divendres, 31 d’octubre del 2014

LEO, Leonardo (1694-1744) - Miserere Mei Deus

Titian - Ecce Homo (1547)
Obra de Tiziano Vecellio (1477-1576), pintor italià (1)



- Recordatori de Leonardo Leo -
En el dia de la commemoració del seu 270è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Tiziano Vecellio (Pieve di Cadore, 1477 - Venècia, 27 d'agost de 1576) va ser un pintor italià i la figura principal de l'escola veneciana del segle XVI. A Venècia, va ser condeixeble de Giorgione al taller dels Bellini, un autor que va deixar una destacada empremta en la seva obra. Les obres juvenils de Tiziano es confonen amb les del pintor venecià Giorgione, creant problemes als especialistes a l'hora de diferenciar-les. La primera referència documental que tenim de Tiziano data del 1508, arran de l'encàrrec dels frescos per l'exterior del Fondaco dei Tedeschi (Llotja dels alemanys), en col·laboració amb Giorgione. Per desgràcia, els frescos ens han arribat només de manera fragmentària. Els especialistes dissenteixen sobre les obres de principis del segle XVI que s'han d'adscriure a Tiziano ja que algunes d'elles es confonen amb les de Giorgione. A Pàdua, Tiziano realitza el 1511 els frescos dels Miracles de Sant Antoni per la Scuola del Sant. Aquestes narracions demostren la seva capacitat per dotar les figures d'un sentiment d'aflicció convincent, de vida impulsiva, alhora que ordena els fets amb realisme en el marc d'uns paisatges de gran vivesa. 

Tiziano poc a poc va enriquir l'idíl·lic estil de Giorgione. Els cossos i els objectes adquireixen progressivament una sensual densitat i esplendor, els paisatges es tornen més ressonants, la gamma cromàtica guanya en intensitat i profunditat però també en harmonia com s'observa en Les tres edats de l'home (c.1513) i Amor diví i amor profà (c.1515). El procés va culminar en les bacanals que Tiziano va pintar per al duc Alfons d'Este en una estada al seu palau de Ferrara entre els anys 1518 i 1522. Aquestes obres es consideren les més famoses i influents del renaixement, i transformen la idíl·lica Arcàdia de Giorgione en celebracions dionisíaques. Estan basades en la literatura clàssica i adapten personatges de l'estatuària antiga i de Miquel Àngel però reprodueixen un món de vital sensualitat, bellesa i contemporaneïtat. Les dinàmiques vibracions d'aquestes peces tenen el seu paral·lel en la seva obra de temàtica religiosa corresponent del mateix període. Entre les primeres obres sobre aquest tema destaca l'Assumpció de la Mare de Déu (1516-1518) sobre l'altar de Santa Maria dei Frari a Venècia, que destaca pel mestratge en la composició i moviments d'un nodrit nombre de personatges tractats amb un sorprenent sentit de la monumentalitat.

La mateixa tònica de monumentalitat s'observa en la Mare de Déu de Pesaro (1519-1526) del mateix temple, on Tiziano realitza un canvi crucial en el model renaixentista de sacra conversazione (pintures de la Verge amb el Nen entre sants, establint-se alguna relació entre els personatges sagrats), situant a la Mare de Déu, tradicionalment col·locada en el centre de la composició, a la part dreta del quadre, i pintant després d'ella dues enormes columnes en perspectiva que s'eleven més enllà de l'espai pictòric. Aquest nou esquema va ser adoptat per artistes posteriors, com Paolo Veronese o els Carracci, obrint el camí de l'estil barroc pel seu sentit de moviment i d'infinit. La més dinàmica de les obres de Tiziano d'aquest període va ser la colossal Mort de Sant Pere màrtir (1530, destruïda), on l'acció violenta troba ressò en la convulsió dels arbres i del cel. Aquestes obres, religioses i profanes, revelen el coneixement de Tiziano dels èxits aconseguits pel renaixement a Roma i Florència. Abans que visités Roma els anys 1545-1546, el coneixement d'aquests treballs el faria l'artista a través de dibuixos i gravats, que actuarien com un estímul i ajuda per crear un equivalent venecià, un estil renaixentista de la mateixa manera complex, monumental, dinàmic, però amb la particularitat d'explotar al límit els recursos cromàtics tradicionalment venecians, la pinzellada solta, impressionista en el cas de Tiziano, i la creació d'efectes atmosfèrics. 

Les seves obres de la dècada del 1530 estan traspassades per una relativa serenitat, subtilesa i refinament cromàtic, com s'observa en la seva Venus d'Urbino (1538-1539), que fa una revisió de la Venus adormida de Giorgione (c.1510). No obstant això, un nou ímpetu d'energia es plasma en La batalla de Cadore (c.1540, en la seva època en el Palau Ducal de Venècia i avui coneguda a través de còpies) i en tres grandioses pintures de sostres (1543-1544, Santa Maria della Salute, Venècia), en què escorços violents i figures titàniques indiquen el coneixement de l'estil manierista per part del pintor. Tiziano va ser un retratista de primera qualitat i les seves innovacions més importants es centren en aquest camp entre les dècades dels anys 1530 i 1550. El 1516 havia estat nomenat pintor oficial de la República veneciana i va treballar a les corts de Ferrara i Màntua. En les dècades dels anys 1530 i 1540 va viatjar a Bolonya per a realitzar els retrats de l'emperador Carles V i del papa Pau III, i va visitar Roma per ordre d'aquest últim, on va conèixer a Miguel Ángel. Entre els anys 1548 i 1550 consta la seva permanència a la cort de Carles V a Augsburg, Alemanya, el que li proporcionaria l'encàrrec de multitud de retrats. Tiziano crea com a retratista un tipus de descripció solemne i opulenta, fent una síntesi entre la captació de la psicologia i temperament del personatge i l'atenció als detalls de vestuari i l'escenari, que defineixen al seu torn la categoria social de la persona retratada. 

Entre els seus nombrosos retrats cal destacar el del Cavaller del guant (c.1520), i la significativa col·lecció que posseeix el Museu del Prado de Madrid, Federico Gonzaga (c.1526), el famós Autoretrat (c.1560-1566) del pintor als 80 anys, amb una tècnica gairebé impressionista, Carles V a la batalla de Mühlberg (1548), que és un retrat eqüestre, els dos de Felip II, un jove amb armadura (1551) i un altre de grans dimensions, l'Emperadriu Isabel de Portugal (c.1548), i el del Marquès del Vast arengant les seves tropes. Enfront dels fons neutres dels seus primers quadres d'aquest gènere, introdueix en la majoria d'aquests retrats cortesans algun detall d'ambientació com pot ser una columna, una cortina o una vista del paisatge. A partir del 1550, de tornada a Venècia, el seu estil va canviar de nou. En les sèries de pintures mitològiques realitzades pel rei Felip II d'Espanya, les formes perden de forma gradual solidesa, diluint-se parcialment en vagues textures i pinzellades vibrants, alhora que el color es fa més intens. Exemples d'això són La nimfa amb el pastor i El rapte d'Europa (c.1559-1562). El punt culminant s'aconsegueix en la violenta Mort d'Acteón (c.1561), amb la seva tonalitat broncínea i textures espentejants. De major profunditat és Marsias escorxat (c.1570-1576). Dins del capítol de la faula pagana portada als seus màxims extrems de sensualitat i magnífica interpretació del nu femení tenim Danae rebent la pluja d'or, un dels més bells nus sortits del seu pinzell, Venus i Adonis, i Venus i la música, pintades en la dècada de 1540 per encàrrec de Felip II i avui al Museu del Prado. 

Tiziano va utilitzar el terme poesies per a denominar aquestes pintures mitològiques. Aquestes obres són contemporànies d'una sèrie de pintures religioses en què s'observa la mateixa dissolució progressiva de les formes a través del color i la llum. Sovint en escenaris nocturns, destaquen La Anunciació (1560-1565) i La coronació d'espines (c.1570). En aquestes obres l'estil desmaterialitzat de Tiziano busca crear un ambient transcendent. Aquest estil tardà, com a fenomen sorprenent en el context de l'art renaixentista, té la seva última manifestació a La Pietat, realitzada per Tiziano per a la seva capella sepulcral, obra que va deixar inacabada i que avui es conserva a l'Acadèmia de Venècia. Tiziano va morir a Venècia el 1576. La seva obra, que va afectar de manera decisiva a l'evolució de la pintura europea, va proporcionar una alternativa igualment poderosa i atractiva que la lineal i plàstica tradició florentina seguida per Miguel Ángel i Rafael. Aquesta alternativa, que seria presa per Petrus Paulus Rubens, Diego Velázquez, Rembrandt, Eugène Delacroix i els impressionistes, segueix viva en l'actualitat. Per dret propi, l'obra de Tiziano es considera un dels cims de la història de l'art. Va morir a Venècia l'agost de 1576.

Font: En català: Tiziano Vecellio (1477-1576) En castellano: Tiziano Vecellio (1477-1576) In english: Tiziano Vecellio (1477-1576) - Altres: Tiziano Vecellio (1477-1576) 



Parlem de Música...

Leonardo Leo (San Vito degli Schiavoni, actualment San Vito dei Normanni, 5 d'agost de 1694 - Nàpols, 31 d'octubre de 1744) va ser un professor i compositor italià i un dels més importants representants musicals de l'Escola Napolitana. A partir del 1709 va estudiar al Conservatori de la Pietà dei Turchini de Nàpols, on va ser deixeble d'A Basso i N. Fago. Tres anys després, es va estrenar al Teatre de la Cort la seva primera òpera sacra, L'infidelitá abbattuta in Assisi con la fuga dei Saraceni a gloria di S. Chiara. El 1713 va ser nomenat organista adjunt de la capella reial, passant a ocupar el lloc de primer organista després de la mort d'Alessandro Scarlatti (1725), vicemestre assistent (1730), vicemestre (1737) i mestre poc abans de la seva mort, el 1744. Entre els anys 1734 i 1737 també va ser vicemestre de capella del Conservatori de la Pietà dei Turchini, el 1739 va ser mestre de capella del Conservatori de S. Onorifio i el 1741 primer mestre de la Pietà dei Turchini. Es va destacar també com un magnífic pedagog, i entre els seus deixebles hi destaquen Jommelli, Piccini i Cafaro.

Malgrat tota aquesta activitat, va ser també un compositor molt prolífic, tant en el camp de la música sacra com en l'òpera i la música instrumental. Va destacar en el camp de la música vocal, en la qual va mantenir una concepció propera a l'estil antic. En les seves obres teatrals i els seus oratoris es va distingir pel seu domini de l'ofici, l'escriptura coral i la riquesa harmònica. A partir del 1714 va escriure una trentena d'òperes, de les quals només se'n conserven vuit, i que el van situar com a una de les principals figures nacional. Va viatjar constantment per supervisar les estrenes i atendre encàrrecs. El 1725 la seva supremacia a l'òpera seriosa es va debilitar a Nàpols en favor de Vinci i Hasse, el que el va portar a dedicar-se principalment a l'òpera còmica, gènere amb el qual va aconseguir grans èxits. També va ser famós pels seus oratoris i, des dels seus càrrecs a S. Onorifio i la Pietà, es va concentrar en la reforma de la música sacra, en què va tornar a introduir la tècnica contrapuntística i les sonoritats de conjunt. Va morir a Nàpols l'octubre de 1744.

Font: En català: Leonardo Leo (1694-1744) En castellano: Leonardo Leo (1694-1744) In english: Leonardo Leo (1694-1744) - Altres: Leonardo Leo (1694-1744)



Parlem amb veu pròpia...

Quan parlem dels inicis de l'Escola Napolitana ràpidament associem un nom, el de Pergolesi. Tanmateix, en l'embrió de la que posteriorment seria una de les escoles líriques més importants d'Itàlia, hi trobem desenes d'autors amb major o menor presència. Un dels més destacats, per la seva versatilitat a l'hora d'ensenyar i compondre va ser Leonardo Leo, a qui hem de situar en un lleu esglaó per sota del mateix Pergolesi o dels seus rivals directes d'aleshores, Francesco DuranteLeonardo Vinci i Johann Adolph Hasse. Si bé Leo va emprar un llenguatge conservador en el seu estil, les cantates de cambra per exemple segueixen fidels al llenguatge barroc, la seva música instrumental i especialment les seves simfonies representen un salt endavant i una de les llavors de la posterior simfonia pre-clàssica. Ara bé, i en relació a la seva música religiosa, aquesta denota una devoció sincera vers el renaixement. I una d'aquestes partitures, considerada una de les obres mestres del seu extens repertori, va ser el Miserere Mei Deus a capella i amb acompanyament, quasi imperceptible, d'orgue. De profunda espiritualitat, el tall precís de les veus així com la puresa en la interpretació, el converteixen en un Miserere sensible i penitencial. Una obra que acompanyarem amb l'oració Christus factus est pro nobis obediens usque ad mortem, autem crucis. Propter quod et Deus exaltavit illum et dedit illi nomen, quod est super omne nomen (Crist es va fer obedient per nosaltres fins a la mort, precisament en la creu. Per la qual cosa, Déu també l'ha exalçat i li va donar un nom sobre tots els noms) per a soprano i orgue. Palestrina és el referent pretèrit d'un Leonardo Leo que religiosament va decidir fixar la mirada al renaixement!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

Miserere: Works by Gregorio Allegri, Leonardo Leo, Giovanni Moro da Viadana & Francesco Scarlatti

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dijous, 30 d’octubre del 2014

VOLKMANN, Friedrich Robert (1815-1883) - Cello Concerto in a, Op.33

Alfred Sisley - Women going to the woods (1866)
Obra d'Alfred Sisley (1839-1899), pintor francès (1)



- Recordatori de Friedrich Robert Volkmann -
En el dia de la commemoració del seu 131è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Alfred Sisley (París, 30 d'octubre de 1839 - Moret-sur-Loing, 29 de gener de 1899) va ser un pintor francès impressionista. De pares anglesos, va ser enviat a Anglaterra per a aprendre'n l'idioma i realitzar estudis de comerç, contraposats als seus desitjos artístics. Va començar a pintar com a aficionat tot i que ràpidament va poder entrar a l'estudi de Charles Gleyre on va conèixer a Renoir i Bazille. La guerra franc-prusiana de 1870 va arruïnar a la seva família i va obligar a Sisley a marxar a Londres. En aquest impàs és quan decideix ser pintor. El 1874 va exposar en la primera exposició dels impressionistes i ho va continuar fent els anys 1876, 1877 i 1882. Sisley va ser eminentment un pintor paisatgista, que es va distingir dels seus col·legues impressionistes per la decisiva intervenció als seus quadres dels elements més imponderables: l'aigua, la neu, el cel, la boira, de tal forma que ha estat considerat, al costat de Monet, com un dels impressionistes més purs. Entre 1872 i 1880 va realitzar el millor de la seva producció: paisatges de gran espontaneïtat dels voltants de París, de Marly-le-Roi, Louveciennes, Bougival, Sèvres, Saint-Cloud o Meudon. Va morir com havia viscut, en la pobresa, abans de poder contemplar com els seus quadres, que en angoixants moments de penúria havia venut a preus irrisoris, poc després de la seva mort començaven a ser apreciats per la crítica i el públic i arribaven a elevades cotitzacions al mercat artístic. Va morir a Moret-sur-Loing el gener de 1899.

Font: En català: Alfred Sisley (1839-1899) En castellano: Alfred Sisley (1839-1899) In english: Alfred Sisley (1839-1899) - Altres: Alfred Sisley (1839-1899) 



Parlem de Música...

Friedrich Robert Volkmann (Lommatzsch, 6 d'abril de 1815 - Budapest, 29 d'octubre de 1883) va ser un compositor alemany. El seu pare, kantor i professor a Lommatzsch, va ser el seu primer mestre en el piano i l'orgue. Amb 17 anys va entrar al Gymnasium de Freiberg on va estudiar música amb August Ferdinand Anacker. El 1836, va viatjar a Leipzig on va estudiar composició amb Carl Ferdinand Becker. Allà va entrar en contacte amb Schumann i va assistir en diversos concerts de Mendelssohn a la Gewandhaus. L'estil d'ambdós compositors marcaria el camí musical de Volkmann. El 1841 va viatjar a Budapest on, exceptuant un període de quatre anys a Viena (1854-58), hi va viure la resta de la seva vida. Allà, en una ciutat amb poca presència musical, es va convertir en una de les figures musicals més preeminents. Allà va treballar amb Liszt i Erkel a la recentment fundada Reial Acadèmia de Música Nacional Hongaresa. Va morir a Budapest l'octubre de 1883.

OBRA:

Vocal religiosa: 

Off, S, chorus, orch;
2 masses, male vv;
6 choruses, 3 with pf acc., 3 unacc.;
2 songs, 1v, orch

Vocal secular: 

29 partsongs, 7 for mixed chorus, 18 for male chorus, 3 for female/children's chorus, 1 for female/children's chorus, pf/hmn acc.;
6 songs, 2vv, pf; 2 arias, 1v, orch;
3 songs, 1v, vc, pf;
37 songs, 1v, pf

Instrument amb orquestra:

2 syms.;
4 ovs.;
3 serenades, str;
Vc Conc.;
Concert Piece, pf, orch;
Incid music

Instrumental de cambra:

6 str qts;
2 pf trios;
2 sonatas, vn, pf;
2 sonatinas, vn, pf;
Shorter works, vn, pf and vc, pf;
Sonatina, pf 4 hands;
Sonata, 2 variation sets, pf solo;
Numerous character-pieces, pf solo and pf 4 hands

Font: En català: Friedrich Robert Volkmann (1815-1883) En castellano: Friedrich Robert Volkmann (1815-1883) In english: Friedrich Robert Volkmann (1815-1883) Altres: Friedrich Robert Volkmann (1815-1883)



Parlem amb veu pròpia...

Robert Volkmann va ser un compositor alemany que va fer les maletes per viure la major part de la seva vida a Hongria. Allà, va revolucionar, a mitges, la vida musical de Budapest. I diem a mitges perquè en la seva arribada a la ciutat se'l va veure com un renovador que importaria la música de la nova escola alemanya en terres hongareses. La realitat va ser diferent ja que el seu llibre d'estil va ser, amb matisos, el classicisme. La seva obra, dividida en música vocal (misses, cançons i algun intent d'oratori i òpera) i en música instrumental (simfonies, concerts, obra de piano, etc,.), va ser extensa i acadèmicament molt ben elaborada. Instrumentalment, hem de diferenciar les simfonies i els quartets de corda, en un estil clàssic evident, d'altres obres com el concert de violoncel que avui escoltarem o el trio de piano, més properes als models alemanys de Mendelssohn i Schumann, els dos màxims referents del seu repertori. Punt i apart va ser la seva música per a piano, d'estil més inconnex i recognoscible i possiblement la més propera al ritmes folklòrics hongaresos, en sintonia amb Lizst. Doncs bé, d'aquest autor alemany, escoltarem el Concert en La menor opus 33 (1855) per a violoncel i orquestra i l'encantador Souvenir de Maroth, Op. 6 per a piano sol. Parlant del concert, Volkmann va tractar d'imitar una característica molt comuna en l'obra de Mendelssohn, la de la unificació, és a dir, tot un concert escrit com si fos un únic moviment tot i els canvis de ritme, forma i tema evidents. En essència, aquest concert es presenta en una forma sonata de diferents capítols. L'obertura la introdueix el violoncel que proposa el tema i que solemnement l'orquestra emfatitza d'una forma brillant en un dels moments més antològics, segons el meu parer, d'aquest concert. Frases de transició accentuades pel violoncel i per la utilització de la gamma completa de registres de l'instrument, ens introdueixen a un segon tema més tranquil. Un diàleg entre el violoncel, fagot i oboè, en una curiosa forma quasi recitativa, condueix a la part central del concert, que s'aproxima melòdicament al primer moviment si bé amb noves idees hàbilment combinades. Girs dramàtics, llargs silencis orquestrals pel lluïment solista i un retorn al primer tema ens van dibuixant lentament les bases dels darrers acords finals. La interpretació, sonata però especialment concert, és de gran qualitat. Actualment, Volkmann gaudeix, tot i el silenci de la seva obra en els escenaris, d'un benestar discogràfic instrumental sorprenent motiu pel qual, de ben segur, en seguirem parlant!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

The Romantic Cello Concerto, Vol. 2 - Volkmann, Dietrich, Gernsheim & Schumann

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimecres, 29 d’octubre del 2014

HAMMERSCHMIDT, Andreas (c.1611-1675) - Machet die Tore weit

Guercino - The Woman taken in Adultery (c.1621)
Obra de Giovanni Francesco Barbieri (1591-1666), pintor italià (1)



- Recordatori d'Andreas Hammerschmidt -
En el dia de la commemoració del seu 339è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Giovanni Francesco Barbieri (Cento, 8 de febrer de 1591 - Bologna, 9 de desembre de 1666), més conegut amb el sobrenom Guercino o Il Guercino, va ser un pintor barroc italià nascut a la regió d'Emilia, encara que va viure i va pintar també a Roma i Bolonya. Representa el període de transició del classicisme romà-bolonyès al barroc ple. «Guercino» significa «guerxo» en italià. Tenia aquest sobrenom perquè patia d'estrabisme. Amb 17 anys es va associar amb Benedetto Gennari "el Vell", un pintor de l'Escola de Bolonya. El 1615 es va traslladar a Bolonya, on les seves obres es van guanyar els elogis de Ludovico Carracci, ja ancià. Després de la mort de Gregori XV, el 1623 es va traslladar de nou a Cento. El 1642 es va instal·lar a Bolonya com a successor de Guido Reni a la direcció de l'Escola de Bolonya. Va intentar imitar l'assossegat classicisme de Reni pel que la seva obra va perdre força però va guanyar en refinament i solidesa, com pot apreciar-se en el seu Sant Tomàs d'Aquino (1663, Sant Domenico, Bolonya). Les seves obres anteriors, com la Mort de Dido (1630, Galeria Spada, Roma) i Crist a la columna (1657, Palau Chigi, Roma), són més apassionades. Influenciat per Ludovico Carracci a Bolonya i per l'obra de Ticià a Venècia, Guercino va desenvolupar un estil barroc de rics colors, forts contrastos de llums i ombres i gràcil representació del moviment. Sota el mecenatge del papa Gregori XV, Guercino va pintar el fresc de l'Aurora (1621, Vila Ludovisi, Roma) i altres obres d'inspiració més clàssica, com l'Enterrament de Santa Petronila (1621, Museu Capitolí, Roma). Va morir a Bolonya el desembre de 1666.




Parlem de Música...

Andreas Hammerschmidt (Brüx, actualment Most, Bohemia, c.1611 - Zittau, 29 d'octubre de 1675) va ser un compositor i organista alemany i el major exponent de la música religiosa de la meitat del segle XVII. El seu pare, Hans Hammerschmidt, era un talabarder originari de Carthause prop de Zwickau. El 1626 la família es va veure forçada a emigrar de Brux (Most) a Freiberg a causa de la re-catolització forçosa de Bohèmia durant la Guerra dels Trenta Anys. El 1629 el seu pare va obtenir la ciutadania de Freiberg. No es coneixen qui van ser els mestres musicals d'Hammerschmidt, però es creu que va estudiar amb Balthasar Springer (1608-1654), organista de la catedral de Freiberg, amb Christoph Demantius, cantor de la catedral, i amb Christoph Schreiber, l'organista de la església de Sant Pere. Entre els anys 1633 i 1634 va exercir el seu primer lloc com a organista en el castell Weesenstein del comte Rudolf von Bünau. Al juliol del 1634 és nomenat successor de Christoph Schreiber (que havia acceptat un lloc a Zittau) com a organista de l'església de Sant Pere a Freiberg. El 1637 es va casar amb Ursula Teufel, la filla d'un comerciant de Praga, amb qui va tenir sis fills, dels quals només van sobreviure tres nenes. Aquest mateix any va obtenir la ciutadania de Freiberg.

Després de la mort de Schreiber, Hammerschmidt és nomenat novament el seu successor, aquest cop a l'església de Sant Joan de Zittau, una ciutat molt rica en aquesta època i on viuria la resta de la seva vida. Entre els seus col·legues a la ciutat hi havia el cantor Simon Crusius (1607-1678) i el rector de l'escola Johanneum, Christian Keimann (1607-1662). Hammerschmidt va escriure la música de diversos himnes de Keiman i a més va publicar les seves pròpies composicions amb prefacis escrits per Heinrich Schütz i Johann von Rist. La seva tasca li va permetre viure de forma benestant i ser respectat en la comunitat. L'himne de Keimann "Meinen Jesum laß ich nicht" amb música d'Hammerschmidt va ser, i segueix sent, molt popular en les congregacions luteranes. El 1757 hi va haver un incendi a Zittau que va destruir les fonts documentals sobre la vida d'Hammerschmidt. Es coneix poc dels seus viatges i contactes. Se sap que va visitar a Schütz a Dresden, on va escoltar les seves obres i les de compositors italians. Se sap igualment que es va traslladar a Görlitz per la dedicatòria en uns motets per al Collegium Musicum d'aquesta ciutat. Una composició per a la consagració de l'església de Santa Isabel demostra que va tenir contacte amb la ciutat de Breslau. Com a compositor, va escriure himnes, cantates, motets, àries i altres composicions vocals i instrumentals. Tot i que Hammerschmidt va ser organista durant tota la seva vida, d'entre les 400 obres que se'n conserven cap d'elles és per a orgue. Va morir a Zittau l'octubre de 1675.

OBRA:

Vocal secular:

Erster Theil weltlicher Oden oder Liebesgesänge, 1, 2vv, vn obbl, va da gamba/theorbo (Freiberg, 1642); ed. in EDM, 1st ser., xliii (1962)
Ander Theil weltlicher Oden oder Liebesgesänge, 1–3vv, vn obbl, va da gamba/theorbo (Freiberg, 1643); ed. in EDM, 1st ser., xliii (1962)
Dritter Theil geist- und weltlicher Oden und Madrigalien, 1–5vv, bc (Leipzig, 1649) [also incl. sacred works]; ed. in EDM, 1st ser., xliii (1962)

Vocal religiosa:

Musicalischer Andacht, erster Theil, das ist, Geistliche Concerten, 1–4vv, bc (Freiberg, 1639)
Musicalischer Andachten, ander Theil, das ist, Geistliche Madrigalien, 4–6vv, chorus 5vv (ad lib), bc (Freiberg, 1641)
Musicalischer Andachten, dritter Theil, das ist, Geistliche Symphonien, 1, 2vv, 2 vn, vc, bc (Freiberg, 1642)
Dialogi, oder Gespräche zwischen Gott und einer gläubigen Seelen, erster Theil, 2–4vv, bc (Dresden, 1645); ed. in DTÖ, xvi, Jg.viii/1 (1901/R)
Geistlicher Dialogen ander Theil, darinnen Herrn Opitzens Hohes Lied Salomonis, 1, 2vv, 2 vn, vc, bc (Dresden, 1645)
Vierter Theil, Musicalischer Andachten, geistlicher Moteten und Concerten, 5–10, 12 and more vv, bc (Freiberg, 1646)
Motettae, 1, 2vv, bc (Dresden, 1649)
Chormusic auff Madrigal Manier: fünffter Theil Musicalischer Andachten, 5–6vv, bc (Freiberg and Leipzig, 1652–3)
Musicalische Gespräche über die Evangelia, 4–7vv, bc (Dresden, 1655)
Ander Theil geistlicher Gespräche über die Evangelia, 5–8vv, bc (Dresden, 1656)
Fest-, Buss- und Danklieder, 5vv, 5 insts (ad lib) (Zittau and Dresden, 1658–9)
Kirchen- und Tafel-Music, 1–3vv, 4–6 insts, bc (Zittau, 1662)
Missae, tam vivae voci, quam instrumentis variis accommodatae, 5–12 and more vv (Dresden, 1663)
Fest- und Zeit-Andachten, 6vv, bc (Dresden, 1671)
2 pieces in C. Keimann: Samuel, school play (Freiberg, 1646)
5 hymn melodies in C. Keimann: Mnemosyne sacra (Leipzig, 1646)
10 hymn melodies, 1v, bc, in J. Rist: Neue himmlische Lieder (Lüneburg, 1651)
38 hymn melodies, 1v, bc, in J. Rist: Neue musikalische Katechismus Andachten (Lüneburg, 1656)
7 hymn melodies, 3, 4vv, in G. Vopelius: Neu Leipziger Gesangbuch (Leipzig, 1682)

Other:
Hertzliche Aufmerkung und heiligen Weihnachtsgruss zu Ehren Matthiä Albert und Jacob Rüdiger, 4vv (Freiberg, 1639), lost
Stölichen Schiessen bei der Hochzeit Herrn Rothens zu Zittau und Christine Stoll, 29 Oct 1640 (Görlitz, 1640), lost
Der auff den … seligen Hintritt des … Herrn M. Michaelis Theophili Lehmanns … erwehlte Leichen-Text: Ich bin gewiss, dass weder Tod noch Leben, 5vv (Freiberg, 1650)
Lob- und Danck Lied aus dem 84. Psalm … auff die rümliche Einweihung der wieder erbauten Kirche S Elisabeth in Breslau, 9vv, 5 tpt, 3 trbn, 5 va, bc (Freiberg, 1652)
Bussfertiges Friedens-Seuffzerlein … Ihr Jungen und ihr Alten hört (M. Francke), 3vv (Coburg, 1658)
Sirachs Lob- und Dankspruch … Concert, darein … die Engel zu St Petri mit zu gebrauchen, 8vv, 1634, Freiberg, Ratsbibliothek
Hochzeitsgesang für Daniel Sartorius: Es ist nicht gut, dass der Mensch allein sei, 5vv, 2 vn, 2 trbn, bn, bc, transcr. C. von Winterfeld, D-Bsb

Instrumental:

Erster Fleiss allerhand neuer Paduanen, Galliarden, Balletten, Mascharaden, françoischen Arien, Courenten und Sarabanden, 5 viols, bc (Freiberg, 1636); ed. in EDM, 1st ser., xlix (1957)
Ander Theil neuer Paduanen, Canzonen, Galliarden, Balletten, Mascharaden, 3, 5 viols, bc (Freiberg, 1639); ed. in EDM, 1st ser., xlix (1957)
Dritter Theil neuer Paduanen, 3–5 insts, bc (Leipzig and Freiberg, 1650)

Font: En català: No disponible En castellano: Andreas Hammerschmidt (1611-1675) In english: Andreas Hammerschmidt (1611-1675) - Altres: Andreas Hammerschmidt (1611-1675)



Parlem amb veu pròpia...

Andreas Hammerschmidt ens situa, de nou, en la descomunal constel·lació d'alemanys il·lustres del segle XVII. Un segle que a mesura que vaig ensumant i descobrint em va captivant irrefrenablement. Avui, en nom d'un dels compositors més populars del seu temps, recuperarem una d'aquelles meravelles vocals imprescindibles en les nostres biblioteques musicals. Hammerschmidt va néixer en un any desconegut situat probablement entre els anys 1611 i 1612, Ho remarco ja que el fet de desconèixer l'efemèride exacte ha provocat un efecte col·lateral fantàstic pels melòmans. El segell Carus, un dels millors quan parlem de música coral, va decidir celebrar per duplicat el 400è aniversari de naixement, per tant, dues edicions d'extraordinari talent i de música divina ens obren la porta a la música d'un autor ben conegut a Alemanya. En aquest dia de commemoració del 339è aniversari de decés, recuperarem una d'elles. Per nom Machet die Tore weit, i en què també hi trobarem un preciós Magnificat de Rosenmüller, el rival públic d'Hammerschmidt, escoltarem alguna de les 400 obres vocals que va compondre. Concretament, aquelles incloses dins la col·lecció Musicalischer Andachten (Freiberg, 1642). Concertants, comprenen obres en diverses formes i estils musicals: àries, motets, concerts, etc,. Paraula sagrada en idioma alemany són els principis literaris d'unes partitures, si més no les que avui escoltarem, de festivitat i celebració. Motets a 4 o 6 veus amb baix continuo i amb cornetes i sacabutx ad libitum (no és el cas d'aquesta edició), en cas que els mitjans així ho permetessin (en paraules del mateix Hammerschmidt), per duplicar les veus. Una de les particularitats d'Hammerschmidt és l'ús brillant del cor solista i el ripieno, una de les característiques musicals més singulars del barroc. Obres de gran bellesa que, sumades a l'alegria vocal amb què es presenten, converteixen al nostre autor en un mestre genuí l'estocada del qual trasbalsa, i de quina manera, els nostres sentits!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

Andreas Hammerschmidt & Johann Rosenmüller - Machet die Tore weit

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimarts, 28 d’octubre del 2014

DESSOFF, Felix Otto (1835-1892) - Streichquartett F-Dur, Op.7

Eugenio Lucas Villaamil - Arriving at the Theatre on a Night of a Masked Ball (c.1895)
Obra d'Eugenio Lucas Villaamil (1858-1919), pintor espanyol (1)



- Recordatori de Felix Otto Dessoff -
En el dia de la commemoració del seu 122è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Eugenio Lucas Villaamil (Madrid, 14 de gener de 1858 - Madrid, 23 de gener de 1919) va ser un pintor espanyol, Cavaller de l'Ordre de Carles III. Algunes obres que s'han atribuït a Goya en realitat pertanyen a Lucas Villaamil. Fill del prestigiós pintor Eugenio Lucas Velázquez, que va morir quan el que havia de ser el seu hereu, només tenia 12 anys. Les seves pintures mantenen la influència de les característiques de les del seu pare, amb la repetició dels temes de Goya, que tan genialment va tractar el seu pare Lucas Velázquez, copiant diversos temes de l'aragonès al Museu del Prado. Va ser un pintor d'estil extraordinàriament versàtil, va aconseguir suplir les seves discretes dots artístics amb una indiscutible fecunditat creativa, especialment atractiva en les seves estampes del Madrid goyesc, resoltes amb gran habilitat compositiva i alegria de color, amb les que va aconseguir cert èxit entre un tipus de clientela mitjana, que li va permetre sobreviure, encara que mai va aconseguir introduir-se en els grans cercles artístics públics i oficials del seu temps. Va morir a Madrid el gener de 1919.

Font: En català: No disponible En castellano: Eugenio Lucas Villaamil (1858-1919) In english: No disponible - Altres: Eugenio Lucas Villaamil (1858-1919)



Parlem de Música...

Felix Otto Dessoff (Leipzig, 14 de gener de 1835 - Frankfurt am Main, 28 d'octubre de 1892) va ser un compositor i director alemany. Va estudiar amb Moscheles, Plaidy (piano), Hauptmann (composició), i Reitz (instrumentació) al Conservatori de Leipzig (1851-1854). La seva bona nota va afavorir el ràpid assoliment del càrrec de director musical de l'Actientheater de Chemnitz. Paral·lelament, va dirigir orquestres a Altenburg, Düsseldorf, Cassel, Aix-la-Chapelle i Magdeburg. El 1860 va ser nomenat director de l'orquestra de l'Òpera Imperial de Viena un any que també va assolir el càrrec de director de concerts de la Filharmònica de Viena. A la capital austríaca va començar a treballar com a professor de composició al Conservatori. Entre els any 1875 i 1881 va assolir el càrrec de mestre de capella de la Badische Staatskapelle de Karlsruhe per després assolir el mateix càrrec en el Stadttheater de Frankfurt. Va ser poc prolífic com a compositor ja que només va escriure música de piano, lieder i pocs exemples d'obra de cambra. Va morir a Frankfurt am Main l'octubre de 1892.

Font: En català: Felix Otto Dessoff (1835-1892) En castellano: In english: Felix Otto Dessoff (1835-1892) Altres: Felix Otto Dessoff (1835-1892)



Parlem amb veu pròpia...

Otto Dessoff va ser més director i gerent que compositor. Els seus èxits en aquest darrer aspecte són insignificants en relació amb l'alçada dels càrrecs que va assolir. Director d'orquestra de l'Òpera Imperial i de la Filharmònica de Viena, professor del Conservatori de Viena, mestre de capella a Kalsruhe i a Frankfurt... Per tant, com és possible que amb aquest currículum en prou feines dediqués temps a una labor "obligada" com la composició. La resposta és desconeguda, tanmateix, avui intentarem posar una llum fugaç a alguna de les poques obres que d'ell se'n conserven. El Quartet opus 7 per a dos violins, viola i violoncel és un dels seus tres intents per explorar la composició de música de cambra. Dedicat a Brahms, amb broma inclosa: "...vostè sentirà alleujament al veure el seu nom al títol d'aquest quartet conservat per a la posteritat. Quan la humanitat hagi oblidat el seu Rèquiem alemany la gent dirà aleshores; dedicat a Brahms? Oh, sí, aquell a qui Dessoff dedica el seu Opus 7". Una broma invertida ja que ningú recorda a Dessoff no així a Brahms i al seu Rèquiem. En favor de Dessoff hem de dir que si amb la seva dedicatòria es referia a una semblança musical doncs aleshores si que podem fer una lleu aproximació entre ambdós alemanys. De quatre moviments, l'allegro ben moderato comença amb un tema joiós i alegre que enllaça amb un segon tema més romàntic i proper a l'estil de Brahms. Una introducció pizzicato quasi fúnebre inicia el larghetto que canvia vers un tema més líric i optimista. El tercer moviment, el breu poco andantino, és un vals lent però suaument contrastat. El final allegro con brio s'inicia amb una melodia jovial que tanca el quartet d'una forma festiva. Dessoff va escriure aquest opus 7 el 1878, és a dir, en plena maduresa compositiva fet que hàbilment queda demostrat en la filosofia musical d'aquesta obra. Una partitura fresca i original, rítmicament més senzilla que les obres del seu estimat Brahms però que agradablement ens permet posar nom, cognoms i música a un alemany a qui tots havíem oblidat!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

Felix Otto Dessoff: Kammermusik

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dilluns, 27 d’octubre del 2014

HUGUES, Pietro Eugenio Luigi (1836-1913) - Flute Concerto, Op.56

Pierre Auguste Renoir - Two Sisters (1881)
Obra de Pierre-Auguste Renoir (1841-1919), pintor francès (1)



- Recordatori de Pietro Eugenio Luigi Hugues -
En el dia de la celebració del seu 178è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Pierre-Auguste Renoir (Llemotges, 25 de febrer de 1841 - Cagnes, 3 de desembre de 1919), és un dels més cèlebres pintors francesos. No és fàcil classificar-lo, va pertànyer a l'escola impressionista, però es va separar d'ella ràpidament pel seu interès per la pintura de cossos femenins sobre els paisatges, el pintor Rafael va tenir una gran influència en ell. Famós per les seves pintures resplendents i íntimes, en particular les que representen nus femenins, se'l considera un dels més grans artistes independents de la seva època. És famós per l'harmonia de les seves línies, la brillantor del seu color i l'encant íntim dels seus molt variats temes pictòrics. A diferència d'altres impressionistes, es va interessar més per la representació de la figura humana individual o en retrats de grup que dels paisatges, a més, tampoc va subordinar la composició i plasticitat de la forma als intents d'interpretació dels efectes lumínics. Renoir va néixer a Llemotges, el 25 de febrer de 1841. De nen va treballar com a decorador en una fàbrica de porcellanes de París, als 17 anys copiava pintures sobre ventalls, pantalles de làmpades i persianes. Després del seu ingrés a l'Acadèmia de Belles Arts el 1862, Renoir es va matricular a l'acadèmia del pintor suís Charles Gabriel Gleyre, on va conèixer a Frideric BazilleClaude Monet i Alfred Sisley. La seva obra més primerenca va estar influenciada per dos pintors francesos, Monet en el seu tractament de la llum, i el pintor romàntic Eugène Delacroix en el seu tractament del color. 

El 1864 va exhibir per primera vegada la seva obra a París, però no va obtenir cert reconeixement fins el 1874, en la primera exposició de pintors de la nova escola impressionista. El ball del Moulin de la Galette (1876, Museu d'Orsay, París) és una de les obres més famoses de l'impressionisme, una escena d'un cafè, a l'aire lliure, en la qual queda palès el domini de Renoir en el tractament de les figures i en la representació de la llum. Altres exemples extraordinaris del seu talent com a retratista són, Madame Fuster i els seus nens (1878, Museu Metropolità de Nova York) i Jeanne Samary (1879, Museu del Louvre de París). Renoir va consolidar la seva reputació amb l'exposició individual celebrada a la galeria Durand - Ruel de París el 1883. Entre els anys 1884 i 1887 va realitzar unes sèries d'estudis de grup de figures nues conegudes com Les grans banyistes (Museu d'Art de Filadèlfia). Aquestes obres revelen la seva extraordinària habilitat per mostrar el brillant i nacrat color i textura de la pell i per comunicar un sentiment líric unit a la plasticitat del tema. La seva representació de la gràcia femenina no ha estat superada en la història de la pintura moderna. Molts dels seus últims quadres tracten també el mateix tema però en un estil cada vegada més accentuat rítmicament. Durant els últims 20 anys de la seva vida va patir d'artritis. Encara que li era impossible moure les mans lliurement, va continuar treballant amb un pinzell lligat al braç. Renoir va morir el 3 de desembre de 1919 a Cagnes, una vila al sud de França.




Parlem de Música...

Luigi Hugues (Casale Monferrato, 27 d'octubre de 1836 - Casale Monferrato, 5 de març de 1913) va ser un geògraf i músic aficionat italià. Va estudiar enginyeria, ciències i literatura abans de dedicar-se a la geografia. Conegut principalment per la seva contribució a l'ensenyament de la història de la geografia, Hugues va dedicar part del seu temps a la composició de forma esporàdica i lliure. Bon intèrpret de la flauta, va ser per aquest instrument que va compondre diverses obres de les que en destaquen el seu concert per a flauta i orquestra Op.56. Fruit del seu perfil més aficionat, musicalment no se l'ha tingut en compte a l'hora d'estudiar la història de la música per a flauta a Itàlia. Va morir a Casale Monferrato el març de 1913.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Luigi Hugues (1836-1913) - Altres: Luigi Hugues (1836-1913)



Parlem amb veu pròpia...

La sort del músic aficionat, tot i la restricció de la manca d'acadèmia, és la total llibertat a l'hora d'escriure música. Aquest sembla el camí que traça el repertori de Luigi Hugues, un geògraf que per afició va dedicar-se a la composició. I el resultat, escoltant aquesta fantàstica edició, no pot ser més satisfactori. Amb tot, un es pregunta si realment Hugues no es fa el despistat amb nosaltres perquè tendeixo a creure que alguna acadèmia i estudis musicals havia de tenir per escriure obres de tant bon gust com les que es presenten en aquesta edició. Emmarcades en la filosofia del risorgimento, Hugues dibuixa un paisatge de colors i de màgia en què la flauta, i especialment el flautista, ha de demostrar una dosis de tècnica i de força pulmonar remarcable. Obres com el preciós Notturno opus 54 o el seu Concert en Re major opus 56, ambdós en la seva versió per a flauta i piano, són sensibles, dolces i líricament properes a l'òpera però també obligadament virtuoses i exigents. El contrast i el diàleg que s'estableix entre el piano i la flauta, fruit de la brillant interpretació, és senzillament deliciós tot convertint a Hugues, el geògraf, en un autèntic mestre en aquest art!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

Musiche originali ed inedite per flauto e pianoforte

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!