència és evident en la música instrumental d'Auber. Ara bé, no resta mèrits a un treball esplèndid i a un èxit fulgurant al seu país natal. Seria reconegut amb la Legió d'Honor i Napoleó III l'hi adjudicaria el càrrec de Mestre de Capella Imperial l'any 1857. Alhora, substituiria al mateix Cherubini al Conservatori de París, un càrrec que ostentaria fins el dia de la seva mort l'any 1871. No dubto que pels aficionats a la òpera, parlar d'Auber és fer-ho d'un mestre indiscutible i àmpliament reconegut amb un repertori total d'òperes prou important com per tenir-lo en compte i com per desitjar que de tant en tant s'en representi alguna al nostre país. Avui, tot i que parlarem d'obertures d'òpera, ens fixarem en la obra que porta per títol l'entrada del dia. Un Rondó per a orquestra i violoncel en La menor. De fet, tot i la sorpresa instrumental, el cert és que algunes fonts parlen que Auber va compondre fins a quatre Concerts de violoncel, un parell de Quartets de corda, obres de piano i un parell de variacions en honor a Cherubini i a Händel, entre altres. Per tant, tot i l'extravagància del dia, esperem que en un futur se'n faci una pertinent edició del conjunt instrumental del seu catàleg. Pel que fa a la partitura del dia, com bé diu el títol, no és cap secret que és un Rondó, d'aires clàssics tot i que singular en la forma, el tractament i prou elegant com per fer-se'n ressò el dia del seu aniversari. Introduït per l'obertura deliciosa de la seva òpera La Sirene, de 1844 i tancarem el repertori del dia amb la obertura de la seva òpera Jenny Bell, de 1855. Deixeu-me ressaltar l'estupenda edició en què trobarem aquest rondó de violoncel perquè hi podem trobar obres sorprenents de Rossini, Verdi, Weber i dels Strauss. Una edició de luxe que mereix la nostra atenció i admiració pels tresors amb què se'ns presenta i per la brillant interpretació que se'n fan. En qualsevol cas, un bon motiu per a celebrar aquesta data commemorativa. I ja que en aquest espai no parlem d'òpera, com a mínim, parlar de compositors que van dedicar els seus esforços i esperit a aquest gènere és un luxe i un reconeixement ja que també es mereixen, com cal, el protagonisme en un espai virtual eminentment musical!

A la interpretació la Jena Philharmonic Orchestra amb el violoncel de Daniel Raiskin.

Les obertures ens les interpreta la Gothenburg Opera Orchestra sota la direcció de Tommy Andersson.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

SPOTIFY: Ramon Jaffe – Cello Concert: Jaffe, Ramon – Verdi, G. / Weber, C.M. Von / Strauss, R. / Rossini, G. / Strauss Ii / Auber, D.F.

Auber: Overtures and Rare Ballets

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dilluns, 28 de gener del 2013

KUNZEN, Friedrich Ludwig Æmilius (1761-1817) - The Hallelujah of Creation

Hieronymus Bosch - The Garden of Earthly Delights (1480-1504)
El Jardí de les Delícies, obra d'Hieronymus Bosch "El Bosco" (1450-1516), pintor holandès.





Friedrich Ludwig Æmilius Kunzen (1761-1817) compositor i organista alemany nascut a Lübeck. Comencem setmana amb la ressaca festera de la celebració mozartiana i ho farem amb la potència i el descobriment d'un germànic emigrat, i feliçment adoptat, a Dinamarca. Kunzen, de qui coneixia fugaçment una de les seves referències simfòniques gràcies a la labor i a l'excel·lència dels bons amics del segell CPO, ha resultat ser un impressionant descobriment gràcies, principalment, a la monumental obra que avui presentaré. Kunzen va néixer a Alemanya tot i que, com comentava, ràpidament emigraria a Dinamarca. Inicialment, Kunzen temptaria sort amb la ciència jurídica tot i que plàcidament observaria que la jurisprudència no seria el seu fort cosa que el faria decantar-se per la música gràcies, també, a l'assessorament i a l'ajuda del seu contemporani alemany i compositor Johann Abraham Peter Schulz (de qui un bon dia també en parlaré). Ambdós, potser motivats per la ferotge competència artística d'una Alemanya saturada d'extraordinaris músics, decidirien emigrar a Copenhaguen on, satisfactòriament, assolirien l'èxit i el reconeixement tot i que, pels anals de la història, han quedat absolutament relegats i en la foscor de la saviesa musical popular. Una de les peculiaritats i que avui ens podrien resultar sorprenents de l'univers danès, va ser que Kunzen, admirador i amant de la música de Mozart, intentaria traslladar l'art de l'austríac als simpàtics danesos amb la convicció, aparentment evident, que aquesta seria rebuda amb entusiasme i aplaudiments. La realitat, per sorprenent que pugui semblar, no va ser així i, per exemple, la representació de Cosi Fan Tutte, l'any 1798, fou un fracàs absolut. Potser d'aquí uns centenars d'anys algunes músiques que actualment menystenim de la postmodernitat resultaran atractives i gratificants. Avui, en qualsevol cas, recuperarem una partitura lírica i coral de Kunzen. De fet, és una obra que ens remet directament a La Creació de Haydn (si bé la de Kunzen fou estrenada amb anterioritat a la de Haydn) i que rep per títol, anàlogament a aquesta, l'Aleluia de la Creació per a cor, solistes i orquestra. Del llibretista i poeta danès Jens Immanuel Baggesen, Kunzen la va escriure i estrenar l'any 1797 i la va publicar l'any 1804. De caràcter solemne i melodramàtic, és un himne majestuós a la vida i als seus encants en què s'alternen parts solistes, recitatius i grans cors. Si bé la interpretació és exigent i requereix d'un estudi voluntariós i meticulós, la posada en escena d'aquest oratori, molt popular a Alemanya fins a meitat del segle XIX, és prou satisfactòria tot i que sensiblement millorable. I en honor i seguint amb la inèrcia de l'aniversari de Mozart, l'oratori l'introduiré amb una Obertura sobre un tema de Mozart, que òbviament, segueix el fidel camí musical del geni austríac. Un bon dilluns de gener, de temps plàcid i de fred moderat ens permet encarar la setmana amb optimisme tot i el constant bombardeig de notícies negatives del nostre entorn. Com sempre dic, la música és una de les millors medicines per tal d'afrontar amb energia, amb salut i amb un somriure aquest context advers i dramàtic. Kunzen, amb aquesta oda a la creació ens ajudarà a valorar, tot i el dramatisme romàntic i poètic amb què se'ns presenta, l'existència d'una forma més transparent i genuïna perquè la música, acompanyada de la paraula sincera i de la bona voluntat, és una font de virtut i de bondat. Així sigui ja que per cert, hem de celebrar a Kunzen ja que avui, precisament, se'n commemora el 196è aniversari de la seva mort... per tu, allà on siguis, amén!

La representació a càrrec de la Danish National Radio Choir, la Danish National Radio Symphony Orchestra sota la direcció de Peter Marschik.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

SPOTIFY: Various Artists – Kunzen: The Hallelujah of Creation 

KUNZEN: The Hallelujah of Creation

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

diumenge, 27 de gener del 2013

MOZART, Wolfgang Amadeus (1756-1791) - Te Deum & Missa Longa

Johann Nepomuk della Croce - Wolfgang Amadeus Mozart
Retrat de Wolfgang Amadeus Mozart, obra de Johann Nepomuk della Croce (1736-1819), pintor austríac.





Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791) compositor austríac nascut a Salzburg. En aquest últim diumenge de gener deixarem de banda les ortodòxies, les formalitats i les correccions polítiques i gaudirem perquè avui és l'aniversari de Mozart. Doncs sí estimats amics, amigues, animals i vegetals... celebrem aquesta efemèride perquè avui hauria de ser festiu per obligació i la música hauria de ser la protagonista en cada racó del nostre univers. Des de la nostra humil posició, perduda en una dimensió paral·lela a la de la realitat planetària d'una humanitat envoltada de soroll malsonant que probablement no s'adonarà de la subtilesa i del detall musical d'allò que significa un 27 de gener nosaltres, devots de la religió de la música, adorarem i resarem al Déu Mozart com bonament puguem. Perquè Mozart, el qual ja és un assidu en aquest espai virtual, va néixer avui fa 257 anys en una petita residència d'una preciosa ciutat austríaca de paisatges idíl·lics. Un marrec adorable des de ben petit, de caràcter caòtic i de vida fugaç, que va escriure tota una història existencial lligada a la música amb la pertinent ajuda ferma i decidida del seu pare Leopold i de molts dels seus coetanis que veurien, en ell, la llum i l'aureola divina en els ulls blaus i brillants d'aquell jovenet. Però no ens equivoquéssim pas perquè Mozart, pel que ens expliquen les llegendes, també va ser un ésser humà. Per tant, aparentment i biològicament com nosaltres tot i la magnitud del seu art daurat. I avui sent diumenge, tot i la proclama al vent de l'espontani trencament de la ortodòxia, seguirem sent fidels, per devoció, a la tradició litúrgica dominical i parlarem de l'univers religiós de Mozart. Perquè ell va escriure tota una enciclopèdia en aquest sentit i, el que és millor de tot, avui dia els melòmans empedernits tenim la fortuna impagable que tot el seu repertori ha estat editat. No poden dir el mateix d'altres autors clàssics del XVIII que van fer de la música sagrada el seu modus vivendi i que possiblement superarien, en nombre i de molt llarg, la producció que Mozart dedicaria a la devoció catòlica, apostòlica i romana. Sigui com sigui, el cert és que Mozart, que pel que sembla tot allò que musicalment tocava, literal o metafòricament parlant, ho convertia en or i platí, va deixar un llegat impressionant de misses, motets, offertoris, vespres i tot allò que la bona, pulcra i santa de l'església demanava solidàriament.

Mozart, espavilat i molt llest, va saber satisfer aquestes sagrades necessitats amb el fruit del seu immillorable talent innat de què disposava. Avui, a mode de recordatori i de celebració del seu aniversari de naixement, recuperarem una edició, superlativament parlant, immensa. I ho és per dues raons. La primera, la interpretació és sublim, d'aquelles que posen els pèls de punta, el galliner en commoció i provoquen tal terrabastall que un no sap si embogir definitivament o començar a corre per la civilitzada geografia urbana tot cridant Mozart, Mozart... bé, la segona raó és pels tresors que s'hi representen. De fet, obrirem el repertori amb el seu espectacular Te Deum K.141, de 1769 i, atenció, d'un Mozart de 13 anys... breu però impressionant. Poca cosa es pot dir al respecte, simplement escoltar-lo i deixar que el cos i esperit sant assumeixin aquesta catarsis explosiva i musical com bonament puguin. Seguirà una de les misses més desconegudes del geni, la Missa longa K.262 per a cor, solistes i orquestra. De 1776, escrita en Do major i sota demanda de l'omnipotent i magnànim Arquebisbe de Salzburg. Formal, típica i tòpica presenta els sis característics moviments d'una missa tradicional en llenguatge musical clàssic. Intercalats hi trobarem l'ofertori Inter natos mulierum K. 72, l'antífona Regina coeli K. 276 (amb un subtil però evident homenatge a Händel) i finalitzarà el conjunt el conegut motet Ave verum Corpus K. 618. Aquest serà el meu homenatge a Mozart, espero que com a mínim sigui fidel, si fa o no fa, al seu esperit i sobretot a la seva essència perquè ell va ser únic. Per nosaltres la seva existència és un d'aquells regals que la naturalesa, no sabem com, va decidir engendrar al món i esperem, tant de bo, que el ressò de la seva música soni amb la força suficient com perquè tots els éssers animats d'aquest meravellós univers puguin celebrar que en un dia com avui de fa uns quants anys un geni de cognom Mozart va veure el Sol per primera vegada. Des d'aquí, i no ens cansarem mai de repetir-ho, moltes gràcies Wolfgang!

A la interpretació el cor i els solistes de la Tolzer Knabenchor, amb l'European Baroque Soloists i la direcció de Gerard Schmidt Gaden.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

SPOTIFY: Tölzer Knabenchor – Mozart: Missa Longa; Inter Natos Mulierum; Te Deum Laudamus; Venite Populi; Regina Coeli 



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dissabte, 26 de gener del 2013

HAYES, William (1708-1777) - Orgelkonzert

Joseph Mallord William Turner (1775-1851) - Oxford Church (1790)
Església d'Oxford, obra de Joseph Mallord William Turner (1775-1851), pintor anglès.





William Hayes (1708-1777) compositor i organista anglès nascut a Gloucester. En aquest últim dissabte de gener m'agradaria fer una mirada al Nord per a situar-nos al bell mig dels verds paisatges de la preciosa Anglaterra per a commemorar el 305 aniversari del naixement d'un dels seus compositors. Hayes, admirador confés de Händel va viure en plena efervescència artística en un territori colonitzat voluntàriament per un alemany d'una magnetosfera tant potent que ja quan parlem de Händel mai ho fem pensant en Alemanya sinó en Anglaterra. Ara bé, les arrels vitals d'Hayes les hem de situar en dues coordenades anglicanes diferenciades. La primera, Gloucester on desenvoluparia el seu talent amb l'orgue i on aprendria els compassos bàsics de la composició, la interpretació i la dialèctica musical. La segona coordenada, important, la d'Oxford, ciutat que tots coneixem per la seva històrica Universitat i per l'impressionant New College Choir. Allà Hayes hi desenvoluparia la feina i obra i seria permanentment reconegut pel seu treball acadèmic i professional. Alhora, el seu profund coneixement de Händel, amb qui compartia amistat, el feien un expert a l'hora de representar-ne els Oratoris fet que va ajudar notablement a engrandir, encara més, la llegenda de l'omnipotent alemany. Ara bé, com a compositor Hayes es presentaria als seus contemporanis amb dos estils ben diferenciats. D'una banda, hauríem de referenciar l'abundant música litúrgica que va escriure en els pertinents càrrecs en les esglésies en què treballaria. L'estil, hereu de la tradició polifònica antiga, amb les característiques formals del baix barroc, amb nombroses fugues i amb un estil estèticament medieval es contraposa amb el formalisme més preclàssic de la seva nombrosa producció instrumental la qual s'inspira, clarament, en el mètode handelià talment com podrem perfectament comprovar en l'obra d'avui. Doncs sí, avui una de les seves obres concertants. El Concert d'Orgue en Sol major ens remet, metodològicament, al ritornello i al seu col·lega tant admirat. Escrit en una data situada, atenció, entre els anys 1735 i 1775, durant la seva estada a Oxford, és un concert de quatre moviments, adagio-allegro, andante, march i minuetto-allegro. Tres d'ells amb parts d'orgue estrictament solistes i amb una sorprenent march en què l'orgue sempre està acompanyat per dos fagots. L'introduirem d'una forma solemne i quasi màgica, i ja que fèiem referència al New College Choir, amb un dels himnes seculars, My Strength Will I Ascribe, per a contralt, cor i orgue. Si les veus d'aquest cor fundat al segle XIV emocionen, observar el seu imponent catàleg discogràfic pot provocar un certa eufòria espontània fruit de l'impressionant repertori editat. Tot plegat testimonia que potser Anglaterra no va ser una potència musical de primer nivell, tot i els bons noms que hi podrem trobar, tanmateix, és un referent a l'hora de trobar-hi excel·lents intèrprets i conjunts instrumentals. Avui probablement, i juntament amb William Boyce i Samuel Wesley, ens trobem amb un dels cognoms anglesos més importants del segle XVIII perquè no dubto, que progressivament, el seu nom gaudirà del protagonisme que de ben segur mereix!

El concert d'orgue ens l'interpreta la Capriccio Basel Baroque Orchestra i Marc Meisel a l'orgue.

L'himne ens l'interpreta David Burchell a l'orgue amb el Choir of New College Oxford i la direcció d'Edward Higginbottom.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

SPOTIFY: William Hayes – Hayes, W.: Orchestral Music 
SPOTIFY: Maurice Greene – The Georgian Anthem



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

divendres, 25 de gener del 2013

BOMTEMPO, João Domingos (1775-1842) - Te Deum (1820)

Charles de La Fosse - Christ in the Wilderness Surrounded by Angels
Obra de Charles de La Fosse (1636-1716), pintor francès.





João Domingos Bomtempo (1775-1842) compositor i pianista portuguès nascut a Lisboa. Crec recordar que en la recent entrada en què parlava del també portuguès Esteves, amb una preciosa Missa a 8 veus, comentava com la història de la música d'aquell país romania, a grans trets, en la foscor del coneixement profà. Avui seguirem amb la ferma convicció que la música portuguesa, i més enllà del seu premeditat o accidental ostracisme, va ser una espectre electromagnètic en sí mateix amb tota una amalgama de colors i d'energies que, no dubto, mereix la nostra atenció en profunditat i en detall. Avui un dels noms més potents del classicisme romàntic portuguès. I ho dic dualment així perquè Bomtempo, autor que va néixer a Portugal però que faria vida a París i Londres uns bons anys abans de retornar definitivament al seu país natal, va créixer musicalment amb el classicisme i, fins i tot, amb l'art del contrapunt barroc que el seu pare, oboista de la Cort de Lisboa, l'hi transmetria. El seu talent virtuós amb el piano el promocionarien a França, país de tradició artística, on entraria en contacte amb la música de Clementi, Cramer i Dussek. Serien els primers anys de treball consistent de Bomtempo. Des d'allà emigraria a Londres on seria rebut per alguns compatriotes seus i a on l'eco del bon treball del portuguès ja ressonava amb força. De fet, si analitzem detalladament el repertori del portuguès hi trobarem obres de tots els gustos possibles, des d'espectaculars concerts de piano (imprescindibles), simfonies, sonates per a piano, un rèquiem, misses i altres obres menors. Curiosament, tot i el marcat caràcter operístic de l'immaculat Te Deum d'avui, el cert és que Bomtempo només va escriure una òpera... No ho diríem escoltant aquesta extensa partitura, un Te Deum que Bomtempo va estrenar l'any el 28 de març de 1820. Solemne, melòdic i summament líric, els cors són limitats en extensió i es veuen superats per la potència de les majestuoses i dramàtiques parts solistes. Possiblement, i juntament amb el Te Deum de Berlioz, és un dels més extensos i més ben desenvolupats de tota la història de la música. L'estil, la forma i el mètode parteixen d'unes sòlides bases romàntiques geogràficament a les antípodes del primer Bomtempo més clàssic i formal. No dubto que ens trobem possiblement davant de la figura més important de la història de la música portuguesa. I de ben segur que n'hauré de seguir parlant i probablement ho hagi de fer en relació a una de les seves produccions més determinants i influents del seu catàleg, el preciós Rèquiem en Do menor opus 23. Però sense oblidar tot el ventall de producció simfònica i concertant amb què tant sorprendria als seus col·legues acadèmics europeus i anglesos. La dimensió artística de Bomtempo comença a entendre's a l'escala que l'hi correspon des de fa pocs anys. Des d'aquí, i al ritme de la música, intentarem fer justícia a un geni que, tot i la foscor del seu entorn, va il·luminar el camí i el paisatge de tot un país!

A la interpretació la Hungarian Radio and Television Chorus, amb la Hungarian State Orchestra i la direcció de Mátyás Antal.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

SPOTIFY: No disponible.



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dijous, 24 de gener del 2013

HOFFMANN, Ernest Theodor Amadeus (1776-1822) - Arlequin Ballet

Edgar Degas - Four Dancers (1899)
Obra d'Edgar Degas (1834-1917), pintor francès.





Ernest Theodor Amadeus Hoffmann (1776-1822) compositor, escriptor i cantant alemany nascut a Konigsberg. Sant tornem amb les celebracions i abriguem-nos del fred tot recuperant la màgia musical i literària d'un prolífic artista en multitud de disciplines trencant, en el seu cas, el tòpic que diu "qui molt abraça poc estreny", doncs Hoffmann, nat el 24 de gener d'avui fa 237 anys, és un dels personatges antològics de la cultura del segle XIX, de la història de la literatura i, de passada, de la música. No obstant i si bé en música el seu àmbit, tot i ser prolífic en òperes i instruments, ha quedat més restringit en l'espai i en els ambients més professionals i no tant profans. I en el sentit literari, a una altra dimensió evidentment, podem fer un cert paral·lelisme amb De Brossard, l'autor que ahir amablement visitàvem i que, com dèiem, va fer de la música un entreteniment de la seva autèntica i literària passió. Però bé, avui ens centrarem en Hoffmann i en el seu art que també va saber aplicar magistralment a la música. Una música inesperadament innovadora tot i néixer en ple classicisme ja que aquesta és més romàntica que formalment clàssica ja que probablement fou induïda per l'esplèndida imaginació que demostraria en la seva ingent producció escrita, sovint, de gran càrrega poètica, profunda i certament singular i que tant bé trobarem materialitzada teatralment, i en què es parodia el mateix Hoffmann, en la òpera el Contes de Hoffmann d'Offenbach. Avui, tanmateix i per no trencar la filosofia i l'essència d'aquest espai, no parlarem d'òpera sinó de ballet o de música incidental d'Hoffmann. De fet, la música de ballet de principis del segle XIX no és fàcil de trobar i en canvi aquí en trobarem un extens exemple instrumental en què les melodies imaginàries, el to romàntic i la riquesa tímbrica hi són ben presents. I en certa forma, em remet subtilment a la fantàstica simfonia imaginària que en el seu dia, i uns quants anys abans, havia escrit el magnífic autor francès expert en ballets Jean Philippe Rameau. En el nostre cas, parlem del Ballet Arlequin, una obra instrumental que Hoffmann va compondre l'any 1809 i en què demostra una solvència i un nivell acadèmic prou interessant tenint en compte el marcat caràcter polifacètic que demostraria al llarg del seus 46 anys de vida. Precisament, no farà gaires mesos ja feia referència a Hoffmann i en aquell cas en parlava en relació amb una sorprenent partitura religiosa on el seu autor homenatjava a dos mestres clàssics que havien marcat un punt d'inflexió en la seva concepció de la música. Avui ens centrarem en exclusivitat en l'univers instrumental que un dia Hoffmann, i la seva inseparable eina de treball que indistintament emprava per escriure literatura, dibuixar o compondre, va crear per tal que avui, 237 anys després del seu naixement, ho puguem commemorar com honradament sabem fer, amb la paraula de la música!

El ballet ens l'interpreta la Deutsche Kammerakademie Neuss sota la direcció de Johannes Goritzki.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

SPOTIFY: E. T. A. Hoffmann: Arlequin Ballet; Overtures

E. T. A. Hoffmann: Arlequin Ballet; Overtures

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimecres, 23 de gener del 2013

DE BROSSARD, Sébastien (1655-1730) - Grands Motets

Eugène Delacroix - The Education of the Virgin
L'educació de la Verge, obra d'Eugène Delacroix (1798-1863), pintor francès.





Sébastien de Brossard (1655-1730) escriptor i compositor francès nascut a Dompierre. En aquests darrers dies han estat realment poques les referències al nostre estimat país veí. La última d'elles ho era de la mà del revolucionari belga Gossec. Avui, canviarem absolutament de registre i trepitjarem la geografia francesa per obra i gràcia d'un escriptor que col·lateralment també va ser músic. Ara bé, no espereu trobar abundant literatura musical d'un autor per a qui la ploma l'hi era més satisfactòria a l'hora d'escriure lletres i no pas notes. En qualsevol cas i purgant el baül dels tresors un sempre hi pot trobar regals inesperats, fins i tot, de personatges pels qui la música fou un intermezzo del seu treball diari. I l'entrada d'avui l'escrit tot escoltant música sublim del també francès De Castillon de qui, reitero, paga la pena de conèixer i sobretot de gaudir. Però bé, centrem-nos en l'autoria i la gratitud a De Brossard, artista barroc de la França Reial de Lluís XIV al qual, en agraïment de no sabem ben bé què, gratificaria amb la totalitat de la seva extensa biblioteca entre la qual s'hi trobava un esplèndid volum de la seva obra literària més aclamada. El Dictionnaire de musique, contenant une explication des tees grecs, italiens et français les plus usités dans la musique (París, 1706). Una obra que, si ens ve de gust i com a extraordinari exercici històric, ens podem descarregar gratuïtament des de la International Music Score Library Project (IMSLP). Així mateix, també consten en el seu haver, tot i desconèixer la font i la via d'aprenentatge musical de Brossard, una sèrie de motets religiosos i sonates per a diversos instruments. Possiblement, la sèrie sota l'etiqueta de Grands Motets és la més coneguda i probablement la més brillant del seu escàs i desconegut repertori musical. Avui recuperaré un dels seus extensos treballs lírics litúrgics, el que porta per nom Canticum Eucharisticum pro Pace (Càntic eucarístic per la Pau) per a gran cor, solistes i petita orquestra, escrit en una data de 1681 i representant el 30 de setembre del mateix any en la celebració de la incorporació d'Estrasburg en territori francès. La formalitat del conjunt ens podrà recordar fàcilment a Lully, a Desmarest o Gilles tots ells, entre molts altres, referents en l'art dels Grands Motets per la qual cosa és més que evident que l'aprenentatge i la inspiració de De Brossard no era fortuït i espontani. No dubto que possiblement el sentit de la oïda és el més beneficiat de la històrica, monumental i pertinent recuperació de tants noms de la història de la música. Comença a ser antològic el nostre temps i espai per volum i principalment per qualitat de les edicions que contínuament es produeixen en un mercat internacional que no sembla, per fortuna, patir els estralls de la gran estafa indecent que ens ha tocat viure. En aquest sentit, per sort i pel que sembla, algunes fonts m'informen que hi ha l'esperança que la propera resurrecció dels Homo neardenthalensis (veure notícia de El País), convenientment extingits pels impertinents Homo sapiens del seu temps, ens podria conduir a una desconeguda i prospera edat d'or... o era a una extinció massiva... en fi, i ja que la memòria falla, música si us plau!

A la interpretació i sota la direcció de Christophe Coin, l'Ensemble Baroque de Limoges amb el Cor de Cambra Accentus.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

SPOTIFY: Christophe Coin – Brossard: Grands Motets

Brossard: Grands Motets

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimarts, 22 de gener del 2013

BRESCIANELLO, Giuseppe Antonio (1690-1758) - Partite per chitarra

Gerard ter Borch - Woman Playing the Theorbo-Lute and a Cavalier (1658)
Obra de Gerard ter Borch (1608-1681), pintor flamenc.





Giuseppe Antonio Brescianello (1690-1758) compositor i violinista italià nascut a Bologna. De tornada a la Mediterrània, ho farem amb un personatge curiós que, tot i néixer en una Itàlia dominada artísticament per Vivaldi, veuria com el seu art seria ben rebut a la nòrdica Alemanya i concretament a Stuttgart on faria vida, obra, amics i enemics. Un art que fàcilment podríem atribuir al mateix Vivaldi doncs l'eco de la obra del venecià ressona amb força en les partitures de Brescianello. Sigui com sigui, el cert és que desconeixem els primers compassos vitals i artístics de l'italià. En qualsevol cas, és més que probable, observant el material recuperat, que durant la seva joventut hagués tingut contacte, directa o indirectament, amb Vivaldi. Les primeres referències consistents del seu hàbitat el situen, l'any 1715, a la orquestra de la Cort de Munic. Des d'allà, i com a violinista, promocionaria a la veïna Cort de Württemberg a Stuttgart, en substitució de Johann Christoph Pez, mort l'any 1716. Un any més tard seria ascendit a mestre de capella, càrrec que ocuparia fins a l'any 1737 ja que en aquella data, degut a problemes fiscals de la cort, la orquestra es dissoldria i Brescianello perdria la condició professional que tants bons resultats l'hi havia reportat. A partir d'aquell moment i fruit de l'adversitat, el seu geni es centraria quasi exclusivament en la composició fins que a l'any 1744, i gràcies al restabliment de la cort una vegada sanejats els comptes, seria novament reclutat pel mateix càrrec el qual ja ocuparia fins al final del seus dies. Avui, en memòria i en record de Brescianello, recuperarem dues mostres del seu art. Per una banda i una de les peculiaritats del seu geni creatiu, fou el de compondre tota una sèrie de partites per a mandora, un instrument a cavall de la guitarra clàssic i del llaüt medieval. En el cas que ens ocupa, recuperarem una de les Partites, la número 3, per a guitarra clàssica, escrita en el període 1738-1744 i constituint un testimoni clàssic d'un art aplicat a la mandora, o en el seu defecte, a la guitarra. Per altra banda, recuperaré dues obres orquestrals, la Simfonia Número 5 en Fa major opus 1, de 1738, d'estil hereu dels italians de l'època i sense incorporació, encara, d'instruments de vent com les trompes. Preludi del Concert de violí i fagot en Si major, escrit també en aquest període compositivament productiu del seu autor i testimoni d'un fraseig i d'un estil que ens resultaran sensiblement familiars. En definitiva, música galant d'un italià barroc adoptat, però no adoctrinat, a l'Alemanya imperial. Alhora, he fet un petit video d'una preciosa Xacona en La major que convenientment trobareu editada en l'enllaç de Youtube de més avall. Per mi Brescianello ha estat un dels descobriments de 2012 ja que si bé coneixia el seu nom no havia tingut el plaer d'escoltar els seus treballs que no dubto que agradaran si l'estil de Vivaldi, Albinoni o Marcello us resulten familiars i encantadors. Perquè els italians, anessin a on anessin, eren i són musicalment únics. I les mostres que ens permeten argumentar aquesta afirmació són clares i creativament abundants. Avui una d'elles perquè Brescianello va ser un dels arguments, clar que sí!

La partita ens la interpreta el guitarrista italià Giovanni Caruso.

La simfonia i el concert interpretats magistralment per la orquestra de La Cetra Barockorchester Basel sota la direcció conjunta de David Plantier y Václav Luks.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

SPOTIFY: Giuseppe Antonio Brescianello – Brescianello: Partite I - VI per Chitarra Classica
SPOTIFY: Giuseppe Antonio Brescianello – Brescianello: Concerti, Sinfonie, Ouverture



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!