- Recordatori de Luka Sorkočević -
En el dia de la celebració del seu 280è aniversari de naixement
Parlem de Pintura...
Jan Brueghel el Vell (
Brussel·les, 1568 -
Anvers, 13 de gener de 1625), va ser un pintor flamenc, fill de
Pieter Brueghel el Vell i pare de
Jan Brueghel el Jove. Va ser anomenat Brueghel "el Vellut", "la Flor" o "el Paradís", deguts els dos últims noms als seus temes favorits i el primer al seu costum de vestir vellut. Prolífic pintor de naturaleses mortes, sovint de flors i paisatges, va crear un estil més independent del del seu pare que el del seu germà Pieter el Jove. Les seves primeres obres sovint són paisatges amb escenes bíbliques o històriques, en particular escenes boscoses mostrant la influència del mestre
Gillis van Coninxloo. Més tard va evolucionar a pintura de paisatge pur, o vistes urbanes, i cap a naturaleses mortes al final de la seva carrera. Molts dels seus quadres són col·laboracions en els quals altres autors, com
Peter Paul Rubens,
Hendrick de Clerk , Franken II,
Paul Brill,
Joost de Momper i
Hendrick van Belin pintaven figures.
Parlem de Música...
Luka Sorkočević (
Dubrovnik, 13 de gener de 1734 - 11 de setembre de 1789) va ser un compositor clàssic. Nascut en territori croat, se'l considera un dels pocs exemples clàssics d'aquella geografia que en aquell temps rebia el nom de
República de Ragusa. La seva música, situada a mig camí del classicisme i del barroc, és un exemple de la característica forma preclàssica. Els arxius del convent franciscà de Dubrovnik conserven la majoria de les partitures de Sorkočević. El seu professor de música va ser el compositor italià
Giuseppe Valenti, mestre de capella de la
catedral de Dubrovnik, durant la dècada del 1750. Va continuar la seva formació a Roma, on va estudiar composició musical amb
Rinaldo di Capua, un destacat compositor d'òperes. Durant la seva breu estada a Viena com a ambaixador a la cort imperial, es va trobar amb diversos compositors destacats de la seva època, com
Gluck i
Haydn i el famós poeta i llibretista
Metastasio, que va determinar valuosament el seu treball posterior. Amb greus problemes de salut, es va suïcidar, llançant-se des del tercer pis del seu palau, a Dubrovnik el 1789. El seu repertori, tot i que incorpora algunes peces vocals, es defineix per les seves vuit simfonies, una sonata per a violí i un trio obertura de flauta. Aquestes obres instrumentals pertanyen al període de transició entre el barroc i el classicisme.
Parlem amb veu pròpia...
En aquest espai hem explorat, o si més no hem intentat fer-ho, el major nombre de geografies musicals possibles. Avui un nou exemple ja que ens haurem de situar a Dubrovnik, Croàcia, per a descobrir-ne un dels compositors més internacionals d'aquell territori. Sorkočević, que va néixer en aquella idíl·lica ciutat anys més tard que un potent terratrèmol la destruís per complet, va desenvolupar una carrera musical inspirada, principalment, pels seus mestres italians. És d'aquesta forma que el ressò de la seva música és fidel a la simfonia preclàssica italiana amb algunes traces de l'escola vienesa i, de retruc, de l'escola de Mannheim. Per tant, tenint en compte aquests antecedents històrics i acadèmics, hem de situar a Sorkočević en la plenitud musical de Dubrovnik una ciutat que, si bé ens pot resultar incòmoda de pronunciar, va ser un centre de gran efervescència musical, especialment durant el segle XVII. La pregunta que immediatament se'ns desperta és el per què de la seva absència discogràficament parlant. La naturalesa hi té molt a dir i malauradament el devastador terratrèmol de 1667 va destruir la major part dels tresors artístics de la ciutat i, de retruc, de l'antiga República de Ragusa. Afortunadament, la música de Sorkočević és posterior al terratrèmol i molta d'ella es conserva en els arxius franciscans de la ciutat. Els exemples simfònics d'avui són el testimoni perfecte i la mostra de la música que dominava l'escena en aquell temps. Les simfonies de Sorkočević són de caràcter breu, emmarcades en la tradició operística italiana, especialment, de les seves
overtures i d'un perfil preclàssic. Les obres seleccionades en aquest espai i per ordre són la
Obertura en Sol major, la
Simfonia No.1 en Re major, la
Simfonia No.2 en Sol major, la
Simfonia No.3 en Re major i la
Simfonia No.5 en Re major. Tonalitats majors en partitures de tres moviments
ràpid-lent-ràpid. Personalment, tot i la simple aparença, són simfonies divertides, amb una càrrega de vents fusta i metall delirant en els moviments ràpids i realment addictives. En aquests casos no buscarem l'excel·lència i el virtuosisme perquè no crec que siguin l'objectiu de Sorkočević. En essència, musicalment n'hauríem de dir
divertimentos simfònics perquè ens diverteixen, ens activen i ens recorden, amb un somriure, un aniversari, el de Luka Sorkočević!
Gaudiu i compartiu!
Informació addicional...
Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaUn administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina