GRAF, Christian Ernst Friedrich (1723-1804) - Cello Concertos & Sinfonias

Obra de Jean-Joseph-Xavier Bidauld (1758-1846), pintor francès (1)

- Recordatori de Christian Ernst Friedrich Graf -

En el dia de la celebració del seu 291è aniversari de naixement

---

Parlem de Pintura...

Jean-Joseph-Xavier Bidauld (Carpentras, 10 d'abril de 1758 - Montmorency, 20 d'octubre de 1846) va ser un pintor francès de l'època clàssica. Va estudiar pintura amb el seu germà gran Jean-Pierre-Xavier, a Lió. El 1783 va viatjar a París on va conèixer un marxant d'art que el va ajudar. El va finançar i l'hi va pagar viatges d'estudis a Itàlia on hi va viure durant cinc anys. El 1790 va tornar a París i el 1791 va entrar al Salo d'Art de la ciutat per primera vegada. El 1792 va començar a rebre encàrrecs oficials i el 1823 es va convertir en membre de l'Académie des Beaux-Arts. El 1825 va rebre la prestigiosa Legió d'Honor. Tanmateix, els nous models romàntics van fer decaure la seva obra formada principalment per vistes i paisatges clàssics. Els seus últims anys va viure en la misèria i fortament criticat tot i rebre l'admiració pública de Camille Corot. Va morir l'octubre de 1846.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Jean-Joseph-Xavier Bidauld (1758-1846) - Altres: Jean-Joseph-Xavier Bidauld (1758-1846)

---

Parlem de Música...

Christian Ernst Friedrich Graf (Rudolstadt, 30 de juny de 1723 - The Hague, 17 de juliol de 1804) va ser un violinista i compositor alemany. Fill del també compositor Johann Graf, va començar la seva carrera musical a la cort de Rudolstadt. El gener de 1751 va actuar per primera vegada a Arnhem, Holanda, on hi va viure durant un temps tot dirigint el Collegium Musicum de Middelburg. A partir del 1757 va servir a la cort holandesa a La Haia. El 30 de setembre de 1765 va dirigir personalment a Mozart i a la seva germana en un concert a La Haia. Graf va quedar per sempre més vinculat a la cort del rei Guillem V d'Orange-Nassau, oficialment com a mestre de capella des del 1766 i fins a la seva jubilació el 1790. No obstant, el 1802 va ser l'encarregat de dirigir un oratori per a celebrar la pau entre França i Anglaterra. Graf va publicar nombroses obres instrumentals, principalment simfonies i música de cambra. També va escriure una considerable quantitat de música vocal i un mètode de baix continu, Proeve over de natuur der harmonie in de generaalbas (La Haia, 1782). La seva música en general, reflecteix l'estil galant de la generació dels fills menors de Bach. El seu germà Friedrich Hartmann Graf va ser un reconegut flautista i compositor. Va morir a la ciutat holandesa de La Haia el juliol de 1804.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Christian Ernst Friedrich Graf (1723-1804) - Altres: Christian Ernst Friedrich Graf (1723-1804) 

---

Parlem amb veu pròpia...

Christian Ernst Friedrich Graf va ser un violinista i compositor alemany que va desenvolupar la seva carrera principalment a Holanda, on va treballar durant quasi 25 anys al servei de la cort de La Haia. Allà, mestre de capella, va compondre nombrosa música en la majoria dels gèneres coneguts i en un estil molt proper al de la internacional, aleshores, Escola de Mannheim. No hem d'oblidar que Graf va formar part d'una família musical que avui recordem en nom principalment de Johann Graf, el seu pare, i de Friedrich Hartmann Graf, el seu germà petit. No obstant, poques són les referències discogràfiques d'aquest particular univers musical familiar. Per tant, ara que tot just comencem a asfaltar el camí que ens descobrirà la seva obra, és un bon moment per a recuperar el Graf alemany o millor dit el Graaf (en la seva variant neerlandesa) holandès. Concerts de violoncel i simfonies seran la primera de les aproximacions a la seva música. Sense ser pioners en aquests gèneres, tota simfonia o concert clàssic quasi sempre suposa un deliciós refrigeri per la seva transparència, les formes clares i l'explosivitat del seu estil. Així serà en aquesta edició de la que recuperaré la Simfonia No.3 i el Concert en Re major per a violoncel i orquestra. Artísticament, el segle XVIII va ser l'edat d'or del neoclassicisme. Música com la de Graf ens defineix, perfectament i sense paraules, l'essència i els principis d'aquell temps pretèrit!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Klaus-Dieter Brandt (cello); L'Arpa festante; Christoph Hesse (conductor) 
AMAZON: Graaf & Abel: Cello Concertos and Sinfonias

IMSLP: Christian Ernst Friedrich Graf (1723-1804)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: Klaus-Dieter Brandt – Graaf & Abel: Cello Concertos and Sinfonias

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

RYELANDT, Joseph Victor Marie (1870-1965) - "Credo" Symphony No. 4

Obra d'Abbott Handerson Thayer (1849-1921), pintor nord-americà (1)

- Recordatori de Joseph Ryelandt -

En el dia de la commemoració del seu 49è aniversari de decés

---

Parlem de Pintura...

Abbott Handerson Thayer (Boston, 12 d'agost de 1849 - 29 maig 1921) va ser un naturalista, professor i artista nord-americà. Com a pintor de retrats, figures, animals i paisatges, va gaudir en vida de cert èxit, com demostra el fet que les seves pintures estiguessin en les col·leccions d'art més importants d'Estats Units. També influiria en l'art nord-americà amb la seva tasca docent, que desenvoluparia al seu estudi de New Hampshire. Durant l'últim terç de la seva vida, va treballar amb el seu fill, Gerald Handerson Thayer, en la redacció de Concealing Coloration in the Animal Kingdom: An Exposition of the Laws of Disguise Through. Color and Pattern, un vast llibre sobre la coloració protectora a la naturalesa, que va ser publicat per primera vegada el 1909 per Macmillan, i de nou el 1918. Tindria àmplia repercussió en el camp del camuflatge militar durant la Primera Guerra Mundial. És difícil classificar a Thayer en la seva contextualització com a artista. Sovint, se'l descrivia, en relats en primera persona, com a un personatge excèntric i voluble amb una barreja contradictòria i singular de la tradició acadèmica, l'espontaneïtat i la improvisació en els seus mètodes artístics. Per exemple, se'l coneix, principalment, com a pintor de "figures ideals," en les quals sovint interpretava a dones com a encarnacions de la virtut, adornades amb túniques blanques i caracteritzades amb ales angelicals. Alhora, usava mètodes que eren, sorprenentment, poc ortodoxos, com ara la barreja a propòsit de la brutícia de la pintura, o (en un cas almenys) l'ús d'una escombra en lloc d'un raspall per a disminuir la sensació de rigidesa..

Font: En català: No disponible - En castellano: Abbott Handerson Thayer (1849-1921) - In english: Abbott Handerson Thayer (1849-1921) - Altres: Abbott Handerson Thayer (1849-1921)

---

Parlem de Música...

Joseph Victor Marie Ryelandt (Bruges, 7 d'abril de 1870 - Bruges, 29 de juny de 1965) va ser un compositor belga. Va estudiar música des de ben petit de forma privada. Va estudiar Dret a la Katholieke Universiteit de Leuven tot i que va abandonar l'universitat el 1891 per a dedicar-se a la composició amb Edgar Tinel. En general, la seva vida és poc coneguda. Va ser director del Conservatori de Bruges entre els anys 1924 i 1945, tot i que amb una pausa obligada degut a la Segona Guerra Mundial, i va ensenyar contrapunt al Conservatori de Gant entre els anys 1929 i 1939. El seu període creatiu més important va ser entre els anys 1892 i 1944. Els últims 20 anys de la seva vida es va dedicar a la traducció de poesia. El seu estil musical va ser romàntic tardà especialment entusiasmat per Brahms. Va ser prolífic en composició amb diverses simfonies, música religiosa, obres de cambra, sonates per a piano, cançons i fins i tot una òpera, Sainte Cécile (1902). Va morir oblidat i amb la majoria de les seves obres sense publicar el juny de 1965.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Joseph Victor Marie Ryelandt (1870-1965) - Altres: Joseph Victor Marie Ryelandt (1870-1965)

---

Parlem amb veu pròpia...

Joseph Victor Marie Ryelandt va ser un compositor belga que va viure, quasi bé sense moure's, a Bruges. Allà, va desenvolupar la seva silenciosa carrera, sense estridències. Perquè Ryelandt va ser en essència un compositor profundament religiós i compromès amb el seu art amb total independència de l'èxit o el fracàs. El seu estil, antagònic a la modernitat emergent i a la progressiva posada en escena de la atonalitat, el van relegar a la marginalitat. De fet, tot i compondre nombrosa obra instrumental, entre ella diverses simfonies, únicament la seva obra religiosa, en nom dels oratoris i misses que va escriure, van traspassar alguna frontera internacional. L'exemple el tenim en la monumental i religiosa simfonia que avui presentarem. En efecte, la Simfonia No. 4 en Mi bemoll menor opus 55, de 1912, no es va representar per primera vegada en públic fins l'any 1960 i en celebració del 90è aniversari del seu autor. Una simfonia que ens trasllada a la plenitud del romanticisme tardà, aquell que tant admirava Ryelandt. Brahms, especialment, però també Fauré o Wagner i fins i tot Händel (! en algunes parts del Et resurrexit del Credo final) estan presents en aquest desconegut treball. L'etiqueta "Credo" Symphony és una forma pròpia de batejar aquesta simfonia ja que el seu moviment final entona, en cant coral, el Credo de l'ordinari de la missa. L'estil, en certa forma eclèctic però sempre en tonalitats fidels al romanticisme, és reverencial, simbolista, eteri i en el seu últim i extens moviment final contundentment solemne. El treball, en el seu conjunt, és certament impressionant i el descobriment sorprenent. Tot i això, Ryelandt, tot i la seva extensa producció, no va ser en absolut un autor ambiciós. Ans el contrari, en una breu anotació en el seu diari personal, Notices sud mes oeuvres: Ryelandt escriu: "Si Déu vol que el meu treball sigui reconegut, algun dia ho serà. Si no, què hi farem? La tasca de l'artista és crear, això és tot". El proper any commemorarem el 50è aniversari de la seva mort, potser serà l'hora de reconèixer el seu treball com Déu mana!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Mirelle Capelle (mezzo-soprano); Gent Novecento Choir; Harelbecke Musica Flandrorum; Fabrice Bollon
AMAZON: Ryelandt: Symphonie No. 4 en mi B Mineur - Idylle Mystique

IMSLP: Joseph Victor Marie Ryelandt (1870-1965)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: Joseph Ryelandt – Ryelandt: Symphonie No. 4 en mi B Mineur - Idylle Mystique

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

SVEINBJÖRNSSON, Sveinbjörn (1847-1927) - Piano Trio in e

Obra de Ștefan Luchian (1868-1917), pintor romanès (1)

- Recordatori de Sveinbjörn Sveinbjörnsson -

En el dia de la celebració del seu 167è aniversari de naixement

---

Parlem de Pintura...

Ştefan Luchian (Ştefăneşti, 6 de juny de 1868 - Bucarest, 28 de juny de 1917) va ser un pintor impressionista romanès. Anomenat el poeta plàstic de les flors. Entre els anys 1885 i 1889 va estudiar a l'Escola d'Art de Bucarest, on hi va exposar per primera vegada. Entre els anys 1889 i 1890 va estudiar a l'Acadèmia d'Art de Munich amb Ludwig von Herterich i entre els anys 1890 i 1893 a l'Académie Julian a París. Durant aquest període va rebre les influències de l'impressionisme i del simbolisme. Després de tornar a Bucarest el 1893, va participar per primera vegada en la "Exposició d'artistes vius" del 1894. Va pintar diversos gèneres però a partir del 1908 es va especialitzar en la temàtica natural, especialment de flors. És en aquests quadres on Luchian expressa tota la intensitat dramàtica de la seva separació i allunyament de la Natura que tant estimava (són flors que brillen plenes de cromatisme en un entorn antròpic i allunyat de la llum natural). Després de Grigorescu i Andreescu, Luchian va ser qui va contribuir a mantenir viva a Romania, fins ben entrat el segle XX, una llarga i difosa tradició impressionista en la selecció de motius i en la manera de veure i aplicar el color. Va morir a Bucarest el juny del 1917.

Font: En català: No disponible - En castellano: Ștefan Luchian (1868-1917) - In english: Ștefan Luchian (1868-1917) - Altres: Ștefan Luchian (1868-1917)

---

Parlem de Música...

Sveinbjörn Sveinbjörnsson (Reykjavík, 28 de juny de 1847 - Copenhagen, 23 de febrer de 1927) va ser un compositor i pianista islandès i el primer representant musical del seu país. Es va llicenciar en teologia abans de decidir-se, probablement influenciat per la visita del noruec Johan Svendsen a Islàndia el 1867, a emprendre una carrera musical. El 1868 es va traslladar a Copenhagen on va estudiar amb V.C. Ravn. El 1870 es va traslladar a Edimburg on va donar classes de piano per tal de finançar els seus nous estudis amb Carl Reinecke a Leipzig. Des d'allà va retornar a Edimburg on, a banda de compondre, es va dedicar a la labor docent fins el 1919. Allà va ser un dels membres fundadors de la Societat de Músics d'Edimburg (1887). També va realitzar nombrosos concerts i gires europees i americanes. Autor d'unes poques obres de cambra i d'un nombre indeterminat de cançons, el seu estil és nòrdic i proper als autors danesos tot i que també va rebre la influència d'autors com Mendelssohn a Leipzig. Avui dia és conegut per ser l'autor de l'himne nacional d'Islàndia. Els seus últims anys els va passar al seu país abans de morir a Copenhagen el febrer de 1927.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Sveinbjörn Sveinbjörnsson (1847-1927) - Altres: Sveinbjörn Sveinbjörnsson (1847-1927)

---

Parlem amb veu pròpia...

Sveinbjörn Sveinbjörnsson, si la memòria no em falla, és el primer compositor islandès que visita aquest espai. La seva descoberta, si més no el meu cas, ha estat casual i fruit d'inesperades caramboles de l'atzar. Per tant i d'entrada, donem la benvinguda a un compositor, imagino que famós a Islàndia ja que va ser l'autor del seu himne nacional, que les cròniques de la seva vida situen a mig camí entre la tradició germànica de Mendelssohn i el folklore danès, especialment en nom de Berggreen i Gade. En nom seu avui escoltarem, recuperat de l'única edició en exclusiva al seu nom, el seu Piano Trio en Mi menor per a violí, violoncel i piano. El seu estil, tal com podrem ràpidament comprovar, a banda de romàntic, és estèticament refinat i profundament líric i sentimental. Quatre moviments, el primer d'ells especialment deliciós i d'extensió bastant limitada, ens donen a conèixer la faceta de cambra de Sveinbjörnsson. Recordem que durant la seva vida va compondre principalment cançons amb acompanyament de piano i sonates per a piano. El Trio en La menor per a piano i una Sonata en Fa per a violí i piano són les obres de cambra restants. Dues breus partitures acompanyaran aquest Trio de piano. Es tracta d'Idyl (1923) i Vikivaki (c.1922) ambdues per a piano. Un descobriment romànticament impactant que ens permetrà celebrar, amb alegria, al millor compositor islandès del segle XIX!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Nina-Margret Grimsdottir (piano); Auður Hafsteinsdóttir (violin); Sigurgeir Agnarsson (cello); Sigurður Bjarki Gunnarsson (cello)
NAXOS: Sveinbjornsson: Piano Trios / Violin Sonata

IMSLP: Sveinbjörn Sveinbjörnsson (1847-1927)

CPDL: Sveinbjörn Sveinbjörnsson (1847-1927)

SPOTIFY: Nína Margrét Grímsdóttir – Sveinbjornsson: Piano Trios / Violin Sonata

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

REICHARDT, Johann Friedrich (1752-1814) - Miltons Morgengesang (1808)

Obra de George Morland (1763-1804), pintor anglès (1)

- Recordatori de Johann Friedrich Reichardt -

En el dia de la commemoració del seu 200è aniversari de decés

---

Parlem de Pintura...

George Morland (London, 26 de juny de 1763 - Brighton, 29 d'octubre de 1804) va ser un pintor anglès. De família d'artistes, sempre va estar envoltat de pintors. El seu primer mestre va ser el seu pare, Henry Robert Morland, un pintor molt apreciat al seu temps. Va donar mostres, ben aviat, d'una afició per a les arts que als 10 anys el va portar a exposar a la Royal Academy School, on hi va estudiar. Sotmès a una severa educació, el seu pare no li permetia més distraccions que la lectura, el violí i llargues excursions, va tenir com a company de jocs a un altre pintor i gravador, Felip Dawe. Va passar una temporada a França com a retratista, sense massa èxit. Quan va tornar a Londres el 1786 es va casar amb una germana del gravador Guillerm Ward, al qual se li deu bona part de la popularitat de Morland gràcies a les seves reproduccions. L'amistat dels dos artistes es va estrènyer més quan Ward va contreure matrimoni amb una germana de Morland. Tots dos matrimonis van residir al mateix domicili, situat en una casa de postes. Aquesta circumstància va propiciar que Morland estudiés amb deteniment els postillons, que figuren en moltes de les obres de l'artista, on destaca, sobretot, la gràcia i soltesa amb la qual retratava als nens. Contrasta la seva fama de vida dissipada amb la seva enorme i cuidada producció, de manera que, de ser certa aquesta reputació, en poc o en res va afectar la seguretat de la seva mà i a l'agudesa de la seva observació. La millor època de l'artista va començar el 1790 amb una escena de gitanes, una obra que va ser adquirida a molt baix preu tot i que les seves obres ja es començaven a cotitzar alt. Aficionat a l'equitació i l'estudi de tot tipus d'animals, va mantenir una quadra amb nombrosos cavalls, protagonistes de molts dels seus quadres, i el jardí de casa es va convertir en un veritable parc zoològic. Aquestes costoses aficions el van deixar pràcticament arruïnat i durant un temps va haver de residir en una casa de pagès, on va seguir observant i dibuixant la vida dels camperols i dels animals domèstics. Va residir posteriorment en la casa d'un amic a l'illa de Wight, on va produir una sèrie d'escenes amb pescadors i contrabandistes. Per tal de pagar els seus deutes va iniciar una activitat frenètica durant els últims vuit anys de vida: va arribar a pintar 92 llenços i va produir, a més, més de 1000 dibuixos. El 1802 va patir un atac d'apoplexia que el va deixar invàlid. Va morir dos anys després, l'octubre de 1804.

Font: En català: No disponible - En castellano: George Morland (1763-1804) - In english: George Morland (1763-1804) - Altres: George Morland (1763-1804)

---

Parlem de Música...

Johann Friedrich Reichardt (Königsberg, 25 de novembre de 1752 - Giebichenstein, 27 de juny de 1814) va ser un compositor i director musical alemany. El seu pare, músic, va ser el seu primer mestre. Amb ell va aprendre cant, violí i llaüt. Amb només 10 anys va començar a deambular amb el seu violí per les ciutats de l'entorn de Königsberg on va adquirir una fama precoç. Va seguir estudiant amb J.F. Hartknoch, l'organista C.G. Richter i el violinista F.A. Veichtner, un alumne de Franz Benda. Als 15 anys es va matricular a la Universitat de Königsberg on la seva estada fou curta. Anàlogament a molts artistes de l'època, va començar a viatjar per Europa tant aviat com va poder. Aquests periples van començar el 1771, tot recorrent Alemanya. En aquests viatges va conèixer molts compositors de renom com CPE Bach, Franz Benda o Naumann, entre molts altres. A Berlin, on hi va romandre un temps, va entrar en contacte amb la música d'Händel, la qual l'hi va causar un gran impacte. A Leipzig va començar a compondre i a Dresden va tenir a Homilius de mestre durant un breu període de temps. El 1774 va retornar a Königsberg amb un bagatge i una experiència musical impressionant. Allà va publicar un resum dels seus viatges sota el títol de Briefe Eines aufmerksamen Reisenden morir Musik betreffend. El 1775 va assolir un important càrrec musical a la cort de Frederic el Gran, en substitució de J.F. Agricola. Fervent admirador de Kant, la política "il·lustrada" del Rei alemany el va entusiasmar. En aquell temps, a banda de representar i dirigir obres de Graun i Hasse, entre molts altres, va començar a compondre música teatral. El 1777 va estrenar Cephalus und Prokris. Home d'elevada cultura, va fer amistat amb Goethe, Moses Mendelssohn i Johann Gottfried Herder. Casa seva es va convertir, ràpidament, en un punt de trobada d'artistes i intel·lectuals. Fins i tot, un joveníssim Ludwig Tieck va fer estada en aquell temps a casa de Reichardt.

El 1783 va viatjar a Venècia on va conèixer a Galuppi, a Gluck i al mateix Emperador Josep II. A Itàlia va quedar enamorat de l'art renaixentista de Palestrina. El 1783 va fundar la Berlin Concert Spirituel, en clara imitació a l'existent a França. El 1785 va viatjar a Anglaterra i França. Allà va compondre dues òperes, Tamerlan i Panthée. Amb la mort de Frederic el Gran l'any 1786, el nou rei, Frederic Guillem II, va donar Reichardt plena autoritat com a mestre de capella, va elevar els seus emoluments, va contractar nous músics, va renovar el teatre de l'òpera i l'hi va donar total llibertat musical. Progressivament, es va anar fent més proper al moviment Sturm und Drang. Va col·laborar amb Goethe en el Singspiel Claudine von Villa Bella (1789). Possiblement, aquests anys van ser els més esplendorosos ja que a partir del 1790 la seva sort va canviar. El 1791 va emmalaltir i els rumors de la seva simpatia amb els revolucionaris francesos van provocar la ira del rei Guillem II. Reichardt va ser destituït el 1794. No obstant, la mort del rei el 1797 va facilitar el seu retorn a la cort. Tanmateix, l'ocupació napoleònica d'algunes zones prussianes van obligar a Reichardt a fugir al Nord d'Alemanya, tot i les simpaties vers la nova república francesa. El nou rei de Westfalia, Jerònim Bonaparte, el va contractar com a Directeur général des Theatres et de són orchestre. Aquest nou càrrec el va assumir amb poc entusiasme i ràpidament va trobar una bona excusa per absentar-se del seu càrrec. Va viatjar incansablement tot i la misèria econòmica amb la que va viure els seus darrers anys. Va morir, absolutament oblidat, el juny de 1814.

Font: En català: Johann Friedrich Reichardt (1752-1814) - En castellano: Johann Friedrich Reichardt (1752-1814) - In english: Johann Friedrich Reichardt (1752-1814) - Altres: Johann Friedrich Reichardt (1752-1814)

---

Parlem amb veu pròpia...

Johann Friedrich Reichardt és un nom propi dins de l'extensa cultura alemanya tot i el gran desconeixement que en tenim actualment. Ciutadà d'elevada cultura, va compartir història amb Goethe, el pare de Mendelssohn i molts altres il·lustres alemanys que amb les seves idees van marcar un dels camins a l'emergent romanticisme. En aquest sentit, Reichardt va ser un activista polític durant tota la seva vida que el va portar a la glòria, amb Frederic el Gran, i a la misèria, fruit d'enfrontaments revolucionaris, amb Guillem II. Ara bé, la faceta musical de Reichardt, si més no com a compositor, va ser irregular. La seva bona formació amb instrumentació i cant no va anar aparellada, sembla ser, per una docència teòrica prou consistent per la qual cosa les seves grans composicions, orquestrals, van ser poc celebrades. No va ser així, curiosament, amb les més de 1500 cançons que va escriure inspirades en texts de més de 125 poetes diferents. En el nostre temps, se'l recorda musicalment, i quasi en exclusiva, per aquests Lieder els quals van influenciar posteriorment a Schubert. Avui, no obstant i en commemoració del seu 200è aniversari de la seva mort, el recuperarem amb una de les grans obres que de moment s'han recuperat del seu repertori. Miltons Morgengesang per a solistes, doble cor i orquestra, va ser un particular homenatge de Reichardt al poeta anglès John Milton. Publicat el 1808, amb dedicatòria expressa a la Berlinische Singakademie i sota la supervisió del nou rei de Westfalia, Jerònim Bonaparte, està escrit en la forma himne secular solemne. Reichardt s'inspira en el famós poema èpic "El Paradís perdut" per a compondre diferents passatges a diferents veus i gran orquestra simfònica. Aquest himne es va recuperar precisament el 2008 per a celebrar el 400è aniversari del naixement de Milton. L'acompanyarà l'obertura del Singspiel "Erwin und Elmire". En ambdós casos la interpretació és acadèmicament impecable per la qual cosa la crítica emanaria de la passió, intensitat i emoció a l'hora de fer la representació. Possiblement, aprofitant aquest any de commemoració, en tornarem a parlar. Mentrestant, gaudim d'aquesta singular i emotiva obra que fa d'enllaç, de passada, amb l'immortal John Milton!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Staatskapelle Weimar; Peter Gülke (conductor)
INTÈRPRETS: Die Berliner Singakademie; Staatskapelle Berlin; Dietrich Knothe (1929-2000)
AMAZON: Reichardt: Miltons Morgengesang; Zelter: Johanna Sebus; Mendelssohn: Magnificat
AMAZON: Meister der Goethe-Zeit

IMSLP: Johann Friedrich Reichardt (1752-1814) 

CPDL: No disponible 

SPOTIFY: Dietrich Knothe – Die Berliner Singakademie
SPOTIFY: Weimar Staatskapelle – Wolf, E.W.: Symphonies in E Minor / G Major / Destouches, F.S. Von: Symphony in D Major

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

SCHGRAFFER, Jakob Johann Anton (1799-1859) - Harmoniemesse (1828)

Obra de Louise Ingram Rayner (1832-1924), pintora anglesa (1)

---

Parlem de Pintura...

Louise Ingram Rayner (Matlock Bath,  21 de juny de 1832 - St Leonards-on-Sea,  8 d'octubre de 1924) va ser una artista d'aquarel·les britànica. Els seus pares van ser artistes destacats. La família va viure a Matlock Bath i Derby abans de traslladar-se a Londres el 1842. Louise va estudiar pintura des dels 15 anys sota el guiatge del seu pare i més endavant amb artistes reconeguts amics de la família com George Cattermole, Edmund Niemann, David Roberts i Frank Stone. El seu primer treball, The Interior of Haddon Chapel, es va exposar a la Royal Academy of Arts el 1852. Aquest va ser el primer d'una sèrie de pintures a l'oli. Des del 1860, les seves pintures van ser a l'aquarel·la i van ser exhibides durant més de 50 anys en entitats prestigioses com la Society of Lady Artists, The Royal Academy, Royal Watercolour Society i la Royal Society of British Artists. Va viure a Chester a la Marca de Gal·les, encara que va viatjar molt, pintant escenes de la Gran Bretanya, durant els estius de la dècada del 1870 i del 1880. Els seus quadres eren molt detallats i realistes sobre escenes de carrers poblats, capturant el caràcter "de l'antic ambient" dels pobles i ciutats britànics en plena expansió de l'època victoriana. Les seves pintures són molt populars avui dia en impressions i trencaclosques. Pels volts de 1910 es va traslladar amb la seva germana a Tunbridge Wells i més endavant a St Leonards, on va morir el 1924 a l'edat de 92 anys. La col·lecció d'obres de l'artista està repartida entre la Russell-Cotes Art Gallery & Museum, Bournemouth, Derby Museum and Art Gallery i el Grosvenor Museum de Chester que posseeix la major col·lecció pública de l'autora amb un total de 23 aquarel·les.

Font: En català: Louise Ingram Rayner (1832-1924) - En castellano: No disponible - In english: Louise Ingram Rayner (1832-1924) - Altres: Louise Ingram Rayner (1832-1924)

---

Parlem de Música...

Jakob Johann Anton Schgraffer (Bozen, Südtirol, 15 de maig de 1799 - Bozen, 23 de març de 1859) va ser un organista i compositor austríac. Fill de Fassbinders Jakob Schgraffer (1753-1802) i de Gattin Maria Riegler (1768-1813), va quedar orfe als 14 anys. Va créixer amb el seu oncle patern, oboista i propietari d'una cafeteria de Bolzano. Les seves habilitats musicals van sorprendre la noblesa de la ciutat que ràpidament el van ajudar en la seva formació musical. Va estudiar a Trento, on va rebre classes de piano i orgue. A Milà va estudiar al Conservatori (1821-1823) amb Vincenzo Federici. Allà va publicar la seva primera gran obra, una Simfonia a gran orquestra interpretada, en una reducció amb piano a quatre mans, el 4 d'octubre de 1823. Aviat va retornar a Bolzano ciutat on, a banda de treballar en la cafeteria del seu oncle, va oficialitzar el càrrec d'organista en una de les esglésies locals. El 1840 es va fundar la botznerische Kapelle, amb una impressionant col·lecció de partitures. Schgraffer en va ser el seu mestre de capella a partir del 1856, pocs anys abans de la seva mort el març de 1859.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Jakob Johann Anton Schgraffer (1799-1859) - Altres: Jakob Johann Anton Schgraffer (1799-1859)

---

Parlem amb veu pròpia...

Jakob Johann Anton Schgraffer va ser un dels compositors, curiosament, més importants de la regió austríaca del Tírol en un temps en què Bozen (Bolzano) formava part, primer del gran Imperi Romanogermànic, després de l'Imperi Austríac i finalment de l'Imperi Austrohongarès. En aquell context polític, Schgraffer va fer una vida sedentària ja que en prou feines va viatjar durant la seva vida. La seva formació italiana va influenciar la seva extensa obra. Aquesta va ser principalment religiosa tot i que també va assolir un bon nivell pel que fa a música instrumental (va guanyar algun premi a Milà). Les grans obres orquestrals i religioses mantenen una fidelitat en l'estil operístic italià. Pel que fa a la música religiosa menor, aquesta va ser en general més simple, propera al classicisme, sovint homofònica i amb referències constants a la música popular i tradicional regional fet que va despertar l'interès de la població tirolesa. No en va, moltes de les seves obres es troben en diverses esglésies de Bolzano però també a Trento, Innsbruck, Salzburg i fins i tot a Viena i a Milà. Actualment, el seu nom és difícil de trobar més enllà de la seva Bolzano natal i d'Àustria on, esporàdicament, el recuperen. Una de les millors edicions disponibles, de fet la única que he pogut localitzar, i compartida amb el també austríac Johann Gansbacher (1778-1844), de qui també en parlaré un bon dia, hi trobarem dues obres diferenciades. D'entrada el Passionsoratorium "Die Angst und der tod des Erlosers" i la interessant Harmoniemesse en Mi bemoll major per a solistes, cor, orquestra de vents metall, timbales i contrabaix. Publicada a Bozen el 1828, és una missa festiva accentuada per la pompositat "turca" dels instruments de vent metall. Missa catòlica en la seva concepció, amb tots els moviments característics, se'ns presenta amb una forma innovadora ja que és poc habitual trobar obres litúrgiques escrites específicament per a instruments de percussió. Principalment homofònica, el Kyrie entra amb el cor a capella per ràpidament introduir la instrumentació que dominarà el conjunt. El Glòria, solemne des del primer compàs, s'accentua per la potència instrumental. En general, el moviments són relativament breus, amb l'excepció del Credo. Sanctus, Benedictus i Agnus Dei tanquen solemnement una missa tant inesperadament sorprenent com deliciosament ben interpretada. Instruments, veus solistes i corals mereixen un especial reconeixement ja que parlem d'un autor i d'una obra immerescudament desconeguda, si més no, a Catalunya!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Martina Gmeinder i Maria Erlacher (sopranos); Thomas Koll i Wilfried Rogl (tenors); Gerhard Wilhelmer i Philippe Spiegel (bass); NovoCanto Vocal Ensemble (choir); Blaserensemble des Ferdinandeums (ensemble); Ernst Schlader (conductor)
AMAZON: Ernst Schlader – Blasermusik sakral

IMSLP: No disponible

CPDL: No disponible

SPOTIFY: Ernst Schlader – Blasermusik sakral

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!