Parlem de Pintura...
Pere Serra (1357-1406) fou un pintor català d'estil italo-gòtic, que va ser actiu entre 1357 i 1406. Era fill de Berenguer Serra i Constança i, tot i l'origen menestral del seu pare que era sastre, els quatre o cinc germans de la família varen ser pintors actius a Catalunya al segle XIV. Destaquen Jaume, Francesc i Joan, tots conreant l'estil italo-gòtic d'influència especialment sienesa, com era d'altra banda típic del segle XIV català. Realitzen figures menudes, estilitzades, d'ulls esquinçats i boca petita. Dels quatre germans, Pere Serra és el més dotat i qui va tenir una carrera més llarga. Va ingressar al taller de Ramon Destorrents el 1357. Es va interessar més pel colorit que pels conceptes espacials. Va desenvolupar feina de taller, segons s'evidencia en la reiteració dels mateixos models pictòrics. Els germans Serra treballaren per a la Cort d'Aragó i dominaren el mercat pictòric barceloní durant la segona meitat del segle XIV. Tot i que l'estil de l'obrador és italianitzant, de pintura sienesa, molts dels seus deixebles esdevindran iniciadors del gòtic internacional al Principat. Pel taller de Pere Serrà es formaren Jaume Cabrera, Pere Vall, Joan Mates o Jaubert Gaucelm. El seu estil és més treballat i depurat que el dels seus germans. Presta més atenció als detalls secundaris, a la representació de l'ambient, aplicant més racionalitat a l'estètica. A les escenes narratives, d'indubtable qualitat lírica, domina la calma i la correcció amb solucions clarament bidimensionals. No va manifestar cap preocupació per plasmar la profunditat ni la perspectiva, una característica que es desenvoluparia amb la introducció del gòtic internacional. La seva obra mestra és el Retaule del Sant Esperit, a la Seu de Manresa, pintat vers 1394. La taula central del banc és de Lluís Borrassà (1411). Aquest retaule és de grans dimensions i de gran riquesa iconogràfica amb 22 escenes diferents (sense comptar les 36 figures de sants pintades en els sis muntants). Va ser encarregat a Pere Serra per la Confraria del Sant Esperit de Manresa.
Font: En català: Pere Serra (1357-1406) - En castellano: Pere Serra (1357-1406) - In english: Pere Serra (1357-1406) - Altres: Pere Serra (1357-1406)
Miquel López (Villarroya de la Sierra, Comunitat de Calataiud, Aragó, 1669 - 1723) fou un compositor aragonès, monjo del Monestir de Montserrat i un dels músics més rellevants de la Catalunya del barroc. La desaparició, el 1811, dels documents de l'època antiga i de tota la música escrita que se'n conservava al monestir de Montserrat fa molt difícil de poder fer-ne una biografia completa i exacta. Encara queden per estudiar els fons d'altres monestirs amb els quals es va relacionar el pare López, i no sabem res sobre les causes de l'amistat que l'uní amb personalitats com el marquès de Navamorcuende i amb el comte de Çavellà, o de la coneixença amb Francesc Valls i d'altres autoritats musicals del seu temps. Les principals fonts conservades són els dos llibres de vesticions d'hàbit (1666-1832) i de professions (1682-1833) i el llibre de procures conservats a l'arxiu de Montserrat; el Breve tratado del Seminario de los niños escolanes del pare Manuel Noviala (1726), ms. 964 de la Biblioteca de Montserrat; i el llibre de Visitas del monasterio de S. Martín de Madrid (1680-1760) conservat a la parròquia de San Martín d'aquesta ciutat; la Miscelània Musica, ms. 37 de l'Orfeó Català, que conté gairebé tota la producció musical del pare López, sovint datada; els quatre fulls originals impresos sobre la qüestió de Francesc Valls (1718-1719), i finalment la Història inèdita de Montserrat (c. 1713) publicada per Anselm Albareda al vol. IV (1920-21) dels Analecta Montserratensia, la qual ha de ser atribuïda al mateix Miquel López. Aquest material, aparentment abundós és, però, molt escàs en referències personals. En el llibre d'actes capitulars, comença a aparèixer el nom de López dels de l'1 de novembre de 1685. Tot just acabava de fer l'any de noviciat, però encara no havia professat; per tant, encara no formava part de la comunitat benedictina. Miquel López passa set anys sencers a San Martín de Madrid, on segueix els estudis teològics i eclesiàstics en general, i sens dubte completa la formació musical relacionant-se amb els bons mestres de la Capella Reial i el Monestir de les Descalzas Reales.
Juntament amb la pràctica de l'orgue, comença a dedicar-se també a la composició. Les tres primeres obres datades que se'n conserven són del 1696, l'últim any d'estada a Madrid: dos "llenos" sobre el Sacris solemniis, i un villancet al santíssim: "Fuego, nazca el incendio". Totes elles marcades encara per una gran influència de la música del segle XVII. El fet que des del 1697 comencen a multiplicar-se les obres compostes per ell (35 datades a Montserrat fins al 1703) fa suposar que tenia l'obligació de subvenir a les necessitats musicals del culte, com a responsable principal. El treball realitzat per López durant la primera etapa del seu magisteri es pot apreciar en part a través de les copioses obres que va escriure durant aquell temps. No ens queda, però, cap testimoni dels deixebles que passaren aquells anys a l'escolania, que foren segurament molts, però que no es quedaren, com en altre temps, al monestir, a causa de les moltes dificultats que trobaven per part dels superiors castellans. Les obres datades que compongué aquells anys són a doble cor i orquestra, prova de l'estat normal en què es trobava l'Escolania i la Capella, potser impulsada principalment per ell mateix. La Missa Defunctorum, composta el 1716, és potser la més completa i de més envergadura de totes les seves composicions. Un dels fruits que donà durant aquest trienni foren els deixebles que després vestiren l'hàbit de monjo, entre els quals es poden comptar Plàcid Jordi, Josep Beltan, Jaume Duran i Benet Esteve. Aquest darrer fou mestre de l'escolania del 1734 al 1759, i preparà el reflorament musical de la segona meitat del s. XVIII amb el mestres Josep Antoni Martí, Benet Julià i Ros, Anselm Viola i Narcís Casanoves. Miquel López, morí al poble on havia nascut, lluny de Montserrat, on havia estat digne continuador dels seus predecessors i mestre exemplar per als seus successors en l' Escola de Música de Montserrat.
Juntament amb la pràctica de l'orgue, comença a dedicar-se també a la composició. Les tres primeres obres datades que se'n conserven són del 1696, l'últim any d'estada a Madrid: dos "llenos" sobre el Sacris solemniis, i un villancet al santíssim: "Fuego, nazca el incendio". Totes elles marcades encara per una gran influència de la música del segle XVII. El fet que des del 1697 comencen a multiplicar-se les obres compostes per ell (35 datades a Montserrat fins al 1703) fa suposar que tenia l'obligació de subvenir a les necessitats musicals del culte, com a responsable principal. El treball realitzat per López durant la primera etapa del seu magisteri es pot apreciar en part a través de les copioses obres que va escriure durant aquell temps. No ens queda, però, cap testimoni dels deixebles que passaren aquells anys a l'escolania, que foren segurament molts, però que no es quedaren, com en altre temps, al monestir, a causa de les moltes dificultats que trobaven per part dels superiors castellans. Les obres datades que compongué aquells anys són a doble cor i orquestra, prova de l'estat normal en què es trobava l'Escolania i la Capella, potser impulsada principalment per ell mateix. La Missa Defunctorum, composta el 1716, és potser la més completa i de més envergadura de totes les seves composicions. Un dels fruits que donà durant aquest trienni foren els deixebles que després vestiren l'hàbit de monjo, entre els quals es poden comptar Plàcid Jordi, Josep Beltan, Jaume Duran i Benet Esteve. Aquest darrer fou mestre de l'escolania del 1734 al 1759, i preparà el reflorament musical de la segona meitat del s. XVIII amb el mestres Josep Antoni Martí, Benet Julià i Ros, Anselm Viola i Narcís Casanoves. Miquel López, morí al poble on havia nascut, lluny de Montserrat, on havia estat digne continuador dels seus predecessors i mestre exemplar per als seus successors en l' Escola de Música de Montserrat.
Font: En català: Pare Miquel López (1669-1723) - En castellano: Pare Miquel López (1669-1723) - In english: Pare Miquel López (1669-1723) - Altres: Pare Miquel López (1669-1723)
Parlem amb veu pròpia...
Montserrat, més que una muntanya i paisatge és una cultura que s'ha convertit en un autèntic i aferrissat fortí que actualment preserva un dels majors tresors musicals i culturals de Catalunya. A les profunditats i raconades dels seus arxius s'hi conserven meravelles de la història artística del nostre país que a poc a poc i de campanar en campanar, van emergint de la perversió de l'oblit. Un d'ells, té per protagonista un ciutadà aragonès que per caramboles del destí va anar a parar en aquest màgic reducte on el sacerdoci es conjurava amb la música de forma perpètua i onírica convertint l'interior de les seves muralles naturals en una autèntica festa cultural. Amb el temps anem dimensionant, tot i la distorsió pròpia de les històries llunyanes tan de les reals com de les llegendàries, l'autèntica escala que aquesta abadia, en el seu propi ecosistema, ha significat per la història de la música catalana. I si bé el pare Miquel López va néixer a l'Aragó, el cert és que gran part de la seva vida la va fer a Montserrat i en competència directa amb el màxim exponent català de l'època, el barceloní Francesc Valls, l'autèntic geni que dominava l'escena preclàssica del moment. En aquest context, de dubtes, de confiances, d'èxits i de misèries, va créixer i va desenvolupar el seu treball el Sacerdot Miquel Lópéz. I seria a Montserrat on, pel que sembla, tot i no tenir la constància ni la precisió necessàries per afirmar-ho del cert, va escriure aquesta delicada Missa a onze veus i petita orquestra plenament emmarcada en la tradició barroca dominant, per altra banda, a Montserrat fins ben entrat el segle XVIII. Polifònica, rítmica i amb acabats i corals de luxe, és una enlluernada fulgurant de l'art del Pare Miquel Lopez el qual, no contents de recuperar-lo amb un missa, en recollirem, també, el testimoni del seu Ave Maria escrit en honor del medieval i rocós Monestir de San Juan de la Peña. Un autèntic tresor en nom d'un mestre que tan de bo puguem seguir descobrint perquè, en qualsevol cas, és i ha de ser, per llei, patrimoni de tots!
Gaudiu i compartiu!
Gaudiu i compartiu!
Informació addicional...
IMSLP: No disponible.
CPDL: No disponible.
Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Again wonderful, unknown music!!! No link, Pau? Thanks in advance!
ResponEliminaGreetings, Sasja.
Salue ! La musique est trés agréable ! S.v.plait le link !! Merci beaucoup !
ResponEliminaon a vue !!
ResponElimina??
ResponEliminaUn administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina:-)
ResponEliminaPau, ¿sería tan amable de reactivar este enlace? Se lo agradecería mucho
ResponEliminaUn administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminamany many many many many thanks
EliminaUn administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina