AUFSCHNAITER, Benedikt Anton (1665-1742) - Vesperae solemnissimae (1709)

Obra de Girolamo di Francesco di Mariotto Macchietti (1535-1592), pintor italià (1)

- Recordatori de Benedikt Anton Aufschnaiter -

En el dia de la celebració del seu 350è aniversari de naixement

---

Parlem de Pintura...

Girolamo di Francesco di Mariotto Macchietti (Firenze, 22 de febrer de 1535 - Firenze, 3 de gener de 1592) va ser un pintor italià manierista actiu a Florència. Va ser alumne de Michele di Ridolfo del Ghirlandaio. Entre els anys 1556 i 1562, va treballar com a assistent de Giorgio Vasari en la decoració del Palazzo Vecchio, on va treballar amb Mirabello Cavalori. Després de passar dos anys a Roma per completar la seva formació el 1563 va retornar a Florència, on es va convertir en membre de l'acabada de crear Acadèmia de Belles Arts de Florència. Sota els auspicis de la mencionada institució va col·laborar, el 1564, al costat del seu amic Mirabello Cavalori en les grisalles per al cadafal del funeral de Michelangelo Buonarroti a San Lorenzo, Llorenç de Mèdici rep Michelangelo, obra perduda. Ben aviat va assolir notable prestigi gràcies a obres que van decorar algunes de les més grans esglésies florentines com Adoració dels Reis Mags a la basílica de San Lorenzo o el Martiri de Sant Llorenç a Santa Maria Novella. Per al següent gran projecte de l'Acadèmia, el casament del futur gran duc Francesc I de Mèdici amb Joana d'Àustria (1565), Macchietti va contribuir amb una pintura monocroma amb el tema de la Fundació del monestir de Monte Oliveto Maggiore, actualment perduda, per a l'Arc de la Religió, estructura efímera construïda per a l'ocasió. Va participar en la decoració, també dirigida per Vasari, de l'estudi de Francesc I amb dos llenços, un relatiu a Jàson i Medea (1570) i l'altre sobre Banys de Pozzuoli (1572). El 1577, va completar una Glòria di Sant Llorenç per a la Collegiata di Sant'Andrea d'Empoli. Sembla ser que en aquestes dates va perdre el favor dels Mèdici, i va haver d'anar-se'n al sud d'Itàlia, on va romandre-hi fins el 1585. Posteriorment, va tornar a viatjar a Roma i es va traslladar a Espanya, on va viure durant dos anys (1587-1589). No hi ha obres registrades a partir d'aquests viatges. En un moment previ al 1592 va tornar a Florència, ciutat on va morir el gener d'aquell any.

Font: En català: Girolamo di Francesco di Mariotto Macchietti (1535-1592) - En castellano: Girolamo di Francesco di Mariotto Macchietti (1535-1592) - In english: Girolamo di Francesco di Mariotto Macchietti (1535-1592) - Altres: Girolamo di Francesco di Mariotto Macchietti (1535-1592)

---

Parlem de Música...

Benedikt Anton Aufschnaiter (Kitzbühel, bap. 21 de febrer de 1665 - Passau, 24 de gener de 1742) va ser un compositor austríac. Poca informació és té abans del seu nomenament a Passau, on va succeir a Georg Muffat com a Kapellmeister de la Cort el 1705. Es creu que va passar els seus primers anys a Viena, on podria haver estat alumne de Johannes Ebner, fill de l'organista Wolfgang Ebner. Pel que sembla, posteriorment va entrar en contacte amb membres de la noblesa vienesa, al servei de qui devia treballar. El 1695 va publicar a Nuremberg el seu Op.2 amb una dedicatòria a l'Arxiduc Joseph, més tard l'emperador Josep I. Amb el títol de Concors discordia, conté sis suites orquestrals que mostren una estructura propera al concerto grosso italià, tot i que també una marcada influència francesa en sintonia amb alguns exemples de Georg Muffat. El seu Op.3, actualment perdut, el va dedicar a l'emperador Leopold I. L'Op. 4 van ser 8 sonates d'església amb el nom de Dulcis fidium harmonia symphoniis ecclesiasticis concinnata, publicades el 1703. A partir del 1705, fruit del càrrec de mestre de capella, es va dedicar de ple a la composició de música religiosa. Va escriure misses, ofertoris, vespres i nombrosos motets, himnes i obres menors. Va morir a Passau el gener de 1742.

OBRA:

Vocal religiosa:

Concors discordia, 2 vn, 2 va, vc, op.2 (Nuremberg, 1695)
Dulcis fidium harmonia symphoniis ecclesiasticis concinnata, 2 vn solo, 2 vn, va, vle, org, op.4 (Augsburg, 1703)
Memnon sacer ab oriente animatus, seu Vesperae solemnissimae, 4vv, str, 2 bc, op.5 (Augsburg, 1709)
Alaudae V ad aram purpurati honoris victimae sive Sacra V [5 masses], 4vv, vn, 2 va, 3 tpt, 3 trbn, ?org, op.6 (n.p., 1712)
Aquila clangens, exaltata supra domum Domini, sive 12 offertoria, 4vv, 2 vn, 2 va solo, 2 bc, 2 trbn ad lib, op.7 (Passau, 1719)
Cymbalum Davidis vespertinum seu Vesperae pro festivitatibus, 4vv, 2 vn, 2 va, 2 bc, op.8 (Passau, 1728), 2 with 2 tpt and 2 ob ad lib
Miserere pro tempore quadragesimae, op.9, c1724, unpubd, ?lost
Opp.1 and 3 lost
6 Miserere, A-KR [4 also in D-OB], ?orig. intended as part of op.9
Numerous other works, incl. masses, requiems, responses for Holy Week, grads/offs, A-KR, D-Bsb, Dkh, Mf, OB, Po, Rp, S-Uu
Praeludien, Fugen à 4, formerly A-GÖ, lost

Literatura:

Regulae compositionis fundamentales Musurgiae (MS, D-Po)
Anweisung oder Fundamentalregeln um eine gute Musik zu componieren (MS, D-Po) 

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Benedikt Anton Aufschnaiter (1665-1742) - Altres: Benedikt Anton Aufschnaiter (1665-1742)

---

Parlem amb veu pròpia...

És la primera vegada que parlo d'Aufschnaiter, un compositor austríac coetani directe en el temps i en l'espai de Johann Fux, el gran mestre austríac que va influir en la generació de compositors clàssics austríacs posteriors. En el cas d'Aufschnaiter, la seva història és menys coneguda. I si bé ja són quasi 4 els anys de vida d'aquest espai, no n'havia parlat per una raó ja que la meva obsessió, en el seu cas, era fer-ho en nom d'alguna partitura religiosa ja que intuïa que aquesta seria certament interessant de donar a conèixer. L'experiència és un grau, i la modèstia també, però en aquest cas crec haver tingut la 'santa' paciència necessària per haver esperat tot aquest temps abans de parlar-ne i fer-ho, curiosament, el dia de la celebració del seu 350è aniversari i amb la música que tant temps havia desitjat. Música religiosa, en una gravació en directe fenomenal (que dedueixo que properament serà editada en CD), que recupera les seves Vesperae solemnissimae op. 5 publicades a Augsburg el 1709. Del recull de vespres, escoltarem les tres més breus, és a dir i per ordre, el Beatus Vir, el Laudate pueri Dominum i el Laudate Dominum. Aufschnaiter va ser, en termes generals, un compositor del seu temps, arcaic en les formes i fidel al barroc del contrapunt, el seu estil s'aproxima per inèrcia al de la veïna escola romana. A diferència no obstant de l'austeritat d'aquesta, Aufschnaiter introdueix el valor afegit d'una orquestració considerablement generosa que accentua, magistralment, la solemnitat de la paraula sagrada introduint el bell llenguatge instrumental. Veritablement, el dia que vaig descobrir aquesta gravació qualitativament tant bona i que podeu visualitzar aquí, em vaig sentir afortunat i feliç. En relació a la seva obra religiosa, existeixen dues edicions més amb el seu Rèquiem, dues misses (Missa Sancti Francisci, 1712 i Missa Sancti Antonii, 1712) i obra sacra menor. Per tant, de ben segur que en tornarem a parlar, mentrestant, felicitem-lo amb il·lusió i vehemència!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Members of St Florianer Sängerknaben; Ars Antiqua Austria; Gunar Letzbor
YOUTUBE: Vesperae solemnissimae op. 5 (1709)
IMSLP: Benedikt Anton Aufschnaiter (1665-1742)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: No disponible

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

BONI, Pietro Giuseppe Gaetano (c.1650-c.1741) - Divertimenti per Camera, Op.2

Obra de Gerard van Honthorst (1590-1656), pintor flamenc (1)

---

Parlem de Pintura...

Gerard van Honthorst (Utrecht, 4 de novembre de 1590 - Utrecht, 27 d'abril de 1656) va ser un pintor flamenc especialitzat en temes d'història, de gènere i retratista. Va ser conegut per les seves escenes nocturnes en un estil proper al de Caravaggio. Format a Utrecht, va adoptar l'estil italià durant un viatge a Roma, on va residir entre els anys 1619 i 1621 i a on era conegut amb el nom de Gerardo della Notte. Allà es va especialitzar en l'ús del clarobscur (marcats contrastos de llums i ombres), els colors forts i el dramatisme en l'expressió de les figures. Moltes de les seves primeres obres representen temes bíblics. Més endavant es va dedicar a la pintura de gènere i als retrats, com mostra el quadre Violinista alegre amb un got de vi (1624) especialment després del seu nomenament com a pintor de cambra a l'Haia el 1637. Va destacar en particular per les seves escenes nocturnes en les que utilitza la llum amb un enorme dramatisme com en la pintura Crist davant Pilat (c.1617) i El concert (c.1620). El seu estil va tenir una gran influència en les primeres obres de Rembrandt i els seus últims treballs, realitzats en un estil més lleuger i neoclàssic, van influir en el mestre retratista holandès Frans Hals. Gerard van Honthorst va morir a Utrecht l'abril de 1656.

Font: En català: No disponible - En castellano: Gerard van Honthorst (1590-1656) - In english: Gerard van Honthorst (1590-1656) - Altres: Gerard van Honthorst (1590-1656)

---

Parlem de Música...

Pietro Giuseppe Gaetano Boni (Bolonya?, c.1650 - Bolonya?, c.1741) va ser un compositor italià. Probablement va néixer a Bolonya durant la segona meitat del segle XVII. Es creu que va ser abat o sacerdot ja que així va signar algunes de les obres. No es té constància de cap document oficial de la seva formació però es creu que va estudiar a Bolonya, ciutat on devia entrar en contacte d'alguna forma amb la famosa Accademia filarmonica. El 1711 pel que sembla es va traslladar a Roma recomanat per Corelli. De fet, la influència de Corelli és notable en l'obra de Boni, principalment partitures de cambra tot i que també va compondre dues òperes i algunes cantates i oratoris. Es creu que va morir a Bolonya en una data posterior al 1741.

OBRA:

Vocal secular:

Il figlio delle Selve (livret de Carlo Sigismondo Capece), créé à Modène le 29 décembre 1700;
Tito Manlio (livret de Matteo Noris), créé à Rome le 8 janvier 1720;

Vocal religiosa:

Cantate à deux voix pour il Santissimo Natale (Rome, 1716);
Cantate da recitarsi la notte del Santisimo Natale « Ritorno a voi mortali » (texte de Silvio Stampiglia), Rome, 24 décembre 1718;
Cantate et symphonie (pour la fête de Santa Maria della Lettera), Rome, 9 décembre 1720;
Santa Rosalia, oratorio (Bologne, 1726);
Cantate per la notte di Natale (Pérouse, 1719);

Instrumental:

Douze sonates pour violoncelle et basse, Op. 1 Rome, 1717;
Divertimenti per camera a violino, violone, cimbalo, flauto e mandola, Op. 2, Rome, 1730;
Dix sonates, Op.3, Rome, 1741;
Douze sonate pour violon et basse, (manuscrit);
Une sonate pour violon, viole et basse;

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Pietro Giuseppe Gaetano Boni (c.1650-c.1741) - Altres: Pietro Giuseppe Gaetano Boni (c.1650-c.1741)

---

Parlem amb veu pròpia...

L'endemà de l'esgotadora entrada d'ahir, avui em prendré un descans amb un compositor tant poc conegut que amb prou feines podré aportar-ne pinzellades biogràfiques. Bolonya va ser un centre musical, i pel que sembla ho segueix sent, de primer nivell durant els segles XVII i XVIII. Allà tota una generació de compositors i intèrprets, a diferents escales i sinèrgies, van fer-hi vida i van rebre brillant formació sota la pantalla protectora però també exigent de l'Acadèmia Filharmònica. Un d'ells va ser Pietro G.G. Boni, un mestre que va tenir en Corelli l'autèntic mirall on inspirar-se. De fet, ambdós van tenir algun contacte ja que Boni va ser recomanat pel mateix Corelli a Roma, en circumstàncies i per motius que desconeixem. En qualsevol cas, Boni va ser autor d'òperes, obra religiosa i obra de cambra la majoria actualment inèdita. El segell Tactus, incansable en la recuperació dels actius italians de tots els temps, ens permet descobrir i especialment gaudir de petites meravelles com les d'avui. Divertimenti per Camera en la seva versió per a mandolina i clavecí. Els divertiments, com ja he comentat diverses vegades, són obres més aviat pensades per a un oient neòfit i per a un intèrpret de perfil més aficionat ja que essencialment no requereixen elevades dosis de virtuosisme. Així serà en aquest recull de 12 Sonates, de quatre o tres moviments segons el cas, i de les que escoltarem la Sonata No.1 i la Sonata No.7, i en què destacaria la transparència i la precisió d'ambdós instruments però especialment la ressonància d'un clavecí deliciós. Orfebreria artesana en veu d'un enigmàtic italià!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Dorina Frati (mandolin); Daniele Roi (harpsichord)
TACTUS: Boni: Opera II

IMSLP: Pietro Giuseppe Gaetano Boni (c.1650-c.1741)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: Dorina Frati – Boni: Opera II

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

PEDRELL, Felip (1841-1922) - Lieder

Obra de Ramon Casas (1866-1932), pintor català (1)

- Recordatori de Felip Pedrell -

En el dia de la celebració del seu 174è aniversari de naixement

---

Parlem de Pintura...

Ramon Casas i Carbó (Barcelona, 4 de gener de 1866 - Barcelona, 29 de febrer de 1932) va ser un dibuixant i pintor català. Va començar a estudiar amb Joan Vicens a la Llotja de les Arts i més tard, el 1881, es va convertir en el dibuixant i il·lustrador de la revista Avenç on va treballar com a corresponsal a París, mentre estudiava a l'acadèmia de Carolus-Duran juntament amb Eugène Carriére i Pierre Puvis de Chavannes. Allà va participar al Saló des Champs Elysées (1883) per traslladar-se després a Barcelona. Com a contertulià del cafè Els Quatre Gats va tenir l'oportunitat de fer amistat amb el milionari americà William Deering, que es va convertir en el seu mecenes i li va encarregar obres d'art. Impermeable a les avantguardes, el seu estil es va consolidar en el post-impressionisme. Excel·lent retratista, defineix diferents tipus de dones, com La gitana, La manola, entre d'altres, així com una sèrie de retrats al carbó d'importants intel·lectuals de l'època; músics com Pedrell, Albéniz o Granados, escriptors com Unamuno o Azorín, pintors com Zuloaga o Sorolla. També va expressar, amb els seus pinzells, l'anonimat d'interiors de cafès o de la vida al carrer, amb tota l'espontaneïtat que emanen tant l'entorn com els seus personatges. El seu estil acusa la influència de Manet, Whistler o Degas pels colors suaus i els contorns difuminats que el faran evolucionar fins a un tipus de pintura més colorista i de marcat caràcter realista on Casas representa obres com Cap d'un bandoler o obres de clar i compromès contingut social com La càrrega (1902, número comarcal de la Garrotxa, Olot). Casas va ser, així mateix, un dels màxims representants del modernisme català reflectides en els cartells publicitaris (Codorniu, Anís del mono, entre d'altres) que va realitzar per prestigioses firmes comercials i de profunda sensibilitat i convicció artística. Casas va morir a Barcelona el febrer de 1932.

Font: En català: Ramon Casas (1866-1932) - En castellano: Ramon Casas (1866-1932) - In english: Ramon Casas (1866-1932) - Altres: Ramon Casas (1866-1932)

---

Parlem de Música...

Felip Pedrell (Tortosa, 19 de febrer de 1841 - Barcelona, 9 d'agost de 1922) va ser un musicòleg, professor i compositor català. Va començar els seus estudis musicals als 7 anys, en un cor de la Catedral de Santa Maria de Tortosa, rebent instrucció en solfeig, harmonia i transcripció de cançons populars de Joan Nin i Serra. També va ser autodidacta. Els primers anys va escriure una gran quantitat de música vocal, de caràcter litúrgic tot i que ràpidament es va dedicar a l'òpera i la sarsuela després de mudar-se a Barcelona com a subdirector de l'orquestra del Teatre Circ el 1873. Les seves òperes L'últim Abenzeraggio (1874) i Quasimodo (1875) es van estrenar al Gran Teatre del Liceu. El seu viatge a Itàlia (1876-7) va despertar el seu interès en la musicologia, i a les biblioteques romanes va investigar la història de la música, l'estètica, el folklore i la música antiga. Posteriorment, va passar dos anys a París, on va compondre òpera i va rebre la influència de Wagner. Després de tornar a Espanya es va instal·lar novament a Barcelona on es va concentrar en la musicologia. Va començar a publicar dues revistes el 1882: Salterio sacro-hispano, en la qual va publicar nombroses obres de compositors espanyols, i la revista Notas musicales y literarias. El 1888 va publicar La ilustración musical hispano-americana, que contenia algunes de les seves investigacions més importants.

Va contribuir amb nombrosos articles en altres publicacions periòdiques, sobretot, en la revista La España musical. Les seves activitats operístiques es van reprendre amb Eda (1887), Little Carmen (1888) i Mara (1889), totes per encàrrec d'un amic de Nova York. El 1890 va començar a treballar en el seu monumental Els Pirineus, una trilogia operística amb pròleg, on va barrejar la música medieval i renaixentista, amb l'harmonia moderna i el leitmotiv wagnerià. Un any més tard va publicar el llibre Por nuestra música, en la qual va exposar els seus punts de vista pel que fa a l'òpera nacional espanyola. Pedrell es va traslladar a Madrid el 1894 on va ser nomenat professor de cant coral al Conservatori, professor d'estudis superiors a l'Ateneu, i membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts. A Madrid va romandre-hi durant 10 anys ciutat on va viure una etapa de gran creativitat així com de promoció de la interpretació de música sagrada, fundant el Cor Isidorian, organitzant concerts, editant música, i donant conferències. També va compondre l'òpera La Celestina, la segona òpera de Els Pirineus en un tríptic dedicat a la Pàtria, Amor, i Fides, el lema dels Jocs Florals. Tot i la seva intenció, no va a finalitzar la trilogia de Els Pirineus tot i els seus intents d'escriure un final dedicat al Comte Arnau durant el seu retorn a Barcelona. A partir del 1904 gradualment va abandonar la composició dedicant-se, els darrers anys de vida, a organitzar i classificar l'enorme quantitat de material que havia recopil·lat al llarg de la seva carrera.

Pedrell va ser el fundador de la musicologia moderna espanyola i va contribuir en gran mesura a la reactivació de la música religiosa a Espanya. Va escriure extensament sobre música litúrgica i les seves col·leccions van recopilar la quasi totalitat de la música religiosa contemporània i gran quantitat de música antiga. Per exemple, en les seves edicions es troben les obres completes de De Victòria i la sèrie Hispaniae Schola Musica Sacra. Els seus escrits biogràfics es van incloure en la Revista catalana musical (1904-1910) titulada 'Musichs Vells de la terra', on va incloure biografies de De Victòria i Eximeno, i un extens diccionari bio-bibliogràfic de músics espanyols, portuguesos i llatinoamericans. Els seus nombrosos escrits crítics inclouen un estudi de la cançó popular espanyola. Una de les seves obres més importants va ser el 'Catàlech de la Biblioteca musical de la Diputació de Barcelona', ​​en el qual va recopilar gran part dels llibres i articles que ja havia publicat abans. Els seus esforços van inspirar la següent generació d'acadèmics, i van animar els començaments de la carrera d'anglès ja que molts articles estaven escrits en aquest idioma. Un dels fracassos, en paraules del mateix Pedrell, de la seva vida va ser la poca presència escènica com a compositor motiu que el va frustrar profundament. Fins el punt que la majoria de la seva música només roman en manuscrit, amb poques edicions modernes o enregistraments. Es va esforçar per fer una important contribució a la música nacional espanyola, especialment a Catalunya, i com a compositor va ser extraordinàriament prolífic: la seva producció va incloure, a banda d'abundants cançons, obres corals i òperes, i moltes composicions de cambra i orquestrals. Les seves obres per a piano van consistir especialment en balls de saló, així com arranjaments, fantasies, rapsòdies i variacions a partir de temes operístics populars. Com a professor va tenir notables alumnes a qui va poder transmetre el seu descomunal coneixement. Albéniz, Granados i Falla van ser alguns d'ells. Va ser molt estimat però també criticat per les seves posicions sovint radicals i a vegades de menyspreu. Va morir a Barcelona l'agost de 1922.

OBRA:

Vocal secular:

Opera:
El último Abencerraje (op, 4, J.B. Altés), 1868, unpubd; rev. as L’ultimo Abenzeraggio (F. Fors de Casamayor), 1870, unpubd; rev., with new nos., Barcelona, Liceo, 14 April 1874, excerpts (Barcelona, 1874); rev., Barcelona, Liceo, 8 Oct 1889
Les aventures de Cocardy, 1873 (ob, Gelée–Bertal), unperf.
Quasimodo (op, 4, J. Barret, after V. Hugo), Barcelona, Liceo, 20 April 1875
Le roi Lear (op, 5, A. Baralle), 1877, unperf.
Mazeppa (poema lírico, 9 nos., A. de Lauzières de Thémines), 1878
Tasso à Ferrara (poema lírico, 1, Lauzière de Thémines), Madrid, Apollo, 1881
Cleopâtre (op, 4, Lauzières de Thémines), 1878, unperf.
Eda (ópera cómica), 1887, unperf.
Little Carmen (ópera, 3), 1888
Mara (ópera cómica, 4), 1889, unperf., unpubd
Els Pirineus [Los Pirineos] (op, prol., 3, V. Balaguer), 1891, Barcelona, Liceo, 4 Jan 1902, vs (Barcelona, 1893) [pt 1 of trilogy]
La Celestina: tragi-comedia lírica de Calisto y Melibea (op, 4, Pedrell, after F. de Rojas), 1902, excerpts, concert perf., Barcelona, 1921, vs (Barcelona, 1903) [part 2 of trilogy]
El Comte Arnau (‘festival lirich-popular’, 2 pts, J. Margall), vs (Leipzig, 1911)

Zarzs:
Ells i Elles (1, J. Riera i Bertrán), 1873;
La guardiola (3, E. Vidal i Valenciano), 1873;
Lluch-Llach (2, A. Ferrer i Codina), 1873 [orig. El diplomático (ob)];
Lo rei tranquil (Riera), 1873;
La veritat i la mentida (3, C. Colomer), 1873;
Los secuestradores (zarzuelita, 3 nos.), 1889

Songs for 1v, pf:
Despedida, 1858;
La serenata-La ermita, 1862;
La pescadorcita, 1863;
7 melodías, 1863;
Ecos de Italia, 1864;
6 Lieder, 1864;
Melodías, 1864;
Cantos de la infancia, 1866;
Embriaguez, 1867;
Noches de España, 1871;
3 Lieder, 1871, Balada, 1875;
Lágrimas, 1875;
Consolations, 1876;
14 Lais, 1879;
16 Lieder, 1879;
Balada y preghiera, 1880;
Cant dels mariners Catalans, 1880;
Sirventés, 1880;
14 melodías, 1881, Amorosa, 1884;
Avuy farà un any, 1884;
Mai més, 1884;
Mignon, 1884;
Aires andaluces, 1889;
Aires de la tierra, 1889;
Canciones arabescas, 1906;
Vita nuova, 1921

Choral:
Cant de la montanya, 1877;
Cançó llatina, 1878;
Serenata, 4vv, 1879;
La festa de Tibulus, vv, vla, vc, pf, 1879;
Don Ramon i Don Joan, SATB, 1902;
La Matinada, solo vv, vv, offstage orch, 1905;
Visió de Randa, solo vv, vv, orch, 1905;
Glossa, vv, orch, 1906

Vocal religiosa:

Stabat mater, 3vv, 1856;
Mass, 2vv, org, 1857;
Mass, 3vv, org, 1858;
Stabat mater, 2vv, orch, 1858;
Salve regina, 3vv, org, 1860;
2 Masses, 3vv, org, 1861;
Mass, 3 solo vv, vv, org, 1864;
Alleluia (small orat), 4 solo vv, vv, org, 1865;
Mass, 3vv, org, 1865;
Dixit dominus y Magnificat, 4vv, org, 1862;
Dixit dominus y Magnificat, 4vv, org, 1866;
Mass, 3vv, org, 1866;
Stabat mater, vv, orch, 1866;
Requiem, 3vv, orch, 1868;
3 Lamentations, 4vv, hmn, 1869;
2 Masses, 4vv, org, 1869;
Missa brevis, 1875;
Salve regina-Filiae Jerusalem, S, vv, st qt, hmn, 1875;
Missa solemnis, 3 solo vv, vv, orch, hp, org, 1876;
Requiem, 4 solo vv, vv, 1876;
Te Deum, 4 solo vv, vv, orch, hp, org, 1876;
Salterio sacro Hispano, 2–4vv, org, 1882;
In captivitatem comploratio, 4vv, orch, 1906;

Many other small works, incl. 6 settings of the Ave Maria, 2 of the Benedictus, 4 Hymns, Bone pastor (motet), Christus factus est, Miserere and Gozos

Instrumental:

Orch:
Marche-hymne and Fête (march), 1871;
Sym., D, 1872;
Scherzo fantastique, 1872;
Elegía a Romea, 1875;
Meditación fúnebre, 1875;
Mila, 1876;
La veu de las montanyas, 1877;
March triomphale, 1878;
Gavotte, c, 1879;
Gavotte, a, 1880;
I trionfi, suite, 1880;
Marxa fúnebre, 1885

Chbr:
Elegía a Foruny, vl, vc, pf, hmn, 1875;
Himne a Venus, sop.fl, gui, hp, hmn, pf, 1880;
Jesús als pecadors, T, str qt, pf, 1880;
Llevant Déu, escena religiosa, T, str qt, pf, 1880;
Preghiera dell’orfanello, vc, str quintet, 1880;
serenata, str, hmn, pf, 1881

Pf:
Los cantares, Horas tristes (melodías características), 1862;
Sonata, 1864, Scènes, 1866;
Estudios melódicos, 2 books (1866, 1867);
Hojas de álbum, 1867;
Escenas infantiles, 4 hands, 1880;
26 pièces pour le piano, 1881;
La veu de las montayas, 1892;
Many waltzes, nocturnes, impromptus, mazurkas and romances, as well as transcrs., arrs., fantasies and rhapsodies based on operatic themes

Literatura:

Apuntes y observaciones sobre estética musical (Barcelona, 1866)
Gramática musical o manual expositivo de la teoría del solfeo, en forma de diálogo (Barcelona, 1872, 3/1883)
Las sonatas de Beethoven (Barcelona, 1873)
Los músicos españoles en sus libros (Barcelona, 1888)
Por nuestra música (Barcelona, 1891/R; Fr. trans., 1891)
Diccionario técnico de la música (Barcelona, 1894, 2/1899/R)
Diccionario biográfico y bibliográfico de músicos y escritores de música españoles, portugueses y hispano-americanos antiguos y modernos (Barcelona, 1894–7) [A–Gaz only]
‘Folk-Lore musical castillan du XVIe siècle’, SIMG, i (1899–1900), 372–82
Emporio científico e histórico de organografia musical española antigua (Barcelona, 1901)
Prácticas preparatorias de instrumentación (Barcelona, 1902)
‘La musique indigène dans le théâtre espagnol du XVIIe siècle’, SIMG, v (1903–4), 46–69
La cançó popular catalana (Barcelona, 1906)
Documents pour servir à l’histoire du théâtre musical: la festa d’Elche ou le drame lyrique liturgique espagnol (Paris, 1906)
Musicalerías (Valencia, 1906) [selection of critical articles]
Antología de organistas clásicos españoles (Madrid, 1908/R1968 as Classical Spanish Organists)
Catàlech de la Biblioteca musical de la Diputació de Barcelona (Barcelona, 1908–9)
‘Jean I d’Aragon, compositeur de musique’, Riemann-Festschrift (Leipzig, 1909), 229–240
‘L’églogue “La forêt sans amour” de Lope de Vega, et la musique et les musiciens du théâtre de Calderon’, SIMG, xi (1909–10), 55–104
‘Jacopone da Todi, los Stabat mater y la Música’, Revista de estudios franciscanos (April–May, 1910), 129–147
Músicos contemporáneos y de otros tiempos (Paris, 1910)
Jornadas de arte (Paris, 1911) [memoirs and articles, 1841–91]
Orientaciones (Paris, 1911) [memoirs and articles, 1892–1902]
La lírica nacionalizada (Paris, 1913)
Tomás Luis de Victoria Abulense (Valencia, 1918) [based on T.L. de Victoria: Opera omnia, viii, 1913]
P. Antonio Eximeno (Madrid, 1920)

Edicions:

Many edns of early Spanish music in Salterio sacro-hispano (1882–)
Hispaniae schola musica sacra (Barcelona, 1894–8/R)
Teatro lírico español anterior al siglo XIX (La Coruña, 1897–8)
T.L. de Victoria: Opera omnia (Leipzig, 1902–13)
El organista litúrgico español (Barcelona, 1905)
Antología de organistas clásicos españoles (Madrid, 1908)
Cancionero musical popular español (Valls, 1918–22, 3/1958)
with H. Anglès: Els madrigals i la missa de difunts d’En Brudieu, PBC, i (1921) 

Font: En català: Felip Pedrell (1841-1922) - En castellano: Felip Pedrell (1841-1922) - In english: Felip Pedrell (1841-1922) - Altres: Felip Pedrell (1841-1922)

---

Parlem amb veu pròpia...

Sovint en aquest espai he parlat, amb especial il·lusió i amb elevades dosis d'admiració, del Pare Martini, el teòric per excel·lència de la Itàlia més clàssica. Martini, per posar l'exemple d'intel·lectual absolut, ens servirà de mirall per entendre la figura de Pedrell a Espanya ja que ambdós van ser, un al XVIII i l'altre al XIX, dos autèntics musicòlegs en el sentit més estricte de la paraula tot i els contexts socials, polítics, estètics i culturals diferents que van viure. A Espanya, a diferència d'Itàlia, s'ha viscut i es viu, en general, en la indiferència en relació a molts autors que van entregar la seva vida al servei del coneixement i de la cultura d'una forma literal. Pedrell va ser un d'ells i estudiant-lo un s'adona de la flagrant injustícia del seu oblit actual. Un menyspreu generalitzat vers la seva obra escrita però especialment devastador en relació a la seva obra musical. Una ullada, fugaç, al seu extraordinari repertori, per extensió i per gèneres, ens amplificarà, encara més, aquesta realitat sagnant d'incultura generalitzada del nostre país, dit Espanya per uns o Catalunya per altres. Com que la indiferència no entén de banderes ni de fronteres, el cas de Pedrell és la mostra de l'abandonament endèmic i sistemàtic dels veritables patriotes, aquells que amb el seu esforç aporten coneixement i cultura, la riquesa més important d'un país, nació o grup de persones. I Pedrell va ser a Catalunya el que Hilarión Eslava va ser a Espanya... però bé, d'Eslava ja en parlarem en properes edicions. Per tant, un autor tant important com per ser retratat per Casas malviu, i ho seguirà fent, en l'ostracisme tot i que a Pedrell l'hauríem de considerar com el més gran mestre català del segle XIX. I així ho va ser principalment pel seu obsessiu perfeccionisme en tots els àmbits que va tractar. Teòric incansable i professor admirat, va lamentar en primera persona i amargament la seva nul·la presència als escenaris i la seva desconsideració com a compositor. Tot i les bondats reconegudes com a teòric, investigador i divulgador, el cert és que musicalment no se l'ha considerat, ni remotament, com a un imprescindible del romanticisme espanyol. L'exemple, definitiu, el trobarem en les seves partitures, moltes d'elles conservades exclusivament en manuscrit.

Admirador confés de Wagner, del Lied de Schubert i de la religiositat musical renaixentista i barroca, Pedrell va ser el protagonista, entre moltes altres virtuts, del procés de creació del 'Lied' espanyol en confrontació directa, i buscada adhoc per ell mateix, vers la cançó italiana de saló dominant aleshores a Espanya. Aquest procés va anar parell amb la recerca constant de la seva pròpia identitat com a compositor. D'entrada, va partir de les coordenades estètiques del saló vuitcentista, per derivar després a una hibridació fecunda entre elements de la música germànica, els impulsos lírics de l'òpera romàntica italiana i les essències del folklore català. La consolidació del seu llenguatge compositiu va donar lloc a creacions de primer ordre artístic: la instauració del Lied romàntic català i, més endavant, l'establiment del modern Lied espanyol. El desconeixement actual és de tal magnitud que algunes de les seves cançons són excepcionals ja que constitueixen un corpus ric i variat que va ocupar més de 50 anys de la seva fecunda vida creativa. El context espanyol dominant en aquell temps ens dóna a conèixer que la 'cançó espanyola' havia viscut temps millors en els anys vint i trenta. Especialment en veu de les cançons de Carnicer, Gomis o Ledesma, entre molts altres, i durant l'època isabelina, anys en què l'andalusisme havia aconseguit obres de certa frescor i espontaneïtat. La Restauració Borbònica va fer perdre l'encant i la sensibilitat espanyola en favor del lirisme italià. Per tant, Pedrell, horroritzat per 'l'allau de mal gust que dominava als salons espanyols' va decidir recuperar, o més ben dit, crear des de zero el gènere Lied a Espanya. I així ho va fer en diferents etapes creatives desenvolupades al llarg de la seva dilatada vida. La seva idea i principi essencial es va basar en un sol punt: desenvolupar un repertori de cançó culta acompanyada, absorbint i interioritzant l'essència de les cançons populars, igual que havien fet els liederistes alemanys. A partir d'aquí es diferencien clarament quatre etapes.

Primera etapa (1856-1873): Coincideix amb els seus anys tortosins en què maneja els ingredients propis de l'estètica de saló dels millors anys romàntics. Escriu cançons en un estil fluid i cantable, que deu molt a l'oratòria de l'òpera romàntica italiana, i que compta amb aportacions d'un popularisme casticista molt en voga. El convencionalisme, l'estereotip, funcionen com a garantia de seguretat en unes cançons destinades al consum. Segona etapa (1873-1879): Respon a la necessitat d'un canvi de rumb. Pedrell es desmarca de l'expressió d'un art destinat al saló. Abandona una estètica erma per iniciar la recerca d'un nou model de cançó. Desenvolupa un llenguatge musical que va depurant els gestos operístics i casticistes, i incorpora elements de les escales modals de la música popular tarragonina. És una època de 'temptejà' en la que escriu amb pressa i en un estat d'exaltació. Dues obres importants protagonitzen l'arrencada d'aquesta etapa: Les Orientales op. 73-74-79 i Consolations op. 80. L'elecció de poemes de Victor Hugo i Théophile Gautier no és casual. Tampoc ho és el canvi a l'idioma francès, degut probablement a la necessitat d'alliberar-se dels condicionaments estètics que comportava l'ús de l'espanyol. Aquest nou periple coincideix, en efecte, amb la renovació poètica creada pels parnassians, que van exercir una veritable fascinació sobre els melodistes i els van induir a una resposta musical nova. Victor Hugo avança clarament cap al que es dirà «poesia pura» a Les Orientales (1829). Tercera etapa. La creació del Lied català (1879-1884): El llenguatge està ja conformat per donar el seu fruit més personal i interessant: el Lied català. El moment s'inscriu en la línia d'afirmació de la nacionalitat catalana que es produeix en els anys vuitanta i durant el període de plenitud de la Renaixença.

Quarta i darrera etapa (1889-1922): Pedrell aborda l'última dècada del segle amb l'obertura d'un nou registre estètic que condueix a la instauració del Lied espanyol modern. El compositor uneix, en efecte, dues realitats que marquen el trànsit del romanticisme a la modernitat: l'exigència d'una rigorosa autenticitat en relació a allò 'popular', i la seva estilització o recreació. El 1889 compon dues sèries de sis cançons cadascuna, basades en formes musicals populars andaluses: Les Canciones arabescas (1906) on representen la realització liederística més significativa de l'última etapa creadora de Pedrell. Les sis cançons es basen en texts anònims. L'edició del dia i tot i l'inevitable dolor d'estomac que em provoca haver de dir-ho és la única monogràfica existent al seu nom. Aquesta recupera algunes de les cançons que Pedrell va escriure per a soprano i piano en les diferents etapes creatives. Per ordre, escoltarem Ballade (Consolations Op. 80), manifestament melancòlica, La Primavera que a estimar convida i la Quan lo sol a ta finestra (La Primavera Op. 106, 1880), amb la seva línia melòdica graciosa i sensual, d'inflexions seductores. Amorosa (1884), composta en memòria de Joaquim Maria Bartrina, que havia perdut la vida prematurament en contreure la tisi. Pedrell tradueix amb encert el dramatisme i la declamació apassionada i febril, amb la sensibilitat amarga i el pessimisme desolador del pensament poètic de Bartrina. I per finalitzar, El columpio del recull Canciones arabescas (1906). Les diferències entre les diferents etapes són notables i evidents. Des de l'orientalisme i post-impressionisme francès, passant pel Schubert més clàssic, per la seva oda poètica a la renaixença o finalitzant amb l'andalusisme més modern. A partir d'aquí, tot i les òperes, misses, una simfonia, obra orquestral i de cambra, piano... un silenci infinit, angoixant i sense esperança!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Begoña López (soprano); Alejandro Zabala (piano)
TRITO: Felip Pedrell: Orientales

IMSLP: Felip Pedrell (1841-1922)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: Begoña López – Felip Pedrell: Orientales

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

VON CALL, Leonhard (1767-1815) - Serenade for cello & guitar, Op. 99

Obra de Johan Philip Korn (1728-1796), pintor suec.

- Recordatori de Leonhard von Call -

En el dia de la commemoració del seu 200è aniversari de decés

---

Parlem de Pintura...

Johan Philip Korn (1728 - Uddevalla, 29 de març de 1796) va ser un pintor suec. Korn va començar com a pintor decoratiu però després d'estudis més avançats va canviar la seva especialització vers la pintura paisatgística, en un estil proper al de François Boucher. Generalment va pintar en petit format però també va treballar amb murals decoratius, artesania de portes, disseny, etc. Els temes van ser, principalment, paisatges idíl·lics, alguns sota la llum de la lluna, d'altres de colors ocres i oxidats i art de gènere amb activitats quotidianes o de vida diària. Les seves obres poques vegades porten signatura no obstant són fàcilment recognoscibles, fruit de la singularitat del seu estil. Va morir a Uddevalla el març de 1796.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Johan Philip Korn (1728-1796) - Altres: Johan Philip Korn (1728-1796)

---

Parlem de Música...

Leonhard von Call (Eppan, 19 de març de 1767 - Viena, 19 de febrer de 1815) va ser un guitarrista i compositor austríac. Després de participar en la Guerra de la Primera Coalició, on va ser condecorat amb l'Ordre Pour le Mérite, es va convertir en un funcionari públic de l'Imperi Kammerzahlamt. La música en el seu cas va ser una afició que va compaginar amb la seva vida professional. Als 40 anys, es va casar amb Maria Wilhelmina Brabee, 18 anys més jove que ell, amb qui va tenir cinc fills. Va començar a compondre el 1796 i les impressions de les seves obres es van publicar de forma contínua des del 1802 fins el 1815. En general, va ser ben rebut per la crítica i va aparèixer en el prominent diari musical Leipziger Allgemeine musikalische Zeitung. En total va compondre unes 150 obres majoritàriament encarregades per nobles i burgesos i per a guitarra sola o acompanyada de flauta, violí o violoncel. Va morir a Viena el febrer de 1815.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Leonhard von Call (1767-1815) - Altres: Leonhard von Call (1767-1815)

---

Parlem amb veu pròpia...

Von Call va ser guitarrista per afició i compositor per devoció ja que la seva condició professional, des de militar al front durant la Guerra de la Primera Coalició fins a la seva labor de funcionari no l'obligaven a 'produir' musicalment sinó més aviat a gaudir. I així va ser. Guitarrista virtuós, la seva facilitat per traslladar a partitures les seves obres va permetre'n la divulgació i de retruc la nombrosa demanda. Obres de característiques clàssiques i d'arquitectura fàcil que les van convertir en ideals pels nombrosos aficionats i músics amateurs d'aquella època, val a dir, principalment aristòcrates i burgesos. Partitures com les d'avui en què Von Call ens regala una gratificant experiència en forma de Serenata opus 99 per a guitarra i violoncel. Dos instruments de corda però de rangs sonors prou diferenciats com per establir interessants jocs de contrastos, variacions, romances o minuets amb les corresponents particularitats de cada instrument. Música d'entreteniment, d'orientació i perfil més popular que acadèmic que en darrera instància farà les delícies de quasi la totalitat d'oients ja que el violoncel i la guitarra, en binomi, resulten irresistibles!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Michael Kevin Jones (cello); Agustin Maruri (guitar)
RECICLASSICAT: VON CALL, Leonhard (1767-1815)
AMAZON: Original Romantic Music for Cello and Guitar

IMSLP: Leonhard von Call (1767-1815)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: Michael Kevin Jones – Original Romantic Music for Cello and Guitar

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

MENDELSSOHN, Arnold Ludwig (1855-1933) - Geistliche Chormusik

Obra d'Albert Bierstadt (1830-1902), pintor alemany (1)

- Recordatori d'Arnold Ludwig Mendelssohn -

En el dia de la commemoració del seu 82è aniversari de decés

---

Parlem de Pintura...

Albert Bierstadt (Solingen, 7 de gener de 1830 - Nova York, 18 de febrer de 1902) va ser un pintor nord-americà d'ascendència alemanya, famós per les seves grandioses escenes de l'Oest dels Estats Units. Quan tenia dos anys els seus pares van emigrar amb dos fills i es van assentar a New Bedford, Massachusetts, ciutat en aquell temps important per la seva indústria derivada de la caça de balenes. Bierstadt va començar a dibuixar i a pintar de forma autodidacta, interessant-se també pel daguerreotip i per la naixent fotografia ja que un dels seus germans era fotògraf professional. Va tornar a Alemanya el 1853 amb la intenció de ser alumne del conegut pintor Joahann Peter Hasenclever, el seu parent llunyà. En arribar a Düsseldorf es va assabentar que Hasenclever havia mort poc abans. Els amics d'aquest pintor es van fer càrrec de Bierstadt, aconseguint que estudiés des del 1853 fins al 1857 a la Kunstakademie de Düsseldorf amb els professors Carl Friedrich Lessing i Andreas Achenbach. Es va unir després al pintor Emanuel Leutze, igualment nascut a USA, que juntament amb altres dos pintors nord-americans viatjava per Alemanya, Suïssa i Itàlia, en la seva recerca de motius paisatgístics. Bierstadt va realitzar nombrosos dibuixos durant aquests viatges que posteriorment utilitzaria per a realitzar obres a l'oli en el seu estudi. Les grans dimensions dels seus llenços caracteritzen especialment els seus treballs. El 1859 va viatjar a l'Oest amb un equip de topografia, un expedició que li va servir per als seus estudis d'àmplies i majestuoses panoràmiques de les muntanyes Rocoses. El final de la seva carrera es va veure enfosquit pel canvi en el gust americà, ja que l'interès es va centrar en el naixent impressionisme i la seva obra era considerada excessivament teatral i anacrònica. Tot i l'èxit assolit durant bona part de la seva carrera, va morir en l'oblit a Nova York el febrer de 1902.

Font: En català: No disponible - En castellano: Albert Bierstadt (1830-1902) - In english: Albert Bierstadt (1830-1902) - Altres: Albert Bierstadt (1830-1902)

---

Parlem de Música...

Arnold Ludwig Mendelssohn (Ratibor [ara Racibórz], 26 de desembre de 1855 - Darmstadt, 19 de febrer de 1933) va ser un professor, organista i compositor alemany i fill d'un cosí de Felix Mendelssohn. Després d'estudiar Dret a Tübingen (1877), va rebre educació musical a l'Institut für Kirchenmusik a Berlín (1877-1880), on va tenir com a professors a Karl August Haupt en orgue, Loeschhorn en piano i Grell, Friedrich Kiel i Taubert en composició. Durant la dècada de 1880 va ocupar, en ràpida progressió professional, una sèrie de càrrecs: director musical i organista de la Universitat de Bonn (1880-1882), on es va fer amic de Spitta; director musical a Bielefeld (1882-5); professor de composició al Conservatori de Colònia (1885-1890); i, finalment, mestre de música litúrgica i professor al conservatori de Darmstadt (1891-1912). A partir de 1912 va ser professor al Conservatori de Frankfurt on va tenir, entre altres, alumnes com Hindemith i K. Thomas. Al llarg de la seva carrera va ser condecorat amb nombrosos graus i títols honorífics, així com amb altres premis. Com a teòric va mostrar especial dedicació a la divulgació de música luterana recuperant exhaustivament autors com Bach i Schütz. Com a compositor, fruit d'aquesta passió luterana, va escriure nombrosa obra religiosa tot i que també va ser autor d'obra secular com 3 simfonies, obra de cambra i música teatral. Va morir a Darmstadt el febrer de 1933.

OBRA:

Vocal secular:

Opera:
Elsi, die seltsame Magd (op, 2, H. Wette, after J. Gotthelf), op.8, Cologne, 16 April 1896 (Berlin, 1896)
Der Bärenhäuter (op, 3, Wette), op.11, Theater des Westens, Berlin, 9 Feb 1900 (Berlin, 1897)
Paria (incid music, J.W. von Goethe), op.36 (Berlin, 1906)
Pandora (incid music, Goethe), op.37 (Berlin, 1908)

Secular works incl. Zehn Volkslieder, 3–4 male vv, op.99 (1929);
Lieder comprising 4 collected vols. and individual op. nos.

Vocal religiosa:

Sacred choral works incl. Abendkantate (Berlin, 1881);
Das Leiden des Herrn, solo vv, chorus, org, orch, op.13 (1900);
Auferstehung, A, chorus, org, orch, op.17 (Berlin, 1900);
Aus tiefer Not, S, chorus, org, orch, op.54 (1912);
Auf meinen lieben Gott, solo vv, chorus, org, orch, op.61 (1912);
Zagen und Zuversicht, 3 solo vv, chorus, orch, op.84 (1920);
Deutsche Messe, 8vv chorus, op.89 (1923);
Geistliche Chormusik, 14 motets for the liturgical year, op.90 (1926)

Instrumental:

Orchestral works incl. 3 syms., E , C and a (all MS);
Vn Concerto, op.88 (Berlin, 1922)
3 str qts, incl. no.2, D, op.67 (Leipzig, 1916) and no.3, B , op.83 (Leipzig, 1926)
Trio, a, 2 vn, pf, op.76 (Leipzig, 1916);
Sonata, f , vc, pf, op.70 (Leipzig, 1916);
Sonata, C, vn, pf, op.71 (Leipzig, 1916);
2 pf sonatas, c and e, op.66, both (1916)

Literatura:

‘Allerlei’, Die Musik, vii/4 (1907–8), 214–18
ed. W. Ewald: Gott, Welt und Kunst (Wiesbaden, 1949) 

Font: En català: Arnold Ludwig Mendelssohn (1855-1933) - En castellano: No disponible - In english: Arnold Ludwig Mendelssohn (1855-1933) - Altres: Arnold Ludwig Mendelssohn (1855-1933)

---

Parlem amb veu pròpia...

Arnold Mendelssohn, en sintonia amb el seu oncle Felix Mendelssohn, va ser un intel·lectual que va dedicar la seva vida al coneixement musical però també al filosòfic, teològic, anàlogament a la seva devoció protestant, i literari. Per tant, no ens ha d'estranyar que l'obra religiosa ocupés el tronc central del seu repertori ja que, per la seva concepció existencial, aquest fou el camí franc i directe per expressar les seves creences i la seva relació amb l'univers. Alhora, metodològicament ho va fer tot recuperant els grans mestres barrocs alemanys Bach i Schütz. De fet, aquest últim és clarament el mirall del recull Geistliche Chormusik opus 90 per a veus solistes i cor a capella, del que escoltarem el Motet per a Pentecosta. Per Mendelssohn la música religiosa era la única capaç d'expressar 'els sentiments subjectius' conseqüentment, 'només l'església pot tractar la grandesa tot superant les preocupacions individuals que poc tenen a veure amb el temps i els sentiments terrenals'. Per tant, la música d'església havia de seguir uns principis estrictes inalienables com el canon, la fuga i el cantus-firmus ja que 'aquests són els símbols apropiats per expressar musicalment la paraula divina'. I només recuperant els grans mestres i connectant novament amb ells, es podia tornar a la puresa religiosa trivialitzada, segons ell, durant el classicisme. Filosofia i principis que traslladats a la seva música ens permeten apreciar d'una banda la rigidesa dels seus postulats i de l'altra la profunditat espiritual i el seu especular retorn a les formes barroques germàniques representades, especialment i en aquest cas, pel gran mestre Schütz!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Berliner Vokalensemble; Bernd Stegmann (conductor)
RECICLASSICAT: MENDELSSOHN, Arnold Ludwig (1855-1933)
JPC: Mendelssohn, A.: Geistliche Chormusik, Op. 90

IMSLP: Arnold Ludwig Mendelssohn (1855-1933)

CPDL: Arnold Ludwig Mendelssohn (1855-1933)

SPOTIFY: Bernd Stegmann – Mendelssohn, A.: Geistliche Chormusik, Op. 90

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!