Obra d'Anders Zorn (1860-1920), pintor suec.
- En record del 180è aniversari del naixement de Johannes Brahms -
Johannes Brahms (1833-1897) compositor i pianista alemany nascut a Hamburg. Per dret propi, Johannes Brahms s'ha guanyat un dels espais prominents de l'enciclopèdia de la música. El seu nom, tota una referència dins de la història artística del segle XIX, representa un dels últims grans romàntics clàssics. Format musicalment i prematurament per la seva família, va començar a estudiar piano de forma sistemàtica a l'edat de 7 anys. Ben disciplinat, ràpidament va assolir un nivell prou elevat com per començar a interpretar, amb recurrència, en ambients privats d'Hamburg per tal d'ajudar, econòmicament, a la seva família la qual, tot i l'elevat nivell cultural, vivien de forma humil i senzilla. Antecedents modestos per entendre i situar en un context històric a un Brahms de qui, fàcilment, podrem trobar extensa i detallada biografia a Internet, revistes i biblioteques. No desgranaré els detalls biogràfics de la seva existència i no ho faré perquè no crec que sigui necessari en nom d'un dels compositors més determinants del romanticisme europeu. Avui em centraré en la seva música la qual, com podrem observar en l'entrada del dia, es mourà per dos registres absolutament diferenciats però ben representatius del que va ser la vida i obra de Brahms. Tot suma i en el seu cas, la facilitat per dibuixar paisatges poètics de forma musical no va tenir límits i el seu llegat, en nombre i en qualitat, així ens ho demostra. Com tantes vegades comento, una de les meves innates passions és la de rebuscar dins del repertori dels autors que tractaré per tal d'intentar trobar-hi les partitures més fosques, amagades o difícils de situar en context.
En el cas de Brahms, això és quasi una missió impossible, no obstant, sempre hem d'estar oberts a què, tot i que a priori sigui poc probable, apareixien tresors inesperats. Si parlo del Quartet de piano opus 25, un dels més coneguts del seu repertori, no semblarà coherent amb el que precisament acabo d'afirmar, tanmateix, sempre hi ha un però perquè si us dic que aquesta serà una versió del seu quartet de piano orquestrada la cosa, possiblement, canviarà. Centrem-nos i situem els sentits en el seu quartet, escrit a Hamburg l'any 1861 i interpretat, per primera vegada i en públic, per Clara Schumann al piano. Fins aquí res de nou. El que haurem de fer és viatjar uns anys més tard, concretament, el 1937 per a descobrir un nou actor de l'univers musical, Arnold Schoenberg, que va decidir orquestrar, a la seva manera, el ja famós i universal opus 25 de Brahms. La idea de Schoenberg, tot i la constant "innovació" moderna de la seva música, fou la de ser fidel a Brahms. Tot i això, Schoenberg no era Brahms ni per aproximació, per tant, el resultat és, en qualsevol cas, sorprenent. D'entrada, la dimensió orquestral és sensiblement més ostentosa que la que tradicionalment usava Brahms amb la inclusió d'instruments poc romàntics, i molt menys clàssics, com el xilòfon o percussions excèntriques. Schoenberg, a qui coneixem per ser un dels teòrics del dodecafonisme, no semblava el més indicat per afrontar la orquestració d'un gran clàssic romàntic com Brahms... el resultat, sorprenentment, és brillant i fa honors al mestre alemany d'una forma clara i sincera. Si bé aquesta orquestració va rebre algunes crítiques contundents i destructives el cert és que, amb el pas del temps, l'acceptació d'una mirada diferent i complementària del seu extraordinari quartet de piano no només va ser una jugada mestra sinó un sentit homenatge al geni germànic. La pregunta, quan l'escoltem, és si Brahms hagués acceptat aquesta "intromissió" en nom d'un autor situat, estèticament i metodològicament, a les antípodes de la seva forma de pensar, escriure i interpretar...
La segona sorpresa del dia vindrà de la mà de la seva música d'orgue, la producció més desconeguda del gran Brahms i que ens obrirà la porta a una nova dimensió dins del complex organigrama del seu llegat. Aquestes obres les hem de situar en el context dels seus primers anys de vida i de la música que ell mateix, i sota el nom de Bach, devia escoltar amb emoció a l'església de Sant Miquel d'Hamburg. Allà, i sota influència de la litúrgia luterana en la que l'orgue n'era l'instrument destacat, va decidir posar fil i agulla al que seria la totalitat del seu registre amb l'orgue. No és molt extens, però és marcadament emotiu i el va escriure en diferents etapes de la seva vida. Per exemple, el Preludi coral opus 122 "O welt, ich muss dich lassen" (Oh món, he de deixar-te) va ser escrit l'any 1896, és a dir, un any abans del seu decés tot representant una de les més sinceres i sensibles produccions d'un Brahms a les portes del seu final. També escoltarem el Preludi coral i Fuga en La menor O Traurigkeit, o Herzeleid, WoO 7, una partitura inspirada en una cançó de 1628 i que, també i obligadament, ens traslladarà a Bach i a la seva monumental producció orgànica. Si ahir no vaig publicar entrada va ser, precisament, per preparar amb la major dignitat possible la celebració del 180è aniversari d'un gran mestre que, inevitablement, s'ha de guanyar la nostra més profunda admiració per la seva poesia romàntica impregnada, quasi sempre, de l'aroma clàssica i fins i tot, com hem pogut demostrar en les sorprenents partitures d'orgue, del barroc més pur. La música no deixa de sorprendre'ns i en el nostre ball quotidià, la de Brahms ha estat una de les més gratificants experiències d'aquest 2013. El seu redescobriment ha passat a ser una més de les prioritats musicals d'una llista inacabable i d'un univers que s'expandeix acceleradament en sintonia amb l'univers astronòmic, aquell que per molt que el miris, seguirà sent el misteri, en majúscules i genuïnament, de la nostra inexplicable existència. Felicitats Johannes Brahms!
En el cas de Brahms, això és quasi una missió impossible, no obstant, sempre hem d'estar oberts a què, tot i que a priori sigui poc probable, apareixien tresors inesperats. Si parlo del Quartet de piano opus 25, un dels més coneguts del seu repertori, no semblarà coherent amb el que precisament acabo d'afirmar, tanmateix, sempre hi ha un però perquè si us dic que aquesta serà una versió del seu quartet de piano orquestrada la cosa, possiblement, canviarà. Centrem-nos i situem els sentits en el seu quartet, escrit a Hamburg l'any 1861 i interpretat, per primera vegada i en públic, per Clara Schumann al piano. Fins aquí res de nou. El que haurem de fer és viatjar uns anys més tard, concretament, el 1937 per a descobrir un nou actor de l'univers musical, Arnold Schoenberg, que va decidir orquestrar, a la seva manera, el ja famós i universal opus 25 de Brahms. La idea de Schoenberg, tot i la constant "innovació" moderna de la seva música, fou la de ser fidel a Brahms. Tot i això, Schoenberg no era Brahms ni per aproximació, per tant, el resultat és, en qualsevol cas, sorprenent. D'entrada, la dimensió orquestral és sensiblement més ostentosa que la que tradicionalment usava Brahms amb la inclusió d'instruments poc romàntics, i molt menys clàssics, com el xilòfon o percussions excèntriques. Schoenberg, a qui coneixem per ser un dels teòrics del dodecafonisme, no semblava el més indicat per afrontar la orquestració d'un gran clàssic romàntic com Brahms... el resultat, sorprenentment, és brillant i fa honors al mestre alemany d'una forma clara i sincera. Si bé aquesta orquestració va rebre algunes crítiques contundents i destructives el cert és que, amb el pas del temps, l'acceptació d'una mirada diferent i complementària del seu extraordinari quartet de piano no només va ser una jugada mestra sinó un sentit homenatge al geni germànic. La pregunta, quan l'escoltem, és si Brahms hagués acceptat aquesta "intromissió" en nom d'un autor situat, estèticament i metodològicament, a les antípodes de la seva forma de pensar, escriure i interpretar...
Vista de l'església de Sant Miquel d'Hamburg l'any 1811, obra de Johann Marcus David (1764-1815), pintor alemany.
La segona sorpresa del dia vindrà de la mà de la seva música d'orgue, la producció més desconeguda del gran Brahms i que ens obrirà la porta a una nova dimensió dins del complex organigrama del seu llegat. Aquestes obres les hem de situar en el context dels seus primers anys de vida i de la música que ell mateix, i sota el nom de Bach, devia escoltar amb emoció a l'església de Sant Miquel d'Hamburg. Allà, i sota influència de la litúrgia luterana en la que l'orgue n'era l'instrument destacat, va decidir posar fil i agulla al que seria la totalitat del seu registre amb l'orgue. No és molt extens, però és marcadament emotiu i el va escriure en diferents etapes de la seva vida. Per exemple, el Preludi coral opus 122 "O welt, ich muss dich lassen" (Oh món, he de deixar-te) va ser escrit l'any 1896, és a dir, un any abans del seu decés tot representant una de les més sinceres i sensibles produccions d'un Brahms a les portes del seu final. També escoltarem el Preludi coral i Fuga en La menor O Traurigkeit, o Herzeleid, WoO 7, una partitura inspirada en una cançó de 1628 i que, també i obligadament, ens traslladarà a Bach i a la seva monumental producció orgànica. Si ahir no vaig publicar entrada va ser, precisament, per preparar amb la major dignitat possible la celebració del 180è aniversari d'un gran mestre que, inevitablement, s'ha de guanyar la nostra més profunda admiració per la seva poesia romàntica impregnada, quasi sempre, de l'aroma clàssica i fins i tot, com hem pogut demostrar en les sorprenents partitures d'orgue, del barroc més pur. La música no deixa de sorprendre'ns i en el nostre ball quotidià, la de Brahms ha estat una de les més gratificants experiències d'aquest 2013. El seu redescobriment ha passat a ser una més de les prioritats musicals d'una llista inacabable i d'un univers que s'expandeix acceleradament en sintonia amb l'univers astronòmic, aquell que per molt que el miris, seguirà sent el misteri, en majúscules i genuïnament, de la nostra inexplicable existència. Felicitats Johannes Brahms!
La música d'orgue interpretada per Jacques van Oortmerssen.
L'arranjament per a orquestra del seu quartet interpretat per Jia Lu dirigint la Norrkoping Symphony Orchestra.
L'arranjament per a orquestra del seu quartet interpretat per Jia Lu dirigint la Norrkoping Symphony Orchestra.
Gaudiu i compartiu!
Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):
BIOGRAFIA: Johannes Brahms (Hamburg, Alemanya, 7 de maig de 1833 - Viena, Àustria, 3 d'abril de 1897)
RECICLASSICAT: BRAHMS, Johannes (1833-1897)
PRESTOMUSIC: BRAHMS: Transcriptions for Orchestra
Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaHola Pau!
ResponEliminaLo has conseguido! La celebración del 180 aniversario del nacimiento de Brahms que has hecho no ha podido ser más digna. Con todo, lo que más me alegra es que su redescubrimiento pase a ser una de tus prioridades. Fue en 1982 (te suena el año?) cuando servidor descubrió a Brahms y fue un auténtico "flechazo". Me gusta especialmente su música de cámara (no me falta ni una sola de sus obras de cámara) que he escuchado una y mil veces. Asimismo, siento auténtica pasión por sus sinfonías, por los dos conciertos para piano (el segundo fue durante muchos años una de mis obras favoritas en este género), por sus obras para piano (opus 116 a 119, por ejemplo), etc. Su música es a veces sutil y ensoñadora, a veces tremendamente apasionada pero siempre emocionante. Se le ha criticado que estaba demasiado apegado a la tradición pero si el resultado es una música tan hermosa qué puede importarnos.
Perdona por el "sermón", ya lo dejo.
Por cierto, me encantó la música de Betscher, al que, por supuesto, no conocía.
Muchas Gracias amigo Pau.
Salut!
Frantisek
Hola Frantisek!
EliminaMuchas gracias por tu largo e interesante comentario! Tienes razón en algo, mientras tu descubrías a Brahms en el año 82, yo aún estaba en el huevo materno... aunque no dudo que mi querida madre, amante como no sabes bien del Réquiem del alemán, ya estaba dando guerra con su colección de vinilos, entre ellos, los de Brahms... jejeje
Y sin duda, aunque no lo parezca, debo aprender tanto de música, que mi lista de prioridades se amplia sin cesar aunque me alegro, no sabes cuánto, de haber marcado a Brahms dentro de ella!
Betscher ha sido uno de los regalos del 2013... Y este mes, para celebrar otra fecha importante, tengo otro gran tesoro que a más de uno le sorprenderá... para mi es una de las joyas de mi colección... y no hablo de Michael Haydn, que podría hacerlo perfectamente! Tiempo al tiempo...
Salut!
Pau