dijous, 5 de març del 2015

HOTTETERRE, Jean (c.1666-1720) - La Noce Champetre

Hendrick ter Brugghen - Bagpipe Player (1624)
Obra d'Hendrick ter Brugghen (1588-1629), pintor holandès (1)



- Recordatori de Jean Hotteterre -
En el dia de la commemoració del seu 295è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Hendrick Jansz ter Brugghen, o Terbrugghen, (Deventer, c.1588 - Utrecht, 1 de novembre de 1629) va ser un pintor holandès i un dels més destacats seguidors neerlandesos de Caravaggio. Els seus inicis són poc coneguts. El 1590 se'l situa a Utrecht, la ciutat on va viure gran part de la seva vida. Aquí va començar a pintar, quan tenia 13 anys, amb Abraham Bloemaert. D'aquest, un pintor d'història manierista, va aprendre els elements bàsics del seu art. Al voltant del 1604, Ter Brugghen va viatjar a Itàlia per ampliar els seus coneixements. El 1604 va viatjar a Roma on possiblement va coincidir amb Caravaggio. Certament, va estudiar la seva obra, així com la dels seus seguidors, els caravaggistes italians com Orazio Gentileschi. L'obra de Caravaggio havia causat sensació a Itàlia. Els seus quadres tenien com a característica una marcada tècnica de clarobscur, el contrast produït per superfícies clares i brillants al costat d'altres seccions ombrívoles i fosques, però també pel realisme social dels seus models, d'una banda encantadors, d'altra xocants o directament vulgars. Altres pintors italians que van influir en Ter Brugghen durant la seva estada a Itàlia van ser Annibale Carracci, Domenichino i Guido Reni. En tornar a Utrecht, va treballar amb Gerrit van Honthorst, un altre caravaggista holandès. Els temes favorits de Ter Brugghen van ser figures de mig cos de bevedors o músics, però també va produir imatges religioses a gran escala i retrats de grup. La influència de Caravaggio era evident i en les seves obres hi ha un dramàtic ús de la llum i l'ombra, així com personatges amb una gran càrrega emotiva. Encara que va morir jove, la seva obra va ser ben rebuda i va influenciar molts altres pintors. El seu tractament de temes religiosos pot veure's reflectit en l'obra de Rembrandt i elements del seu estil es poden trobar així mateix en els quadres de Frans Hals i Johannes Vermeer. Rubens va descriure l'obra de Ter Brugghen com "...superior a la de tots els altres artistes d'Utrecht...". Ter Brugghen va morir a Utrecht el novembre de 1629.

Font: En català: Hendrick ter Brugghen (1588-1629) - En castellano: Hendrick ter Brugghen (1588-1629) - In english: Hendrick ter Brugghen (1588-1629) - Altres: Hendrick ter Brugghen (1588-1629)


Parlem de Música...

Jean Hotteterre (Paris? c.1666 - Paris, 5 de març de 1720) va ser un compositor francès, membre de la prominent família Hotteterre. Fill de Martin Hotteterre, va treballar a la hautbois et musettes de Poitou, un ensemble musical al servei de Lluís XIV. A la mort del seu pare el 1712, va heretar el taller que la família tenia a la Rue de Harlay de París. Només es coneixen una sèrie d'obres incloses en la seva col·lecció de Pièces pour la muzette publicades pel seu germà Jacques Hotteterre el 1722. Va morir a París el març de 1720.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Jean Hotteterre (c.1666-1720) - Altres: Jean Hotteterre (c.1666-1720)


Parlem amb veu pròpia...

Jean Hotteterre va formar part d'una de les famílies musicals més importants de França. I si avui viuen en certa forma més ignorats que celebrats és perquè la seva dedicació a la música fou, en termes generals, en un sentit més proper al de la fabricació d'instruments que al de la composició o interpretació. Amb matisos, evidentment, com en totes les grans famílies ja que alguns dels seus membres també van destacar en el gremi compositiu, especialment, el més conegut de tots ells, el parisenc Jacques Martin Hotteterre, de qui ja n'havíem parlat fa uns mesos. Precisament, en aquella ja llunyana entrada esmentàvem, de passada, al desconegut Jean, un autor especialitzat en l'artesania instrumental, de fet se'l considera el precursor de l'oboè. Complementàriament a les seves labors de fabricant, va ser conegut per formar part del grup musical hautbois et musettes de Poitou, fundat en el seu dia sota les ordres de Lluis XIII. Jean es va especialitzar en un instrument aleshores molt famós i d'arrel popular, la cornamusa (o sac de gemecs). Doncs bé, per aquest instrument, amb acompanyament de cordes, va compondre la única col·lecció Pièces pour la muzette (París, 1722) que fins ara s'ha recuperat del seu ínfim repertori. És dins d'aquest recopilatori on hi trobarem la curiosa i prou extensa La Noce Champetre ou L'Himen Pastoral. que avui simpàticament recuperarem per a descobrir un tipus de música característicament francès i de poca difusió espacial i temporal ja que són realment escassos els testimonis musicals en què la cornamusa n'és la destacada protagonista!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...
Hotteterre, Jean: La Noce Champetre Ou L'Himen Pastoral / Hotteterre: Sonata and Trio, No. 6

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 9 comentarios

dimecres, 4 de març del 2015

VIVALDI, Antonio (1678-1741) - Dixit Dominus

Lorenzo Pasinelli - The penitent Magdalene
Obra de Lorenzo Pasinelli (1629-1700), pintor italià (1)



- Recordatori d'Antonio Vivaldi -
En el dia de la celebració del seu 337è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Lorenzo Pasinelli (Bolonya, 4 de setembre de 1629 - Bolonya, 4 de març de 1700) va ser un pintor italià. Es va formar al taller de Simone Cantarini. Tot i aquesta formació inicial el cert és que les seves obres presenten característiques pròpies del manierisme. A partir del 1648 va treballar amb Flaminio Torre. Va ser conegut per haver pintat un Miracle de Sant Antoni per a l'Església de Sant Francesco de Bolonya. El seu corpus fou principalment religiós convertint-se en un pintor extraordinàriament prolífic en aquest gènere. Va treballar com a professor i va tenir molts alumnes, entre ells, Gian Antonio Burrini, Gioseffo dal Sole, Giovanni Pietro Zanotti, Giuseppe Maria Mazza, Antonio Lorenzini i Donato Creti. Va morir a Bolonya el març de 1700.

Font: En català: No disponible - En castellano: Lorenzo Pasinelli (1629-1700) - In english: Lorenzo Pasinelli (1629-1700) - Altres: Lorenzo Pasinelli (1629-1700)


Parlem de Música...

Antonio Lucio Vivaldi (Venècia, 4 de març de 1678 - Viena, 28 de juliol de 1741) va ser un reconegut violinista i un dels principals compositors del Barroc. Era anomenat "Il prete rosso" (El capellà roig) per la seva condició de sacerdot pèl-roig. És especialment conegut, a nivell popular, per ser l'autor de la sèrie de concerts per a violí i orquestra Les quatre estacions. Aquesta obra, que forma part del cicle de seu opus 8 Il cimento dell'armonia e dell'inventione, té una importància cabdal pel trencament del paradigma del concerto soli, establert pel mateix Vivaldi. Fins aleshores, el concerto soli era un concert en què l'instrument solista portava tot el pes de la melodia i la composició i la resta de l'orquestra es limitava a exercir d'acompanyament segons les regles d'harmonia. Va néixer a Venècia i va estudiar amb el seu pare, violinista a la Basílica de Sant Marc. Es va ordenar sacerdot el 1703 i va començar a ensenyar a l'Ospedale della Pietá, un conservatori per a nenes òrfenes. Va treballar-hi com a director musical fins el 1740, també com a professor i en les seves estones lliures componia concerts i oratoris pels concerts setmanals amb els que va assolir fama internacional. A partir del 1713, Vivaldi també va treballar com a compositor i empresari d'òperes a Venècia i sovint viatjava a Roma, Màntua i altres ciutats per a supervisar les representacions de les seves òperes. El 1740 va entrar al servei de la cort de l'emperador Carles VI a Viena. Vivaldi va escriure més de 500 concerts i 70 sonates, 45 òperes, abundant música religiosa com l'oratori Juditha triumphans (1716), el famós Glòria en Re (1708), misses i motets. Les seves sonates instrumentals són més conservadores que els seus concerts i la seva música religiosa sovint reflecteix l'estil operístic de l'època i l'alternança d'orquestra i solistes que va ajudar a introduir en els concerts.

Johann Sebastian Bach, contemporani seu, encara que una mica més jove, va estudiar l'obra de Vivaldi en els seus anys de formació i d'alguns dels concerts per a violí i sonates de Vivaldi només hi ha les transcripcions (majoritàriament per a clavecí) fetes pel mateix Bach. Els concerts de Vivaldi es van convertir en model del seu gènere a tot Europa i van influir en l'estil dels seus contemporanis, fins i tot en els de més edat. Més de 300 dels seus concerts estan escrits per a solista (220 per a violí i altres per a fagot, violoncel, oboè i flauta). També va escriure concerti grossi, 25 per a dos violins i 32 per a tres o més instruments i alguns són concerti de ripieno (per a orquestra sense solistes). Vivaldi, virtuós intèrpret amb el violí i que sovint sorprenia l'auditori per la seva tècnica, va establir una de les característiques bàsiques del concert dels segles següents: el seu ús per a lluïment del virtuós. Els seus concerts per a violí també van ser decisius en l'evolució de l'execució violinística quant a la seva escriptura de cordes creuades i al desenvolupament d'una nova tècnica per al maneig de l'arc. Vivaldi va ser el primer compositor que va utilitzar de forma coherent el ritornello, que es va arribar a imposar en els moviments ràpids del concert. El ritornello es repetia en diferents tonalitats i era interpretat per tota l'orquestra. Alternava amb episodis interpretats pel solista, sovint de caràcter virtuosista. Va establir la forma de tres moviments per al concert i va ser un dels primers a introduir cadenzas per al solista. Els seus concerts per a violí opus 8, Les quatre estacions, són un dels primers exemples de música programàtica que, com gran part de la seva música, es caracteritza per ritmes vigorosos i forts contrastos. Vivaldi va morir a Viena el juliol de 1741.

OBRA:

Veure llistat Composicions de Vivaldi.

Font: En català: Antonio Vivaldi (1678-1741) - En castellano: Antonio Vivaldi (1678-1741) - In english: Antonio Vivaldi (1678-1741) - Altres: Antonio Vivaldi (1678-1741) 


Parlem amb veu pròpia...

Si parlem del compositor italià més original i influent de la seva generació, aquell que va establir les bases del concert barroc tardà i les contribucions del qual van canviar definitivament l'estil musical, la tècnica del violí i la pràctica de l'orquestració és fàcil deduir a qui estem fent referència. Efectivament, i com comentava en la darrera entrada, el present 4 de març d'aquest any, i de tots els anys futurs, serà el dia que hem de fer un lloc al gran mestre Vivaldi. Ja que ens agradi o no, el violinista italià va ser, juntament amb Bach i Händel, el compositor més famós de la història musical barroca. I si bé aquest espai està inevitablement experimentat en la recuperació de compositors secundaris o a l'ombra dels grans genis, els grans mestres hi tindran, per decència musical, també un lloc destacat. I Vivaldi, a qui musicalment conec prou bé, no deixarà probablement mai de ser un dels músics a qui més admiro tant per la seva obra concertant, que considero extraordinària, com per la seva descomunal producció vocal tant operística com religiosa. Aquesta darrera serà la nostra protagonista del dia. I ho serà en nom d'una edició que recupera, entre altres obres sacres, el Dixit Dominus RV594 per a solistes, doble cor i orquestra. Com bé sabem, el dixit dominus forma part dels vespres, concretament de l'obertura. És important destacar aquest darrer aspecte ja que normalment redunda en un esperit més cerimonial i introductori. Així serà en el de Vivaldi en un dixit dominus escrit en la tonalitat de Re major, que emfatitza la solemnitat especialment en nom d'instruments com la trompeta. Proper a la filosofia de dues de les seves grans obres sacres, el Glòria RV588 i el Glòria RV589, es presenta amb un cor exultant en Re major seguit d'un cor més reflexiu en Si menor. La seva arquitectura, en 10 moviments, transcorre amb passatges per a diferents veus solistes o corals segons el cas. El final, en forma de fuga, accentua definitivament el caràcter monumental del conjunt de l'obra. L'estil de Vivaldi és únic en la història musical per tant és fàcil identificar-lo fins i tot en les seves obres religioses aquelles que, amb el permís del seu famós Gloria, resulten en general més desconegudes pel gran públic. La interpretació és correcta i sonorament bona tot i que la meva oïda considera més atractives les edicions d'Hyperion i especialment la de Philips. En qualsevol cas, Vivaldi és sempre meravellós i en aquest espai hi tindrà, per sempre més, les portes i els braços ben oberts!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...

Vivaldi, A.: Beatus Vir in C Major / Domine Ad Adiuvandum Me Festina / Canta in Prato, Ride in Fonte

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 1 comentarios

dimarts, 3 de març del 2015

O'NEILL, Norman Houston (1875-1934) - Piano Quintet in E Minor

Jan Toorop - Portret van Marie Jeanette de Lange (1900)
Obra de Jan Toorop (1858-1928), pintor holandès (1)



- Recordatori de Norman Houston O'Neill -
En el dia de la commemoració del seu 91è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Jan Toorop (Purworedjo, 20 de desembre de 1858 - La Haia, 3 de març de 1928) va ser un pintor holandès. Va néixer l'illa de Java, en aquell temps colònia holandesa. Va realitzar els seus estudis a l'Acadèmia de Delf i a Amsterdam, viatjant més tard per ampliar-los a Brussel·les, Londres i París. En aquesta ciutat va rebre la influència de Gustave Moreau i Edouard Manet. A cavall entre el simbolisme i el modernisme, va desenvolupar un estil propi que va conjugar motius javanesos i simbòlics. Els seus dibuixos d'àlbers i figures curvilínies van ser precursores dels patrons pictòrics de l'Art Nouveau. El 1890 es va orientar breument vers el puntillisme. Després de la seva conversió al catolicisme (1905) va pintar escenes religioses i simbòliques. Va morir a La Haia el març de 1928.

Font: En català: Jan Toorop (1858-1928) - En castellano: Jan Toorop (1858-1928) - In english: Jan Toorop (1858-1928) - Altres: Jan Toorop (1858-1928)


Parlem de Música...

Norman Houston O'Neill (London, 14 de març de 1875 - London, 3 de març de 1934) va ser un compositor i director anglès. Després d'estudiar amb Somervell a Londres (1890-1893), va treballar amb Iwan Knorr al Conservatori Hoch (1893-97) de Frankfurt, ciutat on va compartir amistat amb Balfour Gardiner, Cyril Scott, Grainger i Quilter (sovint coneguts amb el nom del 'grup Frankfurt'). Tot i que va gaudir d'un èxit modest, algunes de les seves obres de cambra i orquestrals van gaudir d'un cert ressò, especialment en el gènere música incidental en el qual es va especialitzar. Entre els anys 1901 i 1908 va escriure molta música d'aquest gènere per a diversos teatres en col·laboració amb John Martin-Harvey. Va ser director titular del Teatre Real Haymarket entre els anys 1909-1919. Allà va rebre elogis per la seva música Maurice Maeterlinck's The Blue Bird (1909), Lord Dunsany's The Golden Doom (1912) i especialment per J.M. Barrie's Mary Rose (1920). Entre els anys 1916-1934, O'Neill va ser tresorer de la Reial Societat Filharmònica. El 1924 es va unir al personal docent de la Royal Academy of Music. O'Neill va morir a Londres el març de 1934.

OBRA:

(selective list)

Vocal secular:

 Vocal orch:
Death on the Hills, op.12 (R. Newmarch), A, orch;
La belle dame sans merci, op.31 (J. Keats), Bar, orch;
The Farmer and the Fairies (H. Asquith), spkr, orch

Choral:
Waldemar, op.19, solo vv, chorus, orch;
8 National Songs, op.34, unison vv, orch;
partsongs, unison songs

Songs:
The Indian Serenade (P.B. Shelley), 1900;
2 Songs, op.16 (R. Newmarch), 1904;
5 Rondels, op.18 (W.E. Henley, G. Moore, A. Symons, anon.), 1907;
2 French Songs, op.26 (P. Verlaine, P. Fort), 1907;
2 Songs, op.35 (G. van Ruith, Keats), 1909;
A Song Cycle (E. Temple Thurston), 1924;
Echoes of Erin (H. Boulton), 1926;
others incl. songs from plays

Instrumental:

incidental music
After All (E.G.E. Lytton), London, 1901–2;
The Exile (Osbourne, Strong), London, 1902;
Hamlet (W. Shakespeare), op.13, Dublin, l904;
A Lonely Queen, op.22 (J. Comyns Carr), New York, 1906;
The Bride of Lammermoor (The Last Heir), op.28 (S. Phillips, after W. Scott), London, 1908;
King Lear (Shakespeare), op.36, London, 1909;
The Blue Bird, op.37 (M. Maeterlinck), London, 1909;
The Gods of the Mountain, op.41 (Dunsany), London, 1911;
The Golden Doom, op.44 (Dunsany), London, 1912;
The Pretenders, op.45 (H. Ibsen), London, 1913;
Through the Green Door (M.V. Vernon), Manchester, 1919;
Julius Caesar (Shakespeare), London, 1920;
Macbeth (Shakespeare), London, 1920
Mary Rose (J.M. Barrie), London, 1920;
Quality Street (Barrie), London, 1921;
The Merchant of Venice (Shakespeare), New York, 1922;
Success (A.A. Milne), 1923;
A Kiss for Garlands (Barrie), London, 1924;
Kismet (E. Knoblock), London, 1925;
The Man with the Load of Mischief (A. Dukes), London, 1925;
Mr Pickwick (C. Hamilton, F.C. Reilly, after C. Dickens), London, 1928;
The Ivory Door (Milne), London, 1929;
Measure for Measure (Shakespeare), London, 1929;
Henry V (Shakespeare), London, 1933

Orch:
Suite, op.3, str, 1893–7;
In Autumn, op.8, ov., 1901;
Miniatures, op.14, small orch, 1904;
In Springtime, op.21, ov., 1905–6;
Miniatures, op.25, 1908;
Theme and Variations on an Irish Air, op.29, 1910;
A Scotch Rhapsody, op.30, 1911;
Humoresque, op.47, ov., 1913;
Hornpipe, op.48, 1916;
Irish Jig, chbr orch, 1923;
Festal Prelude, 1927;
2 Shakespearean Sketches, 1928

Chbr:
Variations on ‘Pretty Polly Oliver’, op.1, pf trio, 1895;
Sonata, op.2, vc, pf, 1896;
Scherzo and Romance, op.6, vn, pf, 1897;
Pf Trio, a, op.7, 1900;
Pf Qnt, op.10, 1902–3;
Pf Trio, F, op.32, 1909;
Berceuse, op.33, vn, pf, 1909;
Scherzo, op.52, str qt;
2 Pieces, vn, pf, 1921

Pf:
4 Compositions, op.4, 1898;
Variations and Fugue, op.5, 1898;
3 Pieces, op.15, 1904;
Variations and Fugue on an Irish Theme, op.17, 1905;
3 Pieces, op.20, 1906;
2 Studies, op.24, 1911;
3 Old English Pieces, 1919;
Suite, 1927;
3 Sketches, 1928

Ballets:
A Forest Idyll, c1913;
Before Dawn, London, 1917;
Punch and Judy, London, 1924;
Alice in Lumberland, London, 1926

Font: En català: Norman Houston O'Neill (1875-1934) - En castellano: No disponible - In english: Norman Houston O'Neill (1875-1934) - Altres: Norman Houston O'Neill (1875-1934)


Parlem amb veu pròpia...

Certament, hi ha tants i tants compositors de qui no teníem notícies fins fa pocs anys que personalment cada dia que passa em sento més desbordat per la meva obsessiva insistència a l'hora de recuperar el major nombre d'autors possibles. Procuraré no morir en l'intent ja que abans de fer-ho hem d'escoltar meravelles mai abans enregistrades com les que ens presenta aquest anglès nascut a Londres. A l'ombra de molts genis i fins i tot de sí mateix, a O'Neill se'l coneix, o més ben dit, se'l va conèixer per la seva nombrosa música incidental teatral, comprensible tenint en compte el càrrec que va exercir al Teatre Haymarket de Londres. Per tant, tota la producció allunyada del gènere incidental va decaure en les profunditats de l'oblit. Afortunadament, al nostre temps la recuperació viu en una permanent edat d'or motiu que redunda en el rescat d'obres com les d'avui, és a dir, música de cambra integrada en una edició monogràfica i en què totes les partitures són primeres gravacions mundials. D'aquestes, recuperarem el preciós Quintet en Mi menor per a piano i quartet de corda de 1904. Aquest quintet és, sens dubte, l'obra més extensa del recull. Arquitectura de quatre moviments, romàntica en tot el seu camí i d'atmosfera anglesa que ens transportarà als verds i freds paisatges d'aquella geografia. Obertura apassionada, el quintet flueix de forma continua i enllaça els moviments d'una forma tant elegant que ens semblarà estar escoltant un poema simfònic reduït a una versió per a piano i cordes. Extraordinària obra d'una edició tant desconeguda com notablement sorprenent, tant pel repertori recuperat com per la forma d'interpretar-lo... brillant, sensible, equilibrada i tots els amables qualificatius imaginables. No seran les meves paraules les que persuadiran sinó la bellesa irresistible de la música de cambra de Norman O'Neill!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...

INTÈRPRETS: The Bridge Quartet; Michael Dussek (piano)
AMAZON: O'Neill: Chamber Works

O'Neill: Chamber Works

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 5 comentarios

dilluns, 2 de març del 2015

SJÖGREN, Johan Gustav Emil (1853-1918) - Complete Works for Organ

Berthe Morisot - Young Woman With Dog (1892)
Obra de Berthe Morisot (1841-1895), pintora francesa (1)



- Recordatori de Johan Gustav Emil Sjögren -
En el dia de la commemoració del seu 97è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Berthe Morisot (Bourges, 14 de gener de 1841 - París, 2 de març de 1895) va ser una pintora impressionista francesa. Influenciada pels artistes Camille Corot i Édouard Manet, va abandonar la seva primera formació classicista a la recerca d'un estil impressionista molt personal, caracteritzat sobretot per la delicadesa i subtilesa que va saber imprimir als seus quadres. Va néixer en el si d'una família d'artistes, de fet ella era besnéta del pintor Jean-Honoré Fragonard, i va passar la seva infantesa a Bourges, ciutat on el seu pare havia estat destinat com a prefecte del departament de Cher. L'any 1852 es van traslladar a París, on aviat va rebre classes de dibuix juntament amb les seves germanes Yvette i Edma. Amb elles practicava la còpia dels grans mestres del Louvre, i allà va conèixer el seu primer mestre, Henri Fantin-Latour. Més tard i per intermediació d'aquest, va entrar en contacte amb Édouard Manet. A partir del 1861, Berthe i Edma van rebre el mestratge de Jean-Baptiste Camille Corot. Aquest els hi va facilitar la presència als "Salons" de 1864 i 1865 amb algunes pintures de paisatge que van tenir un èxit discret. L'any 1874 es va unir als Artistes Anonymes Associés, grup format per Claude Monet, Auguste Renoir i Alfred Sisley, entre altres, que, tot renegant dels Salons oficials, van participar en l'exposició d'artistes independents que el fotògraf Nadar organitzava al seu estudi. Aquell mateix any Berthe Morisot es va casar amb Eugène Manet, germà d'Édouard, i el 1878 van tenir la seva única filla, Julie. La seva tècnica, basada en grans pinzellades aplicades lliurement en totes direccions, va donar a les seves obres unes qualitats transparents, iridescents i tornassolades. Va treballar tant la pintura a l'oli com l'aquarel·la, realitzant principalment paisatges i escenes de dones amb nens, com és el cas de Madame Pontillon asseguda a l'herba (1873, Museu d'Art de Cleveland) i escenes d'interior en què predominen els blancs, com a El mirall de vestir (1876, Museu Thyssen-Bornemisza). Va morir el març de 1896, deixant prop de set-centes pintures.

Font: En català: Berthe Morisot (1841-1895) - En castellano: Berthe Morisot (1841-1895) - In english: Berthe Morisot (1841-1895) - Altres: Berthe Morisot (1841-1895)


Parlem de Música...

Johan Gustav Emil Sjögren (Stockholm, 16 de juny de 1853 - Stockholm, 1 de març de 1918) va ser un compositor i organista suec. Va estudiar música amb L. Ohlson i entre els anys 1869-1874 va assistir a la Reial Acadèmia Sueca de Música, on els seus professors van ser Thegerström al piano, Mankell a l'orgue i Berens en harmonia. Posteriorment, va continuar els seus estudis a Berlín durant dos anys, 1879-1880, amb Kiel en composició i amb Haupt a l'orgue. Va ser durant aquest temps a l'estranger, que va decidir dedicar-se a la música. El 1881 va ser nomenat organista de l'església reformada de França a Estocolm i, el 1891, organista de la Johanneskyrka, càrrec que va ocupar fins a la seva mort. Els anys 1884-1885 va realitzar un extens viatge per Europa, visitant Berlín, Munich i Viena, ciutat on va estudiar instrumentació amb H.T.O. Grädener. Va ser també professor de l'Anderssons Musikskola entre els anys 1886 i 1888. A París va ser molt ben rebut i va realitzar concerts anuals entre els anys 1901-1914. Va morir a Stockholm el març de 1918.

OBRA:

(selective list)

Vocal secular:

Songs:
Edition: E. Sjögren: Samlade sånger (Stockholm, 1949–53)
4 dikter (H. Ibsen, B. Björnson), op.1 (1876);
3 sånger, op.2 (1877);
7 sånger ur Tannhäuser (H. Drachmann), op.3 (1880);
7 spanska sånger [7 Spanish Songs] (E. Geibel, P. Heyse), op.6 (1881);
Slafvens dröm [The Slave’s Dream], op.8 (1883);
Contrabandieren, op.9 (1883);
4 dikter (E. von der Recke), op.11 (1884);
6 Lieder aus J. Wolff's Tannhäuser, op.12 (Copenhagen, 1884);
4 digte (von der Recke), op.13 (Copenhagen, 1884);
An Eine, op.16, 5 songs (Breslau, 1886);
Dikter (J. Jacobsen), op.22 (1887);
5 sånger (G. Fröding), op.34 (1902);
Kärleks-sånger (J. Claine), op.50 (1909)
12 små visor (A. Roos) (1909);
Svarta rosor och gula [Black and Yellow Roses] (E. Josephson), op.53, 3 songs (Copenhagen, 1911);
Wenn nur ein Traum das Dasein ist (Li-Tai-Po, trans. H. Bethge), op.54 no.1 (Copenhagen, 1911);
Die geheimnisvolle Flöte (Li-Tai-Po, trans. Bethge), op.54 no.2 (Copenhagen, 1911);
Sommaridyll och elegi (L. von Kraemer, B. Mörner), op.62 (1913);
5 dikter (H. Nyblom), op.63 (1914);
Min moder (Z. Topelius), op.65 (Copenhagen, 1917);
Till Österland och andra sånger, op.66 (Copenhagen, 1917);
4 sånger, op.68 (Copenhagen, 1918)

Other vocal works:
Bacchanal, chorus, orch, op.7, 1887;
Islandsfärd, chorus, orch, op.18, 1884;
Kantat vid invigningen av St. Johanneskyrka, op.26 (1890);
6 hymner och psalmer, solo vv, chorus, org/pf, 1892–1908 (1909);
Works for male chorus

Instrumental:

Kyb:
Fest-polonaise, op.5, pf 4 hands (1881);
Erotikon, op.10, 5 pieces (1883);
6 novelletter, op.14 (1884);
På vandring [Wayfaring Sketches], op.15 (1884);
Stemninger, op.20, 8 pieces (Copenhagen, 1886);
4 skizzer, op.27 (1890);
Lyriska dikter (1899);
Bilder och utkast [Pictures and Sketches] (1900);
Sonata, e, op.35 (Copenhagen and Leipzig, 1903);
2 impromptus, op.36 (1902);
Prélude et fugue, d, op.39 (Copenhagen, 1904);
Sonata no.2, A, op.44 (1905);
Theme and variations, C, op.48 (Copenhagen, 1909);
2 scherzi, op.52 (Copenhagen, 1911);
7 variationer över den svenska kungssången, op.64 (1915)

Other instrumental works:
Praeludium och fuga, g, org, op.4 (1880);
Festspel, orch, op.28 (1892);
Legender: religiösa stämningar [Religious impressions], org, op.46 [24 pieces in all keys] (Copenhagen, 1907);
Prélude et fugue, a, org, op.49 (Copenhagen, 1909);
Sonata, A, vc, pf, op.58 (Copenhagen, 1912);
5 sonatas, vn, pf: no.1, g, op.19 (Leipzig, 1886), no.2, e, op.24 (Copenhagen, 1889), no.3, g, op.32 (Copenhagen, 1900), no.4, b, op.47 (Leipzig, 1908), no.5, a, op.61 (1914), all ed. A. Mangeot (Stockholm, 1957)

Font: En català: Johan Gustav Emil Sjögren (1853-1918) - En castellano: No disponible - In english: Johan Gustav Emil Sjögren (1853-1918) - Altres: Johan Gustav Emil Sjögren (1853-1918)


Parlem amb veu pròpia...

Darrerament, tots els amants l'orgue romàntic hem d'estar atents per una allau, totalment inesperada, de gravacions discogràfiques que tenen per protagonistes alguns dels compositors suecs de la segona meitat del segle XIX. Elfrida Andrée, Gustaf Hägg, Otto Olson, entre altres, i avui Emil Sjögren ens estan obrint una porta adicional i totalment desconeguda a un nou univers en què l'orgue, en el seu ressò més romàntic, n'és l'instrument absolut. I aquesta escola d'orgue sueca, va tenir dos miralls on mirar-se. El més proper i principal fou l'alemany, potser en veu de Schumann, i el secundari a França on la seva escola d'orgue era potser la més important del moment. Sjögren, estudiant a Berlín, va mostrar una fidelitat germànica en aquest sentit tot i l'admiració amb què el van rebre a París els darrers anys de la seva vida. I si bé a Suècia la seva figura és més coneguda pel nombrós corpus pianístic i líric, la vessant organística ha romàs en la foscor fins fa relativament pocs anys. Aquesta edició, en primera gravació mundial, recupera la totalitat del repertori de Sjögren. La primera ullada ens deixa alguns titulars com per exemple els nombrosos preludis i fugues o les eclèctiques Legender: religiösa stämningar Op.46, on podem, potser, percebre la seva vocació més improvisadora. El seu estil presenta dues característiques formals pròpies de l'escola alemanya; contrapunt ben estructurat i la improvisació que comentàvem. De fet, com a organista de professió que va ser, la seva especialitat era la improvisació motiu pel qual va ser àmpliament aclamat a Suècia. Potser aquesta vocació d'espontànietat pot restar credibilitat a la composició, tanmateix, alguns exemples d'aquesta extensa edició resulten interessants. La Fantasia opus 15, la partitura original és per a piano, presenta una tonalitat i un bon gust de principi a fi. O el Preludi i Fuga en La menor opus 49, on la juxtaposició de la temàtica d'obertura amb la fuga i el reordenament del material es conjuren solemnement en un final excepcional. En general, l'orgue romàntic suec, però també el francès o l'alemany, exigeix una oïda experimentada per a fruir-ne en la seva plenitud. Ara bé, pels melòmans de l'orgue, aquestes edicions que ens arriben de la nòrdica Suècia són veritables regals per la nostra insaciable avidesa musical!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...

E.SJÖGREN: Complete Works for Organ

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 2 comentarios

diumenge, 1 de març del 2015

ROSSINI, Gioacchino (1792-1868) - Messa di Lugo

Guillaume-Charles Brun - La mendiante (1868)
Obra de Guillaume-Charles Brun (1825-1908), pintor francès (1)



- Recordatori de Gioacchino Rossini -
En el dia de la celebració del seu 223è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Guillaume-Charles Brun (Montpellier, 5 de maig de 1825 - París, 20 de febrer de 1908) va ser un pintor francès orientalista. Va entrar a l'Escola de Belles Arts l'abril de 1847 per tal de completar la seva formació al costat del seu amic Alexandre Cabanel. Aquell mateix any va obtenir el seu primer premi i a partir del 1851 es va presentar regularment en els salons francesos d'art amb diverses escenes de la vida quotidiana del nord d'Àfrica, especialment d'Algèria. A partir del 1859, va presentar diverses obres dedicades a Constantinoble: "L'oració", "La província de Constantinoble" i "Una vista de Constantinoble". Gràcies a la seva tècnica precisa, les seves obres representaven una descripció sorprenent i realista de la ciutat. Les seves composicions són impecables i abunden en detalls colorits. Anys més tard, Brun es va convertir en membre de la Societat d'Artistes Francesos i en pintor oficial de l'Oficina de Guerra francesa. Va morir a París el febrer de 1908.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Guillaume-Charles Brun (1825-1908) - Altres: Guillaume-Charles Brun (1825-1908)


Parlem de Música...

Gioacchino Rossini (Pesaro, 29 de febrer de 1792 - Passy, 13 de novembre de 1868) va ser un compositor italià considerat una de les figures de l'òpera del segle XIX. És recordat especialment per El barber de Sevilla, però la seva notorietat va més enllà perquè va rejovenir l'opera buffa i l'opera seria amb la seva passió per l'estil vocal virtuós conegut com el del bel canto. La seva vida va ser en certa manera comparable a un dels seus cèlebres crescendi. Va compondre la primera òpera a l'edat de catorze anys, però després, en el cim de la seva popularitat i crèdit, va abandonar la composició, i es dedicà a una jubilació tranquil·la a la campanya parisenca. El cigne de Pesaro, com va ser conegut Rossini, va néixer tres mesos després de la mort de Mozart i va imprimir al melodrama un estil que va fer època i que va influir en gran manera els operistes posteriors. Va deixar més de trenta òperes en tots els gèneres, des de la farsa a la comèdia, passant per la tragèdia i l'òpera seria. Fill d'un trompetista del municipi de Pesaro, que col·laborava amb les orquestres dels teatres de la província i d'una soprano que va dur a terme una curta carrera com seconda donna, l'existència de Rossini es va veure lligada, des de la infància, a l'univers operístic.

Alumne del Liceu Musical de Bolonya des del 1806, és en aquesta institució on va tenir com a mestre de contrapunt al pare Mattei i on va entrar en contacte amb la producció simfònica dels clàssics vienesos Mozart i Haydn els quals exercirien una notable influència en la fisonomia instrumental de les seves populars òperes, d'una riquesa tímbrica i de recursos (els cèlebres i característics crescendi rossinianos) desconeguts a la Itàlia del seu temps. Després de diverses òperes escrites segons el model seriós (Demetrio i Polibio, Ciro in Babilonia), ja en decadència, i bufo (La cambiale di matrimoni, l'Inganno felice), sense excessives innovacions, el geni de Rossini va començar a manifestar-se en tota la seva grandesa a partir del 1813, any de l'estrena d'Il signor Bruschino. Dotat d'una gran facilitat per a la composició, els títols van anar succeint un darrere l'altre sense pausa (va arribar a estrenar fins a quatre obres en el mateix any). A París, ciutat en la qual es va establir el 1824, va compondre i va donar a conèixer la que seria la seva última partitura per a l'escena, Guglielmo Tell (1829). Malgrat el seu èxit, el compositor va abandonar per complet, amb trenta-set anys i per raons desconegudes, el cultiu de l'òpera. Va morir a Passy el novembre de 1868.



Parlem amb veu pròpia...

Rossini és un dels meus compositors preferits, conseqüentment, de tant en tant en parlaré i sovint ho faré amb allò amb què menys se'l coneix, la música instrumental o religiosa. Tot i que en el seu cas, dir desconegut no vol dir rar ja que la totalitat del seu repertori, a dia d'avui i a l'espera de nous descobriments, ha estat editat en reiterades ocasions. Bé, la reiteració la posarem en dubte en l'edició d'avui en què, en primera gravació mundial, es recupera la Messa di Lugo. Tanmateix, aquesta obra no és una missa pròpiament dita, sinó una missa "virtual", és a dir, construïda a partir de diversos fragments sacres compostos per Rossini que, col·locats en l'ordre que estableix la missa catòlica romana, formen una missa de glòria, és a dir, Kyrie i Gloria. Els fragments que donen forma a aquesta missa estan datats entre els anys 1802 i 1808, dels quals diversos estan datats entre 1802 i 1804, temps durant el qual el compositor, pre-adolescent, va residir a la ciutat italiana de Lugo, d'aquí el nom donat a aquesta obra. Musicalment s'assenta sobre instruments de corda i vent-fusta amb petites intervencions puntuals del metall i requereix les veus d'una soprano, un contralt, un tenor, dos baixos i un cor mixt. La missa comença amb un Kyrie de considerable extensió. Per a tenor solista i cor, musicalment s'assenta sobre instruments de corda i vent-fusta amb interessants aportacions de l'oboè i el fagot. Alhora, es divideix clarament en tres parts. El Kyrie eleison, amb una elaborada introducció orquestral, presenta una obertura desconcertantment tenebrosa i lúgubre si bé al cap d'uns moments adopta un to rossinià que no trigarà a donar pas a un ambient alegre i joiós. El Christe eleison per a tenor, presenta un desenvolupament tranquil i un to pacífic. La tercera i última part, retorn del Kyrie eleison, reprèn l'allegro inicial de forma més breu.

El Gloria es divideix, amb precisió, en set parts, totes elles assentades sobre instruments de corda i vent-fusta amb breus intervencions del metall. Gloria in excelsis Deo; per a la soprano, el tenor, la contralt i el baix amb intervenció del cor mixt. El seu desenvolupament és alegre però moderat i presenta una tonalitat indubtablement juvenil. No és vocalment molt exigent encara que presenta frases de considerable longitud que requereixen bon domini sobre el fiato. Laudamus te; és el moviment més extens de l'obra per a la contralt amb un interessant acompanyament de fagot tot adoptant la forma d'ària operística (cavatina i cabaletta). Gratias agimus; per a tenor solista amb acompanyament del cor, musicalment té les mateixes característiques ja assenyalades en el Christe eleison del Kyrie. Domini Deus; per als dos baixos solistes, presenta interessants intervencions del fagot. Qui tollis; es creu que aquesta peça estava realment destinada a la Missa de Ravenna. Per a tenor solista i, de la mateixa forma que el Laudamus te, adopta la forma d'ària operística, amb cavatina i cabaletta. Quoniam; per a un dels baixos solistes, compta amb un extraordinari acompanyament de corn anglès. De desenvolupament moderadament alegre i to religiosament evident, no presenta grans exigències vocals, encara que precisa de força interpretativa per part del solista. Cum Sancto; Els Cum Sancto que Rossini va compondre al llarg de la seva carrera van estar sempre destinats a alguna de les seves obres religioses. És per això que els estudiosos han optat per completar aquesta missa virtual amb el Cum Sancto corresponent a la Missa de Ravenna. Compta amb la participació dels dos tenors, el baix i el cor. Posseeix un to marcat de lloança religiosa per exaltar a Déu i per finalitzar solemnement la missa. La interpretació, en conjunt i tenint en compte que el segell Bongiovanni no es caracteritza precisament per les seves bondats en aquest sentit, és prou decent i precisa sorprenent als més escèptics i donant a conèixer una més que interessant obra d'un Rossini a qui avui celebrem!

 Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...

INTÈRPRETS: Eibe Möhlmann (alto); Cosmina Cordun (mezzo); Giovanni Botta (tenor); Teru Yoshihara (bass); Dariusz Machej (bass); Czech Chamber Soloists Brno, Czech Chamber Choir, Gabriele Bellini
RECICLASSICAT: ROSSINI, Gioacchino (1792-1868)
AMAZON: Rossini: Messa di lugo & Verspro lughese

Rossini: Messa di lugo & Verspro lughese

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 8 comentarios
Subscriure's a: Missatges (Atom)