RIES, Ferdinand (1784-1838) - Chamber works

Obra de William Blake (1757-1827), pintor i poeta anglès (1)

---

Parlem de Pintura...

William Blake (Londres, 28 de novembre de 1757 - Londres, 12 d'agost de 1827) va ser un poeta, pintor, gravador i místic anglès. Encara que va romandre en gran part desconegut durant el transcurs de la seva vida, actualment el treball de Blake compta amb una alta consideració. Per la relació que a la seva obra tenen la poesia i els seus gravats respectius sol posar-se a Blake com a exemple de l'artista total: "William Blake és, amb molt, el major artista que Gran Bretanya ha produït". Considerar els assoliments de Blake en poesia o en les arts visuals per separat seria perjudicial per a entendre la magnitud de la seva obra: Blake veia aquestes dues disciplines com dos mitjans d'un esforç espiritual unificat, i són inseparables per a apreciar correctament el seu treball. Per aquesta raó, les edicions il·lustrades de l'obra de Blake han estat especialment valorades en el passat, fins que els avanços en les tècniques d'impressió han permès una major difusió, al fer aquestes més accessibles. Blake es presenta com el reformador artístic de Gran Bretanya al bell mig de les guerres napoleòniques. Ressentit per la manca de reconeixement, es mostra com a pintor d'història centrat en el fracàs d'Anglaterra a l'hora de sumar-se al fervor revolucionari d'Amèrica i de França. Republicà radical, que sovinteja els cercles de Thomas Paine i la feminista Mary Wollstonecraft, reflecteix els ideals del liberalisme polític enfront de la despòtica autoritat de l'església i l'estat (les polítiques repressives del primer ministre William Pitt contra qualsevol expressió organitzada de dissensió social). A La rosa d'Albió dóna testimoni de les esperances de revolució anglesa que mai no es va arribar a consumar. Seguint els comentaris de Brian Lukacher, aquest gravat a color commemora l'experiència de Blake en els avalots de Gordon de 1780, unes protestes contra les guerres anticatòliques i colonials que iniciaren un període en què es va estendre la violència popular; Blake es trobava entre la multitud que va assaltar i cremar la presó de Newgate, un episodi que Dickens va recollir en la seva novel·la Barnaby Rudge (1841). El jove nu d'Albió, encès damunt d'un turó en pendent, conté els elements essencials del llenguatge plàstic de Blake: la figura humana utilitzada com un signe corpori de les posicions espirituals, intel·lectuals i polítiques.

Font: En català: William Blake (1757-1827) - En castellano: William Blake (1757-1827) - In english: William Blake (1757-1827) - Altres: William Blake (1757-1827)

---

Parlem de Música...

Ferdinand Ries (Bonn, 28 de novembre, 1784 - Frankfurt, 13 de gener, 1838) fou un compositor i pianista alemany. Fou el membre més cèlebre d'una família de músics. Des d'infant estudià piano i violí amb el seu pare, que havia sigut mestre de Beethoven, i violoncel amb Bernhard Romberg. Ell, a la vegada, també fou alumne i amic de Beethoven. El 1801, després d'una breu estada a Munich, on treballà com a copista, es traslladà a Viena. Durant tres anys estudià piano amb Johann Georg Albrechtsberger i també amb Beethoven, del que fou secretari i copista. Després de treballar l'any 1805 com a pianista del príncep Lichnowsky, viatjà a París, on i va romandre dos anys. A partir de 1809 i durant quatre anys viatjà triomfalment per tota Europa com a concertista de piano. Fou nomenat membre de la Reial Acadèmia de Música Sueca. L'any següent debutà a Londres, on es casà amb Harriet Mangean. Com a compositor deixà un immens llegat que inclou 8 simfonies (1822), diverses obertures, 8 concerts per a piano i orquestra (numerats del 2 al 9), 28 sonates per a violí i piano, 9 trios, 26 quartets de corda, quintets, sextets, cançons, oratoris (entre ells Der Sieg des Glaubens, op. 157) i òperes, a més d'un extens catàleg pianístic format per 14 sonates i nombroses peces breus; variacions, rondós, fantasies, valsos, marxes i obres per a piano a quatre mans.

Font: En català: Ferdinand Ries (1784-1838) - En castellano: Ferdinand Ries (1784-1838) - In english: Ferdinand Ries (1784-1838) - Altres: Ferdinand Ries (1784-1838)

---

Parlem amb veu pròpia...

Si les circumstàncies en aquesta vida i univers fossin constants, estàtiques i amb entropia cero, aquesta hauria estat l'entrada publicada el passat dijous, dia en què l'alemany i compositor Ferdinand Ries i el poeta i pintor anglès William Blake celebraven el seu aniversari de naixement. Malauradament, unes intromissions furtives d'éssers biològics en absolut benvinguts no em van permetre celebrar, com tocava, ambdós grans artistes de la història. Per tant, i ja que tenia l'entrada a mig fer, farem una petita regressió temporal i ens situarem a dos dies vista per a recordar-los amb l'alegria que mereixen. Perquè tant Ries, compositor que segons el dia i l'estat d'ànim situaríem en el classicisme o en el romanticisme, com William Blake, pintor, poeta, filòsof i singularitat de l'espai-temps en sí mateix, van ser contemporanis i van gaudir, en certa forma, de l'apassionant transició de l'art clàssic idealitzat a la nova i creativa poesia romàntica a la qual, ambdós, van abraçar amb gust i amb determinació, especialment el simbolista i oníric Blake... un autèntic visionari en el seu temps. Però bé, pel que fa a la música, Ries ja forma part de l'espai que ocupen els Weber, Hummel, Winter o Danzi entre molts altres, és a dir, en aquella amalgama de colors tant ben desenvolupats musicalment que no sabríem a on encabir-los. Per tant, segons el meu parer, n'hauríem de dir classicisme 2.0, la versió actualitzada, evolucionada i clarament precursora del romanticisme.

Ries, de qui trobarem una extensa discografia instrumental, amb simfonies, concerts de piano i obra de cambra, ha estat motiu de redescobriment des de fa relativament poc temps i afortunadament el seu nom es va consolidant musicalment. En nom seu, i tenint en compte que també va ser un esplèndid pianista, explorarem la seva música de cambra amb piano. D'entrada, el Sextet en Sol menor opus 142 per a piano, arpa, clarinet, fagot, trompa i contrabaix. Heu llegit bé, entre els instruments hi trobarem l'arpa, fet tan inusual que fins i tot al seu temps, fou un dels motius pels quals Ries no trobés un editor disposat a publicar aquesta obra. Tot i compondre'l el 1814, no el va poder publicar fins el 1826. De tres moviments, és una obra contemplativa i d'una tonalitat melancòlica certament agradable. La seva poca ortodòxia ens pot ajudar a entendre i a contextualitzar el per què de les reticències dels editors en el seu moment. També recuperarem la seva Grande Sonata en Do major opus 29 per a clarinet o violí i piano en la seva transcripció per a violoncel i pianoforte. Si l'anterior era de filosofia més romàntica, aquesta té una estructura més clàssica tot i fer un ampli recorregut virtuós amb el piano i el violoncel en un diàleg d'equilibri entre ambdós instruments. En definitiva, història, música i art d'un altre temps, imaginat i creat per ciutadans a qui avui dia recordem amb nostàlgia sincera d'una època que, de ben segur i en molts aspectes, era radicalment diferent al nostre cosmos diari però que no obstant, a l'hora de recordar-ne el seu art, ens desperta un sentiment profund, transcendent, abstracte i subjectiu però que, sens dubte, ens dóna vida!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Kousay Mahdi Kadduri (cello); Péter Nagy (fortepiano)
INTÈRPRETS: Ensemble Concertant Frankfurt
RECICLASSICAT: RIES, Ferdinand (1784-1838)
AMAZON: Ries: Piano Quintet Op.74/ Sextets Op.100 & 142
ALLMUSIC: Ries: Sonatas for Cello & Fortepiano

IMSLP: Ferdinand Ries (1784-1838)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: Péter Nagy, Kousay H. Mahdi Kadduri – Ferdinand Ries: Sanatas for Chello & Fortepiano

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

MONTEVERDI, Claudio (1567-1643) - Selva Morale i Spirituale

Obra de Raffaello Sanzio (1483-1520), pintor italià (1)

- Recordatori de Claudio Monteverdi -

En el dia de la commemoració del seu 370è aniversari de decés

---

Parlem de Pintura...

Raffaelo Sanzio (Urbino, 6 d’abril de 1483 - Roma, 6 d’abril de 1520) va ser un pintor del Renaixement italià. Artista precoç, va rebre la primera formació en l’ambient de la cort d’Urbino. Vers el 1500 va viatjar a Perusa, on va aprendre la tècnica i a on va col·laborar amb Il Perugino. Resta encara imprecisa la filiació exacta dels seus primers assaigs: Coronació de san Nicolau de Tolentino, Coronació de la Mare de Déu (1502-03, Pinacoteca Vaticana). No obstant això, l'Esposori de la Mare de Déu (1504, Pinacoteca de Brera, Milà) mostra la seva vinculació als dictats d’Il Perugino i el respecte a la tradició úmbria, que es tradueix en una composició d’estructura equilibrada i en una simplificació formal, característiques que juntament amb la claredat de la llum defineixen les obres del subsegüent període florentí. Entre el 1504 i el 1508 va romandre a Florència a excepció d’esporàdics sojorns a Perusa; vinculat estretament al cercle neoplatònic, va estudiar a fons Leonardo da Vinci, del qual va heretar la preocupació per l’estudi científic del cos humà, i Miquel Àngel, de qui va rebre un cert to monumental i grandiloqüent. D’entre la producció florentina cal esmentar Somni del Cavaller (1505, National Gallery, Londres), Mare de Déu del Gran Duc (c.1505, Palazzo Pitti, Florència), Mare de Déu amb l’Infant i sant Joan (1507, Musée du Louvre) i els retrats d'Agnolo i Madalena Doni (1506, Galleria degli Uffizi, Florència). Les darreres obres d’aquest moment, Enterrament de Crist (1507), Mare de Déu del baldaquí (ambdues a la Galleria Borghese, Roma), assenyalen una evolució vers la representació del moviment.  

El 1508 va viatjar a Roma sol·licitat per Juli II per tal de decorar les Estances Vaticanes. Autor dels frescs de les sales de la Signatura (1508-11) i d’Heliodor (1511-14), va deixar a mans dels seus col·laboradors i deixebles la realització de les restants i la decoració de les Logge, on la seva participació es va limitar al disseny, per causa de les nombroses ocupacions i de la quantitat d’encàrrecs que va rebre en aquell temps. Convertit en el protagonista absolut de l’escola romana i després d’haver projectat l’església de Sant’ Eligio degli Orefici (1509) i la capella Chigi (c.1513, església de Santa Maria del Popolo, Roma), el 1514 va succeir a Bramante en la direcció de les obres de Sant Pere del Vaticà. També fou nomenat conservador d’antiguitats romanes, va realitzar cartons per a tapissos i va pintar una sèrie innombrable de teles, com Mare de Déu de Foligno (c.1512, Pinacoteca Vaticana), Mare de Déu de la Cadira (Palazzo Pitti, Florència) i els retrats de Baldasare Castiglione i de Lleó X (1518, Galleria degli Uffizi), obres que representen la culminació de l’universalisme històric de la Roma classicista i la consolidació d’una nova tendència, el manierisme. Rafael va formular els principis d’aquest nou estil en la Transfiguració (1519, Pinacoteca Vaticana), obra que va deixar inacabada i que pel simbolisme i la complexitat estructural va determinar un viratge insospitat en la direcció de l’art italià i europeu posterior. Rafael va morir a Roma l'abril de 1520.

Font: En català: Raffaello Sanzio (1483-1520) - En castellano: Raffaello Sanzio (1483-1520) - In english: Raffaello Sanzio (1483-1520) - Altres: Raffaello Sanzio (1483-1520)

---

Parlem de Música...

Claudio Giovanni Antonio Monteverdi (Cremona, Llombardia, 15 de maig de 1567 - Venècia, 29 de novembre de 1643) va ser un compositor, cantor, gambista, i mestre de capella italià. Probablement, és la figura més important de la transició entre la música renaixentista i la barroca. Va néixer a Cremona en el si d'una família humil, fill d'un barber que exercia la medicina de manera il·legal. Va estudiar música amb el famós teòric veronès Marc Antoni Ingegneri, mestre de capella de la catedral, que va accedir a mostrar-li les claus de la polifonia renaixentista. Claudio va revelar aviat un immens talent. Als 15 anys, el 1582, Monteverdi va compondre la seva primera obra, un conjunt de motets tripartits i el 1605 ja havia compost 5 llibres de madrigals, on s'aprecia una evolució des textures suaus en els primers dos llibres (1587 i 1590) amb influències de Luca Marenzio, a un plantejament més dissonant i irregular que potencia el significat de cada paraula en els llibres tercer i quart (1592 i 1603) amb influències de Giaches de Wert, mort el 1596, a qui va conèixer quan treballava per al duc de Màntua Vincenzo Gonzaga el 1592. Monteverdi va començar a interessar-se pels drames musicals experimentals de Jacopo Peri, director musical a la cort de la família dels Médicis i per obres similars d'altres compositors de l'època. El 1599 es va casar amb Claudia de Cataneis, filla d'un intèrpret de viola. El 1607 es va estrenar Orfeo, favola in musica, el seu primer drama musical sorgit de la col·laboració del músic amb Alessandro Stringgio, autor del text i funcionari de la cort del duc de Màntua. Aquesta òpera, superior en estil a les escrites fins al moment, representa potser l'evolució més important de la història del gènere, imposant com una forma culta d'expressió musical i dramàtica. A través de l'hàbil ús de les inflexions vocals, Monteverdi va intentar expressar tota l'emoció continguda en el discurs de l'actor, aconseguint un llenguatge cromàtic de gran llibertat harmònica.

L'orquestra, molt ampliada, era utilitzada no només per acompanyar als cantants sinó també per establir els diferents ambients de les escenes. El públic va aplaudir aquesta òpera amb gran entusiasme i va consolidar la fama de Monteverdi com a compositor d'òperes. El llenguatge harmònic d'aquest compositor ja havia suscitat fortes controvèrsies. El 1600 el canonge bolonyès Giovanni Maria Artusi va publicar un assaig atacant, entre d'altres, dos dels seus madrigals per sobrepassar els límits de la polifonia equilibrada, objectiu de la composició renaixentista. Monteverdi es va defensar en un escrit publicat el 1607, en el qual argumentava que, mentre l'estil antic, que ell denominava cosina prattica, era adequat per a la composició de música religiosa (i ell així ho va fer durant molts anys), la seconda prattica, on "les paraules són propietàries de l'harmonia, no esclaves", era més apropiada per als madrigals, composició en la qual resultava vital poder expressar les línies emocionals del text. El gran assoliment de Monteverdi com a compositor d'òperes va ser combinar el cromatisme de la seconda prattica amb l'estil monòdic de l'escriptura vocal (una línia vocal florida amb un baix harmònic simple) desenvolupat per Jacopo Peri i Giulio Caccini. El 1613 Monteverdi va ser nomenat mestre de cor i director de la Catedral de Sant Marc de Venècia, un dels llocs més importants d'aquella època a Itàlia. També se'l va nomenar mestre de música de la Sereníssima República. Des d'aquest moment, va compondre nombroses òperes (moltes d'elles s'han perdut), motets, madrigals i misses.

Per compondre música religiosa Monteverdi utilitzava gran varietat d'estils que anaven des de la polifonia de la seva Missa de 1610 a la música vocal operística de gran virtuosisme i les composicions corals antifonales (derivades dels predecessors de Monteverdi a Venècia Andrea i Giovanni Gabrieli) dels seus Vespres, també de 1610, potser la seva obra avui més famosa. L'obra Selva morale i spirituale, publicada el 1640, és un enorme compendi de música sacra on torna a apreciar tota la gamma d'estils que utilitzava Monteverdi. En els seus llibres sisè, setè i vuitè de madrigals (1614 - 1638) es va allunyar encara més de l'ideal renaixentista polifònic de veus equilibrades i va adoptar estils més nous que emfatitzen la melodia, la línia del baix, el suport harmònic i la declamació personal o dramàtica. El 1637 va ser inaugurat el primer teatre de l'òpera i Monteverdi, estimulat per l'entusiasta acollida del públic, va compondre una nova sèrie d'òperes, de les quals només coneixem Il ritorno d' Ulisse in pàtria (1641) i La coronació de Poppea (1642). Aquestes obres, compostes al final de la seva vida, contenen escenes de gran intensitat dramàtica on la música reflecteix els pensaments i les emocions dels personatges. Aquestes partitures han influït en molts compositors posteriors i encara es mantenen en el repertori actual. Monteverdi va morir el 29 novembre 1643 a Venècia. Després de celebrar-se simultàniament solemnes exèquies a la catedral de Sant Marc i a Santa Maria dei Frari, les seves restes van ser enterrades en aquesta última església .

Font: En català: Claudio Monteverdi (1567-1643) - En castellano: Claudio Monteverdi (1567-1643) - In english: Claudio Monteverdi (1567-1643) - Altres: Claudio Monteverdi (1567-1643)

---

Parlem amb veu pròpia...

A poc a poc i amb parsimònia la grip va marxant. Si bé no tenia intenció d'escriure l'entrada d'avui pel permanent malestar i una certa confusió, no he pogut evitar fer-ho. Monteverdi, probablement un dels més grans músics de la història, es mereix el record 370 anys després de la seva mort. Per una qüestió de principis, he volgut aixecar el cap, mirar el cel, alçar la veu i la música en record seu. El seu univers ha de formar part de la història d'aquest espai i en un dia com el d'avui no podia obviar-ho. Per tant, sense extensions literàries ni divagacions innecessàries, musicalment recuperarem la música religiosa que va escriure en el recull de 1640 sota el títol de Selva Morale i Spirituale. Espiritualitat ecumènica, tot i el text catòlic que acompanya la música, per a celebrar la seva majestuosa existència i el que va significar per a tota una generació de compositors contemporanis i posteriors. En el nostre recull, he seleccionat el Gloria a 7 veus, el Chi vol che m'innamori i el Beatus Vir a 6 veus. Música celestial sense pal·liatius crítics possibles. Monteverdi, a qui automàticament he associat a Raffaelo Sanzio, potser per la bellesa quasi absoluta del seu treball pictòric, és un mestre de mestres de la música. L'esforç de recordar-lo, tot i el malestar, no té comparació possible en relació a la seva enorme contribució artística pel conjunt de la civilització humana!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Les Arts Florissants; William Christie
PRESTOCLASSICAL: Monteverdi: Selva morale e spirituale

IMSLP: Claudio Monteverdi (1567-1643)

CPDL: Claudio Monteverdi (1567-1643)

SPOTIFY: No disponible

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

STÖLZEL, Gottfried Heinrich (1690-1749) - Te Deum

Obra de Bartolomeo Cavarozzi (c.1590-1625), pintor italià (1)

- Recordatori de Gottfried Heinrich Stölzel -

En el dia de la commemoració del seu 264è aniversari de decés

---

Parlem de Pintura...

Bartolomeo Cavarozzi (Viterbo, c. 1590 - Roma, 21 de setembre de 1625) va ser un pintor italià del Barroc, proper al moviment caravaggista, que va desenvolupar part de la seva carrera a Espanya. Natural de Viterbo,  va marxar aviat a Roma, on va ingressar al taller del seu compatriota Tarquinio Ligustri, per després posar-se sota la tutela del Pomarancio. No va trigar gaire a travar relació amb la rica família dels Crescenzi que el van acollir sota el seu patronatge. Giovanni Battista Crescenzi era també pintor i es va dur a Cavarozzi a Espanya quan va ser sol·licitat per col·laborar en les decoracions del Monestir de l'Escorial el 1617. Només va romandre a Espanya uns dos anys, malgrat el gran èxit que hi va aconseguir amb les seves obres de caràcter devocional. La seva Sagrada Família amb Santa Caterina, conservada al Prado, va ser una obra molt apreciada pels seus contemporanis com ho demostren les abundants còpies de l'obra localitzades en diverses col·leccions d'Europa. Atribuïda durant molt de temps a Guido Reni o Orazio Gentileschi, l'expert Roberto Longhi la va tornar al catàleg de Cavarozzi. De nou a Roma (1619), va començar a pintar les figures en quadres de natures mortes d'altres artistes, sobretot del Mestre de la natura morta Acquavella, bodegonista de gran talent. Cavarozzi va practicar un tenebrisme elegant, amb figures naturalistes però plenes de serenitat i una mica idealitzades. El seu ús d'efectes de llum extrems va deixar una empremta profunda en els artistes espanyols. Va crear uns models que marcarien posterior producció de Zurbarán, fins el punt d'atribuir a l'extremeny algunes obres executades per Cavarozzi durant el seu periple espanyol. A Cavarozzi se li han atribuït algunes obres de tipus caravaggesco d'autoria dubtosa, com el Tocador de flauta de Cecco del Caravaggio o fins i tot el Sant Joan Baptista de Caravaggio conservat a la Catedral de Toledo.

Font: En català: No disponible - En castellano: Bartolomeo Cavarozzi (c.1590-1625) - In english: Bartolomeo Cavarozzi (c.1590-1625) - Altres: Bartolomeo Cavarozzi (c.1590-1625)

---

Parlem de Música...

Gottfried Heinrich Stölzel (13 de gener de 1690, Schwarzenberg, Alemanya - 27 de novembre de 1749, Gotha, Alemanya) va ser un compositor alemany del Barroc tardà. Des del 1707 va ser estudiant de teologia a Leipzig i alumne del director de la Neukirche, Melchior Hoffman. Va estudiar, treballar i va compondre a Breslau i a l'Halle. El 1713 es va traslladar durant divuit mesos a Itàlia per a familiaritzar-se amb les últimes tendències musicals. Durant aquesta estada, va conèixer a Antonio Vivaldi a Venècia. Després de treballar tres anys a Praga, es va convertir en mestre de capella a Bayreuth i Gera. El 1719 va contraure matrimoni i l'any següent va ser designat a Gotha, on ja havia treballat fins a la mort dels ducs de Saxònia - Gotha - Altenburg, Frederick II i Frederick III, component una cantata cada setmana. A partir del 1730, també va realitzar composicions per a la ciutat de Sondershausen. Stölzel va realitzar nombroses peces festives i àries per interpretar-les a la cort. L'arxiu de Schloss Sondershausen conserva molts d'aquests manuscrits trobats dins d'una caixa darrere de l'orgue el 1870. L'immediat successor de Stölzel a la cort de Gotha va ser Jiří Antonín Benda i va conservar la major part dels manuscrits d'aquest en l'àtic del castell. Els forats de la teulada van exposar els manuscrits de la pluja i les rates també les van malmetre. Trenta anys després, quan algú es va interessar per aquesta música i va anar a l'àtic de Benda, només hi va trobar uns pocs fragments intactes. De les 80 suites orquestrals compostes per Stölzel no se'n conserva cap. De fet, es creu que la quantitat d'obres de Stölzel és equivalent a les de Bach o Telemann. Stölzel va gaudir d'una gran reputació al llarg de la seva vida: Lorenz Christoph Mizler el va catalogar a l'altura del gran mestre Johann Sebastian Bach. Johann Mattheson el va situar entre "els mestres de música més equilibrats, cultes i grans" del seu segle. Stölzel era un estilista alemany consumat que va escriure molts dels texts poètics per a les seves pròpies composicions vocals. Les seves obres més importants són: quatre concerts grossi, nombroses simfonies i un concert per a oboè d'amore. Les seves quatre òperes: Narcissus, Valeria, Artemisia i Orion no han sobreviscut i oratoris com la Passió (1725) i l'Oratori de Nadal, per sort, s'han conservat. Dotze cicles anuals complets de cantates així com altres cinc-cents texts seculars s'han preservat completament.

Font: En català: No disponible - En castellano: Gottfried Heinrich Stölzel (1690-1749) - In english: Gottfried Heinrich Stölzel (1690-1749) - Altres: Gottfried Heinrich Stölzel (1690-1749)

---

Parlem amb veu pròpia...

La grip m'ha caçat i sense veu m'ha deixat ...

... Així que en honor a Stölzel, de qui només podria enumerar-ne virtuts, recuperarem el seu Te Deum i la Cantata "Denen zu Zion ein Erloser kommen". Ambdues obres per a cor, solistes i orquestra, en un llenguatge bachià i handelià i en una excel·lent i sorprenent amalgama de veus, sons i colors instrumentals. Stölzel, no dubto que sorprendrà al neòfit que no el conegui. Pels demés, l'haurem de situar en el gegantí i fantàstic pedestal dels contemporanis de Bach!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Klaus Mertens (bass); Ute Schulze (soprano); Andreas Post (tenor); Handel’s Company; Kammerchor der Marienkantorei; Rainer Johannes Homburg
PRESTOCLASSICAL: Gottfried Heinrich Stölzel: Christmas Oratorio

IMSLP: Gottfried Heinrich Stölzel (1690-1749)

CPDL: Gottfried Heinrich Stölzel (1690-1749)

SPOTIFY: No disponible

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

BENOIT, Peter (1834-1901) - Flute Concerto "Symphonic Tale"

Obra de Félicien Rops (1833-1898), pintor belga (1)

---

Parlem de Pintura...

Félicien-Joseph-Victor Rops (Namur, 7 de juliol de 1833 - 23 d'agost de 1898), fou un pintor i gravador belga, dedicat especialment al gravat a l'aiguafort i a l'aiguatinta. Rops va néixer a Namur el 1833, i es va formar a la Universitat de Brussel·les. En els seus inicis va destacar pels seus dibuixos més que per les seves pintures a l'oli, assolint certa notorietat com a caricaturista. El 1864 va conèixer en Charles Baudelaire, ja en les acaballes de la vida de l'escriptor, i establiren una relació que el marcà profundament fins a la fi dels seus dies. Rops va dissenyar el frontispici de l'obra Les Épaves de Baudelaire, amb poemes escollits de Les fleurs du mal, llibre que havia estat censurat a França i que va haver de ser publicat a Bèlgica. La seva fecunda col·laboració amb Baudelaire va despertar l'admiració de molts altres escriptors, com Théophile Gautier, Alfred de Musset, Stéphane Mallarmé, Jules Barbey d'Aurevilly i Josephine Peladan i va estar estretament lligat a corrents literaris com el simbolisme i el decadentisme. Fidel als textos literaris que es va encarregar d'il·lustrar, els temes de la seva obra pictòrica giren al voltant del sexe, la mort i les imatges satàniques. Félicien Rops va ser a més un dels fundadors del grup Les XX. Cap al 1892 li va començar a fallar la vista, circumstància que no li va impedir de mantenir la seva tasca artística fins a la seva mort. Félicien Rops fou francmaçó i membre del Grand Orient de Belgique.

Font: En català: Félicien Rops (1833-1898) - En castellano: Félicien Rops (1833-1898) - In english: Félicien Rops (1833-1898) - Altres: Félicien Rops (1833-1898)

---

Parlem de Música...

Peter Leonard Leopold Benoit dit Peter Benoit (Harelbeke, 17 d'agost 1834 - Anvers, 8 de març 1901) va ser un compositor flamenc. El seu pare, organista d'Harelbeke, va donar-li la base essencial de la seva educació musical. El 1851 va començar a estudiar composició al Conservatori de Brussel·les amb François-Joseph Fétis. El 1854 va obtenir un primer premi de composició i d'harmonia. Al 1957 va obtenir el primer premi del Prix de Rome (Bèlgica) per a la seva cantata Le meurtre d'Abel, un fet que li va permetre l'any següent fer un viatge a Alemanya durant el qual va visitar Colònia, Bonn, Leipzig, Dresden, Berlín i Munic. En aquest període va compondre moltes obres i també va escriure un assaig, L'École de musique flamande et son avenir (trad.: L'avenir de l'escola de música flamenca) en una època en la qual l'ensenyament en neerlandès estava prohibit. El 1867 va ser nomenat director de l'orquestra del teatre les Bouffes-Parisiens on Jacques Offenbach n'era l'aleshores director. En tornar a Bèlgica, va ser nomenat director de l'Escola Flamenca de Música d'Anvers on va tenir, entre altres alumnes, a Emile Wambach. Va morir el 1901 a Anvers. En honor i en memòria de Benoit, l'escola de música de la seva ciutat natal va batejar-se amb el nom de Stedelijke Muziekschool Peter Benoit. D'acord amb l'esperit romàntic, propagat pel seu admirat Richard Wagner, volia crear una música que representés l'esperit i la natura del poble flamenc. Va esdevenir així un exponent del moviment europeu del nacionalisme musical belga, tal com Wagner ho era a Alemanya, Sibelius a Finlàndia, Smetana a Txèquia, el Grup dels Cinc a Rússia i molts altres. A banda de músic, va ser escriptor amb nombroses publicacions al seu nom, sovint polèmiques i marcadament nacionalistes. Durant tota la seva vida, va obrar en favor de l'ensenyament en neerlandès, per una música religiosa en la seva llengua vernacular, per a una òpera flamenca, per a teatres musicals populars a les petites ciutats, per a un festival i per a la col·laboració cultural amb els Països Baixos. Aquestes idees no van agradar al govern d'aleshores ja que odiaven l'estat veí del qual acabaven de escindir-se només quatre anys abans el naixement de Benoit (1830). El seu llenguatge musical, proper al simbolisme, anhelava una música identitària, diferent de la francesa o alemanya, un somni que no va realitzar, car les seves obres millors no són gaire més flamenques que franceses o alemanyes. El seus oratoris més importants són De Schelde (l'Escalda) i Lucifer, aquest darrer va ser una desfeta total quan es va produir a Londres al 1888.

Font: En català: Peter Benoit (1834-1901) - En castellano: Peter Benoit (1834-1901) - In english: Peter Benoit (1834-1901) - Altres: Peter Benoit (1834-1901)

---

Parlem amb veu pròpia...

Amb Benoit explorarem un moviment artístic característic del segle XIX, el simbolisme. La seva música explora el terreny de la imaginació i de la literatura fantàstica. El seu món oníric porta per nom Symphonic Tale o Conte simfònic per a flauta i orquestra. Datada del 1865, és una història musical certament original on la flauta, instrument relegat a un protagonisme escàs durant la segona etapa del romanticisme, es desdibuixa i construeix un espai singular en sí mateixa. Els comentaris en el llibret de la edició on trobarem aquesta peculiar obra expliquen el següent:

"El moviment d'obertura, Will-o'-the -Wisps, se'l va descriure, en el seu moment, com a una contínua successió de cadències fetes a mida. Basada en dos temes principals, el primer un motiu scherzo nerviós i fogós introduït per l'orquestra i després assumit i ampliat per l'instrument solista en la seva primera aparició. La segona és una melodia més cadenciosa en Sol major. El moviment central lent, Melancholie, comença amb un tema en solitari per a trompa, que varia amb l'entrada de la flauta. El final, Will-o'-the-Wisps és una dansa semblant al moviment d'obertura en una dualitat temàtica que transcorre de Mi menor a Mi major." 

L'obra en el seu conjunt , tot i que mai gaudir de gran popularitat, és una contribució molt original a la rara i exclusiva literatura romàntica per a flauta. Es va estrenar, conjuntament amb el seu concert de piano, el 16 de febrer de 1866 en un acte organitzat pel mateix Benoit a la Reial Associació d'Art d'Anvers. Els solistes van ser la pianista Sophie Dumont i el flautista Jan van Dumon, professor del Conservatori de Brussel·les. Introduirem el concert amb la Obertura Le roi des AlIlnes, una de les seves òperes còmiques que va estrenar el 1859. Majestuosa, és una melodia alegre i basada en dos temes i té un marcat accent juvenil que, en el seu cas, coincideix amb l'edat de composició la va escriure quan només tenia 25 anys. Introduïm-nos per un dia en la màgia del simbolisme i explorem-ne un dels seus arguments artístics, el de la música de Peter Benoit!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Gaby van Riet (flute); Royal Flanders Philharmonic Orchestra; Frederic Devreese
AMAZON: Benoit: Piano Concerto / Flute Concerto

IMSLP: Peter Benoit (1834-1901)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: Peter Benoit – Benoit: Piano Concerto / Flute Concerto

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

JANITSCH, Johann Gottlieb (1708-1763) - Darmstädter Symphonien

Obra de Francesco de Mura (1696-1782), pintor italià (1)

- Recordatori de Johann Gottlieb Janitsch -

En el marc de la commemoració del seu 250è aniversari de decés

---

Parlem de Pintura...

Francesco de Mura (Nàpols, 1696 - 1782), va ser un pintor italià de l'últim barroc. Es va formar inicialment al taller de Domenico Viola, i a partir del 1708 va entrar a formar part del taller-estudi de Francesco Solimena, on hi va romandre fins el 1730. La influència de Solimena i de la seva tècnica pictòrica es pot apreciar especialment en obres com el Crist mort a la creu amb sant Joan, pintat el 1713 per a l'església de Sant Girolamo alle Monache i les realitzades al començament de la dècada de 1720. A partir de 1728, amb les obres executades per a l'església de Santa Maria Donnaromita, es poden apreciar unes formes més personals tot i que sempre sota influència de la temàtica dels acadèmics de l'Arcàdia, de moda a Nàpols en el seu temps. Entre els anys 1741 i 1743, va romandre a Torí on va conèixer a l'arquitecte Benedetto Alfieri i al pintor Corrado Giaquinto. Al seu retorn a Nàpols, va mantenir el contacte amb pintors actius a Roma, especialment amb el francès Pierre Subleyras. Va ser la seva millor etapa ja que va gaudir de tanta fama que va ser reclamat a Madrid per treballar al servei de la cort espanyola. A Madrid va pintar el gran llenç de la Visitació a l'església del convent de les Salesas Reals i el de Sant Francesc Xavier amb Santa Bàrbara d'un dels altars col·laterals, ambdós in situ. Amb la seva tècnica cromàtica i els continguts realistes, propis del classicisme rococó, va influir àmpliament en els ambients artístics del Settecento napolità. L'escola barroca, en particular sota influència de Francesco Solimena i Luca Giordano, és evident tant en les seves obres de caràcter profà com en els frescos pintats per als palaus reials de Torí i Nàpols, així com en les obres pintades per a l'església com la Epifania de l'església de la Nunziatella a Nàpols, la Multiplicació dels pans de la Catedral de Foggia i la tela de Sant Plácido a l'església de Poggio Imperiale. Tant bon punt va morir, totes les obres i esbossos que conservava personalment les va deixar a nom de la institució de caritat de Pio Monte della Misericordia de Nàpols.

Font: En català: No disponible - En castellano: Francesco de Mura (1696-1782) - In english: Francesco de Mura (1696-1782) - Altres: Francesco de Mura (1696-1782)

---

Parlem de Música...

Johann Gottlieb Janitsch (19 de juny de 1708, Schweidnitz - 1763, Berlin) va ser un compositor alemany. Va néixer a Schweidnitz a Silèsia (ara Swidnica a Polònia) i va estudiar viola da gamba. Les seves primeres activitats com a compositor daten de la seva estada a Frankfurt an der Oder on es va matricular a la seva Universitat com a estudiant de Dret el 1729. Va ser un actiu important per la vida musical de la ciutat i va rebre diversos encàrrecs per compondre música per a ocasions especials. El 1736 es va incorporar a la capella del príncep hereu Frederic de Prússia a Ruppin i després a Rheinsberg. Va ser aquí on va començar la seva carrera com a intèrpret amb una sèrie de concerts públics, sota el nom dels "Divendres Acadèmics" que van ser un gran èxit de públic i de crítica. En la coronació reial de Frederic el Gran, es va traslladar a Berlín. Allà va continuar amb la seva bona acollida i va seguir celebrant concerts en què hi participaven membres de l'orquestra de la cort i molts altres músics, tant aficionats com professionals.

Vista de Schweidnitz, obra de Matthäus Merian (1593-1650), gravador suís (2)

Si bé als nostres dies el seu nom malviu sense pena ni glòria, el cert és que al seu temps la fama i reputació el precedien i era sovint sol·licitat arreu. Entre les seves grans obres hi destaquen els seus quartets, especialment famosos. En paraules del seu col·lega Johann Wilhelm Hertel aquests quartets eren "els millors exemplars del seu gènere". Avui dia la seva música de cambra és la que millor representa el seu art i la que més fàcilment trobarem editada. No obstant, també va escriure un recull de simfonies, concerts, obra de cambra i música religiosa en la que hi destaca un Te Deum. Els seus últims anys de vida els va passar a Berlin, ciutat on va morir el 1763.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Johann Gottlieb Janitsch (1708-1763) - Altres: Johann Gottlieb Janitsch (1708-1763) 

---

Parlem amb veu pròpia...

Janitsch, de qui en commemorem el 250è aniversari de decés, va ser un dels primers compositors de l'Escola de Berlín en escriure simfonies entenent-les, terminològicament, en el sentit clàssic de la paraula. Aquestes, deriven de la forma obertura de l'òpera italiana, amb la seva característica estructura en tres moviments: ràpid-lent-ràpid. Les primeres simfonies clàssiques van ser anotades, principalment, per a cordes i baix continu. L'addició d'instruments de vent era poc freqüent en les primeres simfonies alemanyes ja que no serà fins la dècada de 1740 aproximadament, que aquests instruments entrarien a formar part, amb regularitat, a la orquestra del "Gran" Frederic. El cert és que en els darrers anys, s'han incrementat els estudis i les cerques relatives a la rica i exuberant vida musical a la cort del príncep hereu i més tard rei Frederic el Gran de Prússia. Exemples en tenim per avorrir en nom d'autors com els germans Benda, Quantz, CPE Bach o els germans Graun, per citar-ne alguns. Tot i l'abundància d'edicions, són molts els noms d'autors més o menys importants que encara resten per descobrir. Nichelmann, Christian Friedrich Schale i Georg Czarth són alguns d'ells, però també ho és el cas que ens ocupa perquè Janitsch també figura entre els mestres que van treballar a la cort reial de Frederic. En nom seu, recuperarem la única edició existent d'algunes de les seves simfonies escrites, deduïm, en la seva estada a Darmstadt ciutat amb un mestre de capella internacional a les seves files, l'alemany Christoph Graupner. En total són sis simfonies recuperades sota el títol georeferenciat de Darmstädter Symphonien. D'aquestes sis n'he seleccionat, concretament, tres. La Simfonia en Mi major, la Simfonia en Sol major i la Simfonia en Si major. Totes elles, de tres moviments, tenen la peculiaritat d'incloure instruments de vent a les seves notacions. L'expressivitat és més evident en el moviment lent central, el més llarg i desenvolupat de les simfonies. El llenguatge és galant i la importància radica en la subtilesa de la melodia la qual, en general, és efectiva i molt ben resolta per part del compositor. En definitiva, és un bon treball, ben executat i històricament fidel a la obra de Janitsch a qui avui tenim el plaer d'escoltar en un dia en què el seu record, encara que sigui de passada, estarà amb nosaltres fugaçment. Que aquest instant , amb bona música i amb un somriure, ens faci gaudir del seu art clàssic!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Antichi Strumenti; Laura Toffetti (violin & conductor)
JPC: Johann Gottlieb Janitsch (1708-1763): Darmstädter Symphonien

IMSLP: Johann Gottlieb Janitsch (1708-1763) 

CPDL: No disponible

SPOTIFY: Johann Gottlieb Janitsch – Janitsch: Works

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!