POHLE, David (1624-1695) - Geistliche Musik

Obra de Petrus Christus (c. 1415-c. 1473), pintor flamenc (1)

- Recordatori de David Pohle -

En el dia de la commemoració del seu 318è aniversari de decés

---

Parlem de Pintura...

Petrus Christus (Baarle-Hertog, ca. 1410/1415 - Bruges, ca. 1472/1473) fou un pintor de l'escola dels primitius flamencs, actiu a Bruges des del 1444. Els temes de la seva obra se situen dins de les obres religioses i profanes. Tot i ser considerat un seguidor de l'estil de Jan van Eyck, no va coincidir amb ell a Bruges, on va arribar després del 1441, data de la mort del mestre. L'obra de Christus pren com a fonts, entre d'altres, a Robert Campin i Roger van der Weyden, si bé el seu gran inspirador va ser Jan van Eyck, de qui va mantenir l'espai i el volum mentre restava importància a la continuïtat rítmica i la precisió lineal, reduint les complexitats del model cap a superfícies planes i simples. Va fer servir un llenguatge més planer i casolà, assequible per aquells que, com ell, provenien del nord menys desenvolupat. Christus va dotar les seves figures d'una tímida profunditat introspectiva. Va fer una aportació molt important amb la correcta utilització de la perspectiva lineal, amb un únic punt de fuga central, aconseguint la representació d'un espai pictòric lògic. Va ser el primer dels primitius flamencs en ­utilitzar aquest tipus de perspectiva. Fill d'un pintor anomenat Pierre que el va introduir a la pintura. Quan Christus va arribar a Bruges, la ciutat s'estava recuperant econòmicament després d'uns anys d'agitació política entre 1436 i 1440, una revolta castigada amb duresa després de la qual, Bruges, va tornar a estar sota el favor del seu sobirà, el duc Felip el Bo de Borgonya. Entre els anys 1458 i 1463, junt amb la seva esposa Gaudicine es varen unir a la honorable Confraria de l'Arbre Sec, que comptava entre els seus membres amb els ducs de Borgonya i les famílies aristocràtiques de la ciutat. A finals dels anys 1460, Christus es va unir també a la Confraria de nostra Senyora de les Neus i del Gremi de Sant Lluc de Bruges, certament, és un indici del seu elevat estatus a la societat de Bruges i una fórmula d'aconseguir encàrrecs importants. Un d'aquests va ser el 1463, quan amb un altre mestre pintor varen estar encarregats de supervisar la construcció de dos pilars gegantins utilitzats com a quadres vivents durant l'entrada triomfal de Felip el Bo a la ciutat. Petrus Christus va ser el mestre amb els encàrrecs més importants de Bruges entre la mort de Van Eyck i l'arribada de Hans Memling el 1465.

Quan l'obra de Christus va ser redescoberta al segle XIX, va ser considerada eclèctica i derivada de Jan van Eyck considerant-lo un continuador del seu taller, confonent sovint les seves pintures amb les del mestre. Tot i la influència de Van Eyck, Christus no va ser el seu alumne, ja que va arribar a Bruges el 6 de juliol de 1444 per a adquirir la ciutadania, tres anys després de la mort de Van Eyck. Si hagués estat un alumne actiu del taller Van Eyck a Bruges el 1441, hauria rebut la seva ciutadania automàticament després del període normal d'un any i un dia. De fet, es creu que va aprendre del seu pare Pierre. Va treballar gairebé sempre per encàrrec de la noblesa, la burgesia i les autoritats eclesiàstiques, amb obres de devoció, retaules, representacions de sants i retrats de comitents. Christus va haver de trobar el seu propi estil sense caure en els trets que Rogier van der Wyeden, deu anys més gran, havia incorporat dels fundadors Van Eyck i, especialment, Campin. Als retrats va desenvolupar un estil molt innovador, representant al personatge en un interior realista en comptes de fer-ho sobre un fons pla. També les seves primeres obres, com el Retrat d'un cartoixà, Sant Eloi al seu taller o el Retrat d'Edward Grimston, destaquen pels seus rostres allargats i durs, amb un nas prominent sobre el pla del rostre. Del mateix estil es poden considerar els rostres de La Lamentació de Brussel·les, obra en què el cap de Josep d'Arimatea està tractat d'igual forma al de sant Josep de L'Anunciació de la Gallery de Washington. Christus es va decantar per mantenir l'espai i el volum eyckians, mentre restava importància a la continuïtat rítmica i la precisió lineal, reduint les complexitats del model Van Eyck a superfícies planes i simples. Va transformar el llenguatge dels mestres a un nivell més planer i casolà, sense actituds heroiques i assequible per aquells que, com ell, provenien del nord menys desenvolupat. Lluny de considerar-se un treball inferior, Christus va dotar les seves figures d'una tímida profunditat introspectiva; les llums i ombres actuen amb llibertat assumint el caràcter de valors autònoms en lloc de descriure la forma i la textura. Va deixar d'aplicar la complexa simbologia religiosa amagada en els detalls del les obres dels seus predecessors, un signe de clara modernitat. Va fer una aportació molt important amb la correcta utilització de la perspectiva lineal, amb un únic punt de fuga central, aconseguint la representació d'un espai pictòric lògic. Va ser el primer dels primitius flamencs en ­utilitzar aquest tipus de perspectiva.

Font: En català: Petrus Christus (c. 1415-c. 1476) - En castellano: Petrus Christus (c. 1415-c. 1476) - In english: Petrus Christus (c. 1415-c. 1476) - Altres: Petrus Christus (c. 1415-c. 1476)

---

Parlem de Música...

David Pohle (Marienberg, 1624 - 20 de desembre de 1695) va ser un compositor alemany barroc. Va néixer en una família de Stadtpfeifer. Amb el seu germà Samuel Pohle es va unir, com a instrumentista, a la capella del Duc Christian de Saxònia-Merseburg. Des del 1650-1652 està documentat que va romandre a Kassel, Alemanya. El 1653 es trasllada a la cort de Gottorfer a Schleswig. En un registre baptismal de l'any 1660 se'l anomena amb el nom de "Príncep-Mestre principal de concerts de Magdeburg". Com a molt tard, el 1661, ja està treballant activament com a Kapellmeister a la cort del duc August von Halle-Weissenfels. Des del 1674 fins el 1677, també va treballar a la cort del segon fill del duc a Weissenfels i Zeitz. Des del 1678 fins el 1682 va ser mestre de capella a Zeitz. Des del 1682 fins a la seva mort el 1695 va exercir com Kapellmeister a Merseburg.

Vista de Marienberg, obra de Matthäus Merian (1593-1650), gravador suís (2)

Les composicions antigues que es conserven de la seva ploma són cançons estròfiques de les odes poètiques de Paul Fleming, que estan dedicades al Landgrave d'Hesse-Kassel. En les seves obres sacres vocals, la influència prové d'Heinrich Schütz. Entre el 1663 i el 1664 va escriure cantates per a tot l'any de l'església. Pohle és un dels nexes que expliquen la història musical existent entre Heinrich Schütz i Johann Sebastian Bach ja que les obres vocals de Pohle proporcionen informació sobre el desenvolupament de la cantata de l'església protestant. Pel que fa a la música instrumental, va manifestar una preferència pels registres mitjans i baixos, sobretot amb la forma. Malgrat la modesta escala d'obres és recognoscible el seu estil únic. Malauradament, ni una sola de les seves obres va ser publicada durant la seva vida. Moltes de les seves composicions es van perdre. Les obres completes de Pohle només han sobreviscut en manuscrit i moltes s'han perdut. Alguns treballs han estat parcialment transcrits només en els últims anys. Va compondre obra instrumental, sacre i secular, entre ella, diverses òperes amb texts del llibretista i poeta David Elias Heidenreich.

Font: En català: No disponible - En castellano: David Pohle (1624-1695) - In english: David Pohle (1624-1695) - Altres: David Pohle (1624-1695)

---

Parlem amb veu pròpia...

Novament, fem parada al segle XVII alemany per a descobrir-ne un dels autors situats entre dues esferes, la de Schütz i la de Bach. En aquest període, que engloba dos terços del segle XVII, existeix tota una generació de compositors d'una contrastada qualitat musical que, molt sovint i per la fulgurant llum de Bach, han passat injustament desapercebuts. De la vida de Pohle poc en sabem, no obstant, les escriptures biogràfiques ens informen d'un detall important, que el seu mestre va ser Heinrich Schütz padrí, alhora, del seu fill. Pohle, tot i el títol de l'entrada del dia d'avui, va ser principalment un instrumentista, probablement violinista, un detall que no podem certificar. Geogràficament situat al Nord d'Alemanya, va produir una gran quantitat de música que, inexplicablement i en vida del seu creador, no es va publicar. Aquest fet ha determinat, en bona part, la seva poca presència en manuscrits descriptius de l'època. Les obres que avui escoltarem, recuperades en primícia pels alemanys de Carus, són un testimoni històric que ens contextualitzarà els orígens de la cantata religiosa protestant. Per altra banda, també podrem escoltar algunes de les sonates instrumentals riques en matisos i detalls d'un virtuosisme barroc fascinant. Diligam te Domine, In te Domine speravi i Benedicam Dominum, juntament amb la Sonata à 6, No. 24, la Sonata à 3, No. 29 i la Sonata à 6, No. 23 seran les obres que podrem escoltar de Pohle. Hem de dir en favor d'aquesta edició monogràfica que la interpretació, tan solista com instrumental, és impecable i d'una qualitat contrastada que, pels que coneixem i admirem aquesta discogràfica, no ens sorprèn. Un descobriment emocionant, que dimensionarà encara més els antecedents de Bach i que ens ajudarà a entendre el per què la música barroca alemanya és una de les meravelles de la humanitat!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Monika Mauch (soprano); David Erler (alto); Hans Jörg Mammel (tenor); L’arpa festante; Rien Voskuilen
LAQUINTADEMAHLER: David Pohle - Wie der Hirsch schreyet (Musica sacra)

IMSLP: No disponible

CPDL: No disponible

SPOTIFY: Anonymous – Pohle, D.: Vocal and Chamber Music

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!