ANDREAE, Volkmar (1879-1962) - Symphony in F Major (1899)

Obra de Léon Joseph Florentin Bonnat (1833-1922), pintor francès (1)

- Recordatori de Volkmar Andreae -

En el dia de la commemoració del seu 53è aniversari de decés

---

Parlem de Pintura...

Léon-Joseph Bonnat (Bayonne, 20 de juny de 1833 - Monchy-Saint-Éloi, 8 de setembre de 1922) va ser un pintor francès. Fill de Joseph Bonnat, qui després de diverses empreses fallides a Baiona va obrir a Madrid una llibreria, Léon Bonnat es va traslladar a viure a la ciutat espanyola amb la seva família el desembre de 1846. El 1848 va ser admès a l'Escola de Belles Arts de l'Acadèmia de San Fernando, en la qual es va formar amb José i Federico de Madrazo. Per mediació de Federico de Madrazo, i gràcies a la bona acollida dels seus quadres, va rebre l'encàrrec reial de fer un retrat de l'antic rei espanyol Fruela II, entre els anys 1850 i 1852, per integrar-lo a la Sèrie cronològica dels reis d'Espanya. Bonnat va seguir assistint a les classes de l'Acadèmia de San Fernando fins que, després de la mort prematura del seu pare durant l'agost de 1853, va tornar amb la seva família a França. Una beca de l'Ajuntament de Baiona li va permetre instal·lar-se a París, on el 1854 va entrar al taller de Léon Cogniet, abans de marxar a Roma el 1857, on hi romandria fins el 1860. Després de la seva tornada a París, va sorprendre als crítics amb escenes religioses d'un cru realisme, després amb quadres orientalistes fruit d'un viatge del 1868 a Egipte i Terra Santa amb Jean-Léon Gérôme i, finalment, des de mitjans de la dècada dels setanta, amb una sèrie de retrats d'un realisme pràcticament fotogràfic amb els que es va convertir en una mena de retratista oficial de l'època. 

Davant ell van posar no només tots els grans polítics del moment, sinó també literats com Victor Hugo, Renan o Dumas i fins i tot pintors com Cogniet o Puvis de Chavannes. El 1867 va obrir un taller al qual van assistir nombrosos artistes, entre ells Toulouse-Lautrec i l'americà Thomas Eakins, als que va intentar inculcar l'amor pels mestres espanyols i va dirigir, quan va poder, cap al Museu del Prado. La pintura de Bonnat, progressivament impregnada d'academicisme, seguiria, quant a vitalitat, una evolució inversa a la del seu èxit social. D'altra banda, en la dècada de 1860 va emergir ja en la seva obra, sobretot en les escenes religioses, una altra influència major vers la pintura espanyola que acabaria per suplantar la del mateix Velázquez: la de Ribera. Va seguir viatjant amb freqüència a Madrid, va presentar circumstancialment algunes obres a l'Exposició Nacional de Belles Arts i va ser membre corresponent de l'Acadèmia de San Fernando. El 1919 va acompanyar al rei d'Espanya durant la seva visita a l'Acadèmia Francesa i per aquest motiu va rebre la gran creu d'Alfons XII. Va morir a Monchy-Saint-Éloi el setembre de 1922.

Font: En català: Léon Joseph Florentin Bonnat (1833-1922) - En castellano: Léon Joseph Florentin Bonnat (1833-1922) - In english: Léon Joseph Florentin Bonnat (1833-1922) - Altres: Léon Joseph Florentin Bonnat (1833-1922)

---

Parlem de Música...

Volkmar Andreae (Berna, 5 de juliol de 1879 - Zürich, 19 de juny de 1962) va ser un compositor i director d'orquestra suís. Va estudiar piano i composició amb Karl Munzinger a Berna i posteriorment amb Franz Wüllner a Koln (1897-1900), ciutat on va estrenar les seves primeres obres. El 1902 es va instal·lar a Zürich, on es va construir la seva carrera musical. Allà va ser promocionat al càrrec de director del Gemischter Chor (1902), del Winterthur Stadtsängerverein (1902) i del Zürich Männerchor (1904) abans d'assolir el seu càrrec més important com a director de la Tonhalle Orchestra (1906-1949). Addicionalment, va ser director del Conservatori de Zürich entre els anys 1914 i 1941 donant també classes a la universitat, on es va doctorar honoríficament el 1914. El 1920 va ser seleccionat president de la Schweizerischer Tonkünstlerverein, convertint-se en el primer president honorífic el 1925. Va gaudir de notable i internacional reputació dirigint, com a director convidat, nombroses orquestres europees. Va ser també un dels promotors de la música europea a Suïssa divulgant autors com Berlioz, Debussy, Ravel, Mahler, Strauss, Reger o Bruckner. El seu estil com a compositor fou romàntic en les seves obres primerenques per posteriorment explorar noves tendències, en clara sintonia amb les avantguardes emergents. Va morir a Zürich el juny de 1962.

OBRA:

Vocal:

Ratcliff (op, after H. Heine), op.25, Duisburg, 1914;
Abenteuer des Casanova (4 1-act ops, F. Lion), op.34, Dresden 1924;
La cité sur la montagne (incid music to Festspiel, G. de Reynold), op.41, Geneva, 1942

Vocal-orch:
Das Göttliche (J.W. von Goethe), op.2, T, chorus, orch, perf. 1900;
Charons Nachen (J.V. Widmann), op.3, solo vv, chorus, orch, perf. 1901;
Sinfonische Fantasie (W. Schaedelin), op.7, T, T chorus, orch, org, perf. 1903;
Vater unser, op.19, Mez/Bar, chorus, org; Magentalied, op.28, male vv, orch (1917)

Male choruses:
Waldesfriede und Graf Isenburg (M. Wetter), op.6;
4 Männerchöre (M. Lienert), op.13;
3 Männerchöre (G. Keller), op.22;
Suite (E. Zahn), op.38, perf. 1935; arrs.

Solo vocal:
Der Spielmann (Wetter), 4 Lieder, op.5 (1903);
6 Gedichte (C.F. Meyer), op.10 (1906);
4 Gedichte (H. Hesse), op.23 (1913);
Li-tai-pe (Chin., trans. Klabund), 8 Lieder, op.37, T, orch, perf. 1931

Instrumental:

Orch:
Pf Conc., d, perf. 1898;
Sym., F, perf. 1899;
Konzertstück, b, pf, orch, perf. 1900;
Kleine Suite, op.27, perf. 1917;
Notturno und Scherzo, op.30, perf. 1918;
Sym., C, op.31, perf. 1919;
Rhapsodie, op.32, vn, orch, perf. 1920;
Musik für Orch, op.35, perf. 1929;
Vn Conc., f, op.40, perf. 1936;
Ob Concertino, op.42, perf. 1941 (1947);
marches for band

Chbr:
Str Qt, E , perf. 1898;
Pf Trio no.1, f, op.1, perf. 1899;
Sonata, D, op.4, vn, pf; Str Qt, B, op.9, perf. 1905;
Pf Trio no.2, E , op.14, perf. 1908;
6 Klavierstücke, op.20 (1911);
Str Trio, d, op.29, perf. 1917;
Str Qt no.2, e, op.33 (1921);
Divertimento, op.43, fl, str trio, perf. 1942

Font: En català: Volkmar Andreae (1879-1962) - En castellano: Volkmar Andreae (1879-1962) - In english: Volkmar Andreae (1879-1962) - Altres: Volkmar Andreae (1879-1962)

---

Parlem amb veu pròpia... (vacances)

This is the third volume (vol. 1; vol. 2) in the Volkmar Andreae series from Guild and it presents three world premiere recording, all presided over by the composer’s grandson, conductor Marc Andreae. Charting a chronological course we start with the Symphony in F major, which was completed in 1900 when the composer was barely twenty-one. It’s couched in four movements, conventionally-styled, and lasts 37 minutes in this performance. Though the booklet notes ask us not to make much of Brahms’s influence, this is surely an impossible instruction to follow. It’s like asking a cat not to chase a mouse. This is a very Brahmsian work, in terms of thematic development and sonority, and many passages will alert one to the influence of the older composer on the student one. Andreae shows a firm control of his material and handles orchestration well – brass, lower strings and percussion in particular. If there is another influence it’s not Bruckner, whom Andreae was years later to champion as a conductor and whose splendid symphonic cycle I reviewed not so very long ago - and hugely admired, I should add. The other influence, at least in terms of the writing for winds, is Dvořák. The most interesting features of the work are the rather sombre march theme in the second movement and the auburn string tone in the finale, before the emergence of a triumphant chorale-like theme, and the symphony’s quiet resolution. If the Symphony should be seen in the context of Andreae’s early development, Li-Tai-Pe, Eight Chinese Songs for tenor and orchestra, Op.37 is a product of his maturity.

There’s considerable volatility here, both in terms of rhythmic vitality and also in the subtlety of the quietly reflective writing, deftly orchestrated, and illuminating the texts with real insight. The work suits the light tenor of Benjamin Hulett who negotiates the demands freshly and keenly. There are some moments of obvious chinoiserie in the wind writing but they are chosen to heighten the music, not to draw one’s ear for reasons of mere sonic titillation. The writing for strings is often refined and there are hints now and then of Mahler’s song cycles. All early performances of this work were given by the great Julius Patzak. The final work is the Concertino for oboe and orchestra, Op.42, composed in 1941. This is a lovely, rather pastoral work that flows and muses, enshrining a more active, dynamic B section in the opening of its three movements. A perky Rondo is followed by a felicitous folkloric finale. The performance by John Anderson is extremely fine and as throughout the disc he is most sympathetically supported by Marc Andreae. Of the three works the Concertino is the most easy-going, the songs the most stringent and complex. But it’s the Concertino that most seduced me and I have to say it’s rather amazing that it’s never before been recorded. Incidentally no less a figure than Richard Strauss was later to dedicate his own Oboe Concerto to Andreae. Uneven though this disc is, compositionally speaking (largely because of the Symphony), the third volume in this series brings with it very interesting and exciting features for the increasing number of Andreae admirers.

Jonathan Woolf (Review)

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional... 

INTÈRPRETS: Bournemouth Symphony Orchestra; Marc Andreae (conductor)
AMAZON: Andreae: Symphony in F Major

IMSLP: Volkmar Andreae (1879-1962)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: No disponible

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!