ReciClassíCat: NICOLAI, Carl Otto (1810-1849)

dimecres, 21 de maig del 2014

NICOLAI, Carl Otto (1810-1849) - Psalmen

Obra d'Anne-François-Louis Janmot (1814-1892), poeta i pintor francès (1)

Parlem de Pintura...

Anne-François-Louis Janmot (Lyon, 21 de maig de 1814 - Lyon, 1 de juny de 1892) va ser un pintor i poeta francès i representant del període de transició entre el Romanticisme i el Simbolisme. Va néixer en una família profundament religiosa. La mort del seu germà el 1823 i de la seva germana el 1829 el va marcar profundament. Va estudiar al Royal College de Lió on va conèixer a Frederic Ozanam i a altres seguidors del filòsof Abbe Noirot. El 1831 va ser admès a l'Escola de Belles Arts de Lió i un any després li van donar la més alta condecoració, el "llorer d'or". El 1833, va anar a Paris per estudiar pintura amb Victor Orsel i Jean-Auguste Dominique Ingres. El 1835 se'n va anar a Roma amb Claudius Lavergne, Jean-Baptiste Frenet i altres estudiants i va conèixer a Hippolyte Flandrin. Després de tornar a Lió el 1836, Janmot va atreure l'atenció de la crítica del Saló de París amb uns grans quadres d'inspiració religiosa. El 1845 el seu quadre "Flors dels camps" li va facilitar l'accés al Saló del 1846. Theophile Gautier es va quedar impressionat pel seu retrat de "Lacordaire" (1846). Però el fracàs del seu "Poema de l'ànima" a l'Exposició Universal del 1855 el va decebre. El 1856, Janmot va aconseguir un encàrrec per a un fresc (destruït) representant l'Últim Sopar per a l'església de St Polycarp. Altres encàrrecs van incloure la decoració de la cúpula de l'església de Sant Francesc de Sales i pel salo principal de l'ajuntament que havia estat renovat pel seu amic i arquitecte T. Desjardins. Després va ser nomenat professor de l'Escola de Belles Arts. A causa de diversos problemes econòmics familiars, Janmot va acceptar una càtedra a l'Escola Dominicana d'Arcueil. En aquesta època, a Bagneux, va fer molts retrats dels membres de la seva família (quadres perduts). Després del naixement del seu setè fill a l'agost del 1870, la seva esposa va morir a Bagneux. Quan les tropes prussianes van ocupar casa seva, va fugir a Alger amb el seu padrastre i es va dedicar a la pintura de paisatges. Va tornar al juny de l'any següent a París i va portar una vida solitària. El 1878, va fer un fresc a la capella dels franciscans a Terra Santa, l'última de les seves grans obres. El 1885, Janmot es va tornar a casar amb una antiga alumna, Antoinette Currat, i va tornar a Lió. Va fer dibuixos al carbó sobre temes místics, com una mena de continuació del Poema de l'ànima, incloent el Purgatori (1885) i La Fi del Temps (1888). El 1887 es van publicar a Lió i a París. Va morir a Lió cinc anys més tard a l'edat de 78 anys.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Anne-François-Louis Janmot (1814-1892) - Altres: Anne-François-Louis Janmot (1814-1892)

Parlem de Música...

Carl Otto Nicolai (Königsberg, 9 de juny de 1810 - Berlin, 11 de maig de 1849) va ser un director d'orquestra, fundador de l'Orquestra Filharmònica de Viena i compositor alemany. Nicolai va ser el primer fill del compositor Carl Ernst Daniel Nicolai (1785-1854) i de la seva esposa Christiane Wilhelmine. El seu pare va ser el responsable de la seva educació des de ben petit. Va assistir al Friedrich-Gymnasium de Königsberg. El 1826 va fugir del centre i va anar a veure la seva mare, que patia una greu malaltia mental, a Breslau. La incapacitat de la seva mare va provocar que Nicolai s'hagués de guanyar la vida com a pianista itinerant. La pobresa va marcar els primers anys de Nicolai. A Berlin, l'ajuda del compositor i amic Carl Friedrich Zelter va determinar la seva carrera. Zelter el va promocionar a l'Institut für die Ausbildung von und Organisten Musiklehrer on va rebre classes d'Emil Fischer (cant), Ludwig Berger (piano) i Bernhard Klein (composició). Aquells primers anys va compondre diverses cançons, obres corals a capella, i el seu esplèndid Te Deum a gran orquestra. Va rebre la influència, en aquell temps, de la Berlin Sing-Akademie, amb membres virtuosos com Friedrich Schleiermacher, August Hoffmann von Fallersleben, Karl von Bunsen, Georg Poelchau i la família Mendelssohn. L'ambaixador prussià Karl von Bunsen va persuadir a Nicolai per tal d'estudiar a Itàlia. Els anys 1834-1836 va ocupar el càrrec d'organista de la capella musical de l'ambaixada a Roma. Alhora va estudiar contrapunt i música de l'escola romana amb Giuseppe Baini. Va seguir a Itàlia, com a músic independent, un cop finalitzat el seu contracte com a organista. Allà el van nomenar membre de la reconeguda Acadèmia Filharmònica de Bolonya com a mestre compositore onorario. El 1837 va viatjar a Viena on va ser nomenat mestre de capella en el Kärntnertortheater. L'experiència musical que va adquirir a Viena va determinar la música que escriuria a partir d'aquell moment. Va compondre la seva primera òpera, Rosmonda d'Inghilterra, que el va promocionar a Àustria i a Itàlia. Va tornar a viatjar a Itàlia i a Torí va estrenar, el 1840, la seva gran òpera Il templario, rebuda amb gran entusiasme. La seva fama el va convertir en un compositor d'èxit, especialment a Itàlia. La seva tercera òpera, Gildippe ed Odoardo, es va estrenar a Gènova el desembre del 1840 i posteriorment, Il proscritto a La Scala de Milà el març del 1841. Aquell mateix any, alguns fracassos el van dissuadir de quedar-se a Itàlia i va decidir tornar a Viena.

Després de les seves experiències a Itàlia, Nicolai aviat va canviar els seus ideals artístics. A finals de l'estiu del 1841 va ser nomenat director principal del l'Hofoper al Kärntnertor, i es va concentrar en l'estudi de les òperes de Mozart i Beethoven, a qui particularment admirava. Va començar a compondre òperes en alemany, entre elles, Die Heimkehr des Verbannten (1844) i Der Tempelritter (1845), revisions de les seves òperes italianes. La primera òpera en alemany, creada des de zero, va ser Die lustigen Weiber von Windsor. El 1847 va ser nomenat mestre de capella a la Königliches Opernhaus de Berlín i va succeir a Mendelssohn com a director artístic del cor de la catedral. Va començar a escriure obres religioses de gran format. Alhora, van començar els preparatius per l'estrena de la que seria la seva gran òpera, Die lustigen Weiber von Windsor. Aquests es van interrompre durant la Revolució de Març del 1848. Aquell mateix any es va unir a la Tonkünstlerverband, una societat que pretenia reorganitzar la vida musical de Prússia. El 9 de març de 1849 es va estrenar la seva òpera còmica Die lustigen Weiber von Windsor. Només dos mesos més tard, el dia 11 de maig de 1849, Nicolai va morir a Berlin. Aquell mateix dia va rebre el nomenament com a membre de l'Akademie der Künste. Nicolai va compondre unes 235 obres. En vida del seu creador van ser relativament poques les que es van publicar. No obstant, algunes d'elles van gaudir de gran popularitat al seu temps com moltes de les seves òperes, cançons i obres corals així com la seva gran Missa en Re, el seu Te Deum o la seva Simfonia en Re. Nicolai va viatjar per diversos països durant la seva vida per la qual cosa va absorbir una gran varietat d'estils i formes musicals que amb major o menor intensitat es troben presents en les seves obres. Si bé el seu llenguatge de base va ser, quasi sempre, el classicisme, la diversitat de formes queda palesa, entre altres, en la seva música religiosa a capella, propera a Palestrina a qui havia estudiat en detall en la seva estada a Itàlia. També va compondre Lieder, influenciat per Zelter i Goethe. La influència d'Händel queda palesa en el seu Te Deum, escrit en l'estil barroc característic del gran mestre alemany. En altres obres s'apropa, fins i tot, a Bach. En definitiva, Nicolai va ser un compositor receptiu a tot tipus d'arguments musicals sempre i quan fossin adequats pel que ell creia. Actualment, és un compositor apreciat especialment a Àustria on regularment s'interpreten les seves obres, entre elles, la gran Missa en Re. L'òpera Die lustigen Weiber von Windsor forma part del repertori operístic internacional.

Font: En català: Carl Otto Nicolai (1810-1849) - En castellano: Carl Otto Nicolai (1810-1849) - In english: Carl Otto Nicolai (1810-1849) - Altres: Carl Otto Nicolai (1810-1849)

Parlem amb veu pròpia...

Carl Otto Nicolai és conegut avui dia, principalment, per la seva simpàtica, festiva i divertida òpera Les alegres comares de Windsor i per ser el fundador de l'Orquestra Filharmònica de Viena. Aquesta òpera, present quasi tots els anys en algun o altre repertori operístic, és possiblement la veu i la carta de presentació de Nicolai. No obstant, el seu repertori inclou altres obres particularment atractives i sensiblement interessants. Algunes d'elles són la gran Missa en Re, el Te Deum, i nombrosa música orquestral, entre ella, la Simfonia en Re. D'aquestes, les obres religioses gaudeixen de notable presència en nombroses esglésies austríaques. I específicament del gènere religiós cal destacar la singularitat dels motets i salms a capella hereus de la tradició romana de Palestrina de la que Nicolai en va ser un ferm estudiós i divulgador. Aquestes peces corals, austeres en la concepció ja que són corals sense acompanyament instrumental, són obres modestes i probablement de les més desconegudes del seu extens catàleg. No obstant, tot i la simplicitat inherent, el cert és que si l'execució és superba, com en el cas que ens ocupa, el descobriment es converteix en un autèntic tresor. La sobrietat, present en cada un d'aquests salms i litúrgies alemanyes, no amaga l'esplèndida qualitat i l'estil depurat de totes i cadascuna d'aquestes, en general, breus partitures corals. El resultat, fruit d'una interpretació celestial, és magnífic i ens dóna a conèixer al Nicolai que, entre molts càrrecs, va substituir a Mendelssohn al capdavant de la direcció del cor de la Catedral de Berlín. Avui, entre altres raons, podem entendre perquè!

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Kammerchor Stuttgart; Frieder Bernius (conductor)
LAQUINTADEMAHLER: Otto Nicolai Herr, auf dich traue ich

IMSLP: Carl Otto Nicolai (1810-1849)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: Frieder Bernius – Otto Nicolai: Herr, Auf Dich Traue Ich