Obra de Peter Paul Rubens (1577-1640), pintor flamenc (1)
- Recordatori de Daniel Danielis -
En el dia de la commemoració del seu 319è aniversari de decés
Parlem de Pintura...
Peter Paul Rubens (Siegen, Westfàlia, 28 de juny del 1577 - Anvers, 30 de maig del 1640) va ser un diplomàtic i pintor barroc, el més popular de l'Escola Flamenca. El seu estil exuberant emfasitzava moviment, color i sensualitat. Va tractar tota classe de temes pictòrics, de religió, d'història, de mitologia clàssica, escenes de caça, retrats, així com il·lustracions per a llibres i dissenys per a tapisseries. Va ser molt prolífic en la producció d'obres; es calcula que va arribar a pintar uns 3.000 quadres gràcies, en part, als membres del seu taller que, pel que sembla, treballaven en cadena. Van ser deixebles seus Jacob Jordaens i Anton van Dyck. Dominava diverses llengües, va ser un gran humanista i un bon diplomàtic. El 1591 va iniciar el seu aprenentatge en el taller de Verhaecht. Amb van Noort aprengué la tècnica pictòrica, que l’adreçà molt aviat a Itàlia (1600). Aquest viatge l’endinsà en l’òptica plàstica italiana on alguns dels seus il·lustres pintors el marcaren profundament. A les seves primeres obres és palès un fort eclecticisme estilístic. Havent tornat a Anvers (1609), fou nomenat pintor de cambra i es casà amb Isabella Brandt. La seva cotització artística era forta i es veié necessitat de col·laboradors: Frans Snyders i Peter de Vos per a les natures mortes; Wildens i Van Uden per als paisatges. Pel que fa a les composicions amb figures, Van Dyck fou el seu millor col·laborador. Molt vinculat a la Companyia de Jesús, les seves obres són un clar exponent de les idees contrareformistes, tant a nivell formal com ideològic. De l’any 1627 al 1630, essent conseller d’Isabel Clara Eugènia, estigué a la cort de Madrid, on conegué Velázquez i realitzà un nombre considerable d’obres personals i còpies de Ticià.
El 1629-30 anà a Londres, on negocià la pau entre Espanya i Anglaterra i fou nomenat Sir per Carles I. Retirat de la política aquest mateix any i morta la seva primera esposa, tornà a casar-se amb la jove de setze anys Hélène Fourment, que esdevingué la seva model preferida. S'establí a Anvers fins a la seva mort. Hom pot plantejar-se l’art de Rubens des de tres punts de vista: formal, estètic i ideològic. Des del punt de vista formal Rubens assoleix la perfecció compositiva mitjançant la interrelació de les formes, els colors i les llums. Les Tres Gràcies (Museo del Prado) i El rapte de les filles de Leucip (Alte Pinakothek, Munich) són una bona mostra d’aquesta manera de fer. Des del punt de vista estètic, Rubens representa un clar enfrontament amb referència als models actuals estètics. Les seves formes femenines, arrodonides i plenes, i el seu horror vacui contrasten amb els models estilitzats i la ideologia racionalista predominants actualment. Ideològicament, la seva obra és al servei d’un poder totalitari de l’Església, malgrat que la major llibertat de Flandes li permet d’excel·lir per damunt de l’obscurantisme imperant a la resta dels països catòlics. És obvi, doncs, que l’estudi de la seva obra s’ha de fer valorant la seva contribució en l’aspecte compositiu i la seva adequació als models ideològics imperants. La historiografia de l’art, considerant en excés el valor sociològic i ideològic amb menyspreu del formal, ha subvalorat la contribució d’aquest artista a la història de l’art. Un estudi profund porta a considerar Rubens la culminació de l’evolució estilista del Ticià i el màxim exponent d’allò que, segons Wölfflin, és el barroc.
Font: En català: Peter Paul Rubens (1577-1640) - En castellano: Peter Paul Rubens (1577-1640) - In english: Peter Paul Rubens (1577-1640) - Altres: Peter Paul Rubens (1577-1640)
Parlem de Música...
Daniel Danielis (Visé, bap. 1 de maig de 1635 - Vannes, 17 de setembre de 1696) va ser un cantant, organista i compositor flamenc. Amb 22 anys es va convertir en organista a la Catedral de St Lambert de Liège. El 1658 va marxar a Spa on va conèixer el duc Gustav Adolf de Mecklenburg-Güstrow que el va contractar com a cantant. El 1661 va ser nomenat mestre de capella a la cort del duc Gustav, càrrec que va mantenir fins el 1681, any que va emigrar a França amb la idea de postular al famós càrrec de la Capella Reial de 1683. Sense fortuna, el 1684 va ser nomenat maître de musique a la Catedral de St Pierre de Vannes, càrrec que va mantenir fins el setembre de 1696, l'any de la seva mort.
OBRA:
Vocal religiosa:
4 motets, 2vv, bc, in Mélanges de musique latine, françoise et italienne (Paris, 1725–7)
c75 motets, 1–4vv, insts, F-Pc, Pn
6 motets, 1–4vv, 2 vn/va, bc, S-Uu; ed. J.R. Jamelot (Versailles, 1996)
Miserere en plain-chant, 1v, F-Pc
Masses; lost
Te Deum: lost
Ménalque (pastorale en musique, 5, ? J.J. Bochard de Saron), 1688, lib, VA
Tout passe dans le monde, cant., 1v, bc, in Nouvelles poésies spirituelles et morales (Paris, 1731)
OBRA:
Vocal religiosa:
4 motets, 2vv, bc, in Mélanges de musique latine, françoise et italienne (Paris, 1725–7)
c75 motets, 1–4vv, insts, F-Pc, Pn
6 motets, 1–4vv, 2 vn/va, bc, S-Uu; ed. J.R. Jamelot (Versailles, 1996)
Miserere en plain-chant, 1v, F-Pc
Masses; lost
Te Deum: lost
Ménalque (pastorale en musique, 5, ? J.J. Bochard de Saron), 1688, lib, VA
Tout passe dans le monde, cant., 1v, bc, in Nouvelles poésies spirituelles et morales (Paris, 1731)
Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...
Caeleste convivium ("Celestial banquete", diríamos) es el título de una colección de piezas reunida por un ilustre colega, Sébastien de Brossard, tal vez dispuesta para la imprenta, destino que la muerte del autor acabaría frustrando. Once petits motets con único acompañamiento de continuo, escritos a tres voces repartidas entre dos dessus -o sopranos-, haute-contre -o contratenor-, taille -o tenor- y bajo, siguiendo la nomenclatura gálica. Reina en ellos una exuberante diversidad, y no sólo en la combinatoria de las voces. La variedad es la nota general del ciclo, su auténtico tour de force -en la armonía, en los climas creados, en los colores vocales- y la contrapartida a su unidad de espíritu (un permanente lirismo de exaltación del misterio eucarístico, que va de la agitación al éxtasis: género dulce e inflamado que llegará hasta Messiaen). Su despliegue de recursos, añadido a una intensidad constantemente renovada en la expresión, coloca a estos pequeños motetes a la altura de los primeros de su tiempo. Frédéric Desenclos dirige desde el gran órgano a su grupo, formado por los cantantes Francine van der Heijden, Johannette Zomer, Marcel Beekman, Robert Getchell y Robbert Muuse, con el apoyo instrumental del violonchelo de Emilia Gliozzi y el fagot de Laurent Le Chenadec. Un conjunto embebido hasta el tuétano de idiomatismo. Miman las obras, que cantan en un sabroso latín pronunciado a la francesa, según era habitual en la época. Cuesta mucho imaginar a este Danielis mejor servido en su estreno discográfico. Ni mejor presentado.
Jesús S. Villasol (source/font: aquí)
Gaudiu i compartiu!
Informació addicional...
LAQUINTADEMAHLER: Danielis - Caeleste convivium
IMSLP: Daniel Danielis (1635-1696)
CPDL: No disponible
Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina