- Recordatori d'Antonio Rodriguez de Hita -
En el dia de la celebració del seu 290è aniversari de naixement
Parlem de Pintura...
Antonio Carnicero Mancio (
Salamanca, 10 de gener de 1748 -
Madrid, 21 d'agost de 1814) va ser un pintor i gravador espanyol. Va treballar per a la cort en la
Reial Fàbrica de Tapissos de santa Bàrbara i altres responsabilitats conreant un estil en el qual es troben trets del
Rococó i el
Neoclassicisme. Fill de l'escultor barroc
Alejandro Carnisser, va ser també miniaturista de gran interès, tot i que la seva obra més coneguda està constituïda per escenes de gènere i sèries d'il·lustracions en gravat. Amb deu anys, va ingressar a l'
Acadèmia de San Fernando i va acompanyar al seu germà Isidro a Roma. A la Ciutat Eterna hi va romandre sis anys i va guanyar diversos certamens artístics. Al seu retorn va completar la seva formació a l'Acadèmia madrilenya i va preparar a partir del 1775, com a col·laborador de
José del Castillo, cartrons per a tapissos de la Reial Fàbrica, destinats a decorar les habitacions de la princesa d'Astúries al palau del Pardo. Com a dibuixant va realitzar les il·lustracions per a les edicions de
El Quixot que va publicar la
Reial Acadèmia Espanyola els anys 1780 i 1782. El 1790 va realitzar dibuixos preparatoris per a gravats, com l'important conjunt de la Tauromàquia. Ja com a pintor de cambra va realitzar entre el 1796 i el 1799, per encàrrec de
Manuel Godoy, el llibre del
Reial picador o
L'equitació, que no va poder concloure. Va col·laborar en la
Col·lecció de vestits, sèrie sobre els tipus populars d'Espanya, realitzant, entre el 1778 i el 1784, set dibuixos amb personatges de les Illes Balears. Les seves
escenes de ball i passejos, o
els vols de globus Montgolfier s'adscriuen a l'estil rococó, però, en els seus retrats es decanta a favor d'un major classicisme. Entre la varietat d'estils i gèneres tractats per l'artista es troba una obra de caràcter excepcional,
l'al·legoria de la Vigilància, de temàtica moral, pintada amb dramàtics contrastos de llums i ombres, que converteixen aquesta obra i la seva parella en antecedents pictòrics de l'estètica del "sublim". Una fet semblant passa amb la seva imponent
Erupció del Vesuvi, pintada segons una composició de
Volaire. En la dècada de 1780 Carnisser va treballar en la sèrie d'olis amb vistes de camins i de ports, encomanada originalment a
Mariano Ramón Sánchez per
Carles III.
Parlem de Música...
Antonio Rodríguez de Hita (
Valverde de Alcalá, 18 de gener de 1722 -
Madrid, 21 de febrer de 1787), va ser un compositor espanyol que es va dedicar tant a la música religiosa com a la música per al teatre, havent contribuït a la renovació de la sarsuela que va tenir lloc durant la segona meitat del segle XVIII. Des de la seva adolescència, va ocupar el càrrec d'organista i mestre de capella de l'
església magistral d'Alcalá de Henares. L'any 1744 es va traslladar a Palència, per a fer-se càrrec del lloc de mestre de capella de la seva
catedral. A partir del 1765 i fins a la seva mort l'any 1787, va ocupar el aleshores prestigiós càrrec de mestre de capella del
Real Monasterio de la Encarnación, a Madrid. Mentre ocupava aquests càrrecs va compondre molta música religiosa, unes 250 obres, que constitueixen el gruix de la seva producció. A banda de la producció religiosa, Rodríguez de Hita va contribuir, en associació amb l'escriptor costumista
Ramón de la Cruz, a la renovació del gènere de la sarsuela al llarg de la segona meitat del segle XVIII. Fonamentalment a través de les sarsueles
Las segadoras de Vallecas i
Las labradoras de Murcia, ambdós autors van introduir l'element popular, castís i costumista en un gènere fins aleshores quasi bé dominat pels estàndards internacionals. Rodríguez de Hita va ser mestre del poeta i músic
Tomás de Iriarte (1750-1791).
Parlem amb veu pròpia...
Rodríguez de Hita va ser un teòric progressista que defensava amb valentia la llibertat artística. Alhora, va ser un intel·lectual il·lustrat i ambiciós en la seva carrera personal. L'exemple el trobem amb la seva "obsessió" per tal d'assolir el càrrec de mestre de música al prestigiós Real Monasterio de la Encarnación, una institució musical de primer nivell a l'Espanya del segle XVIII. Doncs bé, el 1765, i en substitució de Josep Mir, va assolir el tant anhelat càrrec que conservaria fins a la seva mort. La seva producció musical d'aquest període és ingent. Més de 250 obres, la majoria d'elles religioses però també profanes, especialment, consolidant la renovació del gènere de la sarsuela. Tanmateix, i en relació a la música instrumental d'avui, ens haurem de situar a l'agost de 1744, quan va guanyar, per mèrits i oposicions, el càrrec de mestre de capella de la Catedral de Palència aleshores vacant des de la mort de Francisco Pascual Ramírez de Arellano. Ordenat sacerdot pocs anys més tard, en aquesta congregació De Hita va compondre una col·lecció singular de música instrumental per nom Escala diatónico-chromático-enharmónica (1751), però coneguda popularment com el Libro para las chirimías per a un màxim de cinc instruments de vent. Es tracta d'un cicle de 75 peces breus ordenades per tonalitats i modes. Aquestes cançons instrumentals estan compostes principalment en un estil imitatiu del barroc tardà, en una gran varietat de caràcters i revelen una estimable capacitat inventiva. El compositor mostra una actitud experimental en el pla tonal, especialment en les cançons "pels vuit tons extravagants" (fol. 61v-68v), escrites en tonalitats llunyanes. Personalment, aquest recull de Canciones instrumentales del Libro para las chirimías em recorden la música dels germans Haydn i, molt especialment, l'acompanyament instrumental de la deliciosa Missa Sancti Hieronymi MH 254 de Michael Haydn. Tenint en compte que De Hita les va compondre per a acompanyar ex-profeso la música religiosa que sonava en aquell temps a la imponent Catedral de Palència, resulten realment originals. Els instruments solistes, de vent, són dos oboès, dos trompes i baix (el precursor del fagot). L'acompanyen, a mode de continuo la tiorba i el violí. Històricament aquesta edició, a banda de la brillant interpretació, és una autèntica relíquia ja que molt probablement és un dels poquíssims exemples existents de la música instrumental d'ús religiós del segle XVIII espanyol. Alhora, ens dimensionen la importància d'un dels més grans compositors espanyols injustament oblidat fins fa pocs anys i de qui resta molta a feina a fer en relació a la seva música. Espero, ben aviat, poder reivindicar novament el seu nom perquè el seu talent, el seu art i la seva excel·lència així s'ho valen!
Gaudiu i compartiu!
Informació addicional...
Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaUna música interesante la verdad. Gracias por ponerla. Del mismo compositor hay composiciones religiosas maravillosas. Espero que las veamos algún día.
ResponEliminaGracias¡¡¡
Ya lo puedes decir, Su Misa O Gloriosa Virginum de 1771 es una maravilla. Un día la pondré!
EliminaGracias!