Obra anónima d'un seguidor de Filippino Lippi, pintor italià del segle XV
José Maurício Nunes Garcia (1767-1830) compositor brasiler nascut a Rio de Janeiro. Una bona sorpresa m'he endut al comprovar que ja fa molts i molts dies que no parlo de cap artista relacionat espacialment amb la bellesa de la geografia sud-americana. Per tant, recuperem la figura d'un bell conegut nostre el bisbe, a la seva manera tot s'ha de dir, de Brasil que tanta i tant bona música va compondre i dedicar al sant ofici. Sens dubte i al seu temps se'l pot considerar, sense possibilitat objectiva de discutir-ho, un dels més grans mestres del Brasil colonial. I de la seva biografia, associada a la tradició catòlica importada per portuguesos i espanyols en les seves aventures colonials, ja en parlàvem fa uns quants mesos quan recuperàvem una de les seves obres més brillants, la Missa de Nossa Senhora da Conceição, una obra monumental i d'una gran bellesa. Ell va ser un dels principals inductors i promotors de la música clàssica i barroca al seu país el qual estava immers en plena disjuntiva entre l'herència de la colònia portuguesa i la proclamació de l'Imperi de Brasil, embrió del país que avui tots coneixem. Que en nom de la música s'encarregaria de la posada en escena, per primera vegada al seu país, del rèquiem de Mozart l'any 1819 i de la Creació de Haydn l'any 1821. Com a mínim, una forma genial d'introduir la música al seu país i els principals noms europeus. Malauradament per ell, la independència econòmica i política del seu país va ser contraproduent a nivell musical per a Nunes Garcia ja que es va produir un sobtat empobriment cultural.
Per altra banda, comprensible en el fet que la música clàssica estava associada, obligadament, a Europa el territori des d'on havien vingut els colonitzadors. En aquest context previ a la independència del Brasil i en plena activitat creativa i artística de Nunes Garcia, situaríem el conjunt d'obres que recuperarem avui. D'entrada, un Tarambote para as duas Charamelinhas, una breu i divertida introducció instrumental de caràcter festiu i hereu de la música colonial tant característica de Domenico Zipoli i de tants autors anònims de les colònies sud-americanes. Seguidament, la partitura més interessant del dia, el Laudate Dominum, un salm escrit l'any 1813 i que guarda un similitud semàntica, lèxica i sintàctica amb el Laudate Pueri escrit, també, el 1813. Al bell mig d'aquestes dues belleses festives però de literatura sagrada, trobarem el breu gradual Justus cum ceciderit escrit l'any 1799. Exceptuant la primera, totes elles per a cor, solistes i orquestra. Bons exemples del treball i la bona feina d'un bisbe que va saber compaginar el sacerdoci amb la música sent aquesta, sorprenentment, de caràcter alegre i essencialment festiva tot i dedicar la major part de la seva creativitat a l'església i a la seva divulgació. Probablement seria una música adequada si el nostre déu fos una vaca innocent com la de la divertida pintura del dia d'avui... o es que potser és un reflex del nostre veritable creador, vet aquí quina gran sorpresa!
A la interpretació, fruit d'una recuperació del segell K617 a qui agraïm sincerament l'edició i gravació de tota una integral de música del Brasil colonial, el conjunt Turicum, amb el cor i solistes del Vox Brasiliensis Sao Paulo i sota la direcció de Luiz Alves Da Silva i Mathias Weibel.
Gaudiu i compartiu!
Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)
Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina