Obra de François Boucher (1703-1770), pintor francès (1)
- Recordatori de Jean-Philippe Rameau -
En el dia de la commemoració del seu 250è aniversari de decés
Parlem de Pintura...
François Boucher (París, 29 de setembre de 1703 - París, 30 de maig de 1770) va ser un pintor francès famós per les seves escenes pastorals i mitològiques, clars exemples de l'alegria i sensualitat del rococó, estil del que en va ser un dels màxims exponents juntament amb Jean-Honoré Fragonard. Boucher, fill d'un fabricant de puntes, va néixer a París. Encara que va estudiar amb el pintor François Le Moyne, l'estil delicat del seu contemporani Antoine Watteau va influir més en la seva obra. El 1723, Boucher va obtenir el Premi de Roma, ciutat on va estudiar durant els anys 1727-1731. Després de tornar a França, va pintar centenars de quadres, panells decoratius de gabinet, cartrons per a tapissos, escenografies i il·lustracions de llibres. El 1734 va ingressar a l'Acadèmia de Belles Arts. Va realitzar cartrons per a la fàbrica de tapissos de Beauvais i el 1755 va ser nomenat director de la fàbrica de tapissos dels Gobelins. El 1765 el rei el va nomenar primer pintor de la cort, director de la Reial Acadèmia de Belles Arts i dissenyador de la Reial Fàbrica de Porcellana. El seu èxit es va veure incrementat pel mecenatge de la Marquesa de Pompadour, l'amant predilecte de Lluís XV, de qui en va pintar diversos retrats. Les seves representacions de deïtats femenines clàssiques, amables, desimboltes i abillades com elegants pastors van fer les delícies del públic, que el va considerar el pintor de moda de l'època. Entre les seves nombroses obres destaquen les pintures del Triomf de Venus (1740, Museu d'Estocolm) i Nu en repòs (1752, Alte Pinakothek, Munich), així com la sèrie de tapissos Els amors dels déus (1744). L'estil fàcil i sentimental de Boucher va ser molt imitat però al posar-se de moda l'estil neoclàssic, va perdre el favor del públic. Va morir el 30 de maig de 1770 a París.
Font: En català: François Boucher (1703-1770) - En castellano: François Boucher (1703-1770) - In english: François Boucher (1703-1770) - Altres: François Boucher (1703-1770)
Parlem de Música...
Jean-Philippe Rameau (Dijon, 25 de setembre de 1683 - París, 12 de setembre de 1764) va ser un compositor i teòric musical francès del Barroc. Format per son pare, organista de Dijon, Jean-Philippe Rameau va fer un curt viatge a Itàlia, que no el va portar més enllà de Milà. Després, al principi de la seua carrera, va exercir a diverses ciutats, com ara Avinyó, Lió o Clarmont d'Alvèrnia. Després es va instal·lar a París, completant la seua formació d'organista amb Louis Marchand (1669-1732). El seu primer llibre de clavecí mostra la influència d'aquest mestre. Va ser titular dels orgues de diverses esglésies a París, però no va deixar cap obra per a aquest instrument. Tot i haver conservat un gran prestigi després de la seva mort, la seva obra lírica va ser oblidada i ignorada durant 140 anys. Hom reverenciava Rameau com un dels més grans músics francesos, hom interpretava al piano algunes de les seves obres per a clavecí – entre d'altres el famós « tambourin » – però mai no va passar pel cap de ningú tornar a muntar una de les seves òperes fins a les primeries del Segle XX, quan la Schola Cantorum de París dirigida per Charles Bordes va representar l'acte de ballet la guirlande, obra encisadora i sense massa pretensions. La música de Rameau s'ha beneficiat del ressorgiment que ha experimentat la música antiga. La major part de la seva obra lírica, temps enrere considerada impossible d'executar, disposa avui dia d'una discografia de qualitat pels conjunts barrocs més prestigiosos. Totes les seves grans obres han estat representades, i gaudeixen sempre d'un gran èxit, principalment Les Indes galantes. L'estrena (!) de la seva darrera tragèdia lírica, Les Boréades, va tenir lloc l'any 1982 al Festival d'Ais de Provença (els assajos havien estat interromputs l'any 1764 arran de la mort del compositor). Rameau és, amb François Couperin, un dels capdavanters de l'escola francesa de clavecí del Segle XVIII. Els dos músics tenen un estil molt diferent, i tenint en compte el volum respectiu de la seva producció, la música de Rameau potser presenta aspectes més variats: peces en la més pura tradició de la suite francesa, peces imitatives (El cant dels ocells, La gallina) i de caràcter (Els planys tendres, La conversa de les Muses), peces de virtuosisme a l'estil d'Scarlatti (Els remolins, Les tres mans), peces on poden trobar-se les innovacions del teòric i investigador en matèria d'interpretació (L'Enharmònic, Els cíclops). Les peces s'han agrupat tradicionalment per tonalitat, però cal una bona dosi d'autopersuasió per veure-hi l'estructura de la suite.
Parlem amb veu pròpia...
Gaudiu i compartiu!
Informació addicional...
Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina