divendres, 10 de juny del 2016

MENDELSSOHN, Felix (1809-1847) - Te Deum

Genaro Pérez Villaamil - The Chapel of the Benavente Family in Medina de Rioseco (1842)
Obra de Jenaro Pérez Villaamil (1807-1854), pintor espanyol (1)




Parlem de Pintura...

Jenaro Pérez Villaamil (Ferrol, 3 de febrer de 1807 - Madrid, 5 de juny de 1854) va ser un pintor espanyol i el més gran mestre espanyol del paisatgisme pintoresc romàntic. Va ingressar de ben petit a l'Acadèmia Militar de Santiago de Compostel·la però gràcies al trasllat de la seva família a Madrid va canviar la milícia pels estudis literaris. El 1919 va ser ferit en la lluita contra les tropes absolutistes del rei Ferran VII i va ser traslladat a Cadis com a presoner de guerra, sent allà on va començar a desenvolupar les seves qualitats artístiques. El 1830 va viatjar a Puerto Rico on van realitzar la decoració del Teatre Tàpia de Sant Joan. De retorn a Espanya tres anys més tard, va viatjar per Andalusia on va conèixer l'escocès David Roberts, un dels grans mestres del paisatgisme romàntic anglès, qui va marcar definitivament l'estil de Villaamil i la seva concepció del paisatge, destacant-així de la resta dels pintors espanyols del seu temps especialistes en aquest gènere. El 1834 es va establir a Madrid, i un any més tard va rebre el títol d'acadèmic de mèrit, en l’especialitat de Paisatge, a l'Acadèmia de San Fernando, institució de la qual seria nomenat el 1845 tinent director, sent a més fundador del Liceu Artístic i Literari de Madrid. En els anys següents els nomenaments es van succeir fins assolir el de pintor honorari de cambra de la reina Isabel II, per a qui va realitzar algunes de les obres mestres. Entre el 1840 i el 1844 va viatjar per l'estranger visitant Bèlgica i Holanda, països en els quals va realitzar nombrosos quadres de petit format, aquarel·les i dibuixos de les seves ciutats i monuments, romanent durant força temps a París, on va iniciar la publicació de la seva Espanya artística i monumental, la col·lecció litogràfica de vistes monumentals de ciutats espanyoles més important d'aquest gènere realitzada per un artista espanyol, i esplèndid testimoni de la concepció monumental i pintoresca del viatge en el món romàntic. En tornar a Espanya va ser nomenat cavaller de l'ordre de Carles III i de la de Leopold de Bèlgica, rebent així mateix la Legió d'Honor francesa. A partir d’aleshores, va viatjar intensament per terres espanyoles per recollir noves vistes per les seves obres, morint a Madrid el juny de 1854. 




Parlem de Música...

Felix Mendelssohn Bartholdy (Hamburg, 3 de febrer de 1809 - Leipzig, 4 de novembre de 1847) va ser un pianista, compositor i director d’orquestra alemany. Fill del banquer Abraham Mendelssohn, i nét del famós filòsof jueu Moses Mendelssohn, van tractar de renunciar a la religió jueva i la seva formació inicial va ser transversal i secular, tot i ser batejats com a luterans el 1816. El 1812 la seva família es va traslladar a Berlín on la seva germana Fanny Mendelssohn, més tard Fanny Hensel, es va convertir en una reconeguda pianista i compositora. Felix, a qui sovint se’l va considerar com el més gran prodigi després de Wolfgang Amadeus Mozart, va començar a rebre lliçons de piano de la seva mare quan tenia 6 anys, i als 7 ja va estar sota la tutela de Marie Bigot a París. A partir del 1817 va estudiar composició amb Karl Friedrich Zelter a Berlín. Va ser allà on probablement va fer la seva primera aparició, amb 9 anys, en un concert públic quan va participar en un recital de música de cambra. També va ser un compositor prolífic ja des de nen, i va escriure la seva primera obra publicada, un quartet de piano, quan tenia 13 anys. Poc després Zelter el va introduir a Goethe la cultura de qui el va marcar profundament. Més tard va ser alumne del compositor i pianista Ignaz Moscheles, amb qui va compartir amistat la resta de la seva vida i qui va reconèixer no obstant que tenia ben poc a oferir-li com a professor. Durant l'adolescència, les seves obres es van realitzar, sovint, en un context de classes altes, de socis d’orquestres privades i d'elits intel·lectuals de Berlín. Va ser en aquell temps que va escriure les seves primeres simfonies. I si bé aquests primers treballs van ser ignorats durant més d'un segle, a partir del segle XX van renéixer de l’oblit.

El 1824, i amb 15 anys, va escriure la seva primera simfonia reconeguda per a gran orquestra, el seu opus 11 en do menor. I als 16 anys va escriure el seu famós Octet per a cordes en Mi bemoll major, el primer treball en què va demostrar el seu geni i, juntament amb la seva música de El somni d'una nit d'estiu de Shakespeare, que va escriure un any després, la més coneguda de les seves primeres obres. El 1827 va estrenar la seva primera òpera, Die Hochzeit des Camacho. El 1829 va realitzar la seva primera visita a Anglaterra on Moscheles, resident a Londres, el va introduir en els cercles musicals influents. Allà va tenir un èxit immediat tant gràcies a la realització de la seva primera simfonia com tocant el piano en concerts públics i privats. En visites posteriors es va reunir amb la reina Victòria i el seu marit el príncep Albert, ambdós grans admiradors de la seva música. Els viatges successius a Anglaterra van inspirar Mendelssohn en diverses de les seves obres, com la famosa Simfonia Escocesa. Va ser allà on també va estrenar, el 1846, el seu oratori Elies. El 1835 va ser nomenat director de la Gewandhaus de Leipzig, sent un càrrec molt important per a ell ja que va sentir per primera vegada l’estima sincera dels alemanys procurant aportar el seu geni i creativitat en la vida musical del seu país. Reconegut arreu, el rei de Prússia va tractar d’atreure’l a Berlín sense èxit ja que Mendelssohn va desenvolupar la seva vida musical a Leipzig i el 1843 va fundar el Conservatori de la ciutat. En general, la vida personal de Mendelssohn va ser convencional. El seu matrimoni amb Cécile Jeanrenaud, del març de 1837, va ser aparentment feliç i la parella va tenir cinc fills. Alhora, va desenvolupar altres facetes artístiques sent un pintor consumat d’aquarel·les i un hàbil escriptor. Tanmateix, Mendelssohn va patir una salut precària en els darrers anys, probablement agreujada per problemes nerviosos i per un excés de treball, i que va decaure críticament degut a la mort de la seva germana Fanny el maig de 1847 fins el punt que Felix va morir el novembre d’aquell mateix any a Leipzig.

Font: En català: Felix Mendelssohn (1809-1847) En castellano: Felix Mendelssohn (1809-1847) In english: Felix Mendelssohn (1809-1847) - Altres: Felix Mendelssohn (1809-1847) 



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

A vegades penso en tots aquells músics que van patir una mort sobtada i m’imagino com seria el seu repertori si l’infortuni no s’hagués creuat en les seves vides. Mozart, Schubert, Arriaga o Mendelssohn, per citar els més coneguts, van abandonar prematurament aquest món però abans de fer-ho van deixar un llegat difícilment superable. I en el cas de Mendelssohn, traspassat als 38 anys, la genialitat va assolir quotes realment inimaginables. Alhora, el seu perfil d’intel·lectual transversal i total, amb amplitud de coneixements en disciplines dispars i amb un ferm compromís tant cultural com moral, el van convertir en una de les personalitats més fascinants de la història de la civilització. Com a compositor va viure en la permanent excel·lència tant per la formalitat, acadèmia i precisió com per la desbordant creativitat o la innata curiositat, elements que va ser capaç d’integrar a la perfecció en la majoria de les seves obres. I si bé al seu temps va ser celebrat i elevat al cel en centenars d’ocasions el cert és que algunes de les seves partitures van romandre inèdites en vida o fins i tot en l’oblit pocs anys després de la seva mort. I d’aquestes cal destacar precisament la cinquantena d’obres corals que va escriure de les quals únicament els dos oratoris, Elies i Sant Pau, i la seva solemne Simfonia-Cantata, van resistir la dura competència de l’època. Les restants, tot i gaudir d’un fugaç ressò, ràpidament van quedar apaivagades i oblidades fins als nostres dies en què el Mendelssohn més coral ha renascut amb tota la vigorositat que sens dubte mereix.

En aquest sentit, Mendelssohn va treballar amb pulcritud i va fer gala d’una virtut que al final remarcaré ja que va ser determinant per entendre l’essència del seu geni. En qualsevol cas, tot i la formació secular que va rebre, Mendelssohn va mostrar una especial atenció per la música religiosa ja fos per l’església protestant, per l’església romana, i en llatí, o pels luterans alemanys. Aquesta diversitat ja ens traça un perfil de profunda espiritualitat i alhora sensibilitat per les diferències de discurs i d’arguments entre congregacions. L’exemple, clarivident, el Te Deum d’avui que va compondre quan tenia 17 anys, és a dir, el 1826, en un any en què precisament havia sorprès al món amb dues obres mestres, l’Octet de cordes i la música incidental per al Somni d’una nit d’estiu. Per tant, la joventut de Mendelssohn no va ser una frontera a l'hora d'escriure una de les seves primeres grans obres corals religioses. De fet, des de l’inici de l’obra es pot observar el domini complet i precís de l’escriptura coral en un Te Deum que defuig l’opulència orquestral per tal de potenciar les veus limitant la instrumentació a tres efectius de caràcter barroc com són el violoncel, el contrabaix i l'orgue. Un Te Deum en llatí i en què la imponent obertura inicial també l’escoltarem en el final solemne. I com deia prèviament, la virtut de la seva obra coral va ser la dualitat d'escoltar Bach i Mendelssohn alhora, sense marge d’error possible. Perquè en definitiva, quan un compositor assoleix la marca d’estil pròpia automàticament el seu geni es transforma en immortal. I Mendelssohn, evidentment, ho és i ho serà!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Péter Sirák (organ); Budapest Bach Chorus; István Ella
SPOTIFY: MENDELSSOHN, F. - Te Deum



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

1 comentari: