dissabte, 31 de maig del 2014

HAYDN, Franz Joseph (1732-1809) - The 13 Part-Songs

Andrea Appiani - Jupiter und Merkur bei Philemon und Baucis (c.1800)
Obra d'Andrea Appiani (1754-1817), pintor italià (1)



- Recordatori de Joseph Haydn -
En el dia de la commemoració del seu 205è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Andrea Appiani (Milà, 31 de maig de 1754 - Milà, 8 de novembre de 1817) va ser un pintor neoclàssic italià. Va néixer a Milà i es va formar en pintura amb Carlo Maria Giudici. Va rebre formació en dibuix tot copiant tot tipus d'obres. Es va unir a la classe del pintor de frescs Antonio de' Giorgi que impartia classes a Milà. Va estudiar amb Martin Knoller, amb qui va aprofundir en el seu coneixement de pintura a l'oli. També, va estudiar anatomia a l'Ospedale Maggiore de Milà amb l'escultor Gaetano Monti. Va dibuixar retrats i escenes històriques. El 1776 va entrar a l'Accademia di Belle Arti de Brera per seguir els cursos de pintura de Giuliano Traballesi, de qui va rebre ensenyament magistral sobre la tècnica al fresc. Va rebre una pensió de Napoleó fins el 1814. A partir d'aleshores va viure en la pobresa i va morir a Milà el novembre de 1817.

Font: En català: No disponible En castellano: Andrea Appiani (1754-1817) In english: Andrea Appiani (1754-1817) - Altres: Andrea Appiani (1754-1817)



Parlem de Música...

Franz Joseph Haydn (Rohrau, 31 de març de 1732 - Viena, 31 de maig de 1809) va ser un compositor austríac, una de les figures més influents en el desenvolupament de la música del classicisme. D'origen humil, va a Rohrau an der Keitha, prop de Viena. Va ser el més gran dels dos músics fills d'un fabricant de rodes. Alguns suposen que era descendent de croats. Amb 8 anys va entrar a l'escola coral de la Catedral de Sant Esteve, a Viena, on va rebre la seva única formació acadèmica. Als 17 anys va abandonar el cor i va passar diversos anys treballant com a músic independent. Va estudiar els tractats de contrapunt i va rebre algunes lliçons del prestigiós mestre de cant i compositor italià Nicola Porpora. El 1755 va treballar pel baró Karl Josef von Fürnberg, època en què va compondre els seus primers quartets de corda. El 1759 va ser nomenat director musical del comte Ferran Maximilian von Morzin. L'any 1760 va contreure matrimoni amb Maria Anna Keller, unió que va fracassar i de la qual no hi va haver descendència. La sort d'Haydn va canviar el 1761, any en què va ser nomenat director musical adjunt del príncep Pál Antal Esterházy, i el 1762 mestre de capella. Va treballar per a tres prínceps de la família Esterházy. El segon d'ells, el príncep Miklós József Esterházy, va ser un gran amant de la música. A Esterházy (Hongria), el seu lloc d'estiueig, Miklós tenia una fundació musical important, que va ser dirigida per Haydn. A més de les simfonies, òperes, operetes de titelles, misses, obres de cambra i música de dansa que el príncep li encarregava, també va fer que assagés i dirigís les seves pròpies obres, així com les d'altres compositors. Havia d'ensenyar als cantants, mantenir la col·lecció d'instruments i la llibreria musical, treballar com a organista, violista i violinista quan fos necessari i solucionar les disputes dels músics que estaven al seu càrrec.

Encara que amb freqüència es va queixar del pes del seu treball i de l'aïllament que sentia a Esterházy, la seva posició era envejable pels músics del segle XVIII. Un aspecte important del seu contracte després del 1779 va ser la llibertat de vendre la seva música als editors i d'acceptar comissions per això. Com a resultat, durant la dècada del 1780 la seva obra va començar a conèixer-se més enllà dels límits d'Esterházy i la seva fama es va estendre considerablement. Després de la mort del príncep Miklós el 1790, el seu fill, el príncep Antal, va reduir les ajudes per a la fundació d'Esterházy. El violinista i empresari britànic Johann Peter Salomon el va contractar pels seus concerts a Londres. Els dos viatges que va fer a la capital britànica per assistir a aquests concerts (1791-1792 i 1794-1795), van ser les ocasions perfectes per a l'èxit de les seves últimes simfonies. Conegudes com les Simfonies Salomon o Simfonies de Londres, inclouen algunes de les seves obres més famoses. Durant els seus últims anys a Viena, Haydn va començar a compondre misses i grans oratoris com La creació (1798) i Les estacions (1801, basat en el poema del mateix nom de l'escocès James Thomson). També d'aquest període és L'himne de l'emperador (1797), que més tard es va convertir en l'himne nacional d'Alemanya. Després d'aconseguir fama i riquesa, va morir a Viena el 31 de maig de 1809. Haydn va abastar pràcticament tots els gèneres: vocals, instrumentals, religiosos i seculars. Moltes de les seves obres no es coneixien fora d'Esterházy, especialment els 125 trios i altres peces compostes per a viola baríton, instrument híbrid de corda que el príncep Miklós tocava. La majoria de les seves 19 òperes i operetes de titelles les va compondre segons el gust i les directrius del príncep. Haydn va admetre la superioritat de les òperes del seu jove amic Wolfgang Amadeus Mozart. No obstant això, en altres gèneres, les seves obres van tenir bona acollida i la seva influència va ser molt important.

Les 107 simfonies (104 és el nombre tradicional, altres tres s'han inclòs posteriorment) i els 83 quartets per a corda, que van revolucionar la música, són proves fefaents de la seva original aproximació a nous materials temàtics i formes musicals, així com del seu mestratge en la instrumentació. Les seves 62 sonates i 43 trios per a piano mostren un ampli ventall, des d'aquells compostos per aficionats fins els destinats a virtuosos del teclat, aquests últims pertanyents a les seves obres de maduresa. La influència que va exercir en el desenvolupament de la sonata va ser decisiva. Aquesta era la forma predominant del classicisme, que van utilitzar els compositors fins al segle XX per a crear estructures musicals cada vegada més extenses. Haydn la va utilitzar de dues maneres diferents: en primer lloc, va desenvolupar el que fins llavors havia estat una simple exposició de temes en diferents tonalitats i va crear una sofisticada interacció entre diferents grups temàtics, les diferents tonalitats definien l'extensa estructura dels moviments; en segon lloc, va economitzar el material temàtic de manera que només les tonalitats diferenciaven les diferents parts. Aquesta tendència cap a l'austeritat temàtica es pot apreciar en les últimes simfonies de Jean Sibelius, cent vint anys més tard. La productivitat d'Haydn es va veure reforçada per la seva inextingible originalitat. La forma innovadora en què transformava una simple melodia o motiu en complexos desenvolupaments va fascinar als seus contemporanis. Són característics del seu estil els canvis sobtats de moments dramàtics a efectes humorístics així com la seva inclinació per les melodies de tipus folklòric. Un escriptor de la seva època va descriure la seva música com "art popular", i, de fet, el seu equilibri entre la música directa i els experiments innovadors van transformar l'expressió instrumental del segle XVIII.

Font: En català: Joseph Haydn (1732-1809) En castellano: Joseph Haydn (1732-1809) In english: Joseph Haydn (1732-1809) Altres: Joseph Haydn (1732-1809)



Parlem amb veu pròpia...

Les 13 Part-Songs d'Haydn, per a tres o quatre veus amb piano, formen part del seu repertori "final"ja que les va acabar de compondre el 1801. En aquell temps Haydn ja gaudia del més absolut reconeixement així com de totes les facilitats per a difondre les seves obres. No en va, ja era el compositor viu més famós, sense rival possible. En aquella època Haydn, resignat, es queixava que "les seves obligacions augmentaven a mesura que els meus anys també ho feien". Amb independència de les seves circumstàncies professionals, aquestes singulars cançons van ser escrites, aparentment, sense que ningú els hi demanés, per tant, emanen de la seva més genuïna llibertat creativa, sense restriccions de cap mena. Per tant, ens trobem amb unes cançons que possiblement expressen, en gran mesura, l'estat d'ànim creatiu més sincer d'Haydn. Aquestes són, en essència, entreteniments sense més pretensions que la intrínseca de la seva pròpia naturalesa. A diferents veus, la versió editada que les trobarem són per a cor i pianoforte. Religioses algunes d'elles, expressen el ser i el creure d'un Haydn que sempre va demostrar una profunda espiritualitat personal. D'altres, seculars, es presenten amb elements més humorístics i algunes, fins i tot, en forma de breus historietes. Un Haydn diferent que amb l'absolut domini de la tècnica del contrapunt, de la seva dilatada experiència i del seu art innat, ens regala unes breus però majúscules obres corals d'una bellesa irrenunciable!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...
The 13 Part-Songs, An die Frauen, Hob. XXVb:4

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dijous, 29 de maig del 2014

KAHN, Robert (1865-1951) - Klavierquartett Op. 30

Marie François Firmin-Girard - Hirtenmädchen am Waldrand beim Entfachen eines Feuers (1921)
Obra de François-Marie Firmin-Girard (1838-1921), pintor francès (1)



- Recordatori de Robert Kahn -
En el dia de la commemoració del seu 63è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

François-Marie Firmin, dit Firmin-Girard (Poncin, 29 de maig de 1838 - Montluçon, 8 de gener de 1921) va ser un pintor francès d'escenes històriques, religioses, de gènere, retrats, paisatges, natures mortes i flors. Va pertànyer a l'escola de pintura realista francesa. Ben aviat va anar a viure a París on, a partir del 1854, va estudiar a l'École Nationale Supérieure des Beaux-Arts. Allà va tenir a com a professors a Charles Gleyre i a Jean-Léon Gérôme. Va guanyar el segon Premi de Roma el 1861 i va decidir obrir un taller propi a París. A partir del 1859 va exposar al Saló de París i també al Salon des artistes français on va guanyar algunes medalles. El seu estil, a cavall del realisme més perfeccionista i l'impressionisme, va tenir, en la llum, un dels elements més característics. Va explorar temàtica diversa i va rebre el reconeixement de la crítica i del públic. Va morir a Montluçon el gener de 1921.

Font: En català: No disponible En castellano: François-Marie Firmin-Girard (1838-1921) In english: François-Marie Firmin-Girard (1838-1921) - Altres: François-Marie Firmin-Girard (1838-1921) 



Parlem de Música...

Robert Kahn (Mannheim, 21 de juliol de 1865 - Biddenden, 29 de maig de 1951) va ser un professor i compositor alemany. Es va formar al Berlin Musikhochschule (1882-1885) i a la Munich Akademie der Tonkunst (1885-6). Va visitar Viena el 1887 on va conèixer a Brahms. Després del servei miliar, es va instal·lar a Berlín. Allà va començar a compondre i a estrenar algunes de les seves primeres obres. El 1890 va exercir de director d'assaig de l'orquestra de la Leipzig Stadttheater. El 1894 va ser nomenat membre de l'Escola Superior de Música de Berlín, on va ser professor de piano i composició fins l'any 1930. El 1916 va entrar a l'Acadèmia de les Arts de Berlín però la irrupció del nazisme va forçar el seu exili a Anglaterra el 1937. El seu nom es va apagar lluny de la geografia que l'havia vist créixer, treballar i assolir l'èxit. Kahn va començar la seva carrera compositiva en la tradició de Schumann, Mendelssohn i Brahms, aquest últim va exerceix una profunda influència en la seva obra. També va mostrar interès per Reger i, en general, pel romanticisme més clàssic. La seva música és sòbria i sòlida en la seva arquitectura i de contrapunt molt depurat. Tot i viure fins ben entrat el segle XX, la seva filosofia musical rebutja de ple els postulats moderns i trencadors. Va destacar, especialment, la música de cambra i els seus Lieder. Els quartets de piano, les sonates de violí o els quartets de corda són algunes de les partitures més ben escrites i estructurades del seu repertori. Va escriure algunes obres corals com Mahomets Gesang op.24, Sturmlied op.53 i Festgesang op.64. Va morir a Kent el maig de 1951.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Robert Kahn (1865-1951) - Altres: Robert Kahn (1865-1951)



Parlem amb veu pròpia...

Robert Kahn va ser un compositor i professor alemany que va viure a Alemanya, plàcidament, fins que la miserable intolerància nazi, en nom de la neteja de "música degenerada", el va obligar a l'exili a Anglaterra. Allà, derrotat, va abandonar la música i va morir en la foscor de Kent. Abans d'aquest trist i injust final, fruit dels sense-raons del sectarisme més ranci, Kahn va deixar autèntiques mostres d'un art immaculat i d'una creativitat romàntica plena de sentimentalisme. De la nombrosa obra que va escriure, la més destacada va ser la relativa al gènere de cambra en què, entre altres, els seus quartets de piano van ser algunes de les partitures més interessants. En aquest sentit, el Quartet en La menor, opus 30 per a piano, violí, viola i violoncel, de 1899, està estèticament emparentat amb les obres de cambra de Brahms, el seu gran referent. Com ell, va defugir la nova corrent post-romàntica i va viure plàcidament en el romanticisme més clàssic. De quatre moviments, Allegro energico, Larghetto, Allegretto grazioso i Vivace, és una gran obra de cambra, poètica, de sobrietat aparent i acadèmicament brillant. Alhora, la interpretació és elegant, efectiva i de dibuix ben traçat fet que ens permetrà conèixer i especialment gaudir d'aquest romàntic tardà alemany!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

Kahn: Klavierquartett Nr. 2 - 7 Lieder - Serenade

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimecres, 28 de maig del 2014

MAGI, Fortunato (1839-1882) - Ecce Lux Nova

Hans Makart - Musikalische Unterhaltung (1874)
Obra d'Hans Makart (1840-1884), pintor austríac (1)



- Recordatori de Fortunato Magi -
En el dia de la commemoració del seu 132è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Hans Makart (Salzburg, 28 de maig de 1840 - Viena, 3 d'octubre de 1884) va ser un pintor austríac, anomenat "el príncep dels pintors" i considerat un dels autors més importants d'Àustria del segle XIX. Va iniciar els seus estudis a Viena i Salzburg, traslladant-se el 1859 a Munich on va continuar la seva formació fins el 1865. Allà va treballar en el taller de Karl Theodor von Piloty (1826-1886), especialista en temàtica històrica. Ja en aquests primers moments, l'artista considerava que la finalitat de la pintura no estava en el tema sinó en la màgia de les formes i dels colors. Dos dels seus quadres realitzats en aquesta època, La pesta a Florència i Amorets moderns, van assolir l'èxit immediatament, tant per part de la crítica com del públic, el que va motivar que fos triat per treballar en les nombroses obres de la Ringstrasse de Viena. El 1869 Makart es va traslladar a Viena, instal·lant-se en un sumptuós estudi sufragat per l'Estat que va esdevenir el centre artístic de la ciutat. En aquell temps va rebre molts visitants il·lustres i celebritats. El crític d'art, Ludwig Hevesi, es va referir a Makart com "un aristòcrata que nedava en or (...) va estar tota la seva vida engalanat, com en un conte de fades, com si Viena fos el seu Bagdad". Es va dedicar especialment al disseny d'interiors en els palaus de la Ringstrasse i a retratar els membres de l'alta societat. El 1879 se'l va nomenar acadèmic i va rebre alguns dels seus encàrrecs més importants, entre ells, La cavalcada commemorativa dels cinquanta anys en el poder de l'emperador Francesc Josep I. El següent encàrrec va ser la decoració de les escales del Kunsthistorisches Museum de Viena, realitzant les llunetes abans de la seva mort el 1884. La seva obra va influenciar la pintura de Gustav Klimt. Després de la mort de Makart, l'octubre de 1882, la seva fama va decaure ràpidament. 

Font: En català: No disponible En castellano: Hans Makart (1840-1884) In english: Hans Makart (1840-1884) - Altres: Hans Makart (1840-1884)



Parlem de Música...

Fortunato Maggi (Lucca, 6 d'octubre de 1839 - Venècia, 26 de maig de 1882) va ser un compositor italià, oncle de Giacomo Puccini. El 1849 es va matricular a l'escola de música de Lucca on va assistir a classes de cant, orgue, piano i violí així com de composició i contrapunt. El 1852 es va convertir en deixeble de Michele Puccini i el 1857 es va graduar en composició. Aquell mateix any va assolir el càrrec de professor d'harmonia i d'orgue així com el càrrec d'organista en diferents escoles musicals de Lucca. El 1863 es va convertir en membre honorari de la Società del quartetto di Lucca. En aquells anys la seva activitat com a pianista va ser molt intensa, especialment com a intèrpret i no tant com a compositor. Quan va morir Michele Puccini el 1864 el va substituir en el càrrec de professor de composició i contrapunt, en el de mestre de capella i en el d'organista de la Catedral de Lucca. El seu paper musical a la ciutat de Lucca va esdevenir molt destacat. Va rebre diverses condecoracions i va ser admès com a maestro esercente de l'Accademia di S. Cecilia de Roma. El 1871 es va convertir en el director de l'orquestra del Teatre del Giglio. El 1871 va tenir com a alumne al seu nebot Giacomo Puccini. El 1875 va entrar com a membre, també, de la prestigiosa Acadèmia Filharmònica de Bolonya. El 1877 va assolir el càrrec de professor de composició en el Liceu Musical B. Marcello de Venècia. Va morir en aquesta ciutat el maig de 1882. La seva música va ser principalment religiosa, amb nombroses misses, vespres, himnes i motets normalment a doble cor i gran orquestra. Instrumentalment va compondre diverses simfonies i obra de cambra, alguna d'ella per a nombrosa instrumentació de vent i percussió.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: No disponible Altres: Fortunato Magi (1839-1882)



Parlem amb veu pròpia...

Fortunato Magi és un autor que hem d'enllaçar geogràficament amb Lucca i la seva singularitat musical. En aquella ciutat i en contacte directe amb els Puccini, amb Michele especialment i amb el seu fill Giacomo Puccini nebot del mateix Fortunato, va viure la quasi totalitat de la seva vida. Afortunat o no, el cert és que Magi va desenvolupar una carrera polifacètica i en certa forma ben delimitada cronològicament. Pianista d'èxit durant la seva joventut i compositor i professor durant la seva maduresa. Va romandre en l'excel·lència acadèmica en l'àmbit local de Lucca i el seu entorn. Allà va ser on va desenvolupar la seva particular carrera com a compositor on va escriure, principalment, abundant música religiosa comprensible, per altra banda, tenint en compte el càrrec que ostentava a la Catedral de Lucca. Aquesta, sovint per a solistes, doble cor i gran orquestra i emmarcada en la plenitud del risorgimiento, és a dir, d'exuberància i pompositat. L'exemple, en aquest sentit, serà la Sinfonia a piena orchestra e banda, una partitura escrita en un únic moviment, inesperadament ben estructurada, festiva i de parafernàlia militar. Alhora, la interpretació és realment bona per la qual cosa el descobriment resulta encara més sorprenent. L'acompanyarà el motet religiós, Ecce Lux Nova, per a baríton, cor i orquestra on Magi desenvolupa una partitura vocal en què la lírica solista és tant o més important que la festivitat coral i orquestral. El segell Bongiovanni segueix proporcionant autèntiques joies i aquesta, no ho dubto, és una d'elles!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

Magi: Sinfonia a piena orchestra e banda / Angeloni: Miserere

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimarts, 27 de maig del 2014

DEMARS, Charles (1702-1774) - Livre de Pieces de Clavecin

Giovanni Antonio Guardi & Francesco Guardi - Two Odalisques Playing Music in the Harem (c.1742)
Obra de Giovanni Antonio Guardi (1699-1760), pintor italià.



- Recordatori de Charles Demars -
En el dia de la commemoració del seu 312è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Giovanni Antonio Guardi (Viena, 27 de maig de 1699 - Venècia, 23 de gener de 1760), també conegut amb el nom de Gianantonio Guardi, va ser un pintor italià. Guardi va ser un dels fundadors de l'Acadèmia de Venècia el 1756. Nascut a Viena, va ser el fill d'un pintor barroc menor de Trentino i el germà gran de l'internacional Francesco Guardi. Es va formar a Viena tot i que ràpidament es va instal·lar a Venècia. El col·leccionista Johann Matthias von der Schulenburg va encarregar a Guardi obres de temàtica orientalista i d'inspiració turca. Va formar els seus germans Francesco i Nicolò. Va rebre encàrrecs de diverses esglésies venecianes i va ser professor, entre altres, de Francesco Casanova. Va morir el gener de 1760 a Venècia.

Font: En català: No disponible En castellano: Giovanni Antonio Guardi (1699-1760) In english: Giovanni Antonio Guardi (1699-1760) - Altres: Giovanni Antonio Guardi (1699-1760)



Parlem de Música...

Charles Demars (Sézanne, bap. 28 de maig de 1702 - Paris, 4 de març de 1774) va ser un organista i compositor francès. El seu pare i avi van ser organistes a Sézanne. L'any 1728 va assolir el càrrec d'organista de la Catedral de Vannes, a la Bretanya francesa. Aquesta càrrec el va conservar fins el dia de la seva mort. La seva vida i obra és molt poc coneguda. La seva col·lecció de peces de clavecí, publicada a París el 1735 i atribuïda erròniament al seu germà gran Jean Odéo Demars és la única edició existent de les seves obres. Va morir probablement a París el març de 1774.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Charles Demars (1702-1774) Altres: No disponible



Parlem amb veu pròpia...

El cognom Demars, tot i l'enorme desconeixement que actualment en tenim, va ser un cognom aparentment familiar en la vida musical de Sézanne. En aquesta ciutat, tota una generació de Demars hi van fer vida i professió. El seu germà Jean Odéo Demars (1695-1756), organista i compositor, va ser el membre més "conegut" d'aquesta nissaga tot i ser, de la mateixa forma que Charles, un personatge inèdit dins el coneixement musical del nostre petit país. Ambdós, per coincidència espacio-temporal, devien treballar, suposem, en contacte permanent. Ambdós, organistes, un a París i l'altre a Vannes, van treballar amb l'orgue tot i que, curiosament, la majoria del seu poc repertori recuperat està escrit per l'instrument de moda a França en aquell temps, el clavecí. Tant en l'estil i l'organització la música es presenta com a una reminiscència més propera a l'obra d'Händel que a la d'altres compositors francesos. Obertures en preludi, allemandes, courantes i gigues característiques és el que escoltarem en el recull Livre de Pieces de Clavecin de 1735. Un interessant descobriment que ens permetrà ampliar la constel·lació de músics a l'entorn de Couperin. La de Demars és dèbil i llunyana però amb perseverança i el bon fer de l'intèrpret que la recupera, podrem caracteritzar la cromàtica llum de la seva ànima!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...


Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dilluns, 26 de maig del 2014

ASIOLI, Bonifazio (1769-1832) - Keyboard Sonatas

Richard Parkes Bonington - The Grand Canal, Venice, Looking Toward the Rialto (1826)
Obra de Richard Parkes Bonington (1801-1828), pintor anglès (1)



- Recordatori de Bonifazio Asioli -
En el dia de la commemoració del seu 182è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Richard Parkes Bonington (Arnold, Nottinghamshire, 25 d'octubre de 1802 - Londres, 23 de setembre de 1828) va ser un pintor paisatgista romàntic anglès. Va néixer a Arnold, prop de Nottingham. Quan la seva família es va traslladar a Calais, França, va assistir a l'Escola de Belles Arts de París el 1820 on va rebre classes particulars del baró Antoine-Jean Gros i es va fer amic de Delacroix. Encara que també va pintar a l'oli, és més conegut pels seus paisatges a l'aquarel·la. Va passar la major part de la seva vida a França i va ser un dels primers pintors d'aquest país a adoptar la tècnica dels paisatgistes anglesos de l'època, com John Constable. Va morir a l'edat de 26 anys a Londres, abans que el seu estil assolís la plena maduresa. No obstant això, en la seva obra s'aprecia una gran habilitat, espontaneïtat i agilitat en la traçada. Juntament amb Turner i John Constable va posar en voga les pochades (esbossos ràpids presos del natural). Després de la seva mort, la seva pintura de caràcter líric i eteri va exercir una gran influència a l'Escola de Barbizon francesa. Entre les seves obres en destaquen Enric IV i l'ambaixador espanyol (c.1827, Col·lecció Wallace, Londres), Francesc I i la duquessa d'Étampes (c.1828, Museu del Louvre, París), Escena costanera, Normandia i Descans a la vora del camí (ambdós en el Museu Metropolità, Nova York).




Parlem de Música...

Bonifazio Asioli (Correggio, 30 d'agost de 1769 - Correggio, 26 de maig de 1832) va ser un compositor i pianista italià. Nascut en una família de músics, la seva primerenca formació va ser autodidacta tot i estudiar, durant un breu període de temps, amb Giovanni Battista Lanfranchi, un assistent de mestre de capella de la seva ciutat natal. Amb 8 anys va començar a compondre música de cambra i obra litúrgica. Va estudiar a Parma amb Angelo Morigi i el 1782 va estudiar a Bologna amb el Pare Martini. Des d'allà va viatjar a Venècia abans de tornar a Correggio. Amb 14 anys va començar a donar classes de clavecí, flauta i violoncel al Collegio Civico i el 1786, amb 17 anys, el van nomenar mestre de capella. El 1785 va estrenar La volubile, la primera de les seves òperes. A partir d'aleshores va començar a recorre Itàlia com a compositor teatral. El 1895 va ser nomenat maestro di camera i director de la capella musical del virrei Eugène Beauharnais. El 1808, gràcies a la influència de Mayr, va ser nomenat director del Conservatori de Milà on va ocupar la càtedra de composició. A partir d'aquell moment va dedicar la seva vida a la docència tot publicant diversos treballs teòrics. Va promoure la música d'Haydn i va tenir a Karl Mozart com a alumne en el conservatori. La caiguda del regnat d'Itàlia el va obligar a abandonar el càrrec de professor del conservatori i va decidir tornar a Correggio, on va compondre especialment música de cambra i obra religiosa abans de morir el mes de maig del 1832.

Font: En català: Bonifazio Asioli (1769-1832) En castellano: Bonifazio Asioli (1769-1832) In english: Bonifazio Asioli (1769-1832) - Altres: Bonifazio Asioli (1769-1832)



Parlem amb veu pròpia...

Bonfiazio Asioli va ser el membre més destacat d'una generació de tres germans especialment coneguts, imagino, a Correggio. Giovanni Asioli (1767-1831), mestre de capella, organista i compositor, i Luigi Asioli (1778-1815), tenor, pianista i compositor, van ser els altres representants d'aquesta família musical. Bonifazio va ser el més internacional de tots ells i la seva música va arribar a ser, si més no durant un temps, bastant popular arreu d'Itàlia. Alhora, el seu talent va ser àmpliament reconegut en públic en els seus anys d'opulència creativa i docent. El seu llenguatge musical, proper instrumentalment a Haydn i Mozart i vocalment a Pasiello i Cimarosa, va ser agradable, i en general, ben construït acadèmicament. No obstant, avui dia el seu nom malviu en l'oblit. De fet, només existeix una edició monogràfica relacionada amb la seves sonates de piano. Aquestes precisament, en una edició compartida amb obres de Mozart i de qualitat interpretativa irregular, seran les protagonistes en aquest recordatori pòstum de la seva vida i obra. La Sonata en Do opus 9-2, de tres moviments i d'estètica clàssica, serà la que podrem escoltar en honor a un ciutadà que en vida va rebre grans mostres d'afecte i admiració. D'aquella alegria i amor per Asioli en el nostre temps no en queda ni rastre. Des d'aquí un homenatge breu però sincer per no oblidar a tants i tants mestres de l'apassionant història de la música!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Kathryn Deguire & Vladimir Pleshakov (piano)
AMAZON: Mozart - Asioli:Keyboard Sonatas

Mozart And Asioli: Keyboard Sonatas

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

diumenge, 25 de maig del 2014

KOZELUH, Jan Antonín (1738-1814) - Messa curta e solenne in D

Pelagio Palagi - Il destino regale di Federico II di Svevia Infante (c.1810)
Obra de Pelagio Palagi (1775-1860), pintor italià (1)



- Recordatori de Jan Antonín Kozeluh -
En el marc de la commemoració del seu 200è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Pelagio Palagi (Bologna, 25 de maig de 1775 - Torino, 6 de març de 1860) va ser un escultor i pintor italià. Va iniciar la seva formació a Bologna per després continuar-la a Roma. Va estudiar durant deu anys a l'Acadèmia di San Luca. Allà, va coincidir amb Camuccini i les seves obres van començar a mostrar certa inclinació cap al gust neoclàssic. Es va enamorar de Rafael l'estil i la pintura del qual el va fascinar. El 1815 es va traslladar a Milà on va obrir una acadèmia. Tres anys més tard, a Brera, es va especialitzar en el gènere històric. En aquesta època va entrar en contacte amb Hayes, amb qui va compartir el seu gust per les emergents corrents romàntiques. De la seva producció cal destacar els retrats que va realitzar. De línia segura i estalviadora, concentrat en l'expressió del rostre i en la senzillesa verista, guarda cànons que divergeixen dels imperatius de gràcia i de l'elegància del retrat romàntic francès. Al començament de la dècada dels anys trenta va desenvolupar la seva faceta com a arquitecte. Va entrar a treballar al servei de Carles Albert de Sardenya com a arquitecte de tall. Des d'aquest lloc es va encarregar de la restauració del Teatre Regio, a més de participar en el Palau Reial i en el Castell Reial de Racconigi. Dins d'aquest últim complex va executar la Margheria, una de les construccions més destacades de l'arquitectura neogòtica. És autor també del monument en bronze del Comte Verd, ubicat davant de la Casa Consistorial de Torí. Va destacar per la seva capacitat per reproduir diferents estils arquitectònics. Va morir el març de 1860.

Font: En català: No disponible En castellano: Pelagio Palagi (1775-1860) In english: Pelagio Palagi (1775-1860) - Altres: Pelagio Palagi (1775-1860)



Parlem de Música...

Jan Antonín Koželuh (Velvary, 14 de desembre de 1738 - Praga, 3 de febrer de 1814) va ser un reconegut organista i compositor bohemi. Alumne de Josef Seger, va estudiar a Viena. Tot i saber-ne poc de la seva vida, va ser mestre de capella a la Catedral de Sant Vito (de Praga) durant trenta anys. El seu treball, tot i ser principalment religiós, també va incloure concerts, obra de cambra i, fins i tot, alguna òpera. Va ser un dels més compositors txecs més respectats de l'època i, com dèiem, va arribar a compondre alguna òpera seriosa italiana: Allesandro nell 'Indie es va publicar el 1769 i Demofoonte el 1772. També va ser l'organista oficial del Monestir de Strahov, a Praga, durant quaranta anys. Va ser el mestre d'instrumentació i composició del seu cosí, i compositor internacional, Leopold Kozeluch. La música de Jan Antonin es va representar habitualment fins ben entrat el segle XIX. Va ser conegut amb el sobrenom del "magistral contrapuntista", fruit de la seva profunditat harmònica i del seu depurat contrapunt. En vida va acumular una gran col·lecció musical que va preservar a la Catedral de Praga. En aquesta s'incloïen més de 440 obres entre pròpies i d'autors com Brixi, Caldara, Hasse, Michael Haydn, Zach i molts altres. Va morir a Praga el febrer de 1814.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Jan Antonín Kozeluh (1738-1814) - Altres: Jan Antonín Kozeluh (1738-1814) 



Parlem amb veu pròpia...

Entre celebracions i commemoracions vàries, aquest 2014 tenim noms més o menys coneguts. D'alguns ja n'hem parlat i d'alguns altres encara ho hem de fer. Un d'aquests, ens ha de situar obligadament a Bohèmia, i especialment a l'esplèndida Catedral de Praga on Jan Antonín Koželuh va treballar-hi durant 30 llargs anys. Allà, com a mestre de capella, amb les obligacions inherents i pròpies del càrrec, va escriure abundant música religiosa, en concret: més de 45 Misses, 5 Rèquiems, 10 Te Deum, 98 Ofertoris, 90 Graduals, 60 àries sacres, 30 Motets, 2 Lletanies i nombrosa obra menor. També va compondre 2 grans oratoris, La morte d’AbelGioas re di Giuda, ambdós amb text de Metastasio. No hem d'oblidar, tampoc, les dos òperes que va escriure, Alessandro nell’Indie i Demofonte, de nou, amb text de Metastasio. L'estil operístic, amb abundants recitatius, influenciat per la comèdia francesa i per l'òpera italiana, és la forma que Koželuh selecciona a l'hora d'adaptar musicalment la paraula de Déu. Així serà en la clàssica Messa curta e solenne en Re per a solistes, cor i orquestra. Molt propera en l'estil a la Missa Pastoralis en Re que ja havíem escoltat fa pocs mesos, adapta la música a un entorn més solemne i possiblement de celebració d'alguna festivitat o commemoració important. De data desconeguda, recorre tots els moviments típics de la missa en un format molt proper al de l'escola vienesa. Tenint en compte l'abundant repertori de Koželuh, gran part d'ell ben conservat a la mateixa catedral de Praga, és una veritable pena trobar únicament dues edicions al seu nom. El silenci, tot i el 200 aniversari de decés, seguirà sent el protagonista a l'entorn del seu univers musical. Anhelaria un món on la normalitat fos recuperar íntegrament el repertori de tots i cadascun dels autors que, per fortuna, en un altre temps i espai van dedicar el seu esforç i la seva ànima a la música!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Ludmila Vernerová (soprano); Ivona Škvárová (alt); Vladimír Doležal (tenor); Romano Janál (barítono); Jiří Kalendovský (bas); Smíšený sbor un Komorní orchestr pražských symfoniků Ridi; Pavel Kühn (1938-2003)
RECICLASSICAT: KOZELUH, Jan Antonín (1738-1814)
CDMUSIC: Te Deum, Requiem solenne c moll - Messa curta e solenne in D
Te Deum, Requiem solenne c moll - Messa curta e solenne in D

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!