FUX, Johann Joseph (1660-1741) - Sacred Works

Obra de Leonardo da Vinci (1452-1519), pintor italià (1)

---

Parlem de Pintura...

Leonardo da Vinci (Vinci, 15 d'abril de 1452 - Amboise, 2 de maig de 1519) va ser un artista polifacètic florentí i un dels grans mestres del renaixement, famós com a pintor, escultor, arquitecte, enginyer i científic. El seu profund amor pel coneixement i la investigació va ser la clau tant del seu comportament artístic com científic. Les seves innovacions en el camp de la pintura van determinar l'evolució de l'art italià durant més d'un segle després de la seva mort. Les seves investigacions científiques, especialment en les àrees d'anatomia, òptica i hidràulica, van anticipar molts dels avenços de la ciència moderna. Fill d'un ric notari florentí i d'una camperola, a mitjans de la dècada de 1460 la família es va instal·lar a Florència, on Leonardo va rebre la més exquisida educació que aquesta ciutat, centre artístic i intel·lectual d'Itàlia, li podia oferir. Leonardo va ser elegant, persuasiu en la conversa i un extraordinari músic i improvisador. Cap el 1466 es va formar al taller d'Andrea del Verrocchio, figura principal de la seva època en el camp de la pintura i escultura. Al costat d'aquest, Leonardo es va iniciar en diverses activitats, des de la pintura de retaules i taules fins a l'elaboració de grans projectes escultòrics en marbre i bronze. El 1472 va entrar a formar part del gremi de pintors de Florència i el 1476 encara se'l situa com a ajudant de Verrocchio, en l'obra El baptisme de Crist (c. 1470, Uffizi, Florència). 

El 1478 Leonardo va aconseguir la mestria. El seu primer encàrrec, un retaule per a la capella del Palazzo Vecchio, de l'ajuntament florentí, no va arribar a executar-se. La seva primera gran obra, L'adoració dels Mags (Uffizi), que va deixar inacabada, li van encarregar els monjos de Sant Donato de Scopeto, a l'entorn del 1481. Altres obres d'aquella etapa van ser Madonna Benois (c.1478, Ermitage, Sant Petersburg), el retrat de Ginebra de Benci (c.1474, Galeria Nacional, Washington) i l'inacabat Sant Jeroni (c.1481, Pinacoteca Vaticana). El 1482 Leonardo va entrar al servei de Ludovico Sforza, duc de Milà, després d'haver escrit una carta en què l'artista s'oferia com a pintor, escultor, arquitecte, a més d'enginyer, inventor i hidràulic i on afirmava que podia construir ponts portàtils, que coneixia les tècniques per realitzar bombardejos i el canó, que podia fer vaixells així com vehicles cuirassats, catapultes i altres màquines de guerra i que fins i tot podia realitzar escultures en marbre, bronze i terracota. De fet, va servir al duc com a enginyer en les seves nombroses empreses militars i també com a arquitecte. A més, va ajudar al matemàtic italià Luca Pacioli en la seva cèlebre obra La divina proporció (1509). Existeixen evidències que Leonardo tenia deixebles a Milà, pels quals probablement va escriure els textos que més tard agruparia en el seu Tractat de pintura (1651). 

L'obra més important del període milanès van ser les dues versions de la Mare de Déu de les roques on va aplicar l'esquema compositiu triangular que tanca a la Verge, el Nen, Sant Joan i l'Àngel, i d'altra banda, va utilitzar per primera vegada la tècnica del sfumato. Entre els anys 1495-1497 va treballar en la seva obra mestra L'últim sopar, pintura mural per al refectori del monestir de Santa Maria delle Grazie de Milà. Malauradament, el seu ús experimental de l'oli sobre guix sec va provocar problemes tècnics que van conduir al seu ràpid deteriorament cap a l'any 1500. Des del 1726 es van dur a terme intents fallits de restauració i conservació i el 1977 es va iniciar un programa fent ús de millores tecnològiques, experimentat algunes millores. Durant la seva llarga estada a Milà, Leonardo també va realitzar altres pintures i dibuixos, la majoria dels quals no es conserven, escenografies teatrals, dibuixos arquitectònics i models per a la cúpula de la Catedral de Milà. El seu major encàrrec va ser el monument eqüestre en bronze a mida colossal de Francesco Sforza, pare de Ludovico, per la seva ubicació al pati del Castell Sforzesco. No obstant això, al desembre de 1499, la família Sforza va ser expulsada de Milà per les tropes franceses. Leonardo va deixar l'estàtua inacabada, i després destruïda pels arquers francesos que la van usar com a diana, i va tornar a Florència el 1500. 

El 1502 Leonardo va entrar al servei de César Borja, duc de Romanya, fill del papa Alexandre VI. En la seva qualitat d'arquitecte i enginyer major del duc, Leonardo va supervisar les obres de les fortaleses dels territoris papals del centre d'Itàlia. El 1503, ja a Florència, va ser membre de la comissió d'artistes encarregats de decidir sobre l'adequat emplaçament del David de Miquel Àngel (1501-1504, Acadèmia, Florència), i també va exercir d'enginyer en la guerra contra Pisa. Durant el seu segon període florentí, Leonardo va pintar diversos retrats, però l'únic que s'ha conservat és el de la Gioconda (1503-1506, Louvre, París), el retrat més famós de tota la història de la pintura, en identificar-la model amb l'esposa de Francesco del Giocondo, tot i que s'han considerat diverses hipòtesis sobre la seva veritable identitat. De l'obra cal destacar de forma especial l'enigmàtic somriure de la retratada. Sembla que Leonardo sentia una gran predilecció per aquesta obra ja que la va transportar en diversos dels seus viatges. El 1506 Leonardo va tornar a Milà al servei del governador francès Carles II Chaumon. A l'any següent va ser nomenat pintor de la cort de Lluís XII de França, que residia en aquells dies a la ciutat italiana. Durant els sis anys següents Leonardo va repartir el seu temps entre Milà i Florència, on sovint va visitar els seus germanastres i tenia cura del seu patrimoni. 

A Milà va continuar els seus projectes d'enginyeria i va treballar en el monument eqüestre de Gian Giacomo Trivulzio, comandant de les forces franceses a la ciutat. Tot i que el projecte no es va arribar a finalitzar, es conserven dibuixos i estudis sobre el mateix. D'aquesta mateixa època sembla ser la segona versió de la Verge de les roques i Santa Anna, la Verge i el Nen (c.1506-1513, Louvre, París). Entre els anys 1514 i 1516 Leonardo va viure a Roma sota el mecenatge de Giuliano de Médicis, germà del papa Lleó X. El 1516 es va traslladar a França a la cort de Francesc I, on va passar els seus últims anys al Castell de Clos, prop d'Amboise, en què va morir el maig del 1519. A causa que cap dels projectes escultòrics de Leonardo va ser finalitzat, el coneixement del seu art tridimensional només es pot fer a través dels seus dibuixos. Idèntiques consideracions poden aplicar-se a la seva arquitectura. No obstant això, en els seus dibuixos arquitectònics, demostra mestratge en la composició de masses, claredat d'expressió i, fonamentalment, un profund coneixement de l'antiguitat romana. En definitiva, va ser un creador en totes les branques del art, un descobridor en la majoria dels camps de la ciència, un innovador en el terreny tecnològic..., Leonardo mereix per la suma de circumstàncies i potser més que ningú altre el títol d'Homo universalis.

Font: En català: Leonardo da Vinci (1452-1519) - En castellano: Leonardo da Vinci (1452-1519) - In english: Leonardo da Vinci (1452-1519) - Altres: Leonardo da Vinci (1452-1519)

---

Parlem de Música...

Johann Joseph Fux (Hirtenfeld, 1660 - Vienna, 13 de febrer de 1741) va ser un teòric i un compositor austríac. En sí mateix, va representar la culminació del barroc italo-austríac. Les seves composicions van ser el reflex de les preocupacions catòliques i imperials de la monarquia dels Habsburgs i el seu tractat Gradus ad Parnassum (1725) va ser la publicació teòrica més important d'Europa durant el segle XVIII. Procedent d'una família camperola, Johann Joseph Fux va iniciar els seus estudis musicals animat pels jesuïtes de la seva localitat natal d'Hirtenfeld. Es va matricular a la Universitat de Graz el 1680, ampliant els seus estudis a Itàlia abans de ser nomenat organista de la Schottenkirche de Viena. Després d'un nou viatge a Itàlia, on va estudiar amb Pasquini a Roma, va ser nomenat primer mestre de capella de la Catedral de Sant Esteve de Viena, càrrec que va desenvolupar abans de rebre el nomenament de mestre de capella de la cort imperial. La seva obra va representar un dels punts culminants del barroc austríac, si bé basada en un marcat tradicionalisme i una fidelitat ferma als principis polifònics de Palestrina. La seva òpera Constanza i Fortezza (1723), composta per a la coronació de l'emperador Carles VI, va acréixer la seva fama a tot Europa i va consolidar el seu estil més conservador, tot i que en obres posteriors s'aprecien influències de Lully i Corelli, així com de melodies populars hongareses i eslaves. Va ser, a més, un pedagog d'extraordinària vàlua i la seva obra Graus ad Parnassum (1725) va servir de base a molts dels tractats sobre contrapunt dels anys i segles posteriors, fins al punt que aquesta reputació ha enfosquit la seva excel·lència com a compositor. Entre les seves obres, majoritàriament dedicades a la música sacra, a més de l'esmentada òpera, s'hi inclouen 25 obres per a teclat, 63 sonates, 110 misses i fragments de misses, 20 òperes més i prop de 250 composicions religioses menors. En totes elles, a més de la polifonia vocal, Fux hi combina tant la monumental orquestració germànica com la lleugeresa d'altres llenguatges. Va morir a Viena el febrer de 1741.

OBRA:

Veure catàleg d'obres de la DEUTSCHEN NATIONALBIBLIOTHEK

Font: En català: Johann Joseph Fux (1660-1741) - En castellano: Johann Joseph Fux (1660-1741) - In english: Johann Joseph Fux (1660-1741) - Altres: Johann Joseph Fux (1660-1741)

---

Parlem amb veu pròpia...

Fux va exemplificar, en sí mateix i de forma autònoma, el desenvolupament de l'estil barroc tardà a la cort imperial de Viena. Maduresa tardana com a compositor segons les seves pròpies paraules ja que les seves obres es van situar en un temps igual o posterior al 1700. La seva devoció religiosa, exemplificada en la descomunal producció en aquest sentit, va ser el reflex de l'obsessió catòlica de la dinastia dels Habsburg, la cort que el va protegir i promocionar durant la seva productiva carrera artística. El seu estil musical, durant molts anys perfectament delimitable i en part previsible, va ser així mateix el seu punt fort tant a nivell teòric com pràctic assolint una excel·lència i un domini quasi perfectes. El seu famós tractat teòric, una referència avui dia històrica però també musical, va causar un sisme de grans proporcions per la puresa del seu llenguatge, l'afinació de la seva ciència i la saviesa dels seus continguts. I si bé els darrers anys va mostrar símptomes d'obertura a nous models, especialment en la seva música instrumental, el cert és que en allò que compositivament es va fer conegut, la música religiosa, es va mantenir fidel i autocontingut en la seva estricte interpretació del que considerava havia de ser l'objecte i la forma musical litúrgica. Exemples no ens en falten i el seu repertori, ple de petites meravelles, així ens dóna fe del qui va ser i del que va fer l'austríac Johann Joseph Fux.

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Armonico Tributo Austria; Domkantorei Graz; Grazer Choralschola; Lorenz Duftschmid
LAQUINTADEMAHLER: Johann Joseph Fux - Música sacra

IMSLP: Johann Joseph Fux (1660-1741)

CPDL: Johann Joseph Fux (1660-1741)

SPOTIFY: Fux - Sacred Works

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!