- Recordatori de Josef Gabriel Rheinberger -
En el dia de la celebració del seu 175è aniversari de naixement
Parlem de Pintura...
Isidre Nonell i Monturiol (
Barcelona, 30 de novembre de 1872 - Barcelona, 11 de febrer de 1911) va ser un pintor i dibuixant català. És considerat com un dels artistes catalans més destacats del principi del segle XX i una figura bàsica del post-modernisme català amb una obstinació a l'hora de pintar temes que no estaven de moda en el seu temps. Fonamentalment autodidacta, va ser un artista inquiet i incomprès en el seu temps i es va convertir en el símbol de tota una generació de pintors joves que pretenien més realisme i sinceritat. La seva obra, sempre difícil de qualificar, ha tingut una influència decisiva en la pintura catalana moderna, caracteritzada per un realisme sensual i un contingut dramàtic. El 1892 es va presentar a la
Sala Parés de Barcelona, el 1894 va participar en l'Exposició de Belles Arts d'aquesta ciutat i, des dels anys 1895 fins el 1910, va concursar en les Nacionals de Madrid. El 1896 es va traslladar a Caldes de Boí al costat del seu amic
Ricard Canals, on va pintar la reconeguda sèrie de quadres dels
Cretins de Boí. El 1897 va viatjar a París, on va participar en diverses exposicions, entre elles la que va realitzar al costat del seu col·lega Canals el 1898. El 1903, la Sala Parés va presentar una exposició dedicada a les
gitanes de Nonell. Era una decisió arriscada perquè mai s'havia vist a Barcelona una mostra tan realista d'aquests personatges. El públic, especialment la crítica i els pintors acadèmics, van ser implacables i hostils amb l'obra presentada i Nonell, desencantat, es va traslladar a París i es va establir en el 49 de la Rue Gabrielle. Les gitanes del pintor no van ser reconegudes fins a l'any 1910, poc abans de la mort de l'artista, any en què van començar a ser valorades i adquirides per nombrosos marxants i col·leccionistes. Deixant de banda els seus primers quadres de la
Colla Sant Martí amb visions de suburbis marginats que derivarien més tard cap a l'expressionisme inquietant i despietat dels
Cretins de Boí, el més representatiu de la seva obra van ser les gitanes. L'autor les plasmava primordialment amb contorns tancats, amb traços negres i colors foscos i verds opacs encara que més tard va aclarir la seva paleta amb tonalitats més suaus de rosats i verdosos. Amb el seu personalíssim estil, que es caracteritzava per un trenat de pinzellades molt expressiu i sintetitzat amb gruixos de matèria abundant, accentuava el dramatisme de les figures femenines marginades per la societat.
Parlem de Música...
Josef Rheinberger (
Vaduz, 17 de març de 1839 -
Munich, 25 de desembre de 1901). Compositor i organista nascut a Vaduz (Liechtenstein). Amb només set anys, ja tocava l'òrgan a l'Església de la Parròquia de Vaduz i amb vuit ja va compondre la seva primera obra. Va estudiar al Conservatori de Munich, on més tard seria professor de piano i composició. En dissoldre's aquest conservatori, va ser designat pel mateix lloc al Teatre de la Cort. Va formar part dels compositors cèlebres del seu temps. El 1877 esdevingué mestre de capella de la cort del rei
Lluís II de Baviera on va tenir un paper principal pel que fa a la música de l'església catòlica alemanya. Va compondre misses i motets en llatí, seguint els preceptes de reformadors sicilians. Com a professor de composició, fou mundialment admirat i va tenir molts alumnes, alguns d'ells, internacionalment coneguts. Va ser un compositor prolífic, les seves 20 sonates per a orgue van ser l'aportació més valuosa a la música d'aquest instrument des de l'època de
Felix Mendelssohn. Els seus treballs religiosos inclouen 12 misses, 1 Rèquiem, 1 Stabat Mater i nombroses obres menors. Va ser un autor conservador en el tractament de la composició, i el seu trio per a piano reflecteix l'estètica i pràctiques musicals del període romàntic del segle XIX en l'art musical europeu. També va escriure obres orquestrals, simfonies i abundant música de cambra de tot tipus. Els seus referents van ser, en paraules del mateix Rheinberger,
Mozart i
Bach tot i que la seva música és romàntica i en certa forma propera a la filosofia de
Brahms. Va morir a Munich el desembre de 1901.
Parlem amb veu pròpia...
Rheinberger és un autor situat en una ombra aparent. Tanmateix, s'està duent a terme una recerca i una sistemàtica recuperació de les seves obres sense precedents. Des de les seves sonates d'orgue, passant per la seva música de cambra i orquestral i fins a la totalitat del seu repertori religiós. No dubto que ben aviat tota la seva obra estarà completament classificada i editada. Ara bé, el seu nom, tot i les circumstàncies d'èxit que rodegen la seva persona, roman en un relatiu silenci que en absolut es correspon amb la depurada qualitat de la seva música. El seu poder inventiu però també el seu refinat domini del contrapunt i l'excepcional desenvolupament temàtic de les seves obres el converteixen en un imprescindible del segle XIX. De fet, probablement, la figura que l'ha situat en aquesta aparent ombra ha estat
Brahms ja que ambdós comparteixen estil i filosofia. Avui, en record del seu 175è aniversari, escoltarem una de les seves simfonies. Concretament, la
Simfonia en Fa major opus 87 "Florentine". Aquesta va ser un encàrrec de la Società Orchestrale Fiorentina aprofitant que Josef estava de visita a Florència. Rheinberger, fidel al seu compromís i encàrrec, la va compondre a principis del 1875 per estrenar-la, amb ell a la batuta, el 28 de març del mateix any a Munich. La simfonia és molt extensa, de quatre moviments i en què l'estructura és poètica, com si fos el reflex del seu estat d'ànim en relació a la visita que per Rheinberger va significar Itàlia. De fet, en el manuscrit original de l'obra hi podem observar un poema dedicat a la seva dona Fanny. Tot un detall que dimensiona, encara més, aquest esplèndid treball simfònic del que en destacaria el sinuós i esplèndid
adagio. En general, la partitura segueix models i estils diferenciats, amb tonalitats reminiscents clàssiques i romàntiques i amb referències musicals conegudes però també amb mostres de la inventiva que va caracteritzar, en general, la totalitat de la seva obra. El romanticisme "clàssic" i honest de Rheinberger, la seva interessant creativitat en l'escriptura així com el seu excel·lent domini del contrapunt són d'una delicadesa sorprenent. Desconec el per què del seu profund abandonament escènic. Potser per l'exigència, potser pel seu perfil més acadèmic o potser per vectors indeterminats. El que sí afirmaré, sense dilacions ni restriccions, és que Rheinberger ha de ser un dels màxims referents a l'hora de situar la música romàntica alemanya en el mapa. En aquest sentit, en seguirem parlant!
Gaudiu i compartiu!
Informació addicional...
Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaMoltes gràcies!
ResponEliminaHola, el enlace no funciona :( estaría genial sí lo puede recuperar, se lo agradecería bastante. Saludos desde México!
ResponEliminaUn administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaAgradecería bastante si pudiera regalarme el link de descarga de esta obra. Gracias de antemano.
ResponEliminaUn administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina