divendres, 5 d’octubre del 2012

GRAUN, Carl Heinrich (1704-1759) - Te Deum (1757)

Rembrandt - Ecce Homo
Ecce Homo, obra de Rembrandt (1606-1669), pintor holandès.





Carl Heinrich Graun (1704-1759) compositor i tenor alemany nascut a Wahrenbrück. Representant de la potent escola operística alemanya, conjuntament amb el seu contemporani Johann Adolp Hasse, va ser un dels més importants exponents en aquest gènere de la primera meitat del segle XVIII al seu país. Com el seu coetani i amic de cognom Hasse, es va formar musicalment, anys abans que aquest s'hi presentés com a mestre de capella, a la potent escola de música que en sí mateixa constituïa tota una ciutat genuïnament artística en aquell temps, Dresde. I com Hasse, en una inesperada i paral·lela carrera professional, Graun va dedicar la major part dels seus plors, lamentacions, somriures i alegries a la producció teatral en italià, un idioma universal, musicalment parlant. I si bé al nostre temps el poder gaudir d'alguna de les trenta òperes que va escriure del seu puny i lletra és quasi una quimera, el cert és que tant ell com el seu germà, també músic, es van guanyar amb dignitat la seva existència. Ara bé, i tot i la seva dedicació quasi en exclusiva al gènere líric, certament podem trobar més heterogeneïtat en el seu extens catàleg. Concerts, alguna simfonia, cantates seculars i sacres, oratoris i algun himne religiós com el que avui recuperarem. I ja que la família i el cognom Graun formen part indiscutiblement del món de la música, avui m'agradaria recuperar una de les seves joies corals i líriques. Observant el repertori d'aquest espai m'he adonat que ja fa unes quantes jornades que no parlo d'allò que tant m'agrada de la música religiosa. Avui ho esmenarem amb una partitura de Graun de l'any 1757, pocs anys abans del seu definitiu adéu, i on el seu autor regalarà al món i a l'eternitat, si més no humana, un extens i operístic Te Deum per a cor, solistes i gran orquestra, escrit en commemoració d'una de les victòries militars de l'exèrcit prussià sobre els invasors austríacs durant la Guerra dels Set Anys. Per tant, la filosofia inherent de l'obra és indubtable, ara bé, Graun tot i dotar-la d'una apassionada connotació patriòtica i monumental també trobarà el moment per al més gran virtuosisme líric íntim d'acord amb la seva condició de tenor. Recuperem la contundència coral i instrumental per a celebrar l'arribada del cap de setmana. Fer-ho, tot i que per sort no és en sí mateix una victòria militar és, encara, un dels pocs èxits dels quals pot presumir la classe treballadora (si bé no tota) la de poder gaudir, de moment, d'un "espai-temps" per al seu merescut descans. Malauradament, el futur no és encoratjador en aquest aspecte ja que en aquest incomprensible i complex organisme social en què vivim la tendència sembla ser la contrària... per tant, celebrem amb la merescuda grandiloqüència, ja que encara ho podem fer, el gaudir d'aquest impagable i plaent cap de setmana!

A la interpretació el cor i els solistes de la Basler Madrigalisten, amb el conjunt musical L'Arpa Festante i la direcció global de Fritz Näf.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dijous, 4 d’octubre del 2012

LIEBMANN, Hélene (1796-1835) - Grand Sonata Op.11

Felix Edouard Vallotton - Marigolds and Tangerines 1924
Margarites i taronges, obra de Felix Edouard Vallotton (1865-1925), pintor suís.





Hélène Liebmann (1796-1835) compositora i pianista alemanya nascuda a Berlín. De família benestant jueva, va gaudir d'un entorn més que privilegiat i en certa forma intel·lectualment semblant al del seu contemporani jueu Felix Mendelssohn amb qui compartia vincles familiars llunyans. En aquest sentit, la família conscient del què significava la religió en aquell temps i per tal d'integrar-la, el més eficaçment possible en la tradició germànica, l'hi regalaria una bona educació, sobretot en art i en música. Ràpidament, assoliria una clara vocació pianística i compositiva ja que amb pocs anys interpretaria magistralment el piano i amb 15 anys ja presentaria la seva primera sèrie de sonates. Evidentment, per tal d'assolir el virtuosisme esperat els seus pares, en bona posició econòmica, contractarien per a tal fi a dos bons i coneguts docents, Ferdinand Ries i Franz Lauska, destacadíssims mestres amb el piano. I si bé els primers anys de vida els va fer a la capital alemanya, el cert és que tant bon punt es va casar es va traslladar a Londres on va poder gaudir i va participar dels ambients musicals més exclusius. Tanmateix, el seu rastre es perd i d'aquest període només hi trobarem escrites algunes pinzellades. Per tant, si de per sí ja representa una actriu secundària del món de la música, el seu passat indeterminat i biogràficament fosc converteix a Hélène Liebmann en una de les "muses" d'aquest art més desconegudes de les quals se'n tingui coneixement. No obstant i tot i això, podem trobar algunes de les seves principals obres exquisidament interpretades i recuperades. Avui un exemple del seu art en la forma de Gran Sonata per a violoncel i piano Opus 11, dedicada al seu mestre Ferdinand Ries i escrita durant la seva estada a Londres. De tres moviments, presenta un remarcable equilibri amb els dos instruments sense que cap d'ells domini per sobre de l'altre. I on, l'últim moviment, és un clar i evident homenatge a Mozart ja que està escrit en forma de variacions d'un dels temes de l'òpera Don Giovanni. El cofre dels tresors musicals, com sempre, és una perpètua font d'inesperades sorpreses. Aquesta és una d'elles, d'una ciutadana misteriosa i elegant que un bon dia va decidir dedicar el seu temps a la música. No són moltes les partitures signades del seu puny i de la seva lletra, ara bé, tot i ser-ne poques aquestes són de bona factura. Fruïm de l'art d'una compositora perquè elles, tot i les enormes restriccions a què s'enfrontaven, i amb esforç, tenacitat i perseverança, també formen part, per sort nostre, de la màgia de la música!

Ens la interpreta el duet format per Sebastian Comberti al violoncel i Maggie Cole al fortepiano.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimecres, 3 d’octubre del 2012

HAYDN, Joseph (1732-1809) - Sacred Music

Sebastiano del Piombo - The Raising of Lazarus
La resurrecció de Llàtzer, obra de Sebastiano del Piombo (1485-1547), pintor italià.





Franz Joseph Haydn (1732-1809) compositor austríac nascut a Rohrau. En aquest petit espai de música fem, sovint, moltes referències al cognom Haydn i sovint i de forma inesperada les fem en relació al petit però immens Johann Michael. Aquest fet, circumstancial i en relació a la música i als seus autors, no ens ha de fer oblidar, ni una coma, de la autèntica magnitud del seu afable i simpàtic germà gran, el de nom Franz Joseph. Reconegut i aclamat arreu per la seva producció simfònica i per la importància cabdal i definitiva del seu saber en aquest gènere, Haydn també es va veure obligat, com a restricció associada a la seva professió, a treballar en el gènere eclesiàstic. Desconeixem si aquest l'apassionava o més aviat "ho havia de fer" per tema contractual. Amb independència conceptual i filosòfica del per què, el cert és que Haydn va compondre una música d'església excepcional. Obres majors en la forma de misses i grans oratoris que tots coneixem i en relació a obres menors, menys populars i de caràcter més íntim. I si bé el germà gran protegia el germà petit cedint-li l'honor de ser, segons el seu punt de vista, el millor compositor de música sacre el cert és que el Haydn de nom Joseph tampoc es va quedar curt... ans el contrari. L'exemple, més enllà de les grans misses i dels oratoris "solemnes" en el sentit de la grandiloqüència i de la inherent bellesa i complexitat associada, trobarem en la producció d'Haydn una ingent varietat de partitures "menors" on la paraula de Déu hi tenia molt o poc a dir però a on, i en qualsevol cas, la música ben feta n'era la protagonista.

Avui bons exemples del Haydn més desconegut en una sèrie d'obres de joventut del seu creador. D'entrada, un Ave Regina Hob. XXIIIb:3 per a soprano, cor, cordes i baix continuo, escrit l'any 1750, és a dir, amb un Haydn de només 18 anys i en clar tribut als ensenyaments rebuts per un bon amic napolità, l'italià Nicola Porpora de qui Haydn reconeixia sempre que amb ell havia après el verdader art compositiu. L'acompanyarà un breu però preciós i intens Responsoria de Venerabili Hob. XXIIIc:4 per a cor, cordes, trompes i baix continuo, escrit l'any 1768 i per tal de retre homenatge a la festivitat del "Corpus Christi". De nou, un altre Responsoria ad absolutionem "Libera me" Hob. XXIIb-1 per a cor, cordes i baix continuo, escrit en una data indeterminada i en clara sintonia, inesperadament en Haydn, amb l'estil renaixentista de Palestrina. Finalment, el Salve Regina en Mi major Hob. XXIIIb-1 per a soprano, cor, cordes i baix continuo, escrit l'any 1756 (per celebrar inconscientment el naixement de Mozart), i en commemoració a l'entrada al Convent de les Clarisses del seu gran amor, Therese Keller. La delicadesa i la passió amb què Haydn va transmetre a aquesta partitura, per les connotacions emocionals que tenia per ell, la converteixen, sens dubte, en una de les partitures més belles d'un jove i enamorat Haydn de 24 anys. L'Haydn més religiós, i a diferència del seu germà que tots coneixem en aquest ambient, és un permanent redescobriment. Les composicions d'avui així en donen fe i engrandeixen, si es que és possible, la potent gravetat del nostre estimat Haydn. Celebrem aquest primer dimecres d'octubre amb la sempre benvinguda presència del Haydn més internacional aquell que amb la seva música es va donar a conèixer al món, i si em permeten, a l'univers! 

A la interpretació la soprano Ann Monoyios, el cor de la Tölz Boys Choir amb el conjunts instrumentals Tafelmusik i l'Archibudelli sota la direcció de Bruno Weil.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimarts, 2 d’octubre del 2012

SCHARWENKA, Franz Xaver (1850-1924) - Piano Concerto No.4 (1908)

Karl Albert Buehr - Girl Seated on a Tree 1908
Noia asseguda en un arbre, obra de Karl Albert Buehr (1866-1952), pintor alemany.





Franz Xaver Scharwenka (1850-1924) compositor i pianista polonès nascut a Samter, a l'antic i gran imperi de Prússia. Germà petit del també pianista i compositor Philipp Scharwenka, avui parlarem del virtuós pianista reconegut arreu del món per la seva peculiar i excel·lent forma d'interpretar moltes de les obres pianístiques de Frederic Chopin. I si bé va començar a tocar el piano amb només 3 anys, no seria fins els 15 que ho faria d'una forma més acadèmica cosa que l'ajudaria a desenvolupar, més ràpidament, les seves innates virtuts amb el teclat. Dit i fet, amb 24 anys s'iniciaria en els "tours" europeus realitzant interpretacions concertants. I tot i ser un potent actor de la majestuosa galàxia polonesa, el cert és que el seu treball ha quedat eclipsat per molts dels seus contemporanis a qui, paradoxalment, ell mateix va ajudar a donar a conèixer. En aquest sentit i a la pròpia escola que va fundar a Berlín l'any 1881, eren constants les representacions de Lizt, Beethoven o Berlioz a banda del sempre present, al llarg de la seva vida, Chopin. I tot plegat sense oblidar, de cap manera, la seva més desconeguda però elegant labor creativa. Així ho demostren les seves partitures, si més no, de les poques que he tingut el plaer de fruir, la d'avui és, realment, intensa i apassionant. De fet, el seu redescobriment ha estat relativament recent i avui dia és possible gaudir de la quasi totalitat del seu catàleg convenientment editat i enregistrat. Un autor prou prolífic, amb quatre concerts de piano, una simfonia, música de cambra i partitures de piano, algunes d'elles, com les Danses Polaques, molt populars al seu temps.

Cal destacar la importància ideològica de la seva música en el sentit que, el fet de compaginar la interpretació, la composició i la docència, el van ajudar a donar una coherència i un estil al seu treball sense perdre, no obstant, els referents romàntics que dominaven l'època tot i la progressiva modernitat que, implacablement, s'aproximava. Especial importància tindria, per l'autor, la composició del seu últim i memorable concert de piano número 4 en Fa menor opus 82, escrit l'any 1908 i estrenat, amb honors, sota la direcció orquestral del mateix compositor. Tal va ser l'èxit que va assolir que, de forma probablement inesperada pel seu creador, es va convertir en un dels concerts preferits dels pianistes de l'època gràcies a la combinació de frescor, dificultat i la més que evident innovació sense caure en l'estridència ni el mal gust. No comentaré els aspectes tècnics ja que no em correspon ni tinc el criteri ni els coneixements per fer-ho, tanmateix, crec que és una obra íntegra en sí mateixa on subtilment podrem reconèixer paisatges d'alguns dels grans noms romàntics i fins i tot clàssics que tant admirava Scharwenka. No dubto que aquesta és una de les grans obres mestres d'un actor que poc o molt coneixíem però de qui ja tocava fer-ne justícia. L'introduirem amb la obertura orquestral de la única òpera que va compondre, la obertura de Mataswintha. Descomunal partitura per a un dimarts que, aparentment es desperta intranscendent però que aquesta música, esperem, provocarà el delect i el somriure de satisfacció que qualsevol gourmet de la música anhela! 

La obertura ens la interpreta la Poznań Philharmonic Orchestra amb la direcció de Lukasz Borowicz.

El concert increïblement interpretat pel pianista Stephen Hough amb la City of Birmingham Symphony Orchestra i la batuta de Lawrence Foster.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

BIOGRAFIA: Franz Xaver Scharwenka (Samter, 6 de gener de 1850 - Berlín, 6 de gener de 1924)
CPDL: No disponible

Sauer & Scharwenka: Piano Concertos

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dilluns, 1 d’octubre del 2012

CIRRI, Giovanni Battista (1724-1808) - Cello Concerto No.3

Gabriel Metsu - A Woman seated at a Table and a Man tuning a Violin
Obra de Gabriël Metsu (1629-1667), pintor holandès.





Giovanni Battista Cirri (1724-1808) compositor i violoncel·lista italià nascut a Forli. Bon dia, el d'avui, per a recuperar un actor secundari de l'escenari musical europeu i especialment d'Italià. I és bon dia ja que en una efemèride com la d'avui va néixer, ara fa 288 anys, el simpàtic violoncel·lista italià de cognom Cirri. I ell, en un ambient familiar dominat per la música organística del seu germà Ignazio, de qui un dia també en parlarem, va decidir orientar la seva carrera a l'art creatiu amb el violoncel. Parlar de la Itàlia del segle XVIII és fer-ho, inevitablement, del l'omnipresent "pare" Martini el qual, talment com l'ull de Mórdor, però en el bon sentit, tot ho veia o en el seu defecte tot ho escoltava. I què té a veure el signorino Martini en relació a l'apassionant existència del benaurat personatge d'avui, doncs bé, que fou un dels seus professors. De fet, Martini va ser "el professor" en singular i, alhora, en plural ja que la quantitat d'alumnes que van escoltar, deglutir i pair els seus postulats va ser immensa... Cirri en va ser un d'ells. I Cirri amb el violoncel, el seu bon amic i company de viatge, va visitar algunes de les més interessants geografies europees. Primer París l'any 1760 on publicaria alguns dels seus primers treballs. Posteriorment, tindrien l'honor de rebre'l a la veïna Londres al càrrec de director musical del Duc de Gloucester on fins i tot participaria en alguns dels concerts d'un petit Mozart de només 8 anys. En aquesta segona etapa londinenca i prèvia al seu definitiu retorn a la seva ciutat natal com a mestre de capella de la Catedral, és on escriuria algunes de les seves principals obres per a violoncel. Concerts i sonates bàsicament. Entre elles les que ens acompanyaran en aquest lluminós i esplèndid dia de tardor. D'entrada, la sonata número 5 en Sol major per a dos violins, violoncel i baix continuo, escrita a Londres l'any 1766 en honor a Henry Frederick, el Duc de Cumberland. L'acompanyarà una de les produccions orquestrals de Cirri, el concert número 3 en Re major tot i que en el cas d'avui la orquestra és, relativament, reduïda. Cinc violins, dos violoncels, un contrabaix, una guitarra i un clavicèmbal. No obstant, no desmereix el conjunt ja que el dota d'una força i d'un perfil adequat per a diferenciar cada un dels registres instrumentals. Agradable carta de presentació d'un italià retrobat gràcies a la gentilesa d'un segell hongarès especialitzat en recuperar obres de tots els temps i que, sovint, tenen un denominador comú, el de ser primeres gravacions mundials. I si bé el repertori que queda per editar i enregistrar és descomunal, gràcies a la labor dels intèrprets, musicòlegs i tots aquells que fan possible el gaudir d'aquesta música, la feina possiblement serà més fàcil.

La sonata ens la interpreta el conjunt instrumental Il Fuggilotio.

El concert interpretat per Aura Musicale, amb Balázs Máté al violoncel i la direcció de László Paulik.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!