Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carnicer R.. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carnicer R.. Mostrar tots els missatges

dilluns, 24 d’octubre del 2022

CARNICER, Ramon (1789-1855) - Sis Sonates de Menorca (c.1812)

Anton Schranz (1769-1839) - A British Frigate leaving Port Mahon, Minorca


Ramon Carnicer i Batlle (1789-1855) - Sis Sonates de Menorca (c.1812)
Performers: Miquel González (orgue)

---


Spanish composer. He was a chorister in Seo de Urgel Cathedral from 1799 to 1806, when he moved to Barcelona, where he studied with the cathedral maestro de capilla Francisco Queralt and organist Carlos Baguer. Driven from Barcelona in 1808 by the French occupation, he spent the next five years teaching the piano and singing in Mahón (Minorca) and became closely associated with Charles Ernest Cook, who advertised himself as a pupil of Mozart. In 1814 he returned to Barcelona, but continued political unrest forced him to seek refuge in London late that year. On returning to Barcelona, in 1816 he was entrusted by the Duke of Bailén with the recruitment in Italy of an opera troupe for the Teatro de la S Cruz. In 1818 he became director of the Liceo theatre orchestra, and his first dramatic works, substitute cavatinas and overtures, were written for the Barcelona premières of Paer’s Agnese (14 October 1816) and Rossini’s La Cenerentola (15 April 1818) and Il barbiere di Siviglia (10 July 1818); these were followed by three of his own Italian opere semiserie, Adele di Lusignano (1819), Elena e Costantino (1821) and Don Giovanni Tenorio (1822). The première of the first of these – timed to coincide with the arrival of Luisa Carlota, the bride of Fernando VII’s brother – was followed by 19 further performances in the same season. The second, no less successful, was revived at Madrid in 1827. But the third failed, although Carnicer considered it the best of the three. According to the Barcelona journal El vapor (7 June 1824), it displeased because its harmonies seemed to belong to the ‘German school’. From then on he wrote no more operas for Barcelona, though he continued during 1823 to write inserts for other composers’ operas, among them Pacini’s Adelaide e Comingio, Il falegname di Livonia and La schiava di Bagdad.

In 1823-24 Carnicer conducted opera for the first time at Madrid. But in 1824 political changes forced him to emigrate again, this time with his family briefly to Paris and then for two years to London, where he taught and had several of his short works published. His fame caused Mariano de Egaña, the Chilean minister in London, to commission him to compose the music for the Chilean national anthem, Dulce patria (text by Bernardo Vera y Pintado). Printed at London in 1828 with the cover title Hymno patriotico de Chile and first sung at the Teatro de Arteaga, Santiago, on 23 December 1828, the music of this hymn (with text revised by Eusebio Lillo, 14 September 1847) is the only known Latin American anthem by a composer who never went to the New World. On royal order dated 24 February 1827 Carnicer moved to Madrid, where he succeeded Mercadante as conductor of Italian opera at the Cruz and Príncipe theatres. Among the reforms he instituted in his first year was the replacement of those chorus singers who could not read music by ones who could; he also increased the size of the chorus from 20 singers to 28. To improve the orchestra he brought from Italy valve trumpet and ophicleide players. The seven opera seasons during which he was in sole control lasted from 1828-29 to 1844-45, with interruptions in 1830-31 (shared with Mercadante), 1833-34 to 1835-36 and 1838-39 to 1843-44. In addition to the revival of his own Elena e Costantino (1827, Príncipe) he conducted at Madrid the premières of his Elena e Malvina (1829), Cristoforo Colombo (1831), one of his most important works, and Eufemio di Messina (1832) at the Teatro del Príncipe, and Ismalia (1838) at the Teatro de la Cruz. In 1830 he was appointed one of the 16 founder-professors of the Spanish national conservatory, which opened on 1 January 1831; he held the post until his death. His pupils included Barbieri and Saldoni. His funeral was the most sumptuous yet given a Spanish musician.

dijous, 23 d’octubre del 2014

CARNICER, Ramon (1789-1855) - Elena e Constantino

Ricard Urgell - Opera (1922)
Obra de Ricard Urgell (1873-1924), pintor català (1)



- Recordatori de Ramon Carnicer -
En el dia de la commemoració del seu 225è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Ricard Urgell i Carreras (Barcelona, 1874 - Barcelona, 1924) va ser un pintor català, fill i deixeble de Modest Urgell i Inglada. Va estudiar a l'Escola de la Llotja, on en va ser professor de dibuix artístic des del 1902. Va exposar per primer cop a la Sala Parés el 1889. Va començar pintant figures i retrats, caracteritzant-se en escenes de teatre, circ, música, etc. Va obtenir diversos premis en diverses exposicions de Barcelona (1896, 1907), Madrid (1897, 1910, 1917, 1920), Buenos Aires (1910) i a la internacional de Brussel·les. A l'exposició barcelonina del 1923 li fou dedicada una sala d'honor. Va ser, amb Anglada i Camarasa, un dels pocs pintors que va explorar a fons les possibilitats de la llum artificial i en el seu estudi de la Vila de Gràcia tenia una bateria d'il·luminació elèctrica. Pintor d'estil realista, es va dedicar al paisatge, però va destacar en la descripció d'ambients d'interiors públics, amb una certa tècnica postimpressionista. Actualment, a Catalunya hi ha obres d'aquest artista al Museu Nacional d'Art de Catalunya i a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Va morir a Barcelona el 1924.

Font: En català: Ricard Urgell (1873-1924) En castellano: Ricard Urgell (1873-1924) In english: No disponible - Altres: No disponible



Parlem de Música...

Ramon Carnicer i Batlle (Tàrrega, 24 d'octubre del 1789 - Madrid, 17 de març del 1855) va ser compositor d'òpera, mestre de música i l'autor de l'himne nacional de Xile, tot i que mai va estar a Amèrica. Va iniciar els seus estudis musicals amb Bonaventura Feliu, mestre de capella de l'església de Tàrrega i, amb 7 anys va ingressar, per oposició, en el cor de la Catedral de la Seu d'Urgell. El 1806 es va traslladar a Barcelona, on va ser alumne de Carles Baguer i Francesc Queralt. El 1808 es va veure obligat a fugir a Maó on hi va romandre fins el 1814 treballant com a organista i professor de cant. De tornada a Barcelona, va ocupar la direcció del Teatre de la Santa Creu. És a Barcelona on entra en contacte amb les òperes de Cimarosa, Paisiello, Guglielmi, Paër, Mayr i Generali, experiència que li atorgarà un ampli coneixement del repertori, com posteriorment revelarà la seva obra operística. Precisament, el 1818 va escriure l'obertura d'El barber de Sevilla de Rossini per a la seva estrena a la ciutat comtal. Un any després va tenir lloc l'estrena de la seva òpera Adele di Lusignano, melodrama seriós. El 1821 es va estrenar amb gran èxit la seva Elena i Constantí, així com també va ser molt ben acollida pel públic la seva òpera Il dissoluto punito, o sia, Don Giovanni Tenorio, estrenada el 20 juny 1822.

El 1823, a la fi del Trienni Constitucional i a causa de les seves idees liberals, Ramon Carnicer i la seva família es van exiliar primer a París i, més endavant, a Londres. A la capital britànica va publicar diverses obres, entre elles, els seus Six Spanish Airs, Tres Nocturns i Il Sogno, i va conèixer a músics espanyols dels cercles liberals londinencs com Mariano Rodríguez de Ledesma, José Melchor Gomis o Ferran Sor. També a Londres va rebre l'encàrrec de compondre l'Himne Nacional de Xile. De tornada a Barcelona, per incorporar-se de nou al Teatre de la Santa Creu, va ser conduït a Madrid en qualitat de pres per ordre reial de Ferran VII, que el va obligar a establir-se a Madrid per a succeir Mercadante en la direcció dels principals teatres de la capital, el de la Creu i el del Príncep. Va dirigir aquests teatres durant set temporades en què va dignificar l'estat de l'escena musical madrilenya. El 1831 es va fer càrrec de la Càtedra de Composició del recentment creat Conservatori de Madrid, del que més endavant en seria director. El Divendres Sant de 1833 va dirigir l'estrena del Stabat Mater de Rossini a l'Església de Sant Felip de Madrid. A més de les òperes ja esmentades, podríem citar Elena e Constantino: Dramma eroico-cómico in due atti, Cristóforo Colombo, Laura y Don Gonzalo o Eufemia di Messina. Va compondre també cançons per incloure en les representacions d'altres compositors, música religiosa, peces instrumentals, diversos himnes i tonades amb les quals va aconseguir una gran popularitat. Van ser deixebles seus Barbieri i Gaztambide. Va morir a Madrid el març de 1855.

OBRA:

Vocal:

Secular:

Adele di Lusignano (melodramma semiserio, 2, F. Romani), Barcelona, S Cruz, 15 May 1819; I-Mr, excerpt E-Bc
Elena e Costantino (opera semiseria, 2, A.L. Tottola), Barcelona, S Cruz, 16 July 1821; lib (Madrid, 1827)
Don Giovanni Tenorio, ossia Il convitato di pietra (opera semiseria, 2, G. Bertati, after Da Ponte), Barcelona, S Cruz, 20 June 1822
Elena e Malvina (melodramma semiserio, 2, Romani), Madrid, Príncipe, 11 Feb 1829, Mn
Cristoforo Colombo (melodramma serio, 2, Romani), Madrid, Príncipe, 12 Jan 1831
Eufemio di Messina, ó Los sarracenos en Sicilia (melodramma serio, 2, Romani), Madrid, Príncipe, 14 Dec 1832; lib (Madrid, 1832)
Ismalia, ossia Morte ed amore (melodramma, 2, Romani), Madrid, S Cruz, 12 March 1838
Ipermestra (dramma, 3, P. Metastasio), Zaragoza, Liceo, early 1843 [this perf. is mentioned in AMZ, xlv (1843), 483]
Contrib. to: Los enredos de un curioso (melodrama lirico, 1), Madrid, Conservatorio, 6 May 1832

Other vocal: numerous Sp. songs, incl. El nuevo Serení (Madrid, ?1820); 6 Sp. Airs (London, 1826); La criada (Madrid, ?1830); El chairo (London, n.d.), Delia á sus amigos, in Colecció de peces d’opera, E-Bc; La currilla; El agua vá (for Elisir d’amore); El Caramba; El no se qué; 3 [It.] notturnos, 2vv, pf (London, 1826); Il sogno, terzettino notturno, S, A, B, pf (London, 1826); Dulce patria: hymno patriotico de Chile (London, 1828); 23 other hymns celebrating public events; 3 odes setting Sp. trans. of Anacreontic odes 16, 26, 30 (1832)

Religiosa:

Missa solemnis, 8vv, orch, 1828, Mp;
2 requiems, 4vv, orch, 1829, 1842;
Vigil of the Dead, for funeral of Fernando VII, 1833;
Tantum ergo, 5vv, orch;
Tota pulchra, 4vv, orch, 1814, Bc;
Libera me domine, 8vv;
Lamentations;
Hymns

Instrumental:

Ov. to Rossini: Il barbiere di Siviglia, Barcelona, 10 July 1818; part pubd in EMDC, I/iv (1920), 2310
Ov. to Rossini: Il turco in Italia, Barcelona, 9 June 1820; Bc
Llwyn An [‘The Ash Grove’], variations, pf (London, 1826);
Sinfonia, 3 orch, for opening of Masked Ball, 1838;
Sinfonia, D, orch;
military marches;
solos for various insts

Font: En català: Ramon Carnicer (1789-1855) En castellano: Ramon Carnicer (1789-1855) In english: Ramon Carnicer (1789-1855) Altres: Ramon Carnicer (1789-1855)



Parlem amb veu pròpia...

Ramon Carnicer, nascut a la urgellenca vila de Tàrrega, va ser una de les personalitats musicals més importants d'Espanya durant la primera meitat del segle XIX. La seva interessant obra teatral així com les seves cançons i música religiosa el situen en un dels cims musicals del nostre país. Tristament, un país on tendim massa sovint a obviar l'existència de ciutadans com el d'avui, que van triomfar en el seu temps i que en el nostre la seva realitat és la inexistència i el que possiblement sigui més dramàtic, la indiferència. Des d'aquí intentarem fer justícia amb alguna de les escasses obres que se n'han recuperat. Autor de simfonies, obertures, cançons, obra de cambra i fins i tot d'una grandiloqüent Missa solemne (1828) i de dos Rèquiems (1829, 1842), la seva recuperació hauria de ser una qüestió d'Estat, malauradament, Carnicer seguirà probablement en silenci... En qualsevol cas, rascarem enèrgicament el sòl pedregós per explorar-ne l'escàs mineral del seu repertori editat. D'aquest en destaquen dues òperes, Don Giovanni Tenorio, ossia Il convitato di pietra (1822), i la que avui recuperarem, Elena e Costantino (1827). En un estil proper al de Rossini, Carnicer demostra un gran domini del belcantisme tot combinant cavatines, duets, àries i cors evidenciant el seu coneixement i domini de la tècnica compositiva. Alhora, tracta l'orquestra amb mestria i dóna gran importància escènica i musical al cor. En definitiva, una obra digne de qualsevol teatre i que precisament fou estrenada a Barcelona el 1821. N'escoltarem l'obertura juntament amb unes breus partitures per a violoncel i guitarra, el nuevo sereni, la criada i el currillo. L'òpera, recuperada a Madrid el 2005 en versió concert, demostra per ella mateixa i sense necessitats d'afegir gaire retòrica, fins a quin punt Espanya però especialment Catalunya han abandonat actualment la seva història musical. Estic segur que si Carnicer fos italià, probablement la totalitat de les seves òperes estarien editades i sovint representades. En un temps en què incomprensiblement les banderes de tots colors dominen el paisatge, no entenc com no fem precisament bandera de la nostra cultura, aquella que podríem feliçment compartir amb la resta del món, el nostre món!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Madrid Symphony Orchestra; Jesus Lopez-Cobos (1940-2018, conductor)
INTÈRPRETS: Michael Kevin Jones (cello); Agustin Maruri (Guitar)
AMAZON: Carnicer: Elena e Constantino
AMAZON: The Charm of Spain

Carnicer: Elena e Constantino

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!