MOZART, Wolfgang Amadeus (1756-1791) - Mass in C "Cosi fan tutte"

Obra de Giovanni Battista Tiepolo (1696-1770), pintor italià (1)

---

Parlem de Pintura...

Giovanni Battista Tiepolo, també conegut com Gianbattista o Giambattista Tiepolo (Venècia, 5 de març de 1696 - Madrid, 27 de març de 1770) va ser un pintor i gravador rococó italià, considerat el darrer gran mestre del la pintura al fresc de la República de Venècia. Inicialment va ser pupil de Gregorio Lazzarini, però les influències dels contemporanis de més edat, com ara Sebastiano Ricci i Giovanni Battista Piazzetta són més fortes en la seva obra. Un patrici de la ciutat friulana d'Udine, Dionisio Delfino, va encarregar al jove Tiepolo la decoració al fresc del palau arquebisbal d'Udine (1726-1728). Aleshores el moviment rococó era quasi revolucionari a Itàlia. Ràpidament va esdevenir un pintor molt sol·licitat, però va saber respondre amb una destacada productivitat. Al voltant de 1750, la reputació de Tiepolo estava fermament assentada arreu d'Europa. Tiepolo va tornar a Venècia l'any 1753. Ara era un pintor famós, amb encàrrecs locals i de l'estranger. Va ser elegit President de l'Acadèmia de Pàdua. Va realitzar diversos frescos, molt teatrals, per a esglésies. En les seves elaboracions més fluïdes, Tiepolo presenta evidents afinitats amb Ricci, Piazzetta i Federico Bencovich. És un artista del fresc lluminós, un radiant i rococó Pietro da Cortona. Les seves composicions històriques estan embolcallades amb una esplèndida llum. És conegut principalment pels seus frescos, particularment pels seus sostres panegírics. Aquests van seguir la tradició barroca encetada un segle abans per Pietro da Cortona, convertint les bòvedes en cels pintats, elevant els insignificants nobles a l'estatus diví, tot això en vastes composicions mesclades amb les delicades ornamentacions dels marcs d'estuc. Com Luca Giordano, la seva paleta es componia dels colors típics de l'aquarel·la. Com Giordano, va ser prolífic. Amb una sprezzatura única, va pintar mons de frescs, i alguns com els murs de Villa Valmarana a Vicenza, no només mostren escenes mitològiques, sinó que realment situen a l'espectador enmig d'aquelles. Va morir a Madrid, el 27 de març de 1770. Després de la seva mort, l'aparició de l'auster Neoclassicisme i el declivi post-revolucionari de l'absolutisme va conduir a la lenta desaparició de l'estil que Tiepolo havia conreat, tot i que no va poder enfosquir l'impacte de la seva obra en el progrés de l'art.

Font: En català: Giovanni Battista Tiepolo (1696-1770) - En castellano: Giovanni Battista Tiepolo (1696-1770) - In english: Giovanni Battista Tiepolo (1696-1770) - Altres: Giovanni Battista Tiepolo (1696-1770)

---

Parlem de Música...

Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, 27 de gener de 1756 − Viena, 5 de desembre de 1791) fou un compositor de música clàssica. Probablement el músic més prodigiós, les seves primerenques gires per Europa el van fer famós i el van familiaritzar amb els estils musicals europeus, que després va sintetitzar a les seves obres. Únic en la història de la música gràcies als seus assoliments en tot tipus de gèneres i formes, així com per la seva sorprenent fluïdesa de composició, va ser el primer compositor important que va intentar establir una carrera musical «independent». Mozart va néixer a Salzburg, aleshores capital de l'homònim principat arxiepiscopal, independent dins del Sacre Imperi Romano-Germànic. Va ser l'últim fill de Leopold Mozart, natural d'Augsburg, músic al servei del príncep-arquebisbe de Salzburg. A causa de l'alta mortalitat infantil de l'Europa antiga, Wolfgang i la seva germana Maria Anna, coneguda familiarment com a Nannerl, van ser els únics supervivents de set fills. Des de molt joves ambdós van mostrar unes extraordinàries facultats per a la música, sobretot Wolfgang. Als quatre anys practicava el clavicordi i va començar a compondre petites cançons i minuets de considerable dificultat. Als sis tocava amb destresa el clavecí i el violí. Podia llegir música a primera vista, tenia una memòria prodigiosa i posseïa una inesgotable capacitat per a improvisar frases musicals. El seu progenitor era un home intel·ligent, orgullós i religiós. Creia que els dots musicals del seu fill eren un miracle diví que ell, com a pare, tenia el deure de fer créixer. Leopold componia i feia classes de música. L'any del naixement de Wolfgang va publicar un llibre sobre l'art del violí, que va tenir èxit i el va fer famós. Després del naixement del seu fill, va abandonar-ho tot, llevat de les tasques pròpies del seu càrrec, per dedicar-se de forma exclusiva a la formació del menut. Va ser exigent com a pare i com a mestre, i en tot moment va estar vigilant la formació del seu fill per a guiar-lo com a home i com a artista.

Durant els anys en què Mozart s'estava formant, la seva família va realitzar diversos viatges per Europa, en els quals van mostrar a ell i a la seva germana Nannerl com a nens prodigi. Aquest gran viatge de la família Mozart va començar el 9 de juny de 1763. Al llarg de tres anys i mig van recórrer les principals ciutats d'Europa, aconseguint grans èxits. A Viena van ser cridats a palau per l'emperadriu Maria Teresa. L'emperadriu va quedar fascinada amb el nen Wolfgang Amadeus. Va ser allà on, en una ocasió, en relliscar pel terra enllustrat i caure, Wolfgang va ser auxiliat per la princeseta Maria Antonieta, que vint anys després seria guillotinada durant la Revolució Francesa. A Versalles, els Mozart van tocar davant el monarca Lluís XV. A Londres van causar l'admiració del rei Jordi III; al llarg d'aquest viatge el jove músic va compondre la seva primera simfonia i va conèixer Johann Christian Bach. A Holanda va enlluernar tocant l'orgue més gran i complicat del món, i va compondre el seu primer oratori, a nou anys. La família va tornar a Salzburg el 30 de novembre de 1766. El setembre de 1767 Mozart va viatjar a Viena acompanyat pel seu pare i la seva germana Nannerl. Aquest cop no per demostrar les seves habilitats de nen prodigi sinó per desenvolupar les seves facultats de compositor. A la ciutat imperial va desenvolupar una intensa activitat: va escriure concerts, simfonies, misses, oratoris (La Betulia liberata...), cantates i també les seves primeres operes. El 1769 Mozart guanyà a Salzburg la plaça de mestre de concerts -gran honor per a un noi- però sense sou. Se li va finançar un viatge d'estudis a Itàlia, on Leopold pensava que Wolfgang Amadeus triomfaria component òperes. Va ser admès com a compositor a l'Acadèmia Filharmònica de Bolonya on coneixeria a un dels seus mestres, el pare Giovanni Martini.

De tornada a Salzburg, amb un nou príncep-arquebisbe, Mozart se sentia presoner, sentia que no progressava i, alterat per l'ambient provincià de Salzburg, l'agost de 1777 va reclamar a l'arquebisbe Colloredo la llibertat per a abandonar el seu càrrec. Més tard, en companyia de la seva mare, va iniciar un llarg viatge a París. En una escala a Munich va conèixer la família Weber i es va enamorar de la seva filla gran, Aloysia. A Mannheim va fer una gran amistat amb un grup de compositors d'aquesta ciutat, la qual era coneguda perquè les seves orquestres, per primer cop a la història de la música, exageraven la diferència entre els passatges suaus i els forts. El 3 de juliol la seva mare va morir d'un infart. Deprimit per aquesta mort i alguns fracassos, Wolfgang decideix retornar al servei de Colloredo. Malenconiós, s'aturà a Munich per a proposar-li matrimoni a Aloysia Weber, però ella ho rebutjà. Va tornar a Salzburg el gener de 1779. Colloredo li va augmentar el salari, però també les seves obligacions: havia de dedicar-li molt més temps al seu càrrec. Aquell mateix any va escriure la Missa de la Coronació. Fart, no obstant, del tracte humiliant del ser protector, Mozart va decidir instal·lar-se a Viena. Va intervenir en concerts, va impartir classes i va escriure nombroses obres. Després del seu fracàs sentimental amb Aloysia Weber, va trobar consol amb Constanze, la germana menor. El 4 d'agost de 1782, sense el consentiment del seu pare, Wolfgang Amadeus i Constanze es van casar a Viena. Per celebrar-ho i per calmar al seu moralista pare, Mozart va compondre la inacabada Missa en do menor (KV 427). Dels set fills que Wolfgang Amadeus va tenir amb Constanze, només dos van arribar a sobreviure: Karl Thomas Mozart i Franz Xaver Wolfgang Mozart, aquest dos únics fills restaren solters i per això amb ells s'acabà la nissaga Mozart.

El desembre de 1784, Mozart va ingressar a la francmaçoneria, en la qual va trobar un ideal filosòfic. 1785 va ser un any de gran activitat artística i social. Wolfgang es va sentir entusiasmat davant l'aplaudiment que els vienesos van fer de la seva música. Va ser en aquella època quan dedicà uns quartets de corda a Haydn. L'anècdota ens explica que, en escoltar-los, Haydn va manifestar a Leopold davant Déu que Wolfgang Amadeus era el més gran compositor que podia haver conegut. Va ser un gran període per a la creació. El 1786 Mozart es trobava al punt àlgid. Va estrenar l'òpera Les noces de Fígaro amb un gran èxit, i, el 1787, a Praga, Don Giovanni. El març de 1791 Mozart va oferir un dels seus últims concerts públics a Viena. Un dia es va presentar a casa seva un desconegut, que va refusar identificar-se, i va encarregar a Mozart la composició d'un rèquiem. Li avançà part dels honoraris i van quedar que tornaria al cap d'un mes. Però el compositor va ser cridat des de Praga per escriure l'òpera La clemenza di Tito, per festejar la coronació de Leopold II. Més endavant es va saber que aquell obscur personatge era un enviat del comte Franz Walsseg, l'esposa del qual havia mort. El vidu desitjava que Mozart compongués una missa de difunts per als funerals de la seva dona, però volia fer creure a la gent que l'obra era seva i per això es volia mantenir en l'anonimat. Mozart, des de la defunció del seu pare, estava obsessionat amb la idea de la mort. A més, estava debilitat per la fatiga i la malaltia i era molt sensible a les coses sobrenaturals per la seva vinculació amb la francmaçoneria. Tot això, més la impressió que li havia causat l'aspecte de l'enviat, va fer que acabés creient que aquest era un missatger del destí o que el rèquiem que havia de compondre seria per al funeral propi. La salut del geni va començar a declinar i la seva concentració disminuïa. La clemenza di Tito va ser acollida amb fredor pel públic. En retornar a Viena, Mozart es va posar a treballar en el rèquiem encarregat i va preparar, en companyia de l'empresari teatral i cantant Emanuel Schikaneder els assajos per a l'òpera La flauta màgica. Aquesta es va estrenar amb un gran èxit el 30 de setembre de 1791, amb el mateix Mozart com a director. Un músic rival, Antonio Salieri, es trobava entre el públic. El 5 de desembre de 1791 Mozart va morir a 35 anys, a Viena, ciutat que va veure triomfar al nen i morir l'home.

Font: En català: Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791) - En castellano: Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791) - In english: Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791) - Altres: Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)

---

Parlem amb veu pròpia...

Ahir, mentre escoltava algunes de les simfonies de Michael Haydn, pensava en Mozart i em vaig decidir a buscar alguna de les seves misses per a compartir-la en aquest tardorenc diumenge d'octubre. La dificultat rau en el fet que, per sí mateix, totes les obres de Mozart són àmpliament populars, per tant, seria difícil enlluernar a l'audiència. Tanmateix, el factor sorpresa i la curiositat en la cerca de nous arguments no s'ha de perdre tot i partir, a priori, d'un Mozart omnipresent arreu. I, efectivament, Mozart, per deliris del destí i evidentment per aquells que ho fan possible, sempre té cops amagats i sinó només caldrà, d'entrada, fer una ullada fugaç al nom de la missa d'avui: Missa en Do major "Cosi fan tutte". Tot té una explicació, fins i tot, les parodies musicals d'un Mozart tan entremaliat que, només un geni privilegiat i, alhora, divertit poden fer possible. La teatralització d'una missa en nom d'una de les seves òperes més hilarants. Aquest art de la paròdia musical, que es defineix en el sentit d'establir nous texts a la música preexistent, va assolir el seu apogeu en la època de Bach. No obstant, durant el classicisme havia quedat obsolet i, fins i tot, oblidat. Tanmateix, el Mozart rebel ens sorprendrà, una vegada més, amb aquesta proposta teatral, operística i festiva per readaptar-la al text bíblic de la missa... però, va ser realment Mozart qui ho va fer? Recordem que durant el classicisme la música religiosa va perdre protagonisme en relació al barroc. A més, molta d'ella adquiria un perfil més operístic en el tractament metodològic tot perdent l'essència celestial per a situar-la a un nivell més terrenal.

Aquí és on intervé aquesta Missa Cosi fan tutte la qual, tot i ser coneguda pel famós catalogador Ludwig Köchel ja que la va incloure en un apèndix o Anhang, del ja universal registre de la opera de Mozart, amb l'etiqueta de K. Anh. 235e, no fou obra del geni de Salzburg. El fet, en qualsevol cas, té trampa ja que, en essència, és un arranjament d'un compositor anònim que pels vols de 1800 va decidir posar la lletra de la missa tradicional a la música de la òpera Cosi fan tutte. El manuscrit d'aquesta proposta original es va trobar, fa relativament pocs anys, a l'Abadia Rot und der Rot, a Alemanya. El to festiu és permanent en un treball de contrastada qualitat que despertarà la intriga del més incrèdul per saber qui fou el responsable de tal arranjament ja que, com a mínim, va demostrar uns coneixements sòlids imprescindibles per fer una readaptació que pot semblar fàcil però que no ho és en absolut. L'absència del cor, ja que només hi participen les veus solistes amb la orquestra, ens intueix el caràcter de l'obra d'un perfil més proper al de la cantata que al de la pròpia missa. Introduirem la missa amb una de les 17 Sonates d'església que Mozart va escriure durant els anys 1772-1780 que, com bé ens indica el seu nom, van ser concebudes principalment per a ser interpretades durant la missa i, com a tals, així ho farem. Concretament, recuperarem la Sonata d'església núm. 1 Kv. 67 en la seva versió per a orgue sol. En definitiva, tresors que inesperadament ens despertaran un somriure de complicitat amb Mozart però també amb el misteriós personatge que hi ha al darrere d'aquesta partitura. Algunes veus insinuen la possibilitat que fos obra de Nikolaus Betscher (1745-1811), organista, compositor i alumne de Michael Haydn. No ho sabrem fins que a Betscher se'l recuperi d'una forma més sistemàtica per tal de poder fer les comparacions i teoritzacions necessàries, mentrestant, gaudim-ne perquè en nom de Mozart, tot és possible!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Siri Karoline Thornhill (soprano); Ursula Eittinger (alto); Hubert Nettinger (tenor); Stefan Geyer (bass); German Mozart Orchestra; Franz Raml (conductor)
INTÈRPRETS: Zsigmond Szathmary (organ)
RECICLASSICAT: MOZART, Wolfgang Amadeus (1756-1791)
AMAZON: Mozart: Mass in C major, "Cosi fan tutte" / Symphony No. 41, "Jupiter"
IMSLP: Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)

CPDL: Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)

SPOTIFY: Franz Raml – Mozart: Mass in C major, "Cosi fan tutte" / Symphony No. 41, "Jupiter"
SPOTIFY: Zsigmond Szathmary – Church Sonata No. 14 in C major, K. 278 (arr. Z. Szathmary)

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!