Obra de Camile Pissarro (1830-1903), pintor francès
- Recordatori de Giaocchino Rossini -
En el dia de la commemoració del seu 145è aniversari de decés
Parlem de Pintura...
Camille Pissarro (Saint Thomas, 10 de juliol de 1830 - París, 13 de novembre de 1903) va ser un pintor impressionista francès. Camille Pisarro va ser el menys espectacular dels impressionistes perquè és un pintor més tonal que colorista. Tot i això, és considerat el degà de l'Impressionisme, en haver tingut un important paper com a consciència moral i guia artístic. Jacob Abraham Camille Pissarro va nàixer a Saint Thomas, llavors una colònia danesa a les Antilles, essent fill de Rachel, dona d'ascendència criolla, i Frederick Pissarro, d'ascendència judeoportuguesa. El 1852 va viatjar a Caracas, acompanyat del seu mestre, el pintor danès Fritz Melbye, on va dedicar-se plenament a la pintura, realitzant paisatges i escenes de costums. Però va tornar a Saint Thomas per a ajudar en el comerç dels seus pares. L'any 1855 es trasllada a París, on afrancesa la pronúncia del seu cognom i ingressa a l'Escola de Belles Arts i a l'Acadèmia de Jules Suisse. Estudia amb el paisatgista francès Camille Corot, i fa amistat amb Claude Monet, Cézanne i Guillaumin. Claude Monet i Pissarro van coincidir a Londres, on van conèixer Durand-Ruel (1831-1922), qui va esdevenir a partir d'aquest moment el marxant "oficial" del grup. Pissarro i Monet van fer a Londres estudis d'edificis embolcallats de boires. El seu estil en aquesta època és bastant tradicional. Se l'associa amb l'Escola de Barbizon, tot i que passat algun temps decideix integrar-se en l'impressionisme.
En tornar a França després de la seva estada a Londres, participa plenament en el moviment impressionista, sent cofundador del mateix i l'únic que participa en les vuit exposicions del grup (1874-1886). Durant la Guerra francoprussiana, (1870-1871), torna a residir a Anglaterra, on estudia l'art anglès i en especial els paisatges de William Turner. Durant els anys 80 experimenta amb el Puntillisme. Produeix escenes rurals de rius i paisatges; escenes dels carrers a París com El carrer Saint-Honoré després del migdia, efecte de pluja (1897, Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid), Le Havre i Londres. Atret per la terra, va pintar la vida rural francesa, en particular paisatges i escenes representant persones treballant en el camp. Del període anomenat de Pontoise (1872-1884, aproximadament) daten les seves millors obres inspirades en Monet i Cézanne: La collita a Montfoucault (1876), Els sostres vermells (1877), Primavera a Pontoise (1877). Després d'un període neoimpressionista, torna al lirisme i a l'esplendor cromàtic de l'impressionisme. També són famoses les seves escenes de Montmartre. L'any 1895, un empitjorament de la malaltia ocular que patia l'obliga a pintar paisatges urbans de París des de la finestra de casa seva: Avinguda de l'Òpera, Jardí de les Tuileries i Efecte de neu. L'obra de Pissarro, que comprèn tots els gèneres, està representada al Museu d'Orsay de París i a quasi tots els museus d'art modern del món. A Catalunya és representat al Museu de Montserrat. Va tenir com a alumnes Paul Gauguin, Paul Cézanne, el seu fill Lucien Pissarro i la pintora impressionista nord-americana Mary Cassatt. Va morir a París el novembre de 1903.
Font: En català: Camile Pissarro (1830-1903) - En castellano: Camile Pissarro (1830-1903) - In english: Camile Pissarro (1830-1903) - Altres: Camile Pissarro (1830-1903)
Parlem de Música...
Alumne del Liceu Musical de Bolonya des del 1806, és en aquesta institució on va tenir com a mestre de contrapunt al pare Mattei i on va entrar en contacte amb la producció simfònica dels clàssics vienesos Mozart i Haydn els quals exercirien una notable influència en la fisonomia instrumental de les seves populars òperes, d'una riquesa tímbrica i de recursos (els cèlebres i característics crescendi rossinianos) desconeguts a la Itàlia del seu temps. Després de diverses òperes escrites segons el model seriós (Demetrio i Polibio, Ciro in Babilonia), ja en decadència, i bufo (La cambiale di matrimoni, l'Inganno felice), sense excessives innovacions, el geni de Rossini va començar a manifestar-se en tota la seva grandesa a partir del 1813, any de l'estrena d'Il signor Bruschino. Dotat d'una gran facilitat per a la composició, els títols van anar succeint un darrere l'altre sense pausa (va arribar a estrenar fins a quatre obres en el mateix any). A París, ciutat en la qual es va establir el 1824, va compondre i va donar a conèixer la que seria la seva última partitura per a l'escena, Guglielmo Tell (1829). Malgrat el seu èxit, el compositor va abandonar per complet, amb trenta-set anys i per raons desconegudes, el cultiu de l'òpera. Va morir a Passy el novembre de 1868.
Font: En català: Gioacchino Rossini (1792-1868) - En castellano: Gioacchino Rossini (1792-1868) - In english: Gioacchino Rossini (1792-1868) - Altres: Gioacchino Rossini (1792-1868)
Parlem amb veu pròpia...
Informació addicional...
RECICLASSICAT: ROSSINI, Gioacchino (1792-1868)
AMAZON: Christian Ivaldi – Le salon de Rossini
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaMagnifico¡¡¡
ResponEliminaGracias! Es Rossini... :-)
Elimina