divendres, 22 de novembre del 2013

SULLIVAN, Arthur Seymour (1842-1900) - The Church Music

William Holman Hunt - Christ and the two Marys (c.1847)
Obra de William Holman Hunt (1827-1910), pintor anglès (1)


- Recordatori d'Arthur Sullivan -
En el dia de la commemoració del seu 113è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

William Holman Hunt (Londres, 2 d'abril de 1827 - Londres, 7 de setembre de 1910) va ser un pintor britànic i un dels fundadors de la Germanor Prerafaelita. Tot i estudiar a la Royal Academy of Arts, va rebutjar l'estil imposat pel seu fundador, Sir Joshua Reynolds. Va fundar en 1848, juntament amb Dante Gabriel Rossetti i John Everett Millais, la Germanor Prerafaelita, associació que propugnava una tornada a l'espiritualitat i sinceritat de l'art, menyspreant la pintura acadèmica, que consideraven una mera repetició de clixés. Per a això, proposaven inspirar-se en els primitius italians i flamencs del segle XV, anteriors a Rafael. Les obres de Hunt no van tenir al principi massa èxit, sent qualificades per la crítica de lletges i pobrement executades. En els començaments de la seva carrera el seu interès pel realisme el va dur a pintar diversos quadres que reflectien escenes de la vida quotidiana tant en el camp com en la ciutat, tals com Pastor veleidos (The Hireling Shepherd, 1851) o El despertar de la consciència (The Awakening Conscience,1853). La fama li va arribar amb les seves obres de temàtica religiosa, com La llum del món (The Light of the World). Va viatjar a Palestina amb l'objecte de documentar-se sobre el terreny per a realitzar obres religioses com El boc expiatori (The Scapegoat, 1854), Crist trobat en el temple (The Finding of the Saviour in the Tempere, 1860) i L'ombra de la mort (The Shadow of Death, 1873), així com per a pintar diversos paisatges de religiosos. Totes les seves pintures concedien una gran atenció al detall i mostraven un color viu i un elaborat simbolisme religiós, sovint inspirat en els textos bíblics. El seu treball va rebre la influència dels escrits de John Ruskin i Thomas Carlyle; com ells, Hunt creia que el món podia ser desxifrat com un sistema de signes visuals. Per Hunt, la tasca de l'artista consistia a revelar la correspondència entre signe i realitat. De tots els components de la Germanor Prerafaelita, va ser Hunt el que va mostrar més fidelitat als seus plantejaments al llarg de tota la seva vida. Va morir a Londres el setembre de 1910.

Font: En català: William Holman Hunt (1827-1910) - En castellano: William Holman Hunt (1827-1910) - In english: William Holman Hunt (1827-1910) - Altres: William Holman Hunt (1827-1910)


Parlem de Música...

Sir Arthur Seymour Sullivan (Lambeth, Londres, 13 de maig de 1842 - Londres, 22 de novembre de 1900) va ser un compositor britànic famós per les seves òperes còmiques escrites en col·laboració amb el llibretista de la mateixa nacionalitat William Gilbert. Aquestes obres i la mostra que van crear (barreja de paròdia, burla i sàtira) van rebre el nom d'òperes savoy ja que van estrenades, diverses d'elles, al Teatre Savoy de Londres. Va néixer el 13 de maig de 1842 a Londres, va estudiar a la Royal Academy of Music d'aquesta ciutat, al Conservatori de Leipzig i amb el seu pare, Thomas Sullivan, director d'orquestra i professor de clarinet. Sullivan va ser nomenat organista de l'església de Sant Miquel de Londres el 1861. El 1862 va escriure la música per a l'obra La tempesta de William Shakespeare, el que li va valer una gran reputació. El 1866 va ser nomenat professor de composició de la Royal Academy of Music de Londres. La primera òpera còmica de Sullivan, Cox and Box (1867) va posar de relleu el seu notable talent. El 1871 va conèixer a Gilbert i tots dos van començar una fecunda col·laboració que va durar 25 anys. Junts van produir 14 òperes còmiques, entre les quals cal citar Trial by Jury (1875), HMS Pinafore (1878), The Pirates of Penzance (1879), The Mikado (1885), The Yeomen of the Guard (1888) i The Gondoliers (1889).

Arthur Sullivan conducting his oratorio ''The Golden Legend'' at the Leeds Festival, 1886. Image printed in, and scanned and cropped from, ''Illustrated London News'', 23 ~October 1886, p. 421.
Arthur Sullivan dirigint el seu oratori ''The Golden Legend'' al Festival de Leeds de 1886, extret de ''Illustrated London News'', 23 d'octubre de 1886, p. 421. (2)

Des del punt de vista musical les òperes de Gilbert i Sullivan estan considerades com les millors òperes còmiques escrites en llengua anglesa. Sullivan tenia un do especial per la melodia i per la paròdia musical, especialment d'estil barroc com ara l'òpera italiana i el madrigal isabelí anglès. A més va crear nous tipus d'escenaris còmics musicals i un tipus de cançó especial que consistia en una melodia lleugera dins d'una gamma vocal limitada amb la recitació d'un text llarg i ràpid. Entre les seves últimes obres es troba la cantata popular The Golden Legend (1886), un Te Deum (1897), la gran òpera Ivanhoe (1891) i cançons entre les que destaquen les escrites per uns poemes de Shakespeare i la famosa "Onward! Christian Soldiers" (1872) i "The Lost Chord" (1877). Sullivan va morir el novembre de 1900 a Londres.


Parlem amb veu pròpia...

La realitat d'Arthur Sullivan em supera, no l'he escoltat mai i em reafirma clarament en un fet innegable. L'enorme i inacabable feina que em queda pendent per seguir coneixent, descobrint i ampliant, no té límits ni horitzons. De sobte, mirant efemèrides commemoratives vaig llegir un nom, el de Sullivan el qual coneixia per referències però no pel seu art. La coincidència, així mateix, ha fet que en parli en nom de la seva música religiosa de la qual, també, en desconeixia absolutament la seva existència. El resultat, majúscul, meravellós, escandalosament celestial. Personalment, les emocions que la música és capaç de transmetre són úniques i la sintonia que el meu esperit agnòstic va sentir a l'escoltar The Church Music de Sir. Arthur Sullivan per a cor i orgue no es pot reflectir en paraules, s'ha de viure. Els exemples que escoltarem, com el Te Deum en Re major, Sing o Heavens, Who is like unto the Thee o el Jubilate Deo, no fan sinó ratificar un art coral esplèndid, etern i transcendent. Perquè no dubto que aquesta era la filosofia subjacent del missatge de Sullivan, la de traspassar el cos per a situar-nos cara a cara amb l'esperit. Ara bé, em resulten familiarment i geogràficament properes als himnes litúrgics, que ja hem escoltat, de Boyce, Wesley o, fins i tot, de Billings. En seguirem parlant ja que la tradició coral anglesa és, simplement i per història, màgica i deliciosa!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...


Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib

1 comentari:

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)