Parlem de Pintura...
Francisco de Zurbarán (Fuente de Cantos, 7 de novembre de 1598 - Madrid, 27 d'agost de 1664) va ser un pintor espanyol. Fill d'un comerciant basc establert i casat a Extremadura, va entrar com a aprenent al taller sevillà de Pedro Díaz Villanueva, pintor d'imatges piadoses, fins que el 1617 (ja casat) es va traslladar a Llerena, on hi va viure durant més de deu anys realitzant treballs per a diversos convents d'Extremadura i Sevilla. El 1629 va acceptar una invitació provinent de Sevilla ciutat en la qual hi va viure els següents trenta anys. Entre el 1634 i el 1635 va abandonar Sevilla per primera vegada per desplaçar-se a Madrid amb l'encàrrec de pintar la sèrie mitològica de Els treballs d'Hèrcules i dos quadres de batalles per al Palau del Buen Retiro. La dècada de 1640 va ser la més fructífera de la seva obra, realitzant diverses pintures per al monarca Felip IV. En la següent, en canvi, es va iniciar el seu declivi ja que no va rebre tants encàrrecs com en èpoques anteriors, possiblement per la forta competència de Murillo, si bé va continuar pintant diverses obres. Com a pintor, va rebre la influència en els seus inicis de Caravaggio, si bé el seu estil va anar evolucionant per a aproximar-se als mestres manieristes italians. Les seves representacions es van allunyar del realisme de Velázquez i les seves composicions es van caracteritzar pel modelatge aconseguit amb el clarobscur de tons més àcids. El seu estil, adscrit al corrent tenebrista per l'ús que va fer dels contrastos de llum i ombres, es va caracteritzar bàsicament per la senzillesa compositiva, el realisme, el rigor en la concepció, exquisidesa i tendresa en els detalls, les formes àmplies i plenitud en els volums, monumentalitat en les figures i apassionament en els rostres, tremendament realistes. El seu fill, Juan de Zurbarán, també va ser pintor. El 1658 va viatjar per segona vegada a Madrid on s'hi va instal·lar, definitivament i amb greus dificultats econòmiques, fins a la seva mort, esdevinguda l'agost de 1664.
Font: En català: Francisco de Zurbaran (1598-1664) - En castellano: Francisco de Zurbaran (1598-1664) - In english: Francisco de Zurbaran (1598-1664) - Altres: Francisco de Zurbaran (1598-1664)
Parlem de Música...
Johann Pachelbel (Nuremberg, 1 de setembre de 1653 - Nuremberg, 3 de març de 1706) va ser un compositor, organista i professor alemany i un dels músics més importants de la generació anterior a J.S. Bach. Va rebre la primera formació musical de Georg Caspar Wecker, organista de la Sebalduskirche, i d'Heinrich Schwemmer, un músic que més tard es convertia en el cantor de la mateixa església. Johann Mattheson, una de les fonts més importants d'informació sobre la vida de Pachelbel, esmenta en la seva obra Grundlage einer Ehrenpforte (Hamburg, 1740) que Pachelbel de jove va demostrar unes habilitats musicals i acadèmiques excepcionals. Va estudiar a escoles de primària de Nuremberg i va entrar a la Universitat d'Altdorf el 1669. Durant la seva estada en aquesta ciutat, va compaginar les classes amb les seves activitats com a organista a la Lorenzkirche. Per completar els seus estudis, va aconseguir una beca al Gymnasium Poeticum de Ratisbona. Les autoritats escolars de Ratisbona, impressionades per les qualificacions acadèmiques de Pachelbel i el seu nivell musical, li van permetre estudiar música amb Kaspar Prentz, un alumne de Johann Kaspar Kerll, músic alemany influenciat pel compositor italià Carissimi.
El 1674, potser orientat per Prentz, va viatjar a Viena on va assolir el càrrec d'organista suplent a la Catedral de Sant Esteve. Allà va entrar en contacte amb Johann Kaspar Kerll de qui, probablement, va rebre classes. Va viure a Viena durant cinc anys, i allà va absorbir la música dels compositors catòlics del sud d'Alemanya i d'Itàlia, els estils del qual contrastaven amb la tradició musical luterana, molt més estricta en les formes i els continguts. El 1677 va ser nomenat organista de la cort ducal a Eisenach, on va conèixer la família Bach i a on va compartir amistat amb Johann Ambrosius Bach, el pare de J.S. Bach. Allà hi va romandre un any abans de marxar camí d'Erfurt. El juny de 1678, Pachelbel va ser contractat com a organista de la Predigerkirche a Erfurt, succeint a Johann Bach, el fill gran dels Bach. Allà precisament es va convertir en el padrí de la filla de Johann Ambrosius, Johanna Juditha, i va ser el mestre de Johann Christoph Bach. Va viure a Erfurt durant dotze anys ciutat on va consolidar la seva reputació com un dels principals organistes d'Alemanya. Els seus preludis coral serien les obres més representatives del període d'Erfurt.
El 15 d'agost del 1690 Pachelbel va deixar el seu càrrec d'Erfurt amb el reconeixement dels seus serveis per tal de millorar la seva posició professional. Poc després, l'1 de setembre, va aconseguir el càrrec de músic i organista a la cort de Württemberg a Stuttgart, sota el patronatge de la duquessa Magdalena Sibylla. Per desgràcia l'any 1692 es va veure obligat a fugir a causa d'una invasió francesa. Pocs mesos més tard va tornar a la seva regió natal, Turíngia, on el 8 de novembre del 1692 va ser nomenat organista de la ciutat de Gotha. Aquí va publicar la seva primera i única obra de música litúrgica, Acht Chorale zum Praeambulieren (1693). Durant la seva estada de tres anys a Gotha, Pachelbel va rebre ofertes de feina de diverses ciutats. Una d'elles va ser quan Georg Caspar Wecker, l'antic professor de Pachelbel i organista de la Sebalduskirche de Nuremberg, va morir el 20 d'abril del 1695. Les autoritats de la ciutat van voler que un famós fill de la ciutat com Pachelbel fos el seu successor i l'hi van enviar una invitació oficial ocupant el càrrec durant l'estiu del 1695. En la seva darrera etapa va veure publicades la Musikalische Ergötzung, una selecció de música de cambra i, principalment, els Hexachordum Apollinis (Nuremberg, 1699), un conjunt de sis àries amb variacions per a teclat, que va dedicar a Dieterich Buxtehude. Va morir a Nuremberg el març de 1706.
OBRA:
Veure llistat d'obres de Johann Pachelbel.
El 1674, potser orientat per Prentz, va viatjar a Viena on va assolir el càrrec d'organista suplent a la Catedral de Sant Esteve. Allà va entrar en contacte amb Johann Kaspar Kerll de qui, probablement, va rebre classes. Va viure a Viena durant cinc anys, i allà va absorbir la música dels compositors catòlics del sud d'Alemanya i d'Itàlia, els estils del qual contrastaven amb la tradició musical luterana, molt més estricta en les formes i els continguts. El 1677 va ser nomenat organista de la cort ducal a Eisenach, on va conèixer la família Bach i a on va compartir amistat amb Johann Ambrosius Bach, el pare de J.S. Bach. Allà hi va romandre un any abans de marxar camí d'Erfurt. El juny de 1678, Pachelbel va ser contractat com a organista de la Predigerkirche a Erfurt, succeint a Johann Bach, el fill gran dels Bach. Allà precisament es va convertir en el padrí de la filla de Johann Ambrosius, Johanna Juditha, i va ser el mestre de Johann Christoph Bach. Va viure a Erfurt durant dotze anys ciutat on va consolidar la seva reputació com un dels principals organistes d'Alemanya. Els seus preludis coral serien les obres més representatives del període d'Erfurt.
El 15 d'agost del 1690 Pachelbel va deixar el seu càrrec d'Erfurt amb el reconeixement dels seus serveis per tal de millorar la seva posició professional. Poc després, l'1 de setembre, va aconseguir el càrrec de músic i organista a la cort de Württemberg a Stuttgart, sota el patronatge de la duquessa Magdalena Sibylla. Per desgràcia l'any 1692 es va veure obligat a fugir a causa d'una invasió francesa. Pocs mesos més tard va tornar a la seva regió natal, Turíngia, on el 8 de novembre del 1692 va ser nomenat organista de la ciutat de Gotha. Aquí va publicar la seva primera i única obra de música litúrgica, Acht Chorale zum Praeambulieren (1693). Durant la seva estada de tres anys a Gotha, Pachelbel va rebre ofertes de feina de diverses ciutats. Una d'elles va ser quan Georg Caspar Wecker, l'antic professor de Pachelbel i organista de la Sebalduskirche de Nuremberg, va morir el 20 d'abril del 1695. Les autoritats de la ciutat van voler que un famós fill de la ciutat com Pachelbel fos el seu successor i l'hi van enviar una invitació oficial ocupant el càrrec durant l'estiu del 1695. En la seva darrera etapa va veure publicades la Musikalische Ergötzung, una selecció de música de cambra i, principalment, els Hexachordum Apollinis (Nuremberg, 1699), un conjunt de sis àries amb variacions per a teclat, que va dedicar a Dieterich Buxtehude. Va morir a Nuremberg el març de 1706.
OBRA:
Veure llistat d'obres de Johann Pachelbel.
Parlem amb veu pròpia...
El tercer centenario del fallecimiento de Johann Pachelbel (1653-1706) transcurrió en un silencio casi absoluto, sin que apareciera ninguna biografía "definitiva" y sin magnos proyectos de grabación de sus obras, como ha suscitado este año el de su contemporáneo Buxtehude. Se perdió, sin duda, una buena ocasión de divulgar su obra y su significación histórica. Pero, afortunadamente y aunque casi con cuentagotas, siguen llegando a nuestras manos novedades con la música de este compositor que fue uno de los grandes en la Alemania del último cuarto del siglo XVII, que supo conciliar las técnicas y tradiciones luteranas y católicas y que tuvo una influencia nada desdeñable en la formación de J.S. Bach. Hoy, un año después del centenario, es el sello RICERCAR el que, recuperando su emblemática serie Historia de la música barroca alemana, nos obsequia en su apartado vocal con un notable disco pachelbeliano. Se centra en dos de los géneros que componen lo esencial de su música vocal: el motete polifónico (con dos de los once de su autoría conservados) y la cantata (con tres soberbios ejemplos). Ejemplos de madurez compositiva, aquéllos combinan sabiamente la escritura homo y polifónica. Las cantatas, por su parte, constituyen -por sus dimensiones, por su estructura en varias secciones, por el papel que desempeñan solistas vocales, coro e instrumentos- un eslabón clave en el proceso de evolución del género hacia el modelo que inmortalizó el cantor de Leipzig. Y completando el disco, tres hermosas piezas recuerdan al Pachelbel organista y sus distintas fases estilísticas. Son el Coro de cámara de namur y el conjunto instrumental Les Agrémens, bajo la impecable dirección de Jean Tubéry, quienes asumen la interpretación, sobria, equilibrada, estilísticamente perfecta, destilando musicalidad por los cuatro costados. Una indudable referencia en la, por desgracia, no abundante discografía de Pachelbel. Mariano Acero Ruilópez, La Quinta de Mahler.
Gaudiu i compartiu!
Informació addicional...
RECICLASSICAT: PACHELBEL, Johann Christoph (1653-1706)
LAQUINTADEMAHLER: Pachelbel - Christ lag in Todesbanden
IMSLP: Johann Pachelbel (1653-1703)
Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina