Obra de Ramon Casas (1866-1932), pintor català (1)
- Recordatori de Felip Pedrell -
En el dia de la celebració del seu 174è aniversari de naixement
Parlem de Pintura...
Ramon Casas i Carbó (Barcelona, 4 de gener de 1866 - Barcelona, 29 de febrer de 1932) va ser un dibuixant i pintor català. Va començar a estudiar amb Joan Vicens a la Llotja de les Arts i més tard, el 1881, es va convertir en el dibuixant i il·lustrador de la revista Avenç on va treballar com a corresponsal a París, mentre estudiava a l'acadèmia de Carolus-Duran juntament amb Eugène Carriére i Pierre Puvis de Chavannes. Allà va participar al Saló des Champs Elysées (1883) per traslladar-se després a Barcelona. Com a contertulià del cafè Els Quatre Gats va tenir l'oportunitat de fer amistat amb el milionari americà William Deering, que es va convertir en el seu mecenes i li va encarregar obres d'art. Impermeable a les avantguardes, el seu estil es va consolidar en el post-impressionisme. Excel·lent retratista, defineix diferents tipus de dones, com La gitana, La manola, entre d'altres, així com una sèrie de retrats al carbó d'importants intel·lectuals de l'època; músics com Pedrell, Albéniz o Granados, escriptors com Unamuno o Azorín, pintors com Zuloaga o Sorolla. També va expressar, amb els seus pinzells, l'anonimat d'interiors de cafès o de la vida al carrer, amb tota l'espontaneïtat que emanen tant l'entorn com els seus personatges. El seu estil acusa la influència de Manet, Whistler o Degas pels colors suaus i els contorns difuminats que el faran evolucionar fins a un tipus de pintura més colorista i de marcat caràcter realista on Casas representa obres com Cap d'un bandoler o obres de clar i compromès contingut social com La càrrega (1902, número comarcal de la Garrotxa, Olot). Casas va ser, així mateix, un dels màxims representants del modernisme català reflectides en els cartells publicitaris (Codorniu, Anís del mono, entre d'altres) que va realitzar per prestigioses firmes comercials i de profunda sensibilitat i convicció artística. Casas va morir a Barcelona el febrer de 1932.
Font: En català: Ramon Casas (1866-1932) - En castellano: Ramon Casas (1866-1932) - In english: Ramon Casas (1866-1932) - Altres: Ramon Casas (1866-1932)
Parlem de Música...
Felip Pedrell (Tortosa, 19 de febrer de 1841 - Barcelona, 9 d'agost de 1922) va ser un musicòleg, professor i compositor català. Va començar els seus estudis musicals als 7 anys, en un cor de la Catedral de Santa Maria de Tortosa, rebent instrucció en solfeig, harmonia i transcripció de cançons populars de Joan Nin i Serra. També va ser autodidacta. Els primers anys va escriure una gran quantitat de música vocal, de caràcter litúrgic tot i que ràpidament es va dedicar a l'òpera i la sarsuela després de mudar-se a Barcelona com a subdirector de l'orquestra del Teatre Circ el 1873. Les seves òperes L'últim Abenzeraggio (1874) i Quasimodo (1875) es van estrenar al Gran Teatre del Liceu. El seu viatge a Itàlia (1876-7) va despertar el seu interès en la musicologia, i a les biblioteques romanes va investigar la història de la música, l'estètica, el folklore i la música antiga. Posteriorment, va passar dos anys a París, on va compondre òpera i va rebre la influència de Wagner. Després de tornar a Espanya es va instal·lar novament a Barcelona on es va concentrar en la musicologia. Va començar a publicar dues revistes el 1882: Salterio sacro-hispano, en la qual va publicar nombroses obres de compositors espanyols, i la revista Notas musicales y literarias. El 1888 va publicar La ilustración musical hispano-americana, que contenia algunes de les seves investigacions més importants.
Va contribuir amb nombrosos articles en altres publicacions periòdiques, sobretot, en la revista La España musical. Les seves activitats operístiques es van reprendre amb Eda (1887), Little Carmen (1888) i Mara (1889), totes per encàrrec d'un amic de Nova York. El 1890 va començar a treballar en el seu monumental Els Pirineus, una trilogia operística amb pròleg, on va barrejar la música medieval i renaixentista, amb l'harmonia moderna i el leitmotiv wagnerià. Un any més tard va publicar el llibre Por nuestra música, en la qual va exposar els seus punts de vista pel que fa a l'òpera nacional espanyola. Pedrell es va traslladar a Madrid el 1894 on va ser nomenat professor de cant coral al Conservatori, professor d'estudis superiors a l'Ateneu, i membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts. A Madrid va romandre-hi durant 10 anys ciutat on va viure una etapa de gran creativitat així com de promoció de la interpretació de música sagrada, fundant el Cor Isidorian, organitzant concerts, editant música, i donant conferències. També va compondre l'òpera La Celestina, la segona òpera de Els Pirineus en un tríptic dedicat a la Pàtria, Amor, i Fides, el lema dels Jocs Florals. Tot i la seva intenció, no va a finalitzar la trilogia de Els Pirineus tot i els seus intents d'escriure un final dedicat al Comte Arnau durant el seu retorn a Barcelona. A partir del 1904 gradualment va abandonar la composició dedicant-se, els darrers anys de vida, a organitzar i classificar l'enorme quantitat de material que havia recopil·lat al llarg de la seva carrera.
Pedrell va ser el fundador de la musicologia moderna espanyola i va contribuir en gran mesura a la reactivació de la música religiosa a Espanya. Va escriure extensament sobre música litúrgica i les seves col·leccions van recopilar la quasi totalitat de la música religiosa contemporània i gran quantitat de música antiga. Per exemple, en les seves edicions es troben les obres completes de De Victòria i la sèrie Hispaniae Schola Musica Sacra. Els seus escrits biogràfics es van incloure en la Revista catalana musical (1904-1910) titulada 'Musichs Vells de la terra', on va incloure biografies de De Victòria i Eximeno, i un extens diccionari bio-bibliogràfic de músics espanyols, portuguesos i llatinoamericans. Els seus nombrosos escrits crítics inclouen un estudi de la cançó popular espanyola. Una de les seves obres més importants va ser el 'Catàlech de la Biblioteca musical de la Diputació de Barcelona', en el qual va recopilar gran part dels llibres i articles que ja havia publicat abans. Els seus esforços van inspirar la següent generació d'acadèmics, i van animar els començaments de la carrera d'anglès ja que molts articles estaven escrits en aquest idioma. Un dels fracassos, en paraules del mateix Pedrell, de la seva vida va ser la poca presència escènica com a compositor motiu que el va frustrar profundament. Fins el punt que la majoria de la seva música només roman en manuscrit, amb poques edicions modernes o enregistraments. Es va esforçar per fer una important contribució a la música nacional espanyola, especialment a Catalunya, i com a compositor va ser extraordinàriament prolífic: la seva producció va incloure, a banda d'abundants cançons, obres corals i òperes, i moltes composicions de cambra i orquestrals. Les seves obres per a piano van consistir especialment en balls de saló, així com arranjaments, fantasies, rapsòdies i variacions a partir de temes operístics populars. Com a professor va tenir notables alumnes a qui va poder transmetre el seu descomunal coneixement. Albéniz, Granados i Falla van ser alguns d'ells. Va ser molt estimat però també criticat per les seves posicions sovint radicals i a vegades de menyspreu. Va morir a Barcelona l'agost de 1922.
OBRA:
Vocal secular:
Opera:
El último Abencerraje (op, 4, J.B. Altés), 1868, unpubd; rev. as L’ultimo Abenzeraggio (F. Fors de Casamayor), 1870, unpubd; rev., with new nos., Barcelona, Liceo, 14 April 1874, excerpts (Barcelona, 1874); rev., Barcelona, Liceo, 8 Oct 1889
Les aventures de Cocardy, 1873 (ob, Gelée–Bertal), unperf.
Quasimodo (op, 4, J. Barret, after V. Hugo), Barcelona, Liceo, 20 April 1875
Le roi Lear (op, 5, A. Baralle), 1877, unperf.
Mazeppa (poema lírico, 9 nos., A. de Lauzières de Thémines), 1878
Tasso à Ferrara (poema lírico, 1, Lauzière de Thémines), Madrid, Apollo, 1881
Cleopâtre (op, 4, Lauzières de Thémines), 1878, unperf.
Eda (ópera cómica), 1887, unperf.
Little Carmen (ópera, 3), 1888
Mara (ópera cómica, 4), 1889, unperf., unpubd
Els Pirineus [Los Pirineos] (op, prol., 3, V. Balaguer), 1891, Barcelona, Liceo, 4 Jan 1902, vs (Barcelona, 1893) [pt 1 of trilogy]
La Celestina: tragi-comedia lírica de Calisto y Melibea (op, 4, Pedrell, after F. de Rojas), 1902, excerpts, concert perf., Barcelona, 1921, vs (Barcelona, 1903) [part 2 of trilogy]
El Comte Arnau (‘festival lirich-popular’, 2 pts, J. Margall), vs (Leipzig, 1911)
Zarzs:
Ells i Elles (1, J. Riera i Bertrán), 1873;
La guardiola (3, E. Vidal i Valenciano), 1873;
Lluch-Llach (2, A. Ferrer i Codina), 1873 [orig. El diplomático (ob)];
Lo rei tranquil (Riera), 1873;
La veritat i la mentida (3, C. Colomer), 1873;
Los secuestradores (zarzuelita, 3 nos.), 1889
Songs for 1v, pf:
Despedida, 1858;
La serenata-La ermita, 1862;
La pescadorcita, 1863;
7 melodías, 1863;
Ecos de Italia, 1864;
6 Lieder, 1864;
Melodías, 1864;
Cantos de la infancia, 1866;
Embriaguez, 1867;
Noches de España, 1871;
3 Lieder, 1871, Balada, 1875;
Lágrimas, 1875;
Consolations, 1876;
14 Lais, 1879;
16 Lieder, 1879;
Balada y preghiera, 1880;
Cant dels mariners Catalans, 1880;
Sirventés, 1880;
14 melodías, 1881, Amorosa, 1884;
Avuy farà un any, 1884;
Mai més, 1884;
Mignon, 1884;
Aires andaluces, 1889;
Aires de la tierra, 1889;
Canciones arabescas, 1906;
Vita nuova, 1921
Choral:
Cant de la montanya, 1877;
Cançó llatina, 1878;
Serenata, 4vv, 1879;
La festa de Tibulus, vv, vla, vc, pf, 1879;
Don Ramon i Don Joan, SATB, 1902;
La Matinada, solo vv, vv, offstage orch, 1905;
Visió de Randa, solo vv, vv, orch, 1905;
Glossa, vv, orch, 1906
Vocal religiosa:
Stabat mater, 3vv, 1856;
Mass, 2vv, org, 1857;
Mass, 3vv, org, 1858;
Stabat mater, 2vv, orch, 1858;
Salve regina, 3vv, org, 1860;
2 Masses, 3vv, org, 1861;
Mass, 3 solo vv, vv, org, 1864;
Alleluia (small orat), 4 solo vv, vv, org, 1865;
Mass, 3vv, org, 1865;
Dixit dominus y Magnificat, 4vv, org, 1862;
Dixit dominus y Magnificat, 4vv, org, 1866;
Mass, 3vv, org, 1866;
Stabat mater, vv, orch, 1866;
Requiem, 3vv, orch, 1868;
3 Lamentations, 4vv, hmn, 1869;
2 Masses, 4vv, org, 1869;
Missa brevis, 1875;
Salve regina-Filiae Jerusalem, S, vv, st qt, hmn, 1875;
Missa solemnis, 3 solo vv, vv, orch, hp, org, 1876;
Requiem, 4 solo vv, vv, 1876;
Te Deum, 4 solo vv, vv, orch, hp, org, 1876;
Salterio sacro Hispano, 2–4vv, org, 1882;
In captivitatem comploratio, 4vv, orch, 1906;
Many other small works, incl. 6 settings of the Ave Maria, 2 of the Benedictus, 4 Hymns, Bone pastor (motet), Christus factus est, Miserere and Gozos
Instrumental:
Orch:
Marche-hymne and Fête (march), 1871;
Sym., D, 1872;
Scherzo fantastique, 1872;
Elegía a Romea, 1875;
Meditación fúnebre, 1875;
Mila, 1876;
La veu de las montanyas, 1877;
March triomphale, 1878;
Gavotte, c, 1879;
Gavotte, a, 1880;
I trionfi, suite, 1880;
Marxa fúnebre, 1885
Chbr:
Elegía a Foruny, vl, vc, pf, hmn, 1875;
Himne a Venus, sop.fl, gui, hp, hmn, pf, 1880;
Jesús als pecadors, T, str qt, pf, 1880;
Llevant Déu, escena religiosa, T, str qt, pf, 1880;
Preghiera dell’orfanello, vc, str quintet, 1880;
serenata, str, hmn, pf, 1881
Pf:
Los cantares, Horas tristes (melodías características), 1862;
Sonata, 1864, Scènes, 1866;
Estudios melódicos, 2 books (1866, 1867);
Hojas de álbum, 1867;
Escenas infantiles, 4 hands, 1880;
26 pièces pour le piano, 1881;
La veu de las montayas, 1892;
Many waltzes, nocturnes, impromptus, mazurkas and romances, as well as transcrs., arrs., fantasies and rhapsodies based on operatic themes
Literatura:
Apuntes y observaciones sobre estética musical (Barcelona, 1866)
Gramática musical o manual expositivo de la teoría del solfeo, en forma de diálogo (Barcelona, 1872, 3/1883)
Las sonatas de Beethoven (Barcelona, 1873)
Los músicos españoles en sus libros (Barcelona, 1888)
Por nuestra música (Barcelona, 1891/R; Fr. trans., 1891)
Diccionario técnico de la música (Barcelona, 1894, 2/1899/R)
Diccionario biográfico y bibliográfico de músicos y escritores de música españoles, portugueses y hispano-americanos antiguos y modernos (Barcelona, 1894–7) [A–Gaz only]
‘Folk-Lore musical castillan du XVIe siècle’, SIMG, i (1899–1900), 372–82
Emporio científico e histórico de organografia musical española antigua (Barcelona, 1901)
Prácticas preparatorias de instrumentación (Barcelona, 1902)
‘La musique indigène dans le théâtre espagnol du XVIIe siècle’, SIMG, v (1903–4), 46–69
La cançó popular catalana (Barcelona, 1906)
Documents pour servir à l’histoire du théâtre musical: la festa d’Elche ou le drame lyrique liturgique espagnol (Paris, 1906)
Musicalerías (Valencia, 1906) [selection of critical articles]
Antología de organistas clásicos españoles (Madrid, 1908/R1968 as Classical Spanish Organists)
Catàlech de la Biblioteca musical de la Diputació de Barcelona (Barcelona, 1908–9)
‘Jean I d’Aragon, compositeur de musique’, Riemann-Festschrift (Leipzig, 1909), 229–240
‘L’églogue “La forêt sans amour” de Lope de Vega, et la musique et les musiciens du théâtre de Calderon’, SIMG, xi (1909–10), 55–104
‘Jacopone da Todi, los Stabat mater y la Música’, Revista de estudios franciscanos (April–May, 1910), 129–147
Músicos contemporáneos y de otros tiempos (Paris, 1910)
Jornadas de arte (Paris, 1911) [memoirs and articles, 1841–91]
Orientaciones (Paris, 1911) [memoirs and articles, 1892–1902]
La lírica nacionalizada (Paris, 1913)
Tomás Luis de Victoria Abulense (Valencia, 1918) [based on T.L. de Victoria: Opera omnia, viii, 1913]
P. Antonio Eximeno (Madrid, 1920)
Edicions:
Many edns of early Spanish music in Salterio sacro-hispano (1882–)
Hispaniae schola musica sacra (Barcelona, 1894–8/R)
Teatro lírico español anterior al siglo XIX (La Coruña, 1897–8)
T.L. de Victoria: Opera omnia (Leipzig, 1902–13)
El organista litúrgico español (Barcelona, 1905)
Antología de organistas clásicos españoles (Madrid, 1908)
Cancionero musical popular español (Valls, 1918–22, 3/1958)
with H. Anglès: Els madrigals i la missa de difunts d’En Brudieu, PBC, i (1921)
Va contribuir amb nombrosos articles en altres publicacions periòdiques, sobretot, en la revista La España musical. Les seves activitats operístiques es van reprendre amb Eda (1887), Little Carmen (1888) i Mara (1889), totes per encàrrec d'un amic de Nova York. El 1890 va començar a treballar en el seu monumental Els Pirineus, una trilogia operística amb pròleg, on va barrejar la música medieval i renaixentista, amb l'harmonia moderna i el leitmotiv wagnerià. Un any més tard va publicar el llibre Por nuestra música, en la qual va exposar els seus punts de vista pel que fa a l'òpera nacional espanyola. Pedrell es va traslladar a Madrid el 1894 on va ser nomenat professor de cant coral al Conservatori, professor d'estudis superiors a l'Ateneu, i membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts. A Madrid va romandre-hi durant 10 anys ciutat on va viure una etapa de gran creativitat així com de promoció de la interpretació de música sagrada, fundant el Cor Isidorian, organitzant concerts, editant música, i donant conferències. També va compondre l'òpera La Celestina, la segona òpera de Els Pirineus en un tríptic dedicat a la Pàtria, Amor, i Fides, el lema dels Jocs Florals. Tot i la seva intenció, no va a finalitzar la trilogia de Els Pirineus tot i els seus intents d'escriure un final dedicat al Comte Arnau durant el seu retorn a Barcelona. A partir del 1904 gradualment va abandonar la composició dedicant-se, els darrers anys de vida, a organitzar i classificar l'enorme quantitat de material que havia recopil·lat al llarg de la seva carrera.
Pedrell va ser el fundador de la musicologia moderna espanyola i va contribuir en gran mesura a la reactivació de la música religiosa a Espanya. Va escriure extensament sobre música litúrgica i les seves col·leccions van recopilar la quasi totalitat de la música religiosa contemporània i gran quantitat de música antiga. Per exemple, en les seves edicions es troben les obres completes de De Victòria i la sèrie Hispaniae Schola Musica Sacra. Els seus escrits biogràfics es van incloure en la Revista catalana musical (1904-1910) titulada 'Musichs Vells de la terra', on va incloure biografies de De Victòria i Eximeno, i un extens diccionari bio-bibliogràfic de músics espanyols, portuguesos i llatinoamericans. Els seus nombrosos escrits crítics inclouen un estudi de la cançó popular espanyola. Una de les seves obres més importants va ser el 'Catàlech de la Biblioteca musical de la Diputació de Barcelona', en el qual va recopilar gran part dels llibres i articles que ja havia publicat abans. Els seus esforços van inspirar la següent generació d'acadèmics, i van animar els començaments de la carrera d'anglès ja que molts articles estaven escrits en aquest idioma. Un dels fracassos, en paraules del mateix Pedrell, de la seva vida va ser la poca presència escènica com a compositor motiu que el va frustrar profundament. Fins el punt que la majoria de la seva música només roman en manuscrit, amb poques edicions modernes o enregistraments. Es va esforçar per fer una important contribució a la música nacional espanyola, especialment a Catalunya, i com a compositor va ser extraordinàriament prolífic: la seva producció va incloure, a banda d'abundants cançons, obres corals i òperes, i moltes composicions de cambra i orquestrals. Les seves obres per a piano van consistir especialment en balls de saló, així com arranjaments, fantasies, rapsòdies i variacions a partir de temes operístics populars. Com a professor va tenir notables alumnes a qui va poder transmetre el seu descomunal coneixement. Albéniz, Granados i Falla van ser alguns d'ells. Va ser molt estimat però també criticat per les seves posicions sovint radicals i a vegades de menyspreu. Va morir a Barcelona l'agost de 1922.
OBRA:
Vocal secular:
Opera:
El último Abencerraje (op, 4, J.B. Altés), 1868, unpubd; rev. as L’ultimo Abenzeraggio (F. Fors de Casamayor), 1870, unpubd; rev., with new nos., Barcelona, Liceo, 14 April 1874, excerpts (Barcelona, 1874); rev., Barcelona, Liceo, 8 Oct 1889
Les aventures de Cocardy, 1873 (ob, Gelée–Bertal), unperf.
Quasimodo (op, 4, J. Barret, after V. Hugo), Barcelona, Liceo, 20 April 1875
Le roi Lear (op, 5, A. Baralle), 1877, unperf.
Mazeppa (poema lírico, 9 nos., A. de Lauzières de Thémines), 1878
Tasso à Ferrara (poema lírico, 1, Lauzière de Thémines), Madrid, Apollo, 1881
Cleopâtre (op, 4, Lauzières de Thémines), 1878, unperf.
Eda (ópera cómica), 1887, unperf.
Little Carmen (ópera, 3), 1888
Mara (ópera cómica, 4), 1889, unperf., unpubd
Els Pirineus [Los Pirineos] (op, prol., 3, V. Balaguer), 1891, Barcelona, Liceo, 4 Jan 1902, vs (Barcelona, 1893) [pt 1 of trilogy]
La Celestina: tragi-comedia lírica de Calisto y Melibea (op, 4, Pedrell, after F. de Rojas), 1902, excerpts, concert perf., Barcelona, 1921, vs (Barcelona, 1903) [part 2 of trilogy]
El Comte Arnau (‘festival lirich-popular’, 2 pts, J. Margall), vs (Leipzig, 1911)
Zarzs:
Ells i Elles (1, J. Riera i Bertrán), 1873;
La guardiola (3, E. Vidal i Valenciano), 1873;
Lluch-Llach (2, A. Ferrer i Codina), 1873 [orig. El diplomático (ob)];
Lo rei tranquil (Riera), 1873;
La veritat i la mentida (3, C. Colomer), 1873;
Los secuestradores (zarzuelita, 3 nos.), 1889
Songs for 1v, pf:
Despedida, 1858;
La serenata-La ermita, 1862;
La pescadorcita, 1863;
7 melodías, 1863;
Ecos de Italia, 1864;
6 Lieder, 1864;
Melodías, 1864;
Cantos de la infancia, 1866;
Embriaguez, 1867;
Noches de España, 1871;
3 Lieder, 1871, Balada, 1875;
Lágrimas, 1875;
Consolations, 1876;
14 Lais, 1879;
16 Lieder, 1879;
Balada y preghiera, 1880;
Cant dels mariners Catalans, 1880;
Sirventés, 1880;
14 melodías, 1881, Amorosa, 1884;
Avuy farà un any, 1884;
Mai més, 1884;
Mignon, 1884;
Aires andaluces, 1889;
Aires de la tierra, 1889;
Canciones arabescas, 1906;
Vita nuova, 1921
Choral:
Cant de la montanya, 1877;
Cançó llatina, 1878;
Serenata, 4vv, 1879;
La festa de Tibulus, vv, vla, vc, pf, 1879;
Don Ramon i Don Joan, SATB, 1902;
La Matinada, solo vv, vv, offstage orch, 1905;
Visió de Randa, solo vv, vv, orch, 1905;
Glossa, vv, orch, 1906
Vocal religiosa:
Stabat mater, 3vv, 1856;
Mass, 2vv, org, 1857;
Mass, 3vv, org, 1858;
Stabat mater, 2vv, orch, 1858;
Salve regina, 3vv, org, 1860;
2 Masses, 3vv, org, 1861;
Mass, 3 solo vv, vv, org, 1864;
Alleluia (small orat), 4 solo vv, vv, org, 1865;
Mass, 3vv, org, 1865;
Dixit dominus y Magnificat, 4vv, org, 1862;
Dixit dominus y Magnificat, 4vv, org, 1866;
Mass, 3vv, org, 1866;
Stabat mater, vv, orch, 1866;
Requiem, 3vv, orch, 1868;
3 Lamentations, 4vv, hmn, 1869;
2 Masses, 4vv, org, 1869;
Missa brevis, 1875;
Salve regina-Filiae Jerusalem, S, vv, st qt, hmn, 1875;
Missa solemnis, 3 solo vv, vv, orch, hp, org, 1876;
Requiem, 4 solo vv, vv, 1876;
Te Deum, 4 solo vv, vv, orch, hp, org, 1876;
Salterio sacro Hispano, 2–4vv, org, 1882;
In captivitatem comploratio, 4vv, orch, 1906;
Many other small works, incl. 6 settings of the Ave Maria, 2 of the Benedictus, 4 Hymns, Bone pastor (motet), Christus factus est, Miserere and Gozos
Instrumental:
Orch:
Marche-hymne and Fête (march), 1871;
Sym., D, 1872;
Scherzo fantastique, 1872;
Elegía a Romea, 1875;
Meditación fúnebre, 1875;
Mila, 1876;
La veu de las montanyas, 1877;
March triomphale, 1878;
Gavotte, c, 1879;
Gavotte, a, 1880;
I trionfi, suite, 1880;
Marxa fúnebre, 1885
Chbr:
Elegía a Foruny, vl, vc, pf, hmn, 1875;
Himne a Venus, sop.fl, gui, hp, hmn, pf, 1880;
Jesús als pecadors, T, str qt, pf, 1880;
Llevant Déu, escena religiosa, T, str qt, pf, 1880;
Preghiera dell’orfanello, vc, str quintet, 1880;
serenata, str, hmn, pf, 1881
Pf:
Los cantares, Horas tristes (melodías características), 1862;
Sonata, 1864, Scènes, 1866;
Estudios melódicos, 2 books (1866, 1867);
Hojas de álbum, 1867;
Escenas infantiles, 4 hands, 1880;
26 pièces pour le piano, 1881;
La veu de las montayas, 1892;
Many waltzes, nocturnes, impromptus, mazurkas and romances, as well as transcrs., arrs., fantasies and rhapsodies based on operatic themes
Literatura:
Apuntes y observaciones sobre estética musical (Barcelona, 1866)
Gramática musical o manual expositivo de la teoría del solfeo, en forma de diálogo (Barcelona, 1872, 3/1883)
Las sonatas de Beethoven (Barcelona, 1873)
Los músicos españoles en sus libros (Barcelona, 1888)
Por nuestra música (Barcelona, 1891/R; Fr. trans., 1891)
Diccionario técnico de la música (Barcelona, 1894, 2/1899/R)
Diccionario biográfico y bibliográfico de músicos y escritores de música españoles, portugueses y hispano-americanos antiguos y modernos (Barcelona, 1894–7) [A–Gaz only]
‘Folk-Lore musical castillan du XVIe siècle’, SIMG, i (1899–1900), 372–82
Emporio científico e histórico de organografia musical española antigua (Barcelona, 1901)
Prácticas preparatorias de instrumentación (Barcelona, 1902)
‘La musique indigène dans le théâtre espagnol du XVIIe siècle’, SIMG, v (1903–4), 46–69
La cançó popular catalana (Barcelona, 1906)
Documents pour servir à l’histoire du théâtre musical: la festa d’Elche ou le drame lyrique liturgique espagnol (Paris, 1906)
Musicalerías (Valencia, 1906) [selection of critical articles]
Antología de organistas clásicos españoles (Madrid, 1908/R1968 as Classical Spanish Organists)
Catàlech de la Biblioteca musical de la Diputació de Barcelona (Barcelona, 1908–9)
‘Jean I d’Aragon, compositeur de musique’, Riemann-Festschrift (Leipzig, 1909), 229–240
‘L’églogue “La forêt sans amour” de Lope de Vega, et la musique et les musiciens du théâtre de Calderon’, SIMG, xi (1909–10), 55–104
‘Jacopone da Todi, los Stabat mater y la Música’, Revista de estudios franciscanos (April–May, 1910), 129–147
Músicos contemporáneos y de otros tiempos (Paris, 1910)
Jornadas de arte (Paris, 1911) [memoirs and articles, 1841–91]
Orientaciones (Paris, 1911) [memoirs and articles, 1892–1902]
La lírica nacionalizada (Paris, 1913)
Tomás Luis de Victoria Abulense (Valencia, 1918) [based on T.L. de Victoria: Opera omnia, viii, 1913]
P. Antonio Eximeno (Madrid, 1920)
Edicions:
Many edns of early Spanish music in Salterio sacro-hispano (1882–)
Hispaniae schola musica sacra (Barcelona, 1894–8/R)
Teatro lírico español anterior al siglo XIX (La Coruña, 1897–8)
T.L. de Victoria: Opera omnia (Leipzig, 1902–13)
El organista litúrgico español (Barcelona, 1905)
Antología de organistas clásicos españoles (Madrid, 1908)
Cancionero musical popular español (Valls, 1918–22, 3/1958)
with H. Anglès: Els madrigals i la missa de difunts d’En Brudieu, PBC, i (1921)
Parlem amb veu pròpia...
Admirador confés de Wagner, del Lied de Schubert i de la religiositat musical renaixentista i barroca, Pedrell va ser el protagonista, entre moltes altres virtuts, del procés de creació del 'Lied' espanyol en confrontació directa, i buscada adhoc per ell mateix, vers la cançó italiana de saló dominant aleshores a Espanya. Aquest procés va anar parell amb la recerca constant de la seva pròpia identitat com a compositor. D'entrada, va partir de les coordenades estètiques del saló vuitcentista, per derivar després a una hibridació fecunda entre elements de la música germànica, els impulsos lírics de l'òpera romàntica italiana i les essències del folklore català. La consolidació del seu llenguatge compositiu va donar lloc a creacions de primer ordre artístic: la instauració del Lied romàntic català i, més endavant, l'establiment del modern Lied espanyol. El desconeixement actual és de tal magnitud que algunes de les seves cançons són excepcionals ja que constitueixen un corpus ric i variat que va ocupar més de 50 anys de la seva fecunda vida creativa. El context espanyol dominant en aquell temps ens dóna a conèixer que la 'cançó espanyola' havia viscut temps millors en els anys vint i trenta. Especialment en veu de les cançons de Carnicer, Gomis o Ledesma, entre molts altres, i durant l'època isabelina, anys en què l'andalusisme havia aconseguit obres de certa frescor i espontaneïtat. La Restauració Borbònica va fer perdre l'encant i la sensibilitat espanyola en favor del lirisme italià. Per tant, Pedrell, horroritzat per 'l'allau de mal gust que dominava als salons espanyols' va decidir recuperar, o més ben dit, crear des de zero el gènere Lied a Espanya. I així ho va fer en diferents etapes creatives desenvolupades al llarg de la seva dilatada vida. La seva idea i principi essencial es va basar en un sol punt: desenvolupar un repertori de cançó culta acompanyada, absorbint i interioritzant l'essència de les cançons populars, igual que havien fet els liederistes alemanys. A partir d'aquí es diferencien clarament quatre etapes.
Primera etapa (1856-1873): Coincideix amb els seus anys tortosins en què maneja els ingredients propis de l'estètica de saló dels millors anys romàntics. Escriu cançons en un estil fluid i cantable, que deu molt a l'oratòria de l'òpera romàntica italiana, i que compta amb aportacions d'un popularisme casticista molt en voga. El convencionalisme, l'estereotip, funcionen com a garantia de seguretat en unes cançons destinades al consum. Segona etapa (1873-1879): Respon a la necessitat d'un canvi de rumb. Pedrell es desmarca de l'expressió d'un art destinat al saló. Abandona una estètica erma per iniciar la recerca d'un nou model de cançó. Desenvolupa un llenguatge musical que va depurant els gestos operístics i casticistes, i incorpora elements de les escales modals de la música popular tarragonina. És una època de 'temptejà' en la que escriu amb pressa i en un estat d'exaltació. Dues obres importants protagonitzen l'arrencada d'aquesta etapa: Les Orientales op. 73-74-79 i Consolations op. 80. L'elecció de poemes de Victor Hugo i Théophile Gautier no és casual. Tampoc ho és el canvi a l'idioma francès, degut probablement a la necessitat d'alliberar-se dels condicionaments estètics que comportava l'ús de l'espanyol. Aquest nou periple coincideix, en efecte, amb la renovació poètica creada pels parnassians, que van exercir una veritable fascinació sobre els melodistes i els van induir a una resposta musical nova. Victor Hugo avança clarament cap al que es dirà «poesia pura» a Les Orientales (1829). Tercera etapa. La creació del Lied català (1879-1884): El llenguatge està ja conformat per donar el seu fruit més personal i interessant: el Lied català. El moment s'inscriu en la línia d'afirmació de la nacionalitat catalana que es produeix en els anys vuitanta i durant el període de plenitud de la Renaixença.
Quarta i darrera etapa (1889-1922): Pedrell aborda l'última dècada del segle amb l'obertura d'un nou registre estètic que condueix a la instauració del Lied espanyol modern. El compositor uneix, en efecte, dues realitats que marquen el trànsit del romanticisme a la modernitat: l'exigència d'una rigorosa autenticitat en relació a allò 'popular', i la seva estilització o recreació. El 1889 compon dues sèries de sis cançons cadascuna, basades en formes musicals populars andaluses: Les Canciones arabescas (1906) on representen la realització liederística més significativa de l'última etapa creadora de Pedrell. Les sis cançons es basen en texts anònims. L'edició del dia i tot i l'inevitable dolor d'estomac que em provoca haver de dir-ho és la única monogràfica existent al seu nom. Aquesta recupera algunes de les cançons que Pedrell va escriure per a soprano i piano en les diferents etapes creatives. Per ordre, escoltarem Ballade (Consolations Op. 80), manifestament melancòlica, La Primavera que a estimar convida i la Quan lo sol a ta finestra (La Primavera Op. 106, 1880), amb la seva línia melòdica graciosa i sensual, d'inflexions seductores. Amorosa (1884), composta en memòria de Joaquim Maria Bartrina, que havia perdut la vida prematurament en contreure la tisi. Pedrell tradueix amb encert el dramatisme i la declamació apassionada i febril, amb la sensibilitat amarga i el pessimisme desolador del pensament poètic de Bartrina. I per finalitzar, El columpio del recull Canciones arabescas (1906). Les diferències entre les diferents etapes són notables i evidents. Des de l'orientalisme i post-impressionisme francès, passant pel Schubert més clàssic, per la seva oda poètica a la renaixença o finalitzant amb l'andalusisme més modern. A partir d'aquí, tot i les òperes, misses, una simfonia, obra orquestral i de cambra, piano... un silenci infinit, angoixant i sense esperança!
Gaudiu i compartiu!
Informació addicional...
TRITO: Felip Pedrell: Orientales
IMSLP: Felip Pedrell (1841-1922)
CPDL: No disponible
Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaUn administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina