Obra de Julius Schnorr von Carolsfeld (1794-1872), pintor alemany (1)
- Recordatori de Ludwig van Beethoven -
En el dia de la commemoració del seu 187è aniversari de decés
Parlem de Pintura...
Julius Schnorr von Carolsfeld (Leipzig, 26 de març de 1794 - Dresde, 24 de maig de 1872) va ser un pintor romàntic alemany vinculat al moviment del Natzarenisme. Les primeres lliçons les va rebre del seu pare, Johann Veit Schnorr (1764-1841), que era pintor, gravador i dibuixant. També ho va ser el seu germà gran, Ludwig Ferdinand Schnorr von Carolsfeld (1789-1853). El 1811, amb 17 anys, va entrar a l'Acadèmia de Belles Arts de Viena. Allà va formar part del cercle de Ferdinand Johann von Olivier, un grup d'artistes propers als natzarens (Johann Friedrich Overbeck i altres), que s'havien rebel·lat contra l'estil convencional de l'Acadèmia i havien estat expulsats l'any anterior. Al març de 1817 va ser acceptat en la "Lukasbund", la unió artística d'aquest moviment. A l'estiu d'aquest any va viatjar a Salzburg amb els germans Ferdinand i Friedrich Olivier. Aquest viatge resultaria decisiu pel desenvolupament del seu talent com a pintor de paisatges. A l'octubre del mateix any va marxar, amb l'escriptor Wilhelm Müller, a Itàlia. Després de visitar Venècia i Florència, va arribar a Roma a principis de l'any 1818. A Roma es va unir a la comunitat dels natzarens. Aquest grup estudiava i treballava l'art religiós, rebutjant les tendències modernes i tornant a principis i tècniques primitives, com les recuperació del fresc i l'art monumental. El 1825 es va traslladar a Munich per ensenyar a l'Acadèmia d'Art de la ciutat. Allà va entrar al servei del rei Lluís I de Baviera. El rei Lluís I li va demanar que decorés la Residenz (Nou Palau) d'aquesta ciutat amb temes de la història llegendària d'Alemanya, com el Cantar dels Nibelungs.
El 1842 va ser distingit amb la medalla Pour li Mérite. El 1846 va ser nomenat director de la Galeria de Pintures i de l'Acadèmia de Dresden. En aquesta última etapa es va dedicar íntegrament a la realització d'il·lustracions bíbliques. La seva fama era internacional per la qual cosa va rebre nombrosos encàrrecs com per exemple per a dissenyar unes vidrieres per a la Catedral de Glasgow i la Catedral de Sant Pau a Londres. Schnorr von Carolsfeld va representar l'estil més pur de l'estètica natzarena. Els temes que va tractar són religiosos i episodis de la història medieval. Era protestant i, a diferència d'altres artistes natzarens, no es va convertir al catolicisme. La seva pintura de Déu amb el Nen de 1820 que està al Museu Wallraf-Richartz de Colònia, és una de les més famoses obres del seu gènere del segle XIX. Moltes de les seves pintures religioses s'han publicat després a gran escala en reproduccions que es venen com imatges devotes. En els seus retrats aplica tècniques medievals, com en el Retrat de Clara Bianca von Quandt, en què es reflecteix el seu colorit pla, contorns precisos i línies de gran duresa. Va aprofundir en aquesta tendència després d'estar amb els natzarens a Roma i el seu estil es va tornar més sentimental i romàntic. També va destacar en la seva producció de dibuixos paisatgística dissenys que, com gran part de la seva obra, denoten la influència que de Ferdinand Olivier. En aquest gènere també va ser el més destacat del grups dels natzarens. Experts en art consideren que les seves representacions de les muntanyes Albanos i Sabinos d'Itàlia són una de les millors representacions paisatgistes del segle XIX. D'una banda, tenien una gran fidelitat realista i no eren heroiques o visionàries, com les d'altres pintors romàntics. Per altra, no eren properes al vedutisme, estil més característic de l'època clàssica. Va morir a Dresden el maig de 1872.
Font: En català: No disponible - En castellano: Julius Schnorr von Carolsfeld (1794-1872) - In english: Julius Schnorr von Carolsfeld (1794-1872) - Altres: Julius Schnorr von Carolsfeld (1794-1872)
Parlem de Música...
Ludwig van Beethoven (Bonn, 16 de desembre de 1770 - Viena, 26 de març de 1827) fou un compositor, director d'orquestra i pianista alemany. El seu llegat musical es va estendre, cronològicament, des del Classicisme fins a començaments del Romanticisme musical. La seva influència sobre generacions venidores fou inesborrable, car promogué la transformació de la música occidental, de la qual és, potser, el compositor més representatiu. El seu pare havia tingut set fills. En Ludwig observà dots musicals que es proposà d’explotar fent-lo participar en concerts públics, en els quals sobresortí ben aviat com a pianista i improvisador. L’ensenyament musical de Beethoven fou, en bona part, autodidàctic, fins que Christian Gottlob Neefe, organista de la cort, s’encarregà de perfeccionar els seus coneixements. Obtingué el lloc de segon organista al costat del seu mestre, i fou viola de l’orquestra al servei de l’elector. Anà a Viena a rebre lliçons de Mozart. Malauradament, l’estada fou molt curta. Tornà a Bonn, on freqüentà algunes conferències de filosofia a la universitat. Waldstein, a qui Beethoven dedicà més endavant la cèlebre Sonata opus 53, insistí a fer tornar el seu protegit a Viena. Haydn s’havia ofert a donar-li lliçons. Aquell mateix any Beethoven es traslladà a Viena, però les lliçons de Haydn no el satisferen, i les amplià amb Schenk, Albrechtsberger i Salieri. Ben aviat sobresortí a Viena pels seus dots de compositor i de pianista. Des d’aleshores començà a publicar regularment les seves obres. Wilhelm von Lenz fou el primer musicòleg a distingir tres estils o maneres dins l’obra de Beethoven, divisió no gaire exacta, però que ha fet fortuna.
En la primera (fins el 1800), les obres de Beethoven no es distingeixen, formalment, de les de Haydn i de Mozart, però tenen trets originals molt característics; així, el Concert per a clavecí o pianoforte en mi bemoll major (1784), i el Ritterballet (1790-91), entre les obres primerenques. Segueixen les primeres obres per a piano, sonates, entre les quals l’anomenada Patètica, opus 13, els dos primers concerts per a piano i orquestra, la primera simfonia, els sis primers quartets, opus 18, i el cèlebre Septet opus 20. Cap a la fi d’aquesta època se li manifestà la sordesa, que acabà esdevenint total. A més, patia d’afeccions intestinals continuades, i no en tenia cura. El seu ímpetu de creador no es veié, tanmateix, afectat per la sordesa; aquesta culminà amb una crisi l’any 1802, després d’una inútil cura de repòs a Heiligenstadt, crisi coneguda per una lletra en la qual revela una lluita titànica per a superar la depressió que li causava el mal, que ja veia inguarible, i la coratjosa decisió amb què rebutjà el suïcidi i es proposà de continuar vivint. Així començà la segona etapa (del 1801 fins al 1814), en la qual dugué a terme una reforma de l’estructura clàssica de la simfonia, substituint el minuet per un scherzo que permetia una major llibertat en la composició. La Segona Simfonia ja conté un scherzo, però és en la Tercera Simfonia, anomenada Heroica, on aquest té ja les seves característiques definitives. Entre el 1804 i el 1808 compongué la Tercera, la Quarta, la Cinquena i la Sisena simfonies; les dues últimes, que foren creades amb molt poc temps de diferència, han tingut una difusió extraordinària.
La Sisena Sinfonia, opus 68, Pastoral, ofereix característiques netament preromàntiques: el culte a la natura, la vida del camp idealitzada, la tempesta que neix i s’esvaeix. La Setena i la Vuitena aparegueren simultàniament l’any 1812. Mentrestant, havia publicat el seu Concert per a violí i els tres darrers per a piano i orquestra, així com els tres quartets Rassumovski, opus 59, i havia entrat, per primera i única vegada, en el camp de l’òpera. El resultat fou Fidelio, basada en un drama de Bouilly titulat Léonore, ou l’amour conjugal, estrenada a Viena, sense èxit, l’any 1805 amb el títol de Leonore; una segona versió, l’any següent, tampoc no en tingué, i no fou fins l’any 1814 que, en un tercer arranjament, obtingué un èxit definitiu. D’aquesta època són també algunes de les seves sonates més famoses: Aurora, opus 53, i l'Appassionata, opus 57, per a piano, i la Sonata a Kreutzer, opus 47, per a violí i piano. Tot i respectar la forma clàssica de la sonata, l’amplià i desenvolupà els temes amb una extensió desusada fins aleshores. L’any 1808 Jeroni Bonaparte li oferí el càrrec de mestre de capella a la cort de Kassel. Però els seus amics (els prínceps Kinsky, Lobkowitz i l’arxiduc Rodolf d’Àustria) acordaren de crear una pensió anual de 4 000 florins perquè el compositor romangués a Viena. Això fou acceptat per ell, car li assegurava una certa independència econòmica, bé que els trasbalsos de la guerra contra Napoleó i la mort dels seus protectors Kinsky i Lobkowitz el deixaren pràcticament sense pensió del 1811 al 1815. Aquest any la seva sordesa era total; per a comunicar-se li calgueren quaderns de notes, cent trenta-vuit dels quals han estat conservats.
Entrà, així, en l’última fase de la seva vida (del 1815 endavant): creà les darreres sonates per a piano, com la Hammerklavier, opus 106, els últims i aleshores incompresos quartets, la Gran Fuga per a corda, opus 133, i la Missa Solemnis en re major, dedicada al seu protector, l’arxiduc Rodolf, quan fou creat arquebisbe, i que no acabà fins l’any 1823. Però, per damunt de tot, cal esmentar la Novena Simfonia, en l’últim moviment de la qual introdueix, per primer cop, la veu humana. El text cantat és extret de l'Oda a l’Alegria, de Schiller. Un precedent d’aquesta obra era la Fantasia per a piano, orquestra i cor, opus 80, acabada l’any 1808. És una admirable explosió de joia en un home que veia amargats els últims anys per contrarietats. Les seves malalties se succeïren; després d’una pulmonia al final del 1826 aparegué una hidropesia combinada amb una cirrosi hepàtica, que acabà els dies del compositor. Beethoven només en part fou un incomprès, car no li faltaren mai admiradors ni protectors que s’ocupessin de fer ressaltar la seva obra en ocasions tan assenyalades com el Congrés de Viena (1815), durant el qual el comte Rassumovski donà una gran recepció en honor seu. El seu caràcter, esdevingut brusc a causa sobretot de la seva sordesa, ho fou també pels fracassos en el terreny sentimental. Els seus amors per Giulietta Ricciardi, per Theresia von Brunswick i altres enamoraments passatgers li deixaren senyals indelebles. Fou visitat per les figures musicals mes prominents del segle XIX. Gràcies als bons oficis de Bettina Brentano, conegué a Goethe, que ell admirava i sobre poesies del qual havia compost alguns lieder.
En la primera (fins el 1800), les obres de Beethoven no es distingeixen, formalment, de les de Haydn i de Mozart, però tenen trets originals molt característics; així, el Concert per a clavecí o pianoforte en mi bemoll major (1784), i el Ritterballet (1790-91), entre les obres primerenques. Segueixen les primeres obres per a piano, sonates, entre les quals l’anomenada Patètica, opus 13, els dos primers concerts per a piano i orquestra, la primera simfonia, els sis primers quartets, opus 18, i el cèlebre Septet opus 20. Cap a la fi d’aquesta època se li manifestà la sordesa, que acabà esdevenint total. A més, patia d’afeccions intestinals continuades, i no en tenia cura. El seu ímpetu de creador no es veié, tanmateix, afectat per la sordesa; aquesta culminà amb una crisi l’any 1802, després d’una inútil cura de repòs a Heiligenstadt, crisi coneguda per una lletra en la qual revela una lluita titànica per a superar la depressió que li causava el mal, que ja veia inguarible, i la coratjosa decisió amb què rebutjà el suïcidi i es proposà de continuar vivint. Així començà la segona etapa (del 1801 fins al 1814), en la qual dugué a terme una reforma de l’estructura clàssica de la simfonia, substituint el minuet per un scherzo que permetia una major llibertat en la composició. La Segona Simfonia ja conté un scherzo, però és en la Tercera Simfonia, anomenada Heroica, on aquest té ja les seves característiques definitives. Entre el 1804 i el 1808 compongué la Tercera, la Quarta, la Cinquena i la Sisena simfonies; les dues últimes, que foren creades amb molt poc temps de diferència, han tingut una difusió extraordinària.
La Sisena Sinfonia, opus 68, Pastoral, ofereix característiques netament preromàntiques: el culte a la natura, la vida del camp idealitzada, la tempesta que neix i s’esvaeix. La Setena i la Vuitena aparegueren simultàniament l’any 1812. Mentrestant, havia publicat el seu Concert per a violí i els tres darrers per a piano i orquestra, així com els tres quartets Rassumovski, opus 59, i havia entrat, per primera i única vegada, en el camp de l’òpera. El resultat fou Fidelio, basada en un drama de Bouilly titulat Léonore, ou l’amour conjugal, estrenada a Viena, sense èxit, l’any 1805 amb el títol de Leonore; una segona versió, l’any següent, tampoc no en tingué, i no fou fins l’any 1814 que, en un tercer arranjament, obtingué un èxit definitiu. D’aquesta època són també algunes de les seves sonates més famoses: Aurora, opus 53, i l'Appassionata, opus 57, per a piano, i la Sonata a Kreutzer, opus 47, per a violí i piano. Tot i respectar la forma clàssica de la sonata, l’amplià i desenvolupà els temes amb una extensió desusada fins aleshores. L’any 1808 Jeroni Bonaparte li oferí el càrrec de mestre de capella a la cort de Kassel. Però els seus amics (els prínceps Kinsky, Lobkowitz i l’arxiduc Rodolf d’Àustria) acordaren de crear una pensió anual de 4 000 florins perquè el compositor romangués a Viena. Això fou acceptat per ell, car li assegurava una certa independència econòmica, bé que els trasbalsos de la guerra contra Napoleó i la mort dels seus protectors Kinsky i Lobkowitz el deixaren pràcticament sense pensió del 1811 al 1815. Aquest any la seva sordesa era total; per a comunicar-se li calgueren quaderns de notes, cent trenta-vuit dels quals han estat conservats.
Entrà, així, en l’última fase de la seva vida (del 1815 endavant): creà les darreres sonates per a piano, com la Hammerklavier, opus 106, els últims i aleshores incompresos quartets, la Gran Fuga per a corda, opus 133, i la Missa Solemnis en re major, dedicada al seu protector, l’arxiduc Rodolf, quan fou creat arquebisbe, i que no acabà fins l’any 1823. Però, per damunt de tot, cal esmentar la Novena Simfonia, en l’últim moviment de la qual introdueix, per primer cop, la veu humana. El text cantat és extret de l'Oda a l’Alegria, de Schiller. Un precedent d’aquesta obra era la Fantasia per a piano, orquestra i cor, opus 80, acabada l’any 1808. És una admirable explosió de joia en un home que veia amargats els últims anys per contrarietats. Les seves malalties se succeïren; després d’una pulmonia al final del 1826 aparegué una hidropesia combinada amb una cirrosi hepàtica, que acabà els dies del compositor. Beethoven només en part fou un incomprès, car no li faltaren mai admiradors ni protectors que s’ocupessin de fer ressaltar la seva obra en ocasions tan assenyalades com el Congrés de Viena (1815), durant el qual el comte Rassumovski donà una gran recepció en honor seu. El seu caràcter, esdevingut brusc a causa sobretot de la seva sordesa, ho fou també pels fracassos en el terreny sentimental. Els seus amors per Giulietta Ricciardi, per Theresia von Brunswick i altres enamoraments passatgers li deixaren senyals indelebles. Fou visitat per les figures musicals mes prominents del segle XIX. Gràcies als bons oficis de Bettina Brentano, conegué a Goethe, que ell admirava i sobre poesies del qual havia compost alguns lieder.
Font: En català: Ludwig van Beethoven (1770-1827) - En castellano: Ludwig van Beethoven (1770-1827) - In english: Ludwig van Beethoven (1770-1827) - Altres: Ludwig van Beethoven (1770-1827)
Parlem amb veu pròpia...
Gaudiu i compartiu!
Informació addicional...
INTÈRPRETS: Stuttgart Bach Collegium Orchestra; Stuttgart Gachinger Kantorei; Helmuth Rilling (conductor)
RECICLASSICAT: BEETHOVEN, Ludwig van (1770-1827)
AMAZON: BEETHOVEN, L. van: Christus am Ölberge
SPOTIFY: Helmuth Rilling – Beethoven: Christus am Ölberge (Christ on the Mount of Olives)RECICLASSICAT: BEETHOVEN, Ludwig van (1770-1827)
AMAZON: BEETHOVEN, L. van: Christus am Ölberge
Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina