ESNAOLA, Juan Pedro (1808-1878) - Romanticismo Musical en el Rio de la Plata

Obra de Prilidiano Pueyrredón (1823-1870), pintor argentí (1)

- Recordatori de Juan Pedro Esnaola -

En el dia de la commemoració del seu 136è aniversari de decés

---

Parlem de Pintura...

Prilidiano Pueyrredón (Buenos Aires, 24 de gener de 1823 - San Isidro, 3 de novembre de 1870) va ser un pintor i arquitecte argentí. Als 15 anys va viatjar a Europa i al Brasil amb la seva família on va realitzar els seus primers estudis acadèmics de dibuix i pintura a l'Acadèmia Nacional. El 1844 es va traslladar a París on va conèixer els grans autors francesos així com les tendències artístiques europees. El 1849 va tornar a Argentina on va iniciar la seva carrera com a pintor retratista i de costums. Ben aviat va retratar al seu pare, abans que aquest morís el 1850. També va viure durant dos anys i mig a Cadis on va mantenir una relació amb una noia andalusa amb qui va tenir una filla. El 1854 va retornar novament a Buenos Aires on es va dedicar a l'arquitectura. Va assessorar la majoria de les grans obres públiques que es van realitzar a la ciutat. Va continuar exercint de pintor durant les seves estones lliures. A partir del 1869 la diabetis que va patir va perjudicar greument la seva salut fins a deixar-lo cec. L'any següent seriosament deteriorat va morir a San Isidro el novembre de 1870.

Font: En català: No disponible - En castellano: Prilidiano Pueyrredón (1823-1870) - In english: Prilidiano Pueyrredón (1823-1870) - Altres: Prilidiano Pueyrredón (1823-1870)

---

Parlem de Música...

Juan Pedro Esnaola (Buenos Aires, 17 d'agost de 1808 - Buenos Aires, 8 de juliol de de 1878) va ser un pianista i compositor argentí sent un dels primers de la història musical a l'Argentina. Va néixer a Buenos Aires on va rebre l'educació del seu oncle José Antonio Picazarri (1769-1843), mestre de capella a la Catedral de Buenos Aires i sacerdot i originari de Segura (País Basc). Gràcies a ell, Esnaola va rebre instrucció musical amb el piano però també en música religiosa la qual va ser una part important del seu futur repertori. Picazarri, amb nacionalitat espanyola, va viatjar el 1818 a Europa en companyia del seu nebot. En aquest viatge, Esnaola va perfeccionar l'art amb el piano, el cant i la composició en ciutats com Madrid i París. El 1822 van retornar a l'Argentina on van fundar una Escola de Música conjuntament. Allà Esnaola es va convertir en professor de cant i piano. Durant aquesta dècada va compondre nombrosa música religiosa amb acompanyament d'orquestra, en particular per a l'Església de Sant Ignaci on Picazarri era mestre de capella. Paral·lelament, va escriure un elevat nombre de cançons i música de cambra, especialment per a piano. Durant els anys 1835 i 1838 va col·laborar activament amb el poeta Esteban Echevarria. Quan aquest va haver d'exiliar-se per raons polítiques, Esnaola va continuar amb la seva activitat musical a l'Argentina. Va realitzar algunes aproximacions a la política tot apropant-se a Manuelita Rosas a qui va dedicar algunes de les seves obres. Anys més tard i després de la caiguda del règim de Juan Manuel de Rosas, es va incorporar a la funció pública on va treballar fins el dia de la seva mort, el juliol de 1878.

Vista de Buenos Aires (c.1860), obra de Louis Le Breton (1818-1866), litògraf francès (2)

El repertori d'Esnaola és extens i variat i és probablement el més representatiu pel que fa a música clàssica a l'Argentina de principis del segle XIX. El seu estil instrumental és hereu de la tradició europea i la seva música religiosa és propera a la tradició barroca i colonial. En detall, la seva producció és la següent:

Música orquestral:

- Cavatina con acompañamiento a grande orquesta (1826).
- 3 sinfonías: Gran Sinfonía, [obertura] (1824). Sinfonía, [obertura] (1826). Sinfonía, [obertura] (1830).
- Vals para orquesta (1837).

Música litúrgica:

- Agnus Innocens, Motete al Sacramento.
- Ave Maris Stella, himno a cuatro voces.
- 2 himnos: Himno a Nuestra Señora de las Mercedes (1868). Himno Iste Confesor.
- Invitatorio (7-11-1828).

- 3 lamentaciones: Cogitabit Dominus, Lamentación a cuatro voces con acompañamiento de orquesta para Jueves Santo (3-03-1845). Dedicatoria: Canónigo Felipe Elortondo y Palacios. Lamentación segunda del Jueves Santo a solo de tenor (ca. 1845). Misericordia Domini, lamentación a cuatro voces con acompañamiento de orquesta para Viernes Santo (13-03-1835). Dedicatoria: Canónigo Felipe Elortondo y Palacios.

- 2 marchas fúnebres: Marcha fúnebre (1827). Marcha fúnebre (1836). Dedicatoria: a la memoria de su madre, Josefa Teresa de Picasarri.
- 3 Misas: Misa de tres voces para contralto, tenor y bajo (1824). Misa a cuatro voces (1825). Misa (1826).
- Miseremini Mei.
- Miserere Mei Deus a cuatro voces con acompañamiento de piano (28-03-1833).
- Pasión (1837).
- Requiem para tenor (1825).
- Requiescant.
- 2 responsorios: Responsorio (ca. 7-11-1828). Responso a tres voces.
- Salve Regina (1827).
- Vexilla Regis a cuatro voces.

Cançons:

- 6 canciones: Canción (3-10-1837). Texto: L. Méndez. Dedicatoria: a la memoria de Sara Irigoyen. Canción (1838). Texto: Francisco Acuña de Figueroa. Canción del Drama Don Quijote (10-05-1839). Texto: Ventura de la Vega. Canción (1840). Texto: Vicente Corvalán. Dedicatoria: Juan Manuel de Rosas. Canción Federal (1843). Texto: Bernardo de Irigoyen. Dedicatoria: Manuelita de Rosas y Ezcurra. Canción (1849). Dedicatoria: Manuelita de Rosas en el día de su cumpleaños.

- 7 himnos: Himno al Colegio de Ciencias Morales (ca. 1826). Texto: Florencio Varela. Himno para la repartición de premios por la Sociedad de Beneficencia (ca. 1837). Texto: Vicente López. Edición:  s/pié de impr., 1837. Himno de Marzo (ca. 1843). Dedicatoria: Juan Manuel de Rosas Texto: J. P. Esnaola. Edición: Bs. As., La Rosa de Marzo, 1843. Himno (ca. 1851). Dedicatoria: Manuelita de Rosas por el Comercio de Buenos Aires. Himno a Rosas a dos voces. Himno a la Sociedad Filarmónica (1856). Estreno: Teatro de la Victoria, 25-5-1856. director: José Amat. Himno Nacional Argentino, arreglo por D. Juan P. Esnaola de la música del Maestro Blas Parera para canto y piano (1860). Edición: Bs. As., Costa Amaro, 1860. Existe una versión anterior a dos voces para el álbum de Manuelita Rosas (1847-1849).

- A Laura (11-06-1833). Texto: Breton de los Herreros (en La Marcela).
- El desengaño (1833) .
- Oh. almas cariñosas... (6-12-1833). Texto: Pablo Delgado. Dedicatoria: C. Alvarez.
- El desamor (28-03-1835). Texto: Echeverría. Edición: Antología de Compositores Argentinos (Fas. I). Bs. As., Comisión Nacional de Cultura, 1941.
- La partenza (5-06-1835). Texto: Metastasio.
- El sueño importuno (11-06-1835). Texto: Arriaza.
- Mi destino (16-06-1835). Texto: Echeverría.
- Ven dulce amiga (29-06-1835). Texto: Echeverría.
- La pubertad (11-09-1835). Texto: Vicente López.
- La ausencia (6-10-1835). Texto: Echeverría.
- Mi ruego (23-10-1835). Texto: Varela.
- La diamela (26-10-1835). Texto: Echeverría.
- El desvío (27-11-1835). Texto: Echeverría.
- La Elmira (1835). Texto: Barros Pazos.
- Como el sencillo Utugamiz (1-12-1836). Texto: Ocampo.
- El ángel (ca. 1836). Texto: Echeverría.
- Oye el último acento (ca. 1836).
- La aroma (ca. 1836). Texto: Echeverría.
- A la memoria de mi amiga (ca. 1836). Texto: Juan C. Varela. Dedicatoria: A Corina.
- El desconsuelo (ca. 1836). Texto: Echeverría.
- Elisa (ca. 1836). Texto: Rivera Indarte.
- Elisa y Dalmiro (1837). Texto: D. V. L.
- Lubina (9-03-1837). Texto: N. Belgrano.
- A una rosa (16-04-1837). Texto: Vicente López.
- Julia (2-08-1837). Texto: Méndez.
- El pensamiento importuno (22-08-1837).
- Addio, Canzonetta (23-08-1837).
- A Cloris (24-10-1837). Texto: V. Peralta.
- La nube (18-01-1838).
- Declaración de un amante (21-01-1838).
- Mis lamentos (4-04-1838).
- El trovador (22-06-1838).
- A unos ojos (18-07-1838). Texto: Echeverría.
- A Dios (6-09-1838). Texto: Luis Méndez.
- Elvira (1-10-1838).
- La partida (9-01-1839).
- La ingratitud (11-02-1839).
- La cárcel (15-10-1839).
- A Sofía (31-10-1839).
- A Carmen (3-11-1839).
- La tarde (16-03-1840).
- Robustiana si te miro (16-03-1840).
- Suave zéfiro (ca. 1840-1841).
- Un adiós (4-01-1841).
- A Merceditas Antuña (4-10-1841). Texto: Luis Domínguez.
- La pasión, canción en Los Misterios de París (Bs. As., 1841?).
- La primavera, canzonetta (Bs. As., 1841?).
- El pescador de Palermo (ca. 1841).
- La prisión (ca. 1851).
- La risa de la beldad (ca. 1851).
- El pirata (ca. 1851).
- El cacique (ca. 1851).
- Flor de María (ca. 1851).
- Ah dove siete, canzonetta (ca. 1851).
- Canzonetta (ca. 1851).
- Ya brilla la blanca luna, serenata (ca. 1851).
- Todos me adivinan lo que callo y quiero (ca. 1852). Dedicatoria: Manuelita Rosas.
- Huyo por que te amo, Ay. triste de mi (18-05-1853). Texto: Esteban Moreno.

Piano:

- Colección de piezas de diversas proporciones (Madrid, 1822). Partitura perdida.

- Capricho en forma de “cielito”.
- 7 Contradanzas entre las que se destaca: El sueño (1832).

- Cuadrilla (24-05-1842). Partes: “Pantalon”, “L’Eté”, “La Poule”, “Pastourelle”, “Final”. Dedicatoria: Manuelita Rosas. Edición: Calzadilla, Santiago: Album de Valses, Minuetes, Contradanzas, Cuadrillas, etc. Bs. As., 1892. Grabación: Cosentino 1981. Duración: 4’25’’

- Galopado.

- 14 Minués: Minué (ca. 1837). Edición: La Moda, 1837. Minué a la Bellini  (ca. 1838). Edición: La Moda, 1838. Minué (ca. 1838). Edición: La Moda, 1838. Minué en la bemol (21-08-1844). Edición: Calzadilla, Santiago: Album de Valses, Minuetes, Contradanzas, Cuadrillas, etc. Bs. As., 1892. Grabación: Cosentino 1981. Duración: 2’24’’. Minué Federal o Montonero (4-05-1845). Edición: Antología de Compositores Argentinos. Bs. As. 1941. Grabación: Cosentino 1981. Duración: 5’28’’. Minué. Edición: Calzadilla, Santiago: Album de Valses, Minuetes, Contradanzas, Cuadrillas, etc. Bs. As., 1892; Antología de Compositores Argentinos. Bs. As. 1941. Minué, “La irresolución”. Minué. Edición: Calzadilla, Santiago: Album de Valses, Minuetes, Contradanzas, Cuadrillas, etc. Bs. As., 1892. Minué, “Los ojos tiernos”.

- Paso doble (1845).

- 4 polcas: Polca  (1845-1846). Polca  (ca. 1846).  Polca  (ca. 1846). Edición: Calzadilla, Santiago: Album de Valses, Minuetes, Contradanzas, Cuadrillas, etc. Bs. As., 1892. Polca (12-06-1862).

- Rondó a la española (1840).

- 17 valses: Vals en fa (12-04-1845). Grabación: Cosentino 1981. Duración: 1’40’’. Vals (8-12-1846). Vals (13-12-1846). 2 Valses (ca. 1846). Edición: Calzadilla, Santiago: Album de Valses, Minuetes, Contradanzas, Cuadrillas, etc. Bs. As., 1892. Vals en la en el álbum de la Srta. Leopoldina Nin (ca. 1846). Edición: Calzadilla, Santiago: Album de Valses, Minuetes, Contradanzas, Cuadrillas, etc. Bs. As., 1892. Grabación: Cosentino 1981. Duración: 4’12’’ Vals a Clara Etchart  (ca. 1846). 2 Valses (ca. 1846). 3 Valses (ca. 1846). Edición: Antología de Compositores Argentinos. Bs. As. 1941. Vals, “La apuesta”.  Vals, “El 30 de junio”.

Font: En català: No disponible - En castellano: Juan Pedro Esnaola (1808-1878) - In english: Juan Pedro Esnaola (1808-1878) - Altres: Juan Pedro Esnaola (1808-1878)

---

Parlem amb veu pròpia...

Juan Pedro Esnaola és un nom propi determinant en la recent història musical d'Argentina. De fet, resulta realment difícil trobar i encara menys escoltar compositors de l'època clàssica d'aquell país. A diferència de Brasil, un país on la música clàssica es va consolidar des de principis del segle XVIII, Argentina va viure en el "silenci" fins a principis del segle XIX tot i l'esforç de Luis Ambrosio Morante (1772-1837) i especialment de José Antonio Picazarri (1769-1843), el primer mestre de capella conegut de Buenos Aires. Esnaola, no hi ha dubte, va ser l'iniciador, juntament amb Amancio Alcorta i Juan Bautista Alberdi, de la història musical en un territori que progressivament s'emanciparia de l'arrel europea en favor d'un nacionalisme musical pròpiament argentí i embrionari de tota la música posterior d'aquella geografia. El redescobriment d'aquest autor, juntament amb compositors com Celestino Piaggio, Alberto Williams, Ernesto Drangosch i Julián Aguirre, ha de ser obligat des del punt de vista històric per a poder, per fi, cartografiar en detall i temàticament la música de l'Argentina. Esnaola va ser el més important compositor romàntic argentí per volum i per qualitat. Els seus estudis amb el seu oncle d'origen basc així com el seu posterior viatge a Europa, van facilitar el seu aprenentatge. Alhora, el talent natural que va demostrar amb el piano van ajudar a promocionar-lo activament en un país instal·lat en una aparent indiferència musical. Quan van retornar a Buenos Aires van fundar la que seria la primera gran acadèmica de música on van importar la música europea en un territori on aquesta era totalment desconeguda. Gràcies a l'esforç i a la dedicació, Argentina va entrar, finalment, en l'era romàntica musical i, en definitiva, en la producció i expansió de l'art musical. En aquest sentit, l'exploració d'Esnaola s'ha iniciat a través de les seves cançons moltes d'elles escrites en col·laboració amb el poeta Esteban Echeverría, un dels mentors de la coneguda generación del 37. Aquest grup d'intel·lectuals universitaris insistien en la necessitat de crear una literatura nacional tot editant, el 1832, la que seria la primera obra romàntica en llengua castellana, "Elvira o La novia de la Plata".

Ràpidament, aquesta inquietud literària es va traslladar musicalment i en col·laboració amb el pianista i compositor Esnaola. Echevarria va tenir la bona idea d'escriure cançons en les quals, mitjançant el cant i la poesia, es buscava popularitzar esdeveniments gloriosos de la història argentina, per tant, amb un marcat accent nacionalista. Aquestes es van publicar, durant la dècada de 1830, sota el títol de Melodies Argentines. Curiosament, tot i el perfil aparentment revolucionari i nacionalista, les cançons són efusivament romàntiques ja que creien que per sí mateix l'ideal romàntic ja seria suficient com per construir un nou model social. La força de la poesia en la que fermament creia Echevarria es reforçava amb la idea de modificar-la adhoc i amb missatges que ajudessin a promoure un canvi cultural i profundament intel·lectual de principis comunitaris i solidaris. L'estil musical del recull de cançons demostra fins a quin punt el compositor dominava el llenguatge, tant del classicisme vienès com el dels operistes italians, utilitzant-los com una de les principals fonts que posteriorment definirien el seu propi estil. La melodia d'Esnaola està plena d'emoció poètica. El seu fraseig, recorda al de Bellini, Donizetti o Rossini i la seva preferència per la cançó estròfica, influenciada pel "Romanç" francès, és un tribut a l'àmbit pel qual van ser destinades: els salons romàntics del Riu de la Plata. Sense pronunciar-se clarament com regionalista, s'adverteix en la seva escriptura un cert perfum local que no arriba a convertir-se en vilatà. Atent als corrents europeus de l'època de la Restauració, Esnaola esdevé cercador, no només d'un estil personal, sinó també d'una veritable música nacional a través d'un projecte estètic clarament definit. Personalment, ignorava la realitat musical argentina. El descobriment inesperat d'aquest recull de cançons per a soprano i pianoforte (l'original d'Esnaola), m'ha obert una apassionant finestra a un nou món al que intentaré seguir explorant amb la més profunda de les curiositats!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Elena Jáuregi (soprano); Norberto Broggini (piano)
AMAZON: Romanticismo Musical en el Rio de la Plata

IMSLP: Juan Pedro Esnaola (1808-1878)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: No disponible

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!