Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Chédeville N.. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Chédeville N.. Mostrar tots els missatges

dilluns, 20 de febrer del 2023

CHEDEVILLE, Nicolas (1705-1782) - Sonate (V) en do majeur (1737)

Govert Flinck (1615-1660) - Rembrandt as a Shepherd with a Staff and Flute (1636)


Nicolas Chédeville (1705-1782) - Sonate (V) en do majeur, opera XIII (1737)
Performers: The Suffolk Consort

---


French composer, arranger, musette maker, player and teacher, brother of Pierre Chédeville (1694-1725) and Esprit Philippe Chédeville (1696-1762). His great uncle Louis Hotteterre was one of his godfathers and may have taught him music and the art of turning instruments. In the early 1720s he entered the opera orchestra as oboe and musette player, and on 1 November 1725 he took over the reversion of Jean Hotteterre's post in the Grands Hautbois from Esprit Philippe. After Jean's death in 1732, he acquired the title to this post. On 2 December 1729 he took out his first privilege to publish his own compositions. At first he called himself ‘Chedeville le jeune’ on the title-pages of these works; from op.3 he listed himself as ‘Chedeville le cadet’. The dedications of many of his works show that he was much sought after as a musette teacher by members of the most highly-placed families in France. He taught Princess Victoire from about 1750, which led to his appointment as maître de musette de Mesdames de France. In his musette making he seems to have added to the instrument's lower compass, building musettes going down to c' (according to the Mercure de France, November 1733). The Mercure also reported that he had rearranged the keys on the little chanter, making it easier to play. On 1 July 1748 he retired from the opera, although he agreed to return to play the musette there whenever he was needed, according to La Borde. Although he retained his post in the Grands Hautbois until his death, he must have dropped out of sight by 1780, because in that year La Borde, who claimed that he was the most celebrated musette player France had ever had, said that he was dead; in fact he lived for two more years. Nicolas's first two collections of pieces for musette or hurdy-gurdy, entitled Amusements champêtres (opp.1 and 2), are similar to his elder brother's early Simphonies; his op.3 works with the same title are more substantial and technically difficult. His op.6, inspired by a campaign on which he accompanied the Prince of Conti, contains movements with titles of battles, some of which express the ‘war-like images’ he referred to in his dedication. 

In 1737 he made a secret agreement with Jean-Noël Marchand for the latter to obtain a privilege to engrave, print and sell a work as Vivaldi's Il pastor fido, op.13, but in a notarial act dated 17 September 1749 Marchand declared that Chédeville was the composer, also revealing that Chédeville had provided the money for the publication and was receiving the emoluments. It is not certain why Chédeville chose to have his own work attributed to Vivaldi and issued under the privilege of Marchand, but perhaps, as Lescat has suggested, he was trying to give the musette, his favourite instrument, the endorsement of a great composer that it had lacked up until then. His interest in Italian music was strong around this time. On 7 August 1739 he was granted a privilege to print, engrave and issue to the public his own arrangements of concertos and sonatas by Italian composers for the musette, hurdy-gurdy or flute. The names of ten Italian composers are mentioned in the privilege, along with those of Quantz and Mahaut. Le printems, ou Les saisons amusantes (1739) features arrangements of Vivaldi's ‘La primavera’, op.8 no.1, along with other concerto movements by Vivaldi. His op.7 is his only collection specifically for the transverse flute, oboe or violin. The pieces have Italian tempo markings, a greater variety of keys than the musette works and more pronounced features of Italian style. In his op.9, dedicated to the ‘illustrious virtuosos’, both ladies and gentlemen, who were his students, he turned again to the rustic, pseudo-countrified style so fashionable at the time. Not arranged into sonatas or suites, the pieces appear to reflect the skill of the pupil to whom each is dedicated; some are quite simple, while others, such as ‘The Virtuoso’, use many ‘double stops’ and have rapid, difficult passage-work. Op.14, dedicated to Princess Victoire, features variations, incuding 12 based on ‘Les folies d'Espagne’. Though Nicolas's works are on the whole more substantial and glittering than those of Esprit Philippe, both were basically intended for the same purpose – that of the amusement of wealthy amateurs who played for their own pleasure – and both served that purpose well.

dijous, 20 de febrer del 2014

CHEDEVILLE, Nicolas (1705-1782) - Il pastor fido, Op.13

François Boucher - The Triumph of Venus (c.1740)
Obra de François Boucher (1703-1770), pintor francès (1)



- Recordatori de Nicolas Chédeville -
En el dia de la celebració del seu 309è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

François Boucher (París, 29 de setembre de 1703 - París, 30 de maig de 1770) va ser un pintor francès famós per les seves escenes pastorals i mitològiques, clars exemples de l'alegria i sensualitat del rococó, estil del que en va ser un dels màxims exponents juntament amb Jean-Honoré Fragonard. Boucher, fill d'un fabricant de puntes, va néixer a París. Encara que va estudiar amb el pintor François Le Moyne, l'estil delicat del seu contemporani Antoine Watteau va influir més en la seva obra. El 1723, Boucher va obtenir el Premi de Roma, ciutat on va estudiar durant els anys 1727-1731. Després de tornar a França, va pintar centenars de quadres, panells decoratius de gabinet, cartrons per a tapissos, escenografies i il·lustracions de llibres. El 1734 va ingressar a l'Acadèmia de Belles Arts. Va realitzar cartrons per a la fàbrica de tapissos de Beauvais i el 1755 va ser nomenat director de la fàbrica de tapissos dels Gobelins. El 1765 el rei el va nomenar primer pintor de la cort, director de la Reial Acadèmia de Belles Arts i dissenyador de la Reial Fàbrica de Porcellana. El seu èxit es va veure incrementat pel mecenatge de la Marquesa de Pompadour, l'amant predilecte de Lluís XV, de qui en va pintar diversos retrats. Les seves representacions de deïtats femenines clàssiques, amables, desimboltes i abillades com elegants pastors van fer les delícies del públic, que el va considerar el pintor de moda de l'època. Entre les seves nombroses obres destaquen les pintures del Triomf de Venus (1740, Museu d'Estocolm) i Nu en repòs (1752, Alte Pinakothek, Munich), així com la sèrie de tapissos Els amors dels déus (1744). L'estil fàcil i sentimental de Boucher va ser molt imitat però al posar-se de moda l'estil neoclàssic, va perdre el favor del públic. Va morir el 30 de maig de 1770 a París.




Parlem de Música...

Nicolas Chédeville (Serez, 20 febrer 1705 - París, 6 de agost de 1782) va ser un compositor i fabricant de petits oboès francès. Va néixer a Serez, Eure, els músics Pierre Chédeville (1694-1725) i Esprit Philippe Chédeville (1696-1782) eren els seus germans. Louis Hotteterre va ser el seu oncle avi i padrí i va ser el primer en introduir-lo en la música i en la construcció d'instruments. Va començar a tocar l'oboè i la musette (un instrument similar a la gaita comunament usat en la música barroca francesa) a l'orquestra de l'Òpera de París durant la dècada del 1720. Després de la mort de Jean Hotteterre el 1732, va rellevar-lo en el seu lloc a Les Grands hautbois, la banda real d'oboès. Es va retirar de l'òpera al juliol de 1748, encara que hi tornava ocasionalment per tocar la musette. Quan rondava els 70 anys, es va casar amb la germana petita d'un ajuda de cambra que un cop havia treballat pel Duc d'Orleans, i va seguir sent l'intèrpret habitual de musette per al rei. Considerat com "l'intèrpret de musette més cèlebre que França hagi tingut mai", va donar classes a la princesa Victòria de França des del 1750 i es va convertir en un professor popular entre l'aristocràcia. Finalment va obtenir el títol de Maître de musette de Mesdames de France (mestre de musette de les senyores franceses). Va ser també un fabricant internacional de musettes. Les seves composicions anaven dirigides a l'entreteniment i el plaer dels acabalats músics aficionats: l'aristocràcia francesa de l'època els agradava entretenir-se tocant instruments rústics mentre vivien una romàntica fantasia (després de la Revolució Francesa presentarien una perspectiva radicalment diferent). Les seves primeres obres publicades van ser col·leccions de peces per a musette o viola de roda, titulades Amusements champêtres (diversions campestres), publicades al desembre del 1729. Després d'aquesta primera col·lecció, va compondre una altra col·lecció d'Amusements champêtres molt més avançades tècnicament i amb més substància musical. Alguna varietat es pot trobar al seu Op. 6, amb peces que porten el nom de batalles i expressen imatges bèl·liques, inspirades per la campanya militar en la que va participar amb el Príncep de Conti. Va adoptar per poc temps un estil compositiu més seriós influït per la música italiana com pot observar-se en el seu Op. 7, l'única col·lecció escrita específicament per a flauta, oboè o violí.

Font: En català: No disponible - En castellano: Nicolas Chédeville (1705-1782) - In english: Nicolas Chédeville (1705-1782) - Altres: Nicolas Chédeville (1705-1782)



Parlem amb veu pròpia...

Quan analitzes la història hi ha una sèrie de pautes que, sovint, es repeteixen. Els bons (relatius), els dolents (relatius), els espavilats, els intel·ligents, els valents, els covards i un llarg etcètera. L'autor d'avui, sens dubte, l'haurem de situar a la categoria dels espavilats, en la sub-categoria dels murris i en l'apartat d'estafadors amb encant. M'explicaré. El recull d'obres Il Pastor fido opus 13 per a flauta i clavecí, compostes per Chedeville i publicades el 1737 podrien semblar obres si fa o no fa característiques de l'època en què s'emmarquen. Tanmateix, existeix un detall decisiu que condiciona irremeiablement la història d'aquestes partitures simpàtiques, encantadores i eminentment rococós. Els estafadors amb encant com Chedeville, a banda de la seva inherent persuasió natural, poden manipular-nos fàcilment i en el seu cas ho va tenir relativament fàcil, ja que va publicar les seves obres sota l'atribució, sense mostres de rubor, de l'italià Antonio Vivaldi. Hem de tenir en compte que a França la música de Vivaldi va viure en la glòria durant la dècada del 1730. Aquesta gran mentida, amb l'ajuda de la seva sòlida carrera, va fer que, evidentment, en el segle XVIII les seves obres, sota atribució del venecià, un top-vendes en aquell temps, es venessin en massa per la qual cosa el gran negoci de Chedeville es va fer realitat. La discussió de sí s'assemblen o no a Vivaldi és clara. A banda d'aquelles descarades còpies de la música de Vivaldi, un no hi escolta ni en percep l'essència del venecià. La pregunta és òbvia observant que aquesta gran estafa no es va descobrir fins els anys 90... del segle XX (!). Com redimonis s'ho va fer aquest francès entremaliat per enganyar, fins i tot, als musicòlegs reputats dels segles XVIII, XIX i XX. La picardia de Chedeville perseguia un objectiu tant propi de la naturalesa humana que no ens hauria de sorprendre, el d'acumular diners tot i que en el seu cas d'una forma, diguem-ne, poc ortodoxa. Amb el temps, més enllà de la indecència de la seva forma d'actuar, i en el dia en què celebrem el 309è aniversari de naixement, només ens queda redimir la seva mala praxis tot gaudint del seu art. Personalment, aquesta música em resulta gustosament agradable amb independència del seu autor. És evident que en un món musical tant competitiu com el del segle XVIII la picardia era un argument a tenir en compte a l'hora d'adaptar-se al medi hostil. No en va, som animals i com a tals, tot i els principis culturals de la nostra civilització, l'instint de supervivència és essencial i molt sovint ens marca el camí encara que aquest sigui immoral i èticament reprovable. Chedeville, un estafador amb encant, va persuadir la França Reial amb la música per a musette i amb el títol honorífic de Maître de musette de Mesdames de France. Pobre Vivaldi... quin panorama!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Rita D'Arcangelo (flauta); Alberto Mammarella (clavicèmbal)
AMAZON: Chédeville: il pastor fido, 6 sonatas for flute and continuo
IMSLP: Nicolas Chédeville (1705-1782)
CPDL: No disponible

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!