Obra de William Collins (1788-1847), pintor anglès.
- En record del 250è aniversari del naixement de Franz Danzi -
Franz Danzi (1763-1826) compositor i violoncel·lista alemany nascut a Schwetzingen. Curiosa coincidència la d'ahir i la d'avui de dos autors que, precisament, celebren el 250è aniversari aquest 2013. Si abans parlàvem de Mayr, ara ho haurem de fer del també alemany Franz Danzi. Ambdós guarden més similituds de les que creiem tot i dedicar el seu univers musical a registres, aparentment, diferenciats. Una d'aquestes similituds radica en els joc de miralls d'una música que, en ambdós casos, s'inspira conscientment i orgànicament en l'obra de Mozart, Haydn i, en el cas de Danzi, especialment en la de Beethoven. I com deia en l'anterior entrada referida al nostre protagonista d'avui, aquest 2013 dedicaré el meu espai-temps a divulgar, en equilibrada proporció, la vida i obra d'un alemany desconegut però musicalment en la glòria dels olimps. Avui centrarem els nostres sentits en la música simfònica i cambrística d'un Danzi que se'l coneix, principalment, per la seva contribució, a la manera Antonin Reicha, al gènere dels quintets de vent. Tanmateix, el seu repertori és summament variat i contempla centenars de possibilitats instrumentals i vocals. Les vocals, les deixarem per una altra ocasió i focalitzarem el nostre curiós interès en dues dimensions paral·leles. D'una banda, la conjunció piano-trompa, dos instruments que al llarg de la història i principalment a partir del romanticisme trobem, conjuntament, amb relativa assiduïtat. Per altra, les simfonies d'un Danzi que sorprenentment romanien, fins fa poc temps, en el més profund i miserable dels oblits. I ho reiteraré, la sorpresa és majúscula en aquest cas. De fet, no ha estat fins el 2010 que el segell CPO ha decidit publicar, en una edició d'orfebreria, el conjunt de simfonies de l'alemany. Val a dir que en aquesta joia s'han esmerçat de valent en convertir les desconegudes simfonies de Danzi en unes partitures d'obligada audició per dimensionar, encara més, el període de transició clàssic vienès i mannhenià vers el nou i incipient romanticisme.
En aquest sentit, les simfonies van ser escrites durant el dilatat període de 1790 a 1820, per tant, en plena evolució estètica i formal d'un sistema musical "esgotat" a un de nou i revolucionari. Com sempre he comentat en relació a Danzi, el seu camí va ser el tradicional més clàssic. Tot i tenir a Beethoven com a referència, el cert és que el seu treball és més conservador parlant, estrictament, en llenguatge musical. Sempre he dit, i sempre diré, que el classicisme 2.0 és una de les creacions més virtuoses i brillants de la història de la música. En aquest context, hem de situar la Simfonia número 4 en Re major. Publicada el 1818, és la última de les simfonies que va compondre i possiblement ho va fer en homenatge als concerts que es realitzaven al Karlsruhe Museum Society. El seu format, en quatre moviments, és el característic. Un primer moviment adagio-allegro, un segon moviment andante, un tercer moviment minuetto-allegretto-trio i un final explosiu allegro. En essència, no pretén revolucionar el gènere en absolut, no obstant, la riquesa radica en el fet que el seu llenguatge, tot i ser formal, flueix pels paisatges més elegants i aristocràtics de la Viena clàssica per a introduir-se, subtilment, en la poesia més revolucionària de Beethoven. Però aquesta no serà la única de les partitures que ens acompanyaran en aquest càlid dissabte d'aniversari de juny. Com comentava abans, dos instruments acompanyaran la simfonia en la forma de Sonata de trompa i piano en Mi bemoll major opus 28. Escrita en una data indeterminada de principis del segle XIX, és una obra de tres moviments i estèticament propera a la preciosa Sonata de trompa i piano en Fa major opus 17 de Beethoven. Dos arguments, de pes segons el meu parer, per seguir ampliant el catàleg d'un Danzi de qui, ben segur, en tornarem a parlar perquè aquest 2013 ell ha de ser, evidentment, un dels protagonistes d'aquest espai!
En aquest sentit, les simfonies van ser escrites durant el dilatat període de 1790 a 1820, per tant, en plena evolució estètica i formal d'un sistema musical "esgotat" a un de nou i revolucionari. Com sempre he comentat en relació a Danzi, el seu camí va ser el tradicional més clàssic. Tot i tenir a Beethoven com a referència, el cert és que el seu treball és més conservador parlant, estrictament, en llenguatge musical. Sempre he dit, i sempre diré, que el classicisme 2.0 és una de les creacions més virtuoses i brillants de la història de la música. En aquest context, hem de situar la Simfonia número 4 en Re major. Publicada el 1818, és la última de les simfonies que va compondre i possiblement ho va fer en homenatge als concerts que es realitzaven al Karlsruhe Museum Society. El seu format, en quatre moviments, és el característic. Un primer moviment adagio-allegro, un segon moviment andante, un tercer moviment minuetto-allegretto-trio i un final explosiu allegro. En essència, no pretén revolucionar el gènere en absolut, no obstant, la riquesa radica en el fet que el seu llenguatge, tot i ser formal, flueix pels paisatges més elegants i aristocràtics de la Viena clàssica per a introduir-se, subtilment, en la poesia més revolucionària de Beethoven. Però aquesta no serà la única de les partitures que ens acompanyaran en aquest càlid dissabte d'aniversari de juny. Com comentava abans, dos instruments acompanyaran la simfonia en la forma de Sonata de trompa i piano en Mi bemoll major opus 28. Escrita en una data indeterminada de principis del segle XIX, és una obra de tres moviments i estèticament propera a la preciosa Sonata de trompa i piano en Fa major opus 17 de Beethoven. Dos arguments, de pes segons el meu parer, per seguir ampliant el catàleg d'un Danzi de qui, ben segur, en tornarem a parlar perquè aquest 2013 ell ha de ser, evidentment, un dels protagonistes d'aquest espai!
La simfonia ens la interpreta la Orchestra della Svizzera Italiana sota la direcció d'Howard Griffiths.
La sonata ens la interpreta Ifor James (1931-2004) a la trompa i Jennifer Partridge al piano.
Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):
RECICLASSICAT: DANZI, Franz (1763-1826)
LAQUINTADEMAHLER: DANZI, F.: SymphoniesAMAZON: Great Classic Horn Sonatas of L.v. Beethoven, L. Cherubini & F. Danzi
IMSLP: Franz Danzi (1763-1826)
CPDL: No disponible.
Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaPlease throw off the link
ResponEliminaUn administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina