ReciClassíCat: ALBRICI, Vincenzo (1631-1696)

divendres, 6 de juny del 2014

ALBRICI, Vincenzo (1631-1696) - Omnia quae fecit deus

Diego Velázquez - The Forge of Vulcan (1630)

Obra de Diego Velázquez (1599-1660), pintor espanyol (1)

Parlem de Pintura...

Diego Rodríguez de Silva Velázquez (Sevilla, 5 juny de 1599 - Madrid, 6 d'agost de 1660) va ser un pintor espanyol, màxim representant de la pintura barroca espanyola. Procedent d'una família burgesa sevillana, va ser el major de sis germans. Entre els anys 1611 i 1617 el jove Velázquez va treballar com a aprenent al taller del que seria el seu futur sogre, Francisco Pacheco, pintor manierista i autor d'un important tractat titulat L'art de la pintura (1649). Durant els seus anys d'aprenentatge, Velázquez va aprendre el naturalisme tenebrista imperant en la seva època, derivat del realisme italià i del flamenc. Les obres més primerenques de Velázquez, realitzades entre els anys 1617 i 1623, es poden dividir en tres categories, el bodegó, retrats i escenes religioses. Moltes de les seves primeres obres tenen un marcat accent naturalista, com El menjar, bodegó que es pot considerar com la primera obra independent del mestre. En els seus bodegons, com L'Aiguader de Sevilla (c.1619-1620, Aspley House, Londres) els magistrals efectes de llum i ombra, així com la directa observació del natural, porten a relacionar-lo inevitablement amb Caravaggio. Per les seves pintures religioses va utilitzar models extrets dels carrers de Sevilla, tal com Pacheco afirma en la seva biografia sobre Velázquez. A La Adoració dels Mags (1619, Museu del Prado, Madrid) les figures bíbliques són, per exemple, retrats de membres de la seva família inclòs el seu propi autoretrat. Velázquez va ser també un pintor conegut en els cercles intel·lectuals de Sevilla, un dels quals, l'Acadèmia d'Arts, va ser dirigida de manera informal per Pacheco. En aquestes trobades, va tenir l'ocasió de conèixer a personalitats del seu temps com el gran poeta Luis de Góngora i Argote. Aquests contactes van ser importants per a les obres posteriors de Velázquez sobre temes mitològics o clàssics.

L'any 1621 Velázquez va realitzar el seu primer viatge a Madrid per, presumiblement, conèixer en persona les col·leccions reials i probablement per buscar, sense èxit en aquesta ocasió, un lloc com a pintor de tall. No obstant això, l'any 1623 va tornar a la capital per pintar un retrat del rei Felip IV (1623, Museu del Prado) i el monarca el va nomenar el seu pintor de cambra. Aquest llenç va ser el primer d'una sèrie de retrats superbs i directes, no només del rei, sinó també de la família reial i altres membres de la cort, ja que realment, la seva principal ocupació a la cort era la de retratar, tot i que també va abordar temes mitològics com El triomf de Bacus, popularment anomenat, Els borratxos (1628-1629, Museu del Prado). Aquesta escena de bacanal en un paisatge obert , en què el déu del vi beu al costat dels borratxos , testifica l'interès de l'artista pel realisme. L'any 1628 Petrus Paulus Rubens va arribar a la cort de Madrid en missió diplomàtica i entre els pocs pintors amb els quals va fer amistat, Velázquez va ser un d'ells. Encara que el gran mestre flamenc no va causar un decisiu impacte sobre l'obra del pintor, les seves converses el van impulsar a visitar les col·leccions d'art a Itàlia que tant admirava Rubens. A l'agost de 1629 Velázquez va abandonar Barcelona rumb a Gènova i va passar dos anys viatjant per Itàlia. Des de Gènova es va dirigir a Milà, Venècia, Florència i Roma i va tornar a Espanya des de Nàpols al gener de 1631. En el transcurs d'aquest viatge va estudiar de prop l'art del renaixement i de la pintura italiana del seu temps. Algunes de les obres realitzades durant els seus viatges testimonien l'assimilació d'aquests estils, un exemple representatiu és La túnica de Josep (1639, Monestir de l'Escorial, Madrid) i La forja de Vulcà (1630, Museu del Prado), que combinen els efectes escultòrics de Miquel Àngel amb el clarobscur de mestres italians com ara Guercino i Giovanni Lanfranco. De tornada a Espanya, Velázquez va reprendre els seus encàrrecs com a retratista de tall amb l'obra Príncep Baltasar Carlos amb un nan (1631, Museum of Fine Arts, Boston) imatge commovedora del príncep, qui moriria abans d'arribar a la majoria d'edat.

Des de la dècada del 1630 poc es coneix sobre la vida personal de l'artista tot i que el seu ascens en cercles cortesans està ben documentat. L'any 1634 Velázquez va dur a terme el programa decoratiu del Saló de Regnes en el nou Palau del Buen Retiro. Constava de 12 escenes de batalles, al costat de retrats eqüestres en què les tropes espanyoles havien resultat victorioses. En aquesta obra no només va intervenir Velázquez, sinó altres artistes de prestigi. Velázquez va incloure en aquest cicle de batalles el quadre titulat Les llances o La rendició de Breda (1634, Museu del Prado) que retrata el general espanyol Spínola, després d'assetjar les ciutats del nord l'any 1625, rebent les claus de la ciutat de mans del governador. La delicadesa en la sorprenent manera d'execució la converteix, com a obra individual, en una de les composicions històriques més cèlebres de l'art barroc espanyol. El 1640 va pintar els retrats de caça de la família reial per a la Torre de la Parada, un pavelló de caça prop de Madrid. Pertanyent a la dècada dels últims anys del 1630 i principis del 1640 són els famosos retrats de nans de tall que reflecteixen el respecte i la simpatia amb que eren tractats a palau. Durant els últims anys de la seva vida, Velázquez va treballar no només com a pintor de tall sinó també com a responsable de la decoració de moltes de les noves sales dels palaus reials. L'any 1649 va tornar de nou a Itàlia, en aquesta ocasió per adquirir obres d'art per a la col·lecció del rei. Durant la seva estada a Roma (1649-1650) va pintar el magnífic retrat de Juan de Pareja (Metropolitan Museum of Art, Nova York) així com l'inquietant i profund retrat del Papa Innocenci X (Galeria Doria - Pamphili, Roma). Al poc temps va ser admès com a membre a l'Acadèmia de Sant Lluc de Roma. La seva elegant Venus del mirall (National Gallery, Londres) data probablement d'aquesta època. Les obres clau de les dues últimes dècades de la vida de Velázquez són Les filadores o La faula d'Aracne (1644-1648, Museu del Prado) composició sofisticada i de complexa simbologia mitològica, i una de les obres mestres de la pintura espanyola Les Meninas o la Família de Felip IV (1656, Museu del Prado), que constitueix un imponent retrat de grup de la família real amb el mateix artista inclòs en l'escena. Velázquez va continuar treballant per al rei Felip IV, com a pintor, cortesà i fidel amic fins a la seva mort esdevinguda a Madrid el 6 d'agost de 1660. La seva obra va ser coneguda i va exercir una important influència en el segle XIX, quan el Museu del Prado la va exposar per primera vegada a les seves sales.

Font: En català: Diego Velázquez (1599-1660) - En castellano: Diego Velázquez (1599-1660) - In english: Diego Velázquez (1599-1660) - Altres: Diego Velázquez (1599-1660)

Parlem de Música...

Vincenzo Albrici (Rome, 26 de juny de 1631 - Prague, 8 d'agost de 1690 o 6 de juny de 1696) va ser un organista i compositor italià. Germà de Bartolomé Albrici, va néixer en una família musical originària de Senigallia. El seu pare, Domenico Albrici, era cantant contralt establert a Roma. Allà va estudiar al Collegio Germanico. Sembla ser que el 1647 va assolir el càrrec de mestre de capella de la Chiesa Nuova de Roma. El 1652 es va traslladar a Estocolm, Suècia, com a director adjunt de la companyia de músics i actors italians de la Reina Cristina. Un cop la reina va abdicar el 1654, van viatjar a Alemanya on Vincenzo es va convertir en membre musical de la cort de Stuttgart. Des d'allà es va traslladar, el 1656, a Dresden on es va convertir en mestre de capella del nou Elector Johann Georg II. En aquells anys va realitzar diversos viatges a Roma i a Frankfurt on va realitzar diversos encàrrecs. Mentrestant a Dresden gaudia d'un estatus especial fruit de les seves bones relacions amb l'Elector. Va compondre la majoria de la música interpretada a la capella de la cort per a tot tipus d'ocasions especials. El 1663 va viatjar, juntament amb el seu germà, a Anglaterra on es van unir amb la seva germana Leonora en la cort musical de Carles II. El 1668, no obstant, va retornar a Dresden tot i que la seva activitat musical va decaure lleugerament. Els registres de 1670 no fan cap referència a Albrici en aquell període, tanmateix, Johann Kuhnau, estudiant a Dresden, documenta les composicions i la música d'Albrici considerant-la una de les seves principals referències. El 1673 es va establir a Roma on va ocupar el càrrec de mestre de capella de l'Oratorio dei Filippini fins el 1675. La mort de l'Elector Johann Georg II el 1680 va precipitar l'acomiadament de tots els músics italians de la cort de Dresden. El nou Elector Johann Georg III va ser inflexible en aquest sentit. Albrici va viatjar a la Thomaskirche de Leipzig on va esdevenir-ne organista el 1681. El 1682 va viatjar definitivament a Praga, on va treballar d'organista en una església dels Agustins fins el dia de la seva mort. Algunes fonts la documenten el 8 d'agost del 1690 i d'altres la situen el 6 de juny de 1696.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Vincenzo Albrici (1631-1696) - Altres: Vincenzo Albrici (1631-1696)

Parlem amb veu pròpia...

Vincenzo Albrici va ser un compositor italià que principalment va viure a Alemanya, on va ser un destacat compositor, respectat i reverenciat pel propi Elector de Saxònia. A Dresden, on va viure en l'opulència fins que el nou Elector Johann Georg III el va invitar "amablement" a abandonar el seu privilegiat càrrec de mestre de capella, va ser on va escriure el volum més dens, en nombre i en qualitat, de partitures. De fet, en base a documents conservats de la cort de Dresden, actualment es creu que poc menys d'una tercera part de les obres d'Albrici han sobreviscut. La seva importància, per tant, va ser sensiblement més profunda del que puguem imaginar en relació a un compositor avui dia, i malauradament, condemnat a la marginalitat. La seva extensa producció va tenir en la litúrgia la seva base principal: Salms, Motets, Misses així com nombroses cantates a diferents veus sacres però també profanes. L'herència musical d'Albrici té molt a veure, previsiblement, amb la dels seus mestres italians. Especialment propera a l'obra de Carissimi i Graziani, la majoria dels concerts d'Albrici es presenten amb seccions en concertato, arioso i ària elaborats a partir de texts bíblics, prosa lliure i poesia. Es probable, per altra banda, que el mateix Albrici exercís una determinant influència en molts dels autors alemanys que van desenvolupar la seva carrera a Dresden. Una d'aquestes influències és remarcablement evident en una de les edicions d'avui en què escoltarem les cantates dramàtiques Omnia quae fecit deus per a soprano, dos violins, fagot i continuo i Mihi autem bonum est per a soprano, dos violins, violoncel i continuo. Albrici comparteix protagonisme amb Johann Kuhnau. Aquest alemany, amic del mateix Bach, va coincidir amb ell a la Thomaskirche de Leipzig. Albrici, per la seva banda, i com podrem comprovar en la Simfonia a 6, també va absorbir certes inèrcies musicals de l'escola germànica, una d'elles relacionades amb la música estrictament instrumental, en la forma ritornello i en l'estil arioso. Tot i la seva importància històrica i de la contrastada influència de la seva música a Alemanya, actualment el seu cognom és residual. Tant de bo i en un futur proper puguem gaudir-ne amb la plenitud que la seva història mereix!

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...