dijous, 5 de maig del 2016

ZINGARELLI, Niccolò Antonio (1752-1837) - Sinfonie

Migliara Giovanni - Veduta di piazza del Duomo in Milano
Obra de Giovanni Migliara (1785-1837), pintor italià (1)


- Recordatori de Niccolò Antonio Zingarelli -
En el dia de la commemoració del seu 179è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Giovanni Migliara (Alessandria, 15 d'octubre de 1785 - Milan, 18 d'abril de 1837) va ser un pintor italià especialitzat en vedutisme i pintura històrica. De família d'artesans humils, es va formar com a decorador del Teatre Carcano (1804) i La Scala (1805-1809). A partir del 1810 va començar a pintar aquarel·les i pintures en diferents formats. El seu estil, si bé proper al classicisme dominant d'Andrea Appiani i Luigi Sabatelli, es va saber adaptar als gustos de l'aristocràcia milanesa. El 1822 va ser nomenat professor de l'Acadèmia de Belles Arts de Brera a Milà i el 1833 va ser nomenat pintor de la cort del rei Carles Albert I de Sardenya. Va tenir alumnes a ulterior coneguts com Giovanni Renica de BresciaLuigi Bisi i Federico Moja. Va morir a Milà l'abril del 1837.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Giovanni Migliara (1785-1837) - Altres: Giovanni Migliara (1785-1837) 



Parlem de Música...

Niccolò Antonio Zingarelli (Naples, 4 d'abril de 1752 - Torre del Greco, 5 de maig de 1837) va ser un professor i compositor italià. Orfe des dels 7 anys, Zingarelli es va matricular al Conservatori de S Maria di Loreto, on el seu pare havia estat professor de cant. Allà va estudiar amb FenaroliSperanzaAnfossi i Sacchini. Després de la seva graduació el 1772 va ser nomenat organista i professor de violí a Torre Annunziata. Va començar, aleshores, la seva carrera com a compositor d'òpera, en els teatres del nord d'Itàlia, Florència i Roma estrenant la seva primera òpera, Montezuma, el 1781. Aquell primer període de feina, entre els anys 1785 i 1803, va ser especialment conegut pel seu paper de compositor d'òperes. El 1790 va visitar París on va estrenar, sense l'èxit desitjat, la seva òpera Antígona. La inestabilitat de la Revolució Francesa el va obligar a tornar a Itàlia on va sol·licitar el càrrec de mestre de capella de la Catedral de Milà assolint-lo el 1794. El 1796 va deixar el seu lloc a Milà, tot i que conservant el dret de successió de Carlo Monza, per acceptar el càrrec de mestre de capella a la Santa Casa de Loreto, on hi va romandre fins el 1804. Allà va compondre, indistintament, obra vocal profana i religiosa, destacant la seva òpera Giulietta e Romeo.

Després de la mort de Guglielmi el 1804, Zingarelli es va convertir en director musical de San Pietro de Roma. El 1811, quan Napoleó va visitar Roma en motiu de la coronació del seu nebot Murat, van exigir festivitats musicals solemnes en totes les esglésies. Zingarelli, profundament catòlic, s'hi va negar al·legant que només reconeixeria l'autoritat del Papa Pius VII, en aquell temps empresonat a Fontainebleau. La negativa de Zingarelli va provocar la seva detenció i empresonament. No obstant, la intervenció directa de Napoleó, enviant-lo a França, va evitar mals majors. Zingarelli, en contrapartida i en agraïment, va escriure una Missa Solemne en honor de l'Emperador francès. El 1813 va poder tornar a Itàlia on va ser nomenat director del Conservatori San Pietro a Majella de Nàpols. La restauració de la monarquia italiana i l'execució de Murat van ser motiu d'alegria per a Zingarelli que va jurar lleialtat al Papa i a la vida catòlica. El 1816, va succeir a Paisiello en la direcció musical de la Catedral de Nàpols. Es va fer molt conegut com a professor però també per una llegendària fama de reaccionari catòlic. Tot i així, va promoure l'estudi de la música italiana i també estrangera tenint com a alumnes destacats a MercadanteMichael Costa i Bellini. El 1822 va rebre el títol de cavaller de Ferran I. Va ser molt prolífic i va seguir escrivint música religiosa i instrumental fins al final de la seva vida. Va morir a Torre del Greco el maig de 1837.

OBRA:

Vocal secular:

Operas:
opere serie unless otherwise stated
for individual manuscript locations see GroveO
I quattro pazzi (int), ?Naples, Conservatorio di S Maria di Loreto, 1768
Motezuma (3, V.A. Cigna-Santi), Naples, S Carlo, 13 Aug 1781
Alsinda (3, F. Moretti), Milan, Scala, 22 Feb 1785
Ricimero (3, F. Silvani), Venice, S Benedetto, 5 May 1785
Armida (3, J. Durandi/S. De Rogatis), Rome, Dame, Feb 1786
Antigono (2, after P. Metastasio), Mantua, Ducale, 13 April 1786
Ifigenia in Aulide (3, Moretti), Milan, Scala, 27 Jan 1787
Artaserse (3, after Metastasio), Trieste, Regio, 19 March 1789
Antigone (3, J.F. Marmontel), Paris, Opéra, 30 April 1790, F-Po*
La morte di Cesare (3, G. Sertor), Milan, Scala, 26 Dec 1790
Pirro, re d’Epiro (3, G. de Gammera), Milan, Scala, 25 Dec 1791
Annibale in Torino (2 or 3, Durandi), Turin, Regio, carn. 1792
Atalanta (?3, C. Olivieri), Turin, Regio, carn. 1792
L’oracolo sannita (3, D. Del Tufo), Milan, Scala, carn. 1792
Il mercato di Monfregoso (ob, 2, after Goldoni: Il mercato di Malmantile), Milan, Scala, 22 Sept 1792
La Rossana (3, P. Calvi), Genoa, S Agostino, carn. 1793, arias
La secchia rapita (ob, 2, A. Anelli), Milan, Scala, 7 Sept 1793
Apelle (2, A.S. Sografi), Venice, Fenice, 18 Nov 1793
Alzira (3, ?G. Rossi, after Voltaire), Florence, Pergola, 7 Sept 1794
Quinto Fabio (2, after Zeno: Lucio Papirio dittatore), Livorno, Accademia degli Avvalorati, aut. 1794
Il conte di Saldagna (3, Moretti), Venice, Fenice, 24 Dec 1794, F-Pn*
Gli Orazi e i Curiazi (2, G. Sernicola), Naples, S Carlo, 4 Nov 1795
Giulietta e Romeo [Romeo e Giulietta] (3, G. Foppa), Milan, Scala, 30 Jan 1796
Andromeda (2, G. Bertati), private perf., Venice, 1796
La morte di Mitridate [Il Mitridate] (2, Sografi), Venice, Fenice, 27 May 1797
Meleagro (3, G. Schmidt), Milan, Scala, Jan 1798
Carolina e Mexicow (3, G. Rossi), Venice, Fenice, carn. 1798
Ines de Castro (2, A. Gasperini), Milan, Carcano, 11 Oct 1798
I veri amici repubblicani (3, G. Boggio), Turin, Regio, 26 Dec 1798
Il ritratto (ob, 2, L. Romanelli), Milan, Scala, 12 Oct 1799
Il ratto delle Sabine (2, Rossi), Venice, Fenice, 26 Dec 1799
Clitennestra (2, F. Salfi), Milan, Scala, 26 Dec 1800, I-Mr
La notte dell’amicizia (G. Foppa), Venice, Fenice, carn. 1802
Edipo a Colono (2, Sografi), Venice, Fenice, 26 Dec 1802
Il bevitore fortunato (ob, 2, Romanelli), Milan, Scala, Nov 1803
Il ritorno di Serse (G. De Ferrari), Modena, Ducale, 8 July 1808
Baldovino (2, J. Ferretti), Rome, Argentina, 11 Feb 1811
Berenice, regina d’Armenia (2, Ferretti, after Zeno: Lucio Vero), Rome, Valle, 12 Nov 1811
Malvina, Naples, S Carlo, carn. 1829, collab. M. Costa

Undated, lost, only frags. extant:
Alessandro nelle Indie;
Adriano in Siria;
Attilio Regolo;
Catone in Utica;
Castore e Polluce;
Ciro riconosciuto;
Demetrio;
Enea e Lavinia;
L'eroe cinese;
Les femmes [collab. I. de Charrière];
Ipermestra;
Irene;
Nitteti;
Le nozze di Dorina;
Olympiade [collab. Charrière];
Partenope;
Il re pastore; Zadig [collab. Charrière]

Other:
c20 cants., incl.
Elpino e Nice, 1778;
Pigmalione, 1779;
Il trionfo d’amore (Metastasio), c1785;
La danza (?Metastasio);
Alcide al bivio (Metastasio), 1787;
L’amistà;
Didone;
La Galatea (?Metastasio);
Il nome (?Metastasio);
Saffo; La morte di Alceste, 1789;
Telemaco, c1793;
La vendetta giurata o sia L’Oreste, c1793;
All'armi franche, Jesi, 1798;
Ulisse nell’isola di Circe;
Il lamento dal Conte Ugolino (Dante), c1805;
Francesca da Rimini (Dante), c1805;
La nascità del Re di Roma, c1811;
La fuga in Egitto, Naples, 1837
Odes (Sappho, Anacreon), c1805
In questa tomba oscura (Carpani), 10 settings (Vienna, 1808)
Gerusalemme liberata, canto xii (Paris, c1808)

Many concert arias, duets, terzettos, mostly orch acc., incl. Eno, monologue, 1812
Numerous solfeggios, mostly S

Vocal religiosa:

La passione di Gesù Cristo (orat, Metastasio), Milan, 1787

Other orats, incl.
Giuseppe in Egitto, 1797;
Il figliuol prodigo, 1800;
Saulle ovvero Il trionfo di Davide (G. Ferretti), Naples, Lent 1805;
La riedificazione di (?after Metastasio: Giuseppe riconosciuto) Gerusalemme, Florence, 1812;
L’amor filiale, c1815;
Il sacrificio d’Abramo (?after Metastsio Isaaco, figura de redentore), c1815;
Cantico d’Isaiah profeta, xii, Birmingham, 1829

Masses:
23 masses, vv, orch, incl. 1 for 8vv, 1 dubious;
58 messe di gloria, vv, org, incl. 1 for 8vv;
4 pastoral masses, 3–4vv;
15 masses, 2–4vv, org;
15 Requiem, incl. 5 for vv, orch;
Numerous mass sections

Other:
?55 Mag;
23 TeD, 3–8vv, incl. 7 with org, 14 with insts;
lamentations;
lits

Annuale di Loreto, 541 pss and propers, 1794–1804;
15 Stabat mater, incl. 7 with org, insts, 8 with org;
6 Dolore di Maria santissima [It. Stabat mater];
several Pater nosters, incl. 1 to It. text of Dante;
Christus e miserere alla Palestrina, 4vv a cappella, Naples, 1826 (Naples, c1860);
Several other Christus e miserere, vv, insts;
33 Dixit;
other pss, incl. lii, cxiii, cxvii, cxxxvii;
Pange lingua, 1837;
Responses, vv a cappella;
Many motets, ants, grads, Lat. and It. hymns, 1–5vv, org/orch
16 Le tre ore di agonia, incl. 7 with org, str, 9 with org: after c1820;
2 Quando Gesù all’ultimo lamento, sonetti sacri
Dio salvi Francesco Imperatore (Vienna, 1798), text trans. Carpani from Austrian imperial hymn;
Domine salvum fac Imperatorem Napoleonem, Paris, 1811

Instrumental:

Orch.:
12 3-movt sym., c1785;
53 1-movt sym., c1815–c1835;
4 1-movt funeral sym.

Chbr.:
3 str qts;
4 1-movt str qts;
Qt, a, 2 vc, bn, db
Duettinos, 2 vn;
1-movt sonatas, 2 vc;
1-movt sonatas, 2 db;
1-movt sonatas/etudes, db
7 1-movt sonatas;
Sonatina, d;
39 fugues;
21 marches: all org
11 pastorales, org/pf;
3 sonatas, pf, c1775
Many fugues and partimenti

Font: En català: Niccolò Antonio Zingarelli (1752-1837) En castellano: Niccolò Antonio Zingarelli (1752-1837) In english: Niccolò Antonio Zingarelli (1752-1837) - Altres: Niccolò Antonio Zingarelli (1752-1837) 



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Parlar de Zingarelli hauria de ser una normalitat dins de l'extens organigrama de la música. No obstant, i amb resignació, hem de reconèixer que no és així. Desconec quines han estat les caramboles de l'atzar que han redundat negativament en el seu cas perquè, i perdoneu la indiscreció, per repertori i per acadèmia, mereixeria major reconeixement tant aquí, com allà, i en el més enllà. Per tant, tot i l'abundància del seu treball, és poca la diversitat on triar i bona part del seu opus és a dia d'avui totalment inèdit i, per ara, el futur no s'albira esperençador. En qualsevol cas, no ens quedarà altre que fruir d'allò que bonament puguem i avui ho farem, talment com en la primera de les entrades en què en parlava (escoltar aquí), de les seves simfonies. I com que aquest gènere és un dels més celebrats pels lectors d'aquest espai, serà certament gratificant tornar a recuperar al Zingarelli més simfònic. En aquest sentit cal recordar que moltes de les seves simfonies les va escriure durant la seva estada a Milà, en aquell temps sota domini de la Casa Habsburg, i que van impressionar al públic d'aleshores. No en va, les seves simfonies van representar, possiblement, el seu major èxit pel que fa a música instrumental. I amb l'excepció de les 12 simfonies milaneses, escrites en tres moviments, les altres restants es presenten i s'organitzen en un sol moviment, generalment amb una breu introducció lenta i amb un inesperat però ben construït contrapunt. Aquesta circumstància, juntament amb la seva brevetat, fa pensar que la majoria d'elles van ser escrites com a obertures de les nombroses misses (c.100) que va compondre ja que quatre d'elles les va titular 'simfonies funeràries', potser introductòries d'algun dels seus rèquiems. Les que avui escoltarem, en veu de la Simfonia en Re major, en Mi bemoll major, en Mi menor i Fúnebre en Do menor, van ser escrites en el període comprès entre el 1815 i el 1835, per tant, immerses de ple en el context revolucionari europeu si bé el ressò i el mirall en què semblen engalanar-se va ser el del llenguatge més clàssic de Mozart i Haydn. I tot i que la interpretació flaqueja en alguns moments, en general els arguments són prou atractius i festius com per commemorar, com mereix, a un mestre de mestres!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Donetsk Symphony Orchestra; Silvano Frontalini
RECICLASSICAT: ZINGARELLI, Niccolò Antonio (1752-1837)
PRESTOCLASSICAL: ZINGARELLI, N. - Symphonies
SPOTIFY: ZINGARELLI, N. - Symphonies



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimecres, 4 de maig del 2016

RAINALDI, Carlo (1611-1691) - Cantate, Duetti e Lamentazioni

Juan de Valdes Leal - Head of a Woman
Obra de Juan de Valdés Leal (1622-1690), pintor espanyol.


- Recordatori de Carlo Rainaldi -
En el dia de la celebració del seu 405è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Juan de Valdés Leal (Sevilla, 4 de maig de 1622 - Sevilla, 15 d'octubre de 1690) va ser un pintor espanyol que va viure i treballar a Sevilla. Dotat d'una sensibilitat pictòrica dramàtica, va ser l'artista més rellevant després de Murillo a l'escola sevillana de les últimes dècades del segle XVII. Va néixer a Sevilla el 1622, ciutat en la qual va desenvolupar gairebé tota la seva activitat, llevat d'una curta estada durant la seva joventut a Còrdova, on va completar la seva formació. El seu estil es va caracteritzar per una gran lleugeresa en la pinzellada i per un especial interès per l'expressivitat, la qual protagonitza les seves composicions en detriment de la bellesa i la correcció formal. Va mostrar inclinació per la temàtica macabra o grotesca però amb un viu sentit del moviment, colors brillants i il·luminació dramàtica. En la seva producció van destacar els dos quadres que va pintar per a l'Església de l'Hospital de la Caritat de Sevilla, la seva Jeroglíficos de las postrimerías, entre 1671 i 1672, i In ictu oculi y Finis gloriae mundi, totes dues dedicades a representar de forma al·legòrica la fugacitat dels béns terrenals i la impossibilitat d'evitar la mort. Amb Valdés Leal l'escola sevillana de pintura va assolir el punt àlgid atès que el seu art, tant pel seu sentit expressionista com per la soltesa de la seva paleta, va anticipar a Goya i va exercir una marcada influència sobre els romàntics i impressionistes francesos. Valdés Leal va morir a Sevilla l'octubre de 1690.




Parlem de Música...

Carlo Rainaldi (Roma, 4 de maig de 1611 - Roma, 8 de febrer de 1691) va ser un arquitecte i compositor italià. Fill de l'arquitecte Girolamo Rainaldi, es va formar en humanitats al Collegio Romano. Paral·lelament, es va formar musicalment amb Virgilio Mazzocchi, el mestre de capella del Collegio Romano. Amb ell va aprendre a tocar l'orgue, el clavecí, l'arpa i la lira i també composició. En aquest sentit, va escriure obra religiosa, entre ella 2 Lamentacions i 19 cantates seculars, entre altres. El seu estil va ser proper al de Carissimi i Luigi Rossi. Com arquitecte, va ser autor de diverses esglésies, com la Basílica de Sant'Andrea della Valle, monuments, altars i diverses arcades de caràcter solemne. Va morir a Roma el febrer de 1691.

OBRA:

Vocal secular:

19 secular cantatas:
All'invito d'amata, A-Wn;
Al vento de' sospiri, I-Vnm;
Che dici, Amore, 2vv, bc, Bc;
Chi dice che il foco, 2vv, bc, Bc;
Ch'io sciolga il nodo, F-Pthibault;
Dolente pentita, I-Ra;
E chi m'el crederà, Rvat;
Entro a stanze reali, A-Wn;
Fiumicelli che correte, GB-Ckc;
Ho il cor costante, I-MOe;
Lorinda al mio ritorno, Bc;
Luci belle vuò donarvi il core, GB-Ouf;
Mentre nel mar cadea, I-Rc;
Non te ne vien pietà, Vnm;
Occhi belli, s'io v'adoro, 2vv, bc, Bc;
Pallido muto, Rvat;
Su le famose sponde, Vnm;
Uccidetemi, F-Pn;
Vaghi rai, pupille ardenti, 2vv, bc, I-Bc

Vocal religiosa:

2 Lamentazioni per la Settimana Santa, I-Bc
Psalm lxxxi, 2vv, bc, S-Skma, with Swedish text

Font: En català: Carlo Rainaldi (1611-1691) En castellano: Carlo Rainaldi (1611-1691) In english: Carlo Rainaldi (1611-1691) - Altres: Carlo Rainaldi (1611-1691)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

The architect Carlo Rainaldi is unanimously considered by art historians to have been fourth in order of importance in baroque Rome, following Gian Lorenzo Bernini, Francesco Borromini and Pietro da Cortona. More recently, attention has turned to Rainaldi the musician, first brought to notice by Hans Joachim Marx toward the end of the 1960s. The cataloguing of his compositions is, on the other hand, much more recent and includes above all his secular cantatas for soprano and basso continuo (the devotional cantata Il Peccator contrito is an exception), together with two splendid duets and two dramatic Lamentationes for Holy Week. There are about twenty manuscripts in all, only a small portion of which are preserved in Rome; most are instead scattered throughout numerous other libraries in Italy and abroad. Many of these works have been both performed and published in critical editions, thanks to the tireless efforts of researchers such as Lorenzo Tozzi. Documents concerning the young Rainaldi’s musical education have not yet come to light. He may perhaps have studied with his father, but he was also quite possibly educated at the Collegio Romano by Virgilio Mazzocchi and even, more or less directly, by Carissimi (with whom he shares a certain stylistic affinity), for the latter taught for decades at the Collegio Germanico in S. Apollinare. Indeed, Carissimi was the foremost proponent of the secular cantata, a genre widely disseminated in Rome throughout the seventeenth century (and quickly tied to the literary trends of the Arcadia of Queen Christine of Sweden, who had converted to Catholicism and united her own academia of artists, poets and musicians at the Palazzo Riario).

TACTUS (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Rosita Frisani & Cristina Iannicola (soprano); Romabarocca Ensemble
TACTUS: Carlo Rainaldi: Cantate, Duetti e Lamentazioni
IMSLP: No disponible
CPDL: No disponible
SPOTIFY: RAINALDI, C. - Vocal Music



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimarts, 3 de maig del 2016

GEBEL, Franz Xaver (1787-1843) - Streichquartett

Francois Pascal Simon Gerard - Cupid and Psyche (c.1798)
Obra de François Gérard (1779-1837), pintor francès (1)


- Recordatori de Franz Xaver Gebel -
En el dia de la commemoració del seu 173è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

François Pascal Simon, Baró de Gérard (Roma, 4 de maig de 1779 - Paris, 11 de gener de 1837) va ser un pintor francès. De petit va viatjar amb el seu pare a París on va entrar al taller de l'escultor Augustin Pajou, si bé el va abandonar poc després degut a què la pintura el va atraure més que l'escultura. A partir d'aleshores es va formar amb Jacques-Louis David, amb qui va rivalitzar durant el primer imperi com a retratista de la cort. La seva obra Batalla d'Austerlitz (1810) va consolidar la seva fama. Quan es va restaurar la dinastia borbònica, va aconseguir ocupar el càrrec de retratista oficial de la nova cort en lluita amb Antoine-Jean Gros i David. Els seus retrats van ser més superficials i, tot i que van competir amb els de Thomas Lawrence en facilitat i bellesa, no van arribar a assolir la força i solidesa dels de David. Com a obres mestres en aquest gènere van destacar el retrat d'Isabel i la seva filla (Museu del Louvre, París) i el de Madama Récamier. Altres obres importants van ser Josep reconegut pels seus germans (1789), Les quatre edats (1806), L'entrada d'Enric IV a París (1814) i Dafnis i Cloe (1824), entre altres. Pels mèrits assolits, el 1819 va rebre el títol de noble a càrrec de Lluis XVIII i posteriorment la Legió d'Honor. François Gérard va morir a París el gener de 1837.




Parlem de Música...

Franz Xaver Gebel (Fürstenau, 1787 - Москва, 3 de maig de 1843) va ser un compositor alemany. Es va formar inicialment amb Vogler i Albrechtsberger i més tard va mantenir alguns contactes amb Beethoven. A partir del 1810 va ser mestre de capella del Teatre Leopoldstadt de Viena. Poc després va viatjar a Pest i Lemberg abans d'establir-se, el 1817, a Moscou. Allà va fer carrera com a professor, pianista i compositor. Alhora, va organitzar periòdicament esdeveniments de música de cambra, els quals van gaudir de notable ressò, i va ser un dels músics més prominents de la ciutat russa durant la dècada del 1830 fruit del seu excel·lent coneixement del classicisme vienès i especialment de les obres de Beethoven. Glinka va conèixer a Gebel el 1834 i va lloar la mà d'obra impecable dels seus quartets de corda i quintets en què, per la seva part, Borodin hi va escoltar la influència russa. Els vuit quintets mostren van mostrar la seva artesania i el bon tractament de les instrumentació, així com una certa preferència pel violoncel, per al qual va escriure alguns passatges particularment expressius. La seva producció va incloure 4 simfonies, una obertura, música de cambra (8 quintets de corda, un doble quintet, 2 quartets de corda i un trio de piano), sonatines i fantasies, variacions per a piano, una missa, un oratori i algunes cançons alemanyes. El seu manual sobre la composició va ser traduït al rus i publicat a Moscou el 1842. Va morir en aquesta ciutat el maig de 1843.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Franz Xaver Gebel (1787-1843) - Altres: Franz Xaver Gebel (1787-1843)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Franz Xaver Gebel (1787-1843) was born in the Silesian town of Furstenau not far from the provincial capital of Breslau. Not a great deal is known about his life prior to his emigration to Moscow in 1817, where he spent the rest of his life. It is known, however, that prior to this, he had studied composition with the Abbe Vogler and Johann Albrechtsberger in Vienna, It is also known that he served as a director of prominent theaters in Vienna and Lemberg before to departing for Moscow, where he was lured by the promise of a high paying job. By this time, he had already composed several operas, some string quartets and works for winds. In Moscow, Gebel worked as a teacher as well as an orchestra director. Among his many students was Nicolai Rubinstein. During his Moscow years, he composed four symphonies, operas, many songs, several string quartets and eight string quintets, all for two violins, viola and two cellos. In Russia, he made a considerable name for himself and his works were respected and often performed. Borodin praised and was particularly fond of the string quintets, often playing the second cello parts. Glinka also praised Gebel’s chamber music as did the famous violinist Heinrich Ernst. The quintets were thought to be composed between 1830 and 1842. The main theme to the opening movement, Allegro, is characterized by an unusual two measure rhythmic phrase before the lyrical part of the melody is given out. Gebel follows this technique throughout the movement, interspersing powerful rhythmic figures between lovely long-lined melodies. The second movement, a thrusting and energetic Scherzo, allegro molto, is followed by a beautifully contrasting trio section in which the first cello gives out the lovely theme high in its tenor register. The slow movement, Adagio ma non troppo, is very different in mood from the preceding two movements. Calm and reflective, it reminds one of the slow movements found in Beethoven's Op.18 string quartets, with Gebel had introduced to musical audiences in Moscow. The finale, Allegro agitato, features a struggle between two contrasting themes. The first quite powerful and almost harsh, the second, lyrical with hints of destiny.

EDITION SILVERTRUST (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Hoffmeister Quartet
JPC: GEBEL, F.X. - String Quartets
CPDL: No disponible
SPOTIFY: GEBEL, F.X. - String Quartets



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dilluns, 2 de maig del 2016

CORRI, Sophia Giustina (1775-1847) - Harp Sonatas

Charles Gleyre - The Bath (1868)
Obra de Charles Gleyre (1806-1874), pintor suís (1)


- Recordatori de Sophia Giustina Corri -
En el dia de la celebració del seu 241è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Charles Gleyre (Chevilly, 2 de maig de 1806 - Paris, 5 de maig de 1874) va ser un pintor suís, i un dels més importants a París de la dècada del 1850. Tot i néixer a Suïssa ben aviat es va traslladar a França on es va formar inicialment a Lió abans de traslladar-se a París el 1825. Allà va estudiar amb Louis Hersent a l'Escola de Belles Arts i a l'Académie Suisse. El 1829 va viatjar a Roma, on va viure-hi cinc anys, per treballar amb Leópold Robert l'estil de qui va influenciar decisivament l'obra de Gleyre. Des d'allà va viatjar, finançat per un mecenes americà, per Grècia, Egipte i el Pròxim Orient. De tornada a París, va obrir una escola de pintura on, entre molts altres, s'hi van formar artistes posteriorment molt destacats com Whistler, Monet, Renoir, Bazille i Sisley. No obstant, problemes de salut el van obligar a tancar l'escola traslladant-se, en companyia de Sisley, Bazille i Renoir, a Fontainebleau. Com a pintor, tot i explorar la pintura a l'aire lliure i noves tècniques, es va fer molt conegut per les seves obres neoclàssiques si bé amb certs tocs romàntics. Charles Gleyre va morir a París el maig de 1874.

Font: En català: No disponible En castellano: Charles Gleyre (1806-1874) In english: Charles Gleyre (1806-1874) - Altres: Charles Gleyre (1806-1874)



Parlem de Música...

Sophia Giustina Corri [Dussek] (Edinburgh, 1 de maig de 1775 - London, 1847) va ser una cantant i compositora anglesa. Es va formar inicialment amb el seu pare, el compositor, editor i professor Domenico Corri. Amb ell va fer els primers recitals abans d'abandonar la seva ciutat rumb a Londres, on va rebre formació de cant amb Luigi Marchesi, Giuseppe Viganoni i Giambattista Cimador. Va tenir un excel·lent debut com a cantant dels concerts Salomon del 1791, sota la direcció de Joseph Haydn al clavicèmbal. Posteriorment, va seguir col·laborant amb Haydn en altres obres, com The Storm (24 de febrer de 1792). Corri, per la seva banda, va ser una important divulgadora de l'obra de Mozart a Anglaterra sent cantant solista en la primera interpretació del Rèquiem de Mozart a Londres, el 20 de febrer de 1801. Anys abans, el 1792, es va casar amb Jan Ladislav Dussek, amb qui va participar en nombrosos recitals de cant, piano i arpa. Després de la mort de Dussek el 1812, Corri es va casar amb l'intèrpret de viola John Alvis Moralt. Amb ell es va traslladar a Paddington, on van fundar una escola de música. La seva filla, Olivia Dussek, va ser organista i compositora i la seva besnéta, Ghita Auber Corri (c.1870-1937), va ser compositora i cantant. Sophia Giustina Corri va morir a Londres el 1847.

OBRA:

(selective list)

Instrumental:

Kbd:
Sonata, pf/hpd, vn/Ger. fl acc., op.1 (London, c1793);
3 Sonates, hpd/pf, vn acc., op.1 (Paris, n.d.);
Sonata, pf (London, c1805)

Hp:
3 Sonatas, E , F, C (London and Edinburgh, c1795);
3 Sonatas, B , G, c, op.2 (Paris, 1797; London and Edinburgh, ?1798);
6 Sonatinas, C, F, G, B , F, E  (London, 1799), formerly attrib. (2) J.L. Dussek, ed. in MAB, xxii (1956);
Introduction and March (London, 1822);
Variations on God Save the King (London, 1822);
6 bks of Favorite Airs (London);
arrs., some with variations, of more than 30 airs, waltzes, rondos, ovs. and concs., some with fl/vn ad lib

Hp, pf:
A Duett (London, ?1812);
Introduction and Waltz (London, 1822);
Duett … in which is Introduced a Favorite Air [Ah vous dirai-je], with variations and an introduction (London, 1823);
other arrs.

Font: En català: Sophia Giustina Corri (1775-1847) En castellano: Sophia Giustina Corri (1775-1847) In english: Sophia Giustina Corri (1775-1847) - Altres: Sophia Giustina Corri (1775-1847)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

According to Sophia’s biography, dated 1823, she was “the only female composer of music of high reputation in the country”. In the golden years of the harp (1750-1850), she was in fact the only important woman composer. (The history of the harp, generally considered a “feminine” instrument, actually features only male names.) Sophia left a body of about 70 compositions, including original pieces, variations (principally of Scottish airs) and arrangements for harp, fortepiano, harp and fortepiano duo, and some rare arrangements for voice and harp or voice and guitar. It is reasonable to assume that Sophia began composing as a child, encouraged by her father. The sonata for fortepiano was presumably composed when she was 15, and the six sonatas for harp op. 2 (books 1 and 2) when she was between 16 and 19. Both volumes are dedicated to a Miss Hadsley, and on the frontispiece rose branches decorate the words “with Scots Airs and Reels, for the Adagios & Rondos”. It should be pointed out, however, that only the second volume includes movements with indications that confirm this rubric. The first volume of sonatas is the only one still in print and performed today, although it was for many years erroneously attributed to Jan Ladslav. The frontispiece of the first edition of 1794 by Corri & Co. claims the works are “by Madame Dussek”, but the Parisian edition by Pleyer of 1797, which simply stated “Dussek”, was more popular, was reprinted by Schott in the 20th century and was made famous by Nicanor Zabaleta. 

The beauty of the music itself led to the attribution to Jan Ladislav rather than to Sophia, who was undoubtedly the author. Already in these first sonatas one can find the typical characteristics of her music: the brilliance and freshness of her writing, the originality of many passages, and a great sense of proportion which insures that no theme—even the least original—wearies the listener. There is no evidence of presumption, vanity or desire for grandeur on the part of Sophia; there instead emerges a desire to sing and make music simply and sincerely, and this humility deserves our admiration. After the early pieces of her youth, there is no trace of other works by Sophia for almost 10 years. Busy as she was at supporting herself, she perhaps had little time for composing, but she took up this activity with renewed energy in 1810. Her second marriage and her teaching gave her greater serenity, assisted her in the search for new publishers, and allowed her to produce around 60 works between 1810 and 1828. These pieces no longer have the rigorous form of the first sonatas and are more experimental, a fact which is comprehensible considering the rapid change in tastes and the evolution of the harp at that time. “A Favourite French Air With Variations” (1818), dedicated to the celebrated harpist Nicolas C. Bochsa who had arrived that same year in London, experiments with harmonics and damping techniques, and ends with an unpublished finale. “Introduction & Waltz” (from 1821) combines the infectious charm of a reel (although it is not a traditional theme) with brilliant glissati. “La Chasse”, dated 1824, explores the enharmonic possibilities of the harp. “C’est l’amour” (1825) winds irresistible variations around a theme of an operatic character.

Booklet notes

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Floraleda Sacchi (harp)
NAXOS: CORRI, S. - Harp Music
CPDL: No disponible
SPOTIFY: CORRI, S. - Harp Music



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

diumenge, 1 de maig del 2016

D'AGINCOURT, François (1684-1758) - Missa in assumptione beata Mariae Virginis

Eustache Le Sueur - An allegory of Poetry
Obra d'Eustache Le Sueur (1616-1655), pintor francès (1)


- Recordatori de François d'Agincourt -
En el dia de la commemoració del seu 258è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Eustache Le Sueur (Paris, 19 de novembre de 1616 - Paris, 30 d'abril de 1655) va ser un pintor francès i un dels fundadors de l'Acadèmia de Belles Arts de França. Fill de Cathelin Le Sueur, un escultor, es va formar amb Simon Vouet. En els seus inicis va ser un pintor barroc si bé ràpidament, i en sintonia amb el seu col·lega i rival francès Poussin, va adoptar el classicisme tot i que en la variant coneguda amb el nom d'aticisme. Se'l va conèixer també amb el nom del 'Rafael francès'. Va viure la seva curta existència a París, ciutat on va treballar intensament deixant un llegat ingent d'obres majoritàriament religioses. Va morir a París l'abril de 1655.

Font: En català: No disponible En castellano: Eustache Le Sueur (1616-1655) In english: Eustache Le Sueur (1616-1655) - Altres: Eustache Le Sueur (1616-1655) 



Parlem de Música...

François d'Agincourt (Rouen, 1684 - Rouen, 30 d'abril de 1758) va ser un organista i compositor francès. Es va formar inicialment a Rouen abans de viatjar a París on va continuar la seva formació amb Nicolas Lebègue. Entre el 1701 i el 1706 va ser organista a Ste Madeleine-en-la-Cité de París. Posteriorment, va succeir en el càrrec d'organista de la Catedral de Rouen a Jacques Boyvin, un càrrec que ja va ocupar la resta de la seva vida. Paral·lelament, va ser també l'organista de St Herbland de Rouen. El 1714 va ser nomenat organista de la Capella Reial i el 1726 organista de St Jean de Rouen. Com a compositor, va escriure obra per a clavecí i orgue així com nombrosa música religiosa. Entre els seus alumnes va destacar especialment Jacques Duphly. Va morir a Rouen l'abril de 1758.

OBRA:

Vocal:

3 songs, Tr, bc, Recueil d'airs sérieux et à boire (Paris, 1713, 1716)

Instrumental:

1er livre de clavecin (Paris, 1733); ed. in Le pupitre, xii (Paris, 1969)
46 pieces, org, F-Psg; ed. in Orgue et liturgie, xxxi (Paris, 1956); ed. N. Gorenstein (Fleurier, 1993)

Font: En català: François d'Agincourt (1684-1758) En castellano: François d'Agincourt (1684-1758) In english: François d'Agincourt (1684-1758) - Altres: François d'Agincourt (1684-1758)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Talment com ahir, avui ens trobem amb un compositor de qui en prou feines en tenim notícies i de qui trobar-ne referències discogràfiques o bibliogràfiques no resulta gratificant per la suma d'esforç i temps que comporta. Alumne de Jacques Boyvin i de Nicolas Lebègue i organista titular de la Sainte-Madeleine en la Cité de París als 17 anys, se l'ha de situar a l'estela dels Couperin ja que efectivament va ser un ferm seguidor del llibre d'estil del seus coetanis alhora que un declarat admirador del més famós d'ells fins el punt que va publicar, potser en homenatge, un Recuil de pieces de clavecin el 1733, l'any de la mort de François Couperin (i que podem escoltar aquí). Però en cap cas D'Agincourt es va limitar a ser un mirall d'altres mestres sinó que va ser capaç de construir-se un espai en sí mateix. D'entrada, com a organista titular a partir del 1706 de la Catedral de Rouen, que va desenvolupar fins el darrer del seus dies, i posteriorment com un dels organistes, dels quatre titulars, de la Capella Reial, sens dubte el lloc més elevat a què podien aspirar els organistes a França. Per tant, tot i la foscor involuntària que actualment embolcalla i emmudeix el seu nom, recuperar-lo és un deure per nosaltres i avui, en veu de la seva extraordinària Missa in assumptione beata Mariae Virginis per a orgue i cant pla, així ho farem. Una missa el model de la qual ja hem recuperat diverses vegades. És a dir, orgue i cant pla i a partir d'aquí tot un decàleg d'intencions prou conegudes per tots aquells que estimem les misses tant singulars dels segles XVII i XVIII francès. Alternança de veus a capella amb orgue establint un profund contrast entre la sobrietat i la solemnitat entre una o altra veu. Testimoni fulminant serà, per exemple, la transició del Credo amb l'Offertorium, o el meravellós Agnus Dei, entre molts altres en una obra, en termes generals, d'interpretació estratosfèrica. En definitiva, valgui el d'avui com a homenatge a un mestre de qui serà difícil tornar-ne a parlar però que es mereix, indubtablement, el més sincer dels nostres respectes!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Jean-Patrice Brosse (orgue); Choeur Gregorien Antiphona
RECICLASSICAT: D'AGINCOURT, François (1684-1758)
AMAZON: Agincourt - Missa in assumptione beata Mariae Virginis
CPDL: No disponible
SPOTIFY: Agincourt - Missa in assumptione beata Mariae Virginis



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!