ReciClassíCat: TITELOUZE, Jean (1562-1633) - Magnificat du 8eme ton & Les Hymnes

divendres, 25 d’octubre del 2013

TITELOUZE, Jean (1562-1633) - Magnificat du 8eme ton & Les Hymnes

Giovanni Lanfranco - Madonna and Child with the Infant Saint John the Baptist

Obra de Giovanni Lanfranco (1587-1647), pintor italià (1)

- Recordatori de Jean Titelouze -

En el dia de la commemoració del seu 380è aniversari de decés

Parlem de Pintura...

Giovanni Lanfranco (Parma, 26 de gener de 1582 - 30 de novembre de 1647) fou un pintor italià del Barroc. Lanfranco va començar com a aprenent del bolonyès Agostino Carracci a la seva ciutat natal. Va destacar en la decoració de cúpules que semblaven obrir-se cap al cel. Durant les primeres dècades del segle XVII va rivalitzar a Roma amb Domenichino per els encàrrecs de pintures al fresc. Una mesura de la competició es pot veure en l'acusació de plagi que públicament va llançar contra Domenichino, amb motiu de la seva pintura de la Confessió de sant Jeroni, avui al Vaticà. També va acusar Lanfranco la influència del valencià Josep de Ribera, establert des de jove a Nàpols. Cap a 1635 va aportar diverses pintures a un extens cicle sobre gladiadors romans i altres escenes de l'Antiguitat, per al Palacio del Buen Retiro a Madrid. El Museu del Prado té diversos exemples. El seu estil pot considerar resultat d'un compromís entre el classicisme i el caravaggisme, encara que pesi més la influència bolonyesa, potser com a conseqüència que moltes de les obres que se li van encarregar tenien com assumpte l'al·legoria o la mitologia clàssica. En qualsevol cas, va ser un excel·lent colorista i les seves composicions destaquen per la seva solidesa, sense abandonar l'energia i el moviment típics del Barroc decoratiu.

Font: En català: Giovanni Lanfranco (1587-1647) - En castellano: Giovanni Lanfranco (1587-1647) - In english: Giovanni Lanfranco (1587-1647) - Altres: Giovanni Lanfranco (1587-1647)

Parlem de Música...

Jean Titelouze (o Jehan Titelouze) va ser organista compositor i poeta francès nascut a Saint-Omer, el 1562 i mort a Rouen, el 24 o 25 d'octubre 1633. Si bé històricament pertany al primer Barroc, el seu estil encaixa fermament en la tradició del Renaixement, i en la seva obra es distingeix l'orgue generalment utilitzat a França al segle XVII. Els seus Himnes i el Magnificat són les primeres composicions per a orgue al seu país, per la qual cosa se'l considera, essencialment, el fundador de l'Escola Francesa d'orgue. En un estudi de 1930, Amédée Gastoué va suggerir que el cognom Titelouze podria ser d'origen irlandès o anglès, tot i que aquesta teoria ha estat refutada i Titelouze està ara vinculat "definitivament" a Tolosa. Nascut a Saint-Omer el 1562 o 1563, va rebre en aquesta ciutat els primers esbossos formatius. Allà també va ser ordenat sacerdot el 1585 i va servir com a organista a la catedral de la seva ciutat natal. Es va traslladar a Ruenn l'any següent i el 1588 va substituir a François Josselin com a organista de la seva esplendorosa catedral. El 1600 Titelouze va convidar al famós constructor d'orgues franco-flamenc Crespin Carlier a treballar a la Catedral de Rouen. El resultat d'aquesta col·laboració és descrita pels crítics com de les millors de França. Les obres posteriors de Carlier fixen la pauta de la tradició clàssica francesa. Titelouze va seguir treballant de tant en tant amb ell en la construcció de diversos instruments. El 1604, es va convertir en ciutadà francès, ja que Saint-Omer, on havia nascut, havia estat fins aleshores una ciutat holandesa. El 1610 va passar a ser canonge de la Catedral de Rouen i el 1613 va guanyar el seu primer premi de la societat literària de Rouen, l'Académie donis Palinods, pels seus poemes. El 1623 va publicar el seu Hymnes de l'Eglise, una col·lecció d'explicacions sobre himnes gregorians d'ús litúrgic. En aquest mateix any, per problemes de salut, es va retirar parcialment de la oficina de l'organista, però mantenint el lloc fins a la seva mort. El 1626 va publicar una segona col·lecció de cançons d'orgue, el Magnificat, que conté vuit elaboracions sobre el cant del Magnificat. El 1630 va rebre un nou premi Académie donis Palinods. Va morir tres anys més tard. Titelouze va ser amic de Marin Mersenne, un important teòric de la música, matemàtic, filòsof i teòleg francès. Mersenne li va donar assessorament sobre el Tractat de l' Harmonie Universelle, publicat 1634-37. Encara que la música polifònica aviat va desaparèixer de la música d'orgue, la influència va perviure anys després de la seva mort. Per exemple, l'organista i compositor Nicolás Gigault incloure una fuga a la Manière de Titelouze en el seu Llibre musique pour l' orgue de 1685. Aproximadament tres-cents anys més tard, un organista i compositor com Marcel Dupré es va inspirar en ell per escriure Li Tombeau de Titelouze , opus 38 (1942).

Font: En català: Jean Titelouze (1562-1633) - En castellano: Jean Titelouze (1562-1633) - In english: Jean Titelouze (1562-1633) - Altres: Jean Titelouze (1562-1633)

Parlem amb veu pròpia...

De tant en tant, aquest espai es converteix en un autèntic reducte d'una música característicament francesa (tot i que també la trobarem a Espanya, Itàlia o Alemanya). La d'orgue amb cant pla. Probablement, al nostre planeta postmodern, i per un percentatge molt elevat de ciutadans amb qui convivim, aquesta és una música de clavegueram i no en el sentit escatològic de la paraula sinó en relació amb un llunyà i desconegut inframón. I quedi clar que no és, en absolut, una crítica sinó una evidència del "cost" digestiu d'una música que, d'entrada, pot provocar indiferència, per no dir menyspreu. En qualsevol cas, el missatge subjacent, històric, transcendental i, evidentment, litúrgic és prou interessant com per, sistemàticament, alçar la veu en favor seu. Titelouze, un compositor francès d'entre segles (XVI i XVII) va ser, com diu la seva biografia, el pare i fundador de l'escola francesa d'orgue. Si realment, no tinc el suficient coneixement històric per a contrarestar aquesta afirmació, va ser així, ens trobem amb una figura cabdal per entendre la posterior hegemonia que aquest instrument ha tingut a França. En nom seu, recuperarem dues edicions, una d'elles íntegrament monotemàtica, en què hi trobarem, per una banda Les Hymnes, una sèrie de motets sacres, alguns exclusivament amb orgue i altres amb acompanyament de cant pla. D'aquests, escoltarem el Iste Confessor (sempre recordaré el preciós Iste Confessor de Domenico Scarlatti) per a orgue sol i el Veni Creator per a orgue i cant pla. Per altra, en una edició conjunta amb molts dels seus contemporanis de l'època hi podrem escoltar el seu Magnificat du 8eme ton per a orgue i cant pla. Personalment, és una música hipnotitzant que sens dubte farà les delícies del enamorats del cant en llatí gregorià i de la música d'orgue. Pels demés i els ni fu ni fa, avui serà un dia en què podreu prescindir, comprensiblement, de la música d'aquest espai. En primera persona del singular he de dir, i en sintonia amb els escèptics, que fa anys i conscientment no tenia el mínim interès pel gregorià o per l'orgue circumstancia que accentua com els gustos, reunits o caòtics i per molt definits que un cregui tenir, poden canviar sempre que un tingui voluntat i curiositat per fer-ho. Així que animaré alegrement a gaudir amb el profund i llunyà ressò de la música del pare de l'orgue francès!

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...