Obra d'autor anònim del segle XVIII, membre de l'escola cusquenya de pintura (1)
- Recordatori de Roque Ceruti -
En el dia de la commemoració del seu 253è aniversari de decés
Parlem de Pintura...
La cèlebre escola de pintura cusquenya o pintura colonial cusquenya, potser la més important de l'Amèrica colonial espanyola, es caracteritza per la seva originalitat i el seu gran valor artístic, resultat de la confluència de dues corrents importants: la tradició artística occidental d'una banda, i l'afany dels pintors indis i mestissos d'expressar la seva realitat i la seva visió del món de l'altra. L'aportació espanyola i, en general, europea, a l'escola cusquenya de pintura es dóna des d'època molt primerenca, quan s'inicia la construcció de la gran Catedral de Cusco. Serà l'arribada del pintor italià Bernardo Bitti, el 1583, el que marca el primer punt i a part en el desenvolupament de l'art cusqueny. Aquest jesuïta introdueix en el Cusco un dels corrents en voga a Europa d'aleshores, el manierisme, en què les principals característiques eren el tractament de les figures de manera una mica allargada i amb la llum focalitzada en elles. Un altre dels grans exponents del manierisme cusqueny va ser el pintor Luis de Riaño, nascut a Lima i deixeble de l'italià Angelino Medoro. El barroc en la pintura cusqueña és sobretot el resultat de la influència del corrent tenebrista a través de l'obra de Francisco de Zurbarán i de l'ús com a font d'inspiració dels gravats d'art flamenc provinents d'Anvers. Marc Ribera, nascut en el Cusco pels vols de 1830, va ser el màxim exponent d'aquesta tendència. Cinc apòstols seus s'aprecien a l'església de Sant Pere, dos al retaule major i un altre en un retaule lateral. El Convent de Santa Caterina guarda La Pietat, i el de Sant Francesc, alguns dels llenços que il·lustren la vida del fundador de l'ordre, que pertanyen a diversos autors. La creixent activitat de pintors indis i mestissos a finals del segle XVII, fa que el terme "Escola Cusquenya" s'ajusti més estrictament a aquesta producció artística.
Aquesta pintura és "cusquenya", d'altra banda, no només perquè surt de mans d'artistes locals sinó, sobretot, perquè s'allunya de la influència dels corrents predominants en l'art europeu i segueix el seu propi camí. Aquest nou art es caracteritza, en allò temàtic, per l'interès per assumptes costumistes com, per exemple, la processó del Corpus Christi, i per la presència, per primera vegada, de la flora i fauna andines. Pel que fa al tractament tècnic, es prescindeix de la perspectiva i es realitzar una fragmentació de l'espai en diverses zones concurrents o en escenes compartimentades. Noves solucions cromàtiques, amb la predilecció pels colors intensos, són un altre tret típic del naixent estil pictòric. La sèrie més famosa de l'escola cusquenya és, sens dubte, la dels setze quadres del Corpus Christi, que originalment van estar a l'església de Santa Anna i ara es troben al Museu d'Art Religiós de l'arquebisbat, excepte tres que estan a Xile. De pintor anònim de finals del segle XVII (alguns investigadors els atribueixen als tallers de Quispe Tito i Pumacallao), aquests llenços són considerats veritables obres mestres per la riquesa del seu colorit, la qualitat del dibuix i l'assoliment dels retrats dels personatges principals de cada escena. Per si fos poc, la sèrie té un enorme valor històric i etnogràfic, ja que mostra en detall els diversos estrats socials del Cusco colonial, així com gran quantitat d'altres elements d'una festa que ja llavors era central en la vida de la ciutat. Tal és la fama assolida per la pintura cusquenya en el segle XVII, que durant la centúria següent es produeix un singular fenomen que, curiosament, va deixar empremta no només en l'art sinó en l'economia local. Ens referim als tallers industrials que elaboren teles en grans quantitats per encàrrec de comerciants que venen aquestes obres en ciutats com Trujillo, Ayacucho, Arequipa i Lima, o fins i tot en llocs molt més allunyats, en els actuals Argentina, Xile i Bolívia.
Font: En català: No disponible - En castellano: Escola cusquenya de pintura - In english: Escola cusquenya de pintura - Altres: Escola cusquenya de pintura
Parlem de Música...
Roque Ceruti (Milà, 1683 - Lima, 1760) va ser un violinista i compositor d'origen italià que va desenvolupar la major part de la seva obra al Perú. Fill de Don Francisco Cheruti i de Donya Mónica Cheruti, va arribar a Lima el 1707 com a director musical del Palau de Govern, al servei del Virrei Marquès Castell dues Rius. És molt significatiu que el primer Virrey del Perú designat pel govern del Borbó Felip V, pensés en un músic italià. Això confirma el notable canvi en el gust espanyol. El mateix sobirà va afavorir l'òpera italiana i l'arribada de Ceruti al Nou Món marca el començament de l'hegemonia de l'estil italià, especialment el de l'òpera napolitana, i la fi de l'estil espanyol representat a Lima per Tomás de Torrejón i Velasco, llavors mestre de capella de la Catedral de Lima. La influència de Ceruti va ser molt gran: era director de la capella de música del Virrei, va ser convidat per aquest a compondre música incidental per la seva "comèdia harmònica" El millor escut de Perseu, estrenada el 1708 i va succeir al propi Torrejón, a la mort d'aquest, com a mestre de capella de la Catedral de Lima, el dia 1 d'agost de 1728, per ser "insigne en la música composició i cant" (Bermúdez, 1825, foli. 296).
Als pocs anys d'arribar a Lima, l'estil italià de música s'havia generalitzat i havia traspassat fronteres. El 1711, només deu anys després de l'estrena de la Porpora de la Rosa de Torrejón i Velasco, es va representar a Mèxic la segona òpera escrita en continent americà: Partenope, de Manuel de Zumaya, pertanyent al més pur estil napolità. José de Orejón i Aparicio, deixeble i successor de Ceruti, va escriure les seves obres en l'estil napolità que va aprendre del seu mestre i va arribar a reparar "els esgarriaments" d'aquest, aprofitant "tal qual rasgo de melodía que á este se deslizaba", com va escriure anys més tard Toribio José del Campo (Campo: 1792, 111). El 1721 la ciutat de Trujillo, al nord del Perú, va voler rivalitzar musicalment amb la magnificència artística de la capital virreinal. Per a tal efecte va contractar com a mestre de capella a Roque Ceruti, que va romandre sis anys en aquesta seu fins que es va fer càrrec del mateix lloc a la Catedral de Lima. A Lima va contraure matrimoni amb Donya María dels Sants de Jauri, el 18 d'abril de 1736, de qui va enviudar posteriorment. El 1757, Ceruti no va poder seguir exercint el càrrec de mestre de capella de la Catedral de Lima, per la seva salut delicada. Va ser reemplaçat interinament pel seu deixeble Orejón i Aparicio. Finalment, el 6 desembre 1760 conferir poder per testar l'Alferes Matías Vásquez d'Encunya i va demanar ser enterrat al cementiri de l'Església de Santo Domingo a Lima, ciutat on va morir. En l'inventari dels seus béns apareixen sis llibres en francès i alguns papers de música, entre els quals hi ha algunes cantates. La fama de Roque Ceruti va ser molt gran. Nombroses obres manuscrites estan seriosament deteriorades pel seu ús, mostra de la seva presència en escena. A l'Arxiu Arquebisbal de Lima, a La Paz, en el Cuzco, en el Monestir de Santa Clara de Cochabamba i a la Catedral de Sucre es conserven obres de Ceruti. En total, s'han preservat 28 de les seves composicions. Va morir a Lima el 1760.
Mapa de la ciutat de Lima, obra d'autor anònim del segle XVIII (2)
Als pocs anys d'arribar a Lima, l'estil italià de música s'havia generalitzat i havia traspassat fronteres. El 1711, només deu anys després de l'estrena de la Porpora de la Rosa de Torrejón i Velasco, es va representar a Mèxic la segona òpera escrita en continent americà: Partenope, de Manuel de Zumaya, pertanyent al més pur estil napolità. José de Orejón i Aparicio, deixeble i successor de Ceruti, va escriure les seves obres en l'estil napolità que va aprendre del seu mestre i va arribar a reparar "els esgarriaments" d'aquest, aprofitant "tal qual rasgo de melodía que á este se deslizaba", com va escriure anys més tard Toribio José del Campo (Campo: 1792, 111). El 1721 la ciutat de Trujillo, al nord del Perú, va voler rivalitzar musicalment amb la magnificència artística de la capital virreinal. Per a tal efecte va contractar com a mestre de capella a Roque Ceruti, que va romandre sis anys en aquesta seu fins que es va fer càrrec del mateix lloc a la Catedral de Lima. A Lima va contraure matrimoni amb Donya María dels Sants de Jauri, el 18 d'abril de 1736, de qui va enviudar posteriorment. El 1757, Ceruti no va poder seguir exercint el càrrec de mestre de capella de la Catedral de Lima, per la seva salut delicada. Va ser reemplaçat interinament pel seu deixeble Orejón i Aparicio. Finalment, el 6 desembre 1760 conferir poder per testar l'Alferes Matías Vásquez d'Encunya i va demanar ser enterrat al cementiri de l'Església de Santo Domingo a Lima, ciutat on va morir. En l'inventari dels seus béns apareixen sis llibres en francès i alguns papers de música, entre els quals hi ha algunes cantates. La fama de Roque Ceruti va ser molt gran. Nombroses obres manuscrites estan seriosament deteriorades pel seu ús, mostra de la seva presència en escena. A l'Arxiu Arquebisbal de Lima, a La Paz, en el Cuzco, en el Monestir de Santa Clara de Cochabamba i a la Catedral de Sucre es conserven obres de Ceruti. En total, s'han preservat 28 de les seves composicions. Va morir a Lima el 1760.
Font: En català: No disponible - En castellano: Roque Ceruti (1683-1760) - In english: Roque Ceruti (1683-1760) - Altres: Roque Ceruti (1683-1760)
Parlem amb veu pròpia...
Informació addicional...
RECICLASSICAT: CERUTI, Roque (1683-1760)
AMAZON: Roque Ceruti - Vêpres solennelles de Saint Jean Baptiste
IMSLP: No disponible
CPDL: No disponible
SPOTIFY: No disponible
Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina