Temps canviant, obra de Gustave Leonhard de Jonghe, pintor belga contemporani de L. Farrenc
Louise Farrenc (1804-1875) compositora i pianista francesa nascuda a París. De tornada a França i no precisament de la mà del més que probable defenestrat Sarkozy, fem-ho amb una companyia sensiblement més amena i agradable. Farrenc, intèrpret i professora reputada amb el piano, és una de les figures femenines més importants del romanticisme francès i probablement de tot el segle XIX, amb el permís de Clara Schumann. I revisant l'hemeroteca d'aquest espai he trobat, de forma quasi inesperada, que de Farrenc ja n'havia parlat... a vegades la memòria és cruel amb un mateix. Concretament, n'havia parlat en relació a la seva fascinant simfonia número 3 en Sol menor Op. 36. D'ella aleshores en parlàvem en relació a la seva biografia la qual estava lligada als grans noms de l'escena musical europea de principis del XIX. De fet, en el seu bagatge consten mestres de la talla de Hummel, Moscheles i Reicha. Pesos pesants de la música i que, inevitablement, van proporcionar la part més acadèmica a una artista integral que va escriure gran quantitat de música de cambra així com una sèrie de simfonies i unes poques cantates. De Farrenc, autora d'un romanticisme i d'una creativitat inqüestionables, m'agradaria recuperar una autèntica joia de cambra. Dos instruments, violoncel i piano en conjunció dinàmica en aquesta sonata primera Op.46 escrita l'any 1861. D'un cert dramatisme cromàtic ens parla dolçament en record i en agraïment dels grans mestres clàssics que, d'alguna forma indirecta, ella n'havia format part si més no al llarg del seu aprenentatge. Una artista que va viure en un entorn de reconeixement i d'admiració tot i que va tenir la desgràcia que poc després de la seva mort, i per causes alienes a la seva voluntat, quedés en el cementiri dels records musicals. Per sort la memòria, tot i ser de comportament erràtic, ens dóna alegries com la d'avui on persones que en un exercici de memòria i de justícia atemporal ens delecten amb un tresor com aquest d'una autora que, tot i romandre a l'ombra, torna a l'escenari amb la força suficient per atipar-nos de joia!
A la interpretació Iris van Eck al violoncel i Arielle Vernède al piano.
Gaudiu i compartiu!
Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):
SPOTIFY: Allende Vernede – Works For Cello And Piano By Women Composers
Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina