Parlem de Pintura...
Emanuel Phillips Fox (
Melbourne, 12 de març de 1865 - Melbourne, 8 d'octubre de 1915) va ser un pintor
impressionista australià. Va estudiar art a l'
Escola Nacional d'Art de Melbourne des del 1878 fins el 1886 sota la direcció de
George Folingsby. Alguns dels seus companys d'estudis van ser
John Longstaff,
Frederick McCubbin,
David Davies i
Rupert Bunny. El 1886 va viatjar a París i es va matricular a l'
Académie Julian, on va obtenir el primer premi, aquell mateix any. També va formar part de l'
École des Beaux-Arts (1887-1890), on alguns dels seus mestres van ser
William-Adolphe Bouguereau i
Jean-Léon Gérôme. En Belles Arts, va ser guardonat, novament, amb el primer premi de pintura. La seva influència pictòrica va ser l'impressionisme en la seva modalitat
plenairista. Va exposar al
Saló de París el 1890 i el 1891 va tornar a Melbourne. A l'octubre del 1892, Fox va inaugurar l'Escola d'Art de Melbourne amb
Tudor St George Tucker, on va exportar les idees i tècniques europees. La seva influència va ser considerable a Austràlia durant aquest període. En la seva breu carrera a l'
Escola d'Heidelberg, Fox es va destacar per les seves composicions de figures i paisatges, pintades sovint com a
nocturns, utilitzant una paleta de baixa tonalitat en què els colors, limitats pel que fa a la paleta, es relacionen entre sí "
amb la màxima delicadesa i inventiva", per citar el crític d'art australià
James Gleeson. L'èmfasi en els paisatges pot haver estat, almenys en part, una resposta a la demanda del mercat ja que els paisatges van trobar més acceptació pública. El 1901, l'encàrrec de pintar un quadre històric del
desembarcament del Capità Cook per a la galeria de Melbourne, va obligar a Fox a viatjar a Londres ja que aquesta era una de les condicions de l'encàrrec. Fox va gaudir d'un èxit considerable a París i Londres, convertint-se el 1894 en el primer australià a qui se l'hi va concedir la medalla d'or al Saló de París pel seu
Retrat del meu cosí. El 1905, després de casar-se, va iniciar una gira per Itàlia i Espanya. L'any 1908 es va instal·lar a París, on va es va fer soci de la
Société Nationale des Beaux-Arts. Dos anys més tard es va convertir en membre de ple dret de la Société Nationale des Beaux-Arts, sent el primer artista australià en aconseguir aquest gran honor. Exhibia amb regularitat a la Reial Acadèmia i el 1912 va ser seleccionat membre de la Societat Internacional de Pintors. El 1913 va retornar definitivament a Austràlia, on va ser rebut amb tots els honors, en motiu d'una exposició. Dos anys més tard, Fox va morir de càncer a
Fitzroy, un districte de Melbourne, la ciutat que l'havia vist néixer.
Parlem de Música...
Antoine Louis Joseph Gueyrand Fernand Fouant de La Tombelle (
Paris, 3 d'agost de 1854 -
Dordogne, 13 d'agost de 1928) va ser un compositor francès. La seva seva mare, una brillant alumna de
Liszt i
Thalberg, va ser la primera en introduir a De la Tombelle en la música. Als 18 anys, va decidir dedicar-se de ple a la música i es va matricular a classes privades de piano, orgue i harmonia amb
Alexandre Guilmant. Va ser admès al
Conservatori de París on va fer les seves classes de llenguatge musical (harmonia, contrapunt, fuga, composició) sota la direcció de
Theodore Dubois. Les seves primeres composicions van ser premiades, en dues ocasions, amb la medalla d'or del Grand Prix Pleyel. Com a organista, es va associar amb Guilmant en alguns recitals, com el de Trocadero de 1878. El dia 12 de juliol de 1880, a París, es va casar amb Henriette Delacoux de Marivault, escriptora (sota el pseudònim de Camille Bruno) amb qui va tenir dos fills, Henry i Denise. Va ser l'assistent i successor de Theodore Dubois a l'orgue
Cavaillé-Coll de l'
Església de la Madeleine a París, en els anys 1885-1898. De la mateixa manera, sovint va fer recitals d'orgue a l'
Església de la Santíssima Trinitat. La seva fama va créixer i eren freqüents les gires que feia per tot França. Va participar en la fundació de la
Schola Cantorum l'any 1894, amb
Charles Bordes,
Vincent d'Indy i Alexandre Guilmant, majoritàriament treballant en programes i en repertori per a orgue. Va ser professor d'harmonia des del 1896 fins el 1904. També va treballar amb
Répertoire moderne de musique religieuse i va escriure diversos articles a
La Tribune de St- Gervais, el diari oficial de la Schola Cantorum. A més de les seves activitats musicals, es va interessar activament per la poesia, el folklore, l'escultura i l'astronomia. La seva producció musical, molt extensa, recorre la quasi totalitat de gèneres: orquestral, amb poemes simfònics, suites i fantasies; cambra, amb quartets, sonates i trios; líric, amb operetes i cançons; religiós, amb misses, oratoris i cantates; i orgue, amb gran quantitat de peces.
Parlem amb veu pròpia...
Pel que sembla De La Tombelle, tot i no tenir pretensions revolucionàries, va mostrar un caràcter resistent i decididament independent i era en molts aspectes una figura atractiva i profundament interessant. El seu estil es va barrejar, sovint, amb el d'artistes de la talla de
Grieg,
Gounod, d'
Indy i
Massenet compositors, tots ells, que la història, sens dubte, ha tractat amb major benevolència que el malaguanyat oblit a què el temps ha condemnat a De La Tombelle. Ara bé que aquesta circumstància no ens distorsioni la realitat d'un francès majúscul, tant pel múscul de la seva obra com per la seva contrastada qualitat. Situat entre dos segles, el XIX i el XX, va viure en plena lògica postromàntica, en què la música constantment buscava nous estímuls tot i que encara la poètica romàntica tenia arguments de pes per seguir donant grans alegries. Com bé ens informa la seva biografia, el seu repertori abasta tots els gèneres: cançons, música de cambra, peces per a orgue, composicions corals religioses i seculars, obres orquestrals, piano solos i duos, operetes, etc. Dotat d'una curiositat intel·lectual i cultural admirable, va promoure activament l'educació musical entre el proletariat de París. En aquest context, hem de situar l'obra de cambra que escoltarem avui i que centrarem en el seu
Trio opus 35 per a piano, violí i violoncel. Propera filosòficament a la producció de cambra de
Chauson i
De Castillon, és una obra mestre en el seu gènere que, sorprenentment, no s'havia recuperat amb anterioritat. Inequívocament original, els quatre moviments de l'arquitectura d'aquest trio captiven des de la primera nota, amb un piano superb i amb les dues cordes en diàleg constant, amb canvis de ritme suaus o vertiginosos segons el cas i amb una afinació perfecta. Una meravella d'un romàntic francès, recuperada en primera gravació mundial i que, immediatament, s'ha de convertir en referència obligada!
Gaudiu i compartiu!
Informació addicional...
Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminawould you kindly reupload this, please? Thanks for your generosity. Craig
ResponEliminaUn administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminathank you very much ... for everything, the wonderful music the fine art :) kind regards, Craig
ResponElimina♪ ♪ ♪ (- ^‿^ -) ♪ ♪ ♪
Elimina