Obra de Charles de La Fosse (1636-1716), pintor francès.
João Domingos Bomtempo (1775-1842) compositor i pianista portuguès nascut a Lisboa. Crec recordar que en la recent entrada en què parlava del també portuguès Esteves, amb una preciosa Missa a 8 veus, comentava com la història de la música d'aquell país romania, a grans trets, en la foscor del coneixement profà. Avui seguirem amb la ferma convicció que la música portuguesa, i més enllà del seu premeditat o accidental ostracisme, va ser una espectre electromagnètic en sí mateix amb tota una amalgama de colors i d'energies que, no dubto, mereix la nostra atenció en profunditat i en detall. Avui un dels noms més potents del classicisme romàntic portuguès. I ho dic dualment així perquè Bomtempo, autor que va néixer a Portugal però que faria vida a París i Londres uns bons anys abans de retornar definitivament al seu país natal, va créixer musicalment amb el classicisme i, fins i tot, amb l'art del contrapunt barroc que el seu pare, oboista de la Cort de Lisboa, l'hi transmetria. El seu talent virtuós amb el piano el promocionarien a França, país de tradició artística, on entraria en contacte amb la música de Clementi, Cramer i Dussek. Serien els primers anys de treball consistent de Bomtempo. Des d'allà emigraria a Londres on seria rebut per alguns compatriotes seus i a on l'eco del bon treball del portuguès ja ressonava amb força. De fet, si analitzem detalladament el repertori del portuguès hi trobarem obres de tots els gustos possibles, des d'espectaculars concerts de piano (imprescindibles), simfonies, sonates per a piano, un rèquiem, misses i altres obres menors. Curiosament, tot i el marcat caràcter operístic de l'immaculat Te Deum d'avui, el cert és que Bomtempo només va escriure una òpera... No ho diríem escoltant aquesta extensa partitura, un Te Deum que Bomtempo va estrenar l'any el 28 de març de 1820. Solemne, melòdic i summament líric, els cors són limitats en extensió i es veuen superats per la potència de les majestuoses i dramàtiques parts solistes. Possiblement, i juntament amb el Te Deum de Berlioz, és un dels més extensos i més ben desenvolupats de tota la història de la música. L'estil, la forma i el mètode parteixen d'unes sòlides bases romàntiques geogràficament a les antípodes del primer Bomtempo més clàssic i formal. No dubto que ens trobem possiblement davant de la figura més important de la història de la música portuguesa. I de ben segur que n'hauré de seguir parlant i probablement ho hagi de fer en relació a una de les seves produccions més determinants i influents del seu catàleg, el preciós Rèquiem en Do menor opus 23. Però sense oblidar tot el ventall de producció simfònica i concertant amb què tant sorprendria als seus col·legues acadèmics europeus i anglesos. La dimensió artística de Bomtempo comença a entendre's a l'escala que l'hi correspon des de fa pocs anys. Des d'aquí, i al ritme de la música, intentarem fer justícia a un geni que, tot i la foscor del seu entorn, va il·luminar el camí i el paisatge de tot un país!
A la interpretació la Hungarian Radio and Television Chorus, amb la Hungarian State Orchestra i la direcció de Mátyás Antal.
Gaudiu i compartiu!
Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)
Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina