Parlem de Pintura...
Leonardo da Vinci (Vinci, 15 d'abril de 1452 - Amboise, 2 de maig de 1519) va ser un artista polifacètic florentí i un dels grans mestres del renaixement, famós com a pintor, escultor, arquitecte, enginyer i científic. El seu profund amor pel coneixement i la investigació va ser la clau tant del seu comportament artístic com científic. Les seves innovacions en el camp de la pintura van determinar l'evolució de l'art italià durant més d'un segle després de la seva mort. Les seves investigacions científiques, especialment en les àrees d'anatomia, òptica i hidràulica, van anticipar molts dels avenços de la ciència moderna. Fill d'un ric notari florentí i d'una camperola, a mitjans de la dècada de 1460 la família es va instal·lar a Florència, on Leonardo va rebre la més exquisida educació que aquesta ciutat, centre artístic i intel·lectual d'Itàlia, li podia oferir. Leonardo va ser elegant, persuasiu en la conversa i un extraordinari músic i improvisador. Cap el 1466 es va formar al taller d'Andrea del Verrocchio, figura principal de la seva època en el camp de la pintura i escultura. Al costat d'aquest, es va iniciar en diverses activitats, des de la pintura de retaules i taules fins a l'elaboració de grans projectes escultòrics en marbre i bronze. El 1472 va entrar a formar part del gremi de pintors de Florència i el 1476 encara se'l situa com a ajudant de Verrocchio, en l'obra El baptisme de Crist (c.1470). El 1478 va aconseguir la mestria. El seu primer encàrrec, un retaule per a la capella del Palazzo Vecchio, de l'ajuntament florentí, no va arribar a executar-se. La seva primera gran obra, L'adoració dels Mags, que va deixar inacabada, li van encarregar els monjos de Sant Donato de Scopeto, a l'entorn del 1481.
Altres obres d'aquella etapa van ser Madonna Benois (c.1478), el retrat de Ginebra de Benci (c.1474) i l'inacabat Sant Jeroni (c.1481). El 1482 va entrar al servei de Ludovico Sforza, duc de Milà, després d'haver escrit una carta en què l'artista s'oferia com a pintor, escultor, arquitecte, a més d'enginyer, inventor i hidràulic i on afirmava que podia construir ponts portàtils, que coneixia les tècniques per realitzar bombardejos i el canó, que podia fer vaixells així com vehicles cuirassats, catapultes i altres màquines de guerra i que fins i tot podia realitzar escultures en marbre, bronze i terracota. De fet, va servir al duc com a enginyer en les seves nombroses empreses militars i també com a arquitecte. A més, va ajudar al matemàtic italià Luca Pacioli en la seva cèlebre obra La divina proporció (1509). Existeixen evidències que Leonardo tenia deixebles a Milà, pels quals probablement va escriure els textos que més tard agruparia en el seu Tractat de pintura (1651). L'obra més important del període milanès van ser les dues versions de la Mare de Déu de les roques on va aplicar l'esquema compositiu triangular que tanca a la Verge, el Nen, Sant Joan i l'Àngel, i d'altra banda, va utilitzar per primera vegada la tècnica del sfumato. Entre els anys 1495-1497 va treballar en la seva obra mestra L'últim sopar, pintura mural per al refectori del monestir de Santa Maria delle Grazie de Milà. Malauradament, el seu ús experimental de l'oli sobre guix sec va provocar problemes tècnics que van conduir al seu ràpid deteriorament cap a l'any 1500.
Durant la seva llarga estada a Milà, Leonardo també va realitzar altres pintures i dibuixos, la majoria dels quals no es conserven, escenografies teatrals, dibuixos arquitectònics i models per a la cúpula de la Catedral de Milà. El seu major encàrrec va ser el monument eqüestre en bronze a mida colossal de Francesco Sforza, pare de Ludovico, per la seva ubicació al pati del Castell Sforzesco. No obstant això, al desembre de 1499, la família Sforza va ser expulsada de Milà per les tropes franceses. Leonardo va deixar l'estàtua inacabada, i després destruïda pels arquers francesos que la van usar com a diana, i va tornar a Florència el 1500. El 1502 va entrar al servei de César Borja, duc de Romanya, fill del papa Alexandre VI. En la seva qualitat d'arquitecte i enginyer major del duc, va supervisar les obres de les fortaleses dels territoris papals del centre d'Itàlia. El 1503, ja a Florència, va ser membre de la comissió d'artistes encarregats de decidir sobre l'adequat emplaçament del David de Miquel Àngel (1501-1504), i també va exercir d'enginyer en la guerra contra Pisa. Durant el seu segon període florentí, va pintar diversos retrats, però l'únic que s'ha conservat és el de la Gioconda (1503-1506), el retrat més famós de tota la història de la pintura, en identificar-la model amb l'esposa de Francesco del Giocondo, tot i que s'han considerat diverses hipòtesis sobre la seva veritable identitat. De l'obra cal destacar de forma especial l'enigmàtic somriure de la retratada. Sembla que Leonardo va sentir una especial predilecció per aquesta obra ja que la va transportar en diversos dels seus viatges.
El 1506 va tornar a Milà al servei del governador francès Carles II Chaumon. A l'any següent va ser nomenat pintor de la cort de Lluís XII de França, que residia en aquells dies a la ciutat italiana. Durant els sis anys següents, va repartir el seu temps entre Milà i Florència, on sovint va visitar els seus germanastres i tenia cura del seu patrimoni. A Milà va continuar els seus projectes d'enginyeria i va treballar en el monument eqüestre de Gian Giacomo Trivulzio, comandant de les forces franceses a la ciutat. Tot i que el projecte no es va arribar a finalitzar, es conserven dibuixos i estudis sobre el mateix. D'aquesta mateixa època sembla ser la segona versió de la Verge de les roques i Santa Anna, la Verge i el Nen (c.1506-1513). Entre els anys 1514 i 1516 va viure a Roma sota el mecenatge de Giuliano de Médicis, germà del papa Lleó X. El 1516 es va traslladar a França a la cort de Francesc I, on va passar els seus últims anys al Castell de Clos, prop d'Amboise, en què va morir el maig del 1519. A causa que cap dels projectes escultòrics de Leonardo va ser finalitzat, el coneixement del seu art tridimensional només es pot fer a través dels seus dibuixos. Idèntiques consideracions poden aplicar-se a la seva arquitectura. No obstant això, en els seus dibuixos arquitectònics, demostra mestratge en la composició de masses, claredat d'expressió i, fonamentalment, un profund coneixement de l'antiguitat romana. En definitiva, va ser un creador en totes les branques del art, un descobridor en la majoria dels camps de la ciència, un innovador en el terreny tecnològic..., Leonardo mereix per la suma de circumstàncies i potser més que ningú altre el títol d'Homo universalis.
Parlem de Música...
Wolfgang Amadeus Mozart [Joannes Chrysostomus Wolfgangus Theophilus Mozart] (Salzburg, 27 de gener de 1756 - Wien, 5 de desembre de 1791) va ser un compositor i pianista austríac. Considerat com un dels més grans genis musicals de tots els temps, Mozart va compondre una obra original i extensa que va abastar gèneres tant diferents com l'òpera bufa, la música sacra i les simfonies, i es va fer cèlebre no tan sols per les seves extraordinàries dots com a músic, sinó també per la seva agitada biografia personal, marcada per la rebel·lia, les conspiracions en contra seva i la seva mort prematura. Personatge rebel i impredictible, Mozart va prefigurar la sensibilitat romàntica. Va ser, juntament amb Händel, un dels primers compositors que van intentar viure al marge del mecenatge de nobles i religiosos, fet que va posar en relleu el pas a una mentalitat més lliure respecte la normativa de l'època. El seu caràcter anàrquic i aliè a les convencions va despertar adhesions i enemistats. Fill del compositor Leopold Mozart i d'Anna Maria Mozart, la seva va ser una família benestant de funcionaris públics. Leopold era compositor i violinista de la cort del príncep arquebisbe de Salzburg i autor d'un manual d'iniciació en l'art del violí, publicat el 1756. Mozart va ser el setè fill d'aquest matrimoni, però només ell i la seva germana Maria Anna Nannerl van sobreviure. Ambdós van créixer en un ambient en el qual la música va dominar el paisatge, ja que el pare era un excel·lent violinista que treballava com a compositor i vicemestre de capella a la cort del príncep-arquebisbe Segimon de Salzburg. En aquell temps, Salzburg començava a recuperar-se dels desastres humans i econòmics de les guerres civils del segle XVII, però tot i així la vida cultural i econòmica girava gairebé exclusivament al voltant de la figura feudal de l'arquebisbe, alhora que començaven a circular idees il·lustrades entre una naixent burgesia urbana, si bé aliena als centres socials de més prestigi i poder com Viena. Va ser en aquest context social i polític on Mozart va viure els primers anys.
Leopold, ferm i de conviccions profundes, va educar als seus fills des de ben petits com a músics capaços de contribuir al benestar econòmic de la família i de convertir-los en servidors a sou del príncep de Salzburg. Una aspiració lògica i comuna en el seu temps. Nannerl Mozart, cinc anys més gran que Wolfgang, va ser la primera mestra de Mozart. L'interès i les atencions de Leopold es van concentrar al principi en la formació de la dotada Nannerl, sense adonar-se de la primerenca atracció que el petit Mozart sentia per la música ja que als 3 anys ja interpretava amb el teclat del clavecí, assistia a les classes de la seva germana i s'amagava sota de l'instrument per escoltar al seu pare quan componia les seves obres. Pocs mesos després, Leopold es va veure obligat a donar lliçons als dos i va quedar sorprès en contemplar el seu fill de 4 anys llegir les notes sense dificultat i tocar minuets amb més facilitat del que es podia imaginar. Va ser evident, per tant, que la música era la segona naturalesa del precoç Wolfgang, capaç a tant tendra edat de memoritzar qualsevol passatge escoltat a l'atzar, de repetir al teclat les melodies que li havien agradat a l'església i d'apreciar amb tant encert com innocència les harmonies d'una partitura. Un any més tard, Leopold va descobrir en el quadern de notes de la seva filla les primeres composicions de Wolfgang, escrites amb cal·ligrafia infantil i plenes de taques de tinta, però correctament desenvolupades. Possiblement emocionat, Leopold va decidir dedicar-se en cos i ànima en la seva educació. L'orgull patern no va poder contenir-se i Leopold va decidir presentar als seus dos petits genis en el món dels aristocràtics i nobles, a fi tant de delectar-se amb les previsibles lloances com de trobar generosos mecenes i protectors disposats a assegurar la carrera dels futurs músics. Renunciant a tota ambició personal, es va dedicar exclusivament a la missió de conduir als germans prodigiosos fins a la plena maduresa musical.
Tot i que el nen era sens dubte un geni, cal observar que el seu talent va ser educat, esperonat i polit per la diligència del pare, al qual només cal atribuir haver exposat a un nen de salut trencadissa als constants rigors d'uns viatges certament incòmodes. La iconografia del Mozart infant no ens ofereix un retrat fidel del seu aspecte, però els testimonis coincideixen en una pal·lidesa extrema, gairebé malaltissa. Així, els germans Mozart es van convertir en concertistes infantils en gires cada vegada més ambicioses alhora que van comptar amb el beneplàcit del príncep, sense el qual no haurien pogut abandonar la ciutat. Entre els anys 1762 i 1766 van realitzar diversos viatges per Alemanya, França, Gran Bretanya i els Països Baixos. El 1762, un any després de la primera composició escrita per Mozart, tant ell com la seva germana van començar a realitzar concerts en els salons de Munich i Viena. En el mateix any van viatjar a Frankfurt, Suro, Brussel·les i París. A Versalles, aquell nen mimat per l'aplaudiment de tots, però nen al cap i a la fi, va saltar espontàniament a les faldilles de l'emperadriu per abraçar-la, i li va proposar a la futura reina Maria Antonieta, de la seva mateixa edat, casar-se amb ell. Des d'allà van marxar a Londres, on van tocar al palau de Buckingham i van conèixer a Johann Christian Bach, fill de Johann Sebastian Bach, les composicions de qui van marcar profundament a Mozart. En només sis setmanes, Wolfgang va ser capaç d'assimilar l'estil de Johann Christian i compondre versions personals de la seva música. La primera gira va concloure el 1766. Entre els anys 1767 i 1769 van donar concerts per Àustria, i des d'aquesta data fins el 1771 a Itàlia, on va rebre la protecció del Pare Martini, que va gestionar el seu ingrés a l'Accademia Filarmonica. Des d'allà van tornar a Salzburg on va ser rebut amb el títol honorífic de Konzertmeister de la cort. Mozart aviat es va haver de familiaritzar amb el violí i l'orgue, amb el contrapunt i la fuga, la simfonia i l'òpera. La permeabilitat del seu caràcter va facilitar l'assimilació de tots els estils musicals. També va començar a compondre seriosament, primer minuets i sonates, després simfonies i més tard òperes i obra religiosa, encàrrecs ben pagats però poc interessants per les seves aspiracions, i que va acceptar per la imperiosa necessitat de guanyar diners suficients per sobreviure i seguir viatjant. En aquell temps també va donar classes de clavicèmbal.
A partir del 1770 el Papa Clement XIV va atorgar a Mozart l'Ordre de l'Esperó d'Or amb el títol de cavaller i l'Acadèmia de Bolonya el va distingir amb el títol de compositore. El 16 de desembre de 1771 els Mozart van tornar a Salzburg, aureolats pel triomf assolit a Itàlia però sempre a mercè de les circumstàncies. Mozart, amb 15 anys, ja tenia en el seu haver l'escriptura de més de 100 composicions (concerts, simfonies, misses, motets i òperes) si bé la mort de l'arquebisbe de Salzburg, i les idees i el caràcter del nou mitrat, el comte Gerónimo Colloredo, van alterar el rumb de la vida de Mozart. Contràriament al que hom pot imaginar, l'atmosfera de l'Àustria catòlica era menys rígida i puritana que la de l'Alemanya protestant, sobretot a Viena, i el nou arquebisbe no era un senyor feudal a la manera antiga, sinó tot un reformista il·lustrat, que va convertir als servents i criats de la seva cort en funcionaris públics. En aquesta operació, però, Colloredo va actuar amb la rigidesa d'un dèspota, i per al jove Mozart, equiparat administrativament als jardiners de palau, la modernització de la cort li va resultar més humiliant i costosa que el tracte benvolent i paternal, encara que arbitrari, del seu antic protector. La cort de Salzburg va estar, a més, impregnada de clericalisme i intrigues en la tradició vaticana, i el vitalisme i cosmopolitisme de Mozart anhelava la vida de Viena, per la intensitat de la seva obertura i curiositat musical i l'animació artística dels seus teatres. Només la seva naturalesa alegre i despreocupada va salvar al jove de l'apatia o la rebel·lió i li va permetre crear en aquesta època més i millor que mai. Era la fi del nen prodigi i el començament de la maduresa musical. En els seus concerts va trencar amb les concepcions tradicionals aconseguint un veritable diàleg entre l'orquestra i els solistes. Mozart resultava per tots alhora nou i estrany. Però tampoc la seva següent òpera, La finta giardiniera, en què va fusionar per primera vegada drama i sàtira, va constituir un èxit, encara que havia tractat de seguir al peu de la lletra les regles de la moda i els convencionalismes. El jove es va sentir frustrat, i desitjava compondre amb llibertat i fugir del marc estret i provincià de la seva ciutat natal. Noves i breus visites a Itàlia i Viena van augmentar les seves ànsies d'ampliar horitzons.
Durant aquest període la seva producció d'encàrrec va ser principalment religiosa, tot i que Mozart va compondre diverses òperes, quartets de corda, sonates i divertiments. Després d'una estada a Munich el 1775, per representar, davant l'elector Maximilià III, La finta giardiniera, Mozart va aconseguir finalment autorització de Colloredo per a una nova gira. Acompanyat aquesta vegada de la seva mare, va partir de Salzburg, feliç d'abandonar la seva 'salvatge ciutat natal' i amb l'esperança de reviure els seus èxits infantils a París. Però primer es va aturar llargs mesos del 1777 a Munich, Augsburg i Mannheim, entre altres ciutats. En l'última va fer amistat amb Ramm, Wendling i Cannabich i va escriure un concert per a piano. El 23 de març de 1778 va arribar a París, on va conèixer la primera de les seves més amargues experiències, la ignorància de la ciutat. Mozart va escriure dures paraules per la frivolitat i insensibilitat musical vers la seva obra. Les seves condicions de subsistència es van fer sensiblement precàries, motiu que va contribuir a minar la ja precària salut de la seva mare i Anna Maria va morir el 3 de juliol, una mort que va contribuir a incrementar els malentesos i les tenses relacions entre pare i fill. Abans de tornar a Salzburg, va entrar en contacte amb la família Weber a Mannheim. De fet, en la primera estada a la ciutat s'havia enamorat d'Aloysia Weber, una prometedora cantant. Els dos anys següents els va passar a Salzburg fins que li va arribar un encàrrec de Munich, la composició de l'òpera Idomeneu. El 1781 Mozart i la família Weber van coincidir a Viena. Ell, com a membre de la cort de Colloredo, i la família Weber, per seguir els esdeveniments musicals de la temporada. Rebutjat anteriorment per Aloysia, Mozart es va fixar en la seva germana Constance Weber.
Mentrestant, les relacions amb l'arquebisbe es van deteriorar i Mozart, per a desesperació de Leopold, va mostrar una actitud rebel i poc diplomàtica. A principis de maig, Mozart va rebre l'ordre, a través d'un lacai de Colloredo, d'abandonar immediatament Viena, pel que sembla, per portar un paquet a Salzburg, on se l'obligava a romandre a la ciutat. Mozart, ofès, va presentar la seva carta de dimissió a l'arquebisbe, que la va acceptar immediatament. Lliure de patrons, Mozart va decidir viure a Viena la resta de la seva vida. Mozart, sense voler-ho, va anticipar a l'artista modern del romanticisme, molt en consonància amb l'esperit rebel del Sturm und Drang i la sensibilitat wertheriana que va commocionar la joventut alemanya de l'època, la d'un artista que anhelava alliberar-se de la servitud feudal, que es resistia a inserir-se en les files del funcionariat cultural, i que pretenia, en darrera instància, sobreviure per sí mateix. A Viena va començar a donar lliçons de piano i a compondre sense descans. Molt aviat va rebre l'encàrrec d'escriure una òpera per a commemorar la visita del gran duc de Rússia a Viena. Com en aquell temps estaven de moda els temes turcs, exponents de l'exotisme oriental amb certs tocs lleument eròtics, Mozart va abordar la composició de El rapte del serrall, que, estrenada un any més tard, es va convertir en el seu primer gran èxit vienès, i no solament a Àustria sinó també a Alemanya i altres ciutats europees com Praga. El 4 d'agost de 1782, poc després d'aquest gran triomf, Mozart es va casar amb Constance Weber, a qui va dedicar la serenata Nachmusik.
El matrimoni es va instal·lar a Viena en un pis cèntric que es va omplir aviat d'alegria desbordant, amb festes fins a la matinada, balls, música i nens. Era un ambient embogit, anàrquic i despreocupat, molt al gust de Mozart, que enmig d'aquell caos va poder desenvolupar el seu enorme impuls creador. En els nou anys del seu matrimoni van donar a llum set fills, dels quals només van sobreviure dos, Karl Thomas i Franz Xaver, nascut quatre mesos abans de la mort de Mozart, i futur pianista i compositor. Constance, afeblida pels embarassos, es va veure obligada a seguir cures de repòs precàries degut a la feble economia familiar. El 1784 es va apropar a la francmaçoneria per saciar una ànsia d'universal fraternitat i espiritualitat que Mozart, com molts catòlics austríacs, sacerdots inclosos, va trobar en els símbols i els ritus maçons abans que en la pompa clerical de l'Església. Una simbologia que més endavant va saber plasmar musicalment en la composició de La flauta màgica. Fins el 1787, i sobretot a partir dels èxits vienesos de 1784, va gaudir d'uns anys que s'han de qualificar de feliços. Durant aquest primer període, la seva producció va ser ingent en tots els gèneres: concerts per a piano, trios, quartets, quintets, etc. El 1783 havia escrit una de les seves millors obres, la Missa en do menor. I de 1784 daten els més cèlebres concerts per a piano si bé el públic va continuar mostrant-se reticent i consternat davant d'una música que no va acabar d'entendre. El 1786 va compondre Les noces de Fígaro, amb llibret de Lorenzo da Ponte a partir de l'obra de Beaumarchais. L'elecció del tema va ser arriscat i subversiu ja que l'obra original estava prohibida però en aquesta mateixa elecció es va posar de manifest el principi liberal del compositor en participar de la crítica suau, però en el fons corrosiva, que hàbilment havia dut a terme Beaumarchais. Mozart va esperar amb impaciència el dia de l'estrena de la seva nova òpera però després d'algunes representacions, els vienesos no van tornar al teatre i la crítica va desqualificar l'obra titllant-la d'excessivament audaç i difícil.
Els darrers anys, va iniciar un període gris i dolorós que ja s'allargaria fins a la seva mort. Els biògrafs ho van atribuir als vicis excessius així com a les costoses malalties de Constance i de les maquinacions dels músics vienesos, envejosos del seu geni. Mozart es va haver d'enfrontar a l'amenaça real de la misèria sense saber molt bé com aturar-la. El matrimoni va canviar de casa en diverses ocasions a la cerca d'una residència més econòmica. Van rebre diners d'amics generosos que finalment van declinar de nous préstecs assumint que Mozart no els hi tornaria. La salut de Constance va empitjorar i Mozart va haver d'enviar-la, malgrat els seus deutes, a un sanatori. Aquesta circumstància va entristir profundament a Mozart i per sobreviure va haver de donar classes particulars. Tot i les dificultats, les composicions d'aquesta època ens parlen d'un Mozart tendre, lleuger i en general alegre, encara que amb alguns tocs de melangia. La Petita música nocturna i la cèlebre Simfonia Júpiter van ser bons aquests exemples d'aquests darrers anys. Alhora, va rebre des de Praga l'encàrrec d'una òpera. El resultat va ser Don Giovanni, estrenada amb gran èxit el 29 d'octubre de 1787. Praga, enamorada del mestre, li va suplicar que romangués allí, però Wolfgang va rebutjar l'atractiva oferta, que segurament hagués millorat la seva posició, per estar més a prop de la seva esposa. El 1790 es va estrenar a la capital austríaca la seva òpera Così fan tutte i l'any següent La flauta màgica. Inesperadament, ambdues van ser rebudes amb entusiasme pel públic i la crítica. Semblava que els vienesos començaven a apreciar, finalment, el seu geni sense reserves i van començar a mostrar la seva gratitud. Tanmateix, el dia de l'estrena de La flauta màgica, el 30 de setembre de 1791 a Viena, ja no va poder assistir al gran triomf popular de la més optimista i estimada de les seves composicions degut a febres intenses i a estranyes tremolors.
Mesos abans, el juliol de 1791, quan Mozart ja començava a patir els símptomes de la malaltia que mesos més tard li provocaria la mort, s'especula que urèmia, va rebre la visita d'un personatge 'prim i alt que s'embolicava en una capa grisa', que li va encarregar la realització d'un rèquiem. La llegenda posterior, de connotacions romàntiques, ha pretès fer entendre que Mozart va veure en l'anònim personatge l'encarnació de la seva pròpia mort. Des de 1954 es coneix, per un retrat, l'aspecte físic del visitant, un tal Anton Leitgeb, enviat pel comte Franz von Walsegg, per demanar la composició d'un missa de rèquiem en honor a la seva esposa morta. El fet que personatges amb recursos encarreguessin secretament composicions a músics famosos i les presentessin en públic com a obres pròpies no era infreqüent en aquell temps, i no podia sorprendre Mozart qui, en qualsevol cas, va acceptar els diners de l'encàrrec. Però l'ominosa coincidència del sinistre aspecte del missatger, la condició fúnebre de l'encàrrec i la consciència de la pròpia debilitat de les seves forces va haver d'impressionar profundament la sensibilitat del músic, qui no va ocultar als seus amics la seva creença d'estar component el seu propi rèquiem. Mozart si va encertar en la seva intuïció que moriria abans d'acabar el seu Rèquiem. Com en les altres obres d'aquest últim període, el seu estil va ser més contrapuntístic, la seva escriptura melòdica més depurada i senzilla, i sota marcada influència del Rèquiem que Johann Michael Haydn havia escrit el 1771. El matí del 4 de desembre de 1791, Mozart encara va treballar en el Rèquiem, preparant l'assaig que els seus amics músics haurien de realitzar durant la tarda del mateix dia. La darrera nit va donar les seves últimes instruccions per a després de la seva mort i va entrar en coma. Va morir a les poques hores, la matinada del 5 de desembre de 1791 a Viena.
Leopold, ferm i de conviccions profundes, va educar als seus fills des de ben petits com a músics capaços de contribuir al benestar econòmic de la família i de convertir-los en servidors a sou del príncep de Salzburg. Una aspiració lògica i comuna en el seu temps. Nannerl Mozart, cinc anys més gran que Wolfgang, va ser la primera mestra de Mozart. L'interès i les atencions de Leopold es van concentrar al principi en la formació de la dotada Nannerl, sense adonar-se de la primerenca atracció que el petit Mozart sentia per la música ja que als 3 anys ja interpretava amb el teclat del clavecí, assistia a les classes de la seva germana i s'amagava sota de l'instrument per escoltar al seu pare quan componia les seves obres. Pocs mesos després, Leopold es va veure obligat a donar lliçons als dos i va quedar sorprès en contemplar el seu fill de 4 anys llegir les notes sense dificultat i tocar minuets amb més facilitat del que es podia imaginar. Va ser evident, per tant, que la música era la segona naturalesa del precoç Wolfgang, capaç a tant tendra edat de memoritzar qualsevol passatge escoltat a l'atzar, de repetir al teclat les melodies que li havien agradat a l'església i d'apreciar amb tant encert com innocència les harmonies d'una partitura. Un any més tard, Leopold va descobrir en el quadern de notes de la seva filla les primeres composicions de Wolfgang, escrites amb cal·ligrafia infantil i plenes de taques de tinta, però correctament desenvolupades. Possiblement emocionat, Leopold va decidir dedicar-se en cos i ànima en la seva educació. L'orgull patern no va poder contenir-se i Leopold va decidir presentar als seus dos petits genis en el món dels aristocràtics i nobles, a fi tant de delectar-se amb les previsibles lloances com de trobar generosos mecenes i protectors disposats a assegurar la carrera dels futurs músics. Renunciant a tota ambició personal, es va dedicar exclusivament a la missió de conduir als germans prodigiosos fins a la plena maduresa musical.
Tot i que el nen era sens dubte un geni, cal observar que el seu talent va ser educat, esperonat i polit per la diligència del pare, al qual només cal atribuir haver exposat a un nen de salut trencadissa als constants rigors d'uns viatges certament incòmodes. La iconografia del Mozart infant no ens ofereix un retrat fidel del seu aspecte, però els testimonis coincideixen en una pal·lidesa extrema, gairebé malaltissa. Així, els germans Mozart es van convertir en concertistes infantils en gires cada vegada més ambicioses alhora que van comptar amb el beneplàcit del príncep, sense el qual no haurien pogut abandonar la ciutat. Entre els anys 1762 i 1766 van realitzar diversos viatges per Alemanya, França, Gran Bretanya i els Països Baixos. El 1762, un any després de la primera composició escrita per Mozart, tant ell com la seva germana van començar a realitzar concerts en els salons de Munich i Viena. En el mateix any van viatjar a Frankfurt, Suro, Brussel·les i París. A Versalles, aquell nen mimat per l'aplaudiment de tots, però nen al cap i a la fi, va saltar espontàniament a les faldilles de l'emperadriu per abraçar-la, i li va proposar a la futura reina Maria Antonieta, de la seva mateixa edat, casar-se amb ell. Des d'allà van marxar a Londres, on van tocar al palau de Buckingham i van conèixer a Johann Christian Bach, fill de Johann Sebastian Bach, les composicions de qui van marcar profundament a Mozart. En només sis setmanes, Wolfgang va ser capaç d'assimilar l'estil de Johann Christian i compondre versions personals de la seva música. La primera gira va concloure el 1766. Entre els anys 1767 i 1769 van donar concerts per Àustria, i des d'aquesta data fins el 1771 a Itàlia, on va rebre la protecció del Pare Martini, que va gestionar el seu ingrés a l'Accademia Filarmonica. Des d'allà van tornar a Salzburg on va ser rebut amb el títol honorífic de Konzertmeister de la cort. Mozart aviat es va haver de familiaritzar amb el violí i l'orgue, amb el contrapunt i la fuga, la simfonia i l'òpera. La permeabilitat del seu caràcter va facilitar l'assimilació de tots els estils musicals. També va començar a compondre seriosament, primer minuets i sonates, després simfonies i més tard òperes i obra religiosa, encàrrecs ben pagats però poc interessants per les seves aspiracions, i que va acceptar per la imperiosa necessitat de guanyar diners suficients per sobreviure i seguir viatjant. En aquell temps també va donar classes de clavicèmbal.
A partir del 1770 el Papa Clement XIV va atorgar a Mozart l'Ordre de l'Esperó d'Or amb el títol de cavaller i l'Acadèmia de Bolonya el va distingir amb el títol de compositore. El 16 de desembre de 1771 els Mozart van tornar a Salzburg, aureolats pel triomf assolit a Itàlia però sempre a mercè de les circumstàncies. Mozart, amb 15 anys, ja tenia en el seu haver l'escriptura de més de 100 composicions (concerts, simfonies, misses, motets i òperes) si bé la mort de l'arquebisbe de Salzburg, i les idees i el caràcter del nou mitrat, el comte Gerónimo Colloredo, van alterar el rumb de la vida de Mozart. Contràriament al que hom pot imaginar, l'atmosfera de l'Àustria catòlica era menys rígida i puritana que la de l'Alemanya protestant, sobretot a Viena, i el nou arquebisbe no era un senyor feudal a la manera antiga, sinó tot un reformista il·lustrat, que va convertir als servents i criats de la seva cort en funcionaris públics. En aquesta operació, però, Colloredo va actuar amb la rigidesa d'un dèspota, i per al jove Mozart, equiparat administrativament als jardiners de palau, la modernització de la cort li va resultar més humiliant i costosa que el tracte benvolent i paternal, encara que arbitrari, del seu antic protector. La cort de Salzburg va estar, a més, impregnada de clericalisme i intrigues en la tradició vaticana, i el vitalisme i cosmopolitisme de Mozart anhelava la vida de Viena, per la intensitat de la seva obertura i curiositat musical i l'animació artística dels seus teatres. Només la seva naturalesa alegre i despreocupada va salvar al jove de l'apatia o la rebel·lió i li va permetre crear en aquesta època més i millor que mai. Era la fi del nen prodigi i el començament de la maduresa musical. En els seus concerts va trencar amb les concepcions tradicionals aconseguint un veritable diàleg entre l'orquestra i els solistes. Mozart resultava per tots alhora nou i estrany. Però tampoc la seva següent òpera, La finta giardiniera, en què va fusionar per primera vegada drama i sàtira, va constituir un èxit, encara que havia tractat de seguir al peu de la lletra les regles de la moda i els convencionalismes. El jove es va sentir frustrat, i desitjava compondre amb llibertat i fugir del marc estret i provincià de la seva ciutat natal. Noves i breus visites a Itàlia i Viena van augmentar les seves ànsies d'ampliar horitzons.
Durant aquest període la seva producció d'encàrrec va ser principalment religiosa, tot i que Mozart va compondre diverses òperes, quartets de corda, sonates i divertiments. Després d'una estada a Munich el 1775, per representar, davant l'elector Maximilià III, La finta giardiniera, Mozart va aconseguir finalment autorització de Colloredo per a una nova gira. Acompanyat aquesta vegada de la seva mare, va partir de Salzburg, feliç d'abandonar la seva 'salvatge ciutat natal' i amb l'esperança de reviure els seus èxits infantils a París. Però primer es va aturar llargs mesos del 1777 a Munich, Augsburg i Mannheim, entre altres ciutats. En l'última va fer amistat amb Ramm, Wendling i Cannabich i va escriure un concert per a piano. El 23 de març de 1778 va arribar a París, on va conèixer la primera de les seves més amargues experiències, la ignorància de la ciutat. Mozart va escriure dures paraules per la frivolitat i insensibilitat musical vers la seva obra. Les seves condicions de subsistència es van fer sensiblement precàries, motiu que va contribuir a minar la ja precària salut de la seva mare i Anna Maria va morir el 3 de juliol, una mort que va contribuir a incrementar els malentesos i les tenses relacions entre pare i fill. Abans de tornar a Salzburg, va entrar en contacte amb la família Weber a Mannheim. De fet, en la primera estada a la ciutat s'havia enamorat d'Aloysia Weber, una prometedora cantant. Els dos anys següents els va passar a Salzburg fins que li va arribar un encàrrec de Munich, la composició de l'òpera Idomeneu. El 1781 Mozart i la família Weber van coincidir a Viena. Ell, com a membre de la cort de Colloredo, i la família Weber, per seguir els esdeveniments musicals de la temporada. Rebutjat anteriorment per Aloysia, Mozart es va fixar en la seva germana Constance Weber.
Mentrestant, les relacions amb l'arquebisbe es van deteriorar i Mozart, per a desesperació de Leopold, va mostrar una actitud rebel i poc diplomàtica. A principis de maig, Mozart va rebre l'ordre, a través d'un lacai de Colloredo, d'abandonar immediatament Viena, pel que sembla, per portar un paquet a Salzburg, on se l'obligava a romandre a la ciutat. Mozart, ofès, va presentar la seva carta de dimissió a l'arquebisbe, que la va acceptar immediatament. Lliure de patrons, Mozart va decidir viure a Viena la resta de la seva vida. Mozart, sense voler-ho, va anticipar a l'artista modern del romanticisme, molt en consonància amb l'esperit rebel del Sturm und Drang i la sensibilitat wertheriana que va commocionar la joventut alemanya de l'època, la d'un artista que anhelava alliberar-se de la servitud feudal, que es resistia a inserir-se en les files del funcionariat cultural, i que pretenia, en darrera instància, sobreviure per sí mateix. A Viena va començar a donar lliçons de piano i a compondre sense descans. Molt aviat va rebre l'encàrrec d'escriure una òpera per a commemorar la visita del gran duc de Rússia a Viena. Com en aquell temps estaven de moda els temes turcs, exponents de l'exotisme oriental amb certs tocs lleument eròtics, Mozart va abordar la composició de El rapte del serrall, que, estrenada un any més tard, es va convertir en el seu primer gran èxit vienès, i no solament a Àustria sinó també a Alemanya i altres ciutats europees com Praga. El 4 d'agost de 1782, poc després d'aquest gran triomf, Mozart es va casar amb Constance Weber, a qui va dedicar la serenata Nachmusik.
El matrimoni es va instal·lar a Viena en un pis cèntric que es va omplir aviat d'alegria desbordant, amb festes fins a la matinada, balls, música i nens. Era un ambient embogit, anàrquic i despreocupat, molt al gust de Mozart, que enmig d'aquell caos va poder desenvolupar el seu enorme impuls creador. En els nou anys del seu matrimoni van donar a llum set fills, dels quals només van sobreviure dos, Karl Thomas i Franz Xaver, nascut quatre mesos abans de la mort de Mozart, i futur pianista i compositor. Constance, afeblida pels embarassos, es va veure obligada a seguir cures de repòs precàries degut a la feble economia familiar. El 1784 es va apropar a la francmaçoneria per saciar una ànsia d'universal fraternitat i espiritualitat que Mozart, com molts catòlics austríacs, sacerdots inclosos, va trobar en els símbols i els ritus maçons abans que en la pompa clerical de l'Església. Una simbologia que més endavant va saber plasmar musicalment en la composició de La flauta màgica. Fins el 1787, i sobretot a partir dels èxits vienesos de 1784, va gaudir d'uns anys que s'han de qualificar de feliços. Durant aquest primer període, la seva producció va ser ingent en tots els gèneres: concerts per a piano, trios, quartets, quintets, etc. El 1783 havia escrit una de les seves millors obres, la Missa en do menor. I de 1784 daten els més cèlebres concerts per a piano si bé el públic va continuar mostrant-se reticent i consternat davant d'una música que no va acabar d'entendre. El 1786 va compondre Les noces de Fígaro, amb llibret de Lorenzo da Ponte a partir de l'obra de Beaumarchais. L'elecció del tema va ser arriscat i subversiu ja que l'obra original estava prohibida però en aquesta mateixa elecció es va posar de manifest el principi liberal del compositor en participar de la crítica suau, però en el fons corrosiva, que hàbilment havia dut a terme Beaumarchais. Mozart va esperar amb impaciència el dia de l'estrena de la seva nova òpera però després d'algunes representacions, els vienesos no van tornar al teatre i la crítica va desqualificar l'obra titllant-la d'excessivament audaç i difícil.
Els darrers anys, va iniciar un període gris i dolorós que ja s'allargaria fins a la seva mort. Els biògrafs ho van atribuir als vicis excessius així com a les costoses malalties de Constance i de les maquinacions dels músics vienesos, envejosos del seu geni. Mozart es va haver d'enfrontar a l'amenaça real de la misèria sense saber molt bé com aturar-la. El matrimoni va canviar de casa en diverses ocasions a la cerca d'una residència més econòmica. Van rebre diners d'amics generosos que finalment van declinar de nous préstecs assumint que Mozart no els hi tornaria. La salut de Constance va empitjorar i Mozart va haver d'enviar-la, malgrat els seus deutes, a un sanatori. Aquesta circumstància va entristir profundament a Mozart i per sobreviure va haver de donar classes particulars. Tot i les dificultats, les composicions d'aquesta època ens parlen d'un Mozart tendre, lleuger i en general alegre, encara que amb alguns tocs de melangia. La Petita música nocturna i la cèlebre Simfonia Júpiter van ser bons aquests exemples d'aquests darrers anys. Alhora, va rebre des de Praga l'encàrrec d'una òpera. El resultat va ser Don Giovanni, estrenada amb gran èxit el 29 d'octubre de 1787. Praga, enamorada del mestre, li va suplicar que romangués allí, però Wolfgang va rebutjar l'atractiva oferta, que segurament hagués millorat la seva posició, per estar més a prop de la seva esposa. El 1790 es va estrenar a la capital austríaca la seva òpera Così fan tutte i l'any següent La flauta màgica. Inesperadament, ambdues van ser rebudes amb entusiasme pel públic i la crítica. Semblava que els vienesos començaven a apreciar, finalment, el seu geni sense reserves i van començar a mostrar la seva gratitud. Tanmateix, el dia de l'estrena de La flauta màgica, el 30 de setembre de 1791 a Viena, ja no va poder assistir al gran triomf popular de la més optimista i estimada de les seves composicions degut a febres intenses i a estranyes tremolors.
Mesos abans, el juliol de 1791, quan Mozart ja començava a patir els símptomes de la malaltia que mesos més tard li provocaria la mort, s'especula que urèmia, va rebre la visita d'un personatge 'prim i alt que s'embolicava en una capa grisa', que li va encarregar la realització d'un rèquiem. La llegenda posterior, de connotacions romàntiques, ha pretès fer entendre que Mozart va veure en l'anònim personatge l'encarnació de la seva pròpia mort. Des de 1954 es coneix, per un retrat, l'aspecte físic del visitant, un tal Anton Leitgeb, enviat pel comte Franz von Walsegg, per demanar la composició d'un missa de rèquiem en honor a la seva esposa morta. El fet que personatges amb recursos encarreguessin secretament composicions a músics famosos i les presentessin en públic com a obres pròpies no era infreqüent en aquell temps, i no podia sorprendre Mozart qui, en qualsevol cas, va acceptar els diners de l'encàrrec. Però l'ominosa coincidència del sinistre aspecte del missatger, la condició fúnebre de l'encàrrec i la consciència de la pròpia debilitat de les seves forces va haver d'impressionar profundament la sensibilitat del músic, qui no va ocultar als seus amics la seva creença d'estar component el seu propi rèquiem. Mozart si va encertar en la seva intuïció que moriria abans d'acabar el seu Rèquiem. Com en les altres obres d'aquest últim període, el seu estil va ser més contrapuntístic, la seva escriptura melòdica més depurada i senzilla, i sota marcada influència del Rèquiem que Johann Michael Haydn havia escrit el 1771. El matí del 4 de desembre de 1791, Mozart encara va treballar en el Rèquiem, preparant l'assaig que els seus amics músics haurien de realitzar durant la tarda del mateix dia. La darrera nit va donar les seves últimes instruccions per a després de la seva mort i va entrar en coma. Va morir a les poques hores, la matinada del 5 de desembre de 1791 a Viena.
Informació addicional...
RECICLASSICAT: MOZART, Wolfgang Amadeus (1756-1791)
CARUS: MOZART, W.A. - Mass in C Minor, K. 427
SPOTIFY: MOZART, W.A. - Mass in C Minor, K. 427
Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada