CACCINI, Giulio (1551-1618) - Le Nuove Musiche

Obra de Peter Paul Rubens (1577-1640), pintor flamenc (1)

- Recordatori de Giulio Caccini -

En el dia de la commemoració del seu 395è aniversari de decés

---

Parlem de Pintura...

Peter Paul Rubens (Siegen, Westfàlia, 28 de juny del 1577 - Anvers, 30 de maig del 1640), va ser un diplomàtic i el pintor barroc més popular de l'Escola Flamenca. El seu estil exuberant emfasitzava moviment, color i sensualitat. Va tractar tota classe de temes pictòrics, de religió, d'història, de mitologia clàssica, escenes de caça, retrats, així com il·lustracions per a llibres i dissenys per a tapisseries. Va ser molt prolífic en la producció d'obres; es calcula que va arribar a pintar uns 3.000 quadres gràcies, en part, als membres del seu taller que, pel que sembla, treballaven en cadena. Van ser deixebles seus Jacob Jordaens i Anton van Dyck. Dominava diverses llengües, va ser un gran humanista i un bon diplomàtic. El 1591 va iniciar el seu aprenentatge en el taller de Verhaecht. Amb van Noort aprengué la tècnica pictòrica, que l’adreçà molt aviat a Itàlia (1600). Aquest viatge l’endinsà en l’òptica plàstica italiana on alguns dels seus il·lustres pintors el marcaren profundament. A les seves primeres obres és palès un fort eclecticisme estilístic. Havent tornat a Anvers (1609), fou nomenat pintor de cambra i es casà amb Isabella Brandt. La seva cotització artística era forta i es veié necessitat de col·laboradors: Frans Snyders i Peter de Vos per a les natures mortes; Wildens i Van Uden per als paisatges. Pel que fa a les composicions amb figures, Van Dyck fou el seu millor col·laborador. Molt vinculat a la Companyia de Jesús, les seves obres són un clar exponent de les idees contrareformistes, tant a nivell formal com ideològic. De l’any 1627 al 1630, essent conseller d’Isabel Clara Eugènia, estigué a la cort de Madrid, on conegué Velázquez i realitzà un nombre considerable d’obres personals i còpies de Ticià. 

El 1629-30 anà a Londres, on negocià la pau entre Espanya i Anglaterra i fou nomenat Sir per Carles I. Retirat de la política aquest mateix any i morta la seva primera esposa, tornà a casar-se amb la jove de setze anys Hélène Fourment, que esdevingué la seva model preferida. S'establí a Anvers fins a la seva mort. Hom pot plantejar-se l’art de Rubens des de tres punts de vista: formal, estètic i ideològic. Des del punt de vista formal Rubens assoleix la perfecció compositiva mitjançant la interrelació de les formes, els colors i les llums. Les Tres Gràcies (Museo del Prado) i El rapte de les filles de Leucip (Alte Pinakothek, Munich) són una bona mostra d’aquesta manera de fer. Des del punt de vista estètic, Rubens representa un clar enfrontament amb referència als models actuals estètics. Les seves formes femenines, arrodonides i plenes, i el seu horror vacui contrasten amb els models estilitzats i la ideologia racionalista predominants actualment. Ideològicament, la seva obra és al servei d’un poder totalitari de l’Església, malgrat que la major llibertat de Flandes li permet d’excel·lir per damunt de l’obscurantisme imperant a la resta dels països catòlics. És obvi, doncs, que l’estudi de la seva obra s’ha de fer valorant la seva contribució en l’aspecte compositiu i la seva adequació als models ideològics imperants. La historiografia de l’art, considerant en excés el valor sociològic i ideològic amb menyspreu del formal, ha subvalorat la contribució d’aquest artista a la història de l’art. Un estudi profund porta a considerar Rubens la culminació de l’evolució estilista del Ticià i el màxim exponent d’allò que, segons Wölfflin, és el barroc.

Font: En català: Peter Paul Rubens (1577-1640) - En castellano: Peter Paul Rubens (1577-1640) - In english: Peter Paul Rubens (1577-1640) - Altres: Peter Paul Rubens (1577-1640)

---

Parlem de Música...

Giulio Caccini (Roma, 8 d'octubre de 1551 - 10 de desembre de 1618) fou un compositor del Barroc italià. Fou deixeble d'Escipió della Palla, i el 1564 passà a Florència, on va obtenir una plaça de cantor en la capella de música del gran duc de Toscana, i el 1604 a París, retornant després a Florència, on morí. Durant força temps ha estat considerat com l'inventor del cant recitatiu i com el creador de l'òpera moderna, que amb el temps es convertiria en l'actual drama líric, portat al seu més alt grau per Richard Wagner, però, en realitat, aquesta gloria només li correspon a mitges, car abans que ell, Pieri, i també Cavaliere, havien donat a conèixer llurs assaigs en aquest gènere. No se li pot discutir l'honor d'haver donat justa expressió al cant dramàtic, fent-lo correspondre amb el text literari, fins al punt que un eminent crític, coetani seu, li deia que era el pare d'un nou gènere, d'un cant recitat, noble i superior als cants populars, que no permuta ni altera les paraules que els pren la vida i el sentiment, sinó que, pel contrari, els augmenta, afegint-hi més anima i més força. Caccini no coneixia gaire la part científica del seu art, però restava admirablement dotat pel sentiment melòdic, i tenia sobretot una rara intuïció dramàtica, i d'aquí que una associació, composta de nobles afeccionats i d'artistes, creada per a intentar la restauració de la declamació musical grega aplicada al drama, és fixes en ell. Abans de llençar-se al teatre, escriví alguns assaigs que assoliren el més complert èxit, i quan donà al públic llur Combattimento d'Apolline col serpente (1590), havia madurat el seu pla, que introduí una vertadera revolució en l'art musical. Poc temps després l'associació es traslladà de Florència a Roma, i allà compongué, amb col·laboració amb Jacopo Peri, la música de Dafne (1594), d'Ottavio Rinuccini, contribuint en fixar la forma definitiva de la declaració musical o recitatiu. A part de les obres ja mencionades, l'obra que donà fama a Caccini fou Nuove musiche (1601-1608); entre la resta citarem: Euridice, Il rapimento di Cefalo (1597), Fuggliottio musicale (1613), i una continuació de Nuove musiche, titulada Nuove musiche e nuove manieri di ricirverle (1614).

Font: En català: Giulio Caccini (1551-1618) - En castellano: Giulio Caccini (1551-1618) - In english: Giulio Caccini (1551-1618) - Altres: Giulio Caccini (1551-1618)

---

Parlem amb veu pròpia...

De tornada d'una absència obligada, ens centrarem en una figura enigmàtica però important per entendre el madrigal i de retruc l'embrionària òpera. En qualsevol cas, Caccini se'l considera, amb el conseqüent escepticisme històric, el creador del cant recitatiu i de la òpera moderna juntament amb altres autors de menor entitat. Per mi és, i seguirà sent, un gran desconegut ja que no tenia ni remota idea de la seva existència fins pocs dies abans de la jornada commemorativa d'avui. Pel que fa a la música que escoltarem i recuperarem té molt veure amb el madrigal. Le nuove musiche és un conjunt de monodies i cançons per a veu solista i baix continu que Caccini va publicar a Florència, en una primera versió, el juliol de 1602 i en una segona el 1614. És un dels exemples més primerencs i més significatius de la música escrita en l'estil barroc primerenc de la pratica seconda. Conté 12 madrigals i 10 àries. El primer volum estava dedicat a Lorenzo Salviati i la seva data de composició és del febrer de 1601. El segon volum, datat de 1614, està dedicat a Piero Falconieri i és un recull de cançons del poeta Gian Battista Guarini. En la nostra selecció, d'una edició històrica de Jordi Savall amb la veu de Montserrat Figueras, escoltarem, per ordre, les cançons següents:

- Amor ch'attendi (1614)

- Amor, io parto (1601)

- Tu ch'hai le penne (1614)

- Non ha'l ciel (1614)

- Alme luci beate (1614)

- Vedrò 'l mio sol (1601)

- Tutto 'l di piango (1614)

- Dolcissimo sospiro (1601)

- Dalla porta d'oriente (1614)

- Amarilli mia bella (1601)

La introducció d'aquest llibre és probablement la descripció més clara per escrit del propòsit, la intenció i el correcte exercici de la monodia del seu temps. Inclou exemples musicals d'ornaments, per exemple, com un passatge específic pot ser adornat de diferents formes, d'acord a l'emoció precisa que la cantant vol transmetre. Art absolutament barroc i en clara sintonia amb la pintoresca escena de Rubens, un dels pintors que més fàcilment podrem relacionar amb la música de Caccini i, en general, amb la música del Barroc. Quasi 400 anys després de la mort de Caccini, recordar-lo és un mèrit i per nosaltres, com sempre, poder-ne parlar és un autèntic honor!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Montserrat Figueras (1942-2011, soprano); Hopkinson Smith (llaüt, guitarra); Robert Clancy (guitarra, chitarrone); Jordi Savall (viola); Xenia Schindler (arpa)
AMAZON: Caccini: Le Nuove Musiche

IMSLP: Giulio Caccini (1551-1618)

CPDL: Giulio Caccini (1551-1618)

SPOTIFY: Giulio Caccini – Caccini: Le Nuove Musiche

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!