dimarts, 5 de febrer del 2013

BOCCHERINI, Luigi (1743-1805) - Six Sonates pour le Clavecin

Johannes Vermeer - De liefdesbriet
Obra de Johannes Vermeer (1632-1675), pintor holandès.




Luigi Boccherini (1743-1805) compositor i violoncel·lista italià nascut a Lucca. Repassant la història d'aquesta espai i el registre de compositors dels quals ja he parlat amb anterioritat, m'he adonat que en el cas del simpàtic italià, expert violoncel·lista, era considerable el temps que no l'hi dedicava una entrada. I ja que d'aquí pocs dies celebrarem el seu 270è aniversari de naixement, aprofitaré la ocasió per esmenar, com bonament pugui, aquest greuge imperdonable vers un dels autors italians més importants i elegants del segle XVIII. I com que Boccherini no és ni resulta desconegut en un ambient com el nostre, recordarem breument la seva figura i la seva biografia molt relacionada, cal dir-ho, amb la del nostre idíl·lic i plaent país. Perquè el cas de l'italià i com molts dels seus contemporanis, entre ells Domenico Scarlatti o Gaetano Brunetti, fou el d'un emigrant adoptat artísticament a Espanya. Si bé actualment parlem sovint, en termes econòmics i laborals, de mobilitat geogràfica el cert és que durant el segle XVIII, tot i les penúries inherents de qualsevol viatge, hi va haver-hi, si més no artísticament, una autèntica deslocalització d'artistes de les més diverses geografies a unes altres potser atrets pel clima, les platges, els emoluments o la bellesa plàstica dels seus habitants... fos com fos, Boccherini va instal·lar-se a Madrid, sota protecció reial i gràcies a la pertinent intervenció del seu col·lega de quartet musical i violinista Filippo Manfredi, fins a l'últim dels seus dies. En aquell paisatge aristocràtic madrileny, tot i la indiferència artística i cultural de bona part de la monarquia espanyola d'aquell temps, el cert és que Boccherini va desenvolupar una carrera brillant. Tanta fou la llum del seu ressò que ben aviat van sorgir les enveges i les turbulències que, de mica en mica i de forma inexorable, acabarien afectant la seva vida i el seu benestar tot produint en ell tal ennuegament que acabaria profundament arruïnant i malvenent les seves obres a compositors forans. Va morir en l'extrema pobresa tot i l'extrema qualitat d'un repertori tant exuberant com extens... podem trobar-hi simfonies, gran quantitat de música de cambra, algun exemple d'oratori i de música religiosa, una sarsuela i un volum important de sonates per a violoncel, entre d'altres. Per tant, celebrarem a Boccherini recuperant, evidentment, una mostra del seu art amb el violoncel. Ara bé i ja que en aquest espai gaudim de la música però gaudim, també, del descobriment permanent d'aquelles obres desconegudes i amagades en les profunditats del baül dels tresors, recuperarem en primícia una de les seves sèries de sonates exclusives per a clavecí. Per tant, d'entrada un parell de sonates de clavecí que demostren un virtuosisme potent d'un intèrpret expert amb el violoncel. I ja que en parlem, una sonata per a violoncel i guitarra en Sol major marca de la casa. L'art de Boccherini és mundialment reconegut i admirat. Les seves formes galants inductores, conjuntament amb les de tota una sèrie de compositors del seu temps, d'allò que musicalment coneixem amb el nom de classicisme, van posar les pautes d'una metodologia clara, transparent i que avui dia nosaltres en gaudim amb certa nostàlgia. Un record que per a nosaltres, ciutadans de la postmodernitat pot, aparentment, semblar arcaic tot i que possiblement les bases filosòfiques d'aquell model cultural van ser tant potents que la seva energia ens omple de joia, encara, a dia d'avui. Tant de bo, així sigui per sempre!

La clavecinista Anne Robert ens interpreta les sonates de clavecí.

Les sonates de violoncel ens les interpreta Sebastian Comberti al violoncel, amb Elizabeth Kenny a la guitarra i amb Ruth Alford al violoncel.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

Boccherini: Six sonates pour le clavecin

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 4 comentarios

dilluns, 4 de febrer del 2013

SOBECK, Johann (1831-1914) - Three Wind Quintets

Dmitri Anatolyevich Belyukin - El camí cap al temple




Johann Sobeck (1831-1914) compositor i clarinetista txec nascut a Luditz. Finalitzada la setmana de celebracions, prometo enfocar aquesta setmana d'una forma diferent. I avui musicalment ens deixarem "enredar" per un dels tants tresors a què últimament ens té acostumats la bona gent del segell CPO encarregats, molt sovint, de recuperar primícies ocultes en els albors de l'espai-temps. I enganyats romandrem escoltant aquesta música perquè si bé Sobeck va néixer en ple romanticisme i va morir en plena explosió Stravinskiana, el cert és que la seva especialització amb els instruments de vent el van fer mirar, amb nostàlgia, un passat que de ben segur devia admirar o, si més no, observar amb melancolia. Perquè Sobeck, que va néixer en un espai immers políticament en el conglomerat d'estats, regions, províncies i delegacions del potent Imperi Austrohúngar, va ser un erudit clarinetista que tenia l'ull i la oïda posada de forma permanent en allò que estèticament va significar el classicisme musical. Si bé la seva principal devoció professional va ser la interpretació virtuosa amb el clarinet, i principalment des del seu centre d'operacions alemany situat a Hannover, el cert és que podem trobar una mostra breu d'un llegat molt desconegut de composicions pròpies, entre elles, les d'avui. D'entrada, una de les poques obres líriques de Sobeck, una preciosa cançó, hereva de la tradició romàntica iniciada anys abans per Schubert. Es tracta del Lied Meine Heimat (Casa meva) per a soprano, clarinet i piano. Una emotiva i breu composició d'un gènere sorprenent tenint en compte el seu caràcter acadèmic instrumental. Preludi de les seves produccions més reconegudes, un parell de quintets de vent, concretament el Quintet de vent en Fa major opus 9, per a fagot, trompa, oboè, clarinet i flauta i el Quintet de vent en Sol menor opus 14 i també pels mateixos instruments. Dos partitures que segueixen, molt inesperadament, els models més clàssics d'un mestre reconegut per a tots en aquest art, el també txec Anton Reicha. Curiosament, ahir llegia un article molt encertat i absolutament recomanable a El Pais, de l'escriptor Rafael Argullol, sobre el progressiu i alarmant deteriorament de la cultura europea i em preguntava si realment era així. De fet, el panorama amb què sovint em trobo a l'hora de parlar de Música amb la generació coetània a la meva és, francament, desolador. I no només de música, sinó també d'art, d'història i, per no dir, de filosofia la qual, pel que sembla, no existeix en el diccionari, paradoxalment, de la generació més ben preparada de la història. Preparada per a què em pregunto? Si no som capaços de valorar allò intangible, de preguntar-nos què "nassos" és la vida i d'emocionar-nos amb l'art, sigui amb pintura o amb música, d'una forma sensible i real... quin sentit té ser un erudit en coneixement vertical sinó ens sabem moure en horitzontal? Perquè potser si que serem els tecnològicament més preparats i amb tots els conceptes teològics de la religió econòmica al nostre cervell però possiblement a canvi d'haver convertit la cultura en les ruïnes d'allò que un dia pensàvem alegrement que seria Europa i resulta que només va ser un somni... perquè potser aquesta és la Gran Crisi del nostre temps!

El Lied ens l'interpreta Louise-Andree Baril al piano amb la soprano Aline Kulan i el clarinetista André Moisan.

Els quintets de vent ens els interpreta l'Albert Schweitzer Quintett.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 8 comentarios

diumenge, 3 de febrer del 2013

MENDELSSOHN, Felix (1809-1847) - Symphonie "Lobgesang" (1840)

Grabat de Felix Mendelssohn, de la Joseph Muller Collection. 




Felix Mendelssohn (1809-1847) compositor i organista alemany nascut a Hamburg. Tanquem aquesta explosiva setmana de celebracions de la millor forma possible. En una sorprenent setmana que iniciàvem diumenge passat amb Mozart seguíem, entre altres, amb Schubert i que finalitzarem, ni més ni menys, que amb Mendelssohn. Quan vaig iniciar el meu etern i apassionant viatge a la millor dimensió que existeix, vaig pensar que la figura de Mendelssohn ja l'exploraria més endavant ja que, segons el meu parer, en aquell temps era "prescindible". Amb el temps, l'error d'apreciació musical és majúscul i imperdonable perquè Mendelssohn s'ha convertit en un dels compositors que més es mereixen el meu absolut respecte i la més profunda admiració. Avui, en aquest dia tant especial en què Mendelssohn compliria 204 anys, recuperaré una de les obres més espectaculars del seu repertori. Però no ens precipitéssim i situem-nos prèviament en context històric. Geogràficament ens hem de situar a Leipzig, coordenada important per entendre aquesta obra d'avui. Allà, instal·lat des de 1835 i havent assumit la direcció de la Orquestra del Gewandhaus de Leipzig, va viure una intensa activitat creativa tot i la mor, aquell mateix any, del seu pare. Alhora, la sincera amistat que cultivaria amb un jove músic alemany de cognom Schumann, l'ajudaria a superar aquesta dura pèrdua. En pocs anys, l'activitat aniria en augment i fruit d'aquest inusitada hiperactivitat en sorgiria, l'any 1840, la descomunal partitura d'avui. Com bé saben tots aquells que coneixen aquest espai els diumenges, tradicionalment, s'escolta i es gaudeix (o per alguns es pateix) missa. En el cas de Mendelssohn, i de moment, no he trobat una missa íntegra si bé podríem ajuntar, per exemple, el seu kyrie en Do menor amb el seu gloria i dibuixar fantasiosament una missa breu... per ara, no ho farem. Per tant, i per tal de celebrar el seu aniversari "com Deu mana", recuperaré una simfonia coral, concretament la Simfonia "himne" cantata opus 52. Reconec haver-la descobert molt recentment i des d'aleshores l'hauré escoltada una desena de vegades per tal de captar-ne la major quantitat i en les millors condicions possibles la seva gamma cromàtica.

Recordem que Mendelssohn va deixar un llegat ingent de música coral religiosa, entre ella, aquesta simfonia coral en què hi trobarem explícitament temàtica religiosa en les parts cantades. De fet, els tres primers moviments inicials són els pròpiament d'una simfonia romàntica, amb un primer moviment maestoso con moto extraordinari, seguit d'un melòdic allegretto que continua amb un adagio religioso... i a partir d'aquí, la catarsis lírica, amb parts solistes, cors monumentals... tot plegat estrenat a l'església de Sant Tomàs de Leipzig, on anys abans hi havia fet vida i miracles el més gran organista de tots els temps, per tal de commemorar la creació de la Impremta 400 anys abans. Sorprenent observar que va haver-hi un temps en què les grans invencions humanes es commemoraven musicalment d'aquesta forma. Segons paraules de Schumann l'estrena d'aquesta simfonia, en una escenografia perfecte com la de Leipzig i la del seu entorn, va ser tant impactant que el públic assistent va quedar literalment hipnotitzat per la magnitud d'aquella simfonia. De fet, pel mateix Mendelssohn, aquesta partitura era una amalgama de simfonia, oratori i cantata... un tot en un que commemorava la Impremta, implícitament al seu admirat Johann Sebastian Bach i de pas la coordenada on aquest havia estrenat l'oratori amb què Mendelssohn el va fer renéixer de la foscor, la Passió segons Sant Mateu. Mendelssohn, músic, pianista, director d'orquestra i dibuixant, és un dels referents musicals i intel·lectuals de tots els temps. Anàlogament a Mozart i a Schubert, ell també va morir molt jove, però havent deixat una empremta tant profunda que, pels segles dels segles, formarà part de la història d'una humanitat que, amb personatges com ell, demostra que l'esperança és l'últim que s'ha de perdre... en nom teu i en honor del que això representa, gràcies eternes i felicitats!

A la interpretació i de nou gentilesa de Carus, els solistes i el cor de la Kammerchor Stuttgart amb la orquestra de la Deutsche Kammerphilharmonie Bremen i la direcció de Frieder Bernius.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)


Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 1 comentarios

dissabte, 2 de febrer del 2013

MORIN, Jean-Baptiste (1677-1745) - La Chasse du Cerf

Pieter Bruegel the Elder - Hunters in the Snow
Obra de Pieter Bruegel "el vell" (1525-1569), pintor flamenc.




Jean-Baptiste Morin (1677-1745) compositor francès nascut a Orleans. Seguim a França per a celebrar el 336è aniversari de naixement d'un dels seus il·lustres compositors. En aquest dissabte de neu i fred al Pirineu més axial, recuperem l'alè i escalfem-nos amb la presència d'un desconegut actor francès que, tot i el seu ostracisme, va gaudir del seu temps i espai de glòria a les ordres i sota regència del duc Felip III d'Orleans. En nom seu i sota la seva supervisió, Morin seria l'encarregat de la devoció i composició musical de la Cort. Tant encantat en devia estar el seu mecenes i protector reial que el designaria mestre de música de la seva filla, Lluïsa Adelaida d'Orleans. En aquest ambient i en nom del duc, faria i desfaria musicalment com bonament va poder. I a diferència de molts francesos, com el d'ahir, Morin va procurar enllaçar tendències musicals en el seu art. Per exemple, va intentar fusionar subtilment l'estil italià amb el refinament francès. Possiblement, el testimoni artístic d'avui sigui una eloqüent mostra d'aquesta dualitat d'estils. El cert és que Morin va dedicar el seu temps a compondre, principalment, música vocal de caràcter sacre i secular. Avui recuperarem una dels seus divertiments, el que porta per títol La Chasse du Cerf (Caça del Cèrvol) per a cor, solistes i orquestra. No cal ser un erudit per conèixer la històrica passió monàrquica per la cacera. Per tant, Morin va dedicar aquesta partitura al Rei i la va estrenar el 25 d'agost de 1708. Amb un ús massiu de trompes de caça, la composició es presenta amb una fanfàrria en forma d'obertura, seguida de set passatges que descriuen, seguint les paraules escrites pel poeta Jean Serre de Rieux, la caça i el seu protocol d'una forma clarament festiva, solemne i marcadament emotiva. Poques són les composicions, més enllà d'aquesta, que es coneixen de Morin. Com a detall curiós del dia, comentar que el gran Joseph Haydn es va inspirar en aquesta obra per la seva Simfonia No.73 La Chasse. Festival de trompetes el d'avui perquè la caça, per bé o per mal, forma part de la història de la humanitat. No sols trobarem exemples en música sinó també en escultura i en pintura prehistòrica, medieval, clàssica o moderna. Tot i l'animadversió que la seva existència pot provocar en molts de nosaltres, no deixa de ser un ritual i, conseqüentment, de tant en tant aquells que l'han adorat i que l'adoren, en rendeixen el pertinent culte. Així ho va fer Morin, potser a contracor o potser amb la més ferma de les conviccions ara bé, i musicalment parlant, tot un regal pels sentits!

A la interpretació Jean-François Paillard amb la Orchestre de Chambre Jean-François Paillard i el conjunt vocal Stéphane Caillat.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

La chasse du cerf [18th-Century Hunting Music]

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 2 comentarios

divendres, 1 de febrer del 2013

DESMAREST, Henry (1661-1741) - Te Deum (1678)

Guido Reni - Penitent Magdalene
Obra de Guido Reni (1575-1642), pintor italià.




Henry Desmarest (1661-1741) compositor francès nascut a París. Seguim amb la inèrcia setmanal i finalitzem la dura jornada laboral commemorant l'aniversari d'un mestre barroc francès que, per obligació, es veuria obligat a emigrar, entre altres geografies, a territori espanyol. Si bé hi ha certa trampa en l'autor d'avui ja que no coneixem del cert el seu dia de naixement, pel que ens diuen, va ser en una data de febrer, conseqüentment, avui primer dia d'aquest mes d'hivern a l'Hemisferi Nord, posarem l'ull i l'anàlisi musical en la producció d'aquest francès. D'una generació, la que situaríem entre Lully i Rameau, extraordinària pel marcat accent propi i singular d'una música amb denominació d'origen. De fet, possiblement entre aquests dos mestres hauríem de situar l'edat d'or del barroc francès tant per la quantitat i evidentment, i òbviament, pel refinament extrem del seu art. Desmarest va ser un seguidor fidel dels postulats francesos tot i haver d'emigrar de territori fruit d'una amorosa aventura que l'acabaria expulsant, fins la mort del rei Lluís XIV, de la seva França natal. Poc ortodox en les formes, Desmarest fou adoptat musicalment per Felip V a Espanya. Poc temps hi romandrien, ell i la seva estimada, ja que, sospitosament, també serien expulsats fulminantment de la cort espanyola. El seu últim refugi seria a Nancy, territori independent en aquell temps, sota supervisió del duc Leopold I de Lorena. I sorprenentment tot i compondre una música del gust i estil de la França reial de Lluís XIV el cert és que mai el perdonaria i fins a la mort d'aquest no podria, feliçment, retornar a la seva pàtria estimada aquella on, sota l'auspici dels grans mestres barrocs francesos, havia après bona part de l'art creatiu que demostraria en les seves obres de caràcter, principalment, religiós i en la forma, moltes d'elles, de Grand Motet. Si bé també, en sintonia amb Lully, escriuria tragèdies líriques i partitures de filosofia heroica. Avui, en recordatori i honor a Desmarest, ens centrarem en la seva pastoral religiosa i recuperarem dos himnes litúrgics molt recurrents al llarg de la història de la música. Un d'ells, el que iniciarà el format d'avui, és un Lauda Jerusalem en Si menor per a solistes, cor i orquestra i escrit, probablement, abans de 1710. Recordem que és un dels salms de la Bíblia, concretament el 147. Intens en el tractament, és un reflex sonor característicament francès. Preludi del Te Deum "de París" per a solistes, cor i orquestra. Escrit l'any 1678, és una de les primeres composicions del puny i lletra de Desmarest. Tot i això, és una obra inesperadament ben elaborada, consistent i coherent amb l'herència i la idea musical de Lully. El barroc francès, amb la quantitat de noms que coneixem i que resten pendents de descobrir o directament desterrar, és un d'aquells tresors de la música interessants d'ensumar. No dubto, que la singularitat del seu estil és tan propi com agradable a la oïda. Particularment, les sèries recurrents que porten per etiqueta "grands motets" són una de les meves absolutes debilitats. De ben segur que en seguirem parlant properament. Mentrestant, celebrem i gaudim a Desmarest, un francès exiliat per la força però fidel, musicalment, a un país que el va veure créixer i que no dubto que aquest mes, que tot just avui comença, serà generós amb el seu compatriota... perquè per justícia, així ha de ser!

A la interpretació del Lauda Jerusalem el conjunt vocal i instrumental de Les Arts Florissants sota direcció de William Christie.

El Te Deum sota la batuta d'Hervé Niquet i Le Concert Spirituel.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

SPOTIFY: William Christie – Desmarets : Grands Motets Lorrains



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 2 comentarios
Subscriure's a: Missatges (Atom)